Frau de Taxil
El frau de Taxil és provablement la més famosa farsa antimasónica. El seu autor va ser l'escritor marsellés Léo Taxil (1854-1907), que va buscar venjar-se de la maçoneria, de la que havia segut expulsat en 1882 per un cas de plagi.[1]
El frau de Leo Taxil es menciona en El cementeri de Praga, una novela d'Umberto Eco.
Història
Léo Taxil havia escrit i publicat varis llibres fortament anticatólicos, descrivint a la jerarquia catòlica com sàdica i hedonista. Va ingressar en la maçoneria en 1881, pero el seu pas va ser efímer, ya que dèu mesos despuix va ser acusat de plagi, i va ser expulsat.
El 20 d'abril de 1884 el papa León XIII va publicar l'encíclica Humanum genus, en la que afirmava lo següent:
Despuix de la publicació d'esta encíclica, Taxil va vore, com posteriorment confessaria, una excelent oportunitat per a portar a terme una acció que ridiculisaria l'Iglésia catòlica i li permetria venjar-se de la maçoneria per haver-li expulsat.
En 1885, va fingir convertir-se al catolicisme i va anunciar la seua intenció de reparar el dany que ha causat a la verdadera fe. Acte seguit va inventar una orde masónica satànica de nom Palladium, l'objectiu principal del qual seria el de dominar el món.
El supòsit objectiu de Taxil era denunciar tal orde, revelant els secrets i accions de la societat. Va continuar acusant a la maçoneria d'incentivar entre els seus seguidors el vici i inclús l'assessinat, i de ser una secta satànica que dedicava el seu cult a Bafomet.
Per a fer més creible la seua estafa, Taxil va mesclar elements masónicos verdaders i uns atres de la seua invenció. Per eixemple, va modificar alguns símbols del Rito Escocés Antic i Acceptat, com el corder pascual,[3] reemplaçant-ho per l'image de Bafomet, figura simbòlica concebuda i divulgada a partir de 1854 per l'ocultiste Eliphas Levi.
Taxil va escriure varis llibres exponent estes tesis, en les que incloïa suposts testimonis que afirmaven la vinculació entre maçoneria i satanisme. En unes d'estes obres, Li Diable au XIXi siècle, introduïa un nou personage, cridada Diana Vaughan, suposta descendent del alquimista Thomas Vaughan, un dels fundadors dels rosacruces. El llibre contenia moltes històries sobre supostes reunions que mantenia en diables rojos, un dels quals escriuria profecies sobre la seua esquena en la seua coa.
Estes idees varen tindre àmplia acceptació en els círculs catòlics, tant que va ser rebut per León XIII, que es va declarar admirador de les seues obres i li va demanar que escriguera més llibres, passant ell a finançar-ho. Continuant en la farsa, Taxil va acusar a Albert Pike, advocat nortamericà, dirigent de la francmaçoneria americana, de ser el líder suprem de tots els francmaçons i de mantindre contacte en Satanás. Monsenyor Northrop ―bisbe de Charleston (Carolina del Sur)― va viajar a Roma en la finalitat de garantisar al papa León que els francmaçons de la seua diòcesis eren persones dignes i que el seu temple no albergava cap estàtua del dimoni.[4]
El 19 d'abril de 1897, Leo Taxil va acabar en la seua «broma» en una conferència de prensa organisada en la Societat de Geografia (l'anomenada «Conferència de Leo Taxil»), en la qual va confessar que les seues revelacions sobre els francmaçons eren fictícies, que Diana Vaughan era una dactilógrafa nortamericana, protestant, qui havia accedit a prestar el seu nom a la farsa, i va agrair al clero per la seua contribució en l'èxit de l'engany en donar-li propaganda i fondos a les seues publicacions. Això va provocar un escàndal que va obligar a la policia a intervindre per a protegir a l'autor.
Notes
- ↑ Plantilla:Cite episode
- ↑ Text complet de l'encíclica (traduïda a l'espanyol).
- ↑ Irène Manguy: De la symbolique dones chapitres en franc-maçonnerie (pág. 471). Dervy, 2005. ISBN 2-84454-363-4.
- ↑ «Albert Pike», artícul en la Encyclopédie de la franc-maçonnerie (pág 666). França: La Pochothèque, 2000.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Fraude de Taxil» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.