Anar al contingut

Regiment

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Plantilla:Agrupacins militares

Un regiment[1] és una unitat militar que per lo general agrupa a varis batallons, normalment entre dos i quatre, i és manat per un coronel en el seu plana major.

Els regiments actuals solen agrupar entre 1000 i 3000 hòmens, depenent del seu estat operatiu, grup d'armes i la doctrina existent en el seu forces armades.


Evolució històrica

El terme té el seu orige etimològic en el llatí regimentum, que significa «govern». Va escomençar a usar-se en un context militar en França en el XVI per a referir-se a grups d'unitats baixe el mando d'un mateix cap. Eixos regiments inicials eren unitats molt dispars en tamany i funcions, que no varen ser regulant-se fins a ben entrat el XVIII despuix de les successives reformes militars efectuades per les potències europees. [2]

A partir d'eixe moment es va establir el concepte general de regiment com a unió de batallons. En el Regne Unit —i posteriorment els països de la seua àrea d'influència integrats en la Commonwealth— es va adoptar un model d'organisació conegut com sistema regimental, mentres que el restant dels països europeus va implantar el cridat sistema continental. En abdós es respecta el caràcter del regiment com a unitat militar formada per varis batallons, pero presenten diferències filosòfiques i de funcionament.


El sistema d'organisació continental

En este sistema, cada regiment està format per dos a quatre batallons. Tradicionalment eren tots d'una mateixa arma, és dir, que en un regiment classificat com d'infanteria o de cavalleria, tots els seus batallons serien d'eixe tipo. No obstant, sobretot a partir de la Primera Guerra Mundial, es va fer freqüent la combinació de distintes armes en un mateix regiment. Pot integrar també companyies, bateries i seccions de respal, baixe el mando directe de la plana major del regiment.

Com a unitat militar, es troba a nivell tàctic entre el batalló i la divisió, de la mateixa manera que la brigada. Encara que el tamany exacte depén de la doctrina de cada país i periodo històric, la brigada sol tindre un o dos batallons més que un regiment. Regiments i brigades s'agrupen en divisions, de forma indistinta.

En este sistema, el regiment i la divisió són les unitats tàctiques fonamentals en el camp de batalla, normalment es despleguen de forma conjunta i baixe un mateix mando. La plana major del regiment, liderada pel coronel cap, està dins de la cadena de mando; rep les seues órdens del general al mando de la seua divisió, i les transmet als comandants i tinents coronels al mando dels seus propis batallons. Els coronels tenen per tant un mando tàctic en el camp de batalla.

El personal que forma part d'un regiment pot (i sol) canviar de destí a atres regiments de les mateixes forces armades durant el transcurs de la seua carrera. En conseqüència, la formació bàsica del personal i la gestió administrativa del mateix (és dir, el registre de les seues carreres en l'eixèrcit) correspon a les forces armades.


El sistema d'organisació regimental

En este sistema, els regiments estan formats per una cantitat variable de batallons, que poden anar de tan sol un a inclús vàries decenes. Habitualment tots els seus batallons formen part d'una mateixa arma.

L'unitat bàsica de maniobra és el batalló. Els regiments complixen una funció administrativa i d'organisació, pero no es presenten en el camp com una unitat completa, i el seu planes majors que no formen part de la cadena de mando normal, solament tenen funcions administratives. Les comunicacions dels oficials superiors boten directament al cap de cada batalló. Existixen casos com en Gran Bretanya, a on hi ha dos coronels en tot regiment: el coronel del regiment, és un militar de dit grau que governa l'aspecte administratiu del regiment, pero no té mando tàctic sobre els seus batallons. El coronel cap o coronel real és una figura ceremonial, generalment membre de la família real britànica.[3] A tots els efectes, cada batalló és una unitat independent.

Cada regiment és responsable de la gestió del personal i els recursos de cada u dels seus batallons, la qual cosa inclou el reclutament, entrenament bàsic, destins i gestió de recursos humans. Cada regiment se sol ocupar de la formació del seu propi personal, en lloc de manar-ho a instalacions comunes per a totes les forces armades del país. El personal que s'allista en un regiment rarament passa a un atre durant el transcurs de la seua carrera. Inclús quan són destinats a acadèmies generals, quarters generals o qualsevol atre destí «extrarregimental», seguixen formant part (des d'un punt de vista administratiu) dels seus regiments d'orige. És prou usual també que els generals britànics es presenten a sí mateixos informant del seu regiment de procedència, a pesar de que pel seu ranc ya no formen part del mateix.

El regiment es convertix en un nexe d'unió tant professional com a social. No solament el personal presta servici dins del mateix regiment durant tota la seua carrera, sino que existix una gran cantitat d'organisacions a l'ampar de la tradició compartida pel regiment: associacions de membres retirats, bandes de música, agrupacions de cadets, museus.


Ventages i desventages d'abdós models

Una de les ventages històriques del sistema regimental front al continental és que genera una feroç llealtat en els seus membres cap al regiment com a entitat, un esprit de corps que redirigix la llealtat i l'afany de servici de la nació al regiment. En mantindre's la carrera militar dels seus membres casi per complet en un sol regiment, es crea una identificació en el mateix i es reforça la disciplina i cohesió com a grup. En un context colonial i de múltiples nacionalitats, com ha segut històricament el de la Commonwealth, este sistema ha favorit una combativitat i una moral en els membres dels distints regiments que difícilment podria haver-se conseguit d'una atra forma: els soldats lluiten per l'honor i l'image del seu regiment abans que pel propi país. Un eixemple està clar en l'actuació sobreixent de regiments reclutats en zones d'especial inestabilitat política, com Escòcia, Gales, Irlanda o l'Índia.

Una atra ventaja del sistema regimental és l'estabilitat política interna que produïx. És digne de menció el fet de que el Regne Unit no haja sofrit mai un colp d'Estat, ni tan sol la possibilitat de que es plantejara un. Pot atribuir-se en gran part a la naturalea "tribal" del sistema regimental, que impedix que un líder carismàtic puga fer-se en la llealtat d'una part apreciable de l'eixèrcit (llevat la família real; recorde's que els seus membres tenen el control ceremonial de tots els regiments de la Commonwealth).

Pel contrari, es produïx una rivalitat entre regiments que no es dona en el sistema continental, sent difícil intercanviar unitats segons manen les circumstàncies, i són més freqüents els casos de favoritisme per a en membres del propi regiment quan s'ocupen càrrecs extrarregimentales.

Quan un país intenta canviar d'una forma d'organisació a l'atra, l'iniciativa no sol tindre èxit, a causa de les diferències tant estructurals com a filosòfiques. Un eixèrcit acostumat al sistema continental es vorà en un infern llogístic en tractar de posar en marcha els aquarteraments, almagasens, grups administratius i centres d'entrenament requerits per cada regiment. Pel contrari, els membres d'un eixèrcit format baix el sistema regimental protestaran i es resentiran d'un canvi que els obligue a perdre les seues tradicions quan alg unes unitats desapareguen o es fusionen.

Generalment, el sistema d'organisació regimental funciona millor en països en forces armades de tamany menut o mig, a on els problemes d'una administració dispersa no són tan acusats i les necessitats tàctiques sobre unitats a desplegar poden ser cobertes holgadamente en batallons independents. És especialment indicat en desplegaments en els que la funció principal de l'eixèrcit són les operacions de policia a chicoteta escala i la lluita contra moviments insurgents, que solen requerir un llarc desplegament llunt de la llar. En este tipo de situacions, la coordinació entre regiments és rarament necessària, i el esprit de corps de les unitats proporciona un substitut emocional a la falta de respal públic en la zona de desplegament. Esta és precisament la situació de les forces britàniques en el periodo colonial, en el que les seues forces armades varen estar envoltes de forma pràcticament contínua en conflictes de baixa intensitat, i en el que la guerra a gran escala era l'excepció més que la regla.


Sistemes moderns

Durant la Segona Guerra Mundial, l'estructura continental va guanyar una clara preponderancia front al sistema regimental, pel tamany de les forces implicades en les campanyes. La cantitat de tropes posades en joc es tornava tremendament difícil de gestionar en planes majors a nivell de batalló, ademés de necessitar-se elements de mando intermijos. D'ahí la tendència, inclús entre els països de la Commonwealth, a crear divisions i brigades com a agrupacions tàctiques bàsiques.

No obstant, el sistema continental era massa rígit per a cobrir totes les situacions creades pel nou us combinat de les distintes armes. Debido a ello, els contendents varen crear grups flexibles interarmas, que varen rebre distints noms segons el país d'orige. Encara que hi ha certa controvèrsia sobre la paternitat del concepte, la majoria dels historiadors militars coincidixen que va ser l'eixèrcit alemà el primer en posar-ho en pràctica usant forces terrestres, en l'adopció de el Kampfgruppe: una formació variable en tamany depenent de les unitats disponibles.

La marina dels Estats Units va escomençar a usar el concepte de Task Force com a agrupació temporal ya en 1941, i el seu eixèrcit va adoptar el concepte i el nom durant la segona mitat del conflicte. Els britànics varen amprar un concepte molt similar al que varen cridar Battlegroup.

A partir del fi de la Segona Guerra Mundial, la majoria dels països desenrollats varen adoptar un enfocament mixt entre l'organisació continental clàssica i el concepte d'agrupació de batalla flexible, la qual cosa va supondre a nivell organisatiu una mescla entre el sistema continental i el regimental: els regiments mantenen el seu paper com a agrupacions de batallons (en major o menor cantitat depenent del seu orige històric), pero cada batalló individual pot ser agrupat en atres elements, tant del seu propi regiment com a externs, per a formar un grup de batalla flexible en relació en la missió a complir. Cada país ha donat un nom distint a eixa reorganisació, depenent de la seua pròpia doctrina.

En l'Eixèrcit Argentí els regiments són les unitats tàctiques de les armes d'infanteria i de cavalleria.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Definición de regiment
    • Archivat el 13 de agost de 2006 archivat en Wayback Machine. según la Enciclopedia Británica en su 11a edición (en inglés).
  3. ↑ Regimientos de los que el Duque de York es coronel jefe (en inglés)

Enllaços externs