Sege de Cefalonia

Sege de Cefalonia

El sege de Cefalonia (del 8 de novembre al 24 de decembre de 1500) va ser un enfrontament bèlic entre tropes otomanes i una coalició de veneciano, espanyoles i franceses, en victòria de les segones, en l'Illa de Cefalonia (part del archipèlec jónico).

Antecedents

La tensa pau existent entre els Estats cristians i l'Imperi otomà es va trencar en 1495, en la no aclarida mort de Cem, germà del sultà Bayaceto II i rehé del Papa Alejandro VI. A partir d'eixe moment, el sultà va mamprendre una enèrgica ofensiva contra les possessions veneciano en el Mar Jónico i les costes albaneses i balcàniques. Despuix de prendre vàries places fortes en el Peloponeso (com Patrás, Modona, Corone, Pilos i Lepant) els turcs varen alvançar per la ribera del Adriático conquistant Durazzo. Després es varen apoderar de Corfú en l'intenció de bloquejar l'Estret de Otranto i aïllar aixina a la República.

Les successives derrotes varen alarmar al dogo Agostino Barbarigo, qui en 1500 va demanar ajuda al Papa i als Reis Catòlics, i els va propondre formar una expedició coaligada per a fer front a l'amenaça turca. Esta era descrita pels venecians en térmens molt preocupants, advertint en això del perill que podria córrer tota la Cristiandad si no s'actuava en prontitud. No obstant, era alguna cosa exagerada pel que fa a l'occident europeu, i la Serenissima temia més be per la pèrdua irreparable dels seus importants núcleus comercials en alce. Barbarigo va sugerir ademés que l'expedició fora dirigida pel militar espanyol Gonzalo Fernández de Còrdova, qui havia cobrat notorietat, en l'apelatiu de Gran Capità, en la recent Primera Guerra d'Itàlia.

Els reis d'Espanya varen acceptar acodir a la cridada d'auxili, confirmant a Còrdova com a mando suprem de les forces marítimes i terrestres conjuntes que s'enviarien en missió defensiva i ofensiva al Mediterràneu oriental. Li varen otorgar amplis poders militars i de governació en la zona. També es va sumar França, encara que en una aportació molt escassa. El Papat va contribuir pagant un dèu per cent de les despeses. Venècia va preparar en total 53 bucs: 18 galeazas, 25 galeras i 10 naos.

El contingent espanyol, embarcat en 57 naus, va salpar del port de Màlaga el 4 de juny de 1500. Despuix de vorejar la costa este peninsular i hacer en Valéncia, Palma de Mallorca i Cagliari (en Cerdenya), va posar rumbo a Sicília. La travessia es va demorar en excés per l'absència de vent, i es va agotar l'aigua, per lo que varen morir varis hòmens i cavalls.

En Itàlia, varis destacaments espanyols varen provocar altercats i gresques per falta de paga. Al cap de dos mesos es va impondre finalment la disciplina entre la tropa, a la que es varen sumar en eixe temps 2.000 hòmens més de respal per a la protecció de ports i ciutats. Com a part del sistema defensiu de l'estret de Sicília, el comendador Fernando de Valdés va partir cap a Yerba per a encarregar-se del seu reforç.

El 27 de setembre l'esquadra espanyola va partir des de Mesina cap al Jónico. El 2 d'octubre va prendre sense resistència Corfú, abandonada pels turcs al percatarse de la seua arribada. A continuació va fer lo mateix, fàcilment, en Santa Maura, despuix de lo que va marchar a Zante, punt de reunió de les forces coaligadas.

Per culpa del mal temps, solament una carraca (de quatre previstes) al mando del vescomte de Ruan va acodir a Zante per part francesa, sent esta una aportació casi simbòlica. De Venècia estaven la major part dels seus bucs destinats a la campanya.

Lloc de Sant Jorge

Estava acordat de bestreta anar cap a Modona, pero ya que ya havien començat el hivern i els temporals, l'almirant veneciano Benedetto Pesaro, bon coneixedor de la zona, va aconsellar al Gran Capità canviar de plans i atacar Cefalonia, una miqueta més al nort de la seua actual posició. Esta illa (en mans turques des de 1485) sofria menys tempestats, i la seua possessió, junt en la de la contigua Ítaca, permetria als aliats vigilar millor els accessos al Golf de Corinto i al Adriático.

Ya en Cefalonia, el gros de l'armada cristiana es va adinsar, a principis de novembre, en el Golf de Argostoli, a on quedava a ampara dels temporals. El restant es va distribuir per l'illa. Al fondo de la citada ensenar es trobava la fortalea de Sant Jorge, a on s'acantonava la guarnició otomana de l'illa. Era una orta (regiment) de jenízaros, el número de la qual oscila entre 300 i 700 segons les fonts. Este seria puix l'objectiu primordial.

El Gran Capità va escomençar per intentar una negociació en l'enemic per a evitar la batalla, i a tal efecte va enviar dos emissaris al castell. El capità de la guarnició, un albanés cridat Gisdar, encara coneixent a quin comandant i tropes s'enfrontava, va rebujar qualsevol tipo de rendició pactada i va fer saber al seu rival que resistiria a ultranza l'atac. Va regalar al comandant espanyol un arc i un carcaj en fleches en sengles fonts d'or, un gest caballeroso pero al mateix temps arrogant.

El terreny circumdant al castell era escarpado i pedregoso, i dificultava l'emplaçament de les peces d'artilleria. No obstant, els atacants varen poder situar algunes d'elles despuix d'un montícul front a la porta. Més arrere es trobaven les tendes dels alts mandos.

Va començar les hostilitats l'artilleria hispà-veneciano, obrint fòc sobre les muralles en basiliscos i bombardas, que no obstant no varen produir l'efecte desijat per l'inestabilitat del sol sobre el que es aposentaban. Llavors va entrar en acció Pedro Navarro, un home que es faria célebre pel seu us de les mines militars. Esta va ser una de les primeres voltes que les va amprar. Va conseguir en elles derribar un llenç, obrint pas a l'atac de l'infanteria, pero esta es va trobar després en un segon mur, que els defensors havien alçat despuix de localisar la posició de les mines. A pesar d'això es va seguir intentant, encara que sense èxit, l'assalt en escales.

Els veterans jenízaros de Sant Jorge eren destres arqueros i varen repelir vàries ofensives disparant fleches incendiàries i enverinades. Aixina mateix tirant pedres, derramant oli hervir sobre els enemics, i issant-los, per a després deixar-los caure, en uns garfios (cridats llops pels espanyols). Ademés d'esta tenaz defensa, també es varen aventurar a realisar incursions nocturnes en camp cristià, que varen ser neutralisades pels arcabuceros espanyols. Inclús varen cavar un túnel des del castell fins al campament enemic, baix el que pretenien estajar barrils de pólvora i fer-los esclatar. No obstant varen ser descoberts abans d'eixecutar l'acció.

Despuix de molts dies d'envestiments infructuosos dels espanyols, varen provar sòrt els venecians. 2.000 d'ells es varen amprar a fondo en l'intent, pero va anar en va.

La pertinaz resistència otomana estava allargant més de lo previst l'estància en Cefalonia, i en unes condicions molt desfavorables: inclemències meteorològiques, humitat marítima salitrosa, insalubritat (particularment amoladora per a ferits i malalts) i escassea de víveres. Per a remediar açò últim Gonzalo de Còrdova va enviar dos barcos a Calàbria i Sicília respectivament que varen retornar semanes més vesprada en recaptes. Mentrestant, el carregament d'avellanes i castanyes d'un mercant naufragat en les rodalies va ajudar a paliar la fam de la tropa.

Assalt final

La situació era insostenible a llarc determini, tenint en conte ademés la proximitat de bases otomanes. Per això, cap a mediats de decembre el Gran Capità va prendre la determinació d'eixecutar un assalt definitiu.

Durant varis dies es va amprar en forta intensitat l'artilleria per a castigar lo més possible les muralles. I de nou Pedro Navarro va contribuir a això en les seues mines. La nit anterior a l'assalt final no va cessar el bombardeig, al que es va sumar el fòc de arcabucería, per lo que els defensors la varen passar en vela, en màxima alerta i esperant l'inici d'un assalt nocturn en qualsevol moment.

En amanecer del dia 24 de decembre Còrdova va animar als seus hòmens en vehements arengas i alusions als recents triumfos espanyols en Nàpols. De seguit, en ell entre ells, varen mamprendre la càrrega contra un dels murs que semblaven més dèbils. En ajuda d'escales i protegint-se en rodelas varen conseguir alcançar l'adarve. Es va entaular llavors un combat duríssim, en el que abdós bandos es varen batre en ferocitat, mentres s'acumulaven caiguts els morts i ferits.

El general espanyol va obrir un segon punt de choc en una atra posició del castell distant de l'anterior, per a dividir aixina per dos l'intensitat i eficàcia de la força jenízara. En abdós llocs la lluita era encarniçada. Llavors Còrdova va manar dur un pont de fusta construït durant la nit anterior, i ho va dirigir a un tercer punt, pel que varen passar súbitament cap a l'interior de Sant Jorge vàries capitanies de reserva que varen trobar poca oposició, puix la maniobra va sorprendre als otomans. El mateix general va acompanyar als seus hòmens en la baralla, que ya en l'interior es va decantar cap al costat cristià. El capità Gisdar i uns atres resistents varen quedar acorralats en un reducte, pero no es varen rendir. Varen lluitar en corage fins a la mort de l'últim home. Segurament tota la guarnició otomana va perir en el sege de Cefalonia, encara que segons algunes fonts va haver uns pocs supervivents. Les baixes espanyoles varen ser aproximadament 360.

Bibliografia

• «Victoria en Cefalonia».Madrit:(22)

42-46.ISSN 1579-427X.

• Ladero, Miguel Ángel (2010). Eixèrcits i armada dels Reis Catòlics. Nàpols i el Rosselló (1494-1504), Madrit: R.A.H.. ISBN 9788496849969.
• Martín Gómez (2000). El Gran Capità. Les Campanyes del Duc de Terranova i Santángelo, Madrit: Almena. ISBN 84-930713-1-5.
• Ruiz-Domènec (2002). El Gran Capità. Retrat d'una época, Barcelona: Península. ISBN 84-8307-460-5.
• Zurita (1580). «Lliure IV», Història del rei Don Fernando el Catòlic. De les empreses, i lligues d'Itàlia (PDFPDF).