Batalla naval de Guinea

Batalla naval de Guinea

La batalla naval de Guinea va ser un conflicte bèlic marítim que va tindre lloc en 1478 en la Mina d'Or (en la costa atlàntica de Guinea) entre una flota portuguesa i una atra castellana en l'àmbit de la guerra de successió castellana.

Els reis de Castella havien preparat dos flotes: una per a comerciar en la Mina d'Or i l'atra destinada a la conquista de Gran Canària. Les dos varen navegar juntes des de Sanlúcar de Barrameda fins a les Canàries i allí es varen separar. L'arribada d'una esquadra portuguesa va posar en fuga a la major part de la flota destinada a Canàries, que no va poder per això conquistar l'illa. Els portuguesos, per la seua banda, tampoc varen ser capaços de desembarcar en Gran Canària i varen decidir retirar-se a la Península, pero varen tindre sobtadament la sòrt de capturar varis barcos castellans carregats de víveres, per lo que varen canviar de plans i es varen dirigir a Guinea.

L'atra flota castellana va aplegar a la Mina sense problemes i va obtindre grans cantitats d'or a canvi d'objectes diversos. No obstant, l'excés de codícia del representant comercial de la Corona els va fer permanéixer allí varis mesos i això va donar temps a que aplegara la flota portuguesa. Els castellans, que estaven debilitats per les malalties tropicals i l'inactivitat, varen ser atacats per sorpresa, derrotats i duts presoners a Lisboa.

Gràcies a l'or conseguit en esta victòria, el rei portugués Alfonso V va poder rellançar la guerra per terra contra Castella, a on ademés la notícia de la derrota va provocar desanimació i crítiques al rei Fernando. En firmar-se la pau l'any següent, el resultat de la batalla naval de Guinea va ser provablement decisiu per a que Portugal obtinguera un repartiment de l'Atlàntic molt favorable, conseguint el control exclusiu de tota Guinea, entre atres territoris atlàntics.

Prolegómenos

Preparatius castellans

Isabel I de Castella.

A principis de 1478, els Reis Catòlics varen començar a preparar en el port de Sanlúcar dos flotes: una per a comerciar i hostigar als portuguesos en la Mina d'Or i l'atra destinada a la conquista de l'illa de Gran Canària. Segons el croniste castellà Alfonso de Palència la flota de la Mina estava composta per onze barcos i la de Canàries per vinticinc. Les dos armada varen partir juntes d'Andalusia per a protegir-se mútuament i solament es varen separar en aplegar a les illes Canàries. L'atre croniste castellà que menciona l'expedició, Hernando del Polze, afirma que la flota de la Mina d'Or la formaven trentacinc carabelas, pero potser confon la sifra en la de la suma de les dos flotes, degut a que en eixir del port abdós anaven juntes.

Els caps militars encarregats de la conquista de Gran Canària eren Juan Rejón i Juan Bermúdez. El comandant de la flota de la Mina sembla haver segut el barcelonés Juanoto Boscá, i no Pedro de Covides com afirma Del Polze. Els reis ademés varen nomenar a Francesco Buonaguisi i Berenguer Granell com els seus representants en l'expedició, en autoritat màxima en tot lo tocante al comerç en Guinea. Just abans de partir les flotes, la reina Isabel va decretar que les carabelas de la Corona tindrien prioritat sobre totes les atres de l'expedició a la Mina d'Or a l'hora de vendre les seues closques i de "rescatar" (comerciar) en el Riu dels Esclaus.

Reacció portuguesa

El príncip Juan de Portugal.

El príncip Juan, enterat dels plans castellans, va preparar una flota superior en número per a sorprendre als seus enemics en quant desembarcaren en Gran Canària. No podia no obstant enviar la flota fins a la Mina perque no disponia de víveres suficients. El rei Fernando es va enterar a la seua volta d'estos preparatius i va enviar un chicotet esquife per a avisar als andalusos. Rui de Pina afirma que el mando de la flota portuguesa es repartia entre Jorge Correja i Mem Palha, mentres que De Palència diu que era Jorge Correja el comandant.

Combat en Canàries

Les dos flotes castellanes varen partir juntes de Sanlúcar provablement en abril de 1478. Despuix d'una escala en Càdis, varen navegar fins a aplegar a "les costes de Mauritània" el 4 de maig i d'allí a Gran Canària, a on varen atracar en port segur.

La flota de la Mina va continuar el seu viage unida pero la de Canàries es va dispersar en acabant d'aplegar al seu destí. Mentres una part de l'expedició es dedicava a seqüestrar esclaus i orchilla per les illes veïnes, solament 300 soldats varen aplegar a desembarcar en Gran Canària. Quan va aplegar el barco en el mensage del rei Fernando avisant del perill portugués, el gros de la flota, en els 1000 soldats restants, levó ancores i va fugir a alta mar.

Els portuguesos varen aplegar finalment en vint barcos i uns 1600 soldats i es varen dispondre a desembarcar en el port de Sardina (Gran Canària) per a, en cooperació en els indígenes canaris, derrotar als castellans que es trobaven en l'illa. Pero el 27 de juliol es va desnugar un temporal que va impedir el desembarc i a continuació els andalusos varen desplegar una intensa activitat defensiva que finalment va impedir la maniobra portuguesa. Als cinc dies els lusitans varen desistir i es varen retirar. En passar per les illes veïnes varen capturar als castellans que anaven dispersos buscant esclaus, fent uns 200 presoners que varen enviar a Portugal en cinc barcos. També varen tindre la sòrt de capturar varis barcos de víveres, lo que els va permetre modificar els seus plans i dirigir-se cap al sur, a la Mina d'Or, en busca de la segona flota castellana.

Els castellans de Gran Canària varen sobreviure pero varen quedar reduïts a l'inactivitat fins que una nova flota va aplegar a l'illa a finals de l'any següent.

Combat en la Mina

Reconstrucció actual d'una carabela portuguesa.

Negligència castellana

Alonso de Palència, el croniste que més detalls aporta sobre la batalla, explica que la flota castellana destinada a la Mina va aplegar allí sense problemes i va obtindre gran cantitat d'or dels indígenes a canvi d'àmbar, objectes de latón, closques de púrpura, teixits de lli i de llana i joyes falses. El comandant Boscá hauria desijat mamprendre la tornada passats trenta dies. No obstant, el producte més apreciat pels naturals varen resultar ser els esclaus, aixina que el comissari real Berenguer Granel va decidir enviar dos barcos a buscar esclaus a atres regions costeres ("in ulteriors aethiopum ores") per a conseguir encara més or. Açò va obligar a allargar l'estància durant a lo manco un més més. Boscá es va opondre pero va tindre que cedir finalment davant Granel, que era el representant de la Corona en tot lo concernent al comerç.

La llarga inactivitat i les malalties tropicals varen ser mermant als castellans i deixant a la major part dels tripulants anara de combat. Els barcos varen ser ancorats i coberts en llenços en un port situat a un dia de navegació de la Mina d'Or. El lloc a on es trobaven estava separat d'alta mar per un angost pas cridat estret de Tres Puntes.

Arribada dels portuguesos

Feya dos mesos que els castellans languidecían en la Mina quan va aparéixer la flota portuguesa en onze bucs. El comandant portugués, Jorge Correja, va enviar per davant un barco llauger de reconeiximent que al alba va detectar als enemics en l'interior del port. A continuació el gros de la flota es va situar front a l'estret de Tres Puntes, bloquejant-ho, i va atacar als castellans.

La resistència va ser molt dèbil. Solament una de les naus castellanes, cridada "Candona", va tractar de lluitar pero va anar ràpidament dominada per dos barcos portuguesos. Tota la flota castellana, en els seus tripulants i el seu ric carregament d'or, va caure en mans de Correja. Inclús els dos barcos que retornaven carregats d'esclaus varen ser capturats també. La victòria portuguesa va ser total i segons pareix sense sofrir baixes.

Tornada a la Península

Correja va dur als seus presoners a la Mina i els va exhibir davant el rei local. Despuix de passar tres dies comerciant, va ordenar la tornada. Va dictaminar que la flota se separara en el camí de regrés, per a evitar ser capturada en la seua totalitat. Un fet curiós citat per De Palència és que Correja va ordenar lliberar als presoners d'orige vasc, donant-els dos barcos llaugers dels més deteriorats i uns pocs víveres per a que tornaren pel seu conte a Castella. Segons pareix, retindre'ls hauria contravingut un pacte existent entre portuguesos i vascs (... quos retinere censeretur ex pacte nefas...).

Els barcos varen ser aplegant a Lisboa un darrere l'atre, sense pèrdues en el camí de regrés. Els presoners varen ser tancats en masmorres fins al final de la guerra.