Carrera armamentista

Una guerra armamentista o carrera armamentista té lloc quan molts països rivalizan entre ells per a desenrollar les forces armades més poderoses i les armes més eficaces. El concepte s'ha generalisat per a aludir en teoria de jocs, evolució i atres disciplines a un tipo d'interacció estratègica que no té una atra meta que la de reglotar a l'adversari.

Per extensió, el terme designa tota circumstància a on dos grups oposts prenen successivament mides i contra-mides, un responent a l'atre. Un eixemple d'este sentit del terme és la resposta d'un insecte a les defenses químiques d'una planta. L'insecte desenrolla la capacitat d'eliminar les toxines i, a la seua volta, la planta produïx noves. Este fenomen adaptatiu és conegut com hipòtesis de la Reina Roja i va ser formulat en 1973 per Leigh Van Valen.

Eixemples

Carrera armamentista naval anterior a la Primera Guerra Mundial

.

Entre 1897 i 1914, va tindre lloc una carrera armamentísta naval entre el Regne Unit i Alemània. La preocupació britànica pel ràpit aument del poder naval alemà va donar lloc a una costosa competició de construcció de bucs de la classe Dreadnought. Esta tensa carrera armamentística va durar fins a 1914, quan va esclatar la guerra. Despuix de la guerra, es va desenrollar una nova carrera armamentística entre els aliats vencedors, a la que es va posar fi temporalment en el Tractat Naval de Washington.

Ademés dels britànics i els alemans, també es varen produir carreres armamentístiques navals contemporànees pero de menor envergadura entre Rússia i l'Imperi Otomà; els otomans i Grècia; França i Itàlia; els Estats Units i el Japó en la década de 1930; i Brasil, Argentina i Chile.

Operacions militars en Espanya i respal italo-alemà: guerra civil espanyola

Ruïnes de Guernica despuix del bombardeig alemà del 26 d'abril de 1937.

Despuix del govern ultraconservador de Miguel Primer de Rivera de 1923 a 1930, l'expressió de les classes altes i del món militar, en Espanya s'alternaven en el govern de 1931 a 1936 coalicions reformistes i conservadores fins a l'aplastant victòria de febrer de 1936 pel Front Popular Espanyol, recolzat per una coalició heterogénea de partits d'esquerra i els anarquistes del sindicat CNT. En el matí del 17 de juliol de 1936, en un pronunciament, tropes estacionades en el Marroc espanyol, despuix de vacilacions inicials, es va produir un alçament el liderage del qual va ser assumit per Francisco Franco, un jove general destacat per la seua astúcia i ferocitat en la repressió de l'alçament marroquí.^[1]^[2]

No obstant, despuix de la gresca de la flota espanyola, els mariners de la qual permaneixien lleals al llegítim govern espanyol, Franco (el liderage del qual del colp encara no era clar) s'arriscava a vore una part fonamental de l'eixèrcit atrapada (els Terços colonials) en Àfrica, i va anar només gràcies a l'enviament d'un gran número d'avions de transport per l'Itàlia fascista que l'eixèrcit rebel espanyol en Àfrica va poder superar l'Estret. L'aviació italiana va traduir l'experiència en el camp espanyol que li donaria una ventaja inicial sobre els seus oponents més vesprada durant la Segona Guerra Mundial.

Donat el complex escenari geopolític de l'época, França governada pel Front Popular francés de Léon Blum, mentres enviava una modesta cantitat d'armament, la majoria bloquejats per raons de conveniència política, va propondre a Itàlia i a Gran Bretanya l'1 d'agost de 1938 una política de no intervenció. Esta elecció va ser dictada per la complexa situació geopolítica que va vore una possible intervenció soviètica perillosa d'Alemània, de la mateixa manera que a Gran Bretanya no li agradaven iniciatives desestabilizadoras en el Mediterràneu despuix d'accions italianes o un nou i més fort acort franc-espanyol, tal volta en la colaboració de Moscou. Sempre cal recordar que la posició de Gran Bretanya era una clara neutralitat i aïllacionisme, pero açò no significava desinterés de les aliances potencialment amoladores per als seus propis interessos.

Posteriorment, l'Unió Soviètica, encara que no participava directament en el conflicte, va jugar un paper particularment important en l'enviament i la venda d'ajuda militar a través de canals francesos, aixina com el paper d'importància primordial en la preparació d'aquells que després passarien a l'història com a brigades internacionals la raó de les quals de ser era la lluita contra l'enemic fasciste, que incloïa un gran número d'exiliats polítics italians i alemans. Per la seua banda, Adolf Hitler no va considerar el conflicte espanyol realment estratègic, pero tenia un interés particular en la perspectiva de l'experimentació i validació de les tecnologies que l'indústria bèlica estava desenrollant per a la Wehrmacht, la Kriegsmarine i la naixent Luftwaffe. Es varen utilisar uns 10 000 alemans en total.

Era Itàlia, que encara no havia posat fi al conflicte en Abissínia, la que va enviar el major número d'hòmens i vehículs, contant uns 50.000 "voluntaris" en 2000 canons, 800 avions i un centenar de barcos. Este fervor italià tenia una relació molt precisa, encara que no hi havia un objectiu per a les posteriors anexió de territoris espanyols, com s'indicava per a Balears i tampoc sent lo suficientment persuasiva l'hipòtesis d'un respal tan massiu a la pura afinitat ideològica, ya que Franco no era fascista, sino fascista, o més be d'inspiració fascista, era la Falange espanyola, l'explicació més rigorosa és sense dubte la més rigorosa del desig d'opondre's al neoestilo, complex tauler d'escacs mediterràneu, en el risc de llimitar severament l'expansió colonial italiana.^[3]

El triumfo de la hispanidad franquista nos servix per a no terminar sitiats demà en el nostre mar.

(Benito Mussolini en una discussió en el seu amic Yvon de Begnac^[4])

Els principals països implicats en les operacions en Espanya, per a eludir les llimitacions del compromís diplomàtic de la "no intervenció" proposta per França, en el posterior establiment el 8 de setembre del mateix any d'un Comité de Control Internacional en Londres, responsable del compliment real d'estos acorts, varen amprar a un gran número de "voluntaris", òbviament lliures de les obligacions de no intervenció. Al final del conflicte, la política de no intervenció, que teòricament deuria haver favorit al govern llegítim, va terminar, també per mig de l'us de "voluntaris" la victòria dels alborotadores sobre les forces governamentals.

La guerra civil espanyola és important com a precursor de la Segona Guerra Mundial i una prova de fòc de futurs escenaris i bandos europeus: front fasciste i front antifascista.

Guerra Freda

La Guerra Freda va ser un enfrontament bèlic, polític, econòmic, social, informatiu i inclús deportiu que va tindre lloc durant el XX, des de 1945 (fi de la Segona Guerra Mundial) fins al fi de la URSS (que va ocórrer entre 1989 en la caiguda del mur de Berlín i 1991 en la dissolució de la URSS), entre els blocs occidental-capitaliste liderat per Estats Units, i oriental-comuniste liderat per l'Unió Soviètica. Basat principalment en el desenroll de noves tecnologies en fins bèlics per la por causada durant la Segona Guerra Mundial.

Vore també

Referències

↑ Paul Preston, La guerra civil espanyola
↑ Ennio Vaig donar Nolfo, Cartine vaig donar tornasole:la conquista italiana dell'Etiopia i la guerra civile vaig donar Spagna, Dagli imperi militari agli imperi tecnologici, Editore Laterza, p. 120 (italià)
↑ Ennio Vaig donar Nolfo, Cartine vaig donar tornasole:la conquista italiana dell'Etiopia i la guerra civile vaig donar Spagna, Dagli imperi militari, agli imperi tecnologici, Editore Laterza, p. 123 (italià)
↑ Ennio Vaig donar Nolfo, Cartine al tornasole:la conquista italiana dell'Etiopia i la guerra civile in Spagna, Dagli imperi militari agli imperi tecnologici, Editore Laterza, p. 122 (italià)

Bibliografia

Dawkins, R. & Krebs, J. R. (1979). «Arms races between and within species.» Proceedings of the Royal Society of London, B 205, 489-511.
Francis Heylighen (2000): "The Ret Queen Principle", En: F. Heylighen, C. Joslyn yV. Turchin (editors): Principia Cybernetica Web (Principia Cybernetica, Brussels), URL: http://pespmc1.vub.ac.be/REDQUEEN.html.
Pearson, Paul N. (2001) Ret Queen hypothesis Encyclopedia of Life Sciences http://www.els.net [1] archivat en Wayback Machine.
Ridley, M. (1995) The Ret Queen: Sex and the Evolution of Human Nature, Penguin Books, ISBN 0-14-024548-0
Leigh Van Valen. (1973). "A new evolutionary law". Evolutionary Theory 1: 1—30.
Vermeij, G. J. (1987). Evolution and escalation: An ecological history of life. Princeton University Press, Princeton, NJ.

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Carrera armamentista» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Paul Preston, La guerra civil espanyola

[2] Ennio Vaig donar Nolfo, Cartine vaig donar tornasole:la conquista italiana dell'Etiopia i la guerra civile vaig donar Spagna, Dagli imperi militari agli imperi tecnologici, Editore Laterza, p. 120 (italià)

[3] Ennio Vaig donar Nolfo, Cartine vaig donar tornasole:la conquista italiana dell'Etiopia i la guerra civile vaig donar Spagna, Dagli imperi militari, agli imperi tecnologici, Editore Laterza, p. 123 (italià)

[4] Ennio Vaig donar Nolfo, Cartine al tornasole:la conquista italiana dell'Etiopia i la guerra civile in Spagna, Dagli imperi militari agli imperi tecnologici, Editore Laterza, p. 122 (italià)

[1]

[2]

[3]

[4]