Desamortisació espanyola

Desamortisació espanyola

La desamortisació espanyola va ser un llarc procés històric, econòmic i social iniciat a finals del XVIII en la denominada «Desamortisació de Godoy» (1798) —encara que va haver un antecedent en el regnat de Carlos III— i tancat ben entrat el XX (16 de decembre de 1924). Va consistir en posar a la venda, prèvia expropiació forçosa i per mig de subasta pública, les terres i bens que fins a llavors no es podien enajenar (vendre, hipotecar o cedir) i que es trobaven en poder de les cridades «mans mortes», és dir, l'Iglésia catòlica i les órdens religioses —que els havien acumulat com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestatos— i els cridats baldíos i les terres comunals dels municipis, que servien de complement per a la precària economia dels llauradors. Dit en les paraules de Francisco Tomás i Valenta, la desamortisació espanyola va presentar «les característiques següents: apropiació per part de l'Estat i per decisió unilateral seua de bens immobles pertanyents a «mans mortes»; venda dels mateixos, i assignació de l'import obtingut en les vendes a l'amortisació dels títuls del deute».

En atres països va succeir un fenomen de característiques més o menys paregudes. La finalitat prioritària de les desamortisació habidas en Espanya va ser conseguir uns ingressos extraordinaris per a amortisar els títuls de deute públic —singularment vals reals— que expedia l'Estat per a finançar-se —o extinguir-los perque en alguna ocasió també es varen admetre com a pagament en les subastes—. Aixina mateix va perseguir acréixer la riquea nacional i crear una burguesia i classe mija de llauros que anaren propietaris de les parceles que cultivaven i crear condicions capitalistes (privatisació, sistema financer fort) per a que l'Estat poguera recaptar més imposts.

La desamortisació va ser una de les armes polítiques en les que els lliberals varen modificar el sistema de la propietat del Antic Règim per a implantar el nou Estat lliberal durant la primera mitat del XIX.

Desamortisació durant l'Antic Règim

Propostes dels ilustrats

Retrat de Pablo de Olavide, gravat de Juan Moreno de Tejada (per dibuix de Luis Paret i Alcázar) abans de 1805.

Els ilustrats varen mostrar una gran preocupació pel retart de l'agricultura espanyola i pràcticament tots els que es varen ocupar del tema varen coincidir que una de les causes principals del mateix era l'enorme extensió que alcançava en Espanya la propietat amortisada en poder de les «mans mortes» —l'Iglésia i els municipis, d'un modo fonamental— perque les terres que posseïen estaven en general mal cultivades, ademés de que quedaven al marge del mercat, puix no es podien enajenar —ni vendre, ni hipotecar, ni cedir— en el consegüent aument del preu de la terra «lliure», i no tributaven a la Facenda Real pels privilegis dels seus propietaris. El comte de Floridablanca, ministre de Carlos III, en el seu famós Informe reservat de 1787 es queixava dels «perjuïns principals de l'amortisació»:

El menys inconvenient, encara que no siga menut, és el de que tals bens [amortisats] se sostraguen als tributs; puix hi ha atres dos majors, que són recarregar als demés vassalls i quedar els bens amortisats exposts a deteriorar-se i perdre-se luego que els posseïdors no puguen cultivar-los o siguen desaplicados o pobres, com s'experimenta i veu en dolor en tots els llocs, puix no hi ha terres, cases ni bien més abandonats i destruïts que els de capellaníes i atres fundacions perpètues, en perjuí imponderable de l'Estat.

Una de les propostes que varen fer els ilustrats, especialment Pablo de Olavide i Gaspar Melchor de Jovellanos, va ser posar en venda els bens cridats baldíos. Es tractava de terres incultes i despobladas que pertanyien «de qualsevol modo» als ajuntaments i que se solien destinar a pastures per al ganado.

Per a Olavide, la protecció que s'havia donat fins a llavors a la ganaderia era una de les causes del retart agrari, per lo que propugnava que «totes les terres deuen reduir-se a llabor». Per això els baldíos devien vendre's en primer lloc als "particulars rics" perque disponen de mijos per a cultivar-les, encara que una part devia reservar-se als llauradors que tingueren dos parells de bous. En els diners obtinguts es constituiria una «Caixa provincial» que serviria per a la construcció d'obres públiques —camins, canals, ponts...—. D'esta forma es conseguirien «veïns útils, arraïlats i contribuents, conseguint al mateix temps l'extensió de la labranza, l'aument de la població i l'abundància dels fruts».

Gaspar Melchor de Jovellanos (1798), retratat per Goya (Museu del Prat, Madrit).

La proposta de Jovellanos respecte dels bens dels municipis era molt més radical, ya que a diferència de Olavide, que solament proponia la venda dels baldíos respectant en això la part més important dels recursos dels ajuntaments, també incloïa en la privatisació les "terres concejiles", per lo que es sobreentiende que també inclouria els bens de propis, que eren les terres que procuraven més rendes a les arques municipals. Jovellanos, partidari fervent del lliberalisme econòmic —«l'ofici de les lleis... no deu ser excitar ni dirigir, sino solament protegir l'interés dels seus agents, naturalment actiu i ben dirigit al seu objecte», va afirmar—, va defendre la venda «lliure i absoluta» d'estos bens, sense fer distincions entre els possibles compradors —no li preocupava com a Olavide que eixes terres passaren a mans d'uns pocs potentados— perque, com va senyalar Francisco Tomás i Valent, per a Jovellanos «la lliberació de baldíos i terres concejiles és un be en sí mateixa, puix en deixar d'estar tals terres amortisades, passen a dependre del «interés individual» i poden ser immediatament posades en cultiu». Les idees de Jovellanos influiran notablement en els lliberals que varen posar en marcha les desamortisació del XIX gràcies a l'enorme difusió que va tindre el seu Informe sobre la llei agrària publicat en 1795, molt major que la del «Pla» de Olavide, que solament va anar parcialment conegut en el Memorial ajustat de 1784.

Sobre les terres de l'Iglésia, els ilustrats no varen defendre la desamortisació de les seues terres, sino que varen propugnar que es llimitara, per mijos «dolços i pacífics» en paraules del comte de Floridablanca, l'adquisició de més terres per part de les institucions eclesiàstiques, encara que esta proposta tan moderada va ser rebujada per l'Iglésia i també per la majoria dels membres del Consell Real quan es va sometre a votació en juny de 1766. Els dos fullets a on s'argumentava la proposta varen ser inclosos en l'Índex de llibres prohibits de l'Inquisició: el Tractat de la regalía d'Amortisació de Pedro Rodríguez de Campomanes, publicat en 1765, i el Informe sobre la llei agrària de Jovellanos, publicat en 1795. "La moderació del reformisme ilustrat es posa molt clarament de manifest en este punt [que solament defenguen la llimitació o paralisació en el futur de l'amortisació eclesiàstica]; i la resistència de l'Iglésia a fer concessions en el terreny econòmic —anunci de la seua actitut en temps venidors— és ya llavors molt ferm".

Mides desamortizadoras de Carlos III

Les tímides mides desamortizadoras acordades durant el regnat de Carlos III cal situar-les en el context de les gresques que varen tindre lloc en la primavera de 1766 i que són coneguts en el nom de gresca de Esquilache. La mida més important va ser una iniciativa del corregidor-intendent de Badajoz, que per a aplacar el tumult va ordenar entregar en arrendament les terres municipals als «veïns més necessitats, atenent en primer lloc als senareros i braceros que per sí o a jornal puguen llaurar-les, i despuix d'ells als que tinguen una canga de rucs, i llauros d'una yunta, i per este orde als de dos yuntas en preferència als de tres, i aixina respectivament». El comte d'Aranda, recent nomenat ministre per Carlos III, immediatament va estendre la mida a tota Extremadura per mig de la real recapte de 2 de maig de 1766, i a l'any següent a tot el regne. En una orde de 1768 que la desenrollava, s'explicava que la mida estava destinada a atendre als jornaleros i llauradors més pobres, puix buscava el «comú benefici».

No obstant, esta mida —que no és pròpiament una desamortisació, perque les terres seguien sent propietat dels municipis i solament eren entregades en arrendament als particulars— va estar vigent a penes tres anys, puix va ser derogada el 26 de maig de 1770. En el real recapte que la va substituir, es va donar prioritat en els arrendaments «als llauros d'una, dos i tres yuntas», en lo que la finalitat social inicial va desaparéixer. Per a justificar-ho s'aludia als «inconvenients que s'han seguit en la pràctica dels diferents recaptes expedits anteriorment sobre repartimiento de terres», en referència a que molts jornaleros i llauradors pobres que havien rebut lots de terres, no les havien pogut cultivar adequadament —deixant de pagar els censos— perque carien dels mijos necessaris per a això (les concessions no varen ser acompanyades de crèdits que els permeteren adquirir-los). La conseqüència de tot això va ser que les terres dels municipis varen passar a les oligarquies dels municipis, a eixos "particulars rics" dels que es parlava en el "Pla" de Olavide, qui havia criticat obertament les primeres mides perque estimava que els braceros carien de mijos per a posar en plena explotació les terres que se'ls entregaren —quan el propi Olavide dirigixca el proyecte de Noves Poblacions d'Andalusia i Serra Morena, els repobladores rebran lo mínim necessari per a poder escomençar a cultivar les terres que els havien segut concedides, junt en l'exenció de pagar imposts i censos durant els primers anys—.

En conclusió, com va destacar Francisco Tomás i Valenta, els polítics de Carlos III «varen actuar moguts més per raons econòmiques (posar en cultiu terres incultes) que per atres d'índole social, que o no apareixen en els seus plans i en els preceptes llegals, o quan varen sorgir en estos es varen vore sofocades en primer lloc per la falta de mijos adequats per a la seua aplicació real, i en segon terme (com ya varen vore Cárdenas i Joaquín Costa) per la resistència que la «plutocracia provinciana» va opondre a qualsevol reforma social. En tot, les mides desamortizadoras de Carlos III i inclús els correlativos plans d'els qui llavors es varen ocupar d'esta qüestió, posseïxen en comuna una característica important i positiva: la seua conexió en un més ampli pla de reforma o regulació de l'economia agrària.

«Desamortisació de Godoy»

Artícul principal → Desamortisació de Godoy.

Durant el regnat de Carlos IV (1788-1808) va tindre lloc la cridada «Desamortisació de Godoy», encara que qui la va posar en marcha en setembre de 1798 va ser Mariano Luis de Urquijo junt en el Secretari de Facenda, Miguel Cayetano Soler, que ya havia ocupat eixe càrrec durant el govern de Manuel Godoy —apartat del poder sis mesos abans—.

Va ser iniciada en 1798 quan Carlos IV va obtindre permís de la Santa Sèu per a expropiar els bens de la Companyia de Jesús (suprimida en 1773) i d'obres pías que, en conjunt, venien a ser una sexta part dels bens eclesiàstics. En ella es desamortizaron bens dels jesuïtes, de hospitals, hospicis, Cases de Misericòrdia i de Coleges Majors universitaris i incloïa també bens no explotats de particulars.

Com ha destacat Francisco Tomás i Valent, en la "desamortisació de Godoy" es dona un gir decisiu en vincular la desamortisació als problemes del deute públic, a diferència de lo ocorregut en les mides desamortizadoras de Carlos III que buscaven, encara que de forma molt llimitada, la reforma de l'economia agrària. Les desamortisació lliberals del XIX seguiran el plantejament de la "desamortisació de Godoy" i no el de les mides de Carlos III.

Desamortisació lliberals del XIX

Regnat de José I Bonaparte (1808-1813)

José Bonaparte va decretar el 18 d'agost de 1809 la supressió de «totes les Órdens regulars, monacals, mendicantes i clericals» (sic), els bens de les quals passarien automàticament a propietat de la nació. Aixina "moltes institucions religioses varen quedar dissoltes de fet (al marge de tota consideració jurídica canònica). La mecànica de la guerra va produir també en freqüència idèntics efectes en molts convents, monasteris i «cases de religiosos»".

José Bonaparte va realisar també una chicoteta desamortisació que no va implicar la supressió de la propietat, sino el confisc de les seues rendes per al avituallamiento i despeses de guerra de les tropes franceses, de manera que es varen tornar en 1814.

Corts de Càdis (1810-1814)

José Canga Argüelles, retratat per Antonio Cavana (Real Acadèmia de Belles arts de Sant Fernando, Madrit).

Despuix d'un intens debat que va tindre lloc en març de 1811, els diputats de les Corts de Càdis varen reconéixer l'enorme deute acumulat en forma de vals reals durant el regnat de Carlos IV i que el Secretari de Facenda interí José Canga Argüelles va estimar en 7000 millons de reals. Despuix de rebujar que els vals reals solament anaren reconeguts pel seu valor en el mercat, molt per baix del seu valor nominal —lo que haguera supost la ruïna dels seus posseïdors i l'impossibilitat d'obtindre nous crèdits—, es va aprovar la «Memòria» presentada per Canga Argüelles que proponia desamortizar determinats bens de «mans mortes» que es posarien a la venda. En les subastes l'import dels dos terços del preu d'arremate havia de pagar-se en «títuls del deute nacional» —lo que incloïa els vals reals del regnat anterior i els nous «billets de crèdit liquidats» que s'havien emés des de 1808 per a sufragar les despeses de la guerra de l'independència—. Els diners en efectiu obtingut en les subastes també es dedicaria al pagament dels interessos i dels capitals del «deute nacional».

En el decret de 13 de setembre de 1813, en el que va quedar plasmada la proposta de Argüelles, es denominava «bens nacionals» a les propietats que anaven a ser expropiades per l'Estat per a vendre-les en pública subasta. Es tractava dels bens confiscats o per confiscar als «traïdors», com Manuel Godoy i els seus partidaris, i als «afrancesados»; els de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem i de les quatre órdens militars espanyoles (Santiago, Alcántara, Calatrava i Montesa); els dels convents i monasteris suprimits o destruïts durant la guerra; les finques de la Corona, llevat els Llocs Reals destinats a servici i recree del rei; i la mitat dels baldíos i realengos dels municipis.

No obstant, segons Francisco Tomás i Valent, "este decret de 13 de setembre de 1813, que en cert modo constituïx la primera norma llegal general desamortizadora del sigle XIX, a penes va poder aplicar-se per la tornada de Fernando VII i del Estat absolut en 1814. Pero junt en la «Memòria» de Canga Argüelles tanca tots els principis i mecanismes jurídics de la posterior llegislació desamortizadora".

Major aplicació va alcançar el molt debatut decret de les Corts del 4 de giner de 1813, pel que es desamortizaban «tots els terrenys de baldíos o realengos i de propis i arbitrios» dels municipis en la finalitat de proporcionar «un auxili a les necessitats públiques, un premi als beneméritos defensors de la pàtria, i un recobre als ciutadans no propietaris». Per a alcançar estos tres fins al mateix temps (fiscal, patriòtic-militar i social) es dividirien els bens a desamortizar en dos mitats. La primera estaria vinculada al pagament de la "deute nacional", per lo que serien venudes en pública subasta, admetent-se el pagament «per tot el seu valor» en títuls de crèdits pendents des de 1808 o subsidiàriament en vals reals. La segona mitat es repartiria en lots de terres gratuïtes en favor dels que hagueren prestat servicis en la guerra (finalitat patriòtic militar) i als veïns sense terres (finalitat social), encara que estos últims, a diferència dels "premis patriòtics", devien pagar un cànon i si deixaven de fer-ho, perdien el lot assignat definitivament, lo que invalidava en gran partix la finalitat social proclamada en el decret i en gran mida donava la raó a aquells diputats que, com José María Calatrava o Vicente Terrero, s'havien opost al decret, especialment a la venda dels bens de propis, patrimoni sobre el que descansa «el govern econòmic i la policia rural dels pobles». Terrero va afirmar durant un dels debats:

M'oponc a la venda de propis i baldíos... ¿per a quí serà el frut de semblants vendes? Acabe de sentir-ho: per a tres o quatre poderosos, que en fart poc estipendio engrossarien en perjuí comú els seus propis interessos.

Trieni Lliberal (1820-1823)

Despuix de la restauració de la Constitució de 1812 en 1820, els governs del Trieni Lliberal (1820-1823) varen tindre que fer front de nou al problema del deute que no s'havia resolt durant el sexeni absolutista (1814-1820). I per a això les noves Corts varen revalidar el decret de les Corts de Càdis del 13 de setembre de 1813 per mig del decret de 9 d'agost de 1820 que va afegir als bens a desamortizar les propietats de l'Inquisició espanyola recent extinguida. Una atra novetat del decret de 1820 sobre el de 1813 era que ara en el pagament dels arremates de les subastes no s'admetria diners en efectiu, sino solament vals reals i atres títuls de crèdit públic, i pel seu valor nominal (a pesar de que el seu valor en el mercat era molt inferior). Per això Francisco Tomás i Valent ho va considerar com el decret "més extremiste" dels que vinculaven desamortisació en deute públic.

A causa del bajísimo valor de mercat dels títuls del deute respecte del seu valor nominal, "el desembós efectiu realisat pels compradors va ser molt inferior a l'import del preu de taxació (en alguna ocasió no va passar del 15 per cent d'este valor). Davant tals vendes escandaloses, va haver diputats en 1823 que varen propondre la seua suspensió i l'entrega dels bens en propietat als seus arrendataris. Un d'estos diputats va declarar «que per defecte de l'alienació, les finques han passat a mans de rics capitalistes, i estos, immediatament que han pres possessió d'elles, han fet un nou arrendament, generalment aumentant la renda al pobre llauro, amenaçant-li en el despulle en el cas de que no la pague puntualment». Pero no obstant aquells resultats i estes crítiques, el procés desamortizador va seguir alvance, sense modificar el seu plantejament".

Per una orde de 8 de novembre de 1820 (que seria substituïda per un decret de 29 de juny de 1822), les Corts del Trieni també varen restablir el decret de 4 de giner de 1813 de les Corts de Càdis sobre la venda de baldíos i bens de propis dels municipis.

La desamortisació eclesiàstica, a diferència de les Corts de Càdis que no legisló res al respecte, sí va ser abordada per les Corts del Trieni en relació en els bens del clero regular. El decret d'1 d'octubre de 1820 va suprimir «tots els monasteris de les órdens monacals; els canonges regulars de San Benito, de la congregació claustral tarraconense i cesaraugustana; els de San Agustín i els premonstratenses; els convents i coleges de les órdens militars de Santiago, Calatrava, Montesa i Alcántara; els de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, els de la de Sant Joan de Deu i els betlemitas, i tots els demés hospitals de qualsevol classe». Els seus bens mobles i immobles varen quedar «aplicats al crèdit públic» per lo que varen ser declarats "bens nacionals" subjectes a la seua immediata desamortisació. Uns dies despuix, per la llei d'11 d'octubre de 1820, es prohibia adquirir bens immobles a tot tipo de "mans mortes", en lo que es feya realitat la mida propugnada pels ilustrats del XVIII, com Campomanes o Jovellanos.

Desamortisació de Mendizábal (1836-1837)

Juan Álvarez Mendizábal.

La de Juan Álvarez Mendizábal i la de Pascual Madoz constituïxen les dos desamortisació lliberals més importants.

El govern del comte de Toreno va aprovar la Real Orde de Exclaustración Eclesiàstica del 25 de juliol de 1835 per la que se suprimien tots els convents en els que no hi haguera a lo manco dotze religiosos profesos. Despuix de la dimissió del comte de Toreno en setembre de 1835, Mendizábal va passar a ser president del Consell de Ministres. L'11 d'octubre es va decretar la supressió de tots els monasteris d'órdens monacals i militars. Els següents decrets serien, simplement, un desenroll del Decret de l'11 d'octubre. El 19 de febrer de 1836 es va decretar la venda dels bens immobles d'eixos monasteris i el 8 de març es va ampliar la supressió a tots els monasteris i congregació de varons. El Reglament del 24 de març especificava tots els comesos de les juntes diocesanes encarregades de tancar els convents i monasteris i, en general, de tot lo necessari per a l'aplicació del Decret del 8 març.

l'ex-monasteri de Sant Miguel del Mont, o de la Morcuera (Semanari Pintoresc Espanyol, 1853). Este monasteri, ubicat en Burgos, va ser un dels exclaustrados en la desamortisació de Mendizábal, quedant progressivament abandonat i en ruïnes.

La divisió dels lots es va encomanar a comissions municipals, per lo que estes es varen aprofitar del seu poder per a fer manipulacions i configurar grans lots inasequibles als chicotets propietaris, pero pagables, en canvi, per les oligarquies molt adinerades que podien comprar tant grans lots com a menuts.

Els chicotets llauros no varen poder entrar en les puges i les terres varen ser comprades per nobles i burguesos urbans adinerats, de manera que no va poder crear-se una verdadera burguesia o classe mija en Espanya.

Els terrenys desamortizados pel govern varen ser únicament els pertanyents al clero regular, açò és, a les órdens religioses. L'Iglésia va prendre la decisió de excomulgar tant als expropiadores com als compradors de les terres, lo que va fer que molts no es decidiren a comprar directament les terres i ho varen fer a través d'intermediaris o testaferros.

Desamortisació de Espartero (1841)

El 2 de setembre de 1841 el recent nomenat regente, Baldomero Espartero, va impondre la desamortisació de bens del clero secular (el no vinculat a cap orde religiosa), proyecte que va elaborar Pedro Surra Rull. Esta llei durarà escassament tres anys i en afonar-se el partit progressiste la llei va ser derogada.

En 1845, durant la Década Moderada, el Govern va intentar restablir les relacions en l'Iglésia, lo que du a la firma del Concordato de 1851.

Desamortisació de Madoz (1854-1856)

Retrat de Pascual Madoz (1873) per José Nin i Tudó.

Durant el bienio progressiste (al front del que va estar novament Baldomero Espartero junt a O'Donnell) el ministre de Facenda Pascual Madoz realisa una nova desamortisació (1855) que va ser eixecutada en major control que la de Mendizábal. El dijous 3 de maig de 1855 es publicava en La Gasseta de Madrit i el 3 de juny l'Instrucció per a realisar-la.

Es declaraven en venda totes les propietats principalment comunals de l'ajuntament, de l'Estat, del clero, de les órdens militars (Santiago, Alcántara, Calatrava, Montesa i Sant Joan de Jerusalem), confraries, obres pías, santuaris, de l'ex infant Don Carlos, d'els propis i comuns dels pobles, de la beneficencia i de l'instrucció pública, en les excepcions de les Escoles Pías i els hospitalaris de Sant Joan de Deu, dedicats a l'ensenyança i atenció mèdica respectivament, ya que reduïen la despesa de l'Estat en estos àmbits. Igualment es permetia la desamortisació dels censos pertanyents a les mateixes organisacions.

Esta desamortisació va ser la que va alcançar un major volum de vendes i va tindre una importància superior a totes les anteriors. No obstant, els historiadors s'han ocupat tradicionalment molt més de la de Mendizábal, l'importància de la qual residix en la seua duració, el gran volum de bens movilisats i les grans repercussions que va tindre en la societat espanyola.

Despuix de haver segut motiu d'enfrontament entre conservadors i lliberals, va aplegar un moment en que tots els partits polítics varen reconéixer la necessitat de rescatar aquells bens inactius, a fi d'incorporar-los al major desenroll econòmic del país. Es va suspendre l'aplicació de la llei el 14 d'octubre de 1856, recomençant-se dos anys despuix, el 2 d'octubre de 1858, sent O'Donnell president del Consell de Ministres. Els canvis de govern no varen afectar a les subastes, que varen continuar fins a finals de sigle. En 1867 s'havien venut en total 198 523 finques rústiques i 27 442 urbanes. L'Estat va ingressar 7856 millons de reals entre 1855 i 1895, casi el doble de lo obtingut en la desamortisació de Mendizábal. Estos diners es va dedicar fonamentalment a cobrir el dèficit del presupost de l'Estat, amortisació de deute públic i obres públiques, reservant-se 30 millons de reals anuals per a la reedificaació i reparació de les iglésies d'Espanya.

La llei Madoz de 1855 supon la fusió de les normes desvinculadoras tant en el camp de la desamortisació civil com en el religiós i representa l'última disposició que va a regir i mantindre en vigor estes polítiques expropiadoras a lo llarc del XIX.

Tradicionalment s'ha cridat al periodo de que tractem desamortisació civil, nom inexacto, puix si be és cert que es va subastar gran número de finques que havien segut propietat comunal dels pobles, lo que constituïa una novetat, també es varen vendre molts bens fins a llavors pertanyents a l'Iglésia, sobretot les que estaven en possessió del clero secular.

En conjunt, es calcula que de tot lo desamortizado, el 35 % pertanyia a l'iglésia, el 15 % a beneficencia i un 50 % a les propietats municipals, fonamentalment dels pobles.

L'Estatut Municipal de José Calvo Sotelo de 1924 va derogar definitivament les lleis sobre desamortisació dels bens dels pobles i en això la desamortisació de Madoz.

Vore també

Per a la desamortisació en Mèxic, vore Llei Lerdo de 1856.

Per a la desamortisació en Argentina, vore Llei de Enfiteusis, del president Bernardino Rivadavia de 1826.

Referències

Bibliografia

• Car Baroja (2008). Història del anticlericalismo espanyol, Madrit: Car Raggio. ISBN 978-84-7035-188-4.
• Giménez López (1996). El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
• Tomás i Valent, Francisco (1972). El marc polític de la desamortisació en Espanya, 2ª edició, Barcelona: Ariel.

Martín Martín, Teodoro (1973): La desamortisació Texts polític-jurídics. Editorial Narcea. Madrit. ISBN 84-277-0153-5.