Batalla de Muret
La batalla de Muret va ser la batalla decisiva de la cridada creuada albigense. Es va lliurar el 12 de setembre de 1213 en una planura de la localitat fortificada occitana de Muret, uns dotze quilómetros al sur de Toulouse.[1] La lluita va enfrontar a Pedro II d'Aragó "el catolico" i Comte de Barcelona, els seus vassalls i aliats, entre els que es trobaven Raimundo VI de Tolosa, Bernardo IV de Cominges i Raimundo Roger de Foix, contra les tropes creuades i les de Felipe II de França manades per Simón IV de Montfort.[2]
El triumfo va correspondre a les forces de Simón de Montfort, qui es va convertir, com a conseqüència de la seua victòria, en duc de Narbona, comte de Tolosa, vescomte de Béziers i vescomte de Carcassona. Les tropes de la corona d'aragon i occitanes varen sofrir pèrdues notables (uns huitanta cavallers morts i ferits, i un número elevat de peons), entre les que es destaca la mort de Pedro II d'Aragó el Catòlic. El seu fill de cinc anys, el futur rei Jaime I d'Aragó, que estava baix custòdia de Simón de Montfort, en la filla de la qual s'havia concertat el matrimoni futur en un nou intent per a resoldre el conflicte,[3] va deure permanéixer un any com a rehé fins que, per orde del papa Inocencio III, Montfort ho va entregar als templarios.
Esta batalla va marcar l'inici de la dominació dels reis francesos sobre Occitània. Va ser també el començ del fi de l'expansió de la corona de aragon en la zona. Abans de la batalla, Pedro II d'Aragó havia rebut el vassallage del comte de Tolosa, el de Foix i el de Cominges. Despuix de la seua derrota i mort, el seu fill i hereu Jaime I tan sol va conservar el señorío de Montpeller per herència de la seua mare, María de Montpeller. A partir d'esta data, l'expansió de la corona de aragon es va dirigir cap a Valéncia i les Illes Balears.
Antecedents
[editar | editar còdic]
A principis de el XIII, la herejía càtara s'havia afiançat en Occitània amenaçant la doctrina de l'Iglésia catòlica. El papa Inocencio III, despuix de llançar una creuada fallanca contra els càtars, va intentar reconciliar-se en el comte Raimundo VI de Tolosa. No obstant, Arnaldo Amalric, llegat papal, i Simón IV de Montfort procuraven trencar les negociacions, exigint a Raimundo VI unes condicions molt dures.
Raimundo VI va buscar aliats en una ortodòxia catòlica indubtable, i despuix d'entrevistar-se en diversos monarques europeus, es va aliar en el seu cunyat Pedro II d'Aragó. Este rei va actuar com a intermediari en la finalitat de trobar una reconciliació, pero finalment el papa Inocencio III es va posar de part de Simón IV de Montfort i va proclamar la creuada pensant que aixina erradicaria la herejía de forma definitiva. La creuada va començar en la massacre de Béziers i el lloc de Carcassona de 1209, continuant a l'any següent en l'atac a les fortalees de Minerve, Termes i Cabaret.
En 1213, Simón de Montfort va reprendre la seua campanya contra el comte Raimundo VI de Tolosa. Este es va retirar a la seua capital i va demanar l'intervenció papal; el papa va ordenar la celebració del concilie de Lavaur, que va escomençar el 15 de giner de 1213,[4] i a on va advocar per la tornada dels comtats i terres als seus titulars a canvi de la sumissió a l'Iglésia.[5] A pesar de que els congregats varen rebujar la proposta, el rei Pedro II d'Aragó va conseguir que el papa enviara un llegat. Davant l'evidència de que els creuats estaven determinats a véncer al comte de Tolosa i que l'intervenció del papa solament conseguiria retardar els fets, Pedro II d'Aragó va decidir acollir als comtes de Tolosa, Foix i Cominges,[6] i, junt en les forces dels seus vassalls tradicionals (com el dels vescomtes de Bearne), combatre als creuats.
Montfort va ser ocupant progressivament les viles propenques a Toulouse fins que esta va caure en el seu poder. Entre les viles ocupades es trobava Muret, que havia conquistat sense trobar resistència en 1212.[7] La seua situació estratègica, en estar situada entre els rius Garona i Loja, va determinar que Simón IV de Montfort l'elegira com a base d'operacions, deixant una guarnició de trenta a xixanta cavallers,[8] i setcents peons d'infanteria.[9]
A partir d'agost, Pedro II va creuar els Pirineus des de Canfranc[6] o Benasque[10] en uns mil cavallers i hòmens d'armes. Mentres s'acostava a Tolosa, els castells de la conca del Garona que s'havien rendit als creuats, se li varen ser rendint fàcilment. Seguidament, el rei va enviar el seu eixèrcit cap a Muret, mentres Simón de Montfort es trobava en Saverdun.[11] Quan este va tindre notícies del perill, va reunir les seues tropes i es va dirigir cap a Muret a tota velocitat, a la trobada de Pedro II d'Aragó.
Sege de Muret
[editar | editar còdic]
El 10 de setembre, les tropes de Pedro el Catòlic es varen unir a les dels seus aliats occitans i varen montar el campament en el pla de la ribera esquerra del Garona. El campament estava situat a una distància prudencial de la fortalea de Muret. Segons distintes hipòtesis, alluntat o propenc a les embarcacions amarrades que havien aplegat des de Tolosa plenes de recaptes,[4] i contaven en uns 2000 cavallers (la cavalleria pesada de l'época), la mitat aragonesos i l'atra mitat occitans; a este número podrien sumar-se com a màxim atres 2000 ginets més llaugerament armats.
L'eixèrcit al mando del rei d'Aragó estava dividit en dos o tres fas o files, segons distintes hipòtesis: la vanguarda estava dirigida per Raimundo Roger de Foix; el fes central o amijanadora estava al mando del propi monarca, Pedro II, mentres que la tercera llínea o saga (que segons atres teories podria estar integrada en la primera) la comandaban Raimundo VI de Tolosa i Bernardo IV de Cominges.
El 10 de setembre, l'eixèrcit tolosano-aragonés va començar el sege en almajaneques i unes atres armes de sege. Simón de Montfort va eixir per una porta distinta, amagat a les tropes del rei aragonés, i va atacar en uns 900 cavallers, reservant un esquadró que dirigia personalment, el qual va alvançar per l'esquerra i va atacar pel flanc; provablement l'eixèrcit occità-aragonés no va poder formar correctament les seues files i els creuats varen aplegar al cos a on estava el rei i ho varen matar. En tot cas, existixen a lo manco sèt hipòtesis diferents sobre el desenroll de la batalla.[12]
Simón IV de Montfort, en clara inferioritat numèrica, i en víveres per a solament una jornada[6] i a més de cent lleguas de la seua base d'operacions, va decidir no quedar-se tancat en el castell de Muret i va llançar un atac fulminant,[13] utilisant la millor arma de la cavalleria pesada, la càrrega.[14] Va organisar la cavalleria francesa en tres esquadrons[15] d'uns trescents cavallers cada u: l'esquadró de vanguarda ho dirigien Guillaume de Contres i Guillaume dones Agranes, el segon esquadró estava manat per Bouchard de Marly i el tercer pel propi Simón de Montfort.[4]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Pedro II, «el Catòlic»». Gran Enciclopèdia Aragonesa Online. DiCom Mijos. Consultat el 23 de setembre de 2008.
- ↑ Jordi Bolòs, Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 284. Barcelona, abril de 2000. ISBN 84-297-4706-0, pág. 180.
- ↑ Herradón, Jaime I el Conquistador, el rei creuat.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «Alfonso II and Pedro II» (en anglés). A History of Aragon and Catalonia. The library of Iberian resources online. Consultat el 18 de setembre de 2008.
- ↑ Sagella, La batalla de Muret, pas a pas.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Cabestany i Bagué, Història de Catalunya, vol. III. Els primers comtes-reis.
- ↑ «Muret, ville d’histoire» (en francés). Li site internet de la Ville de Muret. Archivat des d'el original, el 13 de setembre de 2008. Consultat el 18 de setembre de 2008.
- ↑ «La batalla de Muret (1213)» (en català). Polemos.org. Archivat des d'el original, el 8 de setembre de 2008. Consultat el 18 de setembre de 2008.
- ↑ «La Batalla de Muret». Portalhistoria.com. Archivat des d'el original, el 3 de setembre de 2008. Consultat el 18 de setembre de 2008.
- ↑ Hernández, F. X., Història militar de Catalunya.
- ↑ Histoire de Llenguadoc (1648), pp. 326-327.
- ↑ Alvira Cabrer, 2008, págs. 350-359.
- ↑ Oldenbourg, La foguera de Montsegur, pp. 216-217.
- ↑ «The Myths of Medieval Warfare» (en anglés). De Re Militari. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2008. Consultat el 19 de setembre de 2008.
- ↑ Soldevilla, Història de Catalunya, pág. 170.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Muret» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.