Bala (munició)

Archiu:Pocisk (2).jpg

Bala (munició)

El terme bela es referix a tot proyectil disparat des d'un arma de fòc. Generalment de plom o ferro.

Coloquialmente, i si no es requerix precisió terminològica, el terme s'utilisa erròneament per a referir-se al conjunt complet de cartuig, com en la fotografia de dalt, i inclús els de fogueo.

Covarrubias, lexicógrafo del rei Felipe II, dona l'etimologia provable, del verp grec ballo, tirar, llançar. En un primer moment, la definició d'esta veu era precisa, dient proyectil, que té dos condicions essencials, ser sòlit o massiç i de figura esfèrica, la qual identifica a l'element llançat en armes com catapultes i canons. A mitan de el XIX, la bala ya no conservava cap dels seus antics caràcters en adoptar formes diferents a l'esfèrica. Hui presenta forma generalment allargada terminada en una punta cònica o semiesfèrica.

En armamentística moderna, els tamanys de les bales s'expressen pels seus pesos i diàmetros (denominats "calibres") tant en format imperial i sistemes de mides mètriques. Per eixemple: bales de calibre .223 de 55gra són del mateix pes i calibre que les bales de calibre 5,56 mm de 3,56 grams. Les bales normalment no contenen explosius pero el colp o dany a l'objectiu previst transferix energia cinètica despuix de l'impacte i penetració.

Les bales tenen varis usos, des de deportius (pràctiques de tir en competicions) a cinegéticos (caça major o menor) a bèlics. Habitualment és entés que són disparades per armes de fòc de diversa índole, ya que el terme bela no obedix a cap tamany en concret, podent referir-se a la munició usada des d'armes curtes a peces d'artilleria.

Les bales solen ser esmolades, lo que les fa més aerodinàmicas.

Història

El primer arma verdader va evolucionar en China a partir de la llança de fòc (un tubo de bambú que disparava metralla de porcelana) en l'invenció del canó de mà de metal al voltant de 1288, que la dinastia Yuan va usar per a guanyar una victòria decisiva contra els rebels mongoles. El canó d'artilleria va aparéixer en 1326 i el canó de mà europeu en 1364. Els primers proyectils estaven fets de pedra. Eventualment es va descobrir que la pedra no penetrava en les fortificacions de pedra, lo que va conduir a l'us de materials més densos com a proyectils. Els proyectils de canó de mà es varen desenrollar de manera similar. La primera instància registrada d'una bola de metal d'un canó de mà que penetra una armadura va ser en 1425. El tir recuperat del naufragi del Mary Rose (afonat en 1545, alçat en 1982) són de diferents tamanys, sent uns de pedra i uns atres de fundició.

El desenroll del arcabuz de mecha i culebrina de mà va dur en si l'us de fundició boles de plom com a proyectils. La bola de mosquete redona original era més menuda que el diàmetro interior del canó. Al principi es va carregar en el canó descansant sobre la pólvora. Més vesprada, es va utilisar algun tipo de material com guata entre la bola i la pólvora, aixina com sobre la bola per a mantindre-la en el seu lloc, va mantindre la bala fermament en el canó i contra la pólvora. (Les bales que no es coloquen fermament sobre la pólvora corren el risc d'explotar el canó, en la condició coneguda com "arrancada curta").

Per lo tant, la càrrega dels mosquetes era fàcil en els vells mosquetes militars de ánima plana Brown Bess i similars. El rifle original de avancarga, no obstant, es carregava en un tros de cuiro o tela envolt al voltant de la bala, per a permetre que la bala encaixara en els recalats del canó. Carregar va ser una miqueta més difícil, particularment quan l'orifici del canó estava brut per dispars anteriors. Per esta raó, i degut a que els rifles no solien equipar-se en bayonetes, els primers rifles rara volta s'usaven en fins militars, en comparació als mosquetes.

Va haver un canvi clar en la forma i funció de la bala durant la primera mitat de el XIX. En 1826, Henri-Gustave Delvigne, un oficial d'infanteria francés, va inventar una recambra en muscles abruptes en la que es va estrelar una bala esfèrica fins que va atrapar els recalats estriadas. El método de Delvigne, no obstant, va deformar la bala i va ser inexacto. En 1855, un destacament de l'1.° Regiment de Cavalleria (Estats Units) (1.° Dragons de EE. UU.) , mentres patrullava, va intercanviar bales de plom per or en els indis Pima a lo llarc de la frontera entre Califòrnia i Arizona. Aubry confirma l'us de bales d'or per part dels indis en un viage pel centre d'Arizona. "Els indis usen bales d'or per a les seues armes. Els hi ha de diferents tamanys i cada indi té una bossa d'ells. Vàrem vore un indi carregar la seua arma en una bala d'or gran i tres menudes per a disparar-li a un conill".

Les bales quadrades tenen orígens que són casi anteriors a la civilisació i s'usaven en fondes. Per lo general, estaven fets de coure o plom. L'us més notable dels dissenys de bales quadrades va ser per part de James Puckle i Kyle Tunis, els qui els varen patentar, a on es varen usar breument en una versió de la pistola Puckle. L'us primerenc d'estos en l'era de la pólvora pronte es va suspendre pels patrons de vol irregulars i impredictibles.

Tipos de bales

Històricament, les bales es poden classificar de la següent forma.

Per material

• D'acer — Beles fabricades d'este metal per a obtindre grans #penetració.
• De ferro — Generalment les d'artilleria, per oposició a les de fusil, que són de plom.

• De pedra — És conegut que els primers proyectils tirats per les lombardas, és dir, per les primeres peces d'artilleria, varen anar de pedra, que els canteros picaven normalment en la mateixa bateria, per a evitar despeses de transport. Naturalment, lo primer que se'ls va ocórrer llançar en l'artilleria, recent inventada, va ser lo mateix que tiraven les màquines, grans darts o cuadrillos i enormes pedres. Moritz-meyer assegura que ya en 1400 es varen fer bales de metal pero és evident que anticipa el fet. Guicciardini (lib. 1º pág. 73.) atribuïx molt posteriorment esta bestreta als francesos i Daru creu que cap a 1494 era molt recent. Segons el Journal dones Sciences militaires (núm. 34, pág. 55), pot fixar-se la data en França, cap a 1470. En la Conquista de Granada (1482—1492) positivament no va haver més que bolaños o bales de pedra i en 1478 els borgoñones i els francesos mateixos, si hem de creure a Barante, les usaven encara.
• De plom — Generalment, eren d'este metal les d'armes portàtils o manuals.

Per arma

• De canó — La que dispara esta peça d'artilleria.
• De fusil — La que esta arma tira.

Per la seua forma

• Foradada, tallada — Antigament lo mateix que mossegada, la que, per mala intenció del tirador per a que fera més dany, perdia la forma esfèrica, mossegant-la efectivament o foradant-la en una tacha
• Esclafada — La que cau despuix de chocar en un cos dur, en el qual no penetra
• Batuda, prensada, de mòle. Feta a martell en fret, per oposició a la molejada o fosa en turquesa
• De Flecha — En rigor tota bala que deixa la forma esfèrica i marcha per les ralles d'un canó, pren el caràcter de flecha. No obstant, es va donar esta denominació a certs proyectils llarcs i cilíndrics, com els de els americans Stafford i Babes, destinats especialment a obtindre grans #penetració en blindages i corazas de bucs
• Calent — La que du tota la seua força inicial
• Cansada — Al contrari de la calenta, la freda, la que, per llarga distància ha perdut casi tota la força en que ix de la boca del canó
• Cilíndric-cònica, cilindre-cònica, cilindre-ogival, cònica, ogival o elipsoidal — La que s'ampra en carabinas rayadas de macho en la recambra. Es compon d'una part cilíndrica i d'una atra, la superfície de la qual es determina per la revolució al voltant del seu eix d'un arc ogival o casi elíptic; o si es vol, és un con imperfecte, en curvatura cap al vèrtiç o un semielipsoide molt puntagut, per la qual cosa pren els seus diferents noms.
• D'estrela — La que tenia esta figura
• De falca — Semblant exteriormente a l'ogival i empleada en les armes rayadas en 1867. Per dins té un buit en forma de con truncat, en la base major del qual que es troba en la part cilíndrica de la bala, s'ajusta un casquillo de ferro batut el qual, oprimit per la força de la pólvora en inflamar-se, entra forçat en dit buit i aumenta el diàmetro exterior de la bala, obligant-la a eixir forçada, encara que va entrar folgada
• De palanqueta — Proyectil antic i desusado compost de dos bales unides per una barra de ferro, d'aplicació més general en la Marina per a destruir velam i cordaje
• De cadena o encadenada — Es distinguix de la de palanqueta en que és una cadena i no una barra, la que unix les dos beles bessones
• Enramada — Més antiga que la de palanqueta, és anàloga i només es distinguix que són miges bales i no sanceres les que unix la barra o cadena
• Ensalerada — La que està subjecta a la peça de fusta anomenada salero
• Esfèrica — L'antiga i perfectament redona, per oposició a les d'atres figures
• Massiça — En rigor, lo mateix que la esfèrica per a distinguir l'antiga de la moderna
• Fosa — La que es fa en mòle o turquesa en metal líquit per oposició a la prensada en fret
• Folgada — La que entra per sí sola fins a la recambra, per oposició a la que antigament es dia Forçada
• Molejada — De mòle, que lo mateix pot ser prensada en fret que fosa

• Naranjera — La de trabuco, o fusil de major calibre que l'ordinari
• Oblonga — La elipsoidal, la cilindre-cònica
• Prensada — La de plom feta en fret, per oposició a la fosa

Pels seus efectes

• Bala Minié — o d'expansió. La que, per qualsevol mig, de casquillos, aletes, tetones, s'eixampla per a entrar per les hèlices o ralles del ánima
• D'allumenament — Artificio d'artilleria que es dispara en canons i obuses, tirant-se també a voltes en la mà. Es reduïx a una bola de mixt coberta en llenç fort ben coser i reforçada en un entorchat d'aram, si s'ha de tirar en peces d'artilleria. El seu objecte en les places és allumenar de nit els treballs del sitiador. També sol cridar-se incendiària quan es destina a produir incendi.
• De metralla — La de ferro colat o batut, destinada als pots de metralla i el pes reglamentari de la qual varia segons els calibres de les peces
• De rebot — La que es dispara en cert inclinament i càrrega, per a que efectivament done pots en la terra i en la superfície de l'aigua
• Explosiva — La bala de fusil reblix d'alguna substància explosiva per a fer mortal la més lleu ferida. Prohibida per la Declaració de Sant Petersburgo de 1868 en proyectils de menys de 400 grams de massa.
• Forjada — La d'artilleria, que no es fan mòle o fosa.
• Forçada — Era la que entrava en el canó a força de colps en grossa baqueta. Després, en menys exactitut, va ser la que, entrant folgada, li la forçava a seguir les Ralles del ánima.
• Freda, cansada, morta — La que venint de gran distància ha perdut la major part de la força inicial i no causa ferida sino contusió.
• Fulminant — Duen este nom genèric les que, en chocar en un cos dur, esclaten produint estrall.
• Hueca — Quan la veu bela donava idea d'una esfera sempre sòlida, dir bala hueca, a diferència de bomba o Granada, era significar bala d'avís o #mensager, proyectil que s'hi havia ahuecado per a contindre un paper en avís o part.
• Incendiària, artificio o mixta d'artilleria preparada exclusivament per a incendiar.
• #Mensager o d'avís — La destinada en les places sitiades a tancar parts o avisos. Usades ya en el XVI, duen una mecha per a indicar el punt a on cauen i poder ser arreplegades.
• Roja — La de canó, enrogida al fòc de forja o d'hornillo especial. César parla, de boles d'argila enrogida que els Gals tiraven en fondes i si es vol major antiguetat, Tir es va defendre contra Alejandro, llançant sobre els seus treballs de lloc ferro candente. Moritz-Meyer assegura molt formal que en Algecires (1342) els àraps tiraven en bala roja: prou sembla en que les tiraren sense enrogir. Segons Decker també va haver bala roja en el lloc de Trauen (Silesia) de 1472. Diu Mézeray que en el lloc de Mézières (1521) Ce n' etaient que cannonades, que boulets enflammés pero no se sap si eren bales roges. Lo més admés és atribuir l'invenció als polacs en el lloc de Dantzik (1577) o en Polotsk (1580). Feuquiéres li l'atribuïx als prusianos que varen incendiar a Stralsund en Bala Roja en 1678. Bardin diu que Luis XIV va tirar en 1694 12 000 contra Brusseles. S'ha discutit largamente sobre lo moral de la bala roja, pels que discutien sobre el Dret de gents i Dret de la guerra. També es va discutir molt sobre si era llegal tirar en bala mossegada, foradada o que no tinguera forma esfèrica perfecta.
• Solta — Pot significar lo que bela perduda o també bela que no està ensalerada o subjecta al cartuig, al saquete.

Expressions relacionades

• Bala perduda o extraviada — Per al que la rep en el cos, no sembla que puga estar perduda una bala ni tampoc el que la va tirar deu usar eixe adjectiu, com en sò de queixa al no haver-se perdut la bala, ni molt manco. És comú l'expressió va ser una bala perduda, en parlar d'un ferit per a indicar que estava casi fora d'alcanç, que el fòc era fluix o despreciable; en fi, una inoportunidad, de la bala en anar a ferir-li o del ferit en anar a posar-se en la trayectòria de la bala. L'adjectiu és alguna cosa burlesco.
• Bala en boca — Durant la laboriosa operació de la càrrega en els antics arcabuces i mosquetes, el soldat guardava la bala en la boca, fins al moment d'introduir-la en el canó. Molt despuix d'inventat el cartuig i de substituïda la mecha pel pedernal, va quedar este modisme tècnic per a expressar en les capitulacions, que s'eixia de la plaça o lloc rendit, en els honors de la guerra: lo que es diu En Armes i Bagages o més be, Tambor Batiente i Banderes Desplegades.
• Bala rasa — Modisme antic per a significar que l'artilleria disparava només en bala i no en metralla o granada.

Vore també

• Bala expansiva
• Cartuig (armes de fòc)
• Spitzer (munició)
• Bala de punta hueca

Fonts

• Diccionari militar, etimològic, històric,..., José Almirant i Torroella, 1869