Expulsió dels jesuïtes d'Espanya de 1767

Expulsió dels jesuïtes d'Espanya de 1767

Carlos III cap a 1760

L'expulsió dels jesuïtes d'Espanya de 1767 va ser ordenada pel rei Carlos III, seguint els eixemples recents portugués de 1759 i francés de 1762, baix l'acusació de haver segut els instigadors de les gresques populars de l'any anterior, coneguts en el nom de Gresca de Esquilache. Sis anys despuix el monarca espanyol va conseguir que el papa Clemente XIV suprimira l'orde dels jesuïtes. No obstant, seria restablida per Pío VII el 7 d'agost de 1814 i el rei Fernando VII els va permetre la tornada a Espanya el 15 de maig de 1815. Els jesuïtes serien expulsats d'Espanya tres voltes més: en 1820, durant el Trieni Lliberal; en 1835, durant la Regència de María Cristina de Borbón; i en 1932, baix la Segona República.

Antecedents

El Antijesuitismo en el XVIII

Artícul principal → Antijesuitismo.

Expulsió dels jesuïtes de Portugal en 1759 pel ministre Marqués de Pombal (gravat de l'época)

La difusió del jansenisme —doctrina i moviment d'una forta càrrega antijesuítica— i de l'Ilustració a lo llarc del XVIII va deixar desfasados certs aspectes de l'ideari jesuítico, especialment, segons Antonio Domínguez Ortiz, «els seus métodos educatius, i en general, el seu concepte de l'autoritat i de l'Estat. Una monarquia cada volta més laicizada i més absoluta va escomençar a considerar als jesuïtes no com a colaboradors útils, sino com a competidors molests». Ademés varen continuar els conflictes en les órdens religioses tradicionals, com l'inclusió en l'Índex de Llibres Prohibits de la Història Pelagiana de la moradura agustino Noris, gràcies a l'influència que tenia la Companyia en l'Inquisició, o com el rebuig que va produir la publicació de l'obra Fra Gerundi de Campazas del Pare Illa, en la que el jesuïta satirizaba als flares.

L'arribada al tro del nou rei Carlos III en 1759 va supondre un dur colp per al poder i l'influència de la Companyia, puix el nou monarca, a diferència dels seus dos antecessors, no era res favorable als jesuïtes, influït per la seua mare la reina Isabel de Farnesio, que «sempre els va tindre animadversión i rebuig» derivat açò d'alguna confrontació o abús d'algun jesuïta, i per l'ambient anti-jesuítico que predominava en la cort de Nàpols d'a on provenia. Aixina que Carlos III trencant la tradició dels Borbones, va nomenar com confesor real al flare descalce Pare Eleta.

La «gresca de Esquilache» de 1766

Artícul principal → Gresca de Esquilache.

Retrat del Marqués de Esquilache, obra de l'italià Giuseppe Bonico (1759).

El cridat gresca de Esquilache de 1766 es va iniciar en Madrit i el desencadenant va ser un decret impulsat pel secretari de Facenda, el «estranger» marqués de Esquilache, que pretenia reduir la criminalitat i que formava part d'un conjunt d'actuacions de renovació urbana de la capital —neteja de carrers, allumenat públic nocturn, aigüeral—. En concret, la norma objecte de la protesta exigia l'abandó de les capes llargues i els capells de grans ales, ya que estes penyores ocultaven rostres, armes i productes de contrabando. El trasfondo de la gresca era una crisis de subsistència a conseqüència d'un alça molt pronunciada del preu del pa, motivada no solament per una série de males collites sino per l'aplicació d'un decret de 1765 que lliberalisava el mercat de gra i eliminava els preus màxims —els preus taxats—.

Durant la gresca la casa de Esquilache va ser assaltada —al crit de ¡Vixca el rei, muiga Esquilache!— i a continuació la multitut es va dirigir cap al Palau Real a on la Guàrdia Real va tindre que intervindre per a restablir l'orde —va haver molts ferits i quaranta morts—. Finalment Carlos III va assossegar el tumult prometent l'anulació del decret, la destitució de Esquilache i l'abaratiment del preu del pa. No obstant, la gresca es va estendre a atres ciutats i va alcançar gran virulència en Saragossa. En alguns llocs, com Elig o Crevillente, les gresques de subsistència es varen convertir en tumults antiseñoriales. En Guipúscoa, el tumult va ser anomenat machinada (en vasc, tumult de llauradors). Totes estes gresques varen ser molt durament reprimits i l'orde va ser restablit.

El procés que conduïx a l'expulsió

El fiscal del Consell de Castella Pedro Rodríguez de Campomanes, un furibundo antijesuita, va ser encarregat d'obrir una «perquisició» secreta per a averiguar quí o quí havien segut els instigadors de les gresques. Campomanes en seguida va dirigir la seua atenció cap als jesuïtes a partir de l'evidència de la participació d'alguns d'ells en el tumult. Aixina va ser reunint material procedent de diverses províncies, obtingut, segons Domínguez Ortiz, per mig de «la violació del correu, informes d'autoritats, delació, confidències de soplones recollides en gran misteri, en les que se senyalaven amistats o concomitancias d'amotinats en jesuïtes, frases soltes, hablillas i sòries».

En la documentació acumulada en la «Perquisició» —segons Domínguez Ortiz, «de tan sospitós orige i tan escassa força provatòria, que com a molt podia acusar a individus aïllats»— Campomanes va elaborar el seu Dictamen que va presentar davant el Consell de Castella en giner de 1767 i en el que va acusar als jesuïtes de ser els responsables de les gresques en els que pretenien canviar la forma de govern. En els seus arguments inculpatorios, segons Domínguez Ortiz, va recórrer també a «tota l'atarassana antijesuítico elaborat en dos sigles», com «la doctrina del tiranicidio, la seua relaixada moral, el seu afany de poder i riquees, el seu manejos en Amèrica [en referència a les missions jesuíticas], les querelles doctrinales...». El president del Consell de Castella, el comte d'Aranda va formar un Consell extraordinari que va emetre una consulta en la que considerava provada l'acusació i proponia l'expulsió dels jesuïtes d'Espanya i les seues Índies. Carlos III per a tindre major seguritat va convocar un consell o junta especial presidida pel duc d'Alba i integrada pels quatre Secretaris d'Estat i del Despaig —Grimaldi, Juan Gregorio de Muniain, Múzquiz i Roda— que va ratificar la proposta d'expulsió i va recomanar al rei no donar explicacions sobre els motius de l'expulsió. Despuix de l'aprovació de Carlos III, a lo llarc del més de març de 1767 el Comte Aranda va dispondre en el màxim secret tots els preparatius per a procedir a l'expulsió de la Companyia.

Art de la llengua guaraní, obra del jesuïta Antonio Ruiz de Montoya (1724). La filosofia predicadora jesuïta promovia l'estudi de les costums i cultures natives en la finalitat de ser acceptats en els pobles indígenes, lo que els va dur a tindre bones relacions en els natius de moltes colónies de la Monarquia Hispànica.

Despuix de l'expulsió el rei va demanar l'aprovació de les autoritats eclesiàstiques en una carta que es va enviar als 56 bisbes espanyols, dels que en la seua resposta només sis es varen atrevir a desaprovar la decisió i cinc no varen contestar. «El restant, la gran majoria, va aprovar en més o menys entusiasme el decret d'expulsió».

Vore també

• Archive d'Espanya de la Companyia de Jesús

Bibliografia

• (2006) El Sigle de les Llums. Política i societat, Madrit: Síntesis. ISBN 84-9756-414-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDomínguez Ortiz2005">Domínguez Ortiz (2005). Carlos III i l'Espanya de l'Ilustració, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-5970-3.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMestre2004">Mestre (2004). «La cultura en el sigle XVIII espanyol», Luis Gil Fernández i uns atres (ed.). La cultura espanyola en l'Edat Moderna. Història d'Espanya XV, Madrit: Istme. ISBN 84-7090-444-2.