Anar al contingut

Mosquet

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Mosquete»)
Mosquetes i bayonetes a bordo de la fragata Grand Turk.

El mosquet[1] és un arma de fòc d'infanteria que es va amprar des del XVI fins a el XIX, caracterisada per carregar-se a través de la boca del canó (avancarga).[2] Les distintes tecnologies de dispar inclouen, de més antic a més modern, la mecha, la roda, el pedernal i la càpsula fulminant.

A mitan del XVI, este tipo de mosquete va desaparéixer gradualment a mida que va disminuir l'ús d'armadures pesades, pero "mosquete" va continuar com el terme genèric per a les armes llargues de ánima plana fins a mediats del XIX.[3] A la seua volta, este estil de mosquete es va retirar en el XIX quan es varen fer comuns els mosquetes estriados (simplement cridats "fusils" en la terminologia moderna) usant la bala Minié (inventada per Claude-Étienne Minié en 1849).[4] El desenroll de les armes de fòc de retrocarga que utilisen cartuchos autònoms (introduït per Casimir Lefaucheux en 1835) i el primer fusil de repetició confiable produït per Winchester Repeating Arms Company en 1860 també va conduir a la seua desaparició.[5] Quan els fusils de repetició es varen tornar comunes, li'ls coneixia simplement com "fusils", lo que va posar fi a l'era del mosquete.


Utilitat

Va sorgir com a evolució de l'arcabuz i el seu canó medix fins a metro i mig. Era gran i pesat i es necessitava una forqueta per a recolzar-ho si es volia apuntar de manera correcta. Per açò i al seu menor preu, el arcabuz va seguir usant-se també durant el XVII. Més tart va ser evolucionant a models més llaugers, que es varen impondre definitivament en el XVIII. El mosquete usava bales el doble de pesades que el arcabuz, en el llògic aument del poder de detenció. El seu alcanç efectiu era d'igual manera major. Solia disparar-se a uns 50 metros, encara que en teoria el seu alcanç eficaç roçava els 100, front als 50 metros del arcabuz, que solia disparar-se a 25 metros o menys.

A partir de mediats del XVII, deixa d'usar-se la clau de mecha i s'ampra un sistema de dispar en teoria molt similar, pero en la pràctica molt més modern per a l'época, ya que incorporava una clau de purna assistida per un pedernal, permetent una major velocitat de dispar i eliminant la engorrosa mecha del arcabuz.


Evolució

Encara que es desconega quí ho va fer, el arcabuz i el mosquete són armes de avancarga molt paregudes, en orige representaven dos conceptes de guerra distints. El arcabuz era un arma llaugera, alguna cosa més manejable que el mosquete, lo que permetia als seus usuaris operar, en térmens actuals, com a infanteria llaugera: tropa en àmplia capacitat de maniobra d'ús múltiple.

El mosquete, en el seu orige, era senzillament artilleria portàtil. S'utilisava per la seua major capacitat de detenció de l'enemic. No obstant, era més car, molt difícil de carregar i molt pesat —lo que exigia l'ús d'una forqueta per a apuntar-ho—, per lo que, al principi, solament es destinava al seu us als soldats més vigorosos i instruïts.

El Va batallar prusiano de granaders de la guàrdia atacant en mosquetes durant la Batalla de Hohenfriedeberg (Guerra de Successió Austríaca), el 4 de juny de 1745. Quadro de Carl Röchling (1855-1920).

En formació tancada, abdós tipos de tropa combatien en lo que es dien en Espanya, en els terços, "mànegues", i que no eren una atra cosa que una agrupació de companyies en els flancs dels batallons de piques.

El proyectil del mosquete (com el del arcabuz) devia tindre un calibre més menut que el de canó que ho devia disparar per a poder carregar-la en certa comoditat, per lo que gran part de la potència impulsora de la deflagració es perdia. Ademés, en el seu trayecte pel canó, la bala anava "rebotant" pel canó de manera que era molt difícil determinar la seua trayectòria a l'eixida per la boca. D'ahí la baixa precisió i alcanç d'este tipo d'armes.

El mosquetero era un soldat que rara volta duya una atra armadura que un coleto de cuiro, pel pes del seu equip —en contrast en l'arcabucero, que podia aplegar a usar caixcos i inclús corazas—. Per a les càrregues, el mosquetero duya els cridats “els dotze apòstols”, que era un cinturó de cuiro en bandolera en dotze menuts depòsits de fusta en la mida precisa de pólvora grossa necessària per a carregar la recambra de l'arma. Que un soldat duguera a la batalla solament dotze càrregues mostra la baixa cadència de fòc d'este tipo d'arma.

També duya en bandolera una polvorera o cebador, menut depòsit de pólvora fi na per a acebar la cazoleta que iniciava el procés de dispar, i en una bolsita al costat, les bales de plom, cridades comunament “pilotes”. El fet de dur la mecha encesa per abdós extrems provocava no pocs riscs, que a voltes terminaven en tràgics accidents, en encendre càrregues o polvoreras. El mosquetero solia dur, ademés, espasa i daga per a la defensa propenca, encara que no era inusual usar el mateix mosquete com maza.

La principal ventaja del mosquete era el seu poder de penetració, i el seu èxit va ser tal que poc a poc les armadures es varen ser eliminant del camp de batalla per inútils, lo que a la seua volta va permetre el aligerament del mosquete. En la segona mitat del XVII, els mosquetes eren lo suficientment llaugers per a desprendre's de la forqueta. Esta evolució va fer que el mosquetero fora substituint poc a poc al arcabucero en els eixèrcits europeus, unificant els conceptes tàctics de potència de fòc i versatilitat en un sol soldat.

A finals del XVII, el mosquete s'apropia definitivament del camp de batalla. De les claus de mecha i roda dels seus inicis, es passarà a la clau de purna. L'incorporació de la bayoneta, primer encastrar -s'introduïa en el canó i impedia disparar- i despuix, a mitan del XVIII, de gaveta –que pot calar-se sense obstruir el canó-, permetran prescindir de l'infanteria en piques en favor de més mosqueteros. Per primera volta en l'història, els hòmens en el camp de batalla no eren una mescla d'espadachines, piqueros, arcabuceros, ballesteros, arqueros i jabalineros; casi tots els eixèrcits varen començar a estandardisar les seues forces militars deixant en la lluita front a front sol als mosqueteros, pel poder de fòc que representaven i perque, si estaven entrenats i mantenien l'organisació, es podien defendre també de la cavalleria a través de formacions com el quadro d'infanteria.

El mosquetero no s'assemblava en res al dels inicis, sent este més estilisat i llauger. Pel costat de la munició també es va alvançar: Cada càrrega de pólvora estava ara embalada en el seu proyectil en un cilindre de paper i estibada en una cartuchera que ho protegia en tapes de seguritat i ho mantenia separat del sistema d'ignició, fent el seu us i maneig molt més segur.

Els nous sistemes de dispar i embalage de càrrega i bala permetien, ademés, reduir i simplificar el número de moviments necessaris per a carregar l'arma. Aixina i tot, una tropa podia considerar-se molt ben instruïda si conseguia que els seus soldats efectuaren tres dispars en un minut. Les cartucheras podien tindre de 20 a 40 càrregues.

A finals de l'época napoleònica, es varen escomençar a generalisar les armes en ánima estriada que feyen que la bala girara en el canó, la qual cosa procurava una major precisió i alcanç. Posteriorment, la clau de purna va deixar pas a la clau de percussió. Aixina terminava l'era del mosquete i escomençava la del fusil.


Operació

Un manual del Nou Eixèrcit Modele de la Guerra Civil Anglesa que mostra una part dels passos necessaris per a carregar i disparar un model de mosquete primitiu. La necessitat de completar este difícil i potencialment perillós procés lo més ràpit possible va conduir a la creació dels eixercicis militars.[6]-

Cada nació va desenrollar el seu propi procediment d'entrenament de càrrega i dispar. En el XVI, en el continent europeu, el procés per a un mosquete era de la següent manera:[7]

  • En el mosquete i el soport en la mà esquerra, òbriga la cazoleta d'acebat.
  • Prepare la cazoleta en pólvora.
  • Tancar la cubeta.
  • Dur el mosquete al costat de l'espasa en la boca cap a dalt mentres el restant es queda arrere.
  • Prendre una càrrega, obrir la càrrega, abocar la pólvora de la càrrega en el canó.
  • Prendre una bola, posar-la en el canó.
  • Retire la baqueta i coloque-la en el canó.
  • Càrrega de moltó.
  • Retirar la baqueta del canó i tornar-la al lloc a on està guardada.
  • Dur el mosquete cap a dalt, reconectar el descans en la mà esquerra.
  • En la mà dreta, prenga el fòsfor encés de la mà esquerra, bufe l'excés de cendra i coloque-ho en les mandíbules de la serpentina.
  • Prove el fòsfor girant la serpentina en la mà dreta i observant on l'extrem lluent entra en contacte en la tapa del plat; deu estar alineat en el centre del plat.
  • Protegixca el plat en els dits de la mà dreta.
  • Bufe l'excés de cendra del fòsfor, òbriga la cazoleta, traga el mosquete, apunt, aprete el gatell per a dur el fòsfor encés a la cazoleta i encenga l'energia, descarregant aixina el mosquete.
  • Baixar la culata del mosquete del muscle i prendre el respal en la mà esquerra.
  • Retirar el fòsfor del serpentín en la mà dreta i colocar-ho entre els dits de la mà esquerra.
  • Tancament la cazoleta per a preparar el següent dispar.

El procés en Anglaterra en aquella época era diferent, ya que la càrrega principal es carregava abans d'acebar l'platillo. Acebar l'platillo abans de carregar la càrrega principal i s una bona pràctica, ya que si una brasa errante de l'extrem incandescent de la cordonera de la cerilla encenguera la pólvora d'acebat abans de tancar la tapa, el resultat seria simplement un centelleig en l'platillo. Si es carregara la càrrega principal abans d'acebar l'platillo, el dany provocat per la primera situació podria ser catastròfic.[8]

En el XVIII, com ho tipifica el mosquete anglés Brown Bess equipat en clau de purna , la càrrega i el dispar es realisaven de la següent manera:

  • A l'orde de "acebar i carregar", el soldat donaria un quarto de regrés a la dreta al mateix temps que duria el mosquete a la posició d'acebat. La font estaria oberta despuix de la descàrrega del dispar anterior, lo que significa que el frizzen estaria inclinat cap a avant. Si el mosquete no es recarregava despuix d'un dispar anterior, s'ordenaria als soldats "Abris la font".
  • A l'orde "maneja el cartuig", el soldat trauria un cartuig de la caixa de cartuchos que duya en la seua cadera dreta o en un cinturó front a la seua pancha. Els cartuchos consistien en una bola esfèrica de plom envolta en un cartuig de paper que també contenia el propulsor de pólvora. L'extrem del cartuig opost a la bola se sagellava en un simple gir del paper. A continuació, el soldat arrancava l'extrem retortillat del cartuig en les dents i ho escopinyava i continuava sostenint el cartuig ara obert en la seua mà dreta.
  • En donar l'orde de "acebar", el soldat va tirar del martell cap a arrere fins a la mitat i va abocar una menuda cantitat de pólvora del cartuig en la font d'acebat. A continuació, va tancar el encrespador per a que la pólvora d'acebat quedara atrapada.
  • En donar l'orde "sobre", es baixava la culata del mosquete i es colocava contra la pantorrilla esquerra del soldat i es mantenia per a que este poguera accedir a la boca del canó del mosquete. El soldat abocava llavors el restant de la pólvora del cartuig per la boca del canó. A continuació, s'invertia el cartuig i s'introduïa en la boca del canó l'extrem del cartuig que contenia la b

ala de mosquete, i el paper restant s'introduïa en la boca del canó per damunt de la bala de mosquete. Este paper actuava com guata per a evitar que la bala i la pólvora caigueren si es baixava la boca del canó.

  • Quan s'ordenava "traure baquetas", el soldat trea la baqueta del mosquete. La baqueta s'agarrava i s'invertia en traure-la, i l'extrem gran s'introduïa aproximadament una polzada en la boca del canó.
  • En donar l'orde de "baixar el cartuig", el soldat utilisava la baqueta per a introduir fermament la guata, la bala i la pólvora fins a la breech del canó. A continuació, es retirava la baqueta, s'invertia i es tornava a colocar en la mitat del mosquete introduint-la en els tubos de la primera i segona baqueta. La mà del soldat agarrava llavors la part superior de la baqueta.
  • En donar l'orde de "tornar la baqueta, el soldat espentava ràpidament la baqueta la cantitat restant per a tornar-la completament a la seua posició normal. Una volta que la baqueta estava ben colocada, el braç dret del soldat es mantenia paralel al sol a l'altura del muscle, en les puntes dels dits drets tocant la lengüeta de la bayoneta, i pressionant llaugerament el mosquete contra el muscle esquerre del soldat. La mà esquerra del soldat seguia sostenint el mosquete.

(En cap moment el soldat colocava el mosquete en el sol per a carregar-ho)

  • A l'orde "Preparen-se, el mosquete s'alça, perpendicular al sol, en la mà esquerra en la culata, el passador girat cap a la cara del soldat, i la mà dreta del soldat tira del passador fins al top i agarra la nina del mosquete.
  • A l'orde de "presentar", la culata del mosquete es duya al muscle dret del soldat, mentres que al mateix temps el soldat baixava la boca del canó a la posició de dispar, paralela al sol, i apuntant (si el soldat havia segut entrenat per a disparar a "marques") a lo llarc del canó a l'enemic.
  • A l'orde de "fòc, el soldat apretava el gatell, i el mosquete (en sòrt) disparava. Es deixava passar un segon complet, i llavors es baixava ràpidament el mosquete a la posició de càrrega, en la culata contra la cadera dreta del soldat, la boca del canó descentrada cap a l'esquerra en un àngul d'uns quarantacinc graus, i el soldat mirava cap a la seua paella oberta

per a determinar si l'esc s'havia encés. Este procés es va inculcar a les tropes fins que varen poder completar el procediment en sentir una sola orde de "acebar i carregar". No es donaven més órdens verbals fins que el mosquete estava carregat, i l'opció era donar als soldats l'orde de "Preparats", o mantindre el mosquete per al moviment en l'orde de "Arrimar el muscle". La principal ventaja de la British Army era que el soldat d'infanteria s'entrenava en este procediment casi tots els dies. Un grup de soldats d'infanteria regular degudament entrenat era capaç de carregar i disparar quatre cartuchos per minut. Una companyia d'infanteria de primera llínea podia carregar i disparar cinc cartuchos en un minut.

Molts soldats preferien reduir els procediments estàndar de recarrega de mosquetes per a aumentar la velocitat de dispar. Esta declaració és de Thomas Anburey, que va servir com a tinent en l'eixèrcit de Burgoyne: "Ací no puc deixar d'observar, si procedia d'una idea d'auto-preservació, o de l'instint natural, pero els soldats varen millorar en gran medida el modo en que se'ls va ensenyar, sobre l'expedició. Perque tan pronte com havien acebat les seues peces i posat el cartuig en el canó, en lloc d'envestir-ho en les seues vares, colpejaven l'extrem de la peça en el sol, i duent-ho al present, ho disparaven".[9][10]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Arnold, 2001, p. 75-78.
  3. ↑ Adle, 2003, p. 475.
  4. ↑ Willbanks, 2004, p. 12.
  5. ↑ Willbanks, 2004, p. 15, 17.
  6. ↑ Keegan, 1993, p. 284.
  7. ↑ Marek y Villarino de Brugge, Don André (2022). Discourse on Spanish Musketry in the Late 16th Century, Revised edició, Norwalk, pp. 68-69.
  8. ↑ Marek y Villarino de Brugge, Don André (2022). Discourse on Spanish Musketry in the Late 16th Century, Revised edició, Norwalk, pp. 37-38.
  9. ↑ "Con celo y sólo con bayonetas: The British Army on Campaign in North America, 1775-1783" de Matthew H. Spring
  10. ↑ "Anburey's Travels" de Thomas Anburey Archivado en Ghostarchive y en «Brown Bess At 35 Yards Tap Load». YouTube. Archivat des de l'original, el 2 de abril de 2016. Consultat el 12 de noviembre de 2022.: «Brown Bess At 35 Yards Tap Load». YouTube.

Enllaços externs