Staccato
El staccato (en italià, 'desapegat, destacat'), abreviat com stacc., en la notació musical és un signe d'articulació que indica que la nota s'acurta respecte de la seua valor original i va separada de la nota que ve a continuació per un silenci.
La tècnica interpretativa variarà en funció del instrument musical que dega eixecutar el signe d'articulació.
Representació gràfica
[editar | editar còdic]Este signe d'articulació pot aparéixer representat en les partituras o partichelas de tres maneres diferents:
- La paraula staccato escrita sobre el passage que es tocarà conforme a dita articulació. Esta opció se sol amprar quan l'indicació afecta a un passage molt llarc o be a tot un moviment d'una peça.
- l'abreviatura stacc. escrita damunt de la nota o passage que es tocarà conforme a tal indicació.
- Un punt chicotet que es coloca per damunt de la nota si la plica apunta cap a avall i per davall si la plica apunta cap a dalt. En el cas de les redones que carixen de pliques, s'actua com si la tingueren; de tal forma que el signe es colocarà per damunt o per baix de la nota en funció de la seua ubicació en el pentagrama. Per últim, quan les direccions de les pliques són distintes el signe d'articulació es dibuixa sempre per damunt. L'ubicació del signe és en el següent espai del cap de la nota, tant si la nota es troba en una llínea com en un espai del pentagrama.
- Quan s'escriuen vàries veus en un sol pentagrama, els signes d'articulació s'aplicaran les següents directrius. En el primer compàs de la Figura 2 els parells de notes pertanyen a la mateixa veu posat que es dibuixen en una plica comuna. En eixe cas el staccato s'aplica a abdós notes de les parelles. No obstant, en el segon compàs apareixen atres parells de notes que es representen en pliques separades, indicant que són dos veus diferents i l'articulació solament deu aplicar-se a les notes de la veu superior.
Evolució de la grafia
[editar | editar còdic]En la música del sigle XX, un punt situat per damunt o per baix d'una nota indica que es deu tocar staccato i una falca s'utilisa per al més emfàtic staccatissimo. No obstant, abans de 1850 els punts, guions i falques eren propensos a tindre el mateix significat. Encara que alguns teòrics de principis de 1750 distinguien diferents graus de staccato per mig de l'us de punts i guions. En el guion indicaven una nota més curta i marcada mentres que en el punt una nota més llarga i llaugera. A finals de el XIX i principis de el XX es va escomençar a utilisar una série de signes per a discriminar els matisos més sotils del staccato. Estos signes inclouen combinacions diferents de punts, guions verticals i horisontals, falques verticals i horisontals, i uns atres similars, pero els intents d'estandardisar estos signes en general no varen tindre èxit. No obstant, açò no altera el ritme de la música i el restant de temps assignat per a cada nota en staccato es toca com silenci.
Usos i efectes
[editar | editar còdic]Este signe ha segut descrit pels teòrics musicals i va aparéixer en música des de el XVIII.
El staccato es considera l'articulació oposta al legato, que indica que les notes deuen ser llargues i contínues. El staccato fa referència a un tipo d'articulació en la que les diferents notes afectades queden separades entre sí per unes pauses, que són inexistents en la notació pero reals en l'interpretació musical. Este signe s'ampra solament en figures de negra o valors més curts.
Per tant, esta articulació no afecta a l'intensitat del sò sino al seu duració. S'eixecuten prenent una part de la duració real assignada a cada nota en la notació, que és substituïda per un silenci que acurta el valor del sò. L'idea és que entre la nota staccata i la següent es deu generar una curt pausa, que no afecta al ritme global ni al volum del sò.
Articulacions combinades
[editar | editar còdic]El significat d'este signe pot vore's afectat quan apareix en conjunció en atres articulacions. La naturalea del staccato d'articulació de duració fa que siga habitual la seua combinació en articulacions d'intensitat, situant en la partitura la d'intensitat més alluntada del pentagrama i la de duració més prop d'est i de la figura a la que afecta.
- Quan apareix en un tenuto, es representa colocant el signe de staccato en vertical per damunt o per baix de la figura i el signe de tenuto just a continuació. Té pràcticament el mateix significat que el staccato baix una lligam, és dir, no legato o separat.
- Quan apareix en un accent, s'anota colocant el signe de staccato en vertical per damunt o per baix de la figura i el signe en forma de falca horisontal de l'accent just despuix.
- Quan apareix en un marcato, s'anota colocant el signe de staccato en vertical per damunt o per baix de la figura i el signe en forma de falca vertical del marcato a continuació.
No obstant, en el staccatissimo no sol combinar-se ya que tenen pràcticament la mateixa funció.
Vore també
[editar | editar còdic]- Història de la notació en la música occidental
- Notació musical
- Signes musicals
- Articulació (música)
- Fraseo
- Anàlisis musical
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Brown, Clive. «Articulation marks». Grove Music Online. Consultat el 22-10-2022. (requerix subscripció)
- De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
- Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
- Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
- Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
- Randel, Don Michael. The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Staccato» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.