Satanisme

Erro al crear miniatura:

Satanismo

El pentagrama invertit s'usa generalment per a representar el satanisme.^{cita requerida}

El satanismo comprén un número de creències relacionades i fenomens socials. Compartixen les característiques de simbolisme, que inclou la veneració i admiració per Satanás (o figures similars).

La llegislació antibrujería, com la Llei britànica antibrujería de 1735 (Witchcraft Act 1735), no revocada fins a 1951, va reflectir un fort sentiment públic en contra de la bruixeria i del satanisme. La religió satànica va començar en 1966 en la fundació de l'Iglésia de Satán en Estats Units per Antón LaVey.

Durant gran part de l'història de l'Iglésia catòlica, les acusacions de pràctiques satàniques sobre diversos grups han segut alguna cosa comú. Durant l'Edat Mija les acusacions per part de l'Inquisició, una organisació directament lligada a l'Iglésia catòlica, va alegar que grups cristians heréticos com l'orde dels Cavallers Templarios o els càtars eren practicants de rituals satànics. A principis de l'Edat Moderna varen tindre lloc els juïns de bruixes, baix la creència conspirativa de que estes dònes s'encarregaven de propagar l'influència del dimoni. Les conspiracions i acusacions de satanismo varen aplegar a punts insospitats durant el Frau de Taxil en França en la década de 1890, que promulgava que la francmaçoneria adorava a Satanás, Lucifer i Baphomet en els seus rituals. Durant els anys 1980 i 1990 l'Abús Ritual Satànic va provocar el contagi d'un histerisme colectiu a lo llarc dels Estats Units i el Regne Unit per la por de que grups satànics seqüestraven chiquets per a abusar d'ells.

Els grups moderns satànics (aquells que varen aparéixer despuix dels xixanta) són molt diversos, pero hi ha dos tendències molt importants que es poden vore com satanisme tradicional o teista i satanisme ateísta. Els satànics teistes veneren al dimoni com un deu supernatural. Pel contrari, els satànics ateus es consideren a sí mateixos ateus i veneren a Satán simplement com un símbol de les traces dels sers humans. Esta categorisació del satanisme (que pot ser categorizado d'atres formes, per eixemple «tradicional» contra «modern») no ha segut adoptada necessàriament pels satànics en sí, els qui generalment no especificarien a quin tipo de satànics estan adherits. Alguns satànics creuen en Deu en el sentit de Força Motriu, pero de la mateixa manera que els satànics ateus, encara s'adoren a sí mateixos, per la creència deísta de que Deu no eixercita cap paper en les vides mortals.

Cada «tipo» de satànic normalment es referirà a sí mateixa solament com a «satànic» (llevat els seguidors del satanisme laveyano que es consideraran «satanistas»).

Definició

Sant Agustín obliga al diable a participar en la llitúrgia cristiana.

En el seu estudi del satanismo, els estudiants d'Estudis religiosos Asbjørn Dyrendal, James R. Lewis i Jesper A. Petersen varen estipular que el vocable ___protected_title_6___ ''Té el història de ser una designació feta per gent per a atacar a la gent que no li agradava; és un terme usat per al 'Un atre (filosofia)'___protected_title_0___El satanismo com alguna cosa que uns atres fan és molt diferent del satanismo com autodenominación___protected_title_1___Satanismo___protected_title_2___un terme Polèmic, no un terme descriptivo___protected_title_3___1) la veneració d'una entitat identificada en el nom de Satán o Lucifer en la Bíblia, 2) per grups organisats en un mínim d'organisació i jerarquia, 3) a través de pràctiques rituals i/o llitúrgiques [...] no importa cóm cada grup satànic percep a Satán, com a personal o impersonal, real o simbòlic.<nowiki>___protected_title_4___Llibre de Job se li denominava ___protected_title_7___ (que significa ___protected_title_8___ o "contra de, enemic de") i actuava com el delator en el tribunal de Deu. Un personage denominat ___protected_title_9___ va ser descrit dins dels molts evangelis dels primers cristians com l'enemic còsmic i el tentador de Jesús. Es va desenrollar molt més en amplitut i poder que el portador d'Armagedón i Apocalipsis segons està caracterisat dins del ___protected_title_5___.

Les religions inspirades per estos texts (judeus, cristians i musulmans) consideren a Satán tradicionalment com un adversari o un enemic; veent la seua presència i influència en cada aspecte del paper acusatorio remontant-se a la Creació i a la Caiguda del Home. La figura de Satán va ser tractada de manera diversa, especialment pels cristians i musulmans, com un competidor rebel o celós dels sers humans, i caracterisat com un àngel caigut o dimoni dominant l'infern penitencial; Deu ho va tirar cap a la Terra perque en el cel estava extraviant als àngels, els sers humans, vagant pel planeta competint per ànimes o proporcionant l'ímpetu per a totes les paròdies mundanes.

El terme ___protected_title_4___ deriva del francés ___protected_title_0___. En el XVI va ser comuna el seu us entre grups cristians rivals per a referir-se uns a uns atres, per eixemple ho varen usar autors catòlics en referència als protestants i viceversa. En este context es parlava de l'us de ___protected_title_1___ en les seues doctrines en forma similar a com es parla de herejías, és dir, no tant com una adoració conscient al diable sino com una doctrina equivocada. Fins a temps posteriors es va escomençar a utilisar per a referir-se formalment a "adoradores del Diable".

Històricament i principalment en la civilisació cristiana europea a través dels sigles, pero també en els països musulmans (per eixemple, els yazidíes), algunes persones o alguns grups han segut descrits específicament com adoradores de Satán o del diable, o com a seguidors de la seua obra. La preponderancia àmpliament estesa d'estos grups en les cultures europees està en part relacionada en l'importància i el significat de Satán en la cristiantat. En observar el desenroll històric del fenomen del satanisme en la llista que es detalla més avall, sembla evident que, mentres els eixemples dels primers cristians podien reflectir els triumfos de l'Iglésia Catòlica en la superació de pagans i herejes (o per a desfer-se dels oponents, com en el cas d'Urbain Grandier), en els eixemples més tardans (a lo manco des dels temps del Marqués de Sade en avant) expressa clara i obertament l'odi, fins al punt del sacrilegi i la blasfèmia en alguns casos, cap a la cristiantat i cap a l'Iglésia catòlica en particular.

Particularment despuix de l'Ilustració Europea, algunes obres, tals com ___protected_title_2___, varen ser preses pels romàntics i descrites com la presentació del Satán Bíblic, una alegoria que representa la crisis de fe, l'individualisme, el lliure albir, la saber i el progressisme.

Vore també

• Demonolatría

Bibliografia

• Michelet, Jules (1862). Satanism and Witchcraft: The Classic Study of Medieval Superstition. ISBN 978-0806500591. Considerada la primera obra moderna que discutix el satanismo.
• Cavendish, Richard (1967). The Black Arts: An Absorbing Account of Witchcraft, Demonology, Astrology, and Other Mystical Practices Throughout the Ages. ISBN 978-0399500350. Resum de l'història de la bruixeria, el satanismo i el cult al diable en l'última part del llibre.
• Passantino, Bob and Gretchen: Satanism: Grand Rapids: Zondervan: 1995.

• Zacharias, Gerhard (1980). The Satanic Cult. ISBN 978-0041330083. Traducció a l'anglés des de la versió alemana de Christine Trollope (1964).
• Wlodek, Nikodem (2004). Satans Raw.
• Medway, Gareth (2001). Lure of the Sinister: The Unnatural History of Satanism. ISBN 978-0814756454.
• Noctulius, Emperor (2007). the path to satan.
• Chornyisyn, Mykhailo (2009). Hail Satan: A collection of Satanic verse by Mykhailo Chornyisyn illustrated by M.B.. ISBN 978-0557064892.
• Long, Anton Hebdomadry (2013). Exeatic Way of The Order of Nine Angles