Anar al contingut

Tractat de Valençay

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Tractat de Valençay o Tractat de pau i amistat entre el rei Fernando VII i Bonaparte[1][2] va ser un acort firmat en decembre de 1813 en el castell de Valençay —en la localitat francesa del mateix nom (hui en Indre)—, pel que l'emperador Napoleón I oferia la pau i reconeixia a Fernando VII com a rei d'Espanya i d'Índies, restituït com a sobirà en plens poders,[3][4] segons l'orde establit per les lleis fonamentals d'Espanya.[5] Va estar motivat com a conseqüència de l'alvanç cap a territori francés dels Eixèrcits de la Sexta Coalició. Napoleón volia repatriar a l'eixèrcit francés que encara permaneixia en Espanya, despuix de les derrotes que havia sofrit en la part final de la Guerra de l'Independència, ya que es tractava de tropes valioses puix estaven compostes per veterans. El tractat no va entrar en vigor en Espanya ya que les Talles i la Regència en Madrit no ho varen ratificar. A pesar d'això, Napoleón va deixar finalment marchar del castell de Valençay a on havien permaneixcut confinats des de la firma de les abdicació de Bayona de maig de 1808, a Fernando VII, al seu germà don Carlos i al seu tio don Antonio. El 24 de març de 1814 varen entrar en Espanya sent rebuts en Báscara pel general Francisco Copons i Navia, capità general de Catalunya. Més i mig despuix Fernando VII encapçalaria el colp d'Estat de maig de 1814 que va restaurar l'absolutisme.

Context històric

Erro al crear miniatura:
Caricatura britànica sobre les abdicació de Bayona titulada: "Boney ['huesudo'] en Bayona bufant una bombeta espanyola". Apareix Napoleón (Boney) bufant una bombeta mentres bombardeja Madrit. En la bombeta es troben, vestits en robages del sigle XVII, Carlos IV, el "vell rei", al que Napoleón crida "el meu amic"; la "més digna reina" María Luisa de Parma, a la que Napoleón li diu que d'ell "res ha de témer"; el "Príncip d'Astúries" Fernando, al que crida "el meu amic i germà"; i Manuel Godoy, "Príncip de la Pau", al que assegura que en ell té al seu "Ángel de la Guarda".

El 19 de març de 1808 Carlos IV va abdicar en el seu fill Fernando com a conseqüència de la pressió a que es va vore somés durant el gresca d'Aranjuez instigat pel partit aristocràtic o fernandino i que va provocar la caiguda del «favorit» Manuel Godoy. L'emperador francés Napoleón, les tropes del qual estaven entrant en Espanya per a invadir Portugal en virtut del Tractat de Fontainebleau, pero el propòsit del qual de sometre a la monarquia espanyola era cada volta més evident ―les tropes del mariscal Joaquim Murat havien entrat en Madrit el 23 de març―, va decidir intervindre en la crisis dinàstica espanyola i va conseguir que Carlos IV i el seu fill, proclamat com Fernando VII, junt en el restant de membres de la família real, acodiren a Bayona.[6][7] Fernando VII va aplegar el 20 d'abril i el 30 Carlos IV i la seua esposa, María Luisa de Parma. Precisament la notícia de la partida del restant de família real cap a Bayona va provocar un alçament antifrancés en Madrit el 2 de maig, que seria secundat en molts atres llocs a on es varen formar Juntes que varen assumir el poder, donant inici aixina a la que seria coneguda com la Guerra de l'Independència.[8][9]


En Bayona Napoleón va conseguir que Fernando VII tornara la corona al seu pare, Carlos IV i est, en l'anuència del restant de la família real, li cedira els drets de la Corona espanyola, i ell a la seua volta va designar com a nou rei d'Espanya al seu germà major José Bonaparte.[7][10] Fernando VII, el seu germà don Carlos i el seu tio don Antonio varen quedar confinats en el «Château» de Valençay ―des d'este «dorat retir» Fernando VII escriuria cartes molt afectuoses a Napoleón felicitant-li per les seues victòries en Espanya i expressant-li el seu desig de convertir-se en «fill adoptiu seu»―.[11] Les abdicació de Bayona no varen ser reconegudes per les Juntes i estes varen jurar la seua fidelitat a Fernando VII mentres que una minoria ―els «afrancesados»― va recolzar a José I, qui es va instalar en el Palau Real de Madrit, despuix de haver-se aprovat l'Estatut de Bayona que regiria la «monarquia josefina». Les Juntes «patriotes», per la seua banda, varen constituir una Junta Suprema Central que més vesprada va ser substituïda per una Regència que assumia les funcions del «rei absent» Fernando VII. Es varen convocar Talles que es varen reunir en Càdis, davant l'alvanç de les tropes franceses, i el 24 de setembre de 1810, el mateix dia en que varen iniciar les seues sessions, varen acordar que «reconeixen, proclamen i juren de nou pel seu únic i llegítim Rei al Senyor D. Fernando VII de Borbón i declaren nula, de cap valor ni efecte la cessió de la corona que es diu feta a favor de Napoleón, no solament per la violència que va intervindre en aquells actes injusts i illegals, sino principalment per faltar-li el consentiment de la Nació», i a continuació varen proclamar que en elles residia la «sobirania nacional». Partint d'esta declaració de principis les Corts de Càdis varen elaborar i varen aprovar una Constitució ―en l'oposició dels diputats «serviles», que era com cridaven els «lliberals» als defensors de la monarquia absoluta― que va ser promulgada el 19 de març de 1812 —que tornava a afirmar en el seu artícul 179: «El Rei de les Españas és el Sr. D. Fernando VII de Borbón, que actualment regna»—. S'instaurava aixina una monarquia constitucional i, junt en els decrets aprovats per les Corts, es posava fi al Antic Règim. En les Corts de Càdis començava «el llarc cicle de la Revolució lliberal espanyola».[12][13][14]

Mapa de l'intervenció de les tropes anglo-portugueses comandadas per Arthur Wellesley, futur duc de Wellington, en la Guerra de l'Independència.


A partir de la segona mitat de 1812 la guerra contra Napoleón va canviar de signe i va començar a ser favorable a la Sexta Coalició. En la península ibèrica les tropes anglo-portugueses al mando d'Arthur Wellesley, futur duc de Wellington, entrabar en Espanya i derrotaven als francesos el 22 de juliol en la batalla dels Arapiles, obligant-los a alçar el lloc de Càdis al més següent. En octubre s'iniciava la tràgica retirada de la Gran Armée de Rússia.[15][16] A l'any següent es recomençava l'ofensiva aliada i el 21 de juny de 1813 l'eixèrcit anglo-portugués de Wellesley, junt en un eixèrcit espanyol, derrotava als francesos en la batalla de Vitòria, obligant a José I Bonaparte a abandonar Espanya una semana despuix ―li varen acompanyar els «afrancesados» que li havien recolzat, constituint aixina el primer exili espanyol de l'història contemporànea―.[17] A principis de juliol els francesos evacuaven Valéncia per a replegar-se cap a Catalunya i el 31 d'agost sofrien una nova derrota en la batalla de Sant Marcial, prop de Sant Sebastià, lo que va supondre el principi del fi de la Guerra de l'Independència (la Peninsular War, per als britànics), iniciada en l'Alçament del 2 de Maig de 1808 ―l'últim soldat francés abandonaria Espanya, per la frontera catalana, en juny de 1814―.[18][19][20] En octubre els aliats infringien una gran derrota a Napoleón en la batalla de Leipzig i poc despuix creuaven el riu Rin, amenaçant a França des del noreste, mentres Wellesley travessava el riu Bidasoa i penetrava en territori francés pel suroest.[21][20]

L'ofensiva aliada va posar a Napoleón en una molt difícil situació militar lo que li va dur a plantejar-se repatriar l'eixèrcit que tenia desplegat en Espanya, que era especialment valiós perque estava compost per veterans. Aixina que va decidir enviar al comte de la Forest a Valençay a on es trobava confinat Fernando VII per a que acordara en ell un tractat que posara fi a les hostilitats en Espanya a canvi de la devolució dels seus drets al tro a els que havia renunciat sis anys abans en Bayona.[21][22]

Les negociacions

Habitació del castell de Valençay que va ocupar Fernando VII durant el seu captiveri.

En novembre de 1813 Napoleón informa a Fernando de que pronte aplegaria al castell l'antic embaixador francés en Madrit, el comte de la Forest, per a iniciar conversacions en ell ―Napoleón ya havia descartat el pla del seu ministre d'Assunts Exteriors, el duc de Bassano, de negociar simultàneament en «___protected_title_0___» i en la Regència constitucional, una decisió que, segons Emilio La Parra López, «debilitava a les institucions constitucionals espanyoles i, en conseqüència, enfortia les aspiracions dels sectors antiliberales, els qui podien interpretar que en ignorar la llegalitat constitucional espanyola, Napoleón respalava la seua opció»―.[23] El 17 de novembre La Forest va aplegar a Valençay d'incògnit, en el pseudónimo de De el Boshe per a evitar sospites i es va instalar fòra del castell. Quan va ser a visitar a Fernando li va entregar una missiva escrita pel propi Napoleón a on es dia a restablir l'amistat entre França i Espanya. La llínea argumental de la Forest era culpar als britànics de les males relacions entre Espanya i França i de que la «anarquia i el jacobinisme» s'hagueren introduït en Espanya (en referència al moviment lliberal espanyol), i de que en Espanya el sol estiga «talat i assolat, la religió destruïda, el clero perdut, la noblea abatuda, la marina sense una atra existència que el nom, les colónies d'Amèrica desmembradas i en insurrecció, i en fi tot en ella arruïnat», i també d'intentar convertir a Espanya en una república utilisant a Fernando VII com abanderat. La Forest li oferia l'ajuda de Napoleón per a recuperar el tro d'Espanya i posar fi a aquell desgovern.[24][25]

Els francesos varen manar anar al castell al duc de Sant Carlos, José Miguel de Carvajal, que va acodir a Valençay d'incògnit en el sobrenom de Ducos. El duc ya coneixia a Fernando dels primers temps que va passar este en el castell. El 21 va aplegar al castell a parlar en Fernando, en qui va estar analisant la situació prou temps.[24] Per a participar també en les conversacions varen aplegar el dia 30 a Valençay Pedro Macanaz i Juan Escoiquiz, abdós, com el duc de Sant Carlos, absolutistas radicals contraris a la Constitució de 1812 i a l'obra de les Corts de Càdis.[26] Fernando va demanar la presència de Macanaz que, com a secretari real, podia donar forma als documents de la negociació, i la de José de Palafox, en qui ya havia contat per a missions de confiança en 1808. També varen retornar membres de la servitut personal real i uns atres, com José Pascual de Zayas, que presidiria la comitiva real a la tornada de Fernando VII a Espanya l'any següent.[24]

Abdicació de Napoleón en Fontainebleau, per Paul Delaroche (1845).

Segons Emilio La Parra López, «La Forest va aplegar a Valençay en les clàusules del tractat perfectament establides i en instruccions de que no anaren objecte de debat. Napoleón donava per fet que el text final seria el seu».[27] Segons este mateix historiador Fernando VII, assessorat pel duc de Sant Carlos, Macanaz i Escoiquiz, va acceptar els térmens de tractat, encara que va mostrar una «tímida reticència inicial», alegant «la conveniència de cridar a Valençay a una delegació de la Regència (la “Junta”, la va denominar en tota intenció el rei espanyol)». El problema de fondo per a Fernando VII era que si firmava el tractat sense el consentiment de les autoritats constitucionals podia ser considerat un «traïdor» en Espanya (les Corts de Càdis havien aprovat un decret l'1 de giner de 1811 en el que declaraven que no reconeixerien cap acte del rei mentres no estiguera lliure i en sol espanyol). Pero Napoleón li va fer una oferta que sabia que Fernando VII no podria rebujar: la promesa de que recolzaria la seua tornada com rei absolut (en les instruccions que havia rebut La Forest se li dia que devia transmetre a Fernando que «l'emperador es propon una restauració sancera i completa de lo que existia abans de la guerra d'Espanya» i el seu compromís de que «en quant pose el peu en el seu regne, es trobe en la mateixa autoritat que tenia el seu pare»).[28] «De la mateixa manera que en 1808, Napoleón es arrogaba el paper de regenerador de la monarquia espanyola… En 1813 pensava fer-ho reinstalando en el tro a Fernando, com a fidel aliat seu i en calitat de rei absolut», ha comentat Emilio La Parra López.[29]

Per un atre costat, en la proposta que li va fer a Fernando VII, Napoleón ignorava els drets al tro espanyol del seu germà José I que, encara que feya cinc mesos que havia creuat la frontera franc-espanyola, seguia sent el rei d'Espanya d'acort en la llegalitat imperial. Sobre esta qüestió els dos germans varen discutir agriament durant les negociacions. El 29 de decembre, vint dies despuix de la firma del Tractat, José I va tornar a protestar davant l'emperador i est li va contestar de forma tallant: «Ya no sou rei d'Espanya» (“Vous n’êtes plus roi d’Espagne”). I va afegir: «No vullc Espanya per a mi, ni vullc dispondre d'ella; pero ya no vullc entrometerme en els assunts d'este país llevat per a viure allí en pau i tindre disponible el meu eixèrcit» (“Je ne veux pas l’Espagne pour moi, ni je n’en veux pas disposer; mais je ne veux plus em mêler dans els affaires de ce pays que pour i vivre en paix et rendre mon armée disponible”).[30]

Referències

  1. ↑ «Tractat de pau i amistat entre el rei Fernando VII i Bonaparte.». Carta autógrafa de Fernando VII al Duc de S. Carlos.
  2. ↑ De Mariana, Juan (1840). Història general d'Espanya, tom X, Barcelona, p. 236.
  3. ↑ La Parra, Emilio. «Biografia de Fernando VII de Borbón (1808-1833)». Reis i Reines de l'Espanya Contemporànea.
  4. ↑ Navas-Serra, J.Alberto(1990).«El tractat de Valenҫai o el fracàs del pacte imperial napoleònic: El cas de l'Espanya peninsular.».ahrbuch für Geschichte Lateinamerikas.27(1): 259-304.«Després de la derrota de la data sofrida per Napoleón, este hauria decidit restituir la corona d'Espanya a Fernando.»
  5. ↑ Blanco White, José María (1814). «Documents III», L'Espanyol. Volum 8, Londres, p. 157. «S. M, l'emperador dels Francesos, rei d'Itàlia, reconace á don Fernando i á els seus succesores com a reis d'Espanya i de les Índies, segons l'orde establit per les lleis fonamentals d'Espanya.»
  6. ↑ Fonts, 2007, p. 12-14.
  7. ↑ 7,0 7,1 Bahamonde i Martínez, 2011, p. 28.
  8. ↑ Fonts, 2007, p. 14-16.
  9. ↑ Bahamonde i Martínez, 2011, p. 28-31.
  10. ↑ La Parra López, 2014, p. 207. "Per mig dels tractats firmats en Bayona en maig de 1808, els Borbones espanyols havien cedit els seus drets a Napoleón. En conseqüència, des d'eixe moment Fernando VII havia deixat de ser rei d'Espanya"
  11. ↑ Fonts, 2007, p. 16-21. ”És inevitable preguntar-se, com faria més d'un sigle despuix un polític i escritor espanyol, Manuel Azaña, qué va dur als espanyols a lluitar pels drets al tro de semblant personage”
  12. ↑ Fonts, 2007, p. 21-33.
  13. ↑ Bahamonde i Martínez, 2011, p. 32-39; 50-76.
  14. ↑ La Parra López, 2014, p. 207-208. "Esta llegalitat [de les abdicació de Bayona] únicament va ser reconeguda per una part dels espanyols, els cridats 'afrancesados' o 'josefinos'. El restant –la majoria- va negar tot valor a lo acordat en Bayona i va declarar la guerra a Napoleón en nom de Fernando VII, a qui es va enaltir fins al paroxisme i es va proclamar únic rei d'Espanya (únic, no solament per a manifestar el rebuig de José I, el monarca impost en virtut dels acorts de Bayona, sino també per a dissipar tot dubte sobre el regrés de Carlos IV). En nom de Fernando VII varen fer la guerra els espanyols i es varen dotar d'un nou sistema polític"
  15. ↑ Fonts, 2007, p. 33.
  16. ↑ Bahamonde i Martínez, 2011, p. 39-40.
  17. ↑ Fontana, 1979, p. 20.
  18. ↑ Fontana, 2007, p. 73-74.
  19. ↑ Fonts, 2007, p. 33-34.
  20. ↑ 20,0 20,1 Bahamonde i Martínez, 2011, p. 40.
  21. ↑ 21,0 21,1 Fonts, 2007, p. 34.
  22. ↑ Bahamonde i Martínez, 2011, p. 83.
  23. ↑ La Parra López, 2018, p. 225-226. ”Napoleón desconfiava totalment de l'èxit d'una negociació en la Regència espanyola, organisme al que despreciava pel seu orige i caràcter constitucional i considerava molt mediatizado pels anglesos… Per lo demés, la Regència havia manifestat en distintes ocasions la seua nula disposició a aplegar a un acort bilateral en França, aixina com la seua intenció de supeditar les relacions en este país a la firma de la pau general en Europa”
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Rújula, Pedro(2013).«Fernando VII i Napoleón: La corona tenia un preu».Història i vida.(182)
  25. ↑ La Parra López, 2018, p. 229-230. ”Les instruccions rebudes pel negociador francés varen ser clares. Devia deixar explícit el desig de l'emperador de salvar a la nació espanyola de la ‘destrucció de que està amenaçada per l'anarquia’… [I] convéncer als príncips de que Anglaterra pretenia instaurar una república en Espanya valent-se dels constitucionals”
  26. ↑ La Parra López, 2018, p. 227.
  27. ↑ La Parra López, 2018, p. 226.
  28. ↑ La Parra López, 2018, p. 227-229. ”Era, en rigor, l'única eixida per al monarca espanyol si firmava unilateralment algun acort en Napoleón, perque en tal cas la seua restitució en el tro només podia ser viable si derogava la llegalitat constitucional, açò és, si actuava com a rei absolut”
  29. ↑ La Parra López, 2018, p. 229.
  30. ↑ La Parra López, 2014, p. 215-216. ”José no havia abdicat, pero despuix d'este exabrupto tal formalitat caria d'importància”

Bibliografia

  • Bahamonde, Ángel; Martínez, Jesús Antonio (2011). Història d'Espanya. Sigle XIX, 6ª edició, Madrit: Càtedra. ISBN 978-84-376-1049-8.
  • Fontana, Josep (1979). La crisis de l'Antic Règim, 1808-1833, Barcelona: Crítica. ISBN 84-7423-084-5.
  • Fontana, Josep (2007). L'época del lliberalisme, Volum 6 de l'Història d'Espanya, dirigida per Josep Fontana i Ramón Villares, Barcelona-Madrit: Crítica/Marcial Pons. ISBN 978-84-8432-876-6.
  • Fonts, Juan Francisco (2007). El fi de l'Antic Règim (1808-1868). Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 978-84-975651-5-8.
  • La Parra López, Emilio(2014).«La restauració de Fernando VII en 1814».Història constitucional: Revista Electrònica de Història Constitucional.(15): 205-222.
  • La Parra López, Emilio (2018). Fernando VII. Un rei desijat i detestat, XXX Premi Comillas de Història, Biografia i Memòries, Barcelona: Tusquets. ISBN 978-84-9066-512-1.
  • Sánchez Mantero, Rafael (2001). Fernando VII, Madrit: Arlanza. ISBN 84-95503-23-9.
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».

Vore també


Referències