Pacte de Varsòvia

Membres de l'OTAN (blava) i del Pacte de Varsòvia (roig) en 1983. Els números representen les tropes d'eixes organisacions en cada país.

Els membres del Pacte de Varsòvia reunits en 1987. d'izda. a dcha.: Gustáv Husak, Todor Zhivkov, Erich Honecker, Mijaíl Gorbachov, Nicolae Ceaușescu, Wojciech Jaruzelski i János Kádár

El Tractat d'Amistat, Colaboració i Assistència Mútua, més conegut com a Pacte de Varsòvia per la ciutat en la que va ser firmat, va anar un acort de cooperació militar firmat el 14 de maig de 1955 pels països del bloc de l'Est durant el periodo conegut com Guerra Freda. Dissenyat baix eliderage de l'Unió Soviètica, el seu objectiu expresse era contrarrestar l'amenaça de l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN, fundada en 1949) i, en especial, el rearmament de la República Federal Alemana, a la que el tractat fundacional de la Comunitat Europea de Defensa permetia reorganisar les seues forces armades.

El Pacte de Varsòvia es va establir com un equilibri de poder i contraparte davant l'OTAN. No va haver enfrontament militar directe entre les dos organisacions; en canvi, el conflicte es va lliurar sobre una base ideològica i per mig de guerres subsidiàries. Tant l'OTAN com el Pacte de Varsòvia varen dur a l'expansió de les forces militars i la seua integració en els respectius blocs. El seu major compromís militar va ser l'invasió de Checoslovàquia en agost de 1968 (en la participació de totes les nacions del Pacte llevat Albània i Romania), lo que, en part, va provocar que Albània es retirara del pacte menys d'un més despuix. El pacte va començar a desfer-se en la seua totalitat en la difusió de les revolucions de 1989 a través del bloc de l'Est, escomençant pel moviment Solidaritat liderat per Lech Walesa en Polònia, el seu èxit electoral en juny de 1989 i el pícnic paneuropeo en agost de 1989, i va entrar ya en franca solsida en la caiguda del Mur de Berlín.

Alemània Oriental es va retirar del Pacte despuix de la reunificació alemana en 1990. El 25 de febrer de 1991, en una reunió en Hongria, els ministres de Defensa i Relacions Exteriors dels sis Estats membres restants varen declarar el fi del Pacte, que es va oficialisar l'1 de juliol de 1991. La pròpia Unió Soviètica es va dissoldre en decembre de 1991, encara que la majoria de les ex repúbliques soviètiques varen formar la Organisació del Tractat de Seguritat Colectiva (OTSC) poc despuix. En els següents 20 anys, varis dels països del Pacte de Varsòvia fòra de l'URSS es varen unir a l'OTAN (Alemània Oriental a través de la seua reunificació en Alemània Occidental; i la República Checa i Eslovàquia com a països separats), de la mateixa manera que les repúbliques bàltiques que havien segut part de l'Unió Soviètica.

Àmbit

Vore també: Guerra Freda

L'àmbit del Pacte de Varsòvia comprenia tots els Estats socialistes del bloc de l'Est (a excepció de Yugoslàvia, sobre la que, pese a tot, es va eixercir una poderosa influència), és dir, Albània (es va retirar en 1968), Bulgària, Checoslovàquia, Hongria, Polònia, la República Democràtica Alemana, Romania i l'Unió Soviètica; fins a 1961 la República Popular China va estar afiliada com a observador. Es va firmar en la capital polaca el 14 de maig de 1955 i Nikita Jrushchov va ser el primer secretari del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica.

Els països del bloc de l'Est mantenien ya, abans de la firma del tractat, una estreta relació militar en l'Unió Soviètica, que el seu Eixèrcit Rojo havia acomés la seua lliberació durant la Segona Guerra Mundial, de la mateixa manera que les forces nortamericans i britàniques lo havien fet en Alemània Occidental, la part occidental d'Àustria, Bèlgica, Itàlia, França i Grècia, en el marc de lo acordat en la Conferència de Yalta. La profunda influència soviètica en el bloc s'havia percebut com un desafiu per les atres potències aliades, que consideraven l'expansió del comunisme com una amenaça immediata al règim polític i econòmic dominant en Europa. La polarisació entre l'òrbita nortamericana — que en l'establiment de l'OTAN va trencar la seua secular tradició d'aïllament militar — i la soviètica va ser el caràcter determinant dels 45 anys de la cridada Guerra Freda, nom donat al conflicte no bèlic que varen lliurar l'URSS i els EE. UU. des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dissolució de la primera en 1991.

Estats membres del Pacte de Varsòvia

• [[Image:Plantilla:Bandera/URSS|border|20px|URSS]] Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques
• República Popular d'Albània (es va retirar en 1968)
• Erro al crear miniatura: República Democràtica Alemana
• República Popular de Bulgària
• Erro al crear miniatura: República Socialista Checoslovaca
• República Popular d'Hongria
• República Popular de Polònia
• República Socialista de Romania

Observadors

• República Popular China (es va retirar en 1961)
• República Popular Democràtica de Corea
• República Popular de Mongòlia

Organisació

Els membres del Pacte de Varsòvia varen acordar, en térmens molt similars als empleats per l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN), la cooperació en tasques de manteniment de la pau, l'immediata organisació en cas d'atac previsible (art. 3), la defensa mútua en cas que algun dels membres fora atacat (art. 4) i l'establiment d'un Estat Major conjunt per a coordinar els esforços nacionals (art. 5). Consta d'onze artículs en total. El Pacte no feya referència directa al règim de govern dels membres i sedeclaraba obert a «tots els Estats», en l'únic requisit de l'unanimitat dels restants signatarios en la seua admissió (art. 9), i establia una vigència de vint anys renovables i la llibertat de revocar-ho per a cada u dels Estats membres. Es va firmar en quatre eixemplars, un en rus, un atre en alemà, un atre en chec i un atre en polac. Un Comité Polític, compost pels caps de govern dels Estats membres, es reunia anualment per a establir les polítiques i els objectius anuals. La majoria de les negociacions contava també en la presència dels ministres de defensa, els caps de les forces armades i els membres de l'Estat Major de cada una d'elles. Ademés del comité polític, el Pacte de Varsòvia contava en un Comité Assessor Militar, un Comité Tècnic i d'Investigació, un Consell de Secretaris de Defensa i un Estat Major Conjunt. Iván Kónev va ser el seu primer comandant en cap. Encara que l'objectiu expresse del Pacte, evitar la declaració de guerra entre els seus Estats membres i les potències occidentals, es va complir i les mides militars mai varen deure fer-se efectives, l'Estat Major conjunt hauria segut en cas de guerra l'autoritat suprema sobre els eixèrcits, les armada i les forces aérees dels Estats membres; la potència militar que açò representava era de 6 200 000 soldats, uns 65 000 tancs, dos millers de bucs i 15 000 avions de combat, ademés de missils nuclears instalats en varis dels Estats membres. En temps de pau, solament les forces destinades fòra del seu país d'orige estaven baix el seu mando.

Història

Països participants del Pacte de Varsòvia

El Pacte de Varsòvia va ser un instrument elaborat en la pugna entre els blocs occidental i oriental, sorgits a partir del fi de la Segona Guerra Mundial. El seu llímit coincidia en térmens globals en les llínees de demarcació pactades en els cims que Roosevelt, Churchill i Stalin havien mantingut entre 1943 i 1945 (en Teheran i Yalta), en escassos dubtes sobre el territori alemà i austríac que es varen resoldre en la partició del primer i la retirada de totes les forces del segon. La competència pel terreny asiàtic es va resoldre parcialment en la proclamació de la República Popular en China (sense que l'Unió Soviètica estiguera molt satisfeta en la situació, encara que China va participar com a observador fins a la seua ruptura en el govern soviètic en 1968) i l'ocupació nortamericana de Japó i Corea, pero la seua ambigüitat va donar lloc a la majoria dels conflictes que varen esclatar finalment entre les potències. L'estratègia soviètica, de la mateixa manera que la nortamericana, va consistir principalment en assegurar la seua zona d'influència sense que això duguera a un conflicte obert en l'oponent i, per lo tant, es va traduir en un nivell restringit d'activitat militar encara dins de les fronteres. Ya en 1948, la República Federal Popular de Yugoslàvia del mariscal Tito havia marcat els seus diferències en Moscou. Les desavenències diplomàtiques entre China i l'Unió Soviètica en ocasió de la guerra de Corea varen ser prominents. En realitat, la política exterior d'abdós potències va estar més ocupada en intentar aprofitar les crisis econòmiques que creïen imminents, la gravetat de les quals va dur als Estats Units a desenrollar el Pla Marshall i l'OTAN. En els Estats del bloc de l'Est, els moviments comunistes varen estar fins a entrats els anys 1960 «obertament compromesos» en la construcció de democràcies parlamentàries, en representació de la burguesia i els terratinents, i models econòmics híbrits. La resistència del govern estalinista a revisar els llímits traçats pels acorts de Yalta estava basada únicament en la debilitat militar de l'URSS en comparació a l'enorme armament nortamericà, que va permanéixer des de la guerra fins als nostres dies en les múltiples bases que va establir en Europa i Àsia Menor. Abans que el domini absolut del front intern, l'aposta soviètica va ser la participació en la carrera armamentista, que va implicar una creixent i ruïnosa inversió en tecnologia militar, pero no un aument dels efectius. Inclús Finlàndia, a on el Partit Comuniste era la peça central del govern, va solicitar i va obtindre la retirada del Eixèrcit Soviètic de la base naval de Porkkala en 1956. Mentres el clima polític finés i eliderage dur de Tito en Yugoslàvia, férreamente controlat, varen fer possible que estos Estats no entraren a formar part del Pacte, en atres països la situació interna era més complexa. En la República Popular d'Hongria, les disensiones internes del partit comuniste local, les faccions estudiantils del qual protestaven per l'acció militar soviètica en els incidents de Poznań en Polònia, es varen combinar en l'insurrecció ultranacionalista de Dudás József per a donar lloc a la sublevació, que varen reprimir les forces del Pacte. S'ha argumentat que el Pacte de Varsòvia era, en la pràctica, un instrument de control de l'Unió Soviètica sobre els Estats socialistes de l'est d'Europa a fi d'impedir que ixqueren del seu égida. En alguns casos, efectivament, els intents dels països membres per a deixar el Pacte varen ser esclafats militarment, com per eixemple la Revolució d'Hongria de 1956: en octubre d'eixe any, l'Eixèrcit soviètic, amparant-se en les previsions del Pacte de Varsòvia, va entrar en Hongria i va acabar en un incipient alçament anticomunista en a penes dos semanes. Les forces del Pacte de Varsòvia es varen utilisar també en contra d'algun dels seus membres, com en 1968, durant la Primavera de Praga, quan varen invadir Checoslovàquia per a acabar en les reformes flexibilizadoras que estava encarant el govern, catalogades per l'URSS com tendientes a destruir el socialisme. La cridada doctrina Brézhnev de «sobirania llimitada», que marcava la política militar exterior de l'Unió Soviètica en l'época, establia: «Quan hi ha forces que són hostils al socialisme i tracten de canviar el desenroll d'algun país socialiste feya el capitalisme, es convertixen no solament en un problema del país concernent, sino un problema comú que concernix a tots els països socialistes». la República Popular d'Albània es va retirar de l'aliança en 1961 com a resultat de la separació chinenc-soviètica, el règim de la qual estalinista de llínea dura va recolzar a la República Popular China. Encara que els països de l'OTAN i els d'el Pacte de Varsòvia no es varen enfrontar en cap conflicte armat, varen mantindre activa la Guerra Freda per més de 35 anys. En decembre de 1988, Mijaíl Gorbachov, líder de l'Unió Soviètica en eixe temps, va anunciar la cridada doctrina Sinatra, que establia que s'abandonaria la doctrina Brézhnev i que els països d'Europa Oriental podrien fer lo que consideraren convenient.

Final del Pacte de Varsòvia

Artícul principal → Revoluciones de 1989.

La vigència de la doctrina Sinatra va contribuir a l'acceleració dels canvis que varen sacsar Europa Oriental a partir de 1989. Els nous governs de l'est eren menys partidaris que els precedents al manteniment del Pacte de Varsòvia i, en giner de 1991, Checoslovàquia, Hongria i Polònia varen anunciar que es retirarien l'1 de juliol d'eixe mateix any. En retirar-se Bulgària en febrer, el Pacte es va vore dissolt efectes pràctics. La dissolució oficial, acceptada per l'Unió Soviètica, es va formalisar en la reunió en Praga l'1 de juliol de 1991. El 12 de març de 1999, Chequia, Hongria i Polònia, antics membres del Pacte de Varsòvia, es varen unir a l'atra organisació rival, l'OTAN. Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia ho varen fer en març de 2004. Albània i Croàcia ho varen fer en abril de 2009.

Operacions del pacte

Invasió d'Hongria en 1956

La Revolució hongaresa de 1956 va ser un moviment revolucionari espontàneu d'alcanç nacional contra el govern de la República Popular d'Hongria i les seues polítiques impostes des de l'Unió Soviètica, que va durar des del 23 d'octubre fins al 10 de novembre de 1956. Des del discurs secret de crítica als excessos de Stalin realisat pel seu successor al front de l'URSS Nikita Jruschov en el XX Congrés del PCUS, el poble hongarés havia solicitat contínuament la llibertat necessària per a elegir el seu propi sistema polític alluntat del comunisme. Aixina, varen sorgir per tota Hongria moviments que demandaven que es posara vedat a les activitats de la policia secreta. El tumult va començar com una protesta estudiantil en una marcha pel centre de Budapest cap al edifici del Parlament hongarés, Esta marcha va atraure a mils de protestants. Una delegació estudiantil va ser detinguda quan entrabar a l'edifici de la ràdio estatal en l'intenció de transmetre les seues demandes. Quan els manifestants en els carrers varen exigir la lliberació de la delegació, la policia política hongaresa (Államvédelmi Hatóság o ÁVH) va obrir fòc des de l'interior de l'edifici. Alguns soldats soviètics varen disparar a la ÁVH, degut a que varen creure per equivocació que estaven sent objecte d'un atac. Alguns manifestants varen contestar els dispars en les armes preses de la ÁVH o brindades pels soldats hongaresos que es varen unir a l'alçament. Despuix del fracàs de la contenció soviètica, el tumult només va aumentar i va atraure a exsoldados, policies i a gent de tot el país. La notícia es va difondre ràpidament i va dur a l'esclat de desórdens i violència en la capital. La revolució es va expandir ràpidament per tota Hongria, el govern d'András Hegedüs va ser derrocat i el primer ministre Imre Nagy va prendre les «regnes». Mills es varen organisar en milícies per a combatre a la Policia de seguritat d'Estat (ÁVH) i a les tropes soviètiques. Comunistes prosoviéticos i membres de la ÁVH varen ser a sovint eixecutats o encarcerats, al mateix temps que antics presoners polítics varen ser lliberats i dotats d'armes. Consells improvisats varen arrebatar el control municipal al Partit comuniste hongarés i varen exigir canvis polítics. El nou govern encapçalat per Imre Nagy va dissoldre formalment la ÁVH, va declarar la seua intenció de retirar-se del Pacte de Varsòvia i va prometre restablir les eleccions lliures. Per a fins d'octubre, els combats casi havien cessat i va començar una sensació de normalitat. A diferència de lo succeït en les Protestes de Poznań contra el govern de la República Popular de Polònia, la Revolució hongaresa qüestionava l'estil de govern estalinista i, per tant, amenaçava la naturalea mateixa del règim prosoviético de partit únic. Aixina, despuix d'haver anunciat la seua voluntat de negociar el retir de les forces soviètiques, el Politburó va canviar d'idea i es va movilisar per a esclafar la revolució. Aprofitant que Occident es trobava dividit a causa de la crisis de Suez, l'eixèrcit soviètic va movilisar 31 550 soldats i 1130 tancs i el 4 de novembre de 1956 va invadir Budapest i atres regions del país: la resistència hongaresa va continuar fins al 10 de novembre. Més de 2500 hongaresos i 722 soldats soviètics varen perir en el conflicte i uns 200 000 hongaresos varen fugir en calitat de refugiats. Els arrests massius i les acusacions varen continuar per mesos. Per a giner de 1957, el nou govern instalat pels soviètics i liderat per János Kádár havia reprimit tota oposició pública.

Tancs soviètics T-54 en Budapest el 31 d'octubre

Marcha de protesta el dia 25 d'octubre

Un vehícul blindat de l'Unió Soviètica ardix en un carrer de Budapest en novembre

Invasió de Checoslovàquia en 1968

La invasió de Checoslovàquia pel Pacte de Varsòvia va ser una guerra no declarada en la que tropes de cinc països socialistes membres del Pacte de Varsòvia en la nit del 20 al 21 d'agost de 1968, liderats per l'Unió Soviètica, varen invadir la República Socialista de Checoslovàquia. El seu objectiu era frenar les reformes de lliberalisació econòmica i política impulsades pel president checoslovac, Alexander Dubček, les quals havien conduït, anteriorment, a la Primavera de Praga. Varen participar en l'operació militar tropes de les repúbliques de Polònia, Hongria i Bulgària, comandades per tropes soviètiques. Les tropes d'Alemània Oriental, encara que llestes per a l'acció, no varen creuar la frontera de Checoslovàquia —a excepció d'un chicotet número d'especialistes—. L'únic país membre del Pacte de Varsòvia que no va participar en l'invasió va ser Romania, ademés el seu president, Nicolae Ceaușescu, va condenar obertament l'invasió.

Manifestació en Praga contra l'ocupació

Tancs soviètics T-55 en "carrils d'invasió" durant l'Operació Danubio, 1968

Manifestació en Helsinki contra l'entrada de tropes del Pacte de Varsòvia en Checoslovàquia

Vore també

• Consell d'Ajuda Mútua Econòmica (COMECON)
• Tractat de les Forces Armades Convencionals en Europa
• Organisació del Tractat de la Seguritat Colectiva (OTSC)
• Mijos de comunicació del Bloc de l'Est
• Moviment de Països No Alineats
• Relacions entre l'URSS i els seus estats-satèlit durant la Guerra Freda

Enllaços externs

• sovetika. ruSovetika. ru- Lloc sobre l'Era Soviètica (en rus i anglés)