Invencible Anglesa
.jpg)
La Invencible Anglesa o Contraarmada o Expedició Drake-Norreys va ser una flota d'invasió enviada contra la Monarquia Hispànica per la reina Isabel I d'Anglaterra en la primavera de 1589, en el marc de les operacions de la guerra anglo-espanyola de 1585-1604. Els anglosaxons es referixen a ella com English Armada, Counter Armada o Drake-Norris Expedition. Esta última denominació es deu a que l'expedició va ser manada per Francis Drake, que eixercia d'almirant de la flota, i per John Norreys en calitat de general de les tropes de desembarc.
L'intenció d'esta força d'invasió era aprofitar la ventaja estratègica obtinguda sobre Espanya despuix del fracàs de la Gran i Felicísima Armada (l'Armada Invencible) enviada per Felipe II contra Anglaterra l'any anterior. Els objectius anglesos eren tres.[1] El primer i fonamental era destruir el gros dels restants de la Gran i Felicísima Armada, que es trobaven en reparació en els ports de la costa cantàbrica, principalment en Santander.
El segon objectiu era prendre Lisboa i entronisar al prior de Crato, Antonio de Crato, pretenent a la Corona portuguesa i primer de Felipe II, que viajava en l'expedició. Crato havia firmat en Isabel I unes clàusules secretes per les que, a canvi de l'ajuda anglesa, li oferia cinc millons de ducados d'or i un tribut anual de 300 000 ducados. També li oferia entregar a Anglaterra els principals castells portuguesos i mantindre a la guarnició anglesa a costa de Portugal. Aixina mateix prometia donar-li quinze pagues a l'infanteria anglesa i permetre que Lisboa fora saquejada durant dotze dies, sempre que es respectaren les facendes i vides dels portuguesos i es llimitara el saqueig a la població i facenda d'atres hispans. Ademés de tot açò, es donava via lliure per a la penetració anglesa en Brasil i en el restant de les possessions colonials portugueses. De facto, estes clàusules convertien a Portugal en un vassall d'Anglaterra i brindaven a Isabel I la possibilitat de tindre el seu propi imperi ultramarino.[2]
Finalment, com a tercer objectiu, es prendrien les illes Azores i capturaria la flota d'Índies. Açò últim permetria a Anglaterra tindre una base permanent en l'Atlàntic des de la que atacar els combois espanyols procedents d'Amèrica, lo que supondria un alvanç significatiu cap a l'objectiu més a llarc determini d'arrebatar a Espanya el control de les rutes comercials cap al Nou Món.
L'operació va acabar en una total derrota, sense precedents per als anglesos, i va constituir un rotunt fracàs de dimensions comparables a les de l'Armada espanyola l'any anterior. A raïl d'este desastre, el que havia segut fins a llavors héroe popular en Anglaterra, Francis Drake, va caure en desgràcia, i s'acabaria firmant el Tractat de Londres de 1604, favorable a Espanya.
Objectius i organisació de l'expedició
L'objectiu bàsic d'Isabel I era aprofitar la debilitat de l'Armada d'Espanya despuix del fracàs de la Gran Armada de 1588 i assestar un colp definitiu a Felipe II, obligant-li a acceptar els térmens de pau que Anglaterra imponguera. El primer punt del pla consistia en destruir els restants de la Gran i Felicísima Armada, mentres estaven somesos a reparacions en les seues bases de La Corunya, Sant Sebastià i sobretot Santander. Ademés, s'aprofitarien estos atacs per a abastir-se d'aigua i víveres per mig del saqueig de dites localitats. Posteriorment, es desembarcaria en Lisboa. D'esta manera, i una volta assegurat el control sobre Portugal, Anglaterra es convertiria en principal aliat i soci comercial del país, i s'apropiaria d'alguna de les Azores per a dispondre aixina d'una base permanent en l'Atlàntic des de la que atacar a les flotes comercials espanyoles.
De la mateixa manera que la seua predecessora espanyola, l'Invencible Anglesa va adolir d'un excés d'optimisme davant una empresa que resultava pràcticament impossible donada la tecnologia disponible en aquella época. Possiblement influïts per l'exitós atac de Drake a Càdis en 1587, els anglesos cometrien greus errors tàctics i estratègics, que desembocarien en un desastre.
Tot el pla es va construir com si d'una operació comercial es tractara.[3] l'expedició va ser finançada per una companyia en accions que el seu capital era de 80 000 lliures. Del capital, un quarto ho va pagar la reina, un octau el govern neerlandés i el restant varis nobles, mercaders, naviers i gremis. Tots ells esperaven no ya recuperar lo invertit, sino obtindre grans beneficis. Este criteri organisatiu, basat en un conjunt d'interessos econòmics particulars, s'havia mostrat efectiu fins a aquell moment per a promocionar expedicions pirates i corsarias, basades fonamentalment en atacs per sorpresa. Pero en esta ocasió, donada l'enormitat dels objectius estratègics i la duració de la campanya front a un enemic alerta, es demostraria calamitoso.
Els anglesos no tenien en aquell moment cap experiència en l'organisació de grans campanyes navals, per lo que la llogística va ser molt deficient.[3] Diverses preocupacions unides al mal temps varen retardar l'eixida de la flota. Atres problemes inclouen que els holandesos no varen proporcionar tots els barcos de guerra que havien promés, que el retart va causar que es consumira un terç dels recaptes abans d'eixir del port (quedant-els solament per a dos semanes de campanya), que solament hi havia 1800 soldats veterans front a 19 000 voluntaris novells i indisciplinados, que no es duyen les armes de sege indispensables per a prendre fortalees, ni la cavalleria imprescindible per a llançar càrregues en les operacions en terra. És provable que es subestimase el problema llogístic degut a que l'any anterior, quan varen combatre contra la Gran i Felicísima Armada de Felipe II, ho varen fer front a les seues pròpies costes, sent constantment aprovisionados per chicotetes embarcacions que anaven i venien duent-els tot lo que necessitaven.[3]
Potser un punt controvertit va ser la decisió d'otorgar el mando de l'esquadra a Francis Drake. Si ben Drake havia obtingut notables èxits actuant com corsario i pirata, numerosos companyers havien criticat furiosament la seua actitut durant la campanya de l'Invencible espanyola l'any anterior, encara que Drake finalment va conseguir atribuir-se tot el mèrit de la derrota espanyola, mèrit del que dubten diversos historiadors. Segons el seu historial anterior, l'expedició de l'Invencible Anglesa requeria un cap en les seues supostes qualitats. Pero els fets posteriors demostrarien que Drake no era l'home adequat per a manar una gran expedició naval.[3]
Eixecució del pla
La flota anglesa va partir de Plymouth el 13 d'abril de 1589.[4] En eixir, la flota consistia en sis galeones reals, 60 bucs mercants anglesos, 60 urcas holandeses i unes 20 pinazas, ademés de dotzenes de barcaças i llanchas. En total, entre 170 i 200 naus, més numerosa per tant que la Gran i Felicísima Armada, que hi havia estat composta per 121 fins a 137 barcos. Ademés de les tropes de terra, varen embarcar 4000 mariners i 1500 oficials. El número total de combatents, entre mariners i soldats, va ser contabilisat abans de salpar en 27 667 hòmens.[5] Emulant la tàctica utilisada l'any anterior front als espanyols, Drake va dividir la seua flota en cinc esquadrons, manats respectivament per ell (en el Revenge), Norreys (Nonpareil), el germà de Norreys, Edward (Foresight), Thomas Fenner (Dreadnought) i Roger Williams (Swiftsure). Junt en ells, i en contra de les órdens de la reina que havia prohibit expressament la seua assistència a la campanya, navegava el favorit d'Isabel I: Robert Devereux, II comte d'Essex.
Des del primer moment, l'indisciplina de les tripulacions angleses es va fer notar. Abans inclús d'aplegar a divisar la costa espanyola, ya havien desertat una vintena de chicotetes embarcacions, en un total d'uns 2000 hòmens a bordo.[3] A això es va sumar la desobediència del propi Drake, qui es va negar a atacar Santander com se li havia ordenat, alegant vents desfavorables i el temor a vore's cercat per la flota espanyola en el golf de Viscaya o a embarrancar en el Cantàbric. En el seu lloc, Drake va decidir posar rumbo a la ciutat gallega de La Corunya. No estan clars els motius que li varen dur a prendre eixa decisió, pero va poder haver dos raons fonamentals: en primer lloc el desig de Drake de repetir el seu èxit de 1587 quan va atacar Càdis, puix corria el rumor de que en La Corunya es custodiava un fabulós tesor valorat en millons de ducados, lo que era fals, i per una atra part La Corunya era base de partida de numeroses flotes espanyoles, per lo que posseïa grans reserves de víveres.[6]
Referències
- ↑ Gorrochategui Sants, 2011, p. 66.
- ↑ Gorrochategui Sants, 2011, pp. 67-68.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Rodríguez González, 2006, pp. 60-62.
- ↑ Martínez Ruiz, 2008, pp. 561–562.
- ↑ Gorrochategui Sants, 2011, pp. 72-74.
- ↑ Rodríguez González, 2006, pp. 63-34.
Bibliografia
- Clodfelter, Micheal (2017). Warfare and Armed Conflicts: A Statistical Encyclopedia of Casualty and Other Figures, 1492-2015 (en anglés), Jefferson, North Carolina: McFarland. ISBN 978-0786474707.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Invencible Inglesa» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.