Anton Bruckner

Archiu:Joseph Anton Bruckner (1868).jpg

Anton Bruckner

Josef Anton Bruckner; Archivo de audio "De-Anton Bruckner.ogg" no encontrado (Ansfelden, 4 de setembre de 1824-Viena, 11 d'octubre de 1896) va ser un compositor, professor i organiste austriaco. Va compondre música coral, instrumental -per a orgue-, de cambra i simfònica (camp en el que va destacar especialment). Se li considera un dels últims representants del Romanticisme austroalemán. Wagner —a qui Bruckner admirava i reconeixia com a mestre— va senyalar en les seues memòries: «si algú té idees simfòniques despuix de Beethoven, eixe és Bruckner.» El seu afany de perfeccionisme i les crítiques que rebia li feyen modificar les seues obres una i una atra volta, en lo que existixen múltiples versions d'una mateixa obra.

Biografia

Infància i primera formació

Va nàixer en la chicoteta ciutat de Ansfelden, en el nort d'Àustria. El seu pare, que era mestre d'escola i tocava l'orgue de l'iglésia local, imbuyó al seu fill les dos vocacions a les que dedicaria la seua activitat professional: l'ensenyança i l'interpretació com a organista.Despuix de la mort prematura del seu pare en 1837, la mare va enviar a Bruckner com a chiquet cantor al propenc monasteri de St. Florian, a on també va rebre classes de música. Seguint la tradició familiar, va prendre la decisió de seguir la carrera docent. Despuix d'assistir al seminari preparatori per a mestres en Linz, es va convertir en assistent de l'escola en el llogaret de Windhaag, a on pronte va tindre conflictes en els seus superiors, lo que finalment va dur a que fora transferit: Bruckner hi havia compost massa i improvisat en l'orgue en lloc d'eixercir els seus deures (ademés del servici escolar i religiós també va treballar en el camp i en el bosc).

De fet, hi ha tres cridades "misses corals" d'esta época, a saber, la Missa Windhaager (una chicoteta missa per a alt, dos cornos i orgue), i dos breus misses (a cappella): la missa de Kronstorfer i la missa per al Dijous Sant.

En 1845 finalment va completar l'examen de mestre i es va unir en el mateix any a un treball com a professor assistent de l'escola de St. Florian. Devot catòlic, els seus estudis musicals es varen estendre fins a l'edat de 40 anys.

Periodo de Sant Florián: 1845-1855

En la década que Bruckner va passar en l'abadia al principi es va dedicar àmpliament a la seua professió docent, va assistir a un curs d'educació superior en Linz en 1850, i cinc anys despuix va aprovar un examen per a obtindre permís per a ensenyar en escoles secundàries. Al mateix temps, no obstant, la música es va fer cada volta més important per a ell, per lo que va perfeccionar la seua forma de tocar l'orgue, lo que li va valdre el lloc d'organiste provisional en 1848, i tres anys més tarde que el d'organiste habitual en St. Florian. Va redactar les seues primeres composicions de major importància, com el Rèquiem (1848) i la Missa solemnis (1854), aixina com una série de motets i els salms 22 i 114.

En 1854, Bruckner va viajar a Viena per primera volta per a sometre's a un examen d'orgue front al director de la cort local, Ignaz Aßmayer, que va passar brillantement. 1855 va ser seguit per un atre viage a Viena, a on va ser alumne del famós teòric de la música i professor de baix continu i contrapunt Simon Sechter.

Organiste en Linz: 1855-1868

En 1855, l'organiste titular de Linz va morir, per lo que es va alinear un concurs per a determinar el seu successor. Bruckner inicialment no va presentar la solicitut, pero finalment va ser persuadit per a participar. Encara que no havia presentat una solicitut per escrit, se li va permetre participar. Cap dels seus competidors va poder alcançar el virtuós art d'orgue de Bruckner, per lo que el 8 de decembre d'eixe any va ser nomenat nou organiste de la catedral de Ignatiuskirche (Alter Dom). Bruckner s'havia convertit completament en músic professional i finalment va abandonar l'activitat d'ensenyança escolar.

Ademés del seu nou treball, va continuar estudiant en Sechter, i va visitar al seu mentor vàries voltes en Viena. En 1860 va assumir com a director del cor la direcció d'un club de cors d'hòmens, el Liedertafel Frohsinn, que va mantindre durant varis anys en interrupcions. En el Liedertafel Bruckner va donar numerosos concerts i, per lo tant, va adquirir una bona reputació com a director coral. Va compondre numeroses obres per al cor. El 19 de novembre de 1861, finalment va posar com a conclusió dels estudis de teoria musical front a una comissió dirigida per Sechter, a la que també pertanyien els directors Johann von Herbeck i Felix Otto Dessoff. La professionalitat en la que Bruckner va dominar les demandes fetes va ser inspirada per Herbeck, qui posteriorment es va convertir en un important defensor de Bruckner, davant la famosa exclamació "Deuria haver-nos posat a prova".

Bruckner havia dominat per complet i interiorisat els aspectes tècnics de la composició, pero a pesar de les numeroses peces ya escrites, aparentment encara no se sentia lo suficientment segur en la pràctica de la composició lliure, per lo que va visitar al director de teatre Otto Kitzler per a obtindre més educació en esta àrea en Linz. Kitzler, casi dèu anys més jove que Bruckner, era un sincer admirador d'Héctor Berlioz, Franz Liszt i Richard Wagner, per mig dels quals va demostrar a Bruckner els métodos moderns de composició i instrumentació. Ludwig van Beethoven, Robert Schumann i Felix Mendelssohn Bartholdy també varen ser pedres angulars importants d'estes lliçons. Durant este temps, Kitzler va continuar animant al seu alumne per a compondre (significativament, Simon Sechter havia prohibit prèviament qualsevol composició lliure durant les seues lliçons). Entre unes atres, es varen crear les primeres obres instrumentals importants: un quartet de corda, una obertura i l'anomenada simfonia d'estudi.

Despuix de completar este treball en 1863, es va considerar que Kitzler havia completat en èxit els estudis de Bruckner. Entre 1864 i 1868, les primeres obres importants del compositor Bruckner es varen produir en les tres misses principals en re menor, el meu menor i fa menor, aixina com la Simfonia n.º 1 en do menor.

Despuix d'haver entrat en contacte en la música de Wagner, Bruckner, mentrestant, havia estudiat les partitures de Tannhäuser i L'holandés errante, i va quedar molt impressionat per les obres. En juny de 1865, en motiu d'una interpretació de Tristan i Isolda en Munich, finalment va conéixer al venerat compositor en persona. Wagner va acceptar benevolentemente a Bruckner i, tres anys més tart, inclús li va donar a ell i a la seua Liedertafel "Frohsinn" l'estrena concertante de l'escena final d'Els mestres cantores de Núremberg (4 d'abril de 1868).

No obstant, les numeroses activitats com a organista, director de cor i compositor havien cobrat el seu preu un any abans: les forces de Bruckner havien treballat tant que en 1867 va tindre que sometre's a una recuperació ya que va sofrir una crisis nerviosa, una profunda depressió, i va estar ingressat durant tres mesos en una clínica de Bad Kreuzen. Un any despuix va patir un atre paroxisme nerviós i va tornar a la mateixa clínica de repòs.

En 1868, la primera simfonia de Bruckner baix el liderage del compositor va tindre una estrena mundial prou exitós, que va anar positivament revisat pel famós crític vienés Eduard Hanslick. No obstant Bruckner volia donar a conéixer les seues composicions a un públic més ampli que el possible en la província. Ademés, des de la mort de Sechter en setembre de l'any anterior havia lliberat el seu lloc com a professor de teoria de la música (baix continu i contrapunt) i organiste en el Conservatori de Viena, aixina com en la posició d'organista de la cort, i Bruckner va decidir convertir-se en el successor del seu antic mentor en Viena.

Encara que Bruckner era un organiste renombrado en el seu temps, impressionant a audiències en França i Anglaterra en les seues improvisacions, no va compondre cap obra important per a este instrument (encara que sí va compondre vàries obres menors i va escriure algunes transcripcions a l'orgue de les seues simfonies). Les seues sessions d'improvisació li varen proporcionar a voltes idees que desenrollaria posteriorment en les seues simfonies.

A partir de 1875 va impartir harmonia i contrapunt en l'Universitat de Viena. Dins del círcul dels seus adeptes en l'Universitat es trobaven Hans Rott, Hugo Wolf i Gustav Mahler, en eixe llavors encara estudiants.

Bruckner en Viena: 1868-1896

En aplegar a Viena, els treballs esperats li varen ser otorgats de colp i repent. Ademés del colp familiar del destí que va supondre que la seua germana morira en el seu apartament a principis de 1870, va conseguir l'èxit artístic en els primers anys: en 1869 Bruckner es va convertir en un virtuós d'orgue en concerts extremadament exitosos en Nancy i París, i en 1871 en Londres. Les estrenes mundials de la Missa en el meu menor en Linz (1869) i la Missa en fa menor en Viena (1872) varen ser rebuts en aplaudiments. La seua docència en el k. o. k. Reichshauptstadt va començar tan prometedora per al compositor que no va deixar sospitar molt de les baralles posteriors pel seu reconeiximent.

La situació per a Bruckner solament es va tornar problemàtica quan va començar a donar a conéixer les seues simfonies als vieneses. La Simfonia n. ° 2 en do menor va ser estrenada per la Filharmònica de Viena en 1873. Eduard Hanslick, que havia tractat a Bruckner en benevolència en l'época de Linz, ara es va comportar cada volta de forma més distant cap a ell. La ruptura entre els dos va aplegar en 1877, quan Bruckner va estrenar la seua Tercera Simfonia, que va dedicar a Richard Wagner en cartes extremadament sumisas, que es va convertir en el major fracàs de la seua carrera.

L'escena musical vienesa estava polarisada pels partidaris de l'estil musical de Richard Wagner i els que preferien la música de Johannes Brahms. En dedicar a Wagner la seua Tercera Simfonia, Bruckner es va ubicar sense desijar-ho en un dels dos bandos. El crític musical Eduard Hanslick, líder de la corrent conservadora, va triar a Bruckner com a blanc de la seua ira antiwagneriana en calificar esta simfonia com "si la Novena de Beethoven i la Walkiria de Wagner es mesclaren, i la primera acabara calcigada pels caixcos dels cavalls de la segona". Hanslick era un ferm opositor de la Nova Escola Alemana, als representants autorisats de la qual Wagner pertanyia, i va vore en Bruckner un dels epígons de Wagner, que devien detindre's. Les seues crítiques a les obres de Bruckner es varen convertir en un rebuig fanàtic. Com a crític principal de Viena, va influir negativament en molts dels seus colegues per a en Bruckner. Bruckner ara era considerat per molts crítics com "wagneriano" i, com pronte es va fer evident, com un oponent de Johannes Brahms, qui va ser venerat per Hanslick i que finalment es va establir en Viena en 1872. Solament un chicotet círcul d'amics i seguidors va continuar defenent al compositor. Estos varen incloure junt al llavors Ministre d'Educació i Cultura Karl von Stremayr, a qui Bruckner en 1878 dedica la quinta simfonia, que havia confirmat el nomenament de Bruckner com a professor en l'Universitat de Viena, [3] alguns directors (com Hans Richter) i els seus alumnes en el conservatori, i molts estudiants de l'Universitat de Viena a on Bruckner va donar conferències des de 1875 com a professor de teoria de la música.

Bruckner tenia partidaris, entre els que es contaven famosos directors d'orquesta com Arthur Nikisch i Franz Schalk, que intentaven constantment acostar la seua música al públic. En este bon propòsit varen propondre al mestre gran cantitat de modificacions a les seues obres per a fer la seua música més acceptable al públic. El caràcter retret de Bruckner va fer que consentira en realisar alguns canvis, encara que es va cerciorar de conservar els seus manuscrits originals, segur de la seua validea. Estos varen anar posteriorment llegats a la Biblioteca Nacional de Viena.

Una atra prova de la confiança de Bruckner en la seua capacitat artística és el fet de que a sovint començava el treball en una nova simfonia pocs dies despuix d'acabar l'anterior. Ademés de les seues simfonies, Bruckner va escriure misses, motets i atres obres corals sacras.

Solament les exitoses estrenes de la Quarta Simfonia i el Quintet de Cordes en fa major (1881) li varen servir a Bruckner per a obtindre el respecte a miges, pero la posició frontal entre els «brahmsianos» i els «Wagner i brucknerianos» devia continuar fins al final. No obstant, l'organiste Bruckner va poder gojar d'una fama duradora, com es va demostrar en una gira de concerts per Suïssa en 1880.

No obstant, el gran alvanç per a la música de Bruckner es va produir solament a través de l'estrena de la Simfonia n.º 7, en 1884, pel jove director Arthur Nikisch, que va tindre lloc significativament en Leipzig (és dir, llunt de la Kampfplatz de Viena). El gran èxit de l'estrena de la seua Sèptima Simfonia en Leipzig en 1884 va proporcionar finalment a Bruckner el reconeiximent públic que se li havia negat fins a llavors. Segons el propi Bruckner, va trobar l'inspiració per a compondre el tema principal del Adagi en saber que Wagner, el seu amat mestre, estava agonisant, i va incloure per primera volta en la seua orquestació unes tubes wagnerianas per a entonar la planyença fúnebre en el que conclou la peça.

La quinta i sexta simfonies, per un atre costat, varen tindre que esperar molts anys per a la seua estrena mundial. El compositor ya no va poder assistir a estos events. No obstant, en acabant de que Hermann Levi finalment ajudara a la Sèptima a triumfar en Munich en 1885, l'interpretació d'Hans Richter del Tedeum en Viena a l'any següent també es va convertir en un lluent èxit. La música de Bruckner va prevaldre gradualment tant en casa com en l'estranger. L'emperador Francisco José I va quedar tan impressionat pel Tedeum que li va donar a Bruckner la Creu de Cavaller de l'Orde de Francisco José.

Mentrestant, les simfonies anteriors de Bruckner havien tornat a cridar l'atenció. No obstant, ans que el compositor llançara la primera i la tercera per a noves interpretacions, les va sometre a revisions exhaustives.

No obstant, Bruckner va tornar a tindre un sério contratemps en preparar l'estrena de la seua Octava Simfonia, quan el director de l'orquesta, Hermann Levi, li va tornar la partitura en numeroses correccions i crítiques. Apesadumbrado, el mestre va mamprendre una revisió general de l'obra, que finalment va ser estrenada, en esta segona versió, per Hans Richter en Viena en 1892, en un èxit notable. Possiblement afectat pel rebuig de la primera versió, Bruckner va portar a terme una revisió exhaustiva d'atres simfonies anteriors.

Últims anys

A fins de la década de 1880, la salut de Bruckner s'havia deteriorat gradualment. Entre atres coses, li varen diagnosticar diabetis i insuficiència cardíaca. El compositor es va vore obligat a retirar-se dels seus llocs en l'universitat, el conservatori i l'orquesta de la cort. En 1891 es va retirar com a professor del Conservatori. En 1892 va deixar el lloc d'Organiste de la Cort, i dos anys despuix va donar la seua última conferència en l'Universitat.

La seua vida era ara la composició de la seua novena simfonia, que havia perseguit des de 1887. Va rebre molts honors, per lo que en 1891 va obtindre el títul de doctor honorari de l'Universitat de Viena. Ademés, l'emperador li va concedir a Bruckner, en 1895, el privilegi de llogar debades un departament en el Palau del Belvedere. Ací va passar el seu últim any de vida. En un poder creatiu infatigable, el compositor va continuar escrivint la seua obra, pero de la novena simfonia solament es varen terminar els primers tres moviments; el quarto seguiria sent un fragment.

Bruckner va morir l'11 d'octubre de 1896 a les 16:00 hores, segons el llibre de la mort, per un defecte d'una vàlvula cardíaca. Els seus restants mortals varen ser embalsamados segons la seua voluntat. En el recordatori escrit en nom dels seus germans Rosalia i Ignaz, es pot llegir que el 14 d'octubre va ser traslladat a la Karlskirche per la funerària (districte III, Heugasse n.º 3, Belvedere superior), i que va ser beneït i enterrat el 15 d'octubre de 1896 en la basílica del monasteri de Sant Florián. El sarcòfec de Bruckner, que es va colocar baix de l'orgue, du en el pedestal l'inscripció «Senar confundar in aeternum» («No estaré per a sempre perdut»), la llínea final del Tedeum.

Relació en el director Franz Schalk

De la mateixa manera que el seu germà major Joseph, Franz Schalk va ser alumne d'Anton Bruckner. Encara que va contribuir significativament a donar a conéixer les simfonies de Bruckner, deu mencionar-se que va modificar extensament estes obres per a la seua interpretació, a sovint en colaboració en el seu germà o Ferdinand Löwe, i moltes voltes les va distorsionar per complet. L'eixemple més cridaner ací és el de la Quinta Simfonia, l'estrena de la qual va dirigir Schalk en Graz en 1894. En el seu moviment final va eliminar més de 100 compassos i, de la mateixa manera que els demés moviments simfònics, reinstrumentó completament el restant. El treball va ser finalment publicat en esta versió. Va ser sol en la década de 1930 quan el musicólogo Robert Haas va poder publicar les versions originals de la quinta i atres simfonies de Bruckner en la versió original de Bruckner recuperada. Les versions dels germans Schalk i Ferdinand Löwe varen caure llavors en l'oblit.

La relació entre Bruckner i Schalk no va estar exenta de problemes. Com ara es desprén de la publicació de l'intercanvi de cartes (Benjamin-Gunnar Cohrs havia informat sobre açò), els germans Schalk no sempre varen ser honests en Bruckner. Exteriorment varen actuar com molt serviciales; pero entre bastidors a sovint es burlaven d'ell. Bruckner va semblar intuir açò, i segons Max Auer estava molt molest en les seues modificacions. A pesar d'algunes traces de caràcter qüestionables en el jove Schalk, que potser puguen disculpar-se per la seua inmadurez, Schalk va ser un dels defensors més importants de la música de Bruckner, que era molt atacada pels partidaris de Brahms, especialment el crític sectari Eduard Hanslick.

Va revisar els seus punts de vista a lo llarc de la seua vida i va dubtar sobre l'idea d'una edició completa. Max Auer va informar d'una reunió d'experts de Bruckner en Munich (1927) en que Schalk va aprovar la publicació dels manuscrits, encara que solament en fins científics. La versió de Linz de la Simfonia n.º 1 també li va semblar important i el llançament del manuscrit de la Sexta Simfonia.

Estava particularment interessat en vore la Missa en fa menor impresa en la versió original i simple de l'orquesta de la cort, perque en gust i en regularitat havia dirigit esta missa en la versió manuscrita despuix de 1919. (¡D'alguna manera estava rebujant indirectament el treball del seu germà Josef, qui havia modificat en gran medida la primera edició! )

Siegmund von Hausegger va informar que en 1930 Schalk va adoptar una actitut molt crítica i autocrítica cap al seu propi treball com a arreglista. Auer volia que es fera càrrec de l'estrena de la simfonia n.º 9 en la versió original; pero com ya estava greument malalt, no va poder respondre a la carta de Auer, i Siegmund von Hausegger es va fer càrrec d'esta memorable estrena en 1932.

Franz Schalk va estar casat en la cantant Lili Schalk (naixcuda von Hopfen, 1873-1967). Com la seua hereua, posseïa molts dels manuscrits d'Anton Bruckner. Encara que va haver un acort contractual per a que estigueren disponibles per a l'edició completa, a lo manco per a la seua inspecció, sempre va haver problemes en la gestió de l'edició completa d'Anton Bruckner. Per eixemple, en 1939 a Robert Haas se li va negar l'accés a la còpia de la tercera Simfonia (III/3). Solament Leopold Nowak va tindre accés a moltes de les fonts.

Traces de la seua personalitat

A lo llarc de la seua vida va ser desenrollant una personalitat en unes traces maníaco-compulsivos. En el temps varen aumentar les seues #inseguritat, la seua natural por a la vida i les seues diverses obsessions, algunes d'elles macabres. Entre les seues numeroses manies es troben:

• Aritmomanía compulsiva, o passió per contar o fer coleccions de totes les coses que ho rodejaven (mania per contar les rajoles i les finestres dels edificis).
• Oix i dolor per abandonar un lloc (de Linz, de Viena, de Sant Florian...).
• Enrossinament per revisar partitures (d'ahí la complexitat per reconéixer els seus autèntics originals de les revisions).
• Obsessió pels títuls i els diplomar.
• Guardava decenes de botins en els armaris.
• Obsessió pels campanars als que pujava per a comprovar si hi havia una creu.
• Rituals de verificació: entrabar una i una atra volta en la casa per a comprovar que havia deixat apagades les veles.
• Fascinació per tombes, cementeris i masmorres (va aplegar a visitar el museu de les tortures de Núremberg i la torre de Londres).
• Comportament necrofílico: va tocar i va besar els cràneus de Beethoven i Schubert quan els seus cadàvers varen ser exhumats i també el del Emperador Maximiliano, despuix de ser ajusticiado en Mèxic i repatriat a Viena.

Obra

Artícul principal → Anexe:Composicions d'Anton Bruckner.

L'obra d'Anton Bruckner es concentra primordialment en obres simfòniques i música religiosa. Durant la seua vida també va destacar en les seues interpretacions i improvisacions en orgue, la majoria de les quals no varen ser transcritas i, per tant, no s'han conservat. La seua música, imbuida d'una intensa religiositat, busca la perfecció formal a l'hora que vol ser un gran himne de alabanza al Deu en el que creïa fervientemente (i a qui va dedicar inclús la seua última obra, la Novena simfonia). En els països llatins la seua obra és relativament poc coneguda, encara que és programada de forma cada volta més freqüent, pero en els països germànics goja d'un gran reconeiximent i se li considera com un dels majors compositors de l'Història.

Les seues simfonies constituïxen una #síntesis entre l'harmonia romàntica i la tradició contrapuntística. En elles Bruckner arreplega les conquistes harmòniques i instrumentals del seu admirat Wagner, introduint en freqüència passages de gran cromatisme, en uns atres més reposats de colors sobris. El procediment de desenroll del discurs musical, centrat en el contrapunt, té poc que vore en la variació contínua manejada per Wagner i la seua tècnica del leitmotiv.

Els aspectes estructurals de les simfonies brucknerianas s'aproximen al model de Schubert. Bruckner no renuncia a l'ocupació de la forma sonata o a la tonalitat bàsica en les seccions principals i els seus moviments adquirixen llargues dimensions. Estes grans #duració es basen en la presència de tres temes, extensament desenrollats des de la seua presentació, en tempi casi sempre llents o reposats inclús en els scherzos de transició. La densitat formal contrapon moments de #clímax molt potents a uns atres de gran lirisme, associats principalment a la bellea de les melodies. La seua orquestació es caracterisa per l'alternança de les distintes famílies instrumentals, una miqueta com el timbre del seu propi instrument, l'orgue. Per un atre costat Bruckner anirà ampliant progressivament la plantilla orquestal a lo llarc de la seua trayectòria, fins a alcançar dimensions wagnerianas, pero en una sonoritat molt distinta.

Entre les interpretacions integrals de les seues simfonies destaquen les de quatre directors molt diferents, pero que s'han convertit en el temps en les versions de referència d'estes obres. En primer lloc cal destacar els dos cicles gravats per Eugen Jochum, el primer en la Filharmònica de Berlín i l'Orquesta de la Ràdio Bavara i el segon en la Staatskappelle de Dresde, que han quedat com l'interpretació clàssica tradicional per excelència d'estes simfonies i que gogen de la característica solidea de les interpretacions de Jochum.

La segona és l'integral d'Herbert von Karajan en la Filharmònica de Berlín, en la que destaquen les versions de la sèptima i l'octava (de fet la sèptima va ser l'obra que va interpretar en el seu últim concert). L'estil de Karajan s'adaptava molt be a les característiques de les obres de Bruckner permetent-li lluir en els moments d'intensitat i plenitut orquestal i al mateix temps, en la seua tendència a accentuar els contrasts, aportar lluminositat a obres que poden resultar monòtones a l'escoltant.

La tercera integral que és potser la considerada com la més perfecta, és la de Sergiu Celibidache en la Filharmònica de Munich. És coneguda l'obsessió de Celibidache per l'obra de Bruckner, que va interpretar sense cessar a lo llarc de la seua carrera. Les gravacions més difoses estan realisades en directe en concerts de la Filharmònica de Munich en els seus últims anys i reflectixen una comunió total entre l'autor i el director intérpret, que modula l'obra a la seua manera, allargat els tempi com acostumava i accentuant l'expressivitat dels desenrolls. Estes gravacions són reconegudes com una dels cims de l'interpretació simfònica registrades.

Finalment cal destacar les interpretacions del cicle del mestre Günter Wand, un atre director especialiste en Bruckner. Tant la seua integral de 1989 en l'Orquesta de la Ràdio d'Hamburc com les seues versions dels anys 90, de les simfonies 4, 5, 6, 7, 8 i 9 en la Filharmònica de Berlín raer a una gran altura. Reprenent una llectura més clàssica del compositor pero cuidant tots els detalls, especialment els tímbricos i les transicions rítmiques, conseguix unes versions de gran bellea que potser alcancen la seua culminació en l'interpretació de l'octava simfonia gravada en directe en la catedral de Lübeck.

Recepció

Durant la seua vida, Bruckner inicialment va gojar solament de la reputació de ser un dels millors virtuosos d'orgue del seu temps. Per al seu reconeiximent com a compositor, va tindre que lluitar laboriosament contra ell. Durant molts anys, les seues simfonies no es varen prendre en sério, el seu creador va ser considerat un estrany inoportuno, lo que finalment va ser, en un sentit més positiu, i es va burlar dels crítics autorisats. Encara que els seus últims anys varen estar marcats per un èxit cada volta major, una apreciació séria del treball de Bruckner no va tindre lloc fins a el XX.

En la seua vida, les trincheres entre els seguidors de Richard Wagner i Johannes Brahms en el seu portaveu Eduard Hanslick encara eren massa profundes. El problema d'Anton Bruckner era que no encaixava en cap de les parts: encara que era un dels més grans admiradors de Wagner, no es va vore afectat pel seu estil i filosofia musical, lo que és evident pel fet de que en realitat va declarar a Wagner sobrepassat i elegir la forma de simfonia per a les seues obres. Per un atre costat, Bruckner també era molt diferent de Brahms, a qui considerava un competidor, encara que abdós eren partidaris de la música absoluta. Aixina es va colocar al marge, tant d'opositors com de seguidors, contats entre els wagnerianos, i aixina va atraure l'inexorable hostilitat de Hanslick. Els següents dos informes mostren que no va haver #animositat entre Brahms i Bruckner:

1. Bruckner va usar el tema principal de Brahms per al seu primer Concert per a piano (d) en el Conservatori per a eixercicis de composició en la sugerència (sí "casi" verdadera) de que este era realment un tema "per a una simfonia".
2. Bernhard Paumgartner va dir (en ORF) que hi havia estat present en el funeral per la mort de Bruckner quan tenia huit anys, i Brahms, inadvertit, es va esgolar, amagat darrere d'un pilar durant un temps mirant les #devoció.

Bruckner és, junt en Brahms i Wagner, el compositor de finals de el XIX, l'obra de la qual va ser provablement la més important per al desenroll posterior de la música occidental. Especialment la novena simfonia va ser excepcionalment moderna per a la seua época. En el seu tercer moviment, Bruckner ya anticipa el llenguage extremadament cromàtic del primer Arnold Schoenberg, i la seua tècnica de dotze tons deu molt al tema principal d'este moviment. La simfonia monumental expressiva de Gustav Mahler és impensable sense la preparació minuciosa de Bruckner en este camp. Des de el "ritme de Bruckner", que en la sexta i novena simfonies s'expandix en verdaders tapissos de sò, Jean Sibelius va ser estimulat per estructures entrellaçades rítmicamente de manera similar en les seues simfonies. En la següent generació de compositors, l'influència de Bruckner es pot trobar especialment entre els representants del neoclassicisme musical, especialment Paul Hindemith i Johann Nepomuk David, els qui varen quedar particularment impressionats pel sentit del disseny clar de Bruckner. Finalment, Bruckner també va ser un gran model a seguir per a compositors més conservadors de el XX, com Franz Schmidt, Richard Wetz, Wilhelm Furtwängler, Wilhelm Petersen o Martin Scherber, els qui varen prendre el seu estil com la base de la seua respectiva continuació individual de la mateixa. Inclús Dmitri Shostakóvich és a penes concebible sense Bruckner. També es va deure en gran part a Bruckner el que la música sagrada fora concebible a través de les seues misses i, sobretot, de la seua Tedeum.

L'importància de Bruckner per a tota la música posterior en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial va passar a un segon pla per l'apropiació dels nacionalsocialistes de la música de Bruckner que cridaven "música ària alemana" i similar a la que varen fer de Beethoven i Wagner en fins de propaganda. Aixina, despuix de l'anunci de la mort d'Adolf Hitler l'1 de maig de 1945, l'Adagi de la Sèptima Simfonia (la coda de la qual va ser concebuda com a música funerària per a Wagner) va ser transmés per ràdio. Inclús es va aplegar a definir el tipo de Bruckner (nas curt, rechoncha i enganchada) com una subespecie distinta dels aris, que s'adaptava particularment be a la música. Quan això ya no era suficient, Bruckner va ser descrit com a alt i fort, lo que, per supost, representava una completa falsificació dels fets. No obstant, molts compositors no es varen atrevir a referir-se a Bruckner en els primers anys de la posguerra.

No obstant, molt pronte, Eugen Jochum i Sergiu Celibidache ho varen tornar a introduir en els programes de les seues orquestes en les seues devotes versions i Bruckner i el seu treball varen començar a ser jujats de manera més objectiva, per lo que la seua música continua gojant d'una gran popularitat en les sales de concerts del món. Com a importants intérprets de les simfonies de Bruckner es poden destacar als directors Bruno Walter, Volkmar Andreae, Carl Schuricht, Otto Klemperer, Wilhelm Furtwangler, Eugen Jochum, Herbert von Karajan, Kurt Eichhorn, Günter Wand, Sergiu Celibidache, Carlo Maria Giulini, Gennady Rozhdestvensky, Georg Tintner, Stanislaw Skrowaczewski, Bernard Haitink, Niko Harnardink, Nikola Harnitinku, Eliahu Inbal, Hortense de Gelmini, Daniel Barenboim, Christoph Eschenbach, Valery Gergiev, Toshiyuki Kamioka, Takashi Asahina, Simone Young, Gerd Schaller, Mariss Jansons i Christian Thielemann.

Vore també

• (3955) Bruckner
• Bruckner Gesamtausgabe

Bibliografia

• Max Auer: Anton Bruckner – Mystiker und Musikant. Heyne, München 1982, ISBN 3-453-55095-1.
• Anton Bruckner (1824–1896) – Kritische Gesamtausgabe. Herausgegeben von der Österreichischen Nationalbibliothek und der Internationalen Bruckner-Gesellschaft, Musikwissenschaftlicher Verlag, Schwedenplatz 3–4/2/19, A-1010 Wien.
• Franz Brunner: Dr. Anton Bruckner. Ein Lebensbild. Verlag dones Oberösterreichischen Volksbildungsvereins, Linz 1895 (Digitalisat)
• Ernst Decsey: Anton Bruckner – Versuch eines Lebens. 1920.
• Max Dehnert: Anton Bruckner. VEB Breitkopf & Härtel, Leipzig 1958.
• Wolfgang Doebel: Bruckners Symphonien in Bearbeitungen. Die Konzepte der Bruckner-Schüler und ihre Rezeption bis zu Robert Haas. Tutzing 2001.
• Erwin Doernberg: Anton Bruckner – Leben und Werk. Langen Müller Verlag GmbH, München, Wien 1963. Übersetzung aus dem Englischen. Titel der Originalausgabe: The Life and Symphonies of Anton Bruckner. London 1960 (über dones mit besonderer Objektivität gezeichnete Lebensbild hinaus gibt donara Biographie eine eingehende Besprechung der 9 Sinfonien).
• Alberto Fassone: Anton Bruckner und seine Zeit. Laaber-Verlag, Laaber 2019, ISBN 978-3-89007-806-9.
• Constantin Floros: Anton Bruckner. Persönlichkeit und Werk. Europäische Verlagsanstalt, Hamburg 2004, ISBN 3-434-50566-0.
• Fabian Freisberg: Die Kirchenmusik Anton Bruckners – Ein Beitrag zoom Verständnis der Entwicklung seiner künstlerischen Identität. Dissertation an der Universität dones Saarlandes, Saarbrücken 2016 (PDF, abgerufen am 17. Juli 2017).
• Walter Gerstenberg: Bruckner, Josef Anton. In: Neue Deutsche Biographie (NDB). Band 2, Duncker & Humblot, Berlín 1955, ISBN 3-428-00183-4, S. 649–652 (Digitalisat).
• Franz Gräflinger: Anton Bruckner. Bausteine zu seiner Lebensgeschichte. Reinhard Piper & Co., München 1911.
• Franz Gräflinger: Anton Bruckner. Sein Leben und seine Werke. Gustav Bosse Verlag, Regensburg 1921 (PDF auf abruckner.com).
• Wolfgang Grandjean: Metrik und Form bei Bruckner. Zahlen in donen Symphonien von Anton Bruckner. Tutzing 2001.
• Renate Grasberger: Bruckner-Ikonographie. Teil 1: Um 1854 bis 1924. Graz 1990, ISBN 3-201-01519-9.
• Karl Grebe: Anton Bruckner. Rowohlt, Reinbek bei Hamburg 1972 (nüchterne biographische Skizze mit Analyse der brucknerschen Sinfonieform).
• Peter Gülke: Brahms–Bruckner. Zwei Studien. Kassel/Basel 1989.
• Uwe Harten: Anton Bruckner. Ein Handbuch. Residenz Verlag, Salzburg 1996, ISBN 3-7017-1030-9.
• Mathias Hansen: Anton Bruckner. Reclam, Leipzig 1987, ISBN 3-379-00116-3 (biographische Skizze mit Einführung in alle Sinfonien Bruckners; bietet eine hochinteressante, eigenständige Analyse von Bruckners Kompositionsverfahren).
• Andrea Harrandt (Hrsg.): Anton Bruckner, Briefe 1852–1886 (= Anton Bruckner Gesamtausgabe, Band XXIV/1). Musikwissenschaftlicher Verlag, Wien 1998.
• Andrea Harrandt (Hrsg.): Anton Bruckner, Briefe 1887–1896 (= Anton Bruckner Gesamtausgabe, Band XXIV/2). Musikwissenschaftlicher Verlag, Wien 2002.
• Ernst Herhaus: Phänomen Bruckner, Büchse der Pandora. Wetzlar 1995, ISBN 3-88178-110-2.

• Hans-Joachim Hinrichsen (Hrsg.): Bruckner Handbuch. Stuttgart 2010, ISBN 978-3-476-02262-2.
• Friedrich Klose: Meine Lehrjahre bei Bruckner. Erinnerungen und Betrachtungen. Regensburg 1927 (Bruckner aus der Sicht eines seiner Schüler).
• Klaus Heinrich Kohrs: Anton Bruckner. Angst vor der Unermeßlichkeit. Frankfurt a. M./Basel 2017, ISBN 978-3-86600-274-6.
• Ernst Kurth: Bruckner. Max Hesses Verlag, Berlín 1925, 2 Bände mit ca. 1300 Seiten.
• Josef Laßl: Dones kleine Bruckner-Buch. Rowohlt, Reinbek bei Hamburg 1980.
• Elisabeth Maier: Anton Bruckner: Stationen eines Lebens. Landesverlag Ehrenwirth, Linz/München 1996 (enthält eine ausführliche Auflistung von Bruckner-Gedenkstätten hauptsächlich in Österreich).
• Elisabeth Maier (Hrsg.): Verborgene Persönlichkeit. Anton Bruckner in seinen privaten Aufzeichnungen. 2 Bände. In: Anton Bruckner. Dokumente und Studien. Band 11, Musikwissenschaftlicher Verlag, Wien 2001.
• Eusebius Mandyczewski: Bruckner, Anton. In: Allgemeine Deutsche Biographie (ADB). Band 47, Duncker & Humblot, Leipzig 1903, S. 767–769.
• Heinz-Klaus Metzger und Rainer Riehn (Hrsg.): Bruckners Neunte im Fegefeuer der Rezeption. Musik-Konzepte, Heft 120/121/122, konzipiert und zusammengestellt von Benjamin Gunnar Cohrs, Edition Text & Kritik, München 2003, ISBN 3-88377-738-2 (darin: ausführliche Bibliographie).
• Werner Notter: Schematismus und Evolution in der Sinfonik Anton Bruckners. Dissertation, Musikverlag Katzbichler, München/Salzburg 1983, ISBN 3-87397-084-8.
• Leopold Nowak: Anton Bruckner – Musik und Leben 3. Auflage, Rudolf Trauner Verlag, Linz 1995, ISBN 3-85320-666-2 (reich bebildertes Standardwerk).
• Erich Wolfgang Partsch: Bruckner, Anton. In: Oesterreichisches Musiklexikon. Online-Ausgabe, Wien 2002 ff., ISBN 3-7001-3077-5; Druckausgabe: Band 1, Verlag der Österreichischen Akademie der Wissenschaften, Wien 2002, ISBN 3-7001-3043-0.
• Gertrude Quast-Benesch: Anton Bruckner in München. Tutzing 2006, ISBN 3-7952-1194-8.
• Rudolf Franz Reschika: Bruckner. Gestalten und Archetypen seiner Musik. In: Musikgeschichtliche Studien. Band X, Gehann-Musik-Verlag (GMV), Kludenbach 2007, ISBN 978-3-927293-30-4.
• Hansjürgen Schäfer: Anton Bruckner. Ein Führer durch Leben und Werk. Henschel, Berlín 1996.
• Franz Scheder: Anton Bruckner. Chronologie. Textband. 2 Bände, Verlag Hans Schneider, Tutzing 1996.
• Horst-Günther Scholz: Die Form der reifen Messen Anton Bruckners. Verlag Merseburger, Berlín 1961.
• Ernst Schwanzara (Hrsg.): Anton Bruckner. Vorlesungen über Harmonielehre und Kontrapunkt an der Universität Wien. Österreichischer Bundesverlag, Wien 1950.
• Renate Ulm (Hrsg.): Die Symphonien Bruckners: Entstehung, Deutung, Wirkung. dtv, München 1998, ISBN 3-423-30702-1.
• Manfred Wagner: Bruckner. Schott, Mainz 1983, ISBN 3-442-33027-0 (materialreiches biographisches Werk, angenehm nüchtern und weit entfernt von Heiligengeschichtsschreibung, mit vielen Briefzitaten).
• Manfred Wagner: Anton Bruckner-Werk und Leben. Verlag Holzhausen, 1995, ISBN 3-900518-38-6 (Online-Ausgabe).
• Richard Wetz: Anton Bruckner. Sein Leben und Schaffen. Reclam, 1922 (frühe Monographie, verfasst von einem unter Bruckners Einfluss stehenden Komponisten).
• John Williamson (Hrsg.): The Cambridge Companion to Bruckner. Cambridge University Press, 2004, ISBN 0-521-80404-3.
• Frank Wohlfahrt: Anton Bruckners synfonisches Werk. Leipzig 1943.
• Cornelis van Zwol: Anton Bruckner 1824–1896 – leven en werken. Thot, Bussum 2012, ISBN 978-90-6868-590-9.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Anton Bruckner.
• Plantilla:IMSLP
• Plantilla:ChoralWiki
• Música i partitures de domini públic en Musopen
• Discography