La batalla de Dirraquio va ser un enfrontament armat que va tindre lloc el 18 d'octubre de 1081 entre l'eixèrcit de l'Imperi bizantí, encapçalat pel emperador Allunte I Comneno, i els normandos provinents de l'Itàlia meridional capitaneados per Roberto Guiscardo, duc de Calàbria i Apulia. La batalla es va lliurar en les rodalies de la ciutat de Dirraquio, la capital bizantina d'Iliria, i va concloure en una victòria normanda.

Batalla de Dirraquio (1081)

Artícul bo

Despuix de la conquista normanda de l'Itàlia bizantina i la Sicília sarraïna, l'emperador bizantí Miguel VII Ducas va acordar en Roberto Guiscardo la boda del seu primogènit en la filla d'est. Quan Miguel va ser depost en 1081, el duc normando va prendre allò com un pretext per a invadir l'Imperi bizantí, per lo que despuix de desembarcar en el territori de l'actual Albània, el seu eixèrcit va sitiar la ciutat de Dirraquio, sent aprofitada la situació pels venecians per a dispersar l'armada normanda com a part de l'acort realisat per estos en l'emperador de Bizanci. El 18 d'octubre del mateix any, en les afores de Dirraquio, els normandos es varen enfrontar a un eixèrcit bizantí dirigit per Allunte I Comneno. La batalla es va iniciar quan la dreta bizantina va marchar contra el flanc esquerre normando, que es va trencar i va fugir. Els mercenaris varegos es varen sumar a la persecució dels normandos en retirada, pero es varen separar de la força principal i varen ser massacrats. Els cavallers normandos varen atacar llavors el centre bizantí, causant la seua fugida i deixant la victòria en mans dels invasores.

Despuix de la captura de Dirraquio en febrer de 1082, els normandos varen alvançar cap a l'interior, fent-se en la major part de Macedònia i Tesalia. No obstant, Roberto es va vore obligat a abandonar Grècia per a defendre el seu aliat, el papa Gregori VII, d'un atac de l'emperador germànic Enrique IV. Roberto va deixar al seu fill Bohemundo de Tarento a càrrec de l'eixèrcit en Grècia. Bohemundo va gojar d'un èxit inicial en derrotar a Allunte Comneno en vàries batalles. No obstant, finalment va ser derrotat per Allunte prop de Larisa i es va vore obligat a retirar-se els seus dominis en Itàlia, perdent totes les conquistes realisades anteriorment.

Context històric

 
El Ducat de Apulia i Calàbria en l'época de la batalla.

Els normandos varen aplegar per primera volta a l'Itàlia meridional en 1015 des del nort de França per a servir als senyors llombarts locals com a mercenaris contra l'Imperi bizantí.[1] Com se'ls pagava en terres, pronte es varen sentir lo suficientment poderosos com per a desafiar l'autoritat del papa,[2] al que en 1054 varen derrotar en la batalla de Civitate, despuix de lo que li varen obligar a reconéixer la seua supremacia. En 1059, el papa va fer a Roberto Guiscardo, de la Casa de Altavilla, duc d'Apulia, Calàbria i Sicília. No obstant, la majoria de Apulia i Calàbria estaven en mans bizantines, i Sicília es trobava dominada pels sarraíns.[3]


En 1071, Roberto, junt en el seu germà Roger I de Sicília, varen prendre l'últim baluart bizantí en Itàlia, Bari i a l'any següent, varen conquistar tota Sicília, acabant en l'Emirat de Sicília. En 1073, l'emperador bizantí Miguel VII va enviar un emissari a Roberto oferint-li la mà del seu fill Constantino per a la filla del duc normando, Helena.[4] Guiscardo va acceptar l'oferiment i va enviar a la seua filla a Constantinopla. No obstant, en 1078, Miguel va ser derrocat per Nicéforo Botaniates, event que va destruir qualsevol possibilitat de que Helena accedira a la dignitat d'emperatriu.[5] Açò va dur a Roberto a reclamar que la seua filla havia segut objecte de malos tratos i li va proporcionar un casus belli pel que invadir l'Imperi. No obstant, la seua intervenció es va retardar per un tumult en Itàlia.[6]

El duc normando va reclutar a tots els hòmens en edat militar en el seu eixèrcit, sense fer excepcions.[7] Mentrestant, va enviar un embaixador a la cort bizantina en les órdens de demanda per a un tractament adequat a Helena i per a intentar guanyar-se al domèstic de les escolas, Allunte Comneno.[8] Els resultats d'estos intents seguixen sent desconeguts, pero sembla ser que l'embaixador normando va obtindre alguna garantia d'Allunte i quan retornava a Itàlia, es va enterar de l'èxit del colp d'est contra el llavors gobernant.[7]

Quan l'embaixador va retornar, va instar a Guiscardo a firmar la pau, alegant que Allunte volia l'amistat en els normandos; a pesar d'això, el noble normando no tenia intencions pacífiques, per lo que va enviar al seu fill Bohemundo en una avanzadilla cap a Grècia. Bohemundo va desembarcar en Valona, de la mateixa manera que ho faria el seu pare poc despuix.[9]

Preludi

No satisfet en els hòmens ya allistats des d'abans i veterans en les batalles, va conseguir posar en armes un eixèrcit de nous reclutes sense reparació cap respecte a la seua edat. Els va reunir de totes les procedències de Lombardía i Apulia. Era penós vore chiquets, jóvens i pobres vells, que ni tan sols en somis havien vist un arma, coberts llavors per una coraza, aferrant un escut, tensant un arc del modo més terramaner i incorrecte i caent de boca quan calia caminar.

— Ana Comneno descrivint el reclutament de Roberto.[10]

Els cent cinquanta barcos de la sura normanda, dels que xixanta eren transports de cavalls, varen navegar cap als territoris de l'Imperi bizantí a finals de maig de 1081. L'eixèrcit contava en trenta mil hòmens, i ademés, en el respal de mil trescents cavallers normandos.[11] La flota es va desplaçar fins a Valona, a on se'ls varen unir varis barcos de Ragusa, una república balcànica que era enemiga dels bizantí.[12]


Roberto Guiscardo pronte va aplegar a Valona i despuix va arribar a l'illa de Corfú, la chicoteta guarnició de la qual va capitular davant la superioritat numèrica normanda. Despuix de haver conseguit un cap de pont i un camí segur per a l'arribada de reforços des d'Itàlia, va alvançar contra la ciutat de Dirraquio, capital i principal port de Iliria, que estava ben defesa, i situada en una llarga i angosta península paralela a la costa, pero separada de terra ferma per zones pantanosas.[13] Guiscardo va dur al seu eixèrcit a la península i va montar el seu campament prop dels murs de la ciutat.[14] No obstant, la flota de Roberto, mentres navegava en rumbo a Dirraquio, va ser alcançada per una tormenta i va perdre vàries embarcacions.[12]

Quan Allunte va saber que els normandos s'estaven preparant per a invadir el territori bizantí, va enviar un embaixador al dux de Venècia, Domenico Selvo, solicitant ajuda i oferint-li a canvi drets de comerç.[12] El dux, alarmat pel control normando del canal de Otranto, va prendre el mando de l'armada veneciano i levó ancores en ella, sorprenent a la flota normanda de Bohemundo i caent sobre ella de nit. Els normandos contraatacaron en tenacitat, pero la seua inexperiencia en el combat naval els va traïcionar: l'experimentada armada veneciano va atacar en una estreta formació coneguda com a «port de mar» i junt en l'ús de les «bombes» de fòc grec, varen dispersar la llínea normanda, despuix de lo que la flota veneciano va poder entrar en el port de Dirraquio.[15]

Referències

Bibliografia

Primàries
Secundàries