Gueorgui Zhúkov

Gueorgui Zhúkov

Gueorgui Konstantínovich Zhúkov (en ruso: Гео́ргий Константи́нович Жу́ков; 1 de decembre de 1896-18 de juny de 1974) va ser un polític, militar i mariscal de l'Unió Soviètica. També es va eixercitar com a Cap de l'Estat Major General, Ministre de Defensa i va ser membre del Presídium del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica (més tart Politburó). Durant la Segona Guerra Mundial, va supervisar algunes de les victòries més decisives del Eixèrcit Rojo.

Naixcut en una família llauradora molt pobra del centre de Rússia, Zhúkov va ser reclutat en l'Eixèrcit Imperial Rus i va lluitar en la Primera Guerra Mundial. Posteriorment va servir en l'Eixèrcit Rojo durant la guerra civil russa. Va ser ascendint de forma gradual en les files de l'eixèrcit, en 1939 va rebre el mando d'un grup d'eixèrcits i va guanyar una batalla decisiva sobre les forces japoneses en la batalla de Jaljin Gol, per lo que va guanyar el primer dels seus quatre títuls d'Héroe de l'Unió Soviètica. En febrer de 1941 va ser nomenat cap de l'Estat Major General de l'Eixèrcit Rojo.

Despuix de l'invasió alemana de l'Unió Soviètica, va perdre el seu lloc com a cap de l'estat major general. Posteriorment, va organisar la defensa de Leningrado, Moscou i Stalingrado. Va participar en la planificació de vàries ofensives importants, inclosa la Batalla de Kursk i l'Operació Bagration. En 1945, comandó el Primer Front Bielorús; en el que va participar en l'Ofensiva del Vístula-Óder i en la Batalla de Berlín, que va resultar en la derrota final de l'Alemània nazi i el final de la guerra en Europa. En reconeiximent al seu paper en la guerra, va ser elegit per a acceptar l'Instrument de Rendició Alemà i va anar l'encarregat de dirigir a les tropes durant el Desfilada de la Victòria de Moscou de 1945.

Despuix de la guerra, l'èxit i la popularitat de Zhúkov varen fer que Iósif Stalin ho vera com una amenaça potencial. Stalin ho va despullar dels seus càrrecs i ho va relegar a mandos militars d'escassa transcendència estratègica. Despuix de la mort de Stalin en 1953, Zhúkov va recolzar a Nikita Jrushchov com a líder del país. En 1955, va ser nomenat Ministre de Defensa i membre del Presídium. En 1957, va tornar a perdre el favor i es va vore obligat a retirar-se. Mai va tornar a una posició d'influència i va morir en 1974. Zhúkov és recordat com un dels grans generals russos i soviètics de tots els temps.

Família i infància

Va nàixer en una família de llauradors en la chicoteta localitat rural de Strelkovka en l'uyezd de Maloyaroslavets, Governació de Kaluga (actualment en l'óblast de Kaluga, raión de Zhúkov en Rússia). El seu pare va ser adoptat d'un orfenat per Ana Zhukova; es dia Konstantin perque algú —la yaya de Zhukov, provablement—, va deixar en el llindar de l'inclusa una nota aixina pregant-ho. Konstantin, orfe als huit anys, va caminar a Moscou i va conseguir ocupació en la sabateria de Weiss, a on va deprendre l'ofici. Finalment va tornar al poble, a on, viudo, va ser sabater i llaurador paupèrrim, de la mateixa manera que la seua esposa, l'antiga viuda Ustinia Artemieva. Ustinia era acarreadora.

María, la germana de Zhukov, era un any major; el seu germà Alexei, tenia cinc menys, pero va morir abans de complir l'any, el mateix any que es va derrocar el sostre de la casa d'Ana Zhukova. Konstantin va comprar al crèdit fusta i va construir un chamizo, la teulada del qual varen cobrir en palla. La família, pobríssima, complementava la seua dieta peixcant. Als sèt anys, Zhukov es va amprar com a adult, de rastrillador i segador; passada la sega, va entrar a l'escola parroquial de Belichkovo en 1903, en un aula de 28 chiquets. En 1906 Konstantin va ser exiliat de Moscou a Strelkovka, per folguiste. Ustinia va conseguir que el seu germà, peller en Moscou, prenguera a Zhukov, d'onze anys, d'aprenent. Pese als constants assots i llarga jornada laboral, va travar amistat en el seu primer Alexandr, fill del patró, qui li prestava llibres i gràcies a l'influència dels quals dos anys més tarde Zhukov va obtindre permís d'inscriure's en cursillos nocturns d'una escola municipal. En juliol de 1915, en anunciar-se que seria conscripto, va deixar la peletería, en el ranc d'oficial pellicer de segona.

Inicis de la seua carrera

En ser cridat a files quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, va ser elegit per a la cavalleria. El seu bateig de fòc va tindre lloc en Kamenets-Podolsk, i va combatre en la Bucovina i Moldàvia. Durant la guerra, Zhúkov va ser condecorat dos voltes en l'Orde de Sant Jorge i ascendit a suboficial. Es va unir al Partit Bolchevique despuix de la Revolució d'Octubre, i en el caos entre zarista (incloent gaidamakas ucranians) , socialistes i nacionalistes ucranians, va deure amagar-se per semanes en i en Balakleia i en Lagueri. Despuix de recuperar-se del tifus, va lluitar en la guerra civil russa de 1918 a 1920 i va rebre l'Orde de la Bandera Roja per reduir una rebelió blanca incitada per llauradors.

En 1923, Zhúkov va ser nomenat comandant d'un regiment i, en 1930, d'una brigada. Va ser un entusiasta postulador de la nova teoria de la guerra blindada i conegut per la seua detallada planificació, ruda disciplina i rigor. Va sobreviure a la Gran Porga del Eixèrcit Rojo de Stalin en 1937-39.

Extrem Orient

En 1938, Zhúkov es va dirigir a assumir el mando del Primer Grup de l'Eixèrcit Soviètic Mongol i va combatre contra l'Eixèrcit de Kwantung de Japó en la frontera entre Mongòlia i el territori de Manchukuo, controlat pels japonesos, en una guerra no declarada que va durar des de 1938 fins a 1939.

Lo que va començar com una escaramuza fronteriça de rutina —els japonesos varen posar a prova la resolució dels soviètics per defendre el seu territori—, va desencadenar ràpidament en una guerra a gran escala: els japonesos varen fer pressió en 80 000 soldats, 180 carros de combat i 450 avions. Açò va dur a la decisiva batalla de Jaljin Gol. Zhúkov va solicitar majors reforços i el 15 d'agost de 1939 va ordenar lo que semblava en principi un atac convencional frontal. No obstant, Zhúkov havia retingut a dos brigades de tancs que, en una maniobra gosada i exitosa, va ordenar alvançar al voltant d'abdós flancs de la batalla, seguint la tàctica de «guerra mòvil». Recolzat per l'artilleria motorisada i l'infanteria, els dos grups mòvils de batalla varen rodejar al 6.º Eixèrcit japonés i varen capturar les seues vulnerables àrees de suministrament. En pocs dies, les tropes japoneses varen ser derrotades i varen deure retrocedir a les seues antigues posicions.

Per esta operació, Zhúkov va rebre el títul d'héroe de l'Unió Soviètica. Fòra de l'Unió Soviètica, no obstant, esta batalla seguix sent poc coneguda, ya que en eixa época havia començat la Segona Guerra Mundial i Stalin (pese a la victòria) no aprovava que Zhúkov usara tàctiques promogudes pel recent porgat mariscal Mijaíl Tujachevski. L'us pioner de Zhúkov de columnes mòvils blindades va ser ignorat fòra de l'URSS i, en conseqüència, la blitzkrieg alemana va aplegar com una gran sorpresa en la batalla de França, en 1940.

Ascendit a general en 1940, Zhúkov va ser per poc temps (de giner a juliol de 1941) cap del Estat Major del Eixèrcit Rojo. Per desacorts en Stalin va ser reemplaçat pel mariscal Borís Sháposhnikov (que va ser reemplaçat a la seua volta per Aleksandr Vasilevski en 1942).

Segona Guerra Mundial

Despuix de l'invasió alemana de l'Unió Soviètica en juny de 1941 (Gran Guerra Pàtria), Zhúkov va ser temerari en les seues crítiques directes de Stalin i atres comandants, qüestionant les ineficaces mides defensives preses fins a llavors pel mariscal Semión Budionni, i criticant que este exigira una «defensa estàtica» en Kiev i refusara permís per a que les tropes soviètiques pogueren retirar-se de modo ordenat abans de ser cercades pels alemans, com va succeir en efecte en el més de setembre. Com a conseqüència, Zhúkov va dimitir del càrrec de cap d'Estat Major i va ser enviat al districte militar de Leningrado per a organisar la defensa de la ciutat. Va frenar l'alvanç alemà en les afores del sur de Leningrado en l'autumne de 1941.

En octubre de 1941, quan els alemans s'acostaven a Moscou, Zhúkov va reemplaçar a Semión Timoshenko en el mando del front occidental i va ser assignat a dirigir la defensa de la ciutat. Va dirigir també la transferència de tropes des d'Extrem Orient cap al front de Moscou, a on una gran part de les forces terrestres soviètiques estaven estacionades el dia de l'invasió d'Hitler. Una exitosa contraofensiva soviètica a inicis de decembre de 1941 va fer retrocedir als alemans, deixant a les tropes de la Wehrmacht fòra de l'alcanç de la capital soviètica. La proea llogística de Zhúkov és considerada per alguns la seua més gran guany militar, precisament per la dificultat de la tasca; per a llavors Zhúkov ya practicava decididament les tàctiques de «guerra mòvil» plantejades per l'eixecutat mariscal Mijaíl Tujachevski, les quals Zhúkov ya havia amprat contra els japonesos en 1939.

En 1942, Zhúkov va ser ascendit a comandant en cap assistent i enviat al front del suroest per a estar a càrrec de la defensa de Stalingrado. Baixe el mando total d'Aleksandr Vasilevski, va organisar a la distància la captura del 6.º Eixèrcit Alemà en 1942, en el cost de potser un milló de morts entre soviètics i alemans. Durant l'Operació Urà, Zhúkov va passar la major part del temps personalment en els infructuosos atacs en les direccions de Rzhev, Sychovka i Viazma, conegut com la «Picadora de Carn de Rzhev» (Ржевская мясорубка) que no varen aportar guanys decisius ni duradores per als soviètics. Segons Zhúkov, es tractava d'una distracció per a que els alemans no pogueren reforçar al VI Eixèrcit; no obstant, va reclamar l'èxit en Stalingrado com a seu, lo que no li corresponia, ya que el mèrit li corresponia al mariscal Aleksandr Vasilevski, planificador i ejecutor de l'Operació Urà, i al general Konstantín Rokossovski, provocant que Stalin firmara l'orde sobre el comportament impropi de Zhúkov:

Contrari als reclams de Zhúkov, no té cap relació en els plans de liquidació del grup de tropes alemanes de Stalingrado; se sap que el pla es va desenrollar i va iniciar per a ser implementat en l'hivern de 1942, quan Zhúkov estava en un atre front, llunt de Stalingrado.

En giner de 1943, Zhúkov va orquestar la primera ruptura del bloqueig alemà de Leningrado per a aliviar la pressió alemana sobre la ciutat. També va ser coordinador de la Stavka en la batalla de Kursk en juliol de 1943, jugant un rol central en la planificació de la batalla defensiva soviètica i les enormement exitoses operacions ofensives que la varen seguir, si ben el seu paper va ser menor en comparació al de Vasilevski. Kursk va representar la primera gran derrota de la blitzkrieg alemana en temps d'estiu, i ademés va tindre suficients #alcanç com per a ser considerada una batalla a lo manco igual de decisiva que la de Stalingrado, lo que va permetre el posterior creuament exitós del Dniéper en agost i setembre del mateix any.

Despuix del fracàs del mariscal Kliment Voroshílov, va alçar en èxit el sege de Leningrado en giner de 1944. Després Zhúkov va liderar l'Operació Bagratión, la massiva contraofensiva soviètica de l'estiu de 1944, que finalment va acabar en la majoria de les forces del Tercer Reich encara ocupant territori soviètic, causant a la Wehrmacht més baixes que en Stalingrado. Per a eixes dates, Zhúkov ya gojava d'un alvançat prestigi davant Iósif Stalin, i conseguia sostindre molt ben la seua opinió en discussions front al líder soviètic sobre qüestions de tàctica militar. En això, Zhúkov va conseguir defendre els seus punts de vista i no va permetre que les consideracions polítiques condicionaren les seues estratègies, encara que sempre va mantindre una posició d'empatia i no d'oposició cap a Stalin.

l'Operació Bagratión, dirigida per Zhúkov, va anar el punt de partida a partir del com l'Eixèrcit Rojo va realisar l'assalt final sobre l'Eixèrcit alemà en 1945. Zhúkov va tindre al seu càrrec el 1.º Front Bielorús i en ell va alvançar pel nort de Polònia i va entrar en Alemània en març de 1945. Al mando d'esta força, Zhúkov va participar decisivament en la captura de Berlín del 22 d'abril al 2 de maig. La nit del 8 al 9 de maig de 1945, el mariscal alemà Wilhelm Keitel va firmar davant ell l'acta de rendició oficial de l'Alemània nazi.

Activitat de posguerra

Com el comandant militar soviètic més prominent de la guerra, Zhúkov comandó el desfilada de la victòria en la Plaça Roja de Moscou en 1945, sobre un simbòlic cavall blanc.

El general nortamericà Dwight D. Eisenhower, comandant suprem aliat en l'oest, fon un gran admirador de Zhúkov i abdós varen viajar per l'Unió Soviètica junts en concloure's la victòria sobre Alemània. Simultàneament, Zhúkov va ser designat com a cap màxim de les tropes d'ocupació soviètiques en Alemània, tenint aixina al seu càrrec l'administració militar de dites regions; en tal funció, Zhúkov va solicitar formalment a Stalin que se li permetera millorar l'alimentació de la població civil alemana al seu càrrec, reclamant «fer diferència entre el nazisme i el poble alemà».

Zhúkov va ser cridat de nou a Moscou a inicis de 1953, aparentment per a ser consultat per Stalin respecte a les operacions bèliques en Corea, pero mai va rebre missions ni encàrrecs del líder soviètic. En morir Stalin el 5 de març del mateix any, i en l'arribada de Nikita Jrushchov al poder, Zhúkov va tornar a gojar de llocs elevats (aplegant a ser ministre de Defensa de l'URSS en 1956).

Zhúkov i Stalin varen tindre una relació en alts i baixos. El primer era partidari d'un militarisme no necessàriament revolucionari, a on els aspectes militars eren prioritaris davant els ideològics. Per a Stalin això era inconcebible. A pesar d'això, varen tindre una relació professional i personal a on sabien valorar els punts forts de l'atre.

Stalin sabia escoltar. No era ni molts menys un home davant del com els problemes difícils no pogueren evocar-se, en qui es podia discutir i fins a defendre enèrgicament el propi punt de vista. Si alguns afirmen lo contrari, yo diré simplement que els seus asertos són falsos.

Zhúkov, sobre Stalin.

Zhúkov va participar activament en l'arrest de Beria en 1953 i es va adherir a les posicions de Jrushchov. Va influir en la rehabilitació de militars comunistes represaliados per Stalin, com els mariscals Mijaíl Tujachevski i Vasili Blücher. També Zhúkov va aprofitar el seu prestigi i liderage entre les forces armades per a assegurar la ferma llealtat d'estes a Jrushchov, en contra dels seus opositors com Gueorgui Malenkov i Viacheslav Mólotov. Per a llavors, Zhúkov era el màxim comandant en cap de les forces armades de terra, en mando inclusivament sobre les forces soviètiques estacionades en el restant del Pacte de Varsòvia.

Zhúkov sempre va valorar enormement el treball colectiu liderat per Stalin en la Segona Guerra Mundial. Zhúkov va dir que Stalin va ser un excelent líder de la lluita armada contra el nazisme, que la seua pròpia inteligència i intuïció sumada a la seua saber escoltar va fer d'ell la persona idònea del mando suprem. Stalin, per la seua banda, també va saber apreciar les magnífiques aportacions i habilitats militars de Zhúkov.

Últims anys

En 1958, les relacions de Jruschov en Zhúkov es varen danyar, puix el veterà mariscal no compartia la preferència que Jruschov donava a les armes nuclears en l'estratègia de les Forces Armades Soviètiques. Com a resultat, en eixe mateix any, aprofitant una visita oficial de Zhúkov a Albània, va ser destituït del seu càrrec per pressió dels estalinistas més conservadors, dirigits per Nikolái Bulganin. Jrushchov no va defendre a Zhúkov i aixina est va passar al retir als 62 anys d'edat.

Despuix del seu retir, Zhúkov va rebre la seua pensió de les Forces Armades Soviètiques i va escomençar a escriure les seues memòries, titulades Memòries i reflexions (en rus, Vospominániya i razmyshléniya, Воспоминания и размышления). Quan en octubre de 1964, Jrushchov va ser cessat del Govern i reemplaçat per Leonid Brézhnev, Zhúkov va tornar a la llum pública en un intent del règim d'amprar la seua image per a enfortir la seua pròpia posició, pero el veterà mariscal no va rebre posats d'importància.

Despuix d'anys de sofrir malalties cardíaques, Zhúkov va morir d'un atac al cor el 18 de juny de 1974, i va ser incinerat. Les cendres es troben depositades des de llavors en la #necròpolis de la Muralla del Kremlin.

Possible pla d'atac preventiu a l'Alemània nazi

D'acort en les seues memòries (escrites despuix de la mort de Stalin, en plena vigència de la campanya antiestalinista de Nikita Jrushchov), Zhúkov no temia pels efectes que pogueren causar les fortes crítiques a Stalin i atres comandants soviètics despuix de l'invasió alemana de l'URSS en 1941. D'entre els comandants soviètics, ell era un dels pocs que sostenia que la regió de Kiev no podria mantindre's baix control despuix de ser reconquistada i podia ser perduda per segona volta front al Grup d'Eixèrcits Sur de la Wehrmacht. Stalin, desatenent i desestimant les recomanacions del general, va refusar evacuar els efectius militars de l'àrea; com a resultat d'esta decisió, durant l'invasió germana de l'Unió Soviètica més de mig milló de soldats russos varen ser capturats. Zhúkov va detindre l'alvanç de les tropes alemanes del Grup d'Eixèrcits Nort al sur de Leningrado durant l'autumne de 1941.

Documents oficials han revelat recentment que Zhúkov i els seus colegues planejaven un colp preventiu al poder alemà durant el transcurs de 1941, previ a l'invasió de l'Unió Soviètica pel Tercer Reich. Posició fortament discutida en l'àmbit dels historiadors russos, va ser donada a la llum per primera volta pel Héroe de l'Unió Soviètica Vladímir Kárpov, qui va tindre accés a archius secrets del Govern, en un dels seus llibres. Kárpov va actuar provablement influït pel desig de mostrar el geni de Zhúkov, qui en el moment de major tensió va propondre un atac per sorpresa a l'enemic. Víktor Suvórov ha utilisat el pla per a basar la seua tesis i Mijaíl Meltyujov ha estudiat el trasfondo de la situació, aplegant a importants conclusions. El memoràndum hauria segut presentat a Stalin supostament pel Comissari del Poble de Defensa, Semión Timoshenko, i el llavors Cap d'Estat Major Zhúkov.

El document no es troba firmat, pero per a l'época açò era més una regla que una excepció. S'ha discutit la data del mateix i si el pla d'atac preventiu a Alemània va ser aprovat per Stalin o si en algun moment este va ser presentat siquiera a Stalin. Richard Overy sugerix que el pla va ser desenrollat per Zhúkov en l'assistència de Timoshenko, i que va anar després rebujat per Stalin per temor a provocar a l'Alemània nazi. Per un atre costat, Sokolov, recolzat per Nevezhin i Danílov en la seua postura, afirma que un general de tal ranc no va poder haver desenrollat un pla d'atac preventiu a Alemània sense la sanció oficial de Stalin. Meltyujov també ha senyalat les similituts entre la proposta d'atac preventiu de maig de 1941 i els plans soviètics de 1940.

Estos plans oficials sugerien un bloqueig a l'ofensiva alemana i un ràpit contraatac; no obstant, la fase inicial de defensa continguda en el mateix no va ser desenrollada, segons va comparar Borís Sokolov el pla soviètic de contraatac en cas de l'agressió final en 1939 en lo succeït en 1941.

Promocions

• Kombrig (26 de novembre de 1935)
• Komdiv (22 de febrer de 1938)
• Komkor (31 de juliol de 1939)
• General de l'Eixèrcit (4 de juny de 1940)

• Mariscal de l'Unió Soviètica (18 de giner de 1943)

Condecoracions

Gueorgui Konstantínovich Zhúkov va ser el destinatari de moltes condecoracions. En particular, va ser guardonat en la medalla d'or d'Héroe de l'Unió Soviètica en quatre ocasions. A banda de Zhúkov, solament Leonid Brézhnev va ser un receptor en quatre ocasions (este últim s'auto-va premiar).

Zhúkov va ser un dels tres únics guardonats en l'Orde de la Victòria dos voltes. També va rebre alts honors de molts atres països.

Unió Soviètica

• Héroe de l'Unió Soviètica (quatre voltes)
• Orde de Lenin (sis voltes)
• Orde de Suvórov d'1.ª Classe (dos voltes)
• Orde de la Bandera Roja (tres voltes)
• Orde de la Victòria (dos voltes)
• Orde de la Revolució d'Octubre
• Estrela de Mariscal
• Medalla del 20.º Aniversari de l'Eixèrcit Rojo d'Obrers i Llauradors
• Medalla del 30.º Aniversari de les Forces Armades de l'URSS
• Medalla del 40.º Aniversari de les Forces Armades de l'URSS
• Medalla del 50.º Aniversari de les Forces Armades de l'URSS
• Medalla per la Defensa de Leningrado
• Medalla per la Defensa de Moscou
• Medalla per la Defensa de Stalingrado
• Medalla per la Defensa del Caucas
• Medalla per la Conquista de Berlín
• Medalla per la Lliberació de Varsòvia
• Medalla per la Victòria sobre Alemània en la Gran Guerra Pàtria 1941-1945
• Medalla Commemorativa del 20.º Aniversari de la Victòria en la Gran Guerra Pàtria de 1941-1945
• Medalla Commemorativa pel Centenari del Natalici de Lenin
• Espasa honoraria de l'Unió Soviètica
• Medalla Commemorativa del 250.º Aniversari de Leningrado
• Medalla Commemorativa del 800.º Aniversari de Moscou
• Orde Militar de Sant Jorge, 3.ª Classe

República Popular de Mongòlia

• Orde de la Bandera Roja, (dos voltes)
• Héroe de la República Popular de Mongòlia
• Medalla del 30.º Aniversari de la Victòria en Jaljin Gol
• Orde de Süjbaatar
• Medalla del 50.º Aniversari de la República Popular de Mongòlia
• Medalla del 50.º Aniversari de l'Eixèrcit Popular de Mongòlia
• Medalla per la Victòria sobre Japó

Checoslovàquia

• Orde del #León Blanco 1.ª Classe (Checoslovàquia)
• Orde Militar del #León Blanco per la Victòria, 1.ª Classe (Checoslovàquia)
• Creu de la Guerra de Checoslovàquia (1939 - 1945) (Checoslovàquia)

República Popular de Polònia

• Orde de la Creu de Grunwald
• Creu en estrela Grau Comandant de l'Orde Polònia Restituta
• Medalla per Varsòvia 1939-1945
• Medalla pel Oder, Neisse i el Bàltic

República Popular de Bulgària

• Medalla del 90.° Aniversari del naiximent de Georiy Dimitrov
• Medalla del 25 Anys de l'Eixèrcit Popular de Bulgària.

Atres Països

• Estrela Garibaldi (Itàlia)
• Títul Honorari de partisano (Itàlia)
• Gran Creu de la Legió d'Honor (França)
• Creu de Guerra 1939-1945 (França)
• Legió al Mèrit, Grau Comandant, Estats Units
• Gran Cruz honoraria de l'Orde del Bany del Regne Unit
• Medalla de l'Amistat Chinenc-Soviètica (República Popular de China)
• Orde de la Llibertat (Yugoslàvia)
• Gran Cruz 1.ª Classe de l'Orde al Mèrit (Egipte)
• Orde de la República (República Popular de Tannu Tuvá)

Bibliografia

• Otto Preston Chaney Jr., Zhúkov, mariscal de l'Unió Soviètica. Madrit, Llibreria Editorial Sant Martín, 1975.
• G.K. Zhúkov: Memòries i meditacions. Santiago de Chile, Zig-Zag, 1970, 765 pp. (traducció de la primera edició soviètica de Vospominania i razmyshlenia).
• (1971) Memòries i meditacions, Tom I, El Vedado: Institut Cubà del Lliure, pp. 381.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Gueorgui Zhúkov.

• Gueorgui Zhúkov — Memòries i reflexions.