Anar al contingut

Alejandro Nevski

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alejandro Nevski
Per a atres usos d'este terme vore Alejandro Nevski (desambiguació).


Aleksandr Nevski (en rus: Александр Ярославич Невский, Aleksandr Yaroslávich Nevski;[1] Pereslavl-Zaleski, c. 1220-Gorodéts, 14 de novembre de 1263),[2][3] (en ruso: Александр Ярославич Невский; ɐlʲɪˈksandr jɪrɐˈsɫavʲɪtɕ ˈnʲɛfskʲɪj; nom religiós: Aleksiy;[4] 13 May 1221[2] príncip de Nóvgorod (1236), de Kiev (1246) i de Vladímir-Súzdal (1252-1263), va anar un líder rus i sant de l'Iglésia ortodoxa russa, segon fill del Gran príncip Yaroslav II, qui governava en Nóvgorod, i una devota dòna anomenada Teodosia o Rostislava Mstislavna, filla de Mstislav Mstislávich el Valent.[5] Va lluitar contra els suecs, teutones i tàrtars que amenaçaven Nóvgorod.

Primers anys

[editar | editar còdic]

Dels Contes de la vida i el valor del piadós i gran príncip Alejandro que es troben en la Segona crònica pskoviana (c. 1260-1280) procedix una de les primeres referències conegudes a Alejandro Yaroslávich:[6]


Naixcut el 30 de maig de 1220 en Pereslavl-Zaleski, Alejandro era el segon fill del príncip Yaroslav Vsévolodovich i Feodosia Ígorevna de Riazán. El seu yayo matern va ser Ígor Glébovich, segon fill de Gleb Rostislávich, príncip de Riazán (fallit en 1178). La seua yaya materna va ser Agrafena de Kiev, filla de Rostislav I de Kiev.

Va nàixer poc abans de l'invasió mongola de la Rus de Kiev, i va rebre una educació de caràcter religiós. Les primeres époques de la seua vida, infància i joventut les va passar en la ciutat russa de Nóvgorod.

Sent jove encara, va tindre que governar. Entre 1235-1240, els mongoles, al mando de Batú Kan, varen arrasar els principats de la Rus de Kiev. La regió d'Alejandro, Nóvgorod, encara que amenaçada, es va salvar de la devastación causada pels mongoles, pero Alejandro tindria que lluitar contra atres enemics que provenien d'Occident.

Regnat

[editar | editar còdic]

Príncip de Nóvgorod

[editar | editar còdic]

En 1236, Alejandro va ser designat per la Novgorodianos per a convertir-se en la seua príncip (kniaz), a on ya havia servit com a governador del seu pare en Nóvgorod.[7]


En 1237, el papa Gregorio IX va promulgar una bula contra els finlandesos, que s'havien rebelat contra el catolicisme, i per a convertir als Rus ortodoxos. Aixina els suecs varen rebre autorisació papal para llançar una creuada, i en 1240 varen començar noves campanyes en la part més oriental de la regió del Bàltic.[8] Aixina es va formar un gran eixèrcit suec al mando del gendre del rei de Suècia, Birger Jarl, fundador de la ciutat d'Estocolm. Segons la Primera Crònica de Nóvgorod escrita en el XIV, més d'un sigle despuix dels fets que relata, l'eixèrcit suec va desembarcar en la confluència dels rius Izhora i Nevá, quan Alejandro i el seu chicotet eixèrcit varen atacar sobtadament als suecs el 15 de juliol de 1240 i els varen derrotar en la Batalla del Nevá. Despuix de la batalla, Alejandro va rebre el sobrenom Nevski ("del Nevá").[9]. Esta victòria, que es va produir només tres anys despuix de la desastrosa invasions mongolas, va reforçar l'influència política d'Alejandro, pero al mateix temps va empijorar les seues relacions en els boyardos. Alejandro seria desterrat a Pereslavl-Zaleski.[10]

Alejandro, enterat de la notícia, va llançar una arenga als seus hòmens:

Germans, som pocs i l'enemic és fort, pero Deu no està en la força sino en la Veritat. Recordem les paraules del Creador dels salms:... 'estos en carros, aquells a cavall, i nosatres el nom de Deu invocarem'... No vos aporegueu pel número dels combatents, ya que Deu està en nosatres.[11]

Més vesprada, en 1240, creuats del Bisbat de Dorpat junt en les forces del príncip exiliat de Pskov varen atacar la República de Pskov i Votia, tributària de Nóvgorod.[10] Les autoritats de Nóvgorod varen cridar a Alejandro i, en la primavera de 1241, este va retornar de l'exili i va reunir un eixèrcit. Alejandro va conseguir recuperar Pskov i Koporie de mans dels creuats i expulsar als invasores.[12]. A continuació, es va adinsar en territori estonio-alemà.[10] Els creuats varen derrotar a un destacament de l'eixèrcit novgorodiano a uns Error de Lua: expandTemplate: template "es:formatnum" does not exist. al sur de la fortalea de Dorpat. Com a resultat, Alejandro va establir una posició en el llac Peipus.[10] Alejandro i els seus hòmens es varen enfrontar llavors a la cavalleria pesada livonia liderada per Hermann de Dorpat, germà d'Alberto de Buxhoeveden, a on es varen trobar el 5 d'abril de 1242.[10] L'eixèrcit d'Alejandro va derrotar llavors a l'enemic en la Batalla del Llac Peipus, detenint l'expansió cap a l'est de l'Orde Teutónica.[13] Fonts russes posteriors elevarien l'importància de la batalla i la descriurien com una de les grans victòries russes de l'Edat Mija. [14].


Despuix de l'invasió livonia, Nevski va continuar enfortint la República de Nóvgorod. Va enviar als seus enviats a Noruega i, com a resultat, varen firmar un primer tractat de pau entre Nóvgorod i Noruega en 1251. Alejandro va conduir el seu eixèrcit a Finlàndia i va derrotar en èxit als suecs, que havien fet un atre intent de bloquejar el Mar Bàltica als novgorodianos en 1256.[15]

Gran Príncip de Vladimir

[editar | editar còdic]

Despuix de la conquista del Principat de Vladímir-Súzdal pels mongoles en 1238,[16] el seu príncip reinante, Yuri II Vsévolodovich, va ser assessinat en la Batalla del riu Sit; el seu germà menor, Yaroslav II Vsévolodovich (pare d'Alejandro), va solicitar i va rebre del kan mongol el seu permís per a convertir-se en el nou príncip. Com a príncip, va assignar Nóvgorod al seu fill Alejandro. No obstant, mentres en 1245 viajava a Sarái, la capital de la Horda d'Or, en Àsia Central, Yaroslav va morir. Quan en 1248 Alejandro i el seu germà major Andréi II Yaroslávich també varen viajar a Karakórum per a presentar-se davant el Gran Kan del Imperi mongol, Andréi va retornar en la concessió del títul de Gran Príncip de Vladímir i Alejandro el señorío nominal de Kiev.[16]


Els Rúrikovich, príncips que varen governar la Rus de Kiev i estats que la varen succeir, estaven obligats a comparéixer davant el kan de l'Horda d'Or en persona per a ser afirmats en els seus principats.[17] Quan Möngke es va convertir en el nou gran kan en 1251, només dos anys despuix de la mort de Guyuk, va exigir una atra compareixença en Sarái en el Volga, pero Andréi es va negar a anar.[18] Gràcies a la seua amistat en Sartaq Khan, la posterior invasió dels mongoles, la seua primera incursió en el noreste de la Rus des de la conquista inicial, va vore a Andréi exiliat a Suècia i Alejandro assumint el títul de Gran príncip de Vladímir en 1252, [19] el més antic dels príncips de l'época despuix de la caiguda de Kiev. [20] Alejandro va recolzar fidelment la regla mongol dins dels seus propis dominis. En 1259, va dirigir un eixèrcit a la ciutat de Nóvgorod i la va obligar a pagar un tribut que havia rebujat anteriorment a l'Horda d'Or.[21]

Alguns historiadors veuen l'elecció d'Alejandro de subordinar-se a la Horda d'Or com una important reafirmación de l'orientació ortodoxa dels eslaus orientals (que va començar baix Vladímir I de Kiev i la seua yaya Olga).[22] Orlando Figes menciona que "la colaboració de Nevski va estar sense dubte motivada per la seua desconfiança cap a Occident, al que considerava una amenaça major per a la Rússia ortodoxa que l'Horda d'Or". [20]

Mort i sepeli

[editar | editar còdic]

El 14 de novembre de 1263, mentres retornava de Sarái en una de les seues freqüents visites a l'Horda d'Or, Alejandro va morir en la ciutat de Gorodéts sobre el Volga. El 23 de novembre de 1263, va ser enterrat en l'iglésia del monasteri de la Natividad de la Santa Mare de Deu de Vladímir.[23] En 1724, per orde del sar Pedro el Gran, els seus restants varen ser traslladats al Monasteri d'Alejandro Nevski de San Petersburgo.

De la Segona crònica pskoviana:[6]


Veneració i canonisació

[editar | editar còdic]

La veneració d'Alejandro va començar casi immediatament despuix del seu sepeli, quan segons pareix va estendre la mà per a l'oració d'absolució.[23] Segons la tradició ortodoxa, Alejandro va prevore la seua mort i abans d'això va prendre estrictes vots monásticos Cristiana Ortodoxa, cridats Gran Esquema, i va adoptar el nom de Alexey.

En 1380, els restants d'Alejandro varen ser descoberts en resposta a una visió abans de la Batalla de Kulikovo i es va descobrir que estaven incorruptos. Les relíquies es varen colocar en un santuari de l'iglésia. Alejandro va ser canonizado com a sant de l'Iglésia Ortodoxa Russa per Metropolità Macario en 1547.[23]

En 1695 es va fabricar en Moscou un nou relicario de fusta, en el que es varen colocar les relíquies en 1697.[23] Per orde de Pedro el Gran, l'11 d'agost de 1723 les relíquies varen ser tretes de Vladimir i transportades a Shlisselburg, a on varen aplegar el 20 de setembre. [23] Allí es varen conservar fins a 1724, quan varen ser dutes a San Petersburgo i instalades en l'iglésia de la Anunciación de l'Alexander Nevsky Lavra el 30 d'agost.[23]

En 1753, un relicario d'argent en sarcòfec per a les relíquies, fet en 90 lliures d'argent, va ser donado per l'emperatriu Isabel de Rússia. En la finalisació de la catedral de la Santíssima Trinitat de la Lavra d'Alejandro Nevski en 1790, el santuari i les relíquies varen ser traslladats allí en la seua consagració el 30 d'agost, un dels dies festius del sant.[23]

En maig de 1922, durant la confisc general dels bens de l'Iglésia Ortodoxa Russa, es va obrir el sarcòfec i es varen retirar les relíquies;[24] i l'elaborat relicario d'argent va ser traslladat al Museu del Hermitage. [24] Les relíquies varen ser almagasenades en el Museu d'Història de la Religió i l'Ateisme, abans de ser tornades a la catedral de la Santíssima Trinitat en 1989.[24] El 10 de maig de 2023, el Museu del Hermitage i el Lavra Alexander Nevsky varen firmar un contracte per al trasllat del santuari a la catedral de la Santíssima Trinitat del Lavra Alexander Nevsky per un periodo de 49 anys.[25] El 12 de setembre de 2023, el Patriarca Kirill de Moscou va tornar a colocar les relíquies en el sarcòfec d'argent.[26]

La festa principal d'Alejandro és el 23 de novembre. El 30 d'agost es va instituir una segona festivitat en commemoració de la colocació de les seues relíquies en l'iglésia de la Anunciación. També se li commemora junt en atres sants de Rostov i Yaroslavl el 23 de maig.


En febrer de 2024, es va anunciar que la memòria de sant Alejandro Nevski havia segut eliminada del sinaxarion utilisat per l'Iglésia ortodoxa d'Ucrània.[27]

La guerra contra l'Orde Teutónica i la batalla sobre el gèl

[editar | editar còdic]

Algun temps despuix, l'Orde Teutónica, recolzant-se en la mateixa bula papal, va invadir les ciutats novgorodienses de Pskov i Yúriev. Llavors, la gent de Nóvgorod va demanar a Alejandro Nevski que vinguera a prestar-los ajuda. Alejandro va atacar als cavallers teutónicos i va lliberar Pskov. En 1242, en la superfície gelada del llac Peipus (Chudskóye) els cavallers catòlics i els eixèrcits russos ortodoxos varen lluitar en la "Batalla dels gèls" (Batalla del Llac Peipus), durant la qual Alejandro Nevski va derrotar als teutones. La recreació de la batalla constituïx la seqüència principal de la célebre película Alejandro Nevski del director Serguéi Eisenstein.[28]

El papa de Roma, Inocencio IV, despuix de ser derrotat en intentar convertir per la força a Rússia, va enviar en 1251 a dos moraduraés per a oferir a Alejandro Nevski la protecció de Roma, pero Alejandro la va rebujar.

Alejandro i l'Horda d'Or

[editar | editar còdic]

Despuix de l'invasió mongola de la Rus de Kiev, els príncips russos varen ser obligats a acodir al Gran Batú Kan de la Horda d'Or per a que els entregara el yarlyk o palés del càrrec de Gran Príncip de Vladímir, obedint la "invitació" que no presagiava res bo per als governants russos subyugados en aquells temps. Alejandro Nevski també va acodir a la cridada.

Segons es diu, els príncips varen seguir un ritual segons el qual tenien que passar por entre les fogueres rituals i agenollar-se davant les estàtues dels antepassats del kan. Alejandro es va negar, i agenollat davant el kan li va dir: "Sar, m'incline davant tu perque Deu t'ha honrat en un regne, pero mai m'incline davant alguna cosa creat per l'home. ¡Únicament a Deu és a qui servixc, adore, reverencio i m'agenolle!" El kan li va deixar marchar en vida.

Alejandro Nevski va colaborar en els mongoles, actuant de mediador entre el seu poble i la Horda d'Or.

En 1246, els mongoles ho varen nomenar Gran Príncip de Kíev i en 1251 ho varen instaurar com Príncip de Vladímir, substituint al seu germà Andrés. Com a senyor de Vladímir, Kíev, i Nóvgorod, va fer molt per l'unificació dels principats del nort de Rússia.

Des de 1252, va ser Gran Príncip. Durant un viage va emmalaltir i el 14 de novembre de 1263 va fallir en Gorodéts Volzhski.

Películes

[editar | editar còdic]

Serguéi Eisenstein li va dedicar una de les seues més célebres películes, Alejandro Nevski, 1938.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Благоверный князь Алекса́ндр (в схиме Алекси́й) Невский» (en ru).
  2. ↑ 2,0 2,1 V.A. Kuchkin. “Manca un titulo pro le referentia. Per favor, specifica le parametro title. {{{title}}}” (ru). Вопросы истории [Questions of History] (2): 174–176.
  3. ↑ «Благоверный князь Алекса́ндр (в схиме Алекси́й) Невский» (en ru).
  4. ↑ Православные храмы Москвы (en en), Изд. Московской Патриархии, p. 21.
  5. ↑ "The Faithful Saint Prince Alexandr Nevsky" Plantilla:In lang, article read on 4.11.2010.
  6. ↑ 6,0 6,1 Begunov, K., traductor, Segona crònica pskoviana, ("Isbórnik", Moscou, 1955) pp. 11-15.
  7. ↑ Les Creuades [4 volums: An Encyclopedia [4 volumes]] (en en), Bloomsbury Publishing USA, p. 42. ISBN 978-1-57607-863-1.
  8. ↑ Fonnesberg-Schmidt, 2007, En 1240 es varen llançar noves campanyes... la primera va ser organisada pels suecs... varen obtindre autorisació papal en 1237.
  9. ↑ Fonnesberg-Schmidt, 2007, La victòria russa va ser descrita posteriorment com un acontenyiment de gran importància nacional i el príncip Alejandro va rebre el sobrenom de "Nevski".
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Fonnesberg-Schmidt, 2007, p. 218.
  11. ↑ Santoral ortodox - Sant Príncip Alejandro Nevski (en ru.)
  12. ↑ Fonnesberg-Schmidt, 2007, Despuix de les súpliques de Nóvgorod, Alejandro va retornar en 1241 i va marchar contra Koporie. Despuix de conquistar la fortalea i capturar als cristians llatins que quedaven, va eixecutar als votianos locals que havien cooperat en els invasores.
  13. ↑ Riley-Smith Jonathan Simon Christopher. The Crusades: a History, US, 1987, ISBN 0300101287, p. 198.
  14. ↑ Fonnesberg-Schmidt, 2007, ...més tart seria aclamada com una de les grans victòries russes de l'Edat Mija... L'escala de la batalla va ser, no obstant, molt provablement exagerada en les fonts russes posteriors, com ho va anar de fet la seua importància.
  15. ↑ (1914) La crònica de Nóvgorod, 1016-1471, Offices of the Society.
  16. ↑ 16,0 16,1 aneu=TDI9DwAAQBAJ Una història del dret rus: Des de l'Antiguetat fins al Còdic del Consell (Ulozhenie) del sar Alekséi Mijáilovich de 1649 (en és), BRILL, p. 36. ISBN 978-90-04-35214-8.
  17. ↑ Rússia medieval, 980-1584., 2nd edició, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 173. ISBN 978-0521859165. «Els kanes varen ser reconeguts com a sobirans dels príncips ruríkidas. No obstant, dins de les terres de la Rus, eixercien la seua autoritat principalment a través de la dinastia. Pero els kanes nomenaven i confirmaven a príncips individuals dins de la dinastia per a cada lloc #gobernant. En conseqüència, els príncips ruríkidas devien presentar-se personalment davant els kanes per a rendir-los pleitesía i rebre els seus palesos per a governar.»
  18. ↑ Rússia medieval, 980-1584., 2nd edició, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 178. ISBN 978-0521859165.
  19. ↑ Rússia medieval, 980-1584, 2nd edició, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 158-161, 178. ISBN 978-0521859165.
  20. ↑ 20,0 20,1 Figes, Orlando (2022). L'història de Rússia, Metropolitan Books, pp. 38-39. «En 1252, Nevski va viajar a Sarái, a on Batú Kan ho va nomenar gran príncip de Vladímir, el més antic dels príncips despuix de la caiguda de Kiev. Va actuar com a lleal servidor dels mongoles, reprimint una rebelió en Nóvgorod i atres ciutats contra els seus funcionaris del cens. La colaboració de Nevski va estar sense dubte motivada per la seua desconfiança cap a Occident, al que considerava una amenaça major per a la Rússia ortodoxa que l'Horda d'Or, generalment tolerant en les religions. Reconeixia als mongoles com a poderosos protectors del lucratiu comerç del nort de Rússia en els alemans del Bàltic i Suècia. Pero la realpolitik de Nevski va causar un problema per als cronistes, particularment en acabant de que ell fora fet sant per l'iglésia russa en 1547, perque en els seus térmens ell havia conspirat en el infidel.»
  21. ↑ Martin 2007, op. cit., pp. 168-170
  22. ↑ Tarkiainen, Kari (2008). Sveriges Österland. Från forntiden till Gustav Vasa (en sv), Helsingfors: Svenska litteratursällskapet i Finland, pp. 96-97. ISBN 978-951-583-162-0.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 23,4 23,5 23,6 «Traducció de les relíquies de Sant Alejandro Nevsky». The Orthodox Church in America.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 «Aleksandro-Nevskaya Lavra». rusmania.com.
  25. ↑ «El santuari d'Alejandro Nevski: Per qué la relíquia de Sant Petersburgo abandona el Hermitage».
  26. ↑ «PATRIARCA KIRILL COLOCA LES RELICAS DE SANT. ALEJANDRO NEVSKY EN EL SARCOFAGO RECENT RETORNAT».
  27. ↑ «Alejandro Nevski expulsat del calendari llitúrgic de l'Iglésia ortodoxa ucraniana».
  28. ↑ «[1]». Consultat el 12 d'octubre de 2016.

Vore també

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alejandro_Nevski&oldid=732345»