Anar al contingut

Rosa Luxemburc

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Rosa Luxemburg.jpg
Rosa Luxemburc


Rosa Luxemburc (en anglés i alemà: Rosa Luxemburg;[1][2] en polac: Róża Luksemburg;[3] Zamość, Polònia; 5 de març de 1871-Berlín, República de Weimar (Alemània); 15 de giner de 1919) va ser una teòrica i activiste marxiste d'orige judeopolaco, naturalizada alemana.[1] Va ser una figura clau del moviment socialiste europeu abans de la Primera Guerra Mundial.[4]

A lo llarc de la seua vida, Rosa Luxemburc va lluitar pels drets dels treballadors i va advocar per una transformació radical de la societat. Com a pensadora humanitària, es va destacar pel seu defensa incansable de la justícia social, l'emancipació de les dònes i la crítica a les injustícies sistemàtiques que afectaven a les classes més desfavorides. El seu pensament i el seu activisme polític varen deixar una profunda chafada en l'història del socialisme internacional.

Luxemburc va ser una defensora de la pau, oposta a la guerra imperialista,[5] i va crear les bases teòriques per a la fundació de la Lliga Espartaquista, que un any més tart es convertiria en el Partit Comuniste d'Alemània (KPD).[6] Encara que la seua ideologia i els seus métodos no varen anar sempre compartits pels seus contemporàneus, el seu llegat com a lluitadora pels drets humans i la justícia social seguix sent rellevant fins a hui.[7]


Rosa Luxemburc va ser assessinada en 1919 durant l'alçament espartaquista, que havia llançat[6] o a lo manco fomentat junt en Karl Liebknecht.[1] No obstant, la seua mort no va terminar en la seua influència. Actualment, li la recorda com una de les grans figures de la lluita per una societat més justa i solidària.

El pensament de Rosa Luxemburc seguix sent estudiat i debatut en l'actualitat, especialment pel que fa a la seua visió del socialisme i la democràcia. Encara que el seu enfocament radical no va anar sempre ben rebut en la seua época, el seu llegat continua inspirant a generacions d'activistes, filòsofs i pensadors que busquen una societat més equitativa. Ademés, la seua vida i les seues idees han segut motiu de reflexió en el camp del feminisme, a on és reconeguda com una de les primeres pensadores que va relacionar la lluita de classes en l'emancipació de la dòna, obrint aixina noves perspectives per al moviment feministe contemporàneu.[8]

Vida

[editar | editar còdic]

Fins a 1914

[editar | editar còdic]

Segons el seu curriculum vitae, que havia escrit per a l'Universitat de Zuric, Rosalia Luksenburg va nàixer el 5 de març de 1871, no obstant, en una carta de 1907 va indicar que esta data no era la correcta.[9] El seu lloc de naiximent va ser Zamość, prop de Lublin, en la Polònia llavors controlada pel Imperi rus i la seua família era d'orige judeu.[10] El seu pare va ser Eliasch Luksenburg,[11] un comerciant maderero,[2] i la seua mare Lina Luksenburg,[11]Nota:[12] naixcuda Löwenstein;[2] Rosa va ser la quinta filla del matrimoni.[1]


Quan tenia cinc anys, li varen diagnosticar, per error, una #tuberculosis òssea (provablement fora una recalcada) i va permanéixer en llit en la cama enyesada un any sancer; en llevar l'algeps varen descobrir que una de les seues cames era més curta que l'atra. A causa d'açò va ser afectada per una coixera permanent.[13][14]

En mudar-se a Varsòvia, Rosa va assistir a un liceu femení (Gymnasium) des de 1880.[2] Inclús a eixa edat tan primerenca, Rosa apareix com a membre del partit polac izquierdista «Proletariat» des de 1886. Este partit es va fundar en 1882, vint anys despuix de l'aparició dels partits obrers en Rússia, i va iniciar la seua marcha política en l'organisació d'una folga general, despuix de la qual el partit va ser desbaratat i quatre dels seus líders condenats a pena de mort. Alguns dels seus membres varen conseguir reagrupar-se en secret, unint-se Rosa a un d'estos grups.


En 1887 Rosa va terminar l'educació secundària en un expedient excelent,[15] pero va tindre que fugir a Suïssa en 1889 per a evitar la seua detenció.[16] Allí va assistir a l'Universitat de Zuric[2] junt a atres figures socialistes, com Anatoli Lunacharski i Leo Jogiches,[17] estudiant Matemàtiques, Botànica, Zoologia, Dret Públic,[18] Economia Política,[19] Filosofia i Història. Les seues àrees d'especialisació varen ser la teoria de l'Estat, l'Edat Mija i les crisis econòmiques i d'intercanvi d'existències.

En 1890, la llei de Bismarck que prohibia la socialdemocracia, el socialisme i el comunisme va ser derogada, la qual cosa va permetre que un llegalisat Partit Socialdemócrata d'Alemània (SPD) conseguira escans en el Reichstag, sent el quart grup parlamentari més fort.[20]

En 1893, junt a Leo Jogiches i Julian Marchlewski (àlies Julius Karski), varen fundar el periòdic La causa dels treballadors (Sprawa Robotnicza), oponent-se a les polítiques nacionalistes del Partit Socialiste Polac. Rosa Luxemburc creïa que una Polònia independent solament podia sorgir despuix d'una revolució socialista en Alemània, Àustria i Rússia. Mantenia que la lluita devia focalizarse en contra del capitalisme, i no en la consecució d'una Polònia independent, negant per lo tant el dret d'autodeterminació de les nacions baix el socialisme, la qual cosa causaria el seu posterior enfrontament en Lenin.

Junt en Leo Jogiches va fundar el Partit Socialdemócrata del Regne de Polònia (SDKP), que posteriorment es convertiria en el Partit Socialdemócrata del Regne de Polònia i Lituània (SDKPiL) en unir-se a l'organisació socialdemócrata de Lituània. A pesar de viure durant la majoria de la seua vida adulta en Alemània, Rosa Luxemburc permaneixia com la principal teòrica de la socialdemocracia polaca, liderant el partit junt a Jogiches, el seu principal organisador.

En 1898, Rosa Luxemburc va obtindre la ciutadania alemana, en casar-se en Gustav Lübeck, i es va mudar a Berlín. Allí va participar activament en l'ala més izquierdista del Partit Socialdemócrata d'Alemània (SPD), definint clarament la frontera entre la seua fracció i la teoria revisionista d'Eduard Bernstein, atacant-li en 1899 en un fullet titulat ¿Reforma Social o Revolució? L'habilitat retòrica de Rosa pronte la va convertir en una de les líders portaveus del partit. Va denunciar repetidament el creixent conformisme parlamentari del SPD front a la cada volta més provable situació de guerra. Rosa va insistir que la crítica diferència entre capital i treball sol podia ser contrarrestada si el proletariat prenia el poder i es produïa un canvi revolucionari en tot el context dels mijos de producció.

Des de 1900, Rosa Luxemburc va expressar les seues opinions sobre els problemes econòmics i socials en varis artículs en periòdics de tota Europa. Els seus atacs al militarisme alemà i al imperialisme es varen tornar més insistents conforme entrevea la possibilitat de la guerra, i va intentar persuadir al SPD de pronunciar-se en la direcció oposta. Rosa Luxemburc volia organisar una folga general que unira solidàriament a tots els treballadors i evitar la guerra, pero el líder del partit es va opondre, lo que va provocar la seua ruptura en Kautsky en 1910.

Entre 1904 i 1907 el seu treball es va vore interromput a causa de tres encarceraments per motius polítics. En 1904 va estar presa dos mesos per fer propaganda contra els plans de guerra del Govern alemà. En plena revolució en Rússia, Rosa va viajar en decembre de 1905 des d'Alemània, a on residia, fins a Varsòvia (en Polònia, que en eixe llavors formava part del Imperi rus), a on també es desenrollava la revolució. Va ser detinguda en març de 1906 i va estar presa fins a juny. Es va establir fins a setembre en Kuokkala (hui Repino, Finlàndia), des d'a on se li facilitava anar a San Petersburgo. Durant este periodo va escriure el llibre Folga de masses, partit i sindicats. Pel seu viage a Rússia, va complir condena de presó entre juny i agost de 1907.

No obstant, Rosa Luxemburc va mantindre la seua activitat política. En 1907 va prendre part en el V Congrés del Partit Obrer Socialdemócrata Rus en Londres, a on es va entrevistar en Lenin. En el Segon Congrés Socialiste Internacional en Stuttgart, va presentar la resolució —que va ser aprovada— de que tots els partits obrers europeus devien unir-se per a evitar la guerra.

Per eixos anys, Rosa va començar a ensenyar Marxisme i Economia en el centre de formació del SPD en Berlín. Un dels seus alumnes va ser el que més tart es convertiria en líder del SPD i primer president de la República de Weimar, Friedrich Ebert.

En 1912, el seu càrrec de representant del SPD la va dur als congressos socialistes europeus com el que va tindre lloc en París. Ella i el socialiste francés Jean Jaurès varen propondre que, en el cas de que esclatara la guerra, els partits obrers d'Europa devien declarar la folga general.


En L'acumulació del capital (1913) Rosa va argumentar que el capitalisme necessita expandir-se constantment cap a àrees no capitalistes per a poder accedir a noves fonts de suministrament, mercats de plusvalia i reserves de mà d'obra. Esta expansió, cada volta més violenta, agudisaria les contradiccions internes del sistema preparant aixina el seu derrocament revolucionari. La seua conclusió de que els llímits del sistema capitaliste ho duen al imperialisme i la guerra va dur a Luxemburc a tota una vida de campanya contra el militarisme i el colonialisme.[21]

En ocórrer l'atentat de Sarajevo contra l'archiduc Francisco Fernando i la seua dòna, el 28 de juny de 1914, a partir del com la guerra ya semblava inevitable, va organisar vàries manifestacions —per eixemple en Fráncfort— cridant a l'objecció de consciència en el servici militar i a no obedir les órdens. A causa d'açò, va ser acusada de «incitar a la desobediència contra la llei i l'orde de les autoritats» i sentenciada a un any de presó. La seua detenció, no obstant, no es va produir immediatament, lo que li va permetre prendre part en una reunió de la direcció socialista en juliol, en la que va confirmar que el sentiment nacionaliste dels partits obrers era més fort que la seua consciència de classe.

La Primera Guerra Mundial i la revolució espartaquista (1914-1919)

[editar | editar còdic]

El 28 de juliol, quan l'Imperi austrohúngaro li va declarar la guerra a Sèrbia, va començar la Primera Guerra Mundial. El 3 d'agost de 1914, l'Imperi alemà va entrar en el conflicte, en declarar-li la guerra a Rússia. Al sendemà, el Reichstag va aprovar per unanimitat finançar la guerra en abonaments de guerra. Tots els representants socialdemócrates varen votar a favor de la proposta, i inclús el partit va aplegar a declarar una treua en el Govern, prometent abstindre's de declarar folgues durant la guerra. Per a Rosa Luxemburc tots estos fets varen ser una catàstrofe personal, que inclús la varen dur a considerar la possibilitat del suïcidi: el revisionisme, al com s'havia opost des de 1899, havia triumfat i la guerra estava en marcha.

Junt en Karl Liebknecht, Clara Zetkin i Franz Mehring, va crear el grup Internacional el 5 d'agost de 1914, el qual es convertiria posteriorment, l'1 de giner de 1916, en la Lliga Espartaquista. Varen escriure gran cantitat de panflets illegals firmats com «Espartaco», emulant al gladiador tracio que va intentar la lliberació dels esclaus de Roma. Inclús la mateixa Rosa Luxemburc va adoptar el renom de «Junius», pres de Lucius Junius Brutus, el qual es considera fundador de la República de Roma despuix de depondre a l'últim rei romà (509 a. C.).


El nou grup va rebujar el «alto el fuego» entre el SPD i el Govern alemà del kàiser Guillermo II per la qüestió de la finançació de la guerra, lluitant vehementemente en contra seua i intentant provocar una folga general. Com a conseqüència d'això, el 28 de juny de 1916 Rosa Luxemburc i Karl Liebknecht varen ser sentenciats a dos anys i mig de presó. Durant la seua estància en la penitenciaría va ser traslladada dos voltes, primer a Posen i posteriorment a Breslavia. Durant este temps va escriure varis artículs usant l'seudònim de «Junius», els quals varen ser trets clandestinament de la presó i publicats illegalment. En ells s'incloïa el titulat «La Revolució russa», en el qual criticava, pero comprenia, la pren del poder pels bolcheviques i prevenia sobre el perill d'una dictadura de partit únic; no obstant, va continuar utilisant el concepte de dictadura del proletariat, important en la tradició marxista, com a sinònim de control de l'Estat per part de la classe obrera l'objectiu de la qual és expandir la democràcia.[22]

Va ser en este context en el que va escriure la seua famosa frase: «Freiheit ist immer die Freiheit dones Andersdenkenden» («La llibertat sempre és la llibertat del que pensa diferent»). Una atra publicació de la mateixa época —juny de 1916— va ser La crisis de la socialdemocracia. En 1917, quan els EE. UU. varen intervindre en el conflicte, la Lliga Espartaquista es va afiliar al Partit Socialdemócrata Independent d'Alemània (USPD), compost també per antics membres del SPD oposts a la guerra, fundat per Karl Kautsky. El 9 de novembre de 1918 el USPD va aplegar en poder com a governant de la nova república junt en el SPD, despuix de l'abdicació del kàiser Guillermo II i despuix de l'alçament conegut com la Revolució de Novembre alemana, la qual va començar en Kiel el 4 de novembre de 1918, quan 40 000 mariners i infants de marina varen prendre el control del port en protesta, perque l'Alt Mando Naval Alemà planejava un últim enfrontament en la Real Marina Britànica, quan semblava no obstant prou evident que la guerra ya s'havia perdut. El 8 de novembre, els Consells de Treballadors i Soldats controlaven la major part de l'oest d'Alemània, donant lloc a la formació de la República de Consells (Räterepublik), basats en el sistema de sóviets rus desenrollat en la revolució russa de 1905 i 1917.

Rosa Luxemburc va eixir de la presó de Breslavia el 8 de novembre; Liebknecht ho havia fet poc abans i hi havia ya començat la reorganisació de la Lliga Espartaquista. Junts varen crear el periòdic Die Rote Fahne (La Bandera Roja), en un dels primers artículs de la qual Rosa va reclamar l'amnistia para tots els presoners polítics, advocant per la derogació de la pena de mort. No obstant, el front unit es va desintegrar a finals de decembre de 1918, quan el USPD va abandonar la coalició en protesta pels compromisos adquirits en el statūs quo capitalista pel SPD. L'1 de giner de 1919 la Lliga Espartaquista junt a atres grups socialistes i comunistes —incloent l'Internacional Comunista Alemana (IKD)— varen crear el Partit Comuniste d'Alemània (KPD), principalment gràcies a l'iniciativa de Karl Liebknecht i Rosa Luxemburc. Esta última va recolzar que el KPD s'involucrara en l'assamblea constitucional nacional —la que finalment acabaria fundant la República de Weimar— pero la seua proposta no va tindre èxit.


En giner, una segona ona revolucionària va sacsar Alemània, encara que alguns dels líders del KPD —inclosa Rosa Luxemburc— no desijaven promoure-la. En resposta a l'alçament, el líder socialdemócrata Friedrich Ebert, temerós davant l'inestabilitat política i les seues conseqüències, va accedir a que la milícia nacionalista, els «Cossos Lliures» (Freikorps), ho sofocaren, desnugant el "Terror Blanco". Tant Rosa Luxemburc com Liebknecht varen ser capturats en Berlín el 15 de giner de 1919, sent assessinats eixe mateix dia. Rosa Luxemburc va ser derribada a culatazos pel soldat Otto Runge (1875-1945), després va rebre un dispar en el cap per part del tinent Kurt Vogel (1889-1967) o del tinent Herman Souchon (1894-1982); el seu cos va ser llançat al Landwehr Canal en Berlín. Liebknecht va rebre un tir en la nuca, i el seu cos va ser enterrat en una fossa comuna. Atres centenars de membres del KPD varen ser assessinats, i els comités suprimits.[23][24]

En les seues memòries, Baldur von Schirach narra la confessió de l'almirant de la Marina alemana (Kriegsmarine) durant la Segona Guerra Mundial, Erich Raeder, mentres abdós varen permanéixer reclusos en la presó de Spandau despuix de ser jujats en els juïns de Núremberg. Segons Raeder, Wilhelm Canaris, qui va aplegar a ser el cap màxim de la Abwehr (l'oficina d'inteligència militar durant el règim nazi) i va acabar en la horca despuix del fallanc intent d'assessinat d'Hitler en l'Operació Walkiria, va ser qui en eixe temps, com a enèrgic anticomunista i organisador dels Freikorps, hauria planejat l'assessinat dels dirigents espartaquistas Rosa Luxemburc i Karl Liebknecht:

Canaris va preparar aquell assessinat i li les va arreglar per a ser nomenat juge en el procés. D'esta manera li va anar possible influenciar l'investigació i conseguir que l'autor, que havia obrat d'acort en les seues órdens, ixquera ben lliurat. Done la meua paraula sobretot això.[25]

Pensament

[editar | editar còdic]

Dialèctica de l'espontaneïtat i l'organisació

[editar | editar còdic]

Un element central del seu pensament és la dialèctica de l'espontaneïtat i l'organisació, en la qual deu considerar-se l'espontaneïtat com a un acostament radical (o inclús anarquiste), i l'organisació com un acostament més burocràtic o institucional a la lluita de classes. D'acort en esta dialèctica, l'espontaneïtat i l'organisació no són dos operacions separades o separables, sino diferents moments del mateix procés, de manera que un no pot existir sense l'atre. Esta visió teòrica sorgix de la lluita de classes elemental i espontànea; i gràcies a estes perspectives és com la lluita de classes es desenrolla cap a un nivell superior.

La classe treballadora de cada país només deprén a lluitar en el curs dels seus combats (...) la socialdemocracia (...) és només la avanzadilla del proletariat, una chicoteta peça del total de la massa treballadora; sanc de la seua sanc, carn de la seua carn. La socialdemocracia busca i troba les vies, les consignes específiques, de la lluita dels treballadors solament en el curs del desenroll d'esta lluita, i adquirix la certea del recte camí només a través d'esta lluita.
De En l'hora de la Revolució: ¿Qué és lo següent?

L'espontaneïtat està sempre mediatizada per l'organisació, aixina com l'organisació deu ser vitalizada per l'espontaneïtat. No existix espai en el pensament de Luxemburc per a l'idea d'un espontaneísmo abstracte. La Dialèctica de l'Espontaneïtat i l'Organisació es desenrolla dins del context i baix l'influència d'una ona de folgues massives en Europa, especialment durant la Revolució russa de 1905. En contra de l'ortodòxia socialdemócrata de la Segona Internacional, no considerava l'organisació com el producte de l'investigació científic-teòrica de l'imperatiu històric, sino com el producte de la lluita de les classes treballadores.


La socialdemocracia és simplement la personificació de la moderna lluita de classes del proletariat, una lluita que és conduïda per la consciència de la seua pròpia conseqüència històrica. Les masses són realment els seus propis líders, i creen dialécticamente el seu propi procés de desenroll. Quant més es desenrolle, creixca i s'enfortixca la socialdemocracia, millor trobaran el seu propi destí les masses de treballadors, el liderage del seu moviment, i la determinació de la seua direcció en les seues pròpies mans. I com tot el moviment socialdemócrata és solament la avanzadilla conscient del moviment de la classe obrera, que en paraules del Manifest Comuniste representa en cada moment particular de la lluita l'interés permanent per la lliberació i els interessos parcials de la força de treball vis à vis en els interessos del moviment com un tot, aixina dins de la socialdemocracia els seus líders són els més poderosos, els més influents, els més preclars i conscients ells es convertixen simplement en els portaveus dels desijos i anhels de les masses ilustrades, simplement els agents de les lleis objectives del moviment de classe.
De El liderage polític de les classes treballadores alemanes

També sosté que són els mateixos obrers els qui han de lliberar-se a sí mateixos.

La moderna classe proletaria no desenrolla la seua lluita d'acort a un pla establit en un llibre teòric; l'actual lluita dels treballadors és una part de l'Història, una part del progrés social, i en el centre de l'història, en el centre del progrés, en el mig de la lluita, deprenem cóm devem lluitar... Açò és exactament lo més lloable, açò és per lo que este colossal tros de cultura, dins del modern moviment obrer, definix una época: que les multitudinàries masses d'obrers forgen primer en la seua pròpia consciència, en les seues pròpies creències, i inclús a partir del seu propi coneiximent, les armes de la seua pròpia lliberació.
De La Política de les Folgues de Masses i els sindicats

Crítica de la Revolució d'Octubre

[editar | editar còdic]

En un artícul publicat just abans de la Revolució d'Octubre, Rosa Luxemburc va caracterisar la Revolució russa de febrer de 1917 com una revolució proletaria, afirmant que la burguesia lliberal va tindre que posar-se en moviment a causa de la demostració de força del proletariat. La tasca del proletariat rus era llavors acabar en la guerra imperialista (la Primera Guerra Mundial), ademés de lluitar contra la burguesia imperialista. La guerra mundial imperialista va madurar a Rússia per a la revolució socialista. Aixina, «al proletariat alemà... se li ha plantat també una qüestió d'honor, certament fatídica». Per a Rosa Luxemburc, Lenin i Trotski varen traïcionar al socialisme despuix de desmantellar el sistema democràtic rus.


La seua aguda crítica a la Revolució d'Octubre i als bolcheviques va disminuir en la mida en que ella va explicar els errors de la revolució i dels bolcheviques com «un complet fracàs del proletariat internacional» (Sobre la Revolució russa). A pesar de tota la seua càrrega crítica, va deixar clar com a credencial dels bolcheviques que a lo manco ells s'havien atrevit a fer la revolució.

En esta erupció de la divisió social en el sí de la societat burguesa, en la #aprofundiment internacional i l'enaltiment del antagonisme de classes radica el mèrit històric del Bolchevisme, i en esta proea - com sempre en les grans conexions històriques - els errors i equivocacions puntuals desapareixen sense deixar rastre.
Fragments sobre la Guerra, la Qüestió Nacional i la Revolució

Despuix de la Revolució d'Octubre, fer ells mateixos una revolució es va convertir en una «responsabilitat històrica» dels obrers alemans, i per tant acabar en la guerra (La Responsabilitat Històrica). Quan va esclatar la revolució en Alemània en novembre de 1918, Rosa Luxemburc immediatament va començar a agitar per a provocar una revolució social:


L'abolició de la llei del capital, l'implantació d'un orde social socialiste - açò, i res més, és el tema històric de la present revolució. És una formidable empresa, que no pot desenrollar-se en un obrir i tancar d'ulls simplement per mig de decrets des de dalt. Només pot portar-se a terme a través de l'acció conscient de les masses treballadores en la ciutat i en el camp, només per mig de la més alta madurea intelectual i un inmarchitable idealisme pot ser conduïda segurament a través de totes les tempestats fins a arribar a bon port.
El començ

La revolució social demanda que el poder recaiga en les masses, en les mans dels consells de treballadors i soldats. Est és el programa de la revolució. Existix, no obstant, un gran trecho entre un soldat —des d'un «Guàrdia de la Reacció»— i un proletario revolucionari.

El paper del Partit

[editar | editar còdic]

El partit, la guàrdia d'assalt de la classe treballadora, solament té que donar a les masses de treballadors la visió de que el socialisme és el mig que els lliberarà de l'explotació, i promoure la revolució socialista. Les contradiccions internes del capitalisme, el antagonisme entre capital i treball, mantindrà ocupada a la revolució. La revolució, aixina, educarà a les masses, fent-les revolucionàries:

L'Història és l'únic mestre infalible, i la revolució la millor escola per al proletariat. Elles asseguraran que les "menudes hordes" dels més calumniats i perseguits es convertixquen, pas a pas, en lo que la seua visió del món els destina: la lluitadora i victoriosa massa del proletariat socialiste i revolucionari.
De Conferència Nacional de la Lliga Espartaquista

El deure del partit consistix solament en educar a les masses no desenrollades per a dur-les a la seua independència, fer-les capaces de prendre el poder per sí mateixes. Lo que el partit deu assumir és l'educació en l'element subjectiu de la Revolució, que és inculcar l'importància de la seua missió històrica en la consciència de la classe treballadora. La revolució mateixa solament pot ser portada a terme per la classe treballadora. Un partit que parle pels treballadors, que els represente —per eixemple en el Parlament— i actue en el seu nom, s'enfangarà i es convertirà ell mateixa en un instrument de la Contrarrevolución.

Relació en el moviment de dònes i el feminisme

[editar | editar còdic]

En El vot femení i la lluita de classes (1912) Luxemburc pren una postura crítica en sectors capitalistes del feminisme:

La monarquia i la falta de drets de la dòna s'han convertit en els instruments més importants de la dominació capitalista de classe (...) Si es tractara del vot de les dames burgueses, l'Estat capitaliste ho considerarà com un respal per a la reacció. La majoria d'estes dònes burgueses, que actuen com a lleones en la lluita contra els «privilegis masculins», s'alinearien com a dòcils corderitos en les files de la reacció conservadora i clerical si tingueren dret al vot. Serien inclús molt més reaccionàries que la part masculina de la seua classe. A excepció de les poques que tenen alguna professió o treball, les dònes de la burguesia no participen en la producció social. No són més que co-consumidores de la plusvalia que els seus hòmens extrauen del proletariat. Són els paràsits dels paràsits del cos social. I els consumidors són a sovint molt més cruels que els agents directes de la dominació i l'explotació de classe a l'hora de defendre el seu «dret» a una vida parasitaria. (...) Les dònes de les classes propietàries defendran sempre fanàticament l'explotació i l'esclavitut del poble treballador gràcies al com reben indirectament els mijos per a la seua existència socialment inútil.[26]

El cridat a l'igualtat de les dònes, quan es desenrolla be entre les dònes burgueses, és l'ideologia pura d'uns pocs grups dèbils sense raïls materials, un fantasma del antagonisme entre l'home i la dòna, una peculiaritat. Per lo tant, la farsa naturalea del moviment sufragiste.

En La proletaria (1914) Luxemburc, com a part d'una continuació de l'escrit de 1912 més detallat, exigix separar a la dòna proletaria de la dòna burguesa:


Últimes paraules: creure en la revolució

[editar | editar còdic]

Les últimes paraules conegudes de Rosa Luxemburc, escrites la nit de la seua mort, varen anar sobre la seua confiança en les masses, i en l'inevitabilitat de la revolució:


Cine sobre Rosa Luxemburc

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Obres pròpies

[editar | editar còdic]

Estudis sobre Rosa Luxemburc

[editar | editar còdic]
  • Gilbert Badia (1971). Els Espartaquistas, Barcelona: Editorial Mateu.
  • Paul Frölich (1976). Rosa Luxemburc, Vida i obra, Barcelona: Fonaments.
  • Daniel Guérin. Rosa Luxemburc i l'espontaneïtat revolucionària, Colecció Utopia Libertaria.
  • Darío Renzi i Anna Bisceglie (2000). Rosa Luxemburc, Roma: Editorial Prospettiva.
  • Jörn Schütrumpf (2006). Rosa Luxemburg o el preu de la llibertat, Berlín: Dietz.
  • Paper Presented at the Social Movements Conference Alternative Futures and Popular Protest, Manchester Metropolitan University. Manchester, O.K.Consultat el 13 de juliol de 2013.
  • (2011) Novembre de 1918. 4 vol., Edhasa.[27]
  • Vent Sur.Consultat el 5 de març de 2014.
  • La llanterna sorda. ISBN 978-84-948285-3-9.
  • Blanco, Eric (6 de febrer de 2018). Rosa Luxemburc i el socialisme polac (1813-1919). Sense permís. [2]
  • Cliff, Tony (1959). Rosa Luxemburc. Marxists Internet Archive.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Starke, Helmut Dietmar. «Enciclopèdia Britànica en llínea» (en anglés). Archivat des d'el original, el 2022-08-10. Consultat el 2022-08-31.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Albrecht, Kai-Britt. Museu Històric Alemà (ed.): «Rosa Luxemburg 1871-1919» (en alemà). Lebendiges Museum Online. Archivat des d'el original, el 2022-08-31. Consultat el 2022-08-31.
  3. ↑ Penkała, Roman. «Róża Luksemburg» (en polac). Biografie niemieckie. Archivat des d'el original, el 2022-08-31. Consultat el 2022-08-31.
  4. ↑ Cengage (ed.): «Luxemburg, Rosa» (en anglés). Encyclopedia of Modern Europe [=segona entrada en encyclopedia.com]. Archivat des d'el original, el 5 de decembre de 2025. Consultat el 5 de febrer de 2026.
  5. ↑ MCN Group (ed.): «Rosa Luxemburc (1871–1919): Pensadora i Líder Revolucionària que Va desafiar el Sistema Capitaliste». MCN Biografies. Archivat des d'el original, el 30 de març de 2026. Consultat el 30 de març de 2026.
  6. ↑ 6,0 6,1 Editorial Biografies i Vides (ed.): «Rosa Luxemburg». Archivat des d'el original, el 23 d'abril de 2025. Consultat el 30 de març 2026.
  7. ↑ «Rosa Luxemburg». History. Consultat el 2022-08-31.
  8. ↑ «Rosa Luxemburc, feminisme i lluita de classes». Revista Socialista. Consultat el 2022-08-31.
  9. ↑ Fundació Rosa Luxemburc (ed.): «Rosa Luxemburg. Rl exhibition» (en anglés). Archivat des d'el original, el 8 de març de 2022. Consultat el 30 de març de 2026.
  10. ↑ Luxemburg, Rosa (2003). «A note on Rosa Luxemburg», The Accumulation of Capital (en anglés), Londres / Nova York: Routledge, p. xvii. OCLC 53706032. ISBN 0-203-36186-5.
  11. ↑ 11,0 11,1 Rosa Rosa de Souza Rosa Gomes. Universitat de São Paulo (ed.): «Teoria dona Acumulação de Rosa Luxemburg i o SPD: dona "Reforma Social ou Revolução" ao "Socialisme ou Barbárie" (1898-1913)» (en portugués). Archivat des d'el original, el 18 de juliol de 2018. Consultat el 30 de març de 2026.
  12. ↑ Per a les diferents variants dels noms dels seus pares, consulta la ficha de persona al començ d'este artícul.
  13. ↑ Insdorf, Annette. «Rosa Luxemburg: More Than a Revolutionary». Archivat des d'el original, el 3 de novembre de 2012. Consultat el 2009-11-22.
  14. ↑ Ettinger, Elzbieta (1990). Rosa Luxemburg: Unix vie (en fr), Pariu: Belfond, pp. 25-27. OCLC 21571087. ISBN 2714424929.
  15. ↑ Piper, Ernst (2021). «I. Zamość», Rosa Luxemburg. Ein Leben (en alemà), Munich: Pantheon, p. 29. OCLC 1151748794. ISBN 978-3-570-55440-1.
  16. ↑ Ypi, Lligga. «Rosa Luxemburg» (en anglés). The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Summer 2025 Edition). Archivat des d'el original, el 30 de març de 2026. Consultat el 30 de març de 2026.
  17. ↑ Odekon, Mehmet A.. SAGE Publishing (ed.): «Luxemburg, Rosa (1870–1919)» (en anglés). Encyclopedia of World Poverty. Archivat des d'el original, el 3 d'abril de 2026. Consultat el 3 d'abril de 2026.
  18. ↑ Nettl, John Peter (1966). «III. Switzerland—Study and politics. 1890-1898», Rosa Luxemburg. In two volumes (en anglés), Londres / Nova York / Toronto: Oxford University Press, p. 63. OCLC 460585600.
  19. ↑ (2021) Rosa Luxemburg. A revolutionary marxist at the limits of marxism (en anglés), Palgrave Macmillan, p. 38. OCLC 1244125349. ISBN 9783030674861. «Starting in 1893, she took classes on political economy, ...»
  20. ↑ Dubten Learnattack GmbH (ed.): «Bismarcks Sozialistengesetz» (en alemà). Archivat des d'el original, el 26 de març de 2025. Consultat el 3 d'abril de 2026.
  21. ↑ Luxemburg, Rosa (2008). The Essential Rosa Luxemburg: Reform or Revolution and The Mass Strike, Chicago, IL: Haymarket Books, p. 18.
  22. ↑ Luxemburg, Rosa (1918). "Democracy and Dictatorship" en The Russian Revolution. Nova York: Workers Age Publishers (versió en anglés)
  23. ↑ J. P. Nettl, Rosa Luxemburg. Oxford: Oxford University Press, 1969.
  24. ↑ Alfred Doblin, Karl and Rosa: November 1918. A German Revolution. Editorial Fromm, 1983.
  25. ↑ "Yo vaig creure en Hitler", Baldur von Schirach.
  26. ↑ «Luxemburc (1912): El vot femení i la lluita de classes.». www.marxists.org. Consultat el 2024-09-30.
  27. ↑ La Rosa de ningú, Miguel Casat, Tenda de feltre nº 69, maig de 2014, en Periòdic de Poesia, Mèxic

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Archiu:Wikiquote-logo.svg Rosa Luxemburc en Viquidites.

  • [[Archiu:{{#switch:Marxisme|20px|Vore el portal sobre Marxisme]] Portal:Marxisme. Contingut relacionat en Marxisme.

Plantilla:MIA

Plantilla:IA


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rosa_Luxemburc&oldid=915545»