Orde Teutónica

Orde Teutónica

La Orde Teutónica (també Orde dels Cavallers Teutones i Orde dels Cavallers Teutónicos de l'Hospital de Santa María de Jerusalem; Plantilla:Lang-de; Plantilla:Lang-la) és una orde religiosa catòlica fundada com a societat religiosa-militar al voltant de el any 1190 en Acre, Regne de Jerusalem en la Tercera Creuada durant el sege de la fortalea de Sant Joan d'Acre, per a ajudar i protegir als cristians en els seus pelegrinages a Terra Santa i per a fundar hospitals. En 1198 es va convertir en orde militar.

Des de el XIX l'orde continua en la seua llabor, tant la seua branca eclesiàstica com la seua branca llaica. Els seus membres són coneguts com a cavallers teutones, havent servit com una orde militar durant les Creuades en apoyo de el govern catòlic en Terra Santa i en les Creuades bàltiques durant la Edat Mija, aixina com oferint protecció militar per als catòlics en Europa Oriental.

L'orde religiosa va eixercitar un paper fonamental en Europa Oriental a finals de l'Edat Mija i ha experimentat diversos canvis en la seua organisació i residència des de la seua fundació fins a l'actualitat. Despuix de la Tercera creuada (1189/1190–c. 1291) la seua sèu es va traslladar a Marienburg, Prusia (actual Malbork, Polònia), centre de la seua funció com principat militar (1309–1525). Despuix de la pèrdua de Prusia, l'orde es va traslladar a Mergentheim, Württemberg, Alemània, fins a 1809, d'a on es va traslladar a Viena, a on es manté fins ara.

Des de 1810 l'orde ha segut púramente religiosa hospitalària, si ben continua nomenant cavallers honoraris. Actualment, la sèu de l'orde es troba en Viena, a on es conserven una iglésia i un archiu de l'orde. També existixen filials en Baviera, Hesse i el Tirol italià. La Jurisdicció de Utrecht de l'Orde Teutónica, una orde de cavalleria protestant, descendix de la mateixa orde medieval i també seguix nomenant cavallers i dedicada a obres de caritat.

Nom

El terme "teutónico" evoca els orígens alemans de l'orde (Theutonicorum) en el seu nom llatí. Els parlants d'alemà solen referir-se a la Deutscher Orde (nom curt oficial, lliteralment "Orde Alemana"), històricament també com Deutscher Ritterorden (Orde Alemana de Cavallers), Deutschherrenorden (Orde dels Senyors Alemans), Deutschritterorden (Orde dels Cavallers Alemans) i, Marienritter (Cavallers de María).

Els orígens en Terra Santa

En la conquista de Jerusalem en juliol de 1099 per part dels creuats, la ciutat es va convertir en la capital del Regne de Jerusalem. Els #colon cristians d'Occident es varen dedicar a reconstruir els principals santuaris associats en la vida de Crist en la ciutat. És durant este periodo d'ocupació franca quan s'originen les órdens militars dels Cavallers Hospitalaris i els Cavallers Templarios, abdós sorgides de la necessitat de protegir i atendre a la gran afluència de peregrins que viajaven a Jerusalem en el XII. En 1143 el papa Celestino II va ordenar als Cavallers Hospitalaris que es feren càrrec de la gestió d'un hospital alemà en Jerusalem, que, segons el croniste Jean d'Ypres, estajava als innumerables peregrins i creuats alemans que no sabien parlar ni la llengua local ni el llatí (patriæ linguam ignorantibus atque Latinam). Encara que formalment era una institució dels Hospitalaris, el papa va ordenar que el prior i els germans de la domus Theutonicorum (casa dels alemans) foren sempre ells mateixos alemans, per #lo que va poder desenrollar-se una tradició d'una institució religiosa dirigida per alemans durant el XII en el Regne de Jerusalem.

Despuix de la pèrdua de Jerusalem en 1187, alguns mercaders de Lübeck i Bremen varen reprendre l'idea i varen fundar un hospital de campanya mentres va durar el sege d'Acre en 1190, que es va convertir en el núcleu de l'orde. Varen començar a denominar-se Hospital de Santa María de la Casa Alemana. En l'aprovació del papa Clemente III, varen adoptar una regla similar a la de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, és dir, els Cavallers de Malta. Despuix del decés de Clemente III, el seu successor Celestino III va confirmar, en 1192, i de forma definitiva, els estatuts de l'orde, concedint als monges Regla agustiniana.

La mort del emperador Hohenstaufen Enrique VI en 1197, quan planejava una gran expedició a Palestina, va provocar un canvi important: varis creuats alemans que havien aplegat a Terra Santa varen decidir retornar a casa. Per a suplir esta absència, els príncips i bisbes alemans, junt en el rei Emerico de Jerusalem, varen militarisar la germandat en 1198, convertint-la en una orde religiosa de cavalleria. La nova orde es va regir per una regla monástica i militar similar a la dels Cavallers Templarios, en la que es va basar, i el cap de l'orde va passar a cridar-se Gran Maestre (magister hospitalis). Va rebre órdens papals de mamprendre creuades per a prendre i mantindre Jerusalem per al cristianisme i defendre Terra Santa dels sarracenos musulmans. Aixina mateix, l'orde va rebre privilegis dels papes Celestino III i Inocencio III i extenses concessions de terres, no solament en el regne de Jerusalem, sino també en Alemània i atres llocs, i va començar a eixercitar un paper important en Ultramar (nom genèric que es donava als Estats creuats), controlant els peages del port d'Acre. En 1205, Inocencio III va concedir als cavallers teutónicos l'us de l'hàbit blanc en una creu negra. Aixina, durant el govern del Gran Maestre Hermann von Salza (1209-1239), l'Orde va passar de ser una germandat d'hospici per a peregrins a ser principalment una orde militar.

En 1220 els Cavallers Teutónicos varen establir el seu quarter general en la fortalea de Monfort al noreste d'Acre en Palestina, que es va convertir en la sèu dels grans maestres en 1229. Este castell, defenia la ruta entre Jerusalem i el Mar Mediterrànea. En 1266, els sarracenos no varen conseguir prendre la fortalea, pero retornaran en 1271 i conseguiran fer-se en el castell a través d'un túnel excavat en la roca. Els Cavallers Teutónicos es varen vore obligats a refugiar-se en Sant Joan d'Acre.

En 1226, després de la promulgació de la Bula d'or de Rímini per l'emperador Federico II Hohenstaufen, el gran maestre de l'orde, Hermann von Salza, i el duc Conrado I de Mazovia varen donar començ a les Creuades Bàltiques, en intenció de cristianizar als pobles bàltics.

Federico II, Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, va elevar al seu íntim amic Hermann von Salza a la categoria de Reichsfürst, o «Príncip de l'Imperi», #lo que va permetre al Gran Maestre negociar en atres príncips superiors com un igual. Durant la coronació de Federico com Rei de Jerusalem en 1225, els Cavallers Teutónicos li varen servir d'escolta en la Iglésia del Sant Sepulcro; von Salza va llegir la proclamació de l'emperador tant en francés com en alemà. No obstant, els Cavallers Teutónicos mai varen ser tan influents en Ultramar com els més antics Cavallers Templarios i Cavallers Hospitalaris.

L'Orde va rebre donacions de terres en el Sacre Imperi Romà (especialment en les actuals Alemània i Itàlia), Frankokratia i el Regne de Jerusalem. Els dominis de l'Orde Teutónica en Llevant varen ser:

• En el Regne de Jerusalem:
  • Castell de Montfort (Starkenberg), 1220-1271; en l'interior de Nahariya en el nort d'Israel.
  • El meu'ilya (Castellum Regis), 1220-1271; prop de Montfort
  • Khirbat Jiddin (Judin), 1220-1271; prop de Montfort
  • Cafarlet, 1255-1291; al sur d'Haifa
  • Señorío de Toron i Señorío de Joscelin en el nort d'Israel i sur del Líban, abdós propietat dels Cavallers Teutónicos 1220-1229 pero baix domini musulmà durant eixe periodo. Els Cavallers varen conservar Maron, vassall de Toron, despuix de 1229, i en 1261 varen adquirir un atre Toron-Ahmud, un atre señorío vassall. També varen arrendar (1256) i varen comprar (1261) la fortalea d'Achziv (Casale Umberti, àrap Az-Zīb) en la costa al nort de Nahariya.
  • Señorío del Schuf, una branca del Señorío de Sidón, 1256-1268; en l'interior de l'actual Saida en el Líban.
• En el Regne Armeni de Cilicia:
  • Amouda, 1212-1266; prop de la moderna Osmaniye, Turquia
  • Düziçi (Aronia), 1236-1270s; prop de Amouda

Vint anys despuix, en 1291, la pren d'Acre pels sarracenos va obligar als creuats a retirar-se de Terra Santa, impulsant a l'orde a reconsiderar la seua missió. L'orde hi havia, des del govern del gran mestre Hermann von Salza, començat ya a traslladar el seu principal centre d'activitat d'Orient Mig a Europa Oriental. Açò havia escomençat quan derrotats els europeus en les Creuades, els cavallers de l'Orde Teutónica es varen traslladar a Venècia i d'allí a Transilvania, a on construïxen el Castell de Bran, fins a la seua expulsió en 1225 pel rei Andrés II d'Hongria, aparentment per intentar colocar-se baix sobirania papal i no real.

Transilvania, Regne d'Hongria

En 1211, Andrés II d'Hongria va acceptar els servicis dels Cavallers Teutónicos i els va concedir el districte de Burzenland en Transilvania, a on estarien exents de taxes i drets i podrien administrar la seua pròpia justícia. Andrés havia entaulat negociacions per al matrimoni de la seua filla en el fill de Hermann, landgrave de Turingia, entre els vassalls del qual es trobava la família de Hermann von Salza. Dirigida per un germà cridat Theoderich o Dietrich, l'Orde va defendre les fronteres sudorientales del regne d'Hongria contra els veïns cumanos, per ad açò varen construir numerosos forts de fusta i fanc i varen afegir nous llauradors alemans als habitants sajones de Transilvania ya existents. Els cumanos no tenien assentaments fixos per a resistir, i pronte els teutones es varen expandir pel seu territori. En 1220, els cavallers teutones havien construït cinc castells, alguns d'ells de pedra. La seua ràpida expansió va provocar les celosies i recels de la noblea i el clero hongaresos, que fins a llavors no s'havien interessat per aquelles regions. Alguns nobles varen reclamar estes terres, pero l'Orde es va negar a compartir-les, ignorant les demandes del bisbe local.

Despuix de la Quinta Creuada, el rei Andrés va retornar a Hongria i va trobar el seu regne ple de rencor per les despeses i pèrdues de la fallanca campanya militar. Quan els nobles li varen exigir que anulara les concessions fetes als Cavallers, va concloure que s'havien excedit en la seua tasca i que l'acort devia ser revisat, pero no va revertir les concessions. No obstant, el príncip Béla, hereu del tro, es va aliar en la noblea. En 1224, els Cavallers Teutónicos, veent que tindrien problemes quan el Príncip heretara el Regne, varen solicitar al Papa Honorio III ser posats directament baixe l'autoritat de la Sèu Papal, en lloc de la del Rei d'Hongria. Açò va ser un greu error, ya que el rei Andrés, enfadat i alarmat pel seu creixent poder, va respondre en 1225 expulsant als Cavallers Teutónicos, encara que va permetre que permaneixqueren els plebeus i llauradors ètnicament alemans assentats ací per l'Orde, que varen passar a formar part del grup més ampli dels sajones de Transilvania. En carir de l'organisació militar i l'experiència dels Cavallers Teutónicos, els hongaresos no varen conseguir reemplaçar-los en una defensa adequada contra l'atac dels cumanos i pronte, els guerrers de la estepa tornarien a ser una amenaça.

Prusia

En 1226, Conrado I de Mazovia, duc de Masovia en el noreste de Polònia, va fer una crida als Cavallers per a que defengueren les seues fronteres i someteren als Vells Prusianos bàltics pagans, permetent als Cavallers Teutónicos l'us de la Terra de Chełmno com a base per a la seua campanya. Sent esta una época de fervor creuat generalisat en tota Europa occidental, Hermann von Salza va considerar Prusia un bon camp d'entrenament per als seus cavallers per a les guerres contra els musulmans en Ultramar. En la Bula d'Or de Rímini, l'emperador Federico II va concedir a l'Orde un privilegi imperial especial per a la conquista i possessió de Prusia, inclosa la Terra de Chełmno, en sobirania papal nominal. En 1235 els Cavallers Teutónicos varen assimilar a la més menuda Orde de Dobrzyń, que havia segut establida anteriorment per Christian, el primer bisbe de Prusia.

En 1233, dirigit pel Landmeister (líder provincial) Baixe la direcció d'Hermann Balk i en un eixèrcit de llaics voluntaris reclutats principalment en el centre d'Alemània, els Cavallers Teutónicos varen iniciar la conquista de Prusia. Durant els següents 50 anys, despuix d'alvançar des del baix Vístula fins al baix Niemen (Niemen, Nemunas) i exterminar a la major part de la població nativa prusiana, especialment durant la gran rebelió de 1261-1283, l'orde va establir fermament el seu control sobre Prusia, encara que l'orde va cedir un terç del territori conquistat a la Iglésia i va concedir un ampli grau d'autonomia a les noves ciutats de la zona.

La conquista de Prusia es va portar a terme en molt derramamiento de sanc durant més de cinquanta anys, durant els quals els prusianos natius que varen permanéixer sense batejar varen ser subyugados, assessinats o exiliats. La lluita entre els cavallers i els prusianos va ser feroç; les cròniques de l'Orde afirmen que els prusianos "torraven vius als germans capturats en les seues armadures, com a castanyes, davant el santuari d'un deu local". La seua població ya estava en decliu pel Ostsiedlung.

En la pacificació de Prusia, l'Orde Teutónica va abordar l'assentament rural i urbà del país de forma molt més sistemàtica que els demés governants. Els #colon provenien principalment de Silesia, d'Alemània central, d'a on provenien els cavallers de l'orde i, posteriorment, també de diversos territoris del nort d'Alemània.

Els llauradors, artesans i comerciants #colon alemans es varen concentrar predominantment en la partix sur de l'Estat Teutónico i no es varen traslladar a les terres de Nadruva, Skalva i les curonias meridionals fins a el XVIII per les invasions de l'eixèrcit del Gran Ducado de Lituània, els prusianos s'havien germanizado completament a principis o mediats de el XVIII.

La noblea nativa que es va sometre als creuats va vore confirmats molts dels seus privilegis pel Tractat de Christburg. No obstant, despuix dels #alçament prusianos de 1260-83, gran part de la noblea prusiana va emigrar o va ser reasentada, i molts prusianos lliures varen perdre els seus drets. Els nobles prusianos que varen permanéixer es varen aliar més estretament en els terratinents alemans i varen ser assimilats gradualment. Els llauradors de les regions fronterices, com Samland, tenien més privilegis que els de les terres més poblades, com Pomesania. Els cavallers creuats a sovint acceptaven el batisme com una forma de sumissió per part dels natius. El cristianisme occidental es va estendre llentament per la cultura prusiana. Els bisbes eren contraris a que les pràctiques religioses paganes prusianas s'integraren en la nova fe, mentres que als cavallers #gobernant els resultava més fàcil governar als natius quan eren semipaganos i anàrquics. Despuix de cinquanta anys de guerra i brutal conquista, el resultat final va ser que la majoria dels natius prusianos varen ser assessinats o deportats.

La conquista dels Sambianos durant la Creuada Prusiana es va retardar pel Primer Alçament Prusiano que va esclatar en 1242. L'alçament tècnicament va terminar en 1249 en la firma del Tractat de Christburg, pero les escaramuzas varen durar quatre anys més. Solament en 1254-1255 varen poder els cavallers organisar una gran campanya contra els Sambios. El rei Ottokar II d'Bohemio va participar en l'expedició i com a tribut els Cavallers varen batejar el recent fundat Castell de Königsberg en el seu honor. Els Sambios es varen alçar contra els cavallers durant el Gran Alçament Prusiano (1260-1274), pero varen anar els primers en rendir-se. Quan atres clans varen intentar resucitar l'alçament en 1276, Teodorico, vogt de Sambia, va convéncer als sambianos de no unir-se a l'insurrecció; els natangianos i els warmianos varen seguir l'eixemple sambiano i l'alçament va ser esclafat en menys d'un any. En 1243, es va establir el Bisbat de Samlandia (Sambia) com a administració eclesiàstica de la regió, según lo dispuesto pel llegat papal Guillermo de Mòdena. A finals de el XIII, els sambianos eren sol 22 000.

Emland es va convertir en una diòcesis dins de la Prusia dels Cavallers Teutónicos. El llegat papal, Guillermo de Mòdena, va supervisar la creació de la diòcesis en 1243, junt en les de Culm, Pomesania i Samland. Es tractava d'un estat eclesiàstic semiindependiente baix la jurisdicció de l'arquebisbe de Riga.

L'Orde governava Prusia baix cartes emeses pel Papa i l'Emperador del Sacre Imperi Romà Germànic com sobirana Estat monástico dels Cavallers Teutónicos, comparable a l'organisació dels Cavallers Hospitalaris en Rodas i més vesprada en Malta.

Per a compensar les pèrdues causades per la plaga i reemplaçar a la població nativa parcialment exterminada, l'Orde va fomentar la immigració procedent del Sacre Imperi Romà Germànic, en la seua majoria alemans, flamencs i holandesos i polacs de Masovia, els posteriors masurianos. Entre ells hi havia nobles, burguesos i llauradors, i els antics prusianos supervivents varen ser assimilats gradualment per mig de la germanización. Els #colon varen fundar numerosos pobles i ciutats sobre antics assentaments prusianos. La pròpia Orde va construir una série de castells (Ordensburgen) des dels que podia derrotar #alçament d'antics prusianos, aixina com continuar els seus atacs contra el Gran Ducado de Lituània i el Regne de Polònia, en els que l'Orde va estar a sovint en guerra durant els sigles XIV i XV. Entre les principals ciutats fundades per l'Orde es trobaven Thorn (Toruń), Kulm (Chełmno), Allenstein (Olsztyn), Elbing (Elbląg), Memel (Klaipėdona), i Königsberg, fundada en 1255 en honor del rei Otakar II d'Bohemio en l'emplaçament d'un assentament prusiano destruït.

Estat Teutónico

Artícul principal → Estat Monástico de l'Orde Teutónica.

L'estat va ser una teocràcia governada per l'Orde Teutónica, que cobria les regions de l'actual Polònia, Lituània, Rússia (Óblast de Kaliningrado), Letònia i Estònia. Comprenent una extensió de 177 000 km² aproximadament, llimitava en Rússia, el Mar Bàltica, el Gran Ducado de Lituània i el Regne de Polònia. El territori de l'Orde va aumentar casi immediatament despuix de la seua arribada a la regió, en la fundació de Thorn (1231), Kulm (1232), Marienweder (1234) i atres fortalees, a açò li va seguir la fundació dels #bisbat prusianos de Kulm, Pomesania, Warmia i Sambia en 1243. Al nort, Livonia va ser conquistada formalment cap a 1290 i devien estar subjecte a les divisions de terres establides en fundar-se els Germans de l'Espasa: dos terços de les terres conquistades anirien als bisbes de Livonia, mentres que el terç restant als germans.

El primer assentament, compost per uns setcents hòmens, es va establir en el castell de Nessau, a la vora del Vístula. Des d'allí, varen començar a expandir-se per Chełmno i varen fundar varis castells. Els prusianos natius tenien la condició de siervo i solament els #colon podien heretar terres.

La majoria dels reclutes dels castells-convent repartits pel territori teutónico eren germànics i provenien de Franconia, Turingia, el Rin i atres territoris alemans, cada castell-convent també contava en un contingent de arqueros locals i personal no combatent, tals com sirvientes i artesans.

El emperador Federico II Hohenstaufen havia otorgat als teutones tots els privilegis dels príncips de l'Imperi en la Bula d'or de Rímini, com el dret de sobirania sobre els territoris conquistats, en sobirania papal nominal. El Regne de Polònia, no obstant, va acusar a l'orde de controlar territoris seus per dret.

La creuada havia deixat amplis buits de població en el territori conquistat, problema que es va resoldre parcialment fomentant l'immigració de #colon germans del Sacre Imperi Romà Germànic i de Mazovia. Durant este periodo d'assentament i reconstrucció, es varen fundar ciutats d'importància com Königsberg, nomenada en honor a Otakar II d'Bohemio i Memel.

Cap a 1242, l'orde mamprén una campanya per a la conversió dels cristians ortodoxos de Novgorod. A pesar d'una derrota front al rus Alejandro Nevski, l'orde estén ràpidament el seu domini sobre els països bàltics.

La següent campanya d'importància de l'Orde va ser la lluita per la conquista de Lituània, especialment després de la caiguda del Regne de Jerusalem en 1291. La guerra entre l'Orde i els lituans va ser particularment brutal. Era una pràctica comuna per als lituans torturar a enemics capturats i civils. Un croniste teutónico registra que tenien la costum de nugar als cavallers capturats als seus cavalls i cremar-los vius, mentres que a voltes se'ls clavava una estaca en el cos o es desollaba al cavaller. Les costums paganes lituanes incloïen sacrificis humans rituals, el ahorcamiento de les viudes i el sepeli dels cavalls i sirvientes d'un guerrer en ell despuix de la seua mort. La guerra va ser molt prolongada, estenent-se prop de doscents anys, inclús després de la adopció de la religió cristiana en 1387.

També durant el XIII l'Orde establix en la península ibèrica la seua única encomana per favor de Dò Fernando III el Sant i la seua esposa descendent d'alemans, en el desig de recordar els més volguts afectes de la seua pàtria natal va concedir el Santuari de La nostra Senyora dels Castellanos de la Mota de Bou, als membres de l'Orde que li varen acompanyar en les seues bodes (hui Mota del Marqués), a on encara es conserva l'iglésia. En 1304 alguns Cavallers Creuats espanyols que quedaven en l'àrea bàltica de les Órdens Militars de Calatrava i Santiago s'incorporen a l'Orde Teutónica fins al fi de les seues vides, en el programa d'ajuda yuxtapost solidari d'órdens germanes, realisat principalment entre l'Orde de Calatrava i la Teutónica en les Creuades Bàltica i Hispana.

A partir de 1308 varen ocupar el conjunt de Prusia, estenent-se fins a Estònia. Dita conquista incloïa les regions bàltiques de Pomerania, Curlandia, Letònia, Estònia i Dánzig, ciutat esta que va estar baix el seu poder fins a 1454. L'orde contava ademés en possessions en diferents punts del Sacre Imperi Romà Germànic.

No obstant, en 1410 varen sofrir una tremenda derrota en la Batalla de Grunwald front al gran duc Vitautas de Lituània i rei Vladislao II de Polònia, de modo que varis dels territoris conseguits per l'Orde varen passar a mans polaques i lituanes temporalment, fins a la victòria de l'Orde en el Lloc de Mariemburgo. Soldats de vintidós estats i regions diferents, en la seua majoria germànics, es varen unir a l'eixèrcit de l'Orde.

El número precís de soldats involucrats en les seues principals batalles ha resultat difícil d'establir, es desconeix l'estructura i el número d'unitats d'infanteria ―piqueros, arqueros, ballesteros― i unitats d'artilleria. Varis historiadors varen produir estimacions, a sovint biaixades per consideracions polítiques i nacionalistes. Per eixemple en la Batalla de Grunwald abdós eixèrcits estaven composts per tropes de varis estats i territoris, incloent numerosos mercenaris, principalment de Silesia i Bohemio. Mercenaris bohemio varen lluitar en abdós bandos. Polònia va dur mercenaris de Moravia i Bohemio. Els checs varen formar dos estandarts complets, baixe el mando de Jan Sokol z Lamberka. Encara que cap de les fonts contemporànees va proporcionar recontes de tropes confiables. Jan Długosz va documentar el número d'estandarts, l'unitat principal de cada cavalleria: 51 per als cavallers, 50 per als polacs i 40 per als lituans.

La primera Pau de Thorn d'1 de febrer de 1411 va provocar una inestabilitat econòmica de la que la regió no es recuperaria, en particular per la condició de la lliberació de rehens i el pagament de rescats per part de l'Orde, que ascendien a 100 000 schok bohemio. La regió de Samogitia, en les terres altes de Lituània, va ser objecte de conflicte entre l'orde, Lituània i Polònia durant les décades de 1410 i 1420. Fins que la pau retorne en el final de la guerra de Golub.

Guerra contra pirates

El rei Alberto de Suècia va cedir Gotland a l'Orde com a penyora ―similar a un feu―, en l'enteniment de que eliminarien als pirates Vitalianos d'esta estratègica base insular en la mar Bàltica. Una força d'invasió al mando del Gran Maestre Konrad von Jungingen navegue de Danzing (Gdansk) durant quatre dies en 4 000 hòmens en 84 barcos i va conquistar l'illa en 1398 i va expulsar als Germans de les vituallas de Gotland i de la mar Bàltica.

Expulsats de Prusia, despuix de 1519

En 1515, l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Maximiliano I es va aliar en Segismundo I de Polònia-Lituània. A partir de llavors, l'imperi no va recolzar a l'Orde contra Polònia. En 1525, el Gran Maestre Alberto de Brandeburgo va dimitir i es va convertir al luteranismo, convertint-se en duc de Prusia i vassall de Polònia. Poc despuix, l'Orde va perdre Livonia i les seues possessions en les zones protestants d'Alemània.

L'orde va ser suprimida en la zona meridional del feu i les seues terres secularizadas per a crear el ducado de Prusia en 1525. Va perviure vinculada als Habsburgo, conservant numeroses propietats en Alemània i atres parts d'Europa, pero en 1809, Napoleón Bonaparte va ordenar la seua dissolució, per #lo que varen perdre bona part dels seus bens seculars.

Al final de les guerres napoleòniques, l'Orde Teutónica solament conservava menuts territoris en els dominis austríacs i el Tirol. En 1834, l'emperador austríac va restablir l'orde en viena com a institució eclesiàstica.

L'orde va estar baix protecció de la casa de Habsburgo-Lorena per més de 160 anys com a grans maestres des de 1861 fins a la renúncia del archiduc Eugenio d'Àustria al gran maestrazgo en 1923 per a trencar el víncul dinàstic i evitar l'expropiació de les propietats de l'orde com va ocórrer en els bens dels Habsburgo.

Supervivència de l'Orde

Els Cavallers Teutónicos d'Alemània, Àustria i Bohemio varen ser utilisats com a comandants en el camp de batalla, dirigint mercenaris per a la monarquia dels Habsburgo durant les guerres otomanes en Europa .

El 8 d'abril de 1525, Alberto va firmar el Tractat de Cracovia convertint Prusia en un ducado hereditari baix la monarquia polaca. L'última acció militar significativa dels Germans va ser recolzar a Carlos V durant la seua guerra contra la Lliga de Esmalcalda (1546-1547). Després l'Orde va perdre la seua rica comandància veneciano en 1595, el mateix any en que 100 cavallers varen mamprendre una última creuada contra els otomans en Hongria. En 1618, el Ducado de Prusia va passar a mans dels Hohenzollern i els últims cavallers es varen convertir en oficials prusianos. En 1695, l'Orde es va transformar en un regiment, el "Hoch und Deutschmeister" de el Eixèrcit Austríac.

Fins al cap de la Primera Guerra Mundial, l'Orde es va mantindre presidida pels Habsburgo. En 1923 l'Orde va abandonar el seu caràcter caballeresco militar d'estat en la renúncia de la seua maestre l'Archiduc Eugenio. En 1929 el Papa va constituir una nova entitat purament religiosa denominada Germans de la Casa Alemana de Santa María de Jerusalem, com a institució religiosa de l'Iglésia catòlica de caràcter clerical, operant en fins religiosos i de caritat.

Els prometedors inicis d'esta reorganisació i transformació espiritual varen sofrir un dur colp per l'expansió del poder alemà baix el règim nacionalsocialiste. Despuix de l'anexió d'Àustria per Alemània en 1938 , i de forma similar de les terres cheques en 1939, l'Orde Teutónica va ser suprimida en tot el Großdeutsches Reich fins a la derrota d'Alemània. Açò no va impedir que els nacionalsocialistes utilisaren imàgens dels cavallers teutónicos medievals en fins propagandístics.

L'institució purament religiosa diferenciada dels Germans de la Casa Alemana de Santa María de Jerusalem que va ser suspesa en 1938 per Hitler va reaparéixer en 1947 estant encapçalada per un Abat i comprén a mig miller de sacerdots, religiosos i religioses profesos. La sèu del Magisteri Eclesiàstic es troba en Viena contant en Bailías i Encomanes en cinc països d'Europa Central, principalment en Alemània i en Àustria, i també en l'àrea mediterrànea, en Roma, Tirol i Sicília. Per al foment dels estudis històrics existix l'Acadèmia Històrica de l'Orde Teutónica en fonament a l'Orde Militar de la Casa de Hohenstaufen.

En la renúncia hereditària de l'últim gran maestre, l'archiduc Eugenio de Habsburgo en 1923, l'Orde va quedar suspesa. En 1986, el Príncip Paolo Francesco Barbaccia Viscardi d'Hohenstaufen de Suabia repren/reprén el maestrazgo dinàstic de l'Orde.Fallix en 2016 sense hereus, deixant òrfena de nou a l'Orde, pero en varis priorats actius.

Emblema i vestimenta de l'orde

Artícul principal → Cruz negra (emblema).

Els Cavallers vestien sobrevestes blancs en una creu negra. A voltes s'usava una creu paté com a escut d'armes ; este emblema va ser posteriorment utilisat com a decoració i insígnia militar pel Regne de Prusia i Alemània en el nom de Creu de Ferro. El lema de l'Orde era: «Helfen, Wehren, Heilen» (Ajuda, Defén, cura).

Usual també era que els cavallers de l'época vestien en cota de malla en la seua Almófar o alpartaz i moltes voltes un gambesón baix de la malla, en un yelmo protegint el cap o per als oficials de cavalleria un decorat gran yelmo.

Per a defendre's una espasa llarga pero també tenien atres armes medievals com la ballesta, la maza o el astral de guerra.La alabarda era usal en l'época igualment.

Els cavallers duen una capa blanca en una creu negra. Com a escut s'ampra a voltes una creu paté, que posteriorment va inspirar la Creu de Ferro usada pel regne de Prusia i per Alemània.

En el cine

• Serguéi Eisenstein va dirigir la película Alexander Nevski en 1938. En música de Serguéi Prokófiev, propenca al pacte Molótov-Ribbentrop de 1939.

Bibliografia

• Rodrigo Fernandez (2011). «L'Orde dels cavallers teutónicos», I cent millons de ducados, Galland Books. ISBN 978-84-15043-25-6.
• G. Atienza (2006). Cavallers Teutónicos, Editorial Planeta DeAgostini edició. ISBN 84-674-2018-9.
• Christiansen, Erik (1997). The Northern Crusades (Les Creuades Nortenyes), 2.ª revisada edició, Penguin Press. ISBN 978-0140266535.
• Christiansen, Erik (1997). The Northern Crusades, London: Penguin Books, pp. 287. ISBN 0-14-026653-4.
• Górski, Karol (1949). Związek Pruski i poddanie się Prus Polsce: zbiór tekstów źródłowych (en pl,la), Poznań: Instytut Zachodni.
• Innes-Parker, Catherine (2013). Anchoritism in the Middle Ages: Texts and Traditions, Cardiff: University of Wales Press, pp. 256. ISBN 978-0-7083-2601-5.

• Selart, Anti (2015). Livonia, Rus' and the Baltic Crusades in the Thirteenth Century, Leiden: Brill, pp. 400. ISBN 978-9-00-428474-6.
• Seward, Desmond (1995). The Monks of War: The Military Religious Orders, London: Penguin Books, pp. 416. ISBN 0-14-019501-7.
• Sterns, Indrikis (1985). «The Teutonic Knights in the Crusader States», A History of the Crusades: The Impact of the Crusades on the Near East, The University of Wisconsin Press.
• Urban, William (2003). The Teutonic Knights: A Military History, London: Greenhill Books, pp. 290. ISBN 1-85367-535-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Orde Teutónica.
• Pàgina de l'Orde en Alemània (alemà)
• Pàgina de l'Orde en Àustria (alemà)
• Der Deutschordenspriester bis 1800 (alemà)
• Official Shop of Teutonic Order [2] archivat en Wayback Machine.
• Pàgina del Priorat Teutónico d'Espanya