David Coverdale
.jpg){kind=link}
David Coverdale (Saltburn-by-the-Siga, North Yorkshire, Anglaterra, 22 de setembre de 1951) és un músic i compositor britànic. Va ser el vocaliste de la banda Deep Purple durant el periodo 1973-1976 i, posteriorment, va aplegar a formar la seua pròpia banda, Whitesnake, en la qual va conseguir un gran èxit.[1]
El seu sò Hard roc en influències del blues britànic es va fer popular en els huitanta en èxits com «Still of the Night», «Bad Boys», «Is This Love», «Here I Go Again», «Crying in the Rain» i «Fool for Your Loving», junt a la banda Whitesnake.
Història
[editar | editar còdic]David Coverdale va nàixer en Saltburn, Yorkshire, Gran Bretanya.[2] Va créixer en una atmòsfera familiar a on s'escoltava una varietat de bandes i d'artistes locals. Les seues influències musicals eren bandes de blues i soul, i cantants com Otis Redding, Wilson Pickett i Joe Cocker. Va començar tocant la guitarra pero va decidir fer-se cantant i foguearse pels distints bars locals.
Segons Coverdale, el seu costat matern i la seua mare «eren els cantants», mentres que el costat patern «eren els pintors, els dibuixants, els artistes».[3] Es va iniciar en la música en casa de la seua yaya materna i en l'escola, a primerenca edat va començar a deprendre a tocar la guitarra i el piano, pero el dibuix va ser el seu principal mig d'expressió.[3]
Des del principi Coverdale va mostrar talent per a la vora i «va descobrir que podia proyectar» i que tenia una «veu visceral».[3] Al voltant dels 14 anys, va començar a actuar professionalment i a desenrollar la seua veu. «No crec que la meua veu s'haguera quebrat», va explicar a Sounds en 1974. «I va anar llavors quan vaig deprendre per primera volta a cantar en l'estòmec, que sembla una borinotada, pero és totalment diferent a una veu normal».
Deep Purple
[editar | editar còdic]Per eixa época, David es guanyava la vida treballant en boutiques, en a on venia pantalons, abans de contestar a un anunci anònim en el que encubiertament, es demanava vocaliste per a la banda Deep Purple, en tongada del exmiembro Ian Gillan. Increiblement, varen prendre a este total desconegut per a ells, que segons es conta solament havia enviat un demo, gravat en pèssimes condicions, pero d'acort en el tecladista Jon Lord, "hi havia cinc segons, en els que la seua veu s'elevava i demostrava 'alguna cosa'". Corria l'any 1973. En 1974, Deep Purple era una de les bandes més populars en Amèrica. No obstant, despuix de tres àlbums gravats (Burn, Stormbringer i Menja Taste The Band) i varis en viu que no es varen declarar oficials fins a molt despuix, la banda es va dissoldre per la difícil relació entre els músics.[4]
Whitesnake
[editar | editar còdic]Durant 1976 i 1977 Coverdale va publicar dos discs en solitari: "David Coverdale... Whitesnake" i "Northwinds".
En febrer de 1978 Whitesnake va ser formada per David Coverdale i el guitarriste Micky Moody, que havia colaborat en Coverdale en els seus dos discs solistes. El restant de la formació incloïa al guitarriste Bernie Marsden, el baixiste Neil Murray, el bateria David Dowle i el tecliste Brian Johnston (després remplazado per Pete Solley). En abril d'eixe mateix any, eixiria el seu primer àlbum "Snakebite" en el nom de David Coverdale's Whitesnake. El primer àlbum pròpiament dit de Whitesnake, eixiria el mateix any, baix el nom de "Trouble". El tecliste del disc era un excompañero de David Coverdale en anys en Deep Purple, Jon Lord. Entre els temes de l'àlbum, eixirien clàssics com "Take em with you", "Trouble", "Lie down" i una versió del tema de The Beatles "Day Tripper".
Major èxit aplegaria en l'àlbum de 1979, "Lovehunter", que contenia temes com "Walking In The Shadow Of The Blues", "Medicine Man" i el tema que dona nom al disc. Encara que l'àlbum més llegendari d'esta época va ser sense dubte "Ready an' willing" de 1980, en el que el baterista David Dowle, ya no estaria present; en el seu lloc entra un atre excompañero de Coverdale en Deep Purple: Ian Paice. En este disc varen aplegar a lo més alt de les llistes, en temes com "Fool for your loving" i "Blindman".
En la gira de "Ready an' willing", s'atrevirien a traure un doble disc en directe, gravat en el Hammersmith de Londres en novembre de 1978 i juny de 1980. En el disc combinarien totes les seues grans cançons de l'época.
En 1981 varen editar un atre gran àlbum: "Menja an' get it", molt de l'estil de "Ready an' willing", en cançons com "Don't break my heart again", "Menja an' get it"… A l'any següent graven un àlbum, que es va editar finalment a mitan de 1982, "Saints & Sinners", en el que varen conseguir un dels seus més grans èxits: "Here I go again", el qual es va convertir en un clàssic del grup. En este moment les diferències entre els integrants i la malaltia de la filla de Coverdale provoquen un impasse en la banda.
Quan retornen ya no està el guitarriste Bernie Marsden, que va anar el primer en marchar-se, seguit del baterista Ian Paice i el baixiste Neil Murray. En octubre del mateix any 1982 presentarien la nova formació, el guitarriste seria Mel Galley (ex Trapeze), el baixiste Colin Hodgkinson i a la bateria entraria el llegendari Cozy Powell (ex-Jeff Beck, Rainbow, Black Sàbat i moltes més…), durant els últims mesos de 1982 i primers de 1983 realisarien la gira de el "Saints & Sinners" i ya a finals de 1983 i principis de 1984 gravarien "Slide it in" (que contenia temes com "Love Ain't No Stranger" i el mateix "Slide it 'in").
Abans d'escomençar la gira el guitarriste Micky Moody abandonaria també la banda i seria substituït per John Sykes (ex-Thin Lizzy). Durant la gira tornaria Neil Murray i en la formació renovada, Whitesnake es presenta en el primer Roc In Rio, el de 1985, arrasant en les crítiques. Per a finals de 1986, la banda estava composta per John Sykes en la guitarra, Aynsley Dunbar en la bateria i el reingresado Neil Murray en el baix. En l'agregat de Don Airey en els teclats, gravarien en 1987 "Whitesnake", l'àlbum més conegut i venut de la seua història, editat eixe any. Whitesnake conseguix el tan desijat megaestrellato en Estats Units, pero el seu estil musical vira uns graus en direcció del hard roc més comercial de l'época i en la mateixa mida s'allunta de les seues raïls més blueseras.
A pesar del rotunt èxit de "Whitesnake", les coses a lo intern de la banda no anaven be. Després de les sessions de gravació de l'àlbum durant 1987, Coverdale va decidir expulsar a John Sykes. Versions mai confirmades varen especular que els motius eren la disputa del protagonisme escènic, aspecte que aparentment va molestar al líder vocaliste.
Mentrestant, els seus restants companyers Neil Murray i Aynsley Dunbar no varen respalar la decisió, sumat a atres problemes personals i es varen marchar eixe mateix any ans que es publicara l'àlbum, en lo que l'agrupació va deure ser renovada en la seua casi totalitat.
En conseqüència i per a desfici dels fanes i la prensa, Coverdale va despedir al seu guitarriste estrela John Sykes i varen ingressar Adrian Vandenberg i Vivian Campbell (ex-Va donar) en la seua tongada, Rudy Sarzo (ex-Quiet Riot) es va fer càrrec del baix i Tommy Aldridge de la bateria. En 1989, gravarien "Slip of the Tongue", en el que Steve Vai (ex-Alcatrazz i David Lee Roth) reemplaça a Campbell. Steve Vai va gravar les parts de guitarra de l'àlbum "Slip of The Tongue", ya que el guitarriste Adrian Vandenberg es va lesionar realisant uns eixercicis, provocant estos tendinitis.
En finalisar la gira en 1990, la banda pràcticament es desmembró.
1990-#present
[editar | editar còdic]A fins de 1993 David Coverdale i l'emblemàtic guitarriste de Led Zeppelin, Jimmy Page, editen un àlbum cridat simplement Coverdale-Page, va ser llançat el 15 de març de 1993, alcançant el posat N.º 4 en les llistes de Gran Bretanya, i el N.º 5 en el Billboard 200 americà, àlbum del com varen ser extrets 5 singles de promoció: "Pride and Joy", "Shake My Tree", "Take Em for a Little While", "Take a Look at Yourself" i "Over Now".
El disc va ser en principi certificat or per la RIAA, en raó de 500.000 còpies venudes en EE.UU, alcançant després la certificació platí.
Un àlbum recopilatorio cridat "Greatest Hits" es publica en 1994; en ell es troba una nova versió de "Here I go again". La banda reprendria l'activitat en Warren DeMartini (ex-Ratt) i Adrian Vanderberg en guitarres, Rudy Sarzo en baix, Paul Misckovick en teclat i Denny Carmassi en bateria.
En 1997, publicarien "Restless heart", que va causar un impacte mínim en comparació a les expectatives i ni tan sols va ser editat en els Estats Units. Este disc originalment anava a ser un àlbum de David Coverdale en solitari, pero la pressió eixercida per la companyia discogràfica ho va obligar a publicar-ho baix el nom de Whitesnake.
L'àlbum va aplegar al número 34 en el UK Albums Chart del que es varen extraure singles potencialment comercials com "Don´t Fade Away" i "Too Many Tears". A pesar d'això, és un dels discs de la banda més infravalorados per part del públic i la crítica.
L'holandés Adrian Vandenberg és l'únic músic conegut en l'agrupació en este àlbum, junt en el seu líder Coverdale. Posteriorment, es va publicar un acústic titulat "Starkers in Tòquio", interpretat per Coverdale i Adrian Vandenberg únicament, que contenia temes de tota l'época de Whitesnake més "Soldier of Fortune" de Deep Purple. Coverdale va decidir desarmar la banda i continuar la seua carrera com a solista. La "Farewell Tour" (gira de despedida) va terminar en Argentina, en l'estadi de Ferro Carril Oest (12 de decembre de 1997) de manera molt emotiva pero baix una pluja de crítiques sobre el baix rendiment vocal del cantant.
En setembre de 2000 va eixir àlbum soliste de David Coverdale titulat "Into the Light", que tampoc va obtindre bons comentaris.
En 2003 Whitesnake es va reagrupar para la gira de commemoració de la seua 25 aniversari. La banda seguix realisant gires, ha editat un DVD en viu en 2005 i un parell de recopilatoris en 200
La formació actual consistix d'integrants no britànics (a excepció del seu líder): David Coverdale en veu, Doug Aldrich (ex-Bad Moon Rising i Va donar) i Reb Beach (ex-Winger i Dokken) en guitarres, i els menys coneguts Brian Tichy en la bateria, Michael Devin en baix i Timothy Drury en teclats.
En 2008 es va publicar un nou àlbum de Whitesnake registrat en esta formació (en la salvetat de Tichy i Devin, varen participar en la bateria Chris Frazier i en el baix Uriah Duffy), cridat Good to Be Bad el qual a diferència dels anteriors, va collir bones crítiques i va restablir parcialment el nom de la banda en el roc internacional.
En 2011 baix el sagell Frontiers Records, es publica l'undècim àlbum de Whitesnake, cridat Forevermore, en el que novament es modifica la seua formació, integrada per Doug Aldrich i Reb Beach (guitarres), Brian Tichy (bateria) i Michael Devin (baix).
En maig de 2015, en l'incorporació del virtuós de la guitarra Joel Hoekstra (ex Of Night Ranger) i la re-incorporació del bateria Tommy Aldrige, la banda va llançar The Purple Album en versions de les cançons que Coverdale havia interpretat originalment en Deep Purple. Va ser seguit per una gira.[5]
En 2016, Whitesnake es va embarcar en la gira "Great Hits", en ciutats seleccionades de Norteamérica i Europa.
En 2019 publica el seu fins a la data últim àlbum d'estudi "Flesh & Blood", seguit d'una gira.
En 2022 reedita i actualisa el recopilatori "Greatest Hits" i anuncia gira de despedida, que no va poder completar pel seu estat vocal. Segons l'actual baixista de la formació Tanya O'Callaghan l'història de Whitesnake encara no ha terminat.
Vida personal
[editar | editar còdic]Coverdale es va casar per primera volta en 1974 en Julia, i la seua filla Jessica va nàixer en 1978. El segon matrimoni de Coverdale va ser en l'actriu Tawny Kitaen, del 17 de febrer de 1989 fins al seu divorç en abril de 1991. Kitaen era coneguda per les seues aparicions provocatives en els vídeos musicals de Whitesnake per a "Here I Go Again", "Is This Love" i "Still of the Night".
Des de 1997, ha estat casat en Cindy, una actriu que apareix en les seues obres com "The Food That Rocks". Tenen un fill, Jasper (n. 1996). Coverdale és també yayo dels dos fills de la seua filla Jessica, Georgina i Mathilda.[6][7]
L'1 de març de 2007, Coverdale es va convertir en ciutadà dels Estats Units, en una cerimònia realisada en Reno, per lo que té la doble ciutadania: britànica i nortamericana. Ha vixcut prop del Llac Tahoe durant més de 20 anys.[8]
Discografia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Anexe:Discografia de Deep Purple.
Sol
[editar | editar còdic]- 1977: White Snake
- 1978: Northwinds
- 1990: "The Last Note of Freedom" - cançó inclosa en la banda sonora de Days of Thunder
- 1993: Coverdale-Page (en Jimmy Page, exguitarrista de Led Zeppelin)
- 2000: Into the Light
Com invitat
[editar | editar còdic]- 1974 - Roger Glover & Friends - The Butterfly Ball & The Grasshopper's Feast ("Behind the Smile")
- 1974 - Eddie Hardin - Wizard's Convention ("Money To Burn")
- 1974 - Jon Lord - Windows ("2nd Movement, Gemini")
- 1989 - Steve Vai - Passion and Warfare ("For the Love of God")
- 2000 - Bernie Marsden - And About Clave Too [reissue] ("Who's Fooling Who", live)
- 2003 - Tony Franklin - Wonderland ("Sunshine Lady")
- 2014 Adrian Vandenberg – Moonkings ("Sailing Ships")
- 2014 Bernie Marsden – Shine ("Trouble")
- 2015 Phil Collen's Delta Deep – Delta Deep ("Private Number")
Aparicions en cine i televisió
[editar | editar còdic]- 1977 The Butterfly Ball
- 1990 Days of Thunder
- 2011 Metal Evolution
- 2012 A Passion for the Vaig vindre
- 2013 Behind The Music Remastered, ep. Deep Purple
- 2016 Here I Go Again: David Coverdale
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «David Coverdale: Biography». MSN Music. Archivat des d'el original, el 18 d'agost de 2010. Consultat el 5 de novembre de 2009.
- ↑ «David Coverdale: Still rocking after all these years».
- ↑ 3,0 3,1 3,2 «The Growing Pains Of Whitesnake's David Coverdale».Future plc.Londres, Anglaterra:
- 10–24.
- ↑ «Deep Purple Profiles» (en anglés). deep-purple.net. Consultat el 10 de maig de 2022.
- ↑ Wardlaw, Matt. «Whitesnake's David Coverdale: 'This Could Be a Farewell to the Big Roc Stuff'». Consultat el 19 de setembre de 2015.
- ↑ «[1]», Cheshire Online. Consultat el 14 de març de 2011.
- ↑ «[2]», Blabbermouth.net. Consultat el 14 de març de 2011.
- ↑ WHITESNAKE Frontman Becomes O.S. Citizen BLABBERMOUTH.NET (consultat el 10 de febrer de 2014) (en anglés).
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Lloc oficial de David Coverdale [3] archivat en Wayback Machine.
- Sitie web en espanyol en llínea des de 1996
- Wikirock Wiki:David Coverdale
David Coverdale en Wikimedia Commons.
Referències
[editar | editar còdic]- Este artícul conté una traducció derivada de «David Coverdale» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.