Anar al contingut

Guerra de successió castellana

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Guerra de successió castellana
Per a atres conflictes civils castellans vore guerra civil castellana.


La guerra de successió castellana va ser un conflicte bèlic que es va produir de 1475 a 1479 per la successió de la Corona de Castella entre els partidaris de Juana de Trastámara, filla del difunt monarca Enrique IV de Castella, i els d'Isabel, mija germana d'este últim.

La guerra va tindre un marcat caràcter internacional perque Isabel estava casada en Fernando, hereu de la Corona d'Aragó, mentres que Juana s'havia casat en el rei Alfonso V de Portugal. França també va intervindre, recolzant a Portugal per a evitar que Aragó, el seu rival en Itàlia, s'unira a Castella.


A pesar d'alguns èxits inicials per als partidaris de Juana, l'escassa agressivitat militar d'Alfonso V i les conseqüències polítiques de la batalla de Bou[1][2] varen dur a la desintegració del bando juanista entre 1476 i 1477. El matrimoni d'Isabel i Fernando va ser reconegut en les Talles de Madrigal (abril-octubre de 1476) i la seua filla Isabel jurada hereua de la Corona de Castella.[3]


A partir de llavors, el conflicte va consistir essencialment en una guerra entre Castella i Portugal, cobrant gran importància la guerra naval en l'oceà Atlàntic. Les flotes portugueses es varen impondre a les castellanes en la lluita per l'accés a les riquees de Guinea (or i esclaus),[4][5] a on es va lliurar la decisiva batalla naval de Guinea.

La guerra va concloure en 1479 en la firma del Tractat de Alcazobas, que reconeixia a Isabel i Fernando com a reis de Castella i otorgava a Portugal el monopoli marítim comercial en la costa occidental africana en mantindre el control dels territoris en els que ya tenia certa presència, els quals eren Guinea, Elmina, Madeira, Azores, Flores i Cap Vert; pel contrari, les illes Canàries varen quedar al marge de les pretensions portugueses. Juana, per una atra part, va perdre el dret al tro castellà i va tindre que permanéixer en Portugal fins a la seua mort.

Este conflicte ha segut cridat també guerra Civil Castellana, pero este nom induïx a confusió en atres guerres civils que varen afectar a Castella en els sigles XIV i XV. Alguns autors parlen de guerra de Portugal, pero este nom és parcial (clarament denota un punt de vista castellà) i fa oblidar que el bando juanista també podia considerar-se castellà llegítimament. Atres voltes s'ha utilisat el terme guerra peninsular, que no deu confondre's en el nom anglés i portugués de la guerra de l'Independència Espanyola (1808–1814). Per últim, alguns autors preferixen l'expressió neutra de guerra de 1475-1479.

Antecedents

El problema de la successió al tro

Isabel i Fernando.
Artícul principal → Conflicte per la successió d'Enrique IV de Castella.


En 1462, naix Juana de Trastámara, la primera i única filla del rei Enrique IV de Castella, que immediatament és nomenada princesa d'Astúries. No obstant, les pressions d'una part de la noblea obliguen al rei a despullar-la del títul i nomenar en el seu lloc hereu al seu mig germà Alfonso en 1464. Des d'esta época sorgix un rumor que afirma que la princesa Juana no és realment filla del rei Enrique sino del seu valgut, Beltrán de la Cova, per lo que li l'escomença a cridar «la Beltraneja».

En 1465, els nobles, reunits en Àvila, acorden destronar a Enrique i nomenen rei a Alfonso (de 12 anys llavors) en la denominada «farsa d'Àvila». Esclata aixina una guerra que no terminarà fins a 1468, en la mort d'Alfonso. Enrique IV recupera plenament el poder i el títul de hereua passa a ser disputat entre Juana i Isabel, germana d'Alfonso i segona en la llínea de successió.

Isabel trenca en Enrique IV en 1469, fugant-se per a casar-se en el seu cosí Fernando, hereu de la Corona d'Aragó en el palau dels Viver de Valladolit el 19 d'octubre de 1469. Poc a poc la parella va guanyant respals, obtenint el respal del llegat papal Rodrigo Borgia en 1472 i el de la poderosa Casa de Mendoza en 1473.

En 1474, mor Enrique IV i cada una de les dos candidates al tro són proclamades reina de Castella pels seus respectius partidaris.

Els juanistas, conscients de la seua posició de debilitat front al bando isabelino, proponen al rei de Portugal, Alfonso V, tio de Juana, que es case en ella a pesar de la consanguinitat i es convertixca en rei de Castella. Alfonso accepta, en lo que la força dels dos bandos queda més equilibrada i es perfila la guerra com a únic método per a resoldre el conflicte.

Aliances internacionals

Europa occidental en 1470.

El regne de França i la Corona d'Aragó mantenien una antiga rivalitat pel control del Rosselló i, més recentment, per l'hegemonia en Itàlia. En juny de 1474, les tropes franceses varen invadir el Rosselló i els aragonesos varen tindre que replegar-se. Fernando va intercedir davant el seu pare, Juan II, per a que no declarara la guerra a França, concentrant la seua atenció en els assunts castellans. De totes formes, davant la perspectiva de que el hereu del tro aragonés s'anara a convertir també en rei de Castella, en setembre de 1475 Luis XI de França es va posar oficialment del costat de Juana i de Portugal.

En eixe moment França estava també en guerra en Borgoña. Açò convertia als borgoñones en aliats teòrics del bando isabelino, pero en la pràctica varen seguir fent la guerra pel seu conte, sense coordinar les seues accions en les castellà-aragoneses. També Anglaterra va entrar breument en guerra en França en desembarcar el seu rei Eduardo IV en Calais en juny de 1475, pero en una ràpida resposta diplomàtica Luis XI va acordar en Eduardo en agost la pau de Picquigny. El rei d'Anglaterra va concedir una treua de nou anys a canvi d'una important compensació econòmica i es va tornar al seu regne.

Per la seua banda, el regne de Navarra vivia una guerra civil intermitent entre beaumonteses i agramonteses, a la que se superponien els intents de França i d'Aragó per controlar el regne.

Per últim, el regne nazarí de Granada es va mantindre neutral. El 17 de novembre de 1475, el rei Abu al Hasan Alí va firmar un tractat de pau en Isabel i Fernando pel que ademés es va oferir a prestar-los ajuda en la regió de Còrdova contra els partidaris de Juana.[6]

Rivalitat entre Castella i Portugal en l'Atlàntic

Reconstrucció actual d'una carabela portuguesa.


A lo llarc de el XV, els exploradors, comerciants i peixcadors de Portugal i de Castella havien anat internant-se cada volta més profundament en l'oceà Atlàntic. La possessió de les illes Canàries va ser des del principi un punt de fricció entre els dos regnes. Més tart, el control del comerç en els territoris de Guinea i la Mina, molt rics en or i esclaus, es va convertir en una disputa encara més important.

Durant la primera mitat del sigle, Castella va organisar la conquista d'algunes de les illes Canàries (Lanzarote, Fuerteventura, Ferro i Gomera) per mig de pactes de vassallage primer en cavallers normandos i despuix en nobles castellans. Portugal va mantindre la seua oposició a l'autoritat castellana en les illes i per la seua banda va ser alvançant en l'exploració de Guinea, obtenint grans beneficis comercials.

A partir de 1452, els papes Nicolás V i el seu successor Calixto III varen modificar l'anterior política de neutralitat de la Santa Sèu i varen otorgar una série de bulas favorables a Portugal, reservant a este país el control del comerç i l'autoritat religiosa en una àmplia zona fins a tota la Guinea i més allà. No varen arbitrar la qüestió de les Canàries, la conquista de les quals per un atre costat havia quedat relativament estancada. El rei de Portugal va adoptar una política comercial oberta, permetent a súbdits estrangers comerciar en les costes africanes a canvi dels corresponents imposts. L'únic perjudicat era, aixina, el rei de Castella.

En agost de 1475, despuix de l'esclat de la guerra, Isabel va reclamar que les parts de Africa et Guinea pertanyien a Castella per dret i va incitar als seus comerciants a navegar a elles, iniciant la guerra naval en l'Atlàntic.

El conflicte

Bandos de la guerra en 1475

Armes d'Alfonso V, entre 1475 i 1479, com a rei de Portugal, de Castella i de León.

A favor de Juana:

A favor d'Isabel:

El ducado de Borgoña i el regne d'Anglaterra estaven en guerra en França en 1475 pero no varen coordinar les seues accions en els partidaris d'Isabel i per això no se'ls considera normalment integrants del bando isabelino.

La lluita pel tro (maig de 1475-setembre de 1476)

En març de 1475, es va produir un tumult en la ciutat d'Alcaraz contra Diego Pacheco, Marqués de Villena, decidit partidari de Juana. Immediatament els rebels es varen posar del costat d'Isabel, iniciant-se aixina les hostilitats.[9]

Alfonso V entra en Castella

Moneda castellana d'or falcada per Alfonso V en Bou en 1475 o 1476.

Un eixèrcit portugués va entrar en el territori de la Corona de Castella en Alfonso V al front el 10 de maig de 1475 i va alvançar fins a Plasencia, a on li esperava Juana.[10] En eixa ciutat varen ser proclamats Juana i Alfonso reis de Castella el 25 de maig i es desposaron, quedant la boda pendent d'una dispensa papal que varen obtindre uns mesos més vesprada. D'allí varen marchar a Arévalo, en intenció de dirigir-se a Burgos. Tant el castell de Burgos com les ciutats de Plasencia i d'Arévalo estaven controlats pels Estúñiga (o Zúñiga), partidaris de Juana, encara que la ciutat de Burgos en sí era isabelina. Des d'allí Alfonso esperava poder enllaçar en les tropes que enviara el seu aliat Luis XI de França.

No obstant, Alfonso va trobar en Castella menys respals dels esperats i va canviar de plans, preferint dedicar-se a consolidar el control de la zona més propenca a Portugal, en particular Bou, ciutat que li va acollir favorablement encara que la guarnició del castell es va proclamar fidel a Isabel. També varen acceptar al rei portugués Zamora i atres viles lleoneses del baix Duero. En la Mancha, el maestre de l'Orde de Calatrava, juanista, va conquistar Ciutat Real, pero ràpidament el clavero de la mateixa orde i el maestre de l'orde de Santiago varen recuperar la ciutat per al bando isabelino.[11]

Fernando va concentrar un gran eixèrcit en Tordesillas i el 15 de juliol va ordenar posar-se en marcha, buscant la trobada en Alfonso. Quatre dies despuix va aplegar a Bou pero el portugués va refugir el combat i Fernando, falte de recursos per a un sege prolongat, va tindre que retornar a Tordesillas i dissoldre el seu eixèrcit. El castell de Bou es va rendir a Alfonso V, que no obstant, no va aprofitar per a alvançar sobre Burgos, sino que va tornar a Arévalo a l'espera de l'intervenció francesa.

El duc de Benavente, partidari d'Isabel, es va situar en una chicoteta força en Baltanás per a vigilar als portuguesos. Va ser atacat el 18 de novembre de 1475, sent derrotat i fet presoner despuix d'una dura resistència. A pesar de que esta victòria li obria el camí a Burgos, Alfonso V va decidir una volta més retirar-se a Zamora. La falta de combativitat del rei de Portugal va debilitar al camp juanista en Castella, que va escomençar a desintegrar-se.[12]

Contraatac isabelino

Els isabelinos contraatacaron prenent Trujillo i guanyant el control de les terres de l'Orde d'Alcántara, gran part de les de Calatrava i del marquesado de Villena. El 4 de decembre una part de la guarnició de Zamora es va rebelar contra el rei Alfonso, que va tindre que fugir a Bou. La guarnició portuguesa va mantindre el control del castell, pero la ciutat va acollir a Fernando al sendemà.

En giner de 1476, el castell de Burgos es va rendir a Isabel per mig d'un pacte que va evitar represàlies contra els vençuts. En eixe mateix més i encorajats per les cartes enviades pels Reis Catòlics, els cristians vells de la ciutat de Villena s'alcen contra el marqués, Diego López Pacheco, atacant al seu parent, Pedro Pacheco, en el castell de l'Atalaya. A esta rebelió en la capital del marquesado, li varen seguir les del restant de ciutats importants del mateix, suponent la pèrdua del poder territorial del Marqués.

La batalla de Bou

Castell de Zamora (vore: història de Zamora).
Artícul principal → Batalla de Bou.


En febrer l'eixèrcit portugués, reforçat per tropes dutes pel príncip Juan, va eixir de la seua base de Bou i va cercar a Fernando en Zamora. No obstant, el sege era menys dur per a les tancades que per als portuguesos, al ras en el dur hivern zamorano, aixina que l'1 de març Alfonso va alçar el camp i es va retirar cap a Bou. Les tropes de Fernando es varen llançar en la seua persecució i li varen alcançar a una llegua (uns 5 quilómetros) d'esta ciutat,[13] obligant-li a entaular combat. Varen ser tres hores de lluita molt confusa, interrompuda per la pluja i per la caiguda de la nit. El rei portugués es va retirar a Castronuño despuix de la derrota de les tropes baix el seu mando,[14][15] mentres el seu fill Juan va véncer a l'ala dreta castellana[16][17][18][19][20] i va permanéixer front a Bou;[21][22][23][24][25][26] replegant-se ordenadament al matí següent en el seu eixèrcit a l'interior de les muralles i inclús fent presoners a alguns enemics.[27][28][29]


La batalla de Bou ha segut considerada un empat des d'un punt de vista purament militar[30][31] pero una victòria estratègica per als isabelinos.[2][32][33] De fet, els propagandistes d'abdós bandos varen reclamar la victòria en les seues cròniques. No obstant, políticament la batalla va ser decisiva perque a continuació el gros de les tropes portugueses es va retirar a Portugal junt en la reina Juana, el bando de la qual va quedar aixina casi totalment desvalido en Castella.[34]

La guerra en la mar

Un dels objectius d'Isabel i Fernando en la guerra era arrebatar-li a Portugal el monopoli dels rics territoris atlàntics que controlava. l'or i els esclaus de Guinea constituïen ademés una important font d'ingressos en els que finançar la guerra, per lo que les expedicions a Guinea varen constituir una prioritat per a abdós contendents.

Des de l'esclat de la guerra, barcos portuguesos varen recórrer les costes andaluses capturant peixquers i barcos mercants. Per a posar fi a esta situació, Isabel i Fernando varen enviar quatre galeras al mando d'Álvaro de la Nava, el qual va conseguir frenar les incursions lusitanes i inclús va aplegar a saquejar la vila portuguesa d'Alcoutín, en el Guadiana.[10]

Per la seua banda, els mariners de Pals es varen llançar al saqueig de les costes de Guinea. Alfonso de Palència, croniste oficial de la reina Isabel, relata una expedició en la que dos carabelas d'este port onubense varen capturar a 120 «azanegues» (africans de pell clara) i els varen vendre com a esclaus. A pesar de la protesta dels Reis, al poc va eixir una atra floteta de tres carabelas que va dur captiu res menys que a un rei azanega i a 140 nobles del seu poble.[35] En maig de 1476, la reina Isabel va ordenar que li entregaren a este rei de Guinea capturat i al seu sèquit per a lliberar-los.[36] L'orde va ser complida solament a miges perque si ben el rei va ser lliberat i tornat a la seua pàtria uns mesos més tarde els seus acompanyants varen ser tots venuts com a esclaus.[35]

En 1476, una flota portuguesa de 20 barcos comandada per Fernão Gomes va partir cap a Guinea per a recuperar el seu control.[37] Els reis de Castella varen ordenar preparar una flota per a capturar als portuguesos i varen posar al seu front a Carlos de Valera.[38] Est va tindre moltes dificultats per a preparar l'expedició, segons Palència per culpa de l'oposició del marqués de Càdis, del duc de Medina Sidonia i de la família Estúñiga.[39]


Els preparatius també varen ser retardats per una batalla naval que es va produir quan els castellans varen saber que un o dos barcos portuguesos en un ric carregament acabaven d'eixir del Mediterràneu rumbo a Portugal i estaven esperant al pirata Alvar Méndez, que venia a escoltar-los.[40] Una flota capitaneada per Carlos de Valera i Andrés Sonier i composta per cinc galeras i cinc carabelas els va eixir al pas des de Sanlúcar, obtenint la victòria despuix d'una dura batalla.[41]

Quan al fi Valera va conseguir juntar 3 barcos vascongados i 9 carabelas andaluses (25 carabelas segons Palència) tots fortament armats, ya no tenien possibilitat d'alcançar a la flota portuguesa i varen decidir per això, despuix d'una escala en Porte Sant, dirigir-se a l'illa d'Antonio de Noli, front a les costes de Guinea. Varen saquejar l'illa i varen capturar a Noli, que en aquell llavors prestava vassallage pel seu territori al rei de Portugal. A continuació varen partir cap a les costes d'Àfrica, a on varen capturar dos carabelas del marqués de Càdis, en un carregament de 500 esclaus. Despuix d'açò, els marins de Pals es varen separar de l'expedició, en lo que Valera va tindre que retornar a Andalusia, en ser els palermos els marins més experts en la navegació a Guinea.[39]

Segons pareix, esta expedició va obtindre pocs beneficis econòmics perque una gran part dels esclaus va ser tornada al marqués de Càdis i perque Valera va tindre que indemnisar al duc de Medina Sidonia pels danys causats en l'illa de Noli, que el duc reclamava com a seua.[39][40]

Intervenció francesa

Luis XI de França.

El 23 de setembre de 1475 Luis XI de França va firmar un tractat d'aliança en Alfonso V de Portugal.

Entre març i juny de 1476 les tropes franceses capitaneadas per Alano de Albret varen tractar de forçar el pas per l'estratègica localitat fronteriça de Fuenterrabía pero varen ser rebujades. Fernando va aprofitar la situació per a assegurar la seua posició en el convuls regne de Navarra. En agost varen escomençar en Tudela les negociacions que varen culminar en la firma d'un acort pel qual agramonteses i beaumonteses varen posar fi al seu enfrontament i Fernando va obtindre per a Castella el control de Viana, Pont la Reina i atres places, aixina com el dret a mantindre una guarnició de 150 llances en Pamplona. D'esta manera, Castella quedava protegida militarment front a una possible penetració francesa en Navarra.

En agost de 1476, Alfonso V de Portugal va partir cap a França, despuix de firmar una treua en Isabel i Fernando. Allí va tractar de convéncer a Luis XI d'implicar-se més a fondo en la guerra, pero est va rebujar la proposta perque estava centrat en derrotar al seu principal enemic, Carlos el Temerari, duc de Borgoña. Despuix d'este sever revés diplomàtic, Alfonso es va quedar en França i va pensar en abdicar.

Combat de el cap de Sant Vicente

El rei de França havia enviat com a ajuda a Portugal a la flota del pirata normando Coullon. Quan en agost de 1476 el rei Alfonso va partir cap a França, simultàneament va enviar dos galeras portugueses carregades de soldats junt en els 11 barcos de Coullon a prestar auxili al castell de Ceuta. Pel camí, el 7 d'agost, esta armada es va creuar en cinc mercants armats provinents de Càdis en rumbo a Anglaterra: 3 grans naos genovesas, una galera i una urca flamenca. Coullon va tractar de capturar els mercants per mig d'un ardid pero va fallar i es va entaular un encarniçat combat en el que els franc-lusitans es varen impondre. No obstant, per l'us d'armes incendiàries per part dels francesos, es va desnugar un incendi que va arrasar dos barcos genoveses i l'urca flamenca pero també les dos galeras portugueses i dos dels barcos de Coullon. Segons Palència, uns 2500 francesos i portuguesos varen morir en este desastre.[42]

Consolidació d'Isabel i Fernando (setembre de 1476-giner de 1479)

Campanyes successives de la guerra de successió castellana. El front d'Isabel no solament va tindre que afrontar una guerra contra Portugal, sino que ademés va tindre que fer front als seus adversaris en la pròpia Castella.

Despuix de la seua victòria en la batalla de Bou, el rebuig de l'atac francés i la treua solicitada per Alfonso V, Isabel i Fernando varen quedar sólidament afiançats en el tro de Castella. Els nobles del bando juanista varen tindre que acceptar la situació i anar-se sometent als Reis. La guerra va quedar reduïda a escaramuzas i algaradas a lo llarc de la frontera portuguesa i, sobretot, a la continuació de la guerra naval pel control del comerç atlàntic.

Sumissió del bando juanista a Isabel i Fernando

A lo llarc de 1476 varen ser sometent-se als Reis els principals nobles que encara recolzaven a Juana, en particular els de el linaje Pacheco-Girón: Juan Téllez Girón i el seu germà Rodrigo, Luis de Portocarrero i, en setembre, el marqués de Villena.[11]

En novembre de 1476 les tropes d'Isabel varen prendre el castell de Bou. En els mesos següents els Reis es varen apoderar de les últimes localitats fronterices controlades pels portuguesos i varen netejar d'adversaris Extremadura.

En juliol de 1477 Isabel va aplegar a Sevilla, la ciutat més poblada de Castella, en l'objectiu d'assentar el seu poder sobre les grans famílies nobiliarias d'Andalusia. En abril de 1476 ya havia otorgat un primer perdó al marqués de Càdis, que havia anat recuperant poder mentres el seu rival, el poderós duc de Medina Sidonia, inicialment principal figura isabelina en Andalusia, anava caent en desgràcia davant els Reis.[10] Per mig de hàbils negociacions, la Reina va conseguir prendre el control de les principals fortalees del regne de Sevilla ocupades tant pel Marqués com pel duc i, en lloc de tornar-li-les als seus llegítims propietaris, va nomenar al seu front a persones de la seua confiança. També va prohibir a abdós nobles l'entrada en la ciutat de Sevilla, pretextando el risc d'enfrontaments si coincidien allí.[10] D'esta manera va desaparéixer el domini polític que el duc havia eixercit sobre Sevilla, que va passar a ser controlada fermament per la Corona.

Un dels escassos nobles que es varen negar a plegar-se als Reis va ser el mariscal Fernán Arias de Saavedra. La seua fortalea d'Utrera va sofrir un llarc sege per part de les tropes isabelinas i va anar finalment presa a l'assalt en març de 1478, sofrint els vençuts una dura repressió.[10]

El primer fill varó dels Reis, Juan, va nàixer en Sevilla el 30 de juny de 1478, obrint noves perspectives d'estabilitat dinàstica per al bando isabelino.

Tornada d'Alfonso V

Despuix del seu fracàs diplomàtic en França, Alfonso V finalment va decidir retornar a Portugal. A la seua arribada en octubre de 1477 es va trobar en que el seu fill Juan s'havia proclamat rei. No obstant, Juan va rebre en alegria la tornada del seu pare i li va tornar la Corona immediatament.[43]

Expedicions a Guinea i les Canàries de 1478

Artícul principal → Batalla naval de Guinea.


Se sap que en 1477 va eixir d'Andalusia una flota per a Guinea pero les senyes sobre la mateixa són molt escassos. En ella varen participar la nao Salazar i la carabela Santa María Magdalena.

A principis de 1478 els Reis Catòlics varen preparar en el port de Sanlúcar dos noves expedicions, una dirigida a la Mina d'Or[44] i l'atra destinada a la conquista de l'illa de Gran Canària, en un total d'a lo manco 35 barcos. Les dos flotes varen navegar juntes fins a Gran Canària i allí es varen separar.

El príncip Juan de Portugal, enterat dels plans castellans, va preparar una armada superior en número per a sorprendre als seus enemics en Canàries. La major part de la flota castellana de Gran Canària no havia desembarcat encara al gros de la tropa, quan va aplegar la notícia de que s'aproximava una esquadra portuguesa. Immediatament levaron ancores, deixant solament uns 300 soldats castellans en terra, els quals a pesar del seu reduït número varen conseguir impedir el desembarc portugués. No obstant, este destacament era insuficient per a conquistar l'illa i va quedar reduït a l'inactivitat fins que una nova armada castellana va aplegar a l'illa a finals de l'any següent.[45]

L'atra flota castellana va aplegar a la Mina sense problemes i va obtindre grans cantitats d'or. No obstant, l'excés de codícia del representant comercial de la Corona els va fer permanéixer allí varis mesos i això va donar temps a que aplegara la flota portuguesa. Els castellans varen ser atacats per sorpresa, derrotats i duts presoners a Lisboa. Segons del Polze, els ingressos aixina obtinguts pel rei Alfonso li varen permetre rellançar la guerra per terra contra Castella.[46] Les fonts portugueses afirmen que tant els presoners com a gran part de l'or capturat varen ser tornats a Castella despuix de la firma de la pau en 1479.[47]

Pau entre Castella i França

El 9 d'octubre de 1478, ans que aplegara a Castella la notícia de la derrota en la Mina, es va firmar en Sant Joan de Llum un tractat de pau entre els delegats espanyols, Juan Ruiz de Medina i Juan de Gamboa, i els francesos, encapçalats per Jean Bilhères. L'acort va ser ratificat pels Reis Catòlics el 10 de giner de 1479 en Guadalupe i va incloure els punts següents:[48][49]

  • Luis XI reconeix a Isabel i Fernando com a reis de Castella i Lleó.

Fase final (giner-setembre de 1479)

Capacete aragonés de cap a 1470.

A finals de 1478 alguns dels principals nobles juanistas s'havien tornat a sublevar en Extremadura, La Mancha (marqués de Villena) i Galícia. Els portuguesos, reforçats per la seua gran victòria naval en Guinea, varen intervindre novament en Castella per a socórrer als seus aliats.

Ofensiva portuguesa

En febrer de 1479 un eixèrcit portugués dirigit per García de Meneses, bisbe de Évora, va penetrar en Extremadura. El seu objectiu era ocupar i reforçar les places de Mèrida i Medellín, controlades per la comtesa de Medellín, partidària d'Alfonso V. Segons Palència, l'eixèrcit portugués estava compost per uns 1000 cavallers (entre els quals es trobaven uns 250 lleonesos i castellans) més l'infanteria. Junt a ell marchaven 180 cavallers de l'Orde de Santiago manats per la seua clavero Alfonso de Monroy, també partidari d'Alfonso V.

El 24 de febrer prop de la riera de L'Albuera de Mèrida a este eixèrcit li varen eixir a la trobada les forces isabelinas que manava Alonso de Cárdenas, maestre de l'Orde de Santiago: uns 500 cavallers de la seua orde, 400 cavallers de la Germandat Popular (principalment de Sevilla) i uns 100 infants. L'enfrontament va ser bregat. L'infanteria isabelina va sofrir un dur atac de la cavalleria juanista i es va desorganisar assut del pànic pero el maestre de Santiago va vindre en la seua ajuda i al final els portuguesos varen tindre que retirar-se, deixant un important botí en el camp de batalla aixina com uns 85 cavallers morts, per sol 15 isabelinos.[51]

No obstant, la victòria isabelina en Albuera va ser sol parcial perque el gros de l'eixèrcit portugués va poder refugiar-se en Mèrida i d'allí continuar la seua marcha fins a Medellín, que també varen ocupar, en lo que els lusitans varen alcançar els dos principals objectius de la seua ofensiva. Els partidaris del rei Fernando, per la seua banda, varen posar lloc a abdós ciutats.

El papa canvia de bando

El nuncio apostólico Jacobo Rondón de Seseña va aplegar a Castella en la notícia de que el papa Sixto IV rectificava i anulava la dispensa otorgada prèviament a Alfonso V per a casar-se en la seua neboda Juana. Açò va debilitar greument la llegitimitat del bando juanista i la pretensió del rei portugués al tro de Castella.

Últims intents castellans en la mar

A pesar de la greu derrota naval de 1478, en febrer de 1479 els Reis Catòlics varen tractar d'organisar una nova flota d'unes 20 carabelas per a expulsar als portuguesos de la Mina.[52] No obstant, no varen poder reunir els barcos requerits i cap expedició d'importància va tornar a eixir dels ports castellans fins a la firma de la pau en Portugal.

Conversacions de pau

A principis d'abril de 1479 el rei Fernando va aplegar a Alcántara per a participar en unes conversacions de pau promogudes per l'infanta Beatriz de Portugal, prima i cunyada d'Alfonso V i tia d'Isabel de Castella. Les negociacions varen durar 50 dies i al final no es va aplegar a un acort.

Els dos bandos varen continuar les hostilitats, tractant de millorar les seues posicions respectives de cara a una nova negociació. Isabel i Fernando varen llançar una ofensiva contra l'arquebisbe de Toledo, que va tindre que sometre's, lo que els va permetre afrontar millor al poderós marqués de Villena. Mentrestant, les guarnicions portugueses d'Extremadura resistien en èxit el dur sege castellà.

Les discussions de pau es varen recomençar en l'estiu i esta volta es va alcançar un acort.

Crida del Tractat de Alcazobas.

Referències

Cites en llínea:

  1. ↑ La solució d'este conflicte és també semblant a l'anterior; l'indecisa batalla de Bou, que no ho va anar certament en els seus resultats i conseqüències, posa terme a l'indubtable “perill portugués” per a Castella., Julián MARÍA RUBIO en Felipe II i Portugal, Voluntat, Madrit, 1927, Volume I de Manuals Hispania, anar+certament+en+els seus+resultats+i+conseqüències%2C%22&btnG=Pesquisar+livros&tbm=bks&tbo=1&hl=pt-PT pàgina 34.
  2. ↑ 2,0 2,1 Des d'un punt de vista estrictament militar, no pot considerar-se la batalla de Bou com una clara victòria castellana, sino solament com una trobada ventajosa per als Reis Catòlics. No és el seu valor intrínsec lo que provoca la jubilosa explosió dels cronistes, sino les conseqüències que d'ella es varen derivar. Decidix la guerra, això és tot, perque desanima definitivament als partidaris de Juana a+els+Reis+Cat%C3%B3licos%22&btnG=Pesquisar+livros&tbm=bks&tbo=1&hl=pt-PT (pàgina 157)… Pero en açò document [la carta en la que Fernando va comunicar la seua victòria a les ciutats] … no es conté més que l'escueta atribució de la victòria a les armes castellanes, lo que senar contradiu en modo algun la realitat del fet de que una part de l'eixèrcit portugués, vencedora de l'ala dreta castellana, permaneixquera sobre el camp i poguera retirar-se al sendemà sense ser molestada. Batalla sense interés des del punt de vista militar, ho té molt gran des del polític, i en este sentit és enterament favorable als Reis Catòlics el+ala+dreta+castellana%2C+permaneixquera+sobre+el+camp%22&btnG=Pesquisar+livros&tbm=bks&tbo=1&hl=pt-PT (pàgina 161)… , pone término al indudable “peligro portugués” para Castilla., la batalla de Bou constituïx, per si sola, un acontenyiment decisiu, perque resol la guerra civil a favor dels Reis Catòlics” (pàgina 163), en L'Espanya dels Reis Catòlics (1474-1516), Espasa-Calp, 1.ª edició: 1969, 2.ª edició: 1995; Autors: Juan de MATA CARRIAZO; SUÁREZ FERNÁNDEZ; M. FERNÁNDEZ ÁLVÁREZ
  3. ↑ Colmeiro, Manuel (1883). «22», Talles dels antics regnes de León i de Castella, Madrit: Impressors de la Real Casa.
  4. ↑ En una guerra en la qual els castellans varen quedar vencedors en terra i els portuguesos en la mar,… en Bailey W. DIFFIE i George D. WINIUS- Foundations of the Portuguese empire 1415-1580, volume I, University of Minnesota Press, 1985, p.152.
  5. ↑ No obstant, en 1478 els portuguesos sorprendran trentacinc navío retornats de la Mina [en Guinea] i prendran tot el seu or… una atra expedició castellana a la Mina, la de Eustache de la Fosse, va ser interceptada en 1480... Prenent en consideració tots els fets, no és sorprenent que els portuguesos emergiren vencedors d'esta primera guerra naval i colonial. Ells estaven molt millor organisats que els castellans, varen ser capaços d'obtindre diners per a la preparació i abastiment de les seues flotes, i varen tindre una clara lideranza… del príncip Juan. en Malyn NEWITT- A history of Portuguese overseas expansió, 1400-1668, Routledge, New York, 2005, pp. 37-38.
  6. ↑ EDWARDS, p.37
  7. ↑ Segons CIUDAD RUIZ, Rodrigo Ponce de León era el principal membre de l'oposició als reis en Andalusia junt en Alfonso d'Aguilar, pero no va voler rebelar-se obertament, encara que va mantindre la seua guerra particular en el duc de Medinasidonia.
  8. ↑ Fins a la mort del marqués de Villena en 1474, quan (...) el comendador major, el clavero i atres cavallers de l'Orde prenguen el partit de la reina Isabel front al maestre, partidari en eixe moment de donya Juana, en CIUDAD RUIZ
  9. ↑ Pretel Marín, A. Una Ciutat Castellana en els Sigles XIV i XV. Institut d'Estudis Albacetenses. 1978. Pag. 156 i sgts.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 NAVARRO SAINZ
  11. ↑ 11,0 11,1 CIUDAD RUIZ
  12. ↑ ÁLVAREZ PALENZUELA
  13. ↑ Carta del rei Fernando a la ciutat de Baeza, 2 de març de 1476. Colecció de documents inèdits per al Història d'Espanya, t. XIII, p. 396
  14. ↑ Hernando del Polze (castellà): “ [mentres l'ala dreta castellana era desbaratada per l'ala esquerra portuguesa]...El Rei é els de la seua batalla [centre], é els atres Grans é Cavallers que anaven en les atres esquadres á la mà esquerra, varen trobar [respectivament] en la batalla del Rei de Portugal [centre]…, é contra les atres dels Portuguesos que anaven en l'ala de la seua mà dreta (…). Al fi no podent els Portuguesos sofrir les forces dels Castellanos, varen ser desbaratats, é tornades les esquenes es varen posar en fugida per escapar en la guarida que tenien prop en la ciutat de Bou. É molts dels peons Portuguesos é atres cavallers, es varen llançar en el riu de Duero pensant escapar nadant (…). El Rei de Portugal …en tres o quatre que varen quedar en ell de tots els que tenien càrrec de guardar la seua persona, va aportar eixa nit á Castronuño…va ser pres per la Moradura…l'estandart del Rei de Portugal…i va encomanar l'estandart á dos cavallers…els quals ho varen tornar á perdre [l'unanimitat dels cronistes portuguesos i també els cronistes espanyols António de Nebrija (traductor per a llatí de la crònica de Polze, Decada I, llibre V, capítul VII) i Esteban de Garibay ( ''Compendio Historial'', tom 2, Barcelona, 1628, llibre 18, capítul VII, p. 597), confirmen que els portuguesos reconquistaron el seu estandart real]…é varen ser morts molts de l'una partix é de l'atra… [els castellans] repartien els despojos que havien hagut: com quier que per ser de nit é molt escura, varen anar en poca cantitat ”... en Crònica dels senyors reis catòlics Don Fernando i Donya Isabel de Castella i d'Aragó, capítuls XLV i XLVII, p. 87- 90.
  15. ↑ Garcia de Resende (portugués): “...I aixina com el Príncip va desbaratar estes dos grans batalles [ala dreta castellana dividida en 6 cossos disposts en 2 llínees o batalles ], aixina la batalla gran del Rei D. Fernando va desbaratar la del Rei D. Afonso, perque venien en ella molta i molt grossa gent d'armes, i molts coberts [armadures pesades] i gran soma de espingarderos que varen fer gran dany als cavalls.” En Vida i feitos d’El Rei D.João II, capítul XIII.
  16. ↑ croniste Hernando del Polze (castellà): ___protected_title_D. en [http://www.cervantesvirtual.com/obra/cronica-de-els-senores-reis-catolicos-dò-fernando-i-dona-isabel-de-castilla-i-de-aragon--2/ Crònica dels senyors reis catòlics Don Fernando i Donya Isabel de Castella i d'Aragó], capítul XLV, p. 87- 88.
  17. ↑ croniste Garcia de Resende (Português): , no puede considerarse la batalla de Toro como una clara victoria castellana, sino solamente como un encuentro ventajoso para los Reyes Católicos. No es su valor intrínseco lo que provoca la jubilosa explosión de los cronistas, sino en Vida i feitos d’El Rei D.João II, capítul XIII.
  18. ↑ croniste Juan de Mariana (castellà): que de ella se derivaron. Decide la guerra, eso es todo, porque desanima definitivamente a los partidaris de Juana en Història General d'Espanya, prenga V, Barcelona, 1839, llibre XXIV, capítul X, p.299.
  19. ↑ croniste Damião de Góis (portugués): “… el príncip D. Juan va ser ferir les 5 batalles [castellanes], i lo mateix va fer D. Pedro de Meneses en la sexta, que s'apartara de les atres com ya he dit, i el primer de tots que va trencar va ser Gonçalo Vaz de Castelo-Branco: estes dos ales [les 6 batalles que formaven l'ala dercha castellana estaven dividida en 2 llínees o ales, les 5 primeres en la vanguarda i la sobrant en la retaguàrdia] que anaven totes a la mà dreta de la batalla real dels castellans, de qui els nostres varen ser rebuts com d'esforçats cavallers, perque molt valerosament cridant Santiago es varen trobar en els [hòmens] del príncip, la força del qual no la podent sofrir, escomençaren de fugir, matant, i captivant els nostres molts d'ells, i dels que escaparen alguns s'acolliren a la seua bandera real i batalla real, que estava a la mà esquerra d'estes sis batalles [castellanes] .” en Chronica do Principe D. Joam, capítul LXXVIII, p.298, 299.
  20. ↑ croniste Esteban de Garibay (vasc): ___protected_title_D. En: BR&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false Compendio Historial, prenga 2, Barcelona, 1628, book 18, capítul VII, p. 597.
  21. ↑ croniste Hernando del Polze (castellà): “...vist el venciment que el Rei [Fernando] é els de les atres batalles que en ell eren havien fet per la partix do barallaven (…). El Príncip de Portugal, vist que la gent del Rei el seu pare era vençuda é desbaratada, pensant reparar alguns dels que anaven fugint [hòmens d'Alfonso V] , va pujar sobre un cabezo, á a on tañendo les trompetes, é fent fòcs, é arreplegant la seua gent, va estar quede [els cronistes portuguesos informen que es varen unir al príncip Juan no sol hòmens d'Alfonso V pero també els seus hòmens retornats de la persecució dels castellans derrotats per això i també reforços de Bou, formant una gran força. Açò demuenstra lo fàcil que era aplegar al príncip.](...). Contra el qual [el príncip Juan] la Moradura d'Espanya, é ansimesmo el Duc d'Alba, volgueren anar en alguns que pogueren arreplegar d'aquells que venien de l'alcanç, é d'uns atres que anaven derramats pel camp prenent cavalls é presoners: é no varen poder arreplegar la gent ni moure-la, perque la nit era tan escura, que ni es veen ni es coneixien uns á atres, é la gent estava cansada, é d'ells no havien menjat en tot el dia, perque de Zamora havien eixit molt de matí. El Rei [Fernando] va tornar despuix per a la ciutat de Zamora, perque li varen dir que podria vindre gent del Rei de Portugal, de la que havia quedat en la ciutat de Bou per l'atra part del riu, á donar en les estanzas que va deixar sobre la fortalea de Zamora. I la Moradura i el Duc d'Alba varen quedar en el camp arreplegant la gent, é varen tornar en ella á la ciutat de Zamora…[El croniste oficial dels reis catòlics no solament mostra que Fernando es va retirar del camp abans de la moradura Mendoza i del duc d'Alba, pero també que l'eixèrcit castellà es va retirar igualment per a Zamora- despuix d'una tentativa frustrada per a atacar el príncip portugués- que es va quedar solament en el camp. Polze sent la necessitat de justificar esta retirada castellana en circumstàncies que també s'aplicaven a l'enemic. Si els fugitius de Afonso V varen poder alcançar el príncip, com diu Polze, els castellans també ho podrien.] ” en Crònica dels senyors reis catòlics Don Fernando i Donya Isabel de Castella i d'Aragó, capítul XLV, p. 88- 89.
  22. ↑ croniste Andrés Bernaldez (castellà): “…I al fi el rei D. Afuenso va ser vençut... i molta de la seua gent morta... I el seu fill el Príncip de Portugal va quedar en una grossa batalla de cavallers a una part damunt d'un cabezo que mai va gosar trencar [per la seua banda, els castellans també mai varen gosar atacar-ho]... la gent del Rei D. Fernando, aixina peons com a cavallers, varen agarrar el camp i tot l'assut que allí obtenieron davant del Príncip de Portugal [l'expressió ''davant" mostra com a portuguesos i castellans varen permanéixer cara a cara], que no es va moure mai aquella nit de damunt d'un cerro, fasta que...el Rei D. Fernando es va partir agarrada la seua gent en l'assut a Zamora. Entonce el Príncip de Portugal es va partir per a Bou. [Bernaldez mostra aixina que l'eixèrcit del príncip va retornar à Bou solament despuix de la retirada Castellana fins a Zamora.]...” en Història dels Reis Catòlics D. Fernando i Dª Isabel, Prenga I, Imprenta i llibreria de D. José Maria Zamora, Granada, 1856, capítul XXIII, p.61-62.
  23. ↑ croniste Álvaro Lopes de Chaves (portugués i testimonia ocular): “ [Despuix de véncer en el seu sector, el Principe Juan] va tornar sobre les batalles del dit rei Fernando, i encara que per la gent que de les seues batalles s'hi havia desparramado en persecució de els desbaratats, va quedar en ell tan poca gent que la que estava en la batalla dels contraris era molta mes en número, no obstant dió en ella i la va desbaratar [provablement alguns castellans dispersos, saquejant els despojos portuguesos], seguint fins a donar [topar-se] en atres batalles dels contraris, i quan les va reconéixer I va vore la multitut dels contraris, per arreplegar alguna de la seua gent que anava desmandada en l'alcanç, va manar estar queda a la seua batalla, perque la gent dels contraris seria tres tants com la seua, a on va estar queda algunes hores, i tan prop una gent de l'atra, que alguns cavallers d'una i una atra part eixien de les batalles á arremetre en les llances [combats migevals individuals]...i els contraris...varen arrancar del camp anant-es camine de Zamora com desbaratats [desordenadamente] .” En: Livro de apontamentos (1483-1489), 1984, [enllaç trencat]. (Una traducció castellana d'este relat de la batalla es pot trobar en: Cesáreo Fernández Dur- La batalla de Bou (1476). Senyes i documents per a la seua monografia històrica, Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història, prenga 38, Madrit, 1901, p. 254-257).
  24. ↑ croniste Juan de Mariana (castellà): En una guerra en la cual los castellanos quedaron vencedores en tierra y los portugueses en el mar,… en Història General d'Espanya, prenga V, Barcelona, 1839, llibre XXIV, capítul X, p.299-300.
  25. ↑ croniste Rui de Pina (portugués): “...el príncip despuix del desbarate que va fer…arreplegant la seua gent [desparramada en persecució dels castellans vençuts] …a que molts de la batalla vençuda del Rei D. Afonso…es varen arreplegar, en els quals, i en uns atres…que varen vindre de [la ciutat] de Bou, reconstituyó una grossa batalla…el Rei D. Fernando….quan despuix va vore vençudes i desbaratades els seus tamañas i primeres batalles [ala dreta castellana] , per les batalles del Príncip…creent que aixina ho serien les atres seues per les del Rei D. Afonso, va ser aconsellat a retirar-se com ho va fer, i es va anar a Zamora. Per lo que la seua gent [perillosament dispersa i dividida entre perseguir als portuguesos derrotats i saquejar els seus despojos] es trobant en el camp sense Rei…en temor de la batalla del Príncip que veen reconstituida…es reconstituirán també junt a ella en una atra batalla de que uns i uns atres no es podien vore pero si sentir; perque en este temps la nit era casi tancada, i tot el dany que d'una part i de l'atra es feyen era solament crits i tocar les trompetes i atabales que mai cessaven [procediments d'intimidació]. I estant aixina en el camp juntes abdós estes batalles contràries, la dels castellans per estar sense Rei i dubtosa de la seua ventura…varen escomençar a agitar-se…mostrant clars senyals de derrota s'anaren acomesos. (…) i sense alguna disciplina i en molta desorde s'acolliren a Zamora. Per lo que trobant-se el Príncip sol en el camp, i sense haver sofrit derrota, abans ho havia fet en els contraris, es va tindre per hereu i senyor de la seua pròpia victòria.” en Chronica del- rei D.Affonso V... 3.º llibre, capítul CXCI, p.99-101.
  26. ↑ croniste Damião de Góis (portugués): ___protected_title_KIA en Chronica do Principe D. Joam, capítuls LXXVIII i LXXIX.
  27. ↑ …mentres partix de l'eixèrcit portugués es trobava en completa desbandada, fugint el seu rei fins a Castronuño, el que obedia al seu fill conservava el camp més temps que els castellans: D. Gaspar CALVO ALAGUERO (el gran croniste Zamorano dels temps moderns) en Història de la Molt Noble, Molt Lleal, i Antiga Ciutat de Bou, En Notícies Biogràfiques de Les seues Més Ilustres Fills, Valladolit, 1909, p. 216, citat per Orestes Ferrara en seu+fill+conservava+el+camp+m%C3%A1s+temps+que+els+castellans%22&q=%22Calvo+Alaguero%22 Un pleit successori: Enrique IV, Isabel de Castella i la Beltraneja, Edicions “La Nau”, 1945, seu+fill+conservava+el+camp+m%C3%A1s+temps+que+els+castellans%22 pàgina 403
  28. ↑ ÁLVAREZ PALENZUELA: “Tal és la batalla de Bou; el eixèrcit portugués no havia segut pròpiament derrotat, pero, no obstant, la sensació era de total afonament de la causa de donya Juana. Tenia sentit que per als castellans Bou fora considerat com la divina retribució, la compensació volguda per Deu per a compensar el terrible desastre de Aljubarrota, viu encara en la memòria castellana.” en La guerra civil castellana i l'enfrontament en Portugal (1475-1479), 2006.
  29. ↑ Despuix de nou mesos ocupats en atacs fronteriços i negociacions infructuoses, els eixèrcits castellà i portugués es varen enfrontar en Bou…i varen lliurar una batalla indecisa, ya que mentres Alfonso va ser derrotat i va fugir, el seu fill Juan va destruir a les forces que s'oponien a ell. (John B. Bury) en The Cambridge Medieval History, Macmillan, 1959, p. 523.
  30. ↑ La batalla va ser bregada i incerta, per lo que abdós bandos es varen atribuir la victòria. El príncip Juan, fill d'Alfonso de Portugal, va enviar cartes a les ciutats portugueses declarant la victòria. I Fernando d'Aragó va fer lo mateix. Els dos varen voler beneficiar-se de la propaganda de la victòria [No obstant, mentres que l'opinió pública castellana era decisiva per al desenllaç de la guerra civil, la portuguesa no ho era.]. (…). És difícil valorar l'importància d'esta batalla des del punt de vista militar. Lo cert és que va ser un revulsiu moral per al partit d'Isabel i Fernando. En Ana Isabel CARRASCO MANCHADO ser+re%C3%B1anada+i+incerta%22&hl=pt-PT&sa=X&ei=i_C6T_H7DMnB8gOj1NnTAg&vore=0CDEQ6AEwAA#v=onepage&q=%22La%20batalla%20va ser%20re%C3%B1anada%20i%20incerta%22&f=false Isabel I de Castella I l'ombra de l'illegitimitat, propaganda i representació en el conflicte successori (1474-1482) , Síllex edicions, Madrit, 2006, ser+re%C3%B1anada+i+incerta%22 pàgines 195-196
  31. ↑ Estes maniobres varen dur a la curiosa batalla de Bou… la vesprada ya estava molt alvançada quan [Fernando] va alcançar als portuguesos. La seua ala esquerra prop del riu va fer retrocedir a D. Afonso en desorde, pero en l'esquerra portuguesa, el príncip Juan va anar igualment victoriós. Com en eixe moment era molt obscur, brumoso i plovent a cànters, ningú sabia lo que havia succeït en realitat. en CHRISTOPHER R. BELL- Portugal and the quest for the Indies, Barnes & Noble, New York, 1974, pàgina 130
  32. ↑ … en la … batalla de Bou, que, encara que de resultat incert, Fernando, en habilitat, va saber explotar propagandísticament. en Juan BATISTA GONZÁLEZ- que%20de%20resultat%20incert%22&f=false Espanya Estratègica, guerra i diplomàcia en el història d'Espanya, Sílex edicions, Madrit, 2007, que+de+resultat+incert%2C+Fernando%2C+en+habilitat%2C+va saber+explotar+propagand%C3%ADsticamente%22&btnG=Pesquisar+livros&tbm=bks&tbo=1&hl=pt-PT p.222.
  33. ↑ Rafael DOMÍNGUEZ CASAS: Desde un punto de vista - Sant Joan dels reis: espai funerari i aposento regio en Bolletí del Seminari d'Estudis d'Art i Arqueologia, número 56, 1990, p.364.
  34. ↑ Els dos eixèrcits varen chocar en els camps de Bou, i la batalla va resultar indecisa. Pero, mentres el Rei de Portugal es dedicava a reorganisar les seues tropes, Fernando va enviar correus a totes les ciutats de Castella, i a varis regnes estrangers, donant-los la notícia d'una gran victòria, en la que les tropes portugueses havien segut esclafades. Davant tals notícies, el partit de la Beltraneja es va dissoldre, i el portugués es va vore forçat a retornar el seu regne. (Just L. González) en: Història del Cristianisme, Editorial Unilit, Miami, 1994, Prenga 2, Part II (L'era dels conquistadors), p. 68. Sobre l'importància de la propaganda en el conflicte vegen-se els treballs Carrasco Tacat, Ana Isabel (2006), Isabel I i l'ombra de l'illegitimitat; Villarroel González, Óscar (2014), Juana la Beltraneja. La construcció d'una illegitimitat; Corral Sánchez, Nuria (2018), "Deu salve a les reines. Propaganda i llegitimació en la Guerra de Successió castellana (1475-1479)", Ammentu, 1/12, pp. 35-48.
  35. ↑ 35,0 35,1 Alfonso de PALENCIA, Década III, llibre 25, capítul 4.
  36. ↑ Carta de la reina Isabel a mosén Diego de Valera. Tordesillas, 15 de maig de 1476. Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història LXIV (1914). Transcrita en anglés en BLAKE.
  37. ↑ Alfonso de PALENCIA, Década III, llibre 25, capítul 5.
  38. ↑ Carta del rei Fernando a mosén Diego de Valera. Burgos, 26 de maig de 1476. Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història LXIV (1914). Transcrita en anglés en BLAKE.
  39. ↑ 39,0 39,1 39,2 Alfonso de PALENCIA, Década III, llibre 26, capítul 6.
  40. ↑ 40,0 40,1 De Palència diu que eren «dos galeras» mentres que l'alcalde d'El Port de Santa María, Diego de Valera, afirma que era solament un barco. Carta de Diego de Valera a la reina Isabel. Epístoles de Mosén Diego de Valera (ed. J. A. de Balenchana; 1878), pp.70-4. Transcrita en anglés en BLAKE.
  41. ↑ Alfonso de PALENCIA, Década III, llibre 26, capítul 5.
  42. ↑ Alfonso de PALENCIA, Década III, llibre 27, capítul 5.
  43. ↑ Ruy de PINA, Chronica..., cap. 203
  44. ↑ ...la flota que nos hem manat o manarem armar per a la Guinea i Mina d'Or Carta dels Reis Catòlics a John Boscán datada a 6 de febrer de 1478 en Sevilla
  45. ↑ Alfonso de PALENCIA, Década IV, llibre 32, cap. 3
  46. ↑ Hernando de el PULGAR, Crònica..., partix 2, cap. 88.
  47. ↑ Rui de PINA, Chronica..., cap. 208
  48. ↑ Alfonso de PALENCIA, Década IV, llibre 33, cap. 9
  49. ↑ El text del tractat, en Recueil général dones anciennes lois françaises, X, pp. 799-804 (en llatí).
  50. ↑ Maximiliano hi havia desposado en 1477 a María de Borgoña, única hereua del duc Carlos El Temerari. L'unió tenia com a clar fi la defensa de les drets de María al ducado borgoñón, que va revertir a la Corona francesa per mà del rei Luis XI en extinguir-se la llínea directa masculina del linaje Valois-Borgoña, i per tant el règim de apanage. Maximiliano va passar llavors a ostentar compartits els títuls de la seua esposa, entre ells el de duc titular de Borgoña.
  51. ↑ Alfonso de PALENCIA, Década IV, llibre 34, cap. 2
  52. ↑ Orde dels RR.CC. donada en Trujillo a 17 de febrer de 1479, citada en la referència «Archive de Sevilla, llibre 1, f. 370» en

Bibliografia

Artículs

Cròniques

Llibres


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_de_successió_castellana&oldid=1586524»