Cavallers templarios

Erro al crear miniatura:

Cavallers templarios

La Orde dels Pobres Companyers de Crist del Temple de Salomón (en llatí: Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici), també cridada la Orde del Temple (en la forma afrancesada diuen Orde del Temple), els membres del qual són coneguts com a cavallers templarios, va ser una de les órdens monástiques militars catòliques més poderoses de l'Edat Mija.

Es va mantindre activa durant alguna cosa menys de dos sigles. Va ser fundada en 1118 o 1119 per nou cavallers francesos liderats per Hugo de Payns despuix de la primera creuada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaban a Jerusalem despuix de la seua conquista (principalment des de la ciutat portuària de Jaffa). L'orde va ser reconeguda pel patriarca llatí de Jerusalem Garmond de Picquigny, que li va impondre com a regla la dels canonges agustinos del Sant Sepulcro. Esta regla, dins del context templario, és coneguda com Regla llatina.

Aprovada oficialment per l'Iglésia catòlica en 1129, durant el Concilie de Troyes (celebrat en la catedral de la mateixa ciutat), l'Orde del Temple va créixer ràpidament en tamany i poder. Els cavallers templarios tenien com a distintiu un mant blanc en una creu ancorada roja sobre ell. El 24 d'abril de 1147, el papa Eugenio III els va concedir el dret a dur permanentment “la creu senzilla, pero ancorada o patada, que simbolisava el martiri de Crist, de color roig, perque el roig era el símbol de la sanc abocada per Crist, pero també de la vida. La creu estava colocada en el seu mant sobre el muscle esquerre, damunt del cor.” Militarment, els seus membres es trobaven entre les unitats millor entrenades que varen participar en les creuades. Els membres no combatents de l'orde varen gestionar una complexa estructura econòmica dins del món cristià. Varen crear, inclús, noves tècniques financeres que constituïxen una forma primitiva del modern banc. L'orde, ademés, va edificar una série de fortificacions per tot el mar Mediterrànea i Terra Santa.

L'èxit dels templarios es vincula estretament a les creuades. La pèrdua de Terra Santa va supondre la desaparició dels respals a l'orde. Aixina mateix, els rumors generats entorn a la secreta cerimònia d'iniciació dels templarios varen crear una gran desconfiança. Felipe IV de França, fortament endeutat en l'orde i atemorisat pel seu creixent poder, va començar a pressionar al papa Clemente V per a que prenguera medides contra els seus integrants. En 1307, baix l'acusació de cult a un tal Baphomet, un gran número de templarios varen ser capturats, induïts a confessar baix tortura i cremats en la foguera, lo que va supondre la cessació de les seues activitats bancàries, obrint el pas a un monopoli tribal. En 1312, Clemente V, des d'Aviñón, presoner dels monarques francs, va cedir a les pressions de Felipe IV i va dissoldre l'orde. La seua abrupta erradicació va donar lloc a especulacions i llegendes que han mantingut viu fins als nostres dies el nom dels cavallers templarios.

Antecedents

Erro al crear miniatura:

pintura de 1280 aprox, El rei Balduino II presidix un consell a l'esquerra, els Cavallers Templarios partixen a la dreta

Controlades les invasions musulmanes i vikingas, be per via militar, be per assentament, en l'Europa occidental va començar una etapa expansiva. Va aumentar la producció agrària, en paralel al creiximent de la població. Aixina mateix, el comerç va experimentar un nou renàixer, de la mateixa manera que les ciutats.

L'autoritat religiosa, matriu comuna en dita regió i única visible en els sigles anteriors, havia conseguit introduir en el belicoso món medieval idees com la pau de Deu o la treua de Deu, que dirigien l'ideal de cavalleria cap a la defensa dels dèbils. No obstant, no rebujava l'us de la força per a defendre a l'Iglésia. Ya el pontífex Juan VIII, a finals de el IX, havia declarat que «aquells que moriren en el camp de batalla lluitant contra l'infel vorien els seus pecats perdonats. És més, s'equipararien als màrtirs per la fe». Existia, puix, un arraïlat i exacerbado sentiment religiós que es manifestava en els pelegrinages a llocs sants, habituals en l'época. A principis de el XI, Roma va ser substituïda paulatinament, com a lloc tradicional de pelegrinage, per Santiago de Compostela i Jerusalem. Estos nous destins no estaven exents de perills i obstàculs, com salteadores de camins o forts tributs per als senyors locals, pero el sentiment religiós, unit a l'esperança d'aventures i fabuloses riquees en Oriente, va seduir a molts peregrins, que en tornar a les seues llars relataven les seues penalidades.

El pontífex Urbà II, despuix d'assegurar la seua posició al front de l'Iglésia, va continuar en les reformes del seu predecessor, Gregorio VII. La petició d'ajuda realisada pels bizantino, junt en la caiguda de Jerusalem en mans turques, va propiciar que en el Concilie de Clermont (en novembre de 1095) Urbà II exponguera, davant una gran audiència, els perills que amenaçaven als cristians occidentals i les vexacions a les que es veen somesos els peregrins que viajaven a Jerusalem. L'expedició militar proposta per Urbà II pretenia també rescatar esta ciutat de mans musulmanes.

Les recompenses espirituals promeses, aünades a l'ànsia de riquees, varen fer que príncips i senyors respongueren pronte a la crida del pontífex. L'Europa cristiana es va moure en un ideari comú baix el crit de Deus vult! (‘¡Deu ho vol!’), frase que encapçala el discurs del Concilie de Clermont, en el que Urbà II va convocar la primera creuada.

Dita expedició militar va culminar en la conquista de Jerusalem en 1099 i en la constitució de territoris llatins en la zona: els comtats d'Edesa i Trípoli, el principat d'Antioquía i el regne de Jerusalem, a on Balduino I va assumir, ya en 1100, el títul de rei.

Història

Fundació i primers temps

A penes creat el regne de Jerusalem i elegit Balduino I com el seu segon rei, despuix de la mort del seu germà Godofredo de Bouillón, alguns dels cavallers que varen participar en la Primera creuada varen decidir quedar-se a defendre els Sants Llocs i als peregrins cristians que viajaven a ells. Balduino I necessitava organisar el regne i no podia dedicar molts recursos a la protecció dels camins, ya que no contava en efectius suficients per a fer-ho. Açò, i el fet de que Hugo de Payens anara parent del comte de Champaña (i provablement parent lluntà del mateix Balduino), va dur al rei a concedir a aquells cavallers un lloc a on reposar i mantindre els seus equips, aixina com a otorgar-los drets i privilegis, entre els que figurava un estage en el seu propi palau, que no era sino la mesquita del-Aqsa, ubicada en l'interior de lo que en el seu dia havia segut el recint del Temple de Salomón. I, quan Balduino va abandonar la mesquita i les seues afores com a palau per a fixar el tro en la Torre de David, totes les instalacions varen passar, de fet, als templarios, que d'esta manera varen adquirir no solament el seu quarter general, sino el seu nom.

Ademés, el rei Balduino es va ocupar d'escriure cartes als reis i príncips més importants d'Europa a fin de que prestaren ajuda a la recent naixcuda orde, que havia segut ben rebuda no solament pel poder polític, sino també per l'eclesiàstic, ya que el patriarca de Jerusalem va ser la primera autoritat de l'Iglésia que la va aprovar canónicament. Nou anys despuix de la creació de l'orde en Jerusalem, en 1129 es va reunir el cridat Concilie de Troyes, que s'encarregaria de redactar la regla per a la recent naixcuda Orde dels Pobres Cavallers de Crist.

El concilie va ser encapçalat pel llegat pontifici D'Albano, i varen assistir els bisbes de Chartres, Reims, París, Sens, Soissons, Troyes, Orleans, Auxerre i demés cases eclesiàstiques de França. Va haver també varis abadés, com a sant Esteban Harding, mentor de sant Bernardo, el mateix sant Bernardo de Claraval i llaics com els comtes de Champaña i de Nevers. Hugo de Payens va expondre davant l'assamblea les necessitats de l'orde, per lo que es varen decidir, artícul per artícul, fins als més mínims detalls d'esta, des de la forma de dejunar fins a la de dur el pentinat, passant per oracions, oracions i inclús armament.

Per lo tant, la regla més antiga de la que es té notícia és la redactada en eixe concilie. Escrita casi segurament en llatí, es basava fins a cert punt en els hàbits i usos anteriors al concilie. Les modificacions principals procedien de que fins a llavors els templarios vivien baix la Regla de Sant Agustín, que en el concilie es va substituir per la Regla Cisterciense (la de sant Benito, pero modificada) i que professava sant Bernardo.

La regla primitiva constava d'un acta oficial del concilie i d'un reglament de 75 artículs, entre els que figuren alguns com:

Artícul X: Del menjar carn en la semana. En la semana, si no és en el dia de Pasqua de Natividad, o Resurrecció, o festivitat de La nostra Senyora, o de Tots els Sants, que caiguen, basta menjar-la en tres voltes, o dies, perque la costum de menjar-la, s'entén, és corrupció dels cossos. Si el dimarts anara de dejuni, el dimecres es vos done en abundància. En el dumenge, aixina als cavallers com als capellans, se'ls donen sense dubte dos manjares, en honra de la santa Resurrecció; els demés sirvientes s'acontenten en un i donen gràcies a Deu.

Una volta redactada, va ser entregada al patriarca llatí de Jerusalem Esteban de la Ferté, també cridat Esteban de Chartres, si ben alguns autors estimen que el redactor va poder ser el seu predecessor, Garmond de Picquigny, que la va modificar eliminant 12 artículs i introduint 24 nous, entre els quals es trobava la referència a que els cavallers solament vestiren el mant blanc i els sargents un mant negre.

Despuix de rebre la regla bàsica, cinc dels nou integrants de l'orde, encapçalats per Hugo de Payens, varen viajar primer per França i despuix pel restant d'Europa, per a arreplegar donacions i allistar cavallers en les seues files. Es varen dirigir inicialment als seus llocs de procedència, en la certea de que serien acceptats i assegurant-se quantioses donacions. En este periple varen conseguir reclutar en poc temps prop de trescents cavallers, sense contar escuders, hòmens d'armes i pajes.

Per a l'orde, en Europa va ser important l'ajuda que els va concedir l'abad sant Bernardo de Claraval, qui, pels seus #parentesc i la seua rodalia en varis dels nou primers cavallers, es va esforçar en gran manera en donar-la a conéixer per mig de les seues altes influències en Europa, sobretot en la Cort Papal. Sant Bernardo era nebot d'André de Montbard, quint gran maestre de l'orde, i primer per part de mare d'Hugo de Payens. Era també un creent convençut i home de gran caràcter, d'una sapiencia i una independència admirades en moltes parts de França i en la pròpia Santa Sèu. Reformador de la Regla Benedictina, varen ser molt conegudes les seues discussions en Pedro Abelardo, lluent mestre de l'época.

Aixina que, era d'esperar que sant Bernardo aconsellara als membres de l'orde una regla rígida i que els instara a aplicar-se a ella en cos i ànima. Va participar en la seua redacció en 1129, en el Concilie de Troyes, durant el qual va introduir numeroses esmenes al text bàsic que havia redactat el patriarca de Jerusalem Esteban de la Ferté. Posteriorment, va ajudar de nou a Hugo de Payens en la redacció d'una série de cartes en les que defenia a l'Orde del Temple com el verdader ideal de la cavalleria i invitava a les masses a unir-se a ella.

Les bulas Omne Datum Optimum (1139), Milites Templi (1144) i Militia Dei (1145) varen confirmar els privilegis de l'orde. De manera resumida, otorgaven als cavallers templarios una autonomia formal i real respecte dels bisbes i quedaven subjectes tan sol a l'autoritat papal. Aixina mateix, els excloïen de la jurisdicció civil i eclesiàstica, els permetien tindre els seus propis capellans i sacerdots pertanyents a l'orde i els varen otorgar el poder de recaptar bens i diners de variades formes. Per eixemple, tenien dret d'óbolo (les almoines que s'entregaven en totes les iglésies) una volta a l'any. Ademés, estes bulas papals els donaven dret sobre les conquistes en Terra Santa i els concedien atribucions per a construir fortalees i iglésies pròpies, lo que els va reportar gran independència i poder.

En 1167 (o en 1187, segons alguns estudiosos) es varen redactar els estatuts jeràrquics de l'orde, una espècie de reglament que desenrollava artículs de la regla i regulava aspectes necessaris que no havien segut tinguts en conte per la regla primitiva. Per eixemple, la jerarquia de l'orde, detallada relació de la vestimenta, vida conventual, militar i religiosa o deures i privilegis dels germans templarios. Consta de més de 600 artículs, dividits en seccions.

Durant la seua estància inicial en Jerusalem es varen dedicar únicament a escoltar als peregrís que acodien als Sants Llocs, ya que el seu escàs número (nou) no permetia que realisaren actuacions de major magnitut. Es varen instalar en el desfiladero d'Atlit, des d'a on protegien els passos prop de Cesarea. De totes maneres, cal tindre en conte que se sap que eren nou cavallers; pero, seguint les costums de l'época, no es coneix exactament quantes persones componien realment l'orde al principi, ya que tots els cavallers tenien un sèquit menor o major. S'ha vingut a considerar que per cada cavaller caldria contar tres o quatre persones més, per lo que estaríem parlant d'entre trenta i cinquanta persones, entre cavallers, peons, escuders, servidors, etc.

No obstant, el seu número va aumentar de manera significativa en aprovar-se la regla, i eixe va ser l'inici de la gran expansió dels pauvres chevaliers du temple. Cap a 1170, uns cinquanta anys despuix de la seua fundació, els cavallers de l'Orde del Temple s'estenien ya per terres dels actuals països de França, Alemània, Regne Unit, Espanya i Portugal. La seua expansió territorial va contribuir a incrementar enormement la seua riquea, la major en tots els regnes d'Europa.

Els templarios varen participar de forma destacada en la Segona Creuada, durant la qual varen protegir al rei Luis VII de França després de les seues derrotes davant els turcs. Fins a tres grans maestres varen caure presos en combat en un lapsus de 30 anys: Bertrand de Blanchefort (1157), Eudes de Saint-Amand i Gerard de Ridefort (1187).

El principi del fi

Pero les derrotes davant Saladino, sultà d'Egipte, els varen fer retrocedir. Aixina, el 4 de juliol de 1187, en la batalla de les Banyes de Hattin, que va tindre lloc en Terra Santa, a l'oest del mar de Galilea, en el desfiladero conegut com Banyes de Hattin (Qurun-hattun), l'eixèrcit creuat, format principalment per contingents templarios i hospitalaris a les órdens de Guido de Lusignan, rei de Jerusalem, i de Reinaldo de Châtillon, es va enfrontar a les tropes de Saladino. Este els infligió una gran derrota, en la que el gran maestre dels templarios Gérard de Ridefort va caure presoner i varen perir molts templarios i hospitalaris. Saladino va prendre possessió de Jerusalem i va terminar en el regne que havia fundat Godofredo de Bouillón. No obstant, la pressió de la Tercera Creuada i les gestions de Ricardo I d'Anglaterra (cridat Cor de #León) varen conseguir un acort en Saladino per a convertir Jerusalem en una espècie de ciutat lliure per al pelegrinage.

Despuix del desastre de les Banyes de Hattin, les coses varen empijorar. En 1244 Jerusalem, que havia segut recuperada 16 anys abans per l'emperador Federico II per mig de pactes en el sultà Al-Kamil, va caure definitivament. Els templarios es varen vore obligats a mudar els seus quarters generals a Sant Joan d'Acre, junt en atres dos grans órdens monástico-militars: els hospitalaris i els teutónicos.

Les posteriors creuades (la Quarta, la Quinta i la Sexta), a les que també es varen allistar els templarios, no varen tindre repercussions pràctiques en Terra Santa o varen ser episodis demenciales (com la pren de Bizancio en la Quarta Creuada).

En 1248, Luis IX de França (despuix conegut com a sant Luis) decidix convocar i liderar la Sèptima Creuada, pero el seu objectiu ya no és Terra Santa, sino Egipte. L'error tàctic del rei i les #pesta que varen sofrir els eixèrcits creuats varen conduir a la derrota de Mansura i a un desastre posterior en el que el propi Luis IX va caure presoner. Varen ser els templarios, tinguts en alta estima pels seus enemics, els qui varen negociar la pau i varen prestar al monarca la fabulosa suma que componia el rescat a pagar per la seua persona.

En 1291 es va produir la caiguda d'Acre, en els últims templarios lluitant junt al seu maestre, Guillermo de Beaujeu. Va constituir el fi de la presència creuada en Terra Santa, pero no el fi de l'orde, que va mudar el seu quarter general a Chipre, illa de la seua propietat despuix de comprar-la a Ricardo Cor de #León, pero que varen haver de tornar al rei anglés davant la rebelió dels habitants.

La convivència de templarios i sobirans en Chipre (de la família Lusignan) va ser incómoda fins a tal punt que l'orde va participar en el tumult palatí que va destronar a Enrique II de Chipre per a entronisar al seu germà Amalarico. Açò va permetre a l'orde sobreviure en l'illa fins a varis anys despuix de la seua dissolució en el restant de la cristiandat (1310).

Despuix de la seua expulsió de Terra Santa

Despuix de la pèrdua d'Acre en 1291, els templarios intentarien reconquistar caps de pont per a penetrar novament des de Chipre en Propenc Oriente. Va ser l'única de les tres grans órdens de cavalleria cristiana que ho va intentar puix els cavallers hospitalaris i els cavallers teutónicos varen orientar els seus interessos a atres llocs i posseïen atres bases territorials per a la seua subsistència: Rodas i Chipre en el cas dels primers i Prusia Oriental i Livonia en el cas dels segons.

L'illa d'Arwad en la costa meridional de l'actual Síria, perduda en setembre de 1302, va ser l'última possessió dels templarios en Terra Santa. Els caps de la guarnició o varen morir en combat (Barthélemy de Quincy i Hugo d'Empúries) o varen ser capturats (frey Dalmau de Rocabertí). En la pèrdua de tot el seu territori en Propenc Oriente els templarios perdien també la raó mateixa de la seua existència, al no subsistir més possessions cristianes que defendre en Terra Santa; això va reduir la simpatia dels monarques europeus cap a l'Orde del Temple en ser percebuda com a carent d'utilitat efectiva.

A la postre, l'esforç dels templarios per a tornar al Alce mediterràneu despuix de 1302 es revelaria inútil, no tant per la falta de guerrers o de voluntat bèlica com pel fet de que cap monarca d'Europa mostrava interés sério en reconquistar els Sants Llocs despuix de casi dos sigles de campanyes sense resultats duradors. De fet, el papat baix Clemente V propugnava una fusió de cavallers hospitalaris i templarios, i una de les raons per les que segons pareix Jacques de Molay es trobava en territori francés quan ho varen capturar era la seua intenció de convéncer al rei Felipe IV de França per a mamprendre una nova creuada.

Disposicions sobre l'Orde del Temple

• 1129 - Actes del Concilie de Troyes: Aprovació de la Regla pels pares conciliessis.
• c. 1130 - De laude novae militiae: Sant Bernardo elogia la nova cavalleria i consagra els Templarios.
• 1135 - Concilie digues Pisa: ratificació de la Regla i concessions als templarios.
• 1139 (29 març) - Omne Datum Optimum: Inocencio II aprova la regla i concedix la protecció papal.
• 1144 (9 juny) - Milites Templi: Celestino II proporciona protecció eclesiàstica i fomenta les donacions.
• 1145 (7 d'abril)- Militia Dei: Eugenio III els autorisa a recaptar el delme i a posseir sepultures pròpies.
• 1307 (13 octubre) - Pastoralis Praeminentiae: Clemente V ordena l'arrest dels cavallers i el confisc dels seus bens.
• 1308 (12 agost) - Faciens Misericordiam: Clemente V crea el procediment per a processar als templarios.
• 1308 (12 agost) - Regnans in Coelis: Clemente V convoca el Concilie de Vienne per a debatre sobre els Templarios.
• 1312 (20 de març) Concilie de Vienne: Es decidix la supressió de l'Orde.
• 1312 (22 març) - Vox in Excelso: Clemente V dissol l'orde dels Cavallers de Templarios.
• 1312 (2 maig) - Ad Providam Christi Vicarii: Clemente V concedix les propietats dels templarios als Cavallers Hospitalaris.
• 1312 (6 maig) - Considerantes Dudum: Clemente V determina la sòrt dels confessos i afins.

Història per territoris

En la Corona d'Aragó

Artícul principal → Templarios en la Corona d'Aragó.

L'orde comença la seua implantació en la zona oriental de la península ibèrica en la década de 1130. En 1131, el comte de Barcelona, Ramón Berenguer III, demana ingressar en l'orde. En 1134, el testament d'Alfonso I d'Aragó cedix el seu regne als templarios, junt a atres órdens, com els hospitalaris o la del Sant Sepulcro. Este testament seria revocat, i els nobles aragonesos, disconformes, varen entregar la corona a Ramiro II, encara que en numeroses concessions a les órdens per a que renunciaren, tant de terres com de drets comercials.

Ramón Berenguer IV, comte de Barcelona i príncip d'Aragó, pronte alcançaria un acort en els templarios per a que colaboraren en la Reconquista: la concòrdia de Girona, en 1143. Per ella varen rebre els castells de Monsó, Mongay, Chalamera, Barberá, Remolins i Corbins, junt en l'Orde militar de Belchite de Lope Sanz. També els favoria en donacions de terres i en drets sobre les conquistes (un quint de les terres conquistades, el delme eclesiàstic, part de les parias cobrades als regnes taifas). Segons estes condicions, qualsevol pau o treua tindria que ser consentida pels templarios, i no solament pel rei.

Com en tota Europa, l'orde es va enriquir en numeroses donacions de pares que no podien donar un títul nobiliario més que al fill major, i buscaven càrrecs eclesiàstics, militars, cortesanos o en órdens religioses.

En 1148, per la seua colaboració en les conquistes del sur del Patrimoni del Casal d'Aragó, els templarios varen rebre terres en Tortosa (de la que varen quedar com a senyors, despuix de comprar les parts del príncip d'Aragó i comte de Barcelona i dels genoveses) i en Lleida (a on es varen quedar en Gardeny i Corbins). Despuix d'una resistència que es prolongaria fins a 1153, varen caure les últimes places de la regió i els templarios varen rebre Miravet, en una estratègica situació sobre el riu Ebre.

Despuix de la derrota de Muret, que va supondre la pèrdua de l'imperi transpirinenc aragonés, els templarios es varen convertir en custodios de Jaime I el Conquistador, hereu a la corona, en el castell de Monsó, el qual va contar en respal templario en el seu campanya en Mallorca (a on rebrien un terç de la ciutat, aixina com atres concessions en ella), i en Valéncia (a on de nou varen rebre un terç de la ciutat).

Els templarios es varen mantindre fidels al rei Pedro III d'Aragó, permaneixent al seu costat durant l'excomunió que va sofrir a raïl de la seua lluita en Itàlia contra els angevinos de França.

Finalment, es varen assentar en Aragó gràcies a l'absorció de l'Orde del Sant Redentor, de Terol, en 1196, que a la seua volta s'havia beneficiat de la dissolució de l'Orde de Mont Gaudio en 1188, fundada en Alfambra.

En el Regne de #León i la Corona de Castella

Els templarios varen ajudar a repoblar zones conquistades pels cristians, creant fortalees, com el castell de Ponferrada o el castell de Cornatel, aixina com assentaments en els que edificaven ermites baix la advocación de màrtirs cristians, com és el cas d'Hervás, població del Señorío de Béjar.

Davant l'invasió almohade, els templarios varen lluitar en l'eixèrcit cristià, que va véncer en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), junt als eixèrcits d'Alfonso VIII de Castella, Sancho VII de Navarra i Pedro II d'Aragó.

En 1265, varen colaborar en la conquista de Múrcia, que s'havia alçat en armes. En recompensa, varen rebre Burguillos del Cerro, Jerez dels Cavallers, Fregenal de la Serra, el castell de Múrcia i Caravaca.

En el Regne de Galícia

L'Orde del Temple va ser posseïdora d'extensos dominis i señoríos de Galícia, que posteriorment havien de passar en la seua majoria a la de Sant Joan de Jerusalem.

Junt en atres historiadors, Caamaño Bournacell opina que l'Orde del Temple posseïa també terres en les feligresías de Santa María de Paradela, Sant Martín i Sant Salvador de Meis, Sant Joan de Romay, Sant Félix de Lois, o el monasteri i vedat de Nogueira.

En Portugal

Els templarios serien una orde ben assentada en Portugal. Entren en temps de la comtesa Teresa de #León, de la que reben el castell de Soure en 1127 a canvi de la seua colaboració en la Reconquista. En 1145 reben el castell de Longroiva per la seua ajuda a Alfonso Henriques en la pren de Santarém. En 1147 reben el castell de Cera, prop de Prendre, que es convertiria en la seua sèu regional.

Despuix de la bula papal ordenant la seua dissolució, els reis portuguesos varen canviar el nom de l'orde en Portugal pel d'Orde de Crist, encara que en substancials diferències respecte a l'Orde del Temple original, sobretot sobre regla, vots i forma d'elecció dels càrrecs.

En Anglaterra, Escòcia i Irlanda

En Anglaterra, país molt unit a França ya que en l'época el rei anglés era a l'adop duc de Normandia i senyor de numerosos feus francesos, l'Orde va estar present des dels seus inicis.

Encara que la seua presència no es va estendre com en França, va anar de vital importància, tant territorial com políticament. De fet, Ricardo Cor de #León va ser un benefactor de l'Orde i un dels seus magnats, fins al punt de que el seu escolta personal la componien templarios i que, a la seua mort, va ser enterrat en el seu hàbit. Aixina mateix, Guillermo El Mariscal, considerat el millor cavaller de la seua época, els va tindre molta simpatia.

En Polònia

Els templarios no varen tindre presència en Polònia fins a el XIII, quan el príncip silesio Henryk Brodaty els va cedir propietats en les terres d'Oławy (Oleśnica Mała) i Lietzen (Liśnica). Més vesprada Wladyslaw Odonic els donaría Myślibórz, Wielka Wieś, Chwarszczany i Wałcz. El príncip polac Premislao II de Polònia els entregaria Czaplinek. L'Orde aplegaria a tindre en Polònia a lo manco dotze komandorie (comendadores), que segons alguns historiadors varen poder ser fins a cinquanta. A pesar de la seua lluntea de Terra Santa i del Mediterràneu, que era el centre de l'Orde, en Polònia aplegaria a haver entre cent cinquanta i doscents cavallers, majoritàriament de procedència germànica. El número de cavallers polacs és difícil d'estimar. Despuix de la seua dissolució, l'immensa majoria d'ells es varen passar a l'Orde dels Cavallers Hospitalaris o a la dels Cavallers Teutónicos.

En Hongria

La presència dels templarios en Hongria, aixina com en la major part d'Europa Oriental, es va deure a l'afany colonisador dels monarques d'aquella regió. Els cavallers del Temple mai varen tindre grans propietats en sol hongarés, puix allí les órdens Teutónica i del Hospital varen ser les més favorides. No obstant, varen contar en un mínim de dos cases en Hongria central, una en Esztergom i una atra en Egyházasfalu, ademés d'un castell en Léka. En Croàcia (llavors partix del regne hongarés) varen tindre vàries fortalees, com les de Vrana i de Kliss, i va ser esta la regió a on varen eixercir més influència. Els registres sobre l'extinció de l'orde baix el regnat de Carlos I d'Hongria són molt escassos, per lo que resulta difícil reconstruir lo que va succeir. Despuix de la dissolució de l'orde, les seues propietats varen passar a mans dels cavallers hospitalaris, que també varen heretar el títul d'ispán de Dubica, ostentat fins a llavors pel maestre templario.

El final de l'Orde

L'últim gran maestre, Jacques de Molay, es va negar a acceptar el proyecte de fusió de les órdens militars baix un únic rei fadrí o viudo (Proyecte Rex Bellator, impulsat pel gran sabio Ramon Llull), a pesar de les pressions papals. El 6 de juny de 1306 va ser cridat a Poitiers pel papa Clemente V per a un últim intent, despuix del fracàs del qual, el destí de l'orde va quedar sagellat. Felipe IV de França va convéncer (o més be, va intimidar) a Clemente V, fortament lligat a França, de que iniciara un procés contra els templarios. La Corona francesa estava molt endeutada en l'orde, entre atres coses, pel préstam que el seu yayo Luis IX va solicitar per a pagar el seu rescat despuix de ser capturat en la Sèptima Creuada. Ademés, el rei buscava un Estat fort, en el rei que concentrara tot el poder (front al de l'Iglésia i al de les diverses órdens religioses, com els templarios)

En esta llabor va contar en l'inestimable ajuda de Guillermo de Nogaret, canceller del regne, famós en l'història per haver segut l'estratega de l'incident d'Anagni, en el que Sciarra Colonna hi havia abofeteado al papa Bonifacio VIII. El sum pontífex va morir d'humiliació a la veta d'un més. També del inquisidor general de França, Guillermo Imberto, més conegut com Guillermo de París; i de Eguerrand de Marigny, qui al final s'apoderarà del tesor de l'orde i ho administrarà en nom del rei, fins que es transferixca a l'orde dels Hospitalaris.

Per a això es varen servir de les acusacions d'un tal Esquieu de Floyran, espia a les órdens tant de la Corona de França com de la Corona d'Aragó.^{cita requerida}. Se'ls va acusar de sacrilegi a la creu, herejía, sodomía i adoració a ídols pagans: d'escopinyar sobre la creu, renegar de Crist a través de la pràctica de ritos heréticos, d'adorar a Baphomet i de tindre contacte homosexual, entre atres coses.

Sembla ser que Esquieu va acodir a Jaime II d'Aragó en l'història de que un presoner templario, en qui havia compartit una cela, li havia confessat els pecats de l'orde. Jaime no li va creure i ho va tirar «en caixes destempladas...», aixina que Esquieu va ser a França a provar sòrt davant Guillermo de Nogaret, que no tenia més voluntat que la del rei, i que, creguera o no creguera en el mateix, no va perdre l'oportunitat d'utilisar-ho per a l'operació que, a la postre, va dur a dissoldre l'orde.

Felipe va despachar correus a tots els llocs del seu regne, en órdens estrictes de que ningú els obrira fins al dijous, 12 d'octubre de 1307, en la que es podria dir que va ser una operació conjunta simultànea en tota França. En eixos plecs s'ordenava capturar a tots els templarios i requisar els seus bens. D'esta manera, en França, Jacques de Molay, últim gran maestre de l'orde, i cent quaranta templarios varen ser encarcerats.

Portada a terme sense l'autorisació del papa, que tenia baix la seua directa jurisdicció les órdens militars, esta investigació era radicalment inicua sobre la seua finalitat i als seus procediments,^{cita requerida} puix els templarios havien de ser jujats sobre el Dret canònic i no per la justícia ordinària. Esta intervenció del poder temporal en l'esfera de persones aforadas i someses per això a la jurisdicció papal, va causar la protesta enèrgica de Clemente V, que va anular el juí íntegrament i va suspendre els poders dels bisbes i els seus inquisidores.^{cita requerida} No obstant, l'acusació havia segut admesa i permaneixeria com a base irrevocable en tots els processos subsegüents.

Felipe el Bell va traure ventaja del «desenmascaramiento», i es va fer otorgar el títul de «campeó i defensor de la fe» per l'Universitat de París. En els Estats Generals convocats en Tours va posar a l'opinió pública en contra dels suposts crims dels templarios. Més encara, va conseguir que es confirmaren davant el papa les confessions de setenta y dos templarios, presunts acusats, expressament elegits i entrenats de bestreta. En vista d'esta investigació realisada en Poitiers (juny de 1308), el papa, fins a llavors escèptic, finalment es va mostrar interessat i va obrir una nova comissió, el procés de la qual va dirigir ell mateixa. Va reservar la causa de l'Orde a la comissió papal, deixant el juí dels individus en mans de les comissions diocesanes, a les que va tornar els seus poders.

Aixina que, eixe mateix estiu Clemente va ordenar una persecució dels cavallers allà a on es trobaren. Ya arrestats tots els seus membres en França, varen ser somesos a tortures, per mig de les quals varen conseguir que la majoria dels acusats es declararen culpables dels càrrecs, inventats o no. Alguns inclús varen confessar sense tortura, per por a ella. L'amenaça va ser suficient. Tal va ser el cas del mateix gran maestre, Jacques de Molay, que després va admetre haver mentit per a salvar la vida. Solament en París, 36 d'ells varen morir pels suplicis. El 10 de maig de 1310 varen ser cremats atres 54, i 4 més huit dies despuix. En eixos anys molts més moririen en presó.

La comissió papal assignada a l'examen de la causa de l'orde havia assumit els seus deures i va reunir la documentació que hauria de ser somesa al papa i al concilie convocat per a decidir sobre el destí final de l'orde. La culpabilitat de les persones aïllades, que s'evaluava segons lo establit, no entranyava la culpabilitat de l'orde. Encara que la defensa de l'orde va ser deficient^{[cita requerida]} no es va poder provar que esta, com a cos, professara doctrina herética alguna o que practicara una regla secreta, distinta de l'oficial.^{[cita requerida]} En conseqüència, en el Concilie General de Vienne, en el Delfinat, el 16 d'octubre de 1311, la majoria va ser favorable al manteniment de l'orde. Pero el papa, indecís i hostigado per la corona de França principalment, va adoptar una solució salomónica: va decretar la dissolució, no la condena, i no per sentència penal, sino per un decret apostòlic (bula Vox clamantis del 22 de març de 1312).

El papa va reservar per al seu propi arbitrio la causa del gran maestre i dels seus tres primers dignatarios. Ells havien confessat la seua culpabilitat i solament quedava reconciliar-los en l'Iglésia una volta que atestaren el seu arrepenediment en la solemnitat acostumada. Per a donar més publicitat a esta solemnitat, es va erigir una plataforma per a la llectura de la sentència davant de la catedral Notre Dona'm de París. Pero, en el moment suprem, Molay va recuperar el seu corage i va proclamar l'inocència dels templarios i la falsetat de la seua confessió, deguda esta a les tortures sofrides i a les pressions del rei. En reparació per este deplorable instant de debilitat, es va declarar dispost a sacrificar la seua vida. Va ser immediatament arrestat com herético reincident, junt a un atre dignatario que va elegir compartir el seu destí, i va ser cremat junt a Godofredo de Charnay nugats a una estaca front a les portes de Notre Dona'm en l'Ille de France el dia de la Candelaria (18 de març) de 1314.

Actualment en els archius vaticans es troba el pergamí de Chinon, que conté l'absolució del papa Clemente V als Templarios. Aun cuando este document té una gran importància històrica, puix demostra la vacilació del papa, mai va ser oficial i apareix datat en anterioritat a les Bulas Vox in excelso, Ad providam i Considerantes, a on es va procedir a la dissolució de l'Orde i a la distribució dels seus bens. Aixina, segons el text de Vox in excelso: «Nos suprimim (...) l'Orde dels templarios, i la seua regla, hàbit i nom, per mig d'un decret inviolable i perpetu, i prohibim enterament Nos que ningú, en lo sucesivo, entre en l'Orde o reba o use el seu hàbit o presumixca de comportar-se com un templario. Si algú actuare en este sentit, incorre automàticament en excomunió». En concret, el Manuscrit de Chinon està datat en agost de 1308. En eixes mateixes dates, el papa emet la bula Facians Misericordiam, a on confirma la devolució de la jurisdicció als inquisidores i emet el document d'acusació als templarios, en 87 artículs d'acusació. Aixina mateix, emet la bula Regnans in coelis, per la que convoca el Concilie de Vienne. Per tant, estes dos bulas, que sí varen ser promulgades oficialment, tenen validea des del punt de vista canònic, mentres que el document de Chinon és un mer «borrador» de gran importància històrica, pero escassa importància jurídica.

En atres països

La mateixa missiva papal de 1308 va aplegar a varis regnes europeus, incloent el Regne d'Hongria. Allí, el recentment coronat Carlos I Roberto d'Hongria tenia atres problemes majors, puix una série de «reyezuelos» (alts nobles) no reconeixien el seu regnat i estava en constant guerra contra ells. En 1314, en el concilie de Zagrab, el rei hongarés i l'alt clero varen decidir finalment dissoldre la província templaria hongaresa. Posteriorment, es va procedir a confiscar les seues propietats en Hongria i en la regió de Eslavonia (llavors dins del regne hongarés), que varen passar a mans del rei. Posteriorment, Carlos I les donó a nobles i en la seua majoria a l'orde Hospitalària, assunt que es va concretar en la década de 1340, puix el rei va deixar assentat en un dels seus documents que entregava momentàneament les propietats templarias (a un noble) mentres s'aclaria la situació i el destí de l'orde.

En atres països europeus, les acusacions no varen ser tan severes, i els seus membres varen ser absolts, Pero, a raïl de la dissolució de l'orde, els templarios es varen dispersar. Els seus bens es varen repartir entre els diversos estats i l'orde dels Hospitalaris.

En la península ibèrica els cavallers varen ser presos i jujats. Castella i Portugal ho varen fer conjuntament en un Concilie en Salamanca, en 1310, en Aragó en un atre concilie en Tarragona, dos anys despuix, i en abdós varen resultar absolts i lliberats, pero els seus bens varen passar a la corona d'Aragó en l'est peninsular, a Castella en el centre i nort, a Portugal en l'oest i als Hospitalaris. Tant en Aragó com en Castella va haver vàries órdens militars, creades en anterioritat, que varen prendre el relleu de la dissolta, com les Órdens de Santiago, de Montesa, de Calatrava o la de Álcantara, a les que es va concedir la custòdia dels bens requisats. En Portugal, el rei Dionisio I els restituïx en 1317 com Militia Christi o Cavallers de Crist, assegurant aixina les seues pertinences (per eixemple, el castell de Prendre) en este país.

En Polònia, els Hospitalaris varen rebre la totalitat de les possessions dels Templarios.

Creències herétiques atribuïdes als templarios

Durant el procés contra l'Orde, es varen realisar numeroses acusacions, de les quals la que inclou el cult a Baphomet és una de les que ha adquirit més popularitat, sent recuperada pel ocultisme a partir de el XIX. També s'incloïen rituals de renegación de la creu o de Crist.

En la llista de càrrecs reunits contra els templarios apareixen més de cent acusacions. Les referents a la idolatría són: adoració d'un gat que se'ls apareixia en les assamblees, que en cada província hi havia ídols, a saber, caps, alguna en tres cares, unes atres en una, i unes atres era una calavera humana; que adoraven a eixos ídols, o a eixe ídol, i especialment durant els grans capítuls i assamblees, que les veneraven, que les veneraven com a Deu, que dien que eixe cap podia salvar-los o fer-los rics, que els va donar la riquea de l'Orde, que va fer que els arbres floriren o que la terra germinara, que tocaven o rodejaven cada cap dels citats ídols en chicotetes cordoneres que després se cenyien al voltant del cos, prop de la camisa o de la carn, i que actuaven aixina com veneració a un ídol.

Processus contra Templarios

El dijous 25 d'octubre de 2007, els responsables del Archiu Vaticà varen publicar el document Processus contra Templarios, que recopila el Pergamí de Chinon, o les actes d'exculpació de la Santa Sèu a l'Orde del Temple, precisament l'any en que es commemorava el 700.º aniversari de l'inici de la persecució contra l'Orde.

L'acte va tindre lloc en la Sala Vecchia del Sínodo, en la Ciutat del Vaticà, en l'assistència de Raffaele Farina, archivista bibliotecari de la Santa Romana Chiesa; Sergio Pagà, prefecte del Archiu Secret Vaticà; Bàrbara Frale, descobridora del pergamí i oficial de l'archiu; Marque Maiorino, oficial de l'archiu; Franco Cardini, medievalista, i Valerio Massimo Manfredi, arqueòlec i escritor.

Els documents que varen servir al Tribunal papal per a decidir la sòrt dels templarios es troben en l'Archiu Secret del Vaticà, i s'havien extraviat des de el XVI, en acabant de que un archivero els guardara en un lloc erròneu. En 2001, l'investigadora italiana Bàrbara Frale els va trobar i el seu estudi va demostrar que el papa Clemente V al principi no va voler condenar als templarios, encara que finalment, cedint a les pressions del rei de França, Felipe IV, terminaria fent-ho.

El Pergamí de Chinon, un dels documents del volum Processus contra Templarios presentat per la Santa Sèu, corrig la llegenda negra sobre l'Orde i mostra que totes les acusacions varen ser injúries de Felipe IV en benefici propi. A pesar d'això, i tenint en conte que el Pergamí de Chinon és anterior a la data de les bulas papals de dissolució dels templarios, va quedar com una expressió de la consciència personal del papa. En canvi, la postura oficial de l'Iglésia és la de la dissolució de l'Orde. En efecte, el document de Chinon data d'agost de 1308. Eixe mateix més, el papa promulga la bula Facians Misericordiam, per la que es va tornar als inquisidores la seua jurisdicció. En la segona sessió del Concilie de Vienne, el 3 d'abril de 1312, s'aprova la Bula Vox in Excelso, emesa pel propi papa Clemente V el 22 de març de 1312, confirmada per la Bula Ad Providam de 2 de maig de 1312. En abdós es declara la dissolució definitiva de l'Orde.

Processus contra Templarios establix que:

1. El papa Clemente V no va estar convençut de la culpabilitat de l'Orde del Temple.
2. L'Orde del Temple, el seu gran maestre Jacques de Molay i el restant dels templarios arrestats, molts posteriorment ajusticiados o cremats vius, varen anar després absolts pel pontífex.

1. L'Orde mai va ser condenada, sino dissolta, fixant la pena d'excomunió a qui volguera restablir-la.
2. El papa Clemente V no va creure en les acusacions de herejía. Per això, va permetre rebre els Sacraments als templarios ajusticiados. No obstant, varen ser ajusticiados en la forma que la jurisdicció canònica establia per als herejes relapsos (aquells que, despuix de confessar, es tiren arrere en les seues confessions).
3. Clemente V va negar les acusacions de traïció, herejía i sodomía en les que el rei de França va acusar als templarios. No obstant, va convocar el Concilie de Vienne per a confirmar dites acusacions.
4. El procés i martiri de templarios va ser un “sacrifici” per a evitar un cisma en l'Iglésia catòlica, que no compartia gran part de les acusacions del rei de França, i molt especialment de l'Iglésia francesa.
5. Les acusacions varen ser falses i les confessions conseguides baix tortures.

A la vista dels documents històrics cal concloure que, encara que el papa Clemente V intentara en el seu fur intern evitar la condena als templarios, la seua debilitat front a Felipe IV de França va fer que continuara en el procés de dissolució de l'Orde, que acaba en 1312. Arrepleguem en este punt lo que la bula Ad Providam, que no ha segut al dia de hui derogada, diu al respecte:

... Fa poc, Nos, hem suprimit definitivament i perpètuament l'Orde de la Cavalleria del Temple de Jerusalem a causa dels abominables, inclús impronunciables, fets del seu Maestre, germans i atres persones de l'Orde en tots els llocs del món... En l'aprovació del sacre concilie, Nos, abolim la constitució de l'Orde, el seu hàbit i nom, no sense amargura en el cor. Nos, vàrem fer açò no per mig de sentència definitiva, puix açò seria illegal en conformidad con les #inquisició i processos seguits, sino per mig d'orde o recapte apostólica.

Fragment de la bula Ad Providam

Economia de l'Orde

Cap a 1220, cent anys més tart de la seua fundació oficial, l'Orde era l'organisació més gran d'Occident, en tots els sentits (des del militar fins a l'econòmic), en més de 9000 encomanes repartides per tota Europa, uns 30 000 cavallers i sargents (més els siervo, escuders, artesans, llauradors, etcétera), més de 50 castells i fortalees en Europa i Oriente Pròxim, una flota pròpia ancorada en ports propis en el Mediterràneu (Marsella) i en La Rochela (en la costa atlàntica de França).

Tot este poder econòmic s'articulava entorn a dos institucions característiques dels templarios: l'encomana i la banca.

La banca

Un dels aspectes en els que l'orde va destacar de manera extremadament ràpida i sobreixent va ser a l'hora d'afiançar tot un sistema socioeconòmic sense precedents en l'història. La dura tasca de dur un front en ultramar els va fer proveir-se d'una increible flota, una ret de comerç fixa i establida, aixina com de bon número de possessions en Europa per a mantindre en peu un fluix de diners constants que permetera subsistir a l'eixèrcit defensor en Terra Santa.

A l'hora de donar donacions, la gent ho feya de bona gana; uns, per guanyar-se el cel; uns atres, per a quedar be en l'Orde. D'esta manera, l'Orde rebia possessions, bens immobles, parceles, terres, títuls, drets, percentages en bens, i inclús pobles i viles sanceres en els seus corresponents drets i #aranzel. Molts nobles europeus varen confiar en ells com a guardians de les seues riquees i inclús molts templarios varen ser usats com a tesorers reals. Va ser el cas del regne francés, que va dispondre de tesorers templarios que tenien l'obligació de personar-se en les reunions de palau en les que es debatera l'us del tesor.

Per a mantindre un fluix constant de diners, l'Orde tenia que tindre garanties de que el capital no fora usurpat o furtat en els seus desplaçaments. Con este fin, va establir en França una série de rets d'encomanes, repartides pràcticament per tota la geografia francesa i que no distaven més d'un dia de viage unixques d'unes atres. Aixina s'asseguraven de que els comerciants dormiren sempre a ampara baixa sostre i garantisar sempre la seguritat dels seus camins.

No solament varen saber crear-se tot un sistema de mercat, sino que es varen convertir en els primers banquers des de la caiguda de Roma. Ho varen fer a sabiendas de l'escassea de moneda en la vella Europa i oferint en els seus tractes interesses molt manco usurarios que els oferits pels mercaders judeus. Aixina que, varen crear llibres de contes, la contabilitat moderna, els pagarés i inclús la primera lletra de canvi. En esta época pesava molt l'idea de transportar diners en metàlic pels camins, i l'Orde va dispondre de documents acreditatius per a poder arreplegar una cantitat anteriorment entregada en qualsevol una atra encomana de l'orde. Solament feya falta la firma, o en el seu cas, el sagell.

L'encomana

l'encomana és un ben immoble, territorial, localisat en determinat lloc, que es formava gràcies a donacions i compres posteriors i al cap de les quals es trobava un preceptor. Aixina, a partir d'un molí (per eixemple) els templarios compraven un bosc aledaño, després unes terres de llabor, despuix adquirien els drets sobre un poble, etcétera, i en tot això formaven una encomana, a manera d'un feu clàssic. També podien formar-se encomanes reunint baix un únic preceptor vàries donacions més o menys disperses. Tenim notícia d'encomanes rurals (Mason Dieu, en Anglaterra, per eixemple) i urbanes (el "Vieux Temple", recint amurallado en plena capital francesa).

L'orde va construir una ret de casi 1000 encomanes i fortificacions en Europa i Terra Santa.

Al poc, la seua ret d'encomanes va derivar en toda una serie de rets de comerç a gran escala des d'Anglaterra fins a Jerusalem, que ajudades per una potent flota de barcos en el Mediterràneu va competir en els mercaders italians (sobretot, de Gènova i Venècia). La gent confiava en l'Orde, sabia que les seues donacions i els seus negocis estaven assegurats i per això no varen deixar mai de tindre clientela. Varen aplegar fins al punt de fer préstams als mateixos reis de França i Anglaterra.

Comerciants de relíquies

Els templarios varen tindre un dels seus més lucratius negocis en la comercialisació de relíquies.^{cita requerida} Distribuïen l'oli del milacre de Sednaya, un santuari a 30 km de Damasc a que la seua Verge s'atribuïa el milacre de exudar un líquit oleoso. Ho embotellaven en menuts flascos i ho distribuïen en Occident.^{cita requerida} Segons pareix, també varen comercialisar numerosos fragments del Lignum Crucis, la Santa Creu en la que es dia havia estat crucificat Jesucristo i que es dia havien trobat ells.^{cita requerida}

No obstant, les seues operacions econòmiques sempre varen tindre com a meta dotar a l'Orde de fondos suficients com per a mantindre en Terra Santa un eixèrcit en peu de guerra constant. I per això el lema de l'Orde:

Senar nobis, Domine, senar nobis, sigau Nomini Tuo dona gloriam

No a nosatres, Senyor, no a nosatres sino al teu Nom dona la glòria

La Creu patada roja

El 27 d'abril de 1147, el papa Eugenio III, #present en França quan partia la segona creuada, va assistir al capítul de l'orde celebrat en París. Va concedir als templarios el dret a dur permanentment una creu senzilla, pero ancorada o paté, que simbolisava el martiri de Crist. El color autorisat per a tal creu va ser el roig, «que era el símbol de la sanc abocada per Crist, aixina com també de la vida. ya que el vot de creuada s'acompanyava de la pren de la creu, dur-la permanentment simbolisava la persistència del vot de creuada dels templarios».

Us de la creu i els colors

La creu estava colocada sobre el muscle esquerre, damunt del cor. En el cas dels cavallers, sobre el mant blanc, símbol de purea i castitat. En el cas dels sargents, sobre el mant negre o pardo, símbol de força i valor. Aixina mateix, el pendó del Temple, que rep el nom de baussant o bauceant, significa semipartido, ya que també incloïa estos dos colors, el blanc i el negre.

Templarios en l'actualitat

En 1804 un prestigiós mege francés, Bernard Raymond Fabré-Palaprat, en el respal de Napoleón Bonaparte, trau de la boira de l'història  - en la denominació de  “Orde dels Cavallers del Temple” - a l'orde medieval coneguda fins a llavors com a “Orde dels Pobres Companyers de Crist i del Temple de Salomón” (en llatí: Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici).

Sosté el citat mèdic que l'Orde mai va deixar d'existir, a pesar de la seua dissolució en el XIV. Esta “dissolució”, actualment valorada solament com una suspensió despuix de les aportacions del Pergamí de Chinón rescatat per Bàrbara Frale, havia segut dictada pel papa Clemente V en 1312 en la bula Vox in excelso.

Com a prova de la continuïtat de l'Orde a lo llarc dels sigles a pesar de la seua suspensió, Fabré-Palaprat aporta la controvertida Carta de Transmissió de Juan Larmenius. Este document acredita 24 grans mestres que varen assumir este càrrec en acabant de que Jacques de Molay, últim gran mestre medieval, fòra cremat en la foguera en París en 1314. Esta suposta llista de grans mestres continguda en la Carta i firmada per cada u d'ells de puny i lletra, aplega fins al propi Fabré-Palaprat, últim firmant del document.

Segons este document, l'Orde és treta de la clandestinitat a la que la varen obligar les persecucions de papes i reis per casi tota Europa, en 1705. Felipe, duc de Chartres i d'Orleans, net de Luis XIII El Just i més tart regente de França, és elegit gran mestre en una convenció general celebrat en Versalles eixe any i publica uns nous estatuts per a l'Orde.

La Carta de Transmissió, en el format que la coneixem, és considerada per la majoria dels historiadors com una falsificació, realisada provablement en el  XVIII. En lo que no s'està tan d'acort és en la valoració del seu contingut. És dir: no hi ha en absolut acort sobre si l'Orde del Temple, com sosté Fabré Palaprat, a pesar de la suspensió papal, va seguir tenint vida, encara que amagada, guiada pels Maestres que “firmen” successivament este document de la Transmissió.

Sí que és cert que a partir de 1804, en lo que alguns denominen la reinstauración de l'Orde (uns atres preferixen parlar de neotemplarismo), hi ha una continuïtat fins als nostres dies en l'història de l'Orde del Temple.

En 1932, la Secretaria Internacional Templaria, en sèu en Bèlgica, decidix revitalisar l'Orde. Per a això, i arreplegant l'esperit de lo que creuen que té que ser l'institució en la modernitat, donen un primer pas que és canviar la seua denominació, cridant-se a partir d'eixe moment Orde Sobirana Militar del Temple de Jerusalem OSMTH (en llatí Ordo Supremus Militars Templi Hierosolymitani). Immediatament elegixen com a príncip regente (títul que no existia en l'Orde) a Isaac Vandenberg, qui posteriorment assumirà també el títul de l'Orde de Gran Maestre.

Existixen reconeguts per l'Iglésia catòlica com a Associacions Privades de Fidels varis grups que seguixen les Regles de Sant Bernardo de Claraval, adaptades als temps Moderns i segons el Dret Canònic i han publicat els seus Estatuts que han obtingut Decrets que els convertixen en persones jurídiques Eclesiàstiques. En Itàlia estan les Associacions Privades Militia Templi, i en Espanya la "Orde dels Pobres Cavallers de Crist" (TORRE 106). Estos grups de templarios senyalen el camí que es deu seguir en la busca de la rehabilitació Pontifícia.

Templarios notables

Els nou fundadors

1. Hugo de Payens
2. Godofredo de Saint-Omer
3. Godofredo de Bisol
4. Payen de Montdidier
5. André de Montbard
6. Arcimbaldo de Saint-Amand
7. Hugo Rigaud
8. Gondemaro
9. Rolando

Grans maestres de l'orde

Artícul principal → Grans Maestres del Temple.

1. Hugo de Payens (1118-1136)
2. Robert de Craon (1136-1146)
3. Evrard dones Barrès (1147-1151)
4. Bernard de Tremelay (1151-1153)
5. André de Montbard (1154-1156)
6. Bertrand de Blanchefort (1156-1169)
7. Philippe de Milly (1169-1171)
8. Eudes de Saint-Amand (1171-1179)
9. Arnaldo de Torroja (1180-1184)
10. Gérard de Ridefort (1185-1189)
11. Robert de Sablé (1191-1193)
12. Gilbert Hérail (1193-1200)
13. Phillipe de Plaissis (1201-1208)
14. Guillaume de Chartres (1209-1219)
15. Pedro de Montaigú (1219-1232)
16. Armand de Périgord (1232-1244)
17. Richard de Bures (1245-1247)
18. Guillermo de Sonnac (1247-1250)
19. Renaud de Vichiers (1250-1256)
20. Thomas Bérard (1256-1273)
21. Guillermo de Beaujeu (1273-1291)
22. Thibaud Gaudin (1291-1292)
23. Jacques de Molay (1292-1314)

En la cultura popular

Els Templarios han servit d'inspiració per a moltes obres de ficció. Potser una de les més famoses siga la franquícia de videojocs Assassin's Cregau, la trama de la qual gira entorn a la lluita entre els Assessins, partidaris de la pau conseguida per mig del lliure albir, i els Templarios (que en la saga no es dissolen en el XIII, sino que simplement passen a la clandestinitat), partidaris de la pau per mig del control absolut de la societat. En la saga, abdós faccions són realment milenàries, puix han tingut els seus respectius predecessors des de l'ocàs de la civilisació.

Bibliografia

• Barber, Malcolm: The Trial of the Templars. Cambridge. Vora Edition, 1993. ()
• Barceló, I. (1998). Els Templarios.
• Bordonave, George: La vie quotidienne dones Templiers au XIIIe Siècle. París. Librarie Hachette, 1975. Hi ha Traducció al Castellà. De la série "La vida quotidiana". ISBN 978-84-7880-751-2
• Burman, Edward.: The Templars. Knights of God. Crucible, 1986. ISBN 0-89281-221-4
• Claraval, Bernardo de: Elogi de la Nova Milícia Templaria. Madrit. Edicions Siruela, 1994. ISBN 84-7844-867-5
• Corder, Víctor “Història real de l'Orde del temple. Des del sigle XII fins a hui”. Editorial Punt Rojo, ISBN 978-841600701-1
• De la Croix, Arnaud, "Els Templarios en el cor de les creuades". Barcelona. Editorial Ariel, 2005. ISBN 84-344-6759-3
• Demurger, Alain. Vie et mort de l'ordre du Temple, 1120-1314. Edition Nathan, Paris, 1998, ISBN 2-02-020815-6.
• Domínguez, Javier, Ferrer, Ramón, i Montesinos, Josep (editors): Palau del Temple. Real i Sacre Convent de La nostra Senyora de Montesa i Santa María del Temple, Ministeri d'Administracions Públiques, Universitat de Valéncia, Universitat Politècnica, CAM, Televisió Espanyola. Lliure + CD interactiu + Audiovisual, 2004. Carix de ISBN, pero es pot trobar la referència ací
• Duby, Georges: Guillermo el Mariscal. Madrit. Aliança Editorial, colecció El Llibre de Bojaca, 1997. ISBN 978-84-20-63502-2
• Garrido, Luis, 1001 preguntes i respostes sobre els templarios. Edicions Lliure Hobby, 2003. ISBN 978-84-9736-469-0
• Gobry, Iván: Li procès dones Templiers. París. Perrin, 1995. ISBN 2-262-00041-7
• Lamy, Michelle: L'atra història dels templarios. Editorial: MR 1999. Títul original: Els Templiers. ISBN 978-84-270-3110-4
• Ledesma Rubio, Mª.L.(1982). Templarios i Hospitalaris en el Regne d'Aragó.
• Lynn Picknet-Clive Prince, La revelació dels templarios. Pròlec d'Íker Jiménez. Edicions Martínez Roca, 1997 S.A. ISBN 978-84-270-3204-0
• Martínez Díez, Gonzalo: Els Templarios en la Corona de Castella. Burgos. Editorial La Olmeda. 1993.
• Mestre Godes, Jesús. Els Templarios. Trd. d'Antoni Cardona. Círcul de Llectors, 1999. ISBN 978-84-226-8153-6
• Moxó i de Montoliu, Francisco de: "Els Templarios en la Corona d'Aragó". Artícul en l'anuari Aragó en l'Edat Mija, 1993, N.º X-XI, pags. 661-674.
• Nicholson, Helen. Els guerrers de Crist: Templarios. Editorial Osprey. ISBN 9788493974817
• Partner, Peter: L'assessinat dels macs: els templarios i el seu mit. Barcelona. Martínez Roca, 1987. ISBN 978-84-270-1164-9
• Pascual, Fernando, “Els templarios, més allà de la llegenda” (Revista Ecclesia 21 (2007), pp. 91-106)
• Pascual Martínez, Lope: "Els Templarios en el Regne de Múrcia". Artícul en el Anuari d'Estudis Medievals, n.º 11. Barcelona, 1981
• Reznikov, Raimonde: Cathares et Templiers. Porte-sur-Garonne. Editions Loubatières, 1991. ISBN 978-2-86266-158-2
• Robinson, John. J. Masmorra, foguera i espasa. Editorial Planeta, 1994 títul original: Dungeon, Fire and Sword. ISBN 978-84-08-01150-7
• Runciman, Steven. Història de les Creuades. Madrit. Aliança Editorial, colecció Aliança Universitat, 1985. ISBN 978-84-206-2059-6 (Vol. I) i ISBN 978-84-206-2060-2 (Vol. II)

• Sans i Travé, Josep Mª: "Els Templers Catalans", en Els Ordes militars, n.º 4. Lleida, Pagès Editors, 1996.
• Templespaña: Codex Templi. Ed. Aguilar, Madrit, 2005.
• Julien Théry, "Philippe li Bel, pape en sò royaume", in Dieu et la politique. L'Histoire, 289, 2004, p. 14-17, en llínea.
• Théry, Julien (2009), "Procès dones templiers", in "Prier et combattre. Dictionnaire européen dones ordres militaires", dir. N. Bériou, Ph. Josserand, Paris, Fayard, p. 743-750, en llínea.
• Théry, Julien (2013), "A Heresy of State. Philip the Fair, the Trial of the 'Perfidious Templars', and the Pontificalization of the French Monarchy", Journal of Medieval Religious Cultures, 39/2, p. 117-148, en llínea.
• Upton-Ward, J. M.: El Còdic Templario. Barcelona, Edicions Martínez-Roca, 2000. ISBN 978-84-270-2593-9
• Walker, Martin: Història dels Templarios. Barcelona. Edicomunicación, 1973. ISBN 978-84-7672-503-0

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cavallers templarios.