Desamortisació de Godoy
La denominada desamortisació de Godoy va ser la primera desamortisació pròpiament dita portada a terme en Espanya. A pesar de que la historiografia utilisa esta denominació, esta no tindria massa fonament,[1] ya que va ser decretada en setembre de 1798 durant el regnat de Carlos IV quan Manuel Godoy feya sis mesos que havia perdut el poder, per lo que el seu promotor va ser el seu substitut Mariano Luis de Urquijo.
L'objectiu de la desamortisació va ser fer front a l'enorme dèficit i a l'asfixiant endeutament que patia la Facenda Real com a conseqüència del gran increment de la despesa que va supondre la guerra de la Convenció (1793-1795) que va mantindre Espanya en la República Francesa i l'encara major de la guerra en Gran Bretanya iniciada en 1796 i que va supondre un verdader descalabro per a la Monarquia de Carlos IV perque l'Armada britànica va tallar les comunicacions en l'Imperi espanyol d'Amèrica, d'a on procedien els principals ingressos per a la Facenda Real, tant en metals preciosos com en drets de aduana. Els bens desamortizados varen ser els pertanyents als Coleges Majors, els de els jesuïtes que no s'hagueren venut despuix del seu expulsió trenta anys abans i els de les institucions benèfiques de l'Iglésia.
Història
[editar | editar còdic]
El primer problema que va tindre que abordar el nou govern de Mariano Luis de Urquijo despuix de la caiguda de Godoy el 28 de març de 1798 va ser la pràctica bancarrota de la Facenda Real, el dèficit de la qual s'havia intentat sufragar fins a llavors en contínues emissions de vals reals el valor de les quals s'havia anat deteriorant, ya que l'Estat tenia molts problemes per a pagar els interessos i els venciments d'estos. Per a solucionar este problema Urquijo va recórrer a una mida extraordinària: l'apropiació per l'Estat de certs bens "amortisats", la seua posterior venda i l'assignació de l'import al pagament del deute a través d'una Caixa d'Amortisació. Lo paradòxic va ser que esta primera desamortisació espanyola important fora coneguda com la "Desamortisació de Godoy".[2]
El 25 de setembre de 1798 es varen promulgar tres reals órdens. En la primera, es destinava a la Caixa d'Amortisació els «cabals i rendes dels sis Coleges Majors» i es posaven en venda les seues propietats, compensant a esta "mà morta" en el 3 % del valor de les mateixes, que abonaria la Caixa d'Amortisació. La segona incorporava «definitivament a la Real Facenda», i en concret a la Caixa d'Amortisació, «tots els bens que quedaren de les anomenades temporalitat dels jesuïtes», és dir, els bens dels jesuïtes, expulsats en 1767, que encara no hagueren segut enajenados. La tercera i última real orde establia l'alienació «a benefici de la Caixa [d'Amortisació] de tots els bens fundos pertanyents a hospitalés, hospicis, cases de misericòrdia, de reclusió i d'expósitos, confrarias, memòries i obres pías i patronats de llecs, baix l'interés anual del tres per cent als desposseïts». En esta tercera orde, puix, es desamortizaban les propietats de bona part de les institucions de beneficencia de l'Iglésia, rebent a canvi una renda anual del 3% del valor de les bens venuts.[3] En conclusió, Urquijo només desamortizó els bens de "mans mortes" "políticament dèbils" (Coleges Majors, hospicis, hospitals...) o "indefenses" (els bens dels jesuïtes expulsats) i "l'Iglésia no va donar la batalla en defensa dels patrimonis d'estes institucions".[4]
Com va destacar Francisco Tomás i Valent, "en estes tres disposicions podem dir que s'inicia la desamortisació tal com va seguir realisant-se a lo llarc del sigle XIX, açò és, en les característiques següents: apropiació per part de l'Estat i per decisió unilateral seua de bens immobles pertanyents a «mans mortes»; venda dels mateixos, i assignació de l'import obtingut en les vendes a l'amortisació dels títuls del deute".[4]
No obstant, gran part dels fondos de les vendes no varen ser ingressats en la Caixa d'Amortisació sino que varen ser dedicats per Manuel Godoy, que va tornar al poder a finals de l'any 1800, a les despeses de la nova guerra en Gran Bretanya (1803-1808). Per això Godoy va negociar i va obtindre del papa Pío VII una nova desamortisació de bens de l'Iglésia. El 12 de decembre de 1806 es promulgava un breu pontifici —publicat en Espanya el 21 de febrer de 1807— pel que el papa concedia al rei Carlos IV la facultat de enajenar «la sèptima part dels predios pertanyents a les iglésies, monasteris, convents, comunitats, fundacions i unes atres qualssevol persones eclesiàstiques, inclús els bens patrimonials de les quatre Órdens Militars i la de Sant Joan de Jerusalem». A canvi rebrien el tres per cent del valor dels respectius bens desamortizados. En el breu es dia que calia aplicar «els productes de la gràcia a l'extinció dels vals reals i al recobre de les urgentíssimes necessitats de la Monarquia». Esta «gràcia» concedida per Roma s'explicaria pel desig del Papa de recolzar al manteniment d'una Monarquia de l'Antic Règim, quan algunes d'elles havien segut agranades pels eixèrcits revolucionaris francesos. No obstant, esta desamortisació de el "sèptim eclesiàstic" no va ser aplicada puix Fernando VII res més accedir al tro despuix del gresca d'Aranjuez de març de 1808 va suspendre la seua aplicació (les Corts de Càdis també la varen mantindre).[5]
En l'anomenada «desamortisació de Godoy» en dèu anys es va liquidar una sexta part de la propietat rural i urbana que administrava l'Iglésia. Ademés les conseqüències socials de la mateixa no deuen ser desdenyades, ya que la ret benèfica de l'Iglésia va quedar pràcticament desmantellada. I per un atre costat la renda del 3 % promesa a les institucions les propietats de les quals havien segut desamortizadas pronte va deixar d'abonar-se per la falta de fondos de la Caixa d'Amortisació.[1]
Pero la "desamortisació de Godoy" no va solucionar els problemes de la Facenda perque en 1808 els ingressos ordinaris no aplegaven als 500 millons de reals, mentres que les despeses estaven propenques als 900 millons, més els 200 millons en pagaments dels interessos del deute acumulat, que en eixe any segons els càlculs presentats per José Canga Argüelles davant les Corts de Càdis en 1811 ascendien a 7000 millons de reals.[6]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Giménez López, 1996, p. 117.
- ↑ Giménez López, 1996, p. 74 i 117.
- ↑ Tomás i Valent, 1972, p. 43-44.
- ↑ 4,0 4,1 Tomás i Valent, 1972, p. 44.
- ↑ Tomás i Valent, 1972, p. 44-46.
- ↑ Giménez López, 1996, p. 119.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1996) El fi de l'Antic Règim. El regnat de Carlos IV, Madrit: Història 16-Temes de Hui. ISBN 84-7679-298-0.
- Tomás i Valent, Francisco (1972). El marc polític de la desamortisació en Espanya, 2ª edició, Barcelona: Ariel.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Desamortización de Godoy» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.