Galeó
Un galeó[1] és una embarcació a vela d'orige espanyol utilisada des de principis d'el XVI.[2][3][4] Els galeons eren barcos poderosos usats per al comerç o la guerra. Es varen convertir en el barco de comerç principal de les nacions europees, i en el seu disseny es varen basar els tipos posteriors de navío de guerra de chicotet tamany.

Orígens del terme
Va sorgir per a cobrir la necessitat de la Corona d'un navío que compartira la capacitat de càrrega de la nao en la velocitat i maniobrabilidad de la carabela, en l'objectiu d'explorar i comerciar en les Índies recentment descobertes. La primera menció del terme és incerta, ya que en l'época en que s'escomença a usar el terme no existia una nomenclatura exacta per a definir els distints tipos d'embarcacions. El galeó va passar a ser usat tant per a peixca com per a fins militars. Ya en 1567 es diferencia com a terme militar al galeó de les naos, cridant-ho “Galeons del Rei” i des de 1607 galeó passa a ser un terme exclusiu de galeó de guerra. El terme galeó apareix en documents molt anteriors a esta época. De la mateixa manera que la fragata i el bergantí, el galeó sembla sorgir com una variant de menor tamany de la galera, com es deduïx dels Annali Genovesi que mencionen galeons de 80, 64 i 60 rems, que es varen usar per la seua velocitat i maniobrabilidad en missions de descoberta en els sigles XII i XIII. És molt provable que en temps de les creuades galeons i galeotes foren el mateix tipo d'embarcació. Posteriorment el terme es va utilisar per a denominar embarcacions solament de vela. Encara que està documentat que els veneciano varen amprar embarcacions de guerra sense rems en temps tan remots com la Batalla de Durazzo en 1081, les flotes de combat europees varen ser sempre de rems fins que els descobriments i les noves rutes d'el XV varen exigir noves embarcacions per a cobrir les llargues distàncies. En les cròniques de la batalla de Preveza de 1538 es menciona una embarcació denominada com galeó que va combatre a vàries galeras turques, lo que demostra que ya llavors el terme designava a navío armats de porte considerable. Encara que és principalment un invent espanyol, sembla ser que a principis d'el XVI Francisco I de França havia ordenat la construcció de cert número de nefs-galères o galions. Igualment entre les naus armades de l'Orde de Malta figurava un galeó que va prendre part en el sege de la Rochela en 1628 en temps de Luis XIII, en el nom de Galeó de la Religió. En el seu Testament Politique el Cardenal Richelieu, pare de la marina francesa, escriu si França és forta en galeras i galeons llavors els espanyols no podran navegar sense riscs per cap part. No obstant, a partir de 1671 no se cita en França cap galeó en les llistes navals, ya que este tipo de naus passen a denominar-se simplement vaisseaux (bajel o navío).
Descripció
Les proporcions dels bucs d'el XIV i XV s'obtenien a partir de la vella fòrmula murciana tres, dos i as; és dir, eslora triple que la mànega i esta doble que el Puntal. Per al galeó es passa al 4:2:1, un poc més curt i ample que una galera; i més llarc i menys alt que una nau. Si be esta altura era elevada notablement per la presència d'un considerable acastillaje (cobertes i estructures elevades usades com a plataforma de tir) a proa i a popa, característica que varen heretar de les galeras. Pero l'element més típic que varen conservar d'estes és el espolón que es prolonga en ellarc bauprés, encara que ya desprovisto de la seua funció ofensiva i sense reforços de ferro, passant a convertir-se progressivament en beques: plataforma abalconada des de la que es maniobra la jarcia de la proa i que alberga els jardins o latrines de la tripulació. En un manuscrit veneciano d'el XVI es descriuen les dimensions d'un galeó: eslora entre perpendicular 41,3 m, eslora en la quilla 30,5 m, mànega 10 m. El galeó va ser en la seua versió definitiva un buc més llarc i estret que la nau, i més curt i ample en proporció que la galera, generalment de menys de 500 t, encara que alguns (com els galeons de Manila) podien alcançar les 2000 t. El desplaçament va ser variant en el temps i es va incrementar progressivament des d'al voltant de 334 t per terme mig per als galeons en l'inventari real de 1556. Posteriorment els registres mostren una clara tendència a l'aument de tamany en mencionar embarcacions cada volta majors. Per eixemple en la Gran Armada de 1588 contra Anglaterra varen participar tres grans galeons portuguesos de 1000 tn i 8 d'unes 800 t.
Aparelle
Si ben alguns galeons antics similars a naos aparellaven quatre pals, trinquet, major, mesana i contramesana (o buenaventura), en vés-les quadres en el trinquet i major, i llatines en els atres dos, este número es va establir definitivament en tres. Els pals de mesana s'inclinen cap a popa fins a mediats d'el XVII. No s'usen vés-les cangrejas ni de gavinet. A açò se solia afegir una vela cebadera baix el bauprés i en bucs grans també un pal tormentín sobre l'extrem d'est. Cap a 1620 s'escomença a equipar una gavia sobre la vela llatina de mesana; estos navío es varen denominar fragates en diversos països (no confondre en les molt diferents fragates d'el XVIII en avant). El trinquet es va desplaçar cap a arrere al començament d'el XVII. Fins a llavors s'alçava davant del castell de proa i a partir d'eixa época es va desplaçar cap a arrere eixint per una fogonadura en la coberta del castell. El velam es fracciona sobre bucs anteriors del mateix tamany montant més vés-les i de tamany menys dispar, i es milloren els aparejos de la jarcia de llabor. També es fraccionen més els pals afegint masteleros i mastelerillos, innovació introduïda pels flamencs en 1570. Les cofes reduïxen el seu tamany.
Caixco
El caixco també va sofrir modificacions respecte a la carraca, reduint l'arrufo i substituint la popa redona —que persistia en molts grans bucs— per l'espill pla. La mànega era ampla en la llínea de flotació i tendia a estretir-se, en les amures inclinades cap a dins, donant d'esta manera una estabilitat que permetia instalar artilleria més pesada. Per a baixar el centre de gravetat es rebaixa en ocasions la part atrassera de la coberta inferior per a compensar el arrufo que feya pujar els canons montats en eixa part. També es generalisa l'ús de portes en instalar els canons en una posició més baixa, prop del centre de gravetat. Per una atra part, el castell de proa es desplaça cap a arrere de la roda, reduint el risc de que la pressió de l'aire fera sossobrar la nau i facilitant-li cenyir el vent (navegar en vent de cara). Una important millora introduïda en els galeons va ser l'introducció del pinzote, una prolongació vertical de la canya del timó. Abans d'esta el timonel es vea obligat a maniobrar la canya des de l'interior de l'obra morta, sense vore les veles i guiant-se en agulla o per les indicacions donades per un oficial des de coberta. No obstant despuix d'esta millora el timonel tenia a la seua vista les veles, cosa important en la navegació. El timó de roda no va aparéixer fins a temps despuix de l'era dels galeons. Una característica dels galeons era la galeria, una passarela que rodejava la popa i que albergava les latrines dels oficials. Esta derivava d'una llarga tradició mediterrànea que es remontava a les naus de l'antiga Roma que posseïen una plataforma en l'exterior del caixco que permetia desplaçar-se pel barco sense tindre que creuar la zona de càrrega. Esta galeria va ser coberta posteriorment integrant-se en els camarotes dels oficials.
Construcció
Durant el començ de l'era dels galeons l'àrea de construcció en Espanya es va centrar en la costa atlàntica, principalment en Cantàbria, Viscaya i Càdis i posteriorment també en Lisboa. La costa mediterrànea, que havia segut la principal suministradora d'embarcacions durant l'época de les galeras va perdre importància paulatinament i es va dedicar a la construcció d'embarcacions menors. Ocasionalment la Corona espanyola comprava embarcacions en atres possessions europees com Sicília o Flandes. A partir de 1610 s'inicia la construcció en el Carib, sobretot en La Habana les drassanes del qual es varen distinguir pronte per l'accés a fustes tropicals com la caoba. Els galeons es construïen al principi en fustes natives europees, ya que les fustes tropicals, de qualitats superiors, encara no s'havien ensajat per a la construcció naval en Europa. Generalment s'usava roure per a la quilla, les cuadernes i atres elements estructurals, pi per als màstils i vergues i diverses fustes per al forre. Est solia realisar-se a tope (en les taules colocades consecutivament), encara que en algunes nacions del nort d'Europa es va usar en ocasions el sistema de tingladillo, en les taules solapades. El procés complet de construcció i aparelle d'un galeó es prolongava durant aproximadament dos anys.
Decoració i engalanament
En Espanya la drassana entregava el navío a la corona buit i sense aparellar. Era responsabilitat de l'Estat equipar el barco, un llarc i costós procés que podia prolongar-se molts mesos. L'últim pas era decorar i batejar la nau. L'elaboració de la decoració variava segons l'importància del barco i els fondos disponibles. En la flota espanyola de l'época era habitual nomenar als barcos d'importància en noms de sants, vérgens o una atra figura religiosa. Se solia pintar l'espill de popa en una image del sant o alguna escena alusiva en Espanya. La part més decorada era el castell de popa i solia consistir en volutes o guirnaldas i chicotetes figures tallades que es repetien seguint les formes del barco. L'obra morta generalment es protegia en una pintura ocre obscur pero a sovint es pintaven franges de colors vius a lo llarc de les brodes i castells. Les parts llaurades es doraven en freqüència. La decoració solia ser més sòbria en els barcos espanyols que en el restant de nacions europees. S'alçava una bandera en cada màstil ademés d'atres estandarts i gallardetes en atres parts d'el navío. Estes banderes variaven segons les nacions, les flotes i les missions segons un complex sistema heràldic que incloïa ademés de les armes reals l'ensenya del comandant de la flota en la nao capitana.
Armament
En el galeó la guerra naval va entrar en una nova era, la marina s'erigix com un instrument fonamental del poder dels estats europeus i no solament com un mig de transport i assalt de l'infanteria terrestre. Durant esta época es produïxen les primeres grans batalles en alta mar, ya que fins a llavors els enfrontaments s'havien resolt casi invariablement prop de la costa. En un primer moment les tàctiques de combat amprades per Espanya seguien els hàbits adquirits en les guerres en el Mediterràneu, en lluites a curta distància en numerosa infanteria que intentava abordar les naus enemigues. Les tàctiques varen ser fent un us cada volta més intensiu de l'artilleria. Les peces d'artilleria es classificaven en numeroses categories i calibres pero es poden dividir en tres classes:
- Armes chicotetes de tir tens. Solien ser de retrocarga les quals eren fàcils i ràpides d'utilisar ya que es carregaven per una recambra atrassera. S'ampraven contra l'infanteria enemiga i les peces chicotetes anaven montades en forquetes giratòries sobre les brodes o atres estructures pero sempre en coberta, ya que de lo contrari, el fum expulsat per la recambra hi haguera anegado l'interior d'el navío. Açò era ademés la causa d'un dels principals inconvenients d'este tipo d'armes, ya que les imperfeccions i chals de la peça i la consegüent expulsió de gasos causava una pèrdua de compressió en el dispar que li feya perdre potència i precisió sobre armes d'avancarga de calibre equivalent. A esta categoria d'armes pertanyien els versos (1/2 culebrina), sacres (1/4 de culebrina), falconetes (1/8), esmeriles, cerbatanas, ribadoquines (d'avancarga), mosquetes, lagartijas i sacabuches entre uns atres. Estes armes disparaven pilotes de ferro forjat, bodoques de ferro emplomado i certs tipos podien disparar postes o munició graneada.
- Armes grosses de tir tens. Les armes més antigues d'este tipo eren les bombardes o lombardas, de ferro forjat i retrocarga. En el temps dels galeons esta peça i les seues variants, la bombardeta i el pasavolante estaven ya obsoletes encara que apareixen en els inventaris reals fins a la década de 1570. Les més comunes en l'época eren les culebrinas, algunes de les variants menors de les quals entren en la categoria anterior, i es dividixen en culebrinas, miges culebrinas, terç de culebrina (sacre), etc. Estes es caracterisen per tindre un ánima molt llarga en relació en la seua calibre, lo que li donava major alcanç que el canó encara que a costa d'un menor tamany de munició i un major consum relatiu de pólvora. Els canons són les armes més grans en esta categoria, en un calibre major en relació en el seu tamany. Estos es dividien a la seua volta en canons, mijos canons i terços de canó depenent del tamany de la munició disparada, sent els de major tamany els cridats canons de batre. El pes de la munició dels canons oscilava entre 7 i 40 lliures i entre 2 i 24 per a les culebrinas. Estes peces es montaven per motius d'estabilitat en les cobertes inferiors, en les més potents a proa.
- Armes grosses de tir curve. Eren armes de gran calibre i ánima curta que disparaven grans peces des de la coberta en trayectòria parabòlica, casi vertical. Els més comuns són els pedrers i morters, que disparaven grans bals de pedra especialment llaurada (bolaños) i, des de mediats d'el XVI bombes. Este tipo d'armes era pesat i poc eficaces per lo que el seu us va ser reduint-se fins a desaparéixer cap a 1620. Les peces d'artilleria més antigues estaven formades per peces de ferro forjat reforçades per zunchos també de ferro, construïts de forma pareguda als toneles de fusta. Posteriorment es fabriquen de ferro colat i posteriorment de bronze. El bronze era més car pero els canons de bronze duraven més i eren més llaugers. Abans d'el XVI l'artilleria es montava en afustes fixos sense rodes, pero en l'época dels galeons les peces grans solien montar-se sobre afustes de carro, en dos rodes, similars als empleats en les peces terrestres. A finals d'el XVI es generalisen els afustes de quatre rodes, més apropiats per al seu us en la mar. Els muñones apareixen a finals d'el XV, lo que permet ajustar l'inclinament de la peça fàcilment. L'enorme varietat de peces i calibres suponia un greu problema per lo que Carlos V va intentar per primera volta simplificar la varietat a sèt peces d'entre 3 i 40 lliures, sis de tir tens i un morter. L'artilleria era molt valiosa per lo que no formava part d'el navío, sino que s'almagasenava en les atarassanes reals i s'equipava en funció de la missió que fòra a eixercitar. Açò era un sistema complicat pero que permetia aprofitar millor l'armament disponible.
Tripulació
Durant l'época dels galeons l'armada espanyola seguia la norma de dotar un tripulant per cada tonellada de càrrega, no obstant este número podia variar significativament segons les necessitats i les circumstàncies financeres. Aixina, en 1550 la raó solia ser d'un home de mar per cada 5 tonellades i mija i en 1629 d'1 mariner per 6 i 1/4 tonellades. Aixina un galeó típic de principis d'el XVII, d'unes 500 tonellades, dotaria unes 90 gents de mar, dels que 15 serien oficials, 25 marins, 20 grumetes o aspirants a marí, 10 pajes o chiquets aprenents i 20 artilleros. Aparte d'estos cal afegir als soldats embarcats que sumarien una companyia d'uns 125 hòmens, una sifra molt superior a l'habitual en qualsevol atra nació europea, i que podia aumentar molt més en temps de guerra o en missions de risc. Per eixemple, els barcos pirates caribenys de l'época podien tindre una dotació compresa entre els 20 i els 30 mariners, mentres que un galeó contava, solament en artilleria, en 160 soldats o inclús més,[5] quedant d'esta manera, protegits contra qualsevol amenaça menor que atres barcos d'igual porte, solament a l'alcanç dels estats europeus o corsarios llicenciats per estos. En les flotes que feyen la Carrera de les Índies el mando ho ostentava un capità general, generalment hòmens de noble breçol i en experiència en la mar, que s'embarcava a bordo de la nau capitana junt en un sèquit que incloïa oficials reals. El capità general nomenava al almirant, el segon home en la llínea de mando i que comandaba la seua pròpia nau, la almiranta, que tradicionalment se situava en retaguàrdia en la formació o en l'extrem opost a la capitana. El capità d'una de les naus, cridada govern, era el governador, militar de major ranc despuix del capità general. Cada flota contava en un pilot major que estava a càrrec de la derrota o rumbo de la flota i que anava a bordo de la capitana. Per als galeons de l'argent que transportaven l'argent del Perú la Casa de Contractació de Sevilla nomenava un maestre d'argent que supervisava la carrega propietat del rei a bordo de la capitana i era assistit per uns fiadores en el restant de la flota. Ademés en cada flota hi havia un veedor, representant dels interessos del rei, i un escribano que registrava tots els moviments de càrrega a bordo. A diferència d'atres nacions europees durant els sigles XVI i XVII els galeons espanyols tenien un mando doble: el capità de mar, de major ranc, i el capità de guerra, generalment un soldat que estava al mando de la tropa. Abdós càrrecs es varen unir en les ordenances de 1633 en el capità de mar i guerra. El govern de la nau, aixina com el seu aprovisionament i manteniment residia de facto en el maestre, ya que el capità solia dedicar-se principalment a tasques administratives. A diferència d'atres càrrecs que eren nomenats per la duració del viage o de la missió, el maestre solia servir en el mateix barco durant tota la seua carrera. El seu assistent i següent en la llínea de mando era el alferes de mar, despuix d'ell el pilot, a càrrec del rumbo de cada nau i despuix del pilot el contramaestre. Atres oficials de menor ranc eren el guardià (a càrrec entre atres coses de la seguritat a bordo) i el despensero. Ademés en cada barco hi havia un cirugià nomenat pel capità i un capellà nomenat pel capità general. La maestranza estava formada per marins especialisats i incloïa un carpintero, un calafate, un ferrer, un buceador i una corneta. Els artilleros estaven manats per un oficial cridat condestable. La tropa seguia la mateixa jerarquia que en terra. El capità de guerra estava assistit per un alferes de guerra i est per un sargent. La companyia es dividia en esquadres de 25 hòmens cada una i manades per una veta d'esquadra. Els soldats aventajats tenien més experiència i un salari major. Entre estos es contaven dos tambors, un pífano i l'abanderat. També cobraven més els arcabuceros i mosqueteros. El restant dels soldats, aproximadament la mitat, anava armat en piques. La vida a bordo estava regulada per un sistema de dos i a voltes tres tandes diàries. El capità o els capitans s'estajaven en la cabina de la part popel del castell de popa, al nivell de coberta. Més a proa estaven les cabines dels oficials i sobre estes, en l'extrem superior de popa se situava el camarote a on s'estajava el pilot i al seu costat l'estage del capellà i atres oficials de menor ranc. En ocasions els oficials llogaven les seues cabines a passagers que pogueren pagar-els. La marinería s'estajava baix coberta en els artilleros en la popa i progressivament els mariners segons el seu ranc, els de més experiència a popa. Les hamacas no varen escomençar a usar-se fins a finals d'el XVI.
Velocitat
El galeó espanyol podia aplegar als 7 nucs, que equivaldria a 13 quilòmetros per hora.[6]
Història
Va ser Espanya la nació que va generalisar i va conservar més temps la denominació i va fer d'esta classe de bucs el tipo elegit per al comerç en les seues possessions d'ultramar, ya que la seua combinació de tamany, velam i la possibilitat de transportar armament i tropes ho feyen idòneu per a les llargues travessies oceàniques, dotant a la Corona espanyola d'una flota de bucs, més grans que les carabelas i més mariners que les carracas o naos, combinant aixina la capacitat de transport de les naus de càrrega en la potència de fòc que requerien les noves tècniques de guerra en la mar, permetent dispondre de barcos de transport fortament armats.
La Carrera de les Índies
Els galeons espanyols varen tindre l'important missió de formar la columna vertebral de la Flota d'Índies que anualment alimentava les arques de la Corona espanyola en les mercaderies precioses dutes des de La Habana a Sevilla i que estava organisada per la Casa de Contractació de la ciutat andalusa. Esta era un assut codiciat pels corsarios anglesos, francesos i holandesos. Per al seu defensa la flota es varen organisar en comboi des de 1520, en gran èxit, ya que la flota solament va ser capturada en contades ocasions en els casi tres sigles que va estar en funcionament. L'orige del sistema de flota està en una súplica al rei per part dels armadors de Sevilla en 1522 que demandaven protecció per als seus barcos, els quals solien fer la travessia de l'Atlàntic en solitari. Açò es deu a que un any abans havien començat els atacs dels corsarios francesos capitaneados per Jean Fleury i finançat per l'armador Jean Ango. Per a això s'escomença a cobrar un impost o dret d'averia sobre la càrrega transportada. Al principi l'escolta solament es realisava fins a les illes Azores pero en 1526 Carlos I establix combois regulars des de Sevilla cap a Terra Ferma (nort de Sudamèrica) en agost i Nova Espanya (Mèxic) en abril, escoltats per una sola nao armada. La nau capitana encapçalava el comboi. De nit encenia un gran farol que servia de guia al restant de la flota. La flota hacer en les Canàries, generalment en La Gomera a on feyen aguada. La velocitat de la travessia depenia dels bucs més llents. Hacer en l'illa Dominica o en la Martinica. La flota de Terra ferma es dirigia despuix a Cartagena d'Índies, Nom de Deu i Portobelo i la de Nova Espanya a Veracruz. Solien retornar cap a octubre i novembre respectivament. A partir de 1555 l'aument de l'activitat dels corsarios obliga a aumentar el número de naus armades (naos o galeons) a quatre per comboi. Esta escolta nomenada Flota de la Guàrdia acostumava a abandonar als barcos mercants en aplegar al Carib i es dirigia a La Habana per a retornar en la flota de l'any anterior. L'escolta de la flota de Terra Ferma solia ser més numerosa ya que incloïa els galeons de l'argent que transportaven el carregament d'argent real provinent de les mines del Perú. La flota de Nova Espanya per la seua banda, transportava les mercaderies provinents de Filipines, un valiós carregament d'espècies, seda, porcelana i atres bens de lux. Estos eren transportats des de Manila fins a Acapulco i des d'allí per terra fins a Veracruz. Abdós flotes hacer a la seua tornada en les Azores i posteriorment es dirigien a Sevilla. En cas de necessitat la Flota de la Guàrdia era recolzada per la Armada de la Mar Océana, la flota peninsular espanyola formada principalment pels galeons de l'Esquadra de Portugal. Aparte d'estos contava en tres o més esquadrons en base en Càdis, La Corunya, Sevilla, Santander i Lisboa. La flota consistia tant en barcos de la Corona com de naus contractades i solament una chicoteta part eren galeons, sent el restant navío armats de distint porte. En ocasions es destacava una Galiflota o flota de galeons per a missions específiques en les Índies, com, per eixemple, en 1625 i 1629.
Evolució i fi del tipo
El galeó era un buc polivalent creat per a satisfer les necessitats d'una época en la que les flotes estaven poc desenrollades i precisaven un navío potent en capacitat de càrrega i combat en travessies llargues. En el pas del temps les funcions del galeó van sent assumides per atres tipos d'embarcació més especialisats. Els galeons de guerra es definixen com un tipo específic durant el XVII, més sòlit i armat que anteriorment, i que acabaria derivant en el navío de llínea d'el XVIII. En les seues funcions de nau de càrrega va ser substituït per embarcacions com el filibote o flute neerlandés, llaugerament armat pero més barat i eficient. Atres embarcacions més chicotetes com els bergantines varen reemplaçar als galeons més chicotets. En totes estes les superestructures es varen simplificar i varen reduir en altura i l'aparelle es va racionalisar, fragmentant-se el velam i allaugerant l'estructura. Des de mediats d'el XVIII les veles llatines es varen substituir en este tipo de bucs per veles áuricas. També varen desaparéixer primer el tormentín i posteriorment la cebadera. Durant la segona mitat d'el XVIII es va ser generalisant l'ús de veles de gavinet. El galeó i atres tipos obsolets es varen seguir usant en Espanya per a certes funcions més temps que en atres nacions europees que varen evolucionar més ràpidament cap a nous dissenys, el anquilosament de l'administració espanyola i mides com la prohibició per part de l'inquisició de llibres procedents de nacions protestants, entre atres manuals de construcció naval, varen tindre un impacte negatiu que va motivar una paulatina pren de ventaja per les marines d'Anglaterra i França.
Desenroll del galeó fòra d'Espanya i Portugal
El galeó veneciano
Els galeons usats en el Mediterràneu responen a la tipologia més antiga d'este tipo d'embarcació, en traces pròpies de la tradició nàutica d'esta mar, com l'ús de màstils enterizos, d'una sola peça. El decliu de les rutes comercials venecianes despuix del descobriment d'Amèrica va relegar a la flota d'estos estats a la defensa contra els turcs i els pirates berberiscos i el comerç en atres nacions ribereñas.
El galeó anglés
Devem al master shipwright (mestre carpintero de ribera) Matthew Baker les poques senyes constructives que tenim sobre el galeó anglés. Est va deixar varis dissenys que mostren l'aspecte i dimensions dels barcos construïts per ell cap a 1586. Destaquen els beques baixos i elegants sostinguts per un curvatón tallat i formant el tallamar, un castell de proa d'una sola coberta, més baix de lo habitual. L'absència de batayoles entre l'alcasser i el castell exponia a la tripulació al fòc enemic. Per a compensar açò es colocaven a lo llarc de les brodes taules i molgues de vetes, i inclús en algun cas s'ocultava a la tripulació empavesando la coberta a lo llarc de les brodes a pur de paquets de roba que es coloreaban vistosamente o sobre les que es pintaven escuts tal volta per a dissimular la poca consistència del material. Estes estructures més baixes unit a un menor tamany i mànega els feya més mariners i aptes per a navegar de bolina, ya que el vent frontal al no trobar obstàcul en les superestructures no frenava el seu alvanç. Pese a ser més chicotets embarcaven proporcionalment més artilleria que els galeons mediterràneus. En l'época d'Isabel I, les boques de fòc curtes com el mig canó (165 mm de calibre, 3,05 m de ánima) es varen substituir per les noves culebrines de 18 o 19 lliures (133 mm, 3,50 m) de tir ràpit i precís fins als 90 m. Un dels galeons de Baker va ser l'Ark Royal, de 880 tonellades de desplaçament, unes 30 peces d'artilleria, 190 mariners i 70 soldats. Est va participar a les órdens de Charles Howard d'Effingam entre el 31 de juliol al 8 d'agost de 1588 en la batalla que va enfrontar a la flota anglesa i l'Armada Invencible espanyola en el canal de la Mancha. La Gran i Felicísima Armada espanyola contava en 64 bucs d'alt brode, entre ells 20 galeons descrits com d'enorme tamany i construcció suntuosa, de cuadernas i forre robust i estructures resistents a la fusilería. El buc almirant del duc de Medina Sidonia era el Sant Martín, de mil tonellades de desplaçament i 50 peces d'artilleria. La seua tripulació estava composta per 177 mariners i 300 soldats. En totala flota anglesa contava solament en 16 000 hòmens contra els 27 000 espanyols. Estos embarcaven gran número de soldats disposts al combat cos a cos, en intenció d'abordar les naus enemigues puix les batalles navals encara s'acabaven decidint a l'assalt, com en la batalla de l'illa Terceira. Francis Drake, al mando del Revenge i els demés capitans anglesos varen renunciar a intentar derrotar l'Armada en atacs frontals contra els que no tenien opció de victòria[7] preferint aprofitar la major agilitat i artilleria de les seues naus per a esperar el moment propici d'atacar, lo que va succeir en la batalla de Gravelinas el 7 d'agost, en el resultat final de victòria per a la flota anglesa, forçant a la flota espanyola a continuar el seu viage, i eixir del canal de la Mancha, lo que es va demostrar desastrós quan la Gran Flota va intentar rodejar les illes britàniques. Durant la batalla molts bucs es varen quedar sense munició, degut en part a l'abundància de peces chicotetes d'artilleria i a la diversitat de calibres. La apoteosis del galeó anglés vi en el Sovereign of the Seas de Carlos I, proyectat per Phineas Pett i botat en 1637. Tenia 38,7 m d'eslora en la quilla, 51,8 m entre perpendicular i 14,7 m de mànega. Duya 100 canons i estava riquísimamente decorat en escultures dorades de Gerard Christmas sobre dissenys de Van Dyck. El seu enorme cost, de 65 586 lliures va disparar una crisis presupostària que va contribuir a la posterior Revolució anglesa de 1642.
El galeó neerlandés
En els Països Baixos d'el XVII treballaven alguns dels millors carpinteros de ribera de l'época que pese al chicotet territori de les Províncies Unides varen construir alguns dels galeons més notables i alvançats del seu temps. Despuix de la Pau de Westfalia i la consegüent independència d'Espanya, el domini de la mar va ser d'absoluta importància per a la nova nació. Baste dir que la quarta part de les seues 4 millons d'habitants depenien del treball en el mar. Els ports flamencs absorbien el 90% del tràfic anglés per lo que l'enfrontament en Anglaterra va ser inevitable. En el Museu Naval de Madrit es conserva un model de galeó flamenc de 1593 que ilustra els alvanços constructius que varen desenrollar els holandesos: el trinquet està situat molt a proa del castell i baix ell és visible un pescante de gata per a l'ancora a l'altura de la coberta principal. En el centre, a abdós costats, se situava una ret d'abordage i el castell s'unia a l'alcasser en un corredor. El seu armament era d'huit canons a l'altura de la coberta principal i atres sèt en la superior. L'obra morta dels galeons holandesos era més baixa i estretix que la dels seus contemporàneus d'atres nacions; ya que devien maniobrar en freqüència en els bajíos de les costes de Flandes necessitaven bucs en poc calat i màxima maniobrabilidad per a evitar encallar. El fondo de la carena solia ser més pla que el de naus d'atres països.
Atres nacions
En desenrollar-se les rutes navals diverses nacions es percataron de l'importància de desenrollar una flota pròpia significativa. D'esta manera França, l'Imperi Otomà, i els països del nort d'Europa varen iniciar esforços per a reduir la brecha en els països en flotes més importants. En freqüència es va recórrer a l'ocupació de carpinteros de ribera estrangers per a suplir la falta d'experiència en la construcció naval contemporànea. Quan Richelieu va aplegar al poder en França en 1624 va decidir reorganisar l'armada francesa, molt inferior a la de britànics i espanyols. Per a això va encarregar a les drassanes holandeses cinc grans galeons. Estos servirien de model a naus posteriors construïdes en França, la primera de les quals seria el galeó La Couronne, de 1087 tonellades i 72 canons. Un atre important galeó construït també en assistència neerlandesa és el Vasa suec. Botat el 10 d'agost de 1628, va tindre la mala fortuna de sossobrar en el seu viage inaugural. El Vasa va ser un dels navío més grans i potentemente armats del seu temps. Les particulars condicions del fondo marí suec varen permetre l'excepcional conservació del caixco i el seu fastuosa decoració que en l'actualitat pot ser admirada en el museu que du el seu nom en Estocolm, sent un eixemple únic de galeó conservat casi íntegrament. Menció a banda mereixen els galeons construïts en Japó durant el XVII. El Sant Joan Batiste (originàriament Dona't Maru, 伊達丸) va ser construït en assistència espanyola i va creuar el Pacífic en dos ocasions fins a Nova Espanya (Mèxic), la primera en la missió diplomàtica encapçalada per Hasekura Tsunenaga i que va continuar (en barcos espanyols) fins a Roma, a on es va entrevistar en el papa Paulo V. Va ser el primer de varis barcos construïts en Japó mesclant tècniques occidentals i locals, els cridats Shuinsen.
Recreació modernes
No ha sobrevixcut cap galeó original en l'excepció del caixco del Vasa, rescatat en 1961. Tot lo que sabem sobre estos navío ho devem a documents històrics, representacions artístiques, models conservats com exvotos i evidències arqueològiques. A lo llarc d'el XX s'han portat a terme diverses reproduccions més o menys fidedignes d'alguns d'estes embarcacions. D'esta manera es va construir en 1973 en Appledore, Anglaterra, una rèplica en tècniques originals del Golden Hind de Francis Drake, rèplica que circunnavegó el globo i s'exhibix en l'actualitat en Londres. Una segona rèplica menys cuidadosa es va realisar en 1963 en Brixham. En Espanya es va construir en Punta Umbría el Galeó Andalusia en 2010, com a representació d'un galeó espanyol genèric d'el XVII i que va navegar fins a Xangai en motiu de l'Exposició Universal de 2010 en esta ciutat. En 1993 es va completar la reproducció del Sant Joan Batiste japonés que es conserva en el parc temàtic d'Ishinomaki, al nort del país. Per al rodage de la película Pirates de 1986 i dirigida per Roman Polanski es va construir un galeó de disseny imaginari i que en l'actualitat s'exhibix en el port de Gènova.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Momplet Míguez, Antonio I.; Hernández Pérez, Azucena (2013). «google.com/asset/modelo-de-gale%C3%B3n-flamenco-unknown/SQF5_CgAKXoGbg? hl=es Modele de galeó flamenc» (en es). Google Arts & Culture. Museu Naval de Madrit. Consultat el 8 d'abril de 2026. «Els galeons, nau d'orige espanyol, són el resultat de l'evolució de les naos del sigle XV, en tindre que adaptar-se a la navegació atlàntica i al desenroll de l'artilleria que exigien un navío de guerra estructuralment forta i veloç, dotat de bones condicions marineres i major capacitat de càrrega.»
- ↑ Momplet Míguez, Antonio I.; Hernández Pérez, Azucena (2013). «Modele de Galeó Flamenc», csic.es/bitstream/10261/95119/1/101_Obras_Maestras.pdf 101 Obres Mestres: Ciència i Art en els Museus i Biblioteques de Madrit (en es), Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia. Consultat el 8 d'abril de 2026. «El galeó és una nau d'orige espanyol, que els seus antecedents són les naos, coques i carracas, i va nàixer de la necessitat d'adaptar-se a les navegació transatlàntiques.»
- ↑ Fernández Esquerre, Francisco. «defensa. gob.es/archivo/mardigitalrevistas/cuadernosihcn/01cuaderno/02astillerosconstruccions.pdf Drassanes: construcció naval en l'Espanya anterior a l'Ilustració» (en es). Institut d'Història i Cultura Naval. Armada Espanyola. Consultat el 8 d'abril de 2026. «Pese a una certa controvèrsia entre els especialistes, l'orige del galeó sembla ser clarament espanyol.»
- ↑ Mariano González Arnao, A prova de pirates, n.º 61 de L'aventura de l'Història, Arlanza Edicions, novembre de 2003
- ↑ https://costadamorteba. wordpress.com/2015/02/18/academia-atlantis-iv-la-velocidad-en-el-mar/
- ↑ Carlos Gómez-Centurión, L'Armada Invencible, Biblioteca Bàsica d'Història -Monografies-, Anaya, Madrit, 1987, ISBN 84-7525-435-5
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Galeó.
- Els galeons, característiques i vida
Galeó en el Viccionari.