L'empresa de China, oficialment regida en 1588 per la Junta de l'Empresa de China, va anar un proyecte de conquista de la Monarquia d'Espanya durant el XVI. Proposta en repetides ocasions com una culminació natural de la conquista de les Filipines, contemplava l'invasió i conquista de l'Imperi chinenc, en aquell moment regit per la dinastia Ming, per mig d'una coalició internacional que va aplegar a incloure espanyols (castellans, aragonesos, portuguesos i filipins), aixina com japonesos de la regència de Toyotomi Hideyoshi, ademés de potencials masses d'aliats chinencs.[1][2][3]

Fases planejades en l'Empresa de China.
Felipe II d'Espanya i I de Portugal, baix el regnat del qual es va desenrollar l'empresa de China.

La conquista de China aparentava viabilitat a causa dels informes d'emissaris i missioner cristians, que descrivien a la població de la dinastia Ming com a gent desmovilizar, administrada militarment en ineficiència i que podia ser fàcilment sublevada contra els seus governants, veent-se açò de la mateixa manera que quan els espanyols havien utilisat els vassalls azteca i incas contra els seus respectius imperis. Obtingut el control de China, es procediria a l'evangelisació cristiana dels seus naturals i a promoure el mestiçage entre ibèrics i chinencs, esperant convertir el país en una base de forces des de la que estendre la conquista i cristianisació per tota Àsia. En el millor dels casos, la Monarquia Hispànica estendria el seu control fins a aplegar a formar un front oriental contra l'Imperi otomà.

L'empresa va ser formulada per vàries figures de la Monarquia Hispànica, encara que el seu principal impulsor va ser el jesuïta Alonso Sánchez, que va trobar controvèrsia entre atres religiosos sobre si les corrents humanistes vitorianes justificaven o s'oponien a l'expansionisme militar. El rei Felip II va permetre la creació d'un organisme oficial en 1588 per a la consideració d'estratègies, pero el fracàs de l'Armada Invencible del mateix any va fer abandonar-se el proyecte. Un pla adicional posterior, formulat per Martín de l'Ascensió, contemplava derribar a Toyotomi i conquistar Japó en ajuda del seu propi alçament local, despuix de lo que els eixèrcits japonesos servirien per a conquistar China, pero igualment també va quedar en l'oblit.

Història

L'idea d'expandir l'imperi hispànic fins a China va ser formulada per primera volta per Hernán Cortés, conquistador de l'imperi asteca, qui en 1526 va propondre en la seua tercera relació al rei Carlos I mamprendre la conquista de les Molucas i China des dels nous ports de la Nova Espanya al Pacífic.[4][5] No obstant, pel fracàs de les expedicions d'exploració de García Jofre de Loaísa i Álvaro Saavedra Cerón, esta última enviada per Cortés per a intentar rescatar als supervivents de la primera, Carlos va abandonar els seus plans en el Pacífic i va cedir al regne de Portugal tot dret sobre les Moluques en el Tractat de Saragossa.[4]

Primers alvanços

L'expansió espanyola pel Pacífic va aplegar per fi en l'expedició de Miguel López de Legazpi i el descobriment del tornaviaje pel seu expedicionario Andrés de Urdaneta, que va permetre conectar les recent conquistades Filipines en Nova Espanya. A pesar de que el principal benefici de la campanya era l'accés al mercat asiàtic d'espècies, gran part dels emigrants a Filipines, molts d'ells en experiència en les conquistes d'Amèrica, consideraven l'archipèlac com un primer pas implícit per a iniciar la conquista de la propenca China.[4] Fonamentava esta percepció el que hagueren segut necessaris pocs espanyols per a derrocar els imperis azteca i inca, i se suponia possible contar en l'ajuda d'aliats locals, ya anaren japonesos, chinencs i d'atres nacionalitats.[6] El propi Legazpi elegiria Manila en lloc de Cebú com a principal base espanyola per la seua major rodalia a les rutes de comerç chinenc, des d'a on podria accedir-se en major facilitat.[4]

 
Martín de Rada, missioner i cosmógraf, considerat un dels primers sinòlecs en l'història.

Un primer informe al respecte va ser enviat al virrei Martín Enríquez d'Almansa per Martín de Rada, un dels primers embaixadors occidentals a terres chinenques, en 1569. Despuix de la seua visita al país, Rada afirmava haver comprovat que, encara que el país estava densament poblat i tenia inclinament xenòfop, la seua població no era belicosa i confiava majorment en la seua superioritat numèrica i les seues muralles, per lo que no farien falta molts efectius espanyols per a subjectar-los.[4][7] No obstant, Rada aconsellava una campanya lo més pacífica possible, basada en la persuasió i en l'evangelisació.[8]

En 1575, despuix de la victòria en Manila contra el pirata chinenc Limahon, l'imperi espanyol i la dinastia Ming varen tendir ponts, enviant-se a Martín de Rada i Jerónimo Martín a Fujian con miras a assegurar un assentament espanyol similar al Macau portugués.[4] El proyecte no va tindre frut, i el governador de les Filipines Francisco de Sande va optar per enviar cartes al rei Felip II proponent atacar China,[9][10] afirmant que bastarien 4.000-6.000 soldats i que els donaria ales la tirania a la que els chinencs estaven somesos.[4][11] No obstant, el rei va dictaminar en 1577 que no era convenients pel moment i que procurara en el seu lloc cultivar l'amistat dels Ming.[12] Una sugerència similar li va aplegar a l'any següent de la ploma de Diego García de Palau, oídor de Guatemala, el qual proponia escomençar un transbordo militar des d'Espanya a Filipines, a raó de 500 soldats per any, fins a formar una guarnició isleña lo prou gran com para pacificar l'archipèlac i fer possible la pren de China. Els seus plans varen ser ignorats.[4] En la successió de Sande per Gonzalo Ronquillo de Peñalosa es va resucitar el debat, pero en la mateixa conclusió.[13]

Influència de la Companyia de Jesús

L'empresa de China rebria un impuls religiós i polític de la mà del Sínodo de Manila, i en particular del controvertit jesuïta i diplomàtic Alonso Sánchez,[14][15] que va visitar el país en 1582 per a confirmar la llealtat de Macau despuix de l'unió dinàstica d'Espanya i Portugal del mateix any.[16] Sánchez va sofrir i va presenciar arrests per part d'unes autoritats chinenques hostils al no haver segut informades de l'unió, i a la seua tornada a l'any següent Sánchez era de la creència de que només per mig de l'ajuda militar podria evangelizarse China.[4][17]

 
Dumenge de Salazar, missioner i bisbe.

Sánchez va retornar a temps de participar en la tercera de les juntes anuals del sínodo, a on va discutir en el bisbe Dumenge de Salazar i el missioner Antonio Sedeño la possibilitat d'una conquista, avalats per una mala situació econòmica local que incitava a expandir-se.[4][18] Salazar va contribuir en les tesis de Francisco de Vitòria sobre la guerra justa, argumentant que China havia comés suficients vexacions contra cristians com per a justificar un conflicte, i per a això va arreplegar no només informes de que les autoritats chinenques dificultaven la llabor evangelizante, sino també els testimonis de huit navegants llaics ibèrics injuriats en el seu tracte en China.[4][19][20] Salazar donava ademés plans estratègics, proponent recaptar l'ajuda de Japó per mig dels jesuïtes lusitans, aixina com confiscar els bucs dels mercaders chinencs atracats en Filipines per a costejar l'incursió. No obstant, i seguint cuidadosament a Vitòria, va considerar que encara era pronte per a decidir si una invasió a China entrava dins de la llegitimitat humanista.[21] Les conclusions varen ser arreplegades en un document en data de 19 d'abril de 1583 enviat a Felipe II.[22]

A estos plans es va sumar el superior general de la missió jesuïta en China, el portugués Francisco Cabral, apuntant en juny de 1584 que el domini de China duria incontables beneficis tant pecuniaris com a espirituals i que la pròpia administració imperial chinenca ho facilitaria una volta assimilada.[23] El lusità afirmava, per mig de la seua experiència en Macau, que el país estava mal defés i que la seua població era procliu a alçar-se contra els mandarines que els oprimien, i que bastarien 10.000 efectius hispans per a l'invasió, calculant que podria atraure també a 2.000 japonesos a la causa gràcies als contactes de la seua orde. Ademés, s'oferia a modo d'espia per a preparar la campanya, i oferia els servicis dels italians Matteo Ricci i Michele Ruggieri per al mateix fi.[24] Cabral determinava que la conquista terminaria per sí mateixa tan pronte com capturaren a l'emperador Wanli en Pequín.[25] El factor real Juan Bautista Román ho corroborava, calculant poder reunir a 7.000 guerrers cristians japonesos.[26]

 
Konishi Yukinaga, daimyo cristià i almirant.

En l'alvanç del proyecte, el Memorial General de les Filipines de 1586 va incloure un document redactat per Sánchez, titulat De l'entrada de China en particular, a on s'arreplegaven de manera enormement detallada els permenors de l'empresa de China i del futur govern del terreny conquistat.[4] El pla contemplava reunir una armada hispanoportuguesa, encara que liderada solament pel governador de Filipines, composta per a lo manco 10.000-12.000 soldats ibèrics (preferiblement viscaïns), 6.000 visayos i 5.000 japonesos reclutats en Nagasaki, contant en el respal llogístic dels jesuïtes portuguesos gràcies a la seua experiència local, i dotada d'un fondo de 200.000 pesos en el que sobornar estratègicament a mandarines i pagar a mercenaris. Els castellans invadirien China des del port de Fujian, mentres que els lusitans ho farien des de Guangdong.[27][28] Ricci i Ruggieri serien cridats prèviament com a assessors i negociadors en les autoritats chinenques,[29] i el procés de derroque d'estes es portaria a terme baix els cànons vitorians de previndre la violència innecessària i el maltracte a la població.[30][31]


Una volta establit el control ibèric sobre China, es procediria al seu evangelisació i hispanicisació, fundant encomanes i propietats nobiliarias i erigint infraestructures tals com hospitals, universitats, órdens militars i monasteris cristians, ajudant-se d'un pla de mestiçage en el que es promouria el matrimoni de conquistadors en dònes chinenques.[32] El pla supondria un pas alvance per a la monarquia universal hispànica, ya que una potencial Chinenca espanyola faria possible estendre fàcilment l'imperi a tot el surest d'Àsia i l'Índic, subjectant i cristianizando la Cochinchina, Siam, Cambodja, l'Índia, Borneo, Sumatra, les Moluques i varis atres, fins al punt de poder recaptar aliats contra imperi otomà i obrir un front oriental contra ell.[33]

Ya en 1587 es varen realisar preparatius per a la guerra, amurallando la ciutat de Manila i fent arreplega d'armes i recaptes.[34][35] El mateix any, fortuitament, va arribar a Manila una delegació japonesa arribada des d'Hirado i encapçalada per Konishi Yukinaga, cristià japonés i gran almirant de Toyotomi Hideyoshi, per a oferir 6.000 vassalls i "tota la gent i soldats que [Espanya] els demanara" per a colaborar en una invasió contra els seus enemics històrics de China, ademés de Borneo, Siam o les Moluques.[36][37]

Delliberació i abandó

 
José d'Acosta, teòlec, antropòlec i naturaliste.

La proposta de Sánchez i Salazar, no obstant, es va topar en l'oposició d'una atra corrent jesuïta encapçalada per Alessandro Valignano i el rector general Claudio Acquaviva, que veen l'empresa de China com un acte de militarisme i una violació de la regla cristiana de evangelizar sense l'ús de les armes.[38] També ho feyen numerosos jesuïtes lusitans, temerosos d'arruïnar els seus interessos econòmics nacionals.[39] Quan Sánchez va partir per a Espanya en juny de 1586 a l'objecte d'informar a la corona sobre a l'estat de les Filipines, i secretament d'abordar la realisació de l'empresa, Acquaviva li va assignar la supervisió del prestigiós teòlec i historiador José d'Acosta, en órdens de refutar les seues propostes. Acosta va escriure tot un tractat utilisant les pròpies tesis de Vitòria per a censurar l'invasió de China.[40][4] Les protestes dels opositors i els propis moviments de Sánchez, que va impedir en Nova Espanya el destí de missioner dominicos a China per a no entorpir l'empresa, varen terminar per posar en contra seua també a Salazar.[4][41][42]

Sánchez va poder entrevistar-se en Felipe II en decembre de 1587 i, a pesar de la presència d'Acosta, li va fer aplegar una còpia del seu document. Els seus esforços varen tindre èxit i, quan els preparatius d'Armada Invencible ho varen permetre, el monarca va autorisar l'inauguració d'una Junta per a l'Empresa de China en març de 1588.[43][44] La junta es componia del president del Consell d'Índies Hernando de Vega i Fonseca, el general Alonso de Vargas, l'almirant Joan de Cardona i Requesens, els secretaris Juan de Idiáquez i Olazábal i Cristóbal de Moura, el religiós Pedro Moya i quatre membres del Consell de Guerra de Castella.[45] El seu desenroll, no obstant, es va interrompre en les notícies del fracàs de l'armada en agost, sumat a la posició de dominicos i franciscans que veen en la guerra un entorpecimiento de sus labores de prédica, despuix de lo que l'interés real per la qüestió va cessar per complet.[46][47][48]


El nou governador de Filipines, Gómez Pérez dones Mariñas, va ser elegit per patrocini de Sánchez, pero se li varen donar órdens expresses de no fer la guerra a China.[49] Pel contrari, Dones Mariñas es va vore en tensions diplomàtiques contra Toyotomi, qui pretenia rendir les Filipines al seu vassallage con miras al seu invasió de Corea, i al com els espies locals atribuïen l'idea d'atacar les Filipines en cas de negativa.[50] Encara que este gir mai es va donar, en temps de l'embaixada de Juan Cobo es va plantejar la possibilitat de buscar un acort de mútua defensa en China contra Japó i no viceversa.[51] Quan Dones Mariñas va ser succeït pel seu fill Luis, el proyecte de conquistar China va tornar breument a la palestra, esta volta de manera indirecta: el sacerdot Martín de l'Ascensió va propondre al governador un pla igualment vast d'invadir Japó, en el que també es trobarien aliats naturals per les seues guerres internes, i en els eixèrcits natius de les quals, una volta assimilats a la corona hispànica, podrien portar-se a terme campanyes contra China i les demés terres asiàtiques. Un aliat local barallat, ademés dels cristians japonesos, no era sino el futur shogun Tokugawa Ieyasu.[52] l'incident del Sant Felipe i les seues ramificacions, no obstant, varen fer abandonar-se el proyecte també.[53]

La novela històrica de 2015 La caixa chinenca, de Jesús Maeso de la Torre, s'ambienta en el païsage polític de l'Empresa de China.

Vore també

Referències

  1. ↑ (), p. .
  2. ↑ (), p. .
  3. ↑ (), p. .
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 4,13 José Antonio Cervera Jiménez, Els plans espanyols per a conquistar China per mig de Nova Espanya i Centroamérica en el sigle XVI. Quaderns Inter.c.a.mbio, Any 10, Vol. 10, No. 12 (2013), 207-234
  5. ↑ (), p. .
  6. ↑ (), p. .
  7. ↑ (), p. .
  8. ↑ (), p. .
  9. ↑ (), p. .
  10. ↑ (), p. .
  11. ↑ (), p. .
  12. ↑ (), p. .
  13. ↑ (), p. .
  14. ↑ (), p. .
  15. ↑ (), p. .
  16. ↑ (), p. .
  17. ↑ (), p. .
  18. ↑ (), p. .
  19. ↑ (), p. .
  20. ↑ (), p. .
  21. ↑ (), p. .
  22. ↑ (), p. .
  23. ↑ (), p. .
  24. ↑ (), p. .
  25. ↑ (), p. .
  26. ↑ (), p. .
  27. ↑ (), p. .
  28. ↑ (), p. .
  29. ↑ (), p. .
  30. ↑ (), p. .
  31. ↑ (), p. .
  32. ↑ (), p. .
  33. ↑ (), p. .
  34. ↑ (), p. .
  35. ↑ (), p. .
  36. ↑ (), p. .
  37. ↑ (), p. .
  38. ↑ (), p. .
  39. ↑ (), p. .
  40. ↑ (), p. .
  41. ↑ (), p. .
  42. ↑ (), p. .
  43. ↑ (), p. .
  44. ↑ (), p. .
  45. ↑ (), p. .
  46. ↑ (), p. .
  47. ↑ (), p. .
  48. ↑ (), p. .
  49. ↑ (), p. .
  50. ↑ (), p. .
  51. ↑ (), p. .
  52. ↑ (), p. .
  53. ↑ (), p. .

Bibliografia

  • Comellas García-Lera, José Luis (2009). Pàgines de l'història, Rialp. ISBN 9788432137969.
  • Hortigüela, Juan Hernández (2018). De Filipines a Vietnam: Espanyols en la creu i l'espasa, Punt Roig Llibres. ISBN 9788417768119.
  • De Laurentis, Ernesto (2009). Evangelisació i prestigi. Primeres trobades entre Espanya i Coreja, Verbum. ISBN 9788479625337.
  • Mayer Celis, Leticia (2021). Rutes d'incertitut: Idees alternatives sobre la génesis de la probabilitat, sigles XVI i XVII, Fondo de Cultura Econòmica. ISBN 9786071643957.
  • Ollé, Manel (2002). L'empresa de chinenca: de l'Armada Invencible al Galeó de Manila, Penya-segat. ISBN 9788495359858.
  • Sola, Diego (2018). El Croniste de China: Juan González de Mendoza, entre la missió, l'imperi i el història, Edicions Universitat Barcelona. ISBN 9788491680376.
  • Sola, Emilio (1999). Història d'un desencontre. Espanya i Japó, 1580-1619., Archiu de la Frontera. ISBN 9788469058596.
  • Thomas, Hugh (2015). World Without End: Spain, Philip II, and the First Global Empire, Random House. ISBN 9780812998122.