Jon Lord

Archiu:Jon2 sunflower 2007.JPG

Jon Lord

Jonathan Douglas Lord, més conegut com Jon Lord (Leicester, 9 de juny de 1941-Londres, 16 de juliol de 2012), va ser un músic britànic famós per haver pertanygut al grup Deep Purple. Tocava l'orgue Hammond i el piano i és considerat un dels millors de l'història en el seu camp. Va començar practicant este últim instrument a l'edat de cinc anys, quan el seu pare va decidir que el menut Jon deuria ser un pianiste clàssic. També va passar un temps en les bandes Whitesnake, Paice Ashton Lord, The Artwoods, The Flower Pot Men i Santa Barbara Machine Head. En 1968, Lord cofundó Deep Purple, una banda de hard roc, banda de la que va ser considerat líder fins a 1970. Junt en els demés membres, va colaborar en la majoria de les cançons més populars de la seua banda. L'interpretació distintiva de l'orgue de Lord durant el periodo de hard roc de Deep Purple va ser essencial per al sò pesat característic de la banda i va contribuir al desenroll primerenc del heavy metal. Ell i el baterista Ian Paice varen ser l'única presència contínua en la banda entre 1968 i 1976, i també des de que es va restablir, en 1984, fins al retir de Lord en 2002. L'11 de novembre de 2010, va ser inclós com a Membre Honorari de Stevenson College en Edimburc, Escòcia. El 15 de juliol de 2011, va rebre el títul de doctor honoris causa en Música en De Montfort Hall per l'Universitat de Leicester. Lord va ser inclós pòstumament en el Saló de la Fama del Roc and Roll el 8 d'abril de 2016 com a membre de Deep Purple.

Biografia i carrera

Va començar a tocar el piano en nou anys d'edat, rebent ensenyança de piano clàssic. Despuix d'adaptar-se a l'instrument va trobar en el jazz i el blues una font més variada de música formant aixina el seu primer grup en els anys 1960: The Bill Ashton Combo. Més vesprada, en 1963 es va unir a una banda, liderada per Art Wood, germà major de l'actual integrant dels Rolling Stones, Ron Wood, que es va cridar The Art Wood Combo i a partir de 1964 The Artwoods.

En 1968, va ingressar al proyecte de banda Roundabout que mesos més tart canviaria el seu nom a Deep Purple. En Deep Purple va alcançar el estrellato conseguint fama i èxit en un dels millors grups de l'història del roc mundial. Deep Purple es va dissoldre momentàneament en juliol de 1976 la qual cosa va aprofitar Lord per a mamprendre alguns proyectes com a soliste.

Des de l'any 1978, va tocar en Whitesnake fins al més d'abril de 1984 quan va tornar a Deep Purple, a on va estar fins a l'any 2002. En eixe any es va separar novament de Deep Purple i en el 2005 va començar a treballar com a soliste en Jon Lord & The Gemini Band.

El seu pare, músic de jazz, va permetre al menut Jon tocar en el piano del seu yayo a la primerenca edat de cinc anys. Després de dos anys de prendre lliçons en el seu professor de música local Philip Lang, Lord va rebre l'art i l'amor per la música de part de Frederick Alt. Alguna cosa més tart, rebria algunes lliçons del pianiste John Palmer.

Encara que la música clàssica i el jazz varen ser el seu primer interés, va anar el naiximent del roc and roll lo que va atraure tota la seua atenció i, per a decepció dels seus pares, va decidir no ingressar en el Royal College of Music. Abans de començar a fer diners d'eixe roc and roll, es va convertir en un mestre d'escola de dumenges, i també flirteó en el teatre. Va començar a estudiar actuació en el Little Theatre de la seua ciutat natal, Leicester, abans de mudar-se a Londres en 1960 per a entrar en la Central School of Speech and Drama, transferida en 1962 al Drama Centre London. Mentrestant, durant 1960 s'havia convertit en un actiu membre del The Bill Ashton Combo. Després, de 1960 a 1963, es va unir a The Don Wilson Quartet, que més tart va canviar el nom a Ret Bludds Bluesicians. Durant eixa época Jon es voria sumament influenciat per tots els organistes de jazz nortamericans, tals com Jimmy McGriff, John Patton, Jack McDuff i molt especialment per Jimmy Smith. Estos intérprets varen ser els que varen impondre l'us de l'orgue Hammond en el jazz. Més vesprada, en l'us que li donarien al Hammond en el roc músics anglesos tals com Georgie Fame i Graham Bond, es gestaria una ventrada de músics el sò dels quals marcaria profundament al jove Jon.

Va escomençar com a músic professional en 1963 en The Art Wood Combo, més tart renombrada a The Artwoods, una banda britànica de Rhythm and Blues fundada pel germà major (Arthur Wood) del guitarriste dels Stones, Ronnie Wood, i en els qui permaneixeria fins a mediats de 1967.

Abans de la seua dissolució estos es canviarien el nom a Saint Valentine´s Day Massacre, gravant un senzill, despuix de la qual cosa, Jon es va sumar als també breus Santa Barbara Machine Head. Després Lord es va convertir en membre de The Flower Pot Men, a on va conéixer al futur baixiste de Deep Purple, Nick Simper, en els qui va realisar gires pero mai va gravar.

Després d'açò, Jon Lord va acceptar una oferta de qui era cantant de la per llavors dissolta banda The Searchers, un tal Chris Curtis, per a unir-se als Roundabout, l'embrió de Deep Purple.

Cal destacar un capítul en la vida de Jon Lord que va ser la seua participació en el primer LP de The Kinks, una agrupació britànica de roc and roll que alcançaria un notable èxit en Anglaterra. Jon va ser contractat com sesionista junt a atres músics, entre ells qui després seria guitarriste de Led Zeppelin, Jimmy Page. Molt s'ha parlat de la participació o no i en quins temes per part de Jon; en més d'una ocasió va afirmar que va participar en quatre temes del fabulós àlbum debut de The Kinks: "You Really Got Em", "Bald Headed Woman", "Long Tall Sally" i "Lover Not A Fighter", dos dels quals varen entrar en el mencionat àlbum i els demés varen ser publicats en senzills.

Una volta consolidada la nova agrupació de Deep Purple en 1968, en Ritchie Blackmore, Ian Paice, Rod Evans, Nick Simper i el propi Jon Lord (a la que més tart els estudiosos de la música adossarien la denominació "Mark I" per ser la primera formació de Purple) els Purple varen començar a treballar en lo que seria el seu primer àlbum. Lord seria el principal referent i qui duguera les regnes sobre la direcció artística i musical del grup fins a l'any 1970, a on va passar a guanyar predomini Ritchie Blackmore. Lord va otorgar al grup un autèntic i particular sò "psicodèlic", que si be en l'época era alguna cosa molt comuna en els grups de roc, deixava percebre un aguaitó, una característica particular, un "alguna cosa" en la música de Deep Purple que la feya diferent a la dels demés i després seria famosa en tot lo món. Eixa característica seria otorgada des del Mark I per Jon Lord junt en els seus companyers Ian Paice en bateria i Ritchie Blackmore en guitarra degut a que ells es preocupaven principalment de la part musical mentres els baixistes (Nick Simper, Roger Glover o Glenn Hughes) i vocalistes (Rod Evans, Ian Gillan o David Coverdale) de tanda en cada una de les diverses formacions fins a 1976 es varen preocupar d'escriure les lletres dels temes.

Els tres primers àlbums de Deep Purple contenen molt del virtuosisme de Lord, caracterisat per llarcs i frenètics passages d'orgue Hammond, en superposicions rítmiques i melòdiques d'orgue, en us i abús dels altaveus rotatoris Leslie, que otorguen al Hammond el seu particular sò. No seria fins a 1969, just després de la tongada de Rod Evans i Nick Simper (cantant i baixista, respectivament, del grup) pels nous membres Ian Gillan i Roger Glover, que el món no voria la llum un dels capítuls més curiosos i singulars de la música de el XX: la fusió entre una orquesta filharmònica clàssica i un grup de roc, interpretant una peça clàssica composta per tres moviments l'autoria musical dels quals correspon íntegrament a Jon Lord: Concerto for group and orchestra.

Una miqueta per a superar l'escull d'encara no ser reconeguts àmpliament en Anglaterra i un atre poc per a satisfer les seues ànsies de proyectes faraònics, Jon Lord propon al mánager del grup realisar un concert per a Grup i Orquesta, unint les seues dos grans amors, la música clàssica i el Roc en una extravagancia musical que seria plasmada en un àlbum en viu, gravat en el Royal Albert Hall de Londres, despuix de la qual cosa varen rebre una ovació del públic durant quinze minuts.

Després del succés de el "Concerto", Lord es convertiria en un dels gestors del sò de l'orgue Hammond en l'àmbit de la música hard roc (junt a Uriah Heep), en part gràcies a l'àlbum In Roc de 1970, sent el pioner en introduir passages musicals propencs al sò d'un orgue d'iglésia, poderosos "rugits", ràpits #solo de virtuosisme desbordant, acompanyament en distorsionats "riffs" i el començ de l'immortal relació musical en Ritchie Blackmore, tot dins del context de la música de Deep Purple.

Paralelament al seu treball en Deep Purple, de 1968 al 1976, Lord va seguir treballant en els seus proyectes solistes. El primer d'ells va ser un encàrrec de la BBC com a resultat de l'èxit que havia generat el Concert for Group and Orchestra. Dit treball es va cridar Gemini Suite i va ser gravat en viu, en el Royalt Albert Hall de Londres en Deep Purple i la Light Music Society en l'orquesta, dirigida per Malcom Arnold, qui també havia segut el director d'orquesta del Concerto.

cal destacar que este material seria posteriorment rellançat en 1971 com a obra solista de Lord (no en colaboració en el restant de Deep Purple, sino en només dos dels seus membres, Ian Paice i Roger Glover) havent canvis en els apanys musicals, sent gravat en estudi i participant ademés atres músics de sessió.

També durant 1971, Lord, junt a Tony Ashton i atres músics, realisaria la música per a una película titulada The Last Rebel, consistent en dos peces musicals: "The Last Rebel" i "You, em and a friend of mine".

Atres treballs posteriors als nomenats són First of the Big Bands de 1974, en coautoría en el seu amic Tony Ashton i Windows (del mateix any que l'anterior) junt a Eberhard Schoener.

Despuix de la separació de Deep Purple en 1976 va formar Paice, Ashton & Lord, grup que formaria junt al seu amic personal Tony Ashton, al bateria de Purple, Ian Paice, ademés de qui fora després guitarrista de Whitesnake, Bernie Marsden, i al baixiste Paul Martínez. En ells grava un sol àlbum, Malice in Wonderland, per a després dissoldre's l'agrupació, degut principalment a l'abús de Tony Ashton en l'alcohol. Durant 1976 també va editar Sarabande, una obra composta íntegrament per ell.

Al voltant de dos anys despuix, en 1978, va passar a formar part de Whitesnake, agrupació que havia posat en marcha David Coverdale, excantante de Deep Purple en les Mark III i Mark IV. Va permanéixer allí fins a 1984, quan va passar al reformat Deep Purple, previ a la qual cosa, en 1982, va editar un nou treball soliste també íntegrament compost per ell llevat un tema, "Say it´s all right", en colaboració en Elmer Gantry.

Durant la seua permanència en el reunit Purple (1984 a 2002), Jon Lord es donaria un parell de gusts abans del seu retir de l'agrupació gràcies a la que va ser conegut pel món sancer. El primer va ser l'edició d'un nou proyecte soliste titulat Pictured Within, de 1998, que va mostrar una faceta un tant nostàlgica de Lord en part per la recent mort del seu pare. El segon succés seria la reencarnació del Concert for Group and Orchestra, que Lord havia compost trenta anys abans pero del com les partitures originals s'havien perdut, quedant com a únic rastre del mateix "Concerto", l'àlbum que va ser gravat en viu i el film de dita presentació. El compositor holandés Marque de Goeij havia estat reconstruint les partitures de l'event en l'ajuda dels únics registres mencionats (el film i l'àlbum). Es va posar en contacte en Lord, qui havia estat tractant de reconstruir la música, pero al vore que Marque tenia terminat casi completament els tres moviments en que consistia l'obra, Lord va quedar pasmat de sorpresa. D'esta manera abdós varen terminar de reconstruir les partitures. Jon va aprofitar que es complia el trigèsim aniversari de la seua creació i va convéncer al restant de membres de Deep Purple que feren una gira mundial en 1999, a on varen interpretar el Concerto junt en clàssics de la banda.

El seu últim àlbum gravat en Deep Purple va ser Abandon, despuix de la qual cosa en el 2003 cansat de les contínues gires, es va retirar de la banda amistosament per a continuar en la seua carrera solista.

Vida personal

Lord tenia un germà menor, Steven. El primer matrimoni de Lord, de 1969 a 1975, va anar en Judith Feldman, en qui va tindre una filla, Sara. La segona esposa de Lord, Vickie Gibbs, va ser nóvia del seu companyer de Purple Glenn Hughes i germana bessona de l'esposa de Ian Paice, Jacky Paice (fundadora de l'organisació benèfica Sunflower Jam). El pare de les germanes era Frank Gibbs, propietari del Oakley House Country Club de Brewood, al sur de Staffordshire. Jon i Vickie també varen tindre una filla, Amy.

Mort

En agost de 2011, va fer públic que estava lluitant contra un càncer i en el seu lloc web va afirmar: "M'agradaria que tots els meus amics, seguidors, fans i companyers de viage saberen que estic lluitant contra un càncer i que, en conseqüència, em prendré un descans de les actuacions mentres dure el tractament i la cura. Seguiré escrivint música, en el meu món simplement ha de ser part de la teràpia, i espere de tot cor estar de regrés en bona forma el pròxim any".

Va fallir el 16 de juliol de 2012 per una embòlia pulmonar, complicació de la seua malaltia de base, en l'hospital privat The London Clinic de Londres.

Discografia com a solista

• 1972 Gemini Suite
• 1974 Windows
• 1976 Sarabande
• 1982 Before I Forget
• 1998 Pictured Within
• 2004 Beyond The Notes

• 2007 Durham Concerto
• 2008 Boom Of The Tingling Strings
• 2009 Bucharest (Live)
• 2010 To Notice Such Things
• 2011 Jon Lord Blues Project (Live)

Vore també

• Deep Purple
• Whitesnake
• Ian Paice
• Ritchie Blackmore
• Rod Evans
• Nick Simper
• Don Airey
• Roger Glover
• Ian Gillan
• Steve Morse
• David Coverdale
• Glenn Hughes
• The Book of Taliesyn

Referències

• [1] Discografia i Proyectes Musicals

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Jon Lord.
• Sitie web oficial
• Jon Lord en el lloc web de Deep Purple