Felipe II
Felipe II d'Espanya, cridat «el Prudent» (Valladolit, 21 de maig de 1527-Sant Lorenzo de l'Escorial, 13 de setembre de 1598), va ser rei d'Espanya[lower-alpha 1] des del 15 de giner de 1556 fins a la seua mort; de Nàpols i Sicília des de 1554; i de Portugal i els Algarbes —com Felipe I— des de 1580, conseguint una unió dinàstica que va durar xixanta anys. Va ser aixina mateix rei d'Anglaterra i Irlanda iure uxoris, pel seu matrimoni en María I, entre 1554 i 1558. Va ser fill i hereu de Carlos I d'Espanya i Isabel de Portugal, germà de María d'Àustria i Juana d'Àustria, net per via paterna de Juana I de Castella i Felipe I de Castella, i de Manuel I de Portugal i María d'Aragó per via materna. Felipe va heretar l'Imperi espanyol del seu pare en 1556 i va ascendir al tro portugués en 1580 despuix d'una crisis dinàstica, formant l'Unió Ibèrica. Les conquistes espanyoles del Imperi inca i de Filipines, nomenades en el seu honor per Ruy López de Villobos, es varen completar durant el seu regnat. Va terminar de construir el palau real de L'Escorial en 1584. Baix Felipe II, Espanya va alcançar el cim de la seua influència i poder, alvançant cap al Sigle d'Or espanyol i va governar territoris en tots els continents coneguts llavors pels europeus. Profundament devot, Felipe es vea sí mateixa com el defensor de l'Europa catòlica contra l'Imperi otomà i la Reforma protestant, i va invertir l'hegemonia europea d'Espanya en múltiples esforços bèlics simultàneus. Durant el seu regnat, Espanya va participar en grans victòries contra els otomans en Orà, Malta i Lepanto. En 1584, durant la guerra dels Huitanta Anys, Felipe va firmar el Tractat de Joinville, finançant la Lliga Catòlica Francesa durant la década següent contra els hugonotes francesos. En 1588 va enviar la posteriorment coneguda com «Armada Invencible» per a invadir l'Anglaterra protestant, en l'objectiu estratègic de derrocar a Isabel I i restablir el catolicisme allí, pero la seua flota va ser rebujada en una escaramuza i va naufragar per les tormentes en la seua tornada a Espanya. El poder naval de Felipe es va recuperar despuix de la fallanca invasió de l'Invencible Anglesa en 1589, d'un tamany similar a l'anterior invencible espanyola. També es va considerar, pero no es va realisar un ambiciós pla per a estendre les seues conquistes a China i a través d'Àsia. Com a conseqüència d'estos conflictes, Felipe va liderar un règim en profunda deute públic, aplegant a declarar bancarrota en 1557, 1560, 1569, 1575 i 1596. Va morir el 13 de setembre de 1598 als setenta y uno anys d'edat, en el monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial, per ad açò es va fer dur des de Madrit en una cadira-tumbona fabricada per a tal ocasió. La seua mort va posar fi a un regnat en el que la Monarquia Hispànica va alcançar el seu apogeu i va aplegar a ser la primera potència d'Europa. Per primera volta en l'història, un imperi integrava territoris de tots els continents habitats i en les costes de tots els oceans. Des de la seua mort va ser presentat pels seus defensors com a arquetip de virtuts, i pels seus enemics com una persona fanàtica i despótica. Esta dicotomia entre la llegenda blanca o rosa i llegenda negra va ser favorida pels seus propis actes, ya que es va negar a que es publicaren biografies seues en vida i va ordenar la destrucció de la seua correspondència, i jamai es va defendre de la propaganda enemiga. Com a resultat, el hispanista Helmut Koenigsberger escriuria d'ell que:
El príncip Felipe
Educació
En 1534, l'emperatriu Isabel tria a Silíceo com a mestre de l'encara chiquet Felipe. En 1535, Carlos V nomena a dò Juan de Zúñiga i Avellaneda ayo o educador del príncip, passant Felipe a ser educat solament per hòmens, i abandonant la companyia i tutela de la seua mare, que tenia una chicoteta casa o tall integrada en la seua majoria per dònes.[3]
En 1541, Juan Calvete d'Estrela substituïx a Silíceo com a mestre de Felipe. El príncip va deprendre llatí i grec, pero no se li va ensenyar formalment ni francés ni italià, llengües que podia entendre, pero que no va aplegar mai a dominar, a pesar de ser idiomes de bona part dels seus futurs súbdits. Carlos, per les seues absències, no va poder implicar-se en l'educació del seu fill, pero en 1543, va nomenar a Felipe governador d'Espanya, assessorat per tres consellers veterans, participant en assunts d'estat, càrrec que eixercirà fins a 1548, i l'experiència del quali va servir per a formar-se com a futur monarca. El 30 de juny de 1546, a l'edat de 19 anys, Felipe rep la carta d'emancipació per manat del seu pare, el qual renuncia a la pàtria potestat; el jove príncip és ya major d'edat a nivelegal.
El felicísimo viage (1548-1551)
A finals de 1548, Felipe partix d'Espanya per a passar a Itàlia, des d'a on viaja als Països Baixos, quedant el seu cosí Maximiliano junt a la seua germana María com a governadors. El jove príncip visitarà en 1549 les dèsset províncies, a on serà jurat hereu i successor del seu pare pels diferents estats, en un ambient festiu, presidit per festes cortesanas i tornejos caballerescos. En 1550 acompanya al seu pare a Alemània, a on es reunixen en el seu tio Fernando d'Àustria. Ací tindrà Carlos una disputa en el seu germà, per a que este reconega a Felipe com a successor en l'Imperi, cosa a la que Fernando es nega. En l'estiu de 1551, Felipe retorna a Espanya, a on permaneixerà fins a 1554, eixercint de nou funcions de governador, a l'hora que el seu cosí i germana marchen a Alemània.
Extensió de la monarquia
Duc de Milà
Despuix de la mort, l'1 de novembre de 1535, de Francisco II, últim Sforza, el Ducado de Milà va quedar sense sobirà. Els reis de França, emparentats en la família Visconti, reclamaven el ducado. Esta va ser una de les causes de les successives guerres italianes. Francisco I va vore en la mort del duc de Milà una nova oportunitat per a fer-se en el territori, originant una tercera guerra contra Carlos I d'Espanya, que va acabar en la Treua de Niza en 1538. En 1540 el ducado seguia sense sobirà, estant a càrrec d'un governador. En un primer moment, el propi Carlos I va pensar nomenar-se a sí mateix duc, ya que Milà era un estat feudatario del Sacre Imperi Romà Germànic i l'emperador tenia potestat per a concedir el títul. Pero açò podria ser considerat un casus belli en França, i ademés, danyaria la seua image de libertador i no conquistador. Llavors va decidir concedir el títul al príncip Felipe. L'11 d'octubre de 1540 va ser investit Felipe com a duc de Milà. La cerimònia va ser secreta i no es va consultar en els príncips electors per a evitar problemes internacionals. En 1542 va esclatar una nova guerra entre França i Espanya. Entre les condicions de la Pau de Crépy, que va posar fi a les hostilitats en 1544, es trobava la boda de Carlos, duc d'Orleans i fill de Francisco I, en la filla de Carlos I, María d'Habsburgo (i els Països Baixos i el Franc-Comtat com dote), o en la filla del rei de Romans Fernando, Ana d'Habsburgo (i Milà com a dot). L'elecció va ser Milà, pero en 1545 la mort del duc d'Orleans va deixar sense validea els acorts. Novament de forma secreta el príncip Felipe va ser investit duc el 5 de juliol de 1546. En 1550 es va fer finalment públic el nomenament de Felipe i, el 10 de febrer del mateix any, Ferrante Gonzaga, governador de Milà, li va prestar jurament de fidelitat en el seu nom i en el de la ciutat.
Rei de Nàpols
A finals de 1553 es va anunciar la boda de Felipe en la seua tia segona, la reina d'Anglaterra, María I. Pero resultava que Felipe era únicament príncip i duc. No podia haver matrimoni entre la reina i algú de ranc inferior. Carlos I va solucionar l'inconvenient renunciant al Regne de Nàpols en favor del seu fill, per a que este anara rei. El 24 de juliol de 1554 Juan de Figueroa, enviat especial de Carlos I i regente de Nàpols, va aplegar a Anglaterra en l'investidura formal de Felipe com a rei de Nàpols i duc de Milà. Al sendemà es varen celebrar els esponsals.
Rei d'Anglaterra i Irlanda
El 25 de juliol de 1554 Felipe es va casar en la reina María I d'Anglaterra. Al final de la cerimònia varen ser proclamats:
Les clàusules matrimonials eren molt rígides (equiparables a les dels Reis Catòlics) per a garantisar la total independència del Regne d'Anglaterra. Felipe tenia que respectar les lleis i els drets i privilegis del poble anglés. Espanya no podia demanar a Anglaterra ajuda bèlica o econòmica. Ademés, es demanava expressament que s'intentara mantindre la pau en França. Si el matrimoni tenia un fill, es convertiria en hereu d'Anglaterra, els Països Baixos i Borgoña. Si María morira sent l'hereu menor d'edat, l'educació correria a càrrec dels anglesos. Si Felipe moria, María rebria una pensió de 60 000 lliures a l'any, pero si María anara la primera en morir, Felipe devia abandonar Anglaterra renunciant a tots els seus drets sobre el tro (lo que va ocórrer en 1558). Felipe va actuar conforme a lo estipulat en el contracte matrimonial, trobant-se en forta resistència per part dels cortesanos i els parlamentaris anglesos, lo que es va aplegar a manifestar en un intent d'assessinat abortat en març de 1555 en Westminster.[4] No obstant, va eixercir una notòria influència en el govern del regne, ordenant la lliberació de nobles i cavallers presos en la Torre de Londres per haver participat en rebelions anteriors contra la reina María,[5] i actuant de forma vital per al reintegrament d'Anglaterra en l'Iglésia catòlica.[6] Despuix de la seua partida als Països Baixos, un Consell Triat d'anglesos enviava missives a Felipe demandant la seua opinió i recomanacions sobre els distints assunts de govern que debatia, aplegant a seguir fidelment les directrius que el rei els feya aplegar posteriorment.[7] Durant una part important del seu regnat va estar absent, especialment a partir de 1556, quan el seu pare va abdicar en favor d'elles Corones d'Espanya, Sicília i Cerdenya. El 17 de novembre de 1558, trobant-se en els Països Baixos, la reina María I Tudor va fallir sense haver tingut descendència. La seua germana va ascendir al tro com Isabel I d'Anglaterra, reconeguda com a tal pel ya exrey Felipe.[8]
Sobirà dels Països Baixos i duc de Borgoña
En 1555 Carlos I, ya major i cansat, va decidir renunciar a més territoris en favor del seu fill Felipe. El 22 d'octubre del mateix any, Carlos va abdicar en Brusseles com a Sobirà Gran Maestre de l'Orde del Toisón d'Or. Tres dies despuix, en una grandiosa i ostentosa cerimònia davant decenes d'invitats, es va produir l'abdicació com a sobirà dels Països Baixos dels Habsburgo.[9] La renúncia al Comtat de Borgoña va tindre lloc el 10 de juny de 1556.[10][11][12]
Carlos va pensar que Espanya defenguera des d'eixos territoris al Sacre Imperi Romà Germànic, més dèbil que França. A diferència de Castella, Aragó, Nàpols i Sicília, els Països Baixos no eren part de l'herència dels Reis Catòlics i veen el monarca com un rei estranger i lluntà.cita requerida Els estats del nort pronte es varen convertir en un gran camp de batalla, ajudats per França i Anglaterra, que varen explotar la situació de rebelió constant de Flandes per a debilitar a la Corona Espanyola.
Rei d'Espanya, Sicília i les Índies
El 16 de giner de 1556 Carlos I, en les seues habitacions privades i sense cap cerimònia, va cedir a Felipe la Corona dels Regnes hispans, Cerdenya, Sicília i les Índies. Felipe ya eixercitava funcions de govern des de 1544, en acabant de que Carlos I escriguera en 1543, a la seua tornada a Espanya, les Instruccions de Palamós, que preparaven a Felipe per a la regència dels regnes peninsulars fins a 1550 quan este encara tenia setze anys.[13] Encara que durant la seua joventut va viure dotze anys fòra d'Espanya en Suïssa, Anglaterra, Flandes, Portugal, etc., una volta convertit en rei d'Espanya va fixar la seua residència en Madrit i va potenciar el paper d'esta ciutat com a capital de tots els seus regnes.
Rei de Portugal
El 4 d'agost de 1578, despuix de la mort sense descendents del rei Sebastián I de Portugal en la batalla d'Alcazarquivir, en Marroc, va heretar el tro el seu tio yayo, la moradura Enrique I de Portugal. Durant el regnat d'est, Felipe II es va convertir, com a fill d'Isabel de Portugal, en candidat al tro portugués junt a Antonio, el Prior de Crato i net del rei portugués Manuel I, Catalina de Portugal i els ducs de Savoya i Parma. Felipe va rebre el respal de la noblea i l'alt clero i el Prior de Crato va ser recolzat per la gran majoria del poble. A la mort d'Enrique I, el Prior de Crato es autoproclamó rei de Portugal el 24 de juliol de 1580. Davant tal fet, Felipe II va reaccionar enviant a un eixèrcit al mando de Fernando Álvarez de Toledo i Pimentel, el duc d'Alba, per a lluitar contra el Prior de Crato i reclamar els seus drets al tro. la batalla d'Alcántara va culminar una ràpida i exitosa campanya militar que va obligar a Antonio a fugir i refugiar-se en les illes Azores, d'a on va ser desestajat en 1583 despuix de la batalla de l'Illa Terceira. Una volta presa Lisboa, Felipe II va ser proclamat rei de Portugal el 12 de setembre de 1580 en el nom de Felipe I de Portugal i jurat com a tal per les Corts reunides en Prendre el 15 d'abril de 1581. Va regnar Portugal des de Madrit i va designar a Fernando Álvarez de Toledo condestable de Portugal i I virrey de Portugal, màxims càrrecs en aquell país despuix de la persona del propi monarca. Felipe II conseguia la tan ansiada unificació de la península ibèrica baix un únic rei espanyol.
Referències
- ↑ Helmut Koenigsberger, The Statecraft of Philip II. Politicians and Virtuosi. Essays in Early Modern History. Hambledon, London 1986, (History séries, Bd. 49 / Studies presented to the International Commission for the History of Representative and Parliamentary Institutions, Bd. 69), ISBN 0-907628-65-6, S. 77–96
- ↑ ¿Còpia de l'original pintat en 1529 per Antonio d'Holanda, en Toledo?
- ↑ «Felipe II» (en castellà). Història hispànica. Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 4 de març de 2026.
- ↑ Geoffrey Parker. Felipe II. La biografia definitiva (2010) (pág. 125).
- ↑ Geoffrey Parker. Felipe II. La biografia definitiva (2010), pág. 126.
- ↑ Geoffrey Parker. Felipe II. La biografia definitiva (2010) (pág. 129).
- ↑ Geoffrey Parker. Felipe II. La biografia definitiva (2010), pág. 127.
- ↑ Geoffrey Parker. Felipe II. La biografia definitiva (2010), pág. 310.
- ↑ Juste, Théodore (1855). Els Pays-Bas sous Philippe II, volum 1. Méline, Cans et compagnie, p. 25.
- ↑ Marchal, François Joseph Ferdinand (1836). Histoire politique du règne de l'empereur Charles Quint. H. Tarlier, p. 724.
- ↑ Gachard, M. (1854). Retraite et mort de Charles-Quint au monastère de Yuste: lettres inédites, volum 3. C. Muquardt, p. 117.
- ↑ Henne, Alexandre (1860). Histoire du règne de Charles-Quint en Belgique, vol. 10. É. Flatau, p. 286.
- ↑ Lynch, John (2007). Monarquia i imperi: El regnat de Carlos V. Ed. El País S. L./Centre Editor PDA S. L., p. 274. ISBN 978-84-9815-756-7.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Felipe II de España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>