Anar al contingut

Supressió de la Companyia de Jesús

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Vincenzo Milione - Portrait of Pope Clement XIV.jpg
Papa Clemente XIV.

La '___protected_title_0___' es referix al removiment de tots els jesuïtes de la major part d'Europa Occidental i les seues respectives colónies a partir de 1759, junt en l'abolició de l'orde per part de la Santa Sèu, que va ser decretada en 1773 pel papa Clemente XIV, per la pressió que varen eixercir sobre ell els principals monarques catòlics: el rei Carlos III d'Espanya, que sis anys abans hi havia expulsat als jesuïtes dels seus dominis; els atres sobirans de la Casa Borbón, Luis XV de França, que els havia expulsat en 1762; i el rei de Nàpols, fill de Carlos III; ademés del rei de Portugal, d'a on havien segut expulsats en 1759. El papat va accedir a les demandes antijesuitas sense molta resistència. Els jesuïtes varen ser expulsats successivament del Imperi portugués (1759), França (1764), el regne de Nàpols i el regne de Sicília, Malta, el ducado de Parma i Placensia, l'Imperi espanyol (1767) i Àustria i Hongria (1782).[1]

Els historiadors identifiquen múltiples factors com a responsables de la supressió. Els jesuïtes no tenien reparacions a el hora d'inmiscuir en política i la seua rodalia al papa i el seu poder era motiu de desconfiança respecte al seu rol en els assunts religiosos i polítics de nacions independents. En França, el recel cap a la Companyia es va deure a una combinació de moltes influències, des de l'ascens del jansenisme (popular entre les èlits franceses) i el librepensamiento fins a l'impaciència prevalente llavors en l'Antic Règim.[2] Monarquies que intentaven centralisar i secularizar el poder polític veen els jesuïtes com una organisació supranacional que estava aliada massa estretament en el papat i que era massa autònoma dels monarques en els territoris dels quals operaven.[3]

En el seu breu papal ___protected_title_2___ (21 de juliol de 1773), Clemente XIV va suprimir a la Companyia com un ___protected_title_3___. No obstant, l'orde no va desaparéixer i va continuar operacions subrepticias en China, Rússia, Prusia i els Estats Units. En Rússia, Catalina la Gran va permetre que es fundara un nou noviciado.[4] En 1814, un atre papa, Pío VII, va mamprendre accions per a restaurar la Companyia de Jesús a les seues prèvies províncies, i els jesuïtes varen escomençar a reactivar la seua obra en eixos països.

Antecedents

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Expulsió dels jesuïtes.

A mitan de el XVIII els jesuïtes varen ser expulsats de les principals monarquies catòliques, llevat del Imperi Austríac. En 1759 varen ser expulsats del regne de Portugal i de la seua colónia de Brasil; en 1762 del regne de França i en 1767 del regne d'Espanya.


En Espanya la Pragmàtica Sanció de 1767 de Carlos III, en que s'ordenava la seua expulsió, va ser aplicada el 2 d'abril de 1767 quan les 146 cases dels jesuïtes varen ser cercades en amanecer pels soldats.[5] Varen tindre que abandonar Espanya 2.641 jesuïtes i del seu imperi de les Índies varen eixir 2.630. El papa Clemente XIII es va vore obligat a admetre'ls en els Estats Pontificis, despuix de la seua expulsió de l'illa de Còrsega, en acabant de que esta va ser ocupada per França.[6]

La pressió al papa per a que suprimixca l'orde

[editar | editar còdic]

El papa Clemente XIII va resistir les pressions de Carlos III i dels atres dos reis Borbones, ademés de la del rei de Portugal, i no va suprimir l'orde dels jesuïtes. Pero quan va resultar elegit el seu successor Clemente XIV, conegut pel seu poc aprecie als jesuïtes, les perspectives dels monarques catòlics varen canviar.[7]

Les raons que varen espentar a Carlos III a pressionar en tant afany al papa per a que suprimira l'orde, fins al punt que es va convertir en el director de la «batalla» dels monarques catòlics, no estan molt clares. El historiador de el XIX Manuel Danvila, citat per Antonio Domínguez Ortiz, va barallar diverses hipòtesis pero no va aplegar a cap conclusió: «Va poder témer per la seua vida i la de la seua família, com reiteradament va consignar en la seua correspondència; va poder creure que la doctrina dels jesuïtes era incompatible en la tranquilitat dels seus Estats i en la seua nova política».[8]

Domínguez Ortiz, per la seua banda, creu que algunes de les seues cartes nos proporcionen pistes sobre quin va ser la motivació, com la que va escriure en març de 1773 al seu antic ministre del regne de Nàpols Tanucci:[9]

Et done la gustosa i important notícia per a la nostra santa religió i per a tota la nostra família de haver-me enviat el papa la minuta de la bula de l'extinció dels jesuïtes... Donem molt de vores gràcies a Deu, puix en açò nos dona molta quietud en els nostres Regnes, i la seguritat de les nostres persones, que no podia haver sense açò

En un sentit similar s'expressava en la carta que va enviar a Luis XV, per eixes mateixes dates, en la que es felicitava per una mida «que deu produir molta tranquilitat en els nostres Estats i extinguir l'esperit de partit». En setembre, verificada ya l'extinció, va tornar a escriure al rei de França; li dia que no tenia «personalment animadversión contra els jesuïtes com a individus, pero que com a cos fomentaven la divisió en els Estats i sostenien màximes molt dañosas als sobirans i a la tranquilitat dels seus pobles». Antonio Domínguez Ortiz conclou que «lo que Carlos III temia de la Companyia de Jesús coincidix en lo que els seus ministres, singularment Campomanes, li havien representat a raïl del Gresca de Esquilache: que eren els responsables de les inquietuts, i que mentres permaneixqueren no hi hauria pau. Motius, puix, purament polítics, en els que es percep el profunt trauma que en el monarca va produir la gresca; tan profunt, que mai li va abandonar el temor d'un atentat contra ell o els seus».[10]

Archiu:Brief 'Dominus ac Redemptor'.jpg
Primera pàgina del breu papal Dominus ac Redemptor (en llatí i en francés) en el que Clemente XIV va decretar la supressió dels jesuïtes

Com el primer enviat a Roma per Carlos III, l'arquebisbe de Valéncia Tomás Azpuro, solament va conseguir resultats parcials, puix el papa es negava a la supressió, ho va substituir per José Moñino, que va aplegar a Roma en juny de 1772 en instruccions molt precises i amplis poders. Moñino, «en bones maneres al principi, i més vesprada en expressions dures i amenaces de represàlies va acossar al papa» i finalment va conseguir el seu objectiu, per lo que Carlos III li va otorgar el títul de comte de Floridablanca i ho va convertir en el seu ministre de confiança. Ademés Carlos III va concedir «mercés a dò José Nicolás de Azara, procurador general de la Cort en Roma, a la moradura Zelada, al confesor del papa i a atres persones que havien colaborat en l'extinció».[11]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ (2015) Jesuit Survival and Restoration: A Global History (1773–1900), Brill. ISBN 978-9004283879.
  2. ↑ Roehner, Bertrand M.. “Jesuits and the State: A Comparative Study of their Expulsions (1590–1990)”. Religion 27 (2): 165–182. doi:10.1006/reli.1996.0048.
  3. ↑ Anada Altman, et al., The Early History of Greater Mexico, Pearson, 2003, p. 310.
  4. ↑ Great Events in Religion, Denver: ABC-CLIO, pp. 812. ISBN 978-1440845994.
  5. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 140.
  6. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 140-141.
  7. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 142.
  8. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 142-143.
  9. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 143.
  10. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 144.
  11. ↑ Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, pp. 144-145.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (2005) Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-5970-3.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Supressió_de_la_Companyia_de_Jesús&oldid=866144»