Portugal baix la casa d'Àustria
Portugal baix la Casa d'Àustria —denominat per l'historiografia portuguesa com a dinastia filipina o Tercera dinastia, o també denominada per l'historiografia mundial com a Unió ibèrica— és el periodo històric comprés entre 1580 i 1640 en el que Portugal va constituir una unió dinàstica aeque principaliter junt en els demés dominis que componien la Monarquia Hispànica baix el mateix sobirà de casa d'Àustria, que varen anar:
- Felipe II d'Espanya, com Felipe I en Portugal (r. 1580-1598)
- Felipe III d'Espanya, com Felipe II en Portugal (r. 1598-1621)
- Felipe IV d'Espanya, com Felipe III en Portugal (r. 1621-1640)[lower-alpha 1]
.svg)
Esta unió va reunir a tota la península ibèrica, aixina com a les possessions d'ultramar portugueses i espanyoles, baix els monarques espanyols dels Habsburgo. L'unió va començar despuix de la crisis de successió portuguesa i la subsegüent guerra de successió portuguesa,[2][3] i va durar fins a la guerra de Restauració portuguesa, durant la qual la casa de Bragança es va establir com la nova dinastia gobernant de Portugal en l'aclamació de Juan IV com a nou rei de Portugal.[4]
Durant la seua existència, la Monarquia Hispànica va aplegar a convertir-se en l'imperi més dilatat del seu temps degut a que va governar sobre una extensa superfície del món que comprenia des de les Índies d'Amèrica fins a l'extrem orient d'Àsia, incloent factories en Àfrica i l'Índia.
Intents previs d'unió dinàstica
De resulta del plantejament ideològic de recuperació de l'Hispania romana i goda, varen existir successius intents d'unió dinàstica entre Castella i Portugal:
- Pel seu matrimoni en Beatriz de Portugal, el rei Juan I de Castella (r. 1379-1390) va adoptar el títul de rei de Portugal. En el respal de la noblea portuguesa va tractar d'impondre's en la crisis successòria a la mort de Fernando I de Portugal. Pero la seua derrota en la batalla de Aljubarrota va permetre l'instauració de la casa de Avís.
- La guerra de successió castellana (1475-1479) hi havia gravitado igualment entorn a una possible unió de Portugal i Castella, posició defesa per l'alta noblea castellana aglutinada entorn a la causa de la pretenent al tro Juana la Beltraneja, que podria haver produït l'unió dinàstica per l'enllaç matrimonial entre Juana i Alfonso V de Portugal pactat pels nobles. Pero este bando proportugués va trobar l'oposició i va ser derrotat pel partit que recolzava Isabel I de Castella, lo que va significar, en canvi, una unió dinàstica castellà-aragonesa pel matrimoni d'Isabel en l'encara príncip Fernando II d'Aragó. Esta unió dinàstica va donar orige a l'actual configuració territorial d'Espanya.cita requerida
- En 1500 el decés, encara chiquet, del príncip Miguel de la Pau, fill de Manuel I de Portugal, príncip d'Astúries i hereu simultàneu de les corones de Portugal, Castella i Aragó, va abortar una atra oportunitat d'unió dels regnes ibèrics.
L'inclusió de Portugal en la Monarquia Catòlica
La branca espanyola dels Habsburgo va ascendir al tro portugués en la crisis de successió portuguesa de 1580 que es va iniciar a raïl de la mort sense descendents del rei Sebastián I de Portugal en la batalla de Alcazarquivir i del seu successor i tio-yayo Enrique I de Portugal. El final de la llínea directa de Juan III de Portugal tirava tres possibles opcions successòries:
- Catalina de Portugal, neta de Manuel I de Portugal, casada en Juan I, duc de Bragança.
- Antonio, prior de Crato, net de Manuel I, pero considerat illegítim per la societat.
- Felipe de Habsburgo, rei d'Espanya, també net de Manuel I per llínea femenina.
Felipe II d'Espanya va terminar sent reconegut com a rei de Portugal en les Corts de Prendre de 1581. Mentrestant, l'idea de perdre l'independència va donar lloc a una revolució liderada pel prior de Crato que va aplegar a proclamar-se rei en 1580 i va governar fins a 1583 en l'illa Terceira de les Azores. El prior de Crato terminaria derrotat degut principalment al respal a Felipe de la burguesia i de la noblea tradicional.
Per a conseguir tals respals, Felipe es va comprometre a mantindre i respectar els furs, costums i privilegis dels portuguesos. Lo mateixa succeiria en els que ocuparen els càrrecs de l'administració central i local, aixina com en els efectius de les guarnicions i de les flotes de Guinea i de l'Índia. En les Corts varen estar presentes tots els procuradors de les viles i ciutats portugueses, a excepció de les pertanyents a les illes Azores, fidels al rival pretenent al tro derrotat per Felipe II, el prior de Crato.
Est va ser el principi de l'unió real[lower-alpha 2] que, sense grans alteracions, dominaria fins a prop de 1640 a pesar de les intervencions angleses en les Azores en 1589. La diferència bàsica entre l'unió personal i real, és que la primera és casual i no crea cap víncul jurídic entre els territoris de l'unió, mentres que en l'unió real es produïx una uniformizaació de la seua política exterior, com va ser el cas de Portugal. Aixina, l'unió de Portugal i Castella donaria lloc a un conglomerat territorial que incloïa possessions en tot lo món: Mèxic, Cuba, Centroamérica, Sudamérica, Filipines, com a núcleus costers en Berbería, Guinea, Angola, Moçambic, golf pèrsic, Índia i en el surest asiàtic (Macau, Molucas, Formosa...).
Notes
- ↑ Des de 1640 Felipe IV va seguir sent rei de Portugal en Ceuta, que va ser incorporada a la Corona de Castella en 1656, i va continuar intitulándose rei de Portugal, com el seu fill Carlos II, fins a la renúncia dels títuls portuguesos en el Tractat de Lisboa (1668)[1]
- ↑ En l'unió real «la persona física del monarca no deriva d'una causal coincidència, sino que és volguda pels respectius còdics de dos o més Estats o per un pacte associatiu que pot ser també tácito entre estos, si ben permaneixent distintes les corones dels Estats» i «descansa sobre un fonament jurídic establit de modo delliberat i conscient; en que té un caràcter permanent, assegurat per órdens concordants de successió a la Corona»[5]
Referències
- ↑ «Santiago de Luxán Meléndez, La pervivencia del Consell de Portugal durant la Restauració: 1640-1668, Norba. Revista de història, ISSN 0213-375X, Nº 8-9, 1987-1988, pp. 61-86.».
- ↑ António Henrique R. d'Oliveira Marques, ___protected_title_5___. 1972, p. 322. Boris Fausto, ___protected_title_6___, p. 40.
- ↑ «Indicacions sobre l'investigacion "Ciutadania, identitats complexes i cultura política en els manuals escolars espanyols". Centre d'Investigació MANES». «there is consensus among professional historians that the most adequate term is Hispanic monarchy»
- ↑ Torgal, Luís Reis (1981). «A Restauração – Sua Dinâmica Sócio-política», Ideologia Política i Teoria do Estat na Restauração (vol. I) (en pt), Coimbra: Biblioteca Geral dona Universidade de Coimbra, pp. 69–85. ISBN 9789726160823.
- ↑ «Dictamen sobre el títul "Príncip de Girona"» de Juan Ferrando Badía
Bibliografia
- Bethell, Leslie (1984), The Cambridge history of Latin America, Cambridge University Press
- Schaub, Jean-Frédéric (2001), Li Portugal Au Temps Du Comte-duc D'olivares , Casa de Velázquez
- Suárez Fernández, Luis i Andrés Gallego, José (1986), La Crisis de l'hegemonia espanyola, sigle XVII, Edicions Rialp
Vore també
- Imperi espanyol
- Imperi portugués
- Independència de Portugal
- Iberismo
- Taula cronològica de regnes en la península ibèrica
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Portugal bajo la casa de Austria» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.