Un terç[1] era una unitat militar d'infanteria de l'Eixèrcit espanyol durant l'época de la casa d'Àustria, composta d'un número variable de companyies, en un militar en títul de maestre de camp al mando, i uns capitans comandando cada companyia.



El terç estava integrat per soldats voluntaris en oficials nomenats pel rei, a diferència dels regiments, els capitans dels quals eren nomenats pel coronel, que ostentava el mando del regiment. En principi, i durant la major part del XVI, solament l'infanteria espanyola es va organisar en terços, pero a finals del regnat de Felip II varen començar a formar-se terços de soldats italians, valones, i borgoñones, súbdits dels reis d'Espanya.[2]

Ya que els reis d'Espanya varen intentar mantindre part dels terços despuix d'acabada cada campanya, contra lo que era lo habitual en la majoria d'eixèrcits de l'época, estes unitats varen poder alcançar un grau de cohesió i eficiència tals, que, sumats a la veterania de bona part de les seues tropes —els cridats «soldats vells»— va fer que anaren considerats l'espina dorsal dels distints eixèrcits reals.

Esta continuïtat fa que puguen ser considerades les primeres estructures d'un eixèrcit modern permanent, en contraposició als eixèrcits composts íntegrament per levas reclutades per a les campanyes i mercenaris contractats.

També reben eixe nom les formacions de tamany regimental de moltes unitats militars i de la Guàrdia Civil, aixina mateix la Legió Espanyola, unitat professional creada per a combatre en les guerres colonials del nort d'Àfrica, i que s'inspirava en les gestes militars dels terços històrics. La Legió Espanyola també guarda certes semblances en la Legió Estrangera de l'eixèrcit francés.


L'orige dels terços. L'infanteria d'ordenança dels Reis Catòlics

 
Desembarc de terços espanyols en la batalla de l'illa Terceira, en les illes Azores, fresca de Niccolò Granello en la Sala de les batalles del monasteri de l'Escorial.


El gran capità en les guerres de Nàpols (1495-1504)

Entre octubre de 1495 i febrer de 1496 es varen promulgar tres ordenances que varen assentar les bases d'una futura infanteria organisada, pero encara faltava l'experiència en la segona guerra de Nàpols per a que s'adoptara el model suís.[3]


Primera guerra de Nàpols

En 1495, les tropes al mando del gran capità són derrotades en la batalla de Seminara. Dita derrota va propiciar que realisara modificacions tàctiques, adoptant modos de combat depresos en la guerra de Granada, esquivant el choc i amprant colps de mà, evitant combatre en batalla campal en els piqueros suïssos i els ballesteros gascons de l'eixèrcit francés.[3] En 1496 les tropes espanyoles del gran capità, junt a Lliga de Venècia, participen en el sege de Atella forçant que el virrei francés capitulara en Atella el 27 de juliol de 1496.


Segona guerra de Nàpols (1501-1504)

En 1500 s'organisa un cos expedicionario per a la pren de Cefalonia. Realisat el sege, dit cos va a Nàpols, a on donarà començ a la guerra en França pel domini del regne, o segona guerra de Nàpols. L'eixèrcit, liderat de nou pel gran capità, estava integrat per uns 3.600 hòmens d'infanteria en 31 capitanies, ademés de cavalleria.[3] Els peons, o soldats a peu, tenien tres especialitats o oficis: lanceros, ballesteros i espingarderos,[3] sent els dispars dels espingarderos en la batalla de Ceriñola, que van a causar enormes baixes en la cavalleria francesa, l'exponent de l'ús de les armes de fòc que va a caracterisar als futurs terços.[3]

La guerra va a resultar exitosa. Encara aixina, es va a considerar necessari millorar el sistema copiant alguns elements usats per lansquenetes alemans i suïssos: els lanceros passarien a ser piqueros armats en «armadures a la suïssa», unes armes defensives precursores del coselete. Les carències dels lanceros s'evidencien en el fet de que en abril de 1503 es van a incorporar a l'eixèrcit espanyol en Nàpols 2.500 lansquenetes alemans,[3] formant els alemans en el centre de l'eixèrcit espanyol.[3]


El model suís com a base de l'infanteria d'ordenança dels Reis Catòlics (1503)

L'estructura militar espanyola, innovada pels Reis Catòlics en la conquista de Granada i pel gran capità en les seues campanyes en Itàlia, va estar fortament influenciada per «el cridat «model suís». Els triumfos de l'infanteria suïssa front a la cavalleria pesada de Borgoña en una série de batalles campals varen revolucionar els métodos de guerra medievals. L'infanteria conseguia véncer a la cavalleria, reina indiscutible de la guerra medieval. En Espanya es va adoptar el model suís, pel qual uns quadros de piqueros ben formats resistien, i inclús derrotaven a la cavalleria que els atacara.

L'eficàcia del combat de l'infanteria d'ordenança dels Reis Catòlics va estar basada en un sistema d'armament que unia l'arma blanca (la pica o llança llarga) en el potencial de l'arma de fòc —en principi, l'espingarda— per a passar despuix a l'escopeta.

La superioritat de l'infanteria liderada pel gran capità sobre el model del quadro compacte suís residia en la seua major movilitat, i us més efectiu de les armes de fòc.[3]

En 1503, la Gran Ordenança va reflectir l'adopció de la pica llarga, seguint en la distribució de peons en oficis especialisats: ballesteros, espingarderos, i, en substitució dels lanceros, piqueros.[3]


L'infanteria d'ordenança en la conquista d'Orà (1509)

En la jornada d'Orà de 1509, les capitanies van a ser per primera volta agrupades en unitats majors, denominades coronelías.[3] En dita campanya, l'infanteria es va a organisar en sèt coronelías integrades per un número variable de capitanies —entre cinc i setze— un número variable de soldats per capitania —entre cent i trescents— i, per això, un número de soldats diferent en cada una de les dites coronelías —entre mil i dos mil setcents aproximadament—.[3]

Este tipo d'unitats que agrupen a vàries companyies d'infanteria manades per un superior, en este cas, un coronel, van a ser model per als futurs terços governats per maestres de camp.


L'antesala dels terços. Les guerres d'Itàlia en la década de 1520

Erro al crear miniatura:
Formació de piques dels terços

Entre 1521 i 1530, es van a produir en Itàlia una série de guerres en la corona francesa com antagonista, en les quals, l'infanteria espanyola de l'eixèrcit d'Itàlia va a desenrollar uns canvis organisatius, tàctics i armamentísticos, que van a ser la base per a la creació dels terços, despuix de l'ordenança de Gènova de novembre de 1536.


Escopeteros en les batalles de Bicoca i del Sesia

En la batalla de Bicoca, en 1522, estant parapetat despuix d'un fos l'eixèrcit imperial, els escopeteros espanyols van a derrotar en facilitat als esquadrons de piqueros suïssos que alvancen a la seua trobada. En esta ocasió, es va a demostrar la capacitat del fòc sostingut, pero es va a considerar que l'existència del fos o trinchera va ser crucial per al desenroll de la batalla.[4]

Dos anys despuix, en la batalla del Sesia, les tropes espanyoles baixe el mando de Carlos de Lannoy derroten al Regne de França, en el creuament el riu Sesia, les tropes imperials perseguint a les tropes franceses, ferint de gravetat a l'almirant Bonnivet i matant a Pierre Terraill de Bayard. En dita batalla, es va a evidenciar de nou la ventaja que donava als espanyols l'ús d'armes de fòc com eren les escopetes, esta volta, en una situació dinàmica, en la que s'intercepta a l'eixèrcit francés en retirada.[5]

L'eixèrcit imperial en Itàlia del com les companyies d'infanteria espanyola formen el núcleu, participa en el lloc de Marsella, pero varen deure retirar-se davant la férrea defensa francesa i l'aparició de reforços d'estos últims.


Escopeteros i arcabuceros en la batalla de Pavía

L'infanteria espanyola alcança un dels punts més àlgits en la batalla de Pavía, derrotant a l'eixèrcit francés capitaneado pel rei Francisco I. Amén de les conseqüències històric-polítiques de la captura del rei de França, i de la captura o mort de molts nobles francesos, es va a demostrar la capacitat ofensiva de les boques de fòc espanyoles, organisades en escopeteros i arcabuceros, que van a atacar als hòmens d'armes francesos, cavalleria que era considerada com la millor d'Europa.[6] Ademés, va a quedar palés la potència de l'arcabuz, arma de fòc similar a l'escopeta, pero de major calibre que esta. Els mil cinccents escopeteros i els mil arcabuceros espanyols en la batalla de Pavía, uns 2 500 hòmens armats en armes de fòc d'un total de 7 500 soldats d'infanteria espanyola[7] van a evidenciar que era possible derrotar a la cavalleria, no solament de modo estàtic, com els quadros de piques, resistint a la seua càrrega, sino en un modo dinàmic, disparant contra ells. L'adopció del arcabuz va a ser el canvi tècnic principal que donarà lloc a més canvis d'orde tàctic i organisatiu en l'infanteria.


L'importància de les armes de fòc despuix de Pavía

En maig de 1527 les tropes imperials participen en el sac de Roma, papa, Clemente VII. En 1528 va ser necessari resistir als francesos durant el sege de Nàpols, baixe la direcció de Hugo de Moncada, conseguint alçar-se el lloc per una plaga que va assolar al camp francés. En autumne de 1529, uns setcents arcabuceros espanyols ajuden en la defensa de Viena front als turcs.

En 1529, Carlos V acodix a Itàlia en un total de 8.270 hòmens en vintidós companyies, en les quals els arcabuceros van a superar als escopeteros en una relació de 2:1.[3] En eixe mateix any té lloc el lloc de Florencia, restaurant el govern ducal. L'infanteria espanyola va a demostrar, en presència de l'emperador Carlos, el seu potencial com a base de l'eixèrcit instrumente clau en les seues polítiques dinàstiques.

Durant esta década es van a donar passos clau per a la constitució del terç: es va a crear la figura del maestre de camp, i es va adoptar el arcabuz com a arma bàsica ofensiva de l'infanteria. Encara que en esta época encara no hi havia terços, les diferències en quant organisació, tàctica i armament en els terços que van a existir a partir de 1536, van a ser mínims. És per això que varis autors veuen esta década, i no els temps del gran capità, com els de la verdadera génesis dels terços.[8]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Parker, Geoffrey (2000). El Ejército de Flandes y el Camino Español: 1567-1659, Alianza Editorial.
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 Quatrefages, René (1995). La revolución militar moderna. El crisol español, Ministerio de Defensa. ISBN 84-7823-473-X.
  4. ↑ «La batalla de Bicoca, 27 de abril de 1522».
  5. ↑ «Batalla del Sesia o de Romagnano [29-30 abril 1524]».
  6. ↑ «Asedio, socorro y batalla de Pavía [Octubre 1524- 24 de Febrero de 1525]».
  7. ↑ «Escopeteros y arcabuceros en la batalla de Pavía [1525]».
  8. ↑ Albi de la Cuesta, Julio (1999). De Pavía a Rocroi. Los Tercios de infantería española en los siglos XVI y XVII, Akal. ISBN 84-930790-0-6.

Enllaços externs