Articulació (música)

La articulació en música aludix a la forma en que es produïx la transició d'un sò a un atre o be sobre la mateixa nota. Es tracta del conjunt d'elements que definixen les diferents possibilitats en les que es poden conectar entre sí les notes que conformen una melodia o per extensió els concordes que conformen una successió de concordes en un passage o composició homofónico. Estes possibilitats es diferencien bàsicament en funció de tres elements:

l'atac de cada nota;
la caiguda de cada nota;
el grau d'interrupció o de continuïtat del sò existent entre les distintes notes.

En el seu conjunt, l'articulació té un dels efectes més importants sobre l'expressió de la música.

Història

Lo que podem saber de l'articulació en els periodos històrics previs a l'invenció dels sistemes de gravació i reproducció del sò queda circumscrit a lo que puga provindre de l'estudi dels tractats teòrics i a lo que es conserva anotat en partitures de l'época. Ya que la notació musical ha anat sent progressivament més explícita per a expressar la voluntat del compositor, cada volta s'ha dispost d'una notació que ha expressat en major fidelitat l'articulació que demanava l'autor. En tot cas, res pot fer supondre que en les époques en que este extrem no quedava arreplegat per escrit, no es fora sensible a l'articulació.

Les primeres mostres de notació referida a l'articulació sobre les partitures daten de el XV i van aumentant en varietat, exactitut, matisos i profusió des de llavors fins a el XX.

Tipos

Tots els matisos i les gradacions de l'articulació es mouen entre dos extrems que responen a les denominacions de legato i staccato.

El legato, que significa lligat en italià, expressa no solament una continuïtat absoluta del sò entre nota i nota, sino també que esta continuïtat no es veu torbada ni per un aument de l'intensitat en l'atac de cada nota, ni per una disminució d'esta en la caiguda.
Per la seua banda, el staccato, que també sol denominar-se picat, sí representa una interrupció total del sò entre nota i nota, sense que això suponga una incidència específica ni sobre l'atac ni sobre la caiguda.

Els principals tipos d'articulació són: legato, staccato (o picat), staccatissimo, portato (o picat-lligat), tenuto, accent, marcato i martellato (o també segons la denominació francesa martelé). Cada u d'estos tipos ve representat en notació musical en un símbol específic que se situa immediatament per damunt o per davall (segons la plica de la nota estiga orientada respectivament cap a avall o cap a dalt) de cada nota afectada per esta articulació.

Nom	Abreviatura	Significat
Legato	Leg.	Lligat (sense interrupció del sò).
Legatissimo	Leg.	Extremadament lligat.
Senar Legato	Senar Leg.	No Lligat.
Staccato	Stacc.	Destacar el sò (en una chicoteta interrupció del sò).
Staccatissimo	Staccatiss.	Destacar en més ímpetu el sò (en una gran interrupció del sò).
Portato	Port.	#Lligam d'expressió destacant el sò de les notes.
Senar Portato	Senar Port.	Sense #lligam d'expressió destacant el sò de les notes.
Tenuto	Tingues.	Lleu tensió sobre la nota.
Accent		La nota s'eixecuta més forta que qualsevol nota sense accentuar.
Marcato		La nota s'eixecuta molt més forta que qualsevol nota sense accentuar.
Calderón		Nota que es prolonga a voluntat de l'intérpret detenint el pols observat fins a llavors.

Com en tants atres aspectes, la nomenclatura en que s'expressa l'articulació musical està composta de térmens majoritàriament italians. En llínees generals es pot dir que para moviments llents s'utilisen articulacions més suaus com legato o portato i para moviments ràpits articulacions més marcades com staccato o be combinacions de #lligam en staccato. Si be, en l'escritura contemporànea açò ya varia enormement.

Articulacions de duració

Hi ha tres articulacions que afecten a la duració d'una nota musical o concorde. Són el staccatissimo, el staccato i el tenuto. En la següent figura es mostren estos signes d'articulació junt en una nota que no du signe algun ordenats de menor a major duració. De tal manera que el staccatissimo és el valor més curt, li seguix el staccato, a continuació apareix la nota sense articulacions i el tenuto. Estes dos últimes indicacions també poden representar #duració idèntiques.

Articulacions d'intensitat

Hi ha tres articulacions que afecten a l'intensitat en la que s'ataca una nota musical o concorde. Són el tenuto, l'accent i el marcato. El signe de tenuto pot funcionar com una articulació de duració o be d'intensitat. En l'ilustració següent es representen estos signes d'articulació junt en una nota que no du signe algun ordenats de menor a major intensitat. Escomença en la nota sense articulacions que és el valor que s'ataca en menor intensitat, li seguix el tenuto, a continuació apareixen l'accent i el marcato.

Articulacions combinades

En ocasions, les articulacions es poden combinar per a crear sons exactes estilística o tècnicament. Per eixemple, quan els signes de staccato es combinen en #lligam d'expressió el resultat es coneix com portato o legato articulat. Els signes de tenuto baix una #lligam d'expressió es diuen «ganchos d'arc» per a corda fregada. Esta denominació també s'aplica encara que en menys freqüència als signes de staccato o martellato.

Apagats

Els apagats fan referència a les notes que es toquen «apagades» o «silenciades», sense sostindre. El terme s'escriu per damunt o per baix de les notes en una llínea punteada o discontínua dibuixada fins al final del grup de notes que deu interpretar-se «apagat». Esta tècnica és amprada principalment per a instruments de corda fregada o pulsada. Els compositors modernistes es referixen a l'apagat com palm mute. En la guitarra el músic amortigua les cordes en la palma de la mà i puntea en el polze. Poden trobar-se mostres d'apagats en l'obra del compositor para guitarra espanyola, Gerardo de Altona.

Representació gràfica

La major part de les articulacions solen oferir tres modalitats en les que poden aparéixer representades en les partituras o partichelas:

Per mig d'una paraula, com pot ser legato, tenuto, staccato, etc., escrita sobre el passage que es tocarà conforme a dita articulació. Esta opció se sol amprar quan l'indicació afecta a un passage molt llarc o be a tot un moviment d'una peça, afegint el terme corresponent a l'inici del passage o moviment.
Per mig d'abreviaturas, tals com leg., tingues., stacc., etc., escrites damunt de la nota o passage que es tocarà conforme a tal indicació.

Per mig d'un signe gràfic determinat (vore Taula d'articulacions) que generalment es coloca per damunt de les notes si les plicas apunten cap a avall i per davall si les pliques apunten cap a dalt. En el cas de les redones que carixen de pliques, s'actua com si la tingueren; de tal forma que el signe es colocarà per damunt o per baix de la nota en funció de la seua ubicació en el pentagrama. Per últim, quan les direccions de les pliques són distintes el signe d'articulació es dibuixa sempre per damunt.

El legato s'expressa habitualment per mig d'una #lligam que comprén totes les notes que deuen permanéixer unides per esta indicació.
El staccato es representa a través d'un chicotet punt.
El staccatissimo utilisa unes chicotetes llínees verticals o falques en lloc de punts per a indicar un staccato més marcat.

Tècniques interpretatives

L'articulació és un element important tant en el procés de creació, ya siga de composició o d'improvisació, com en el de l'interpretació, ya siga per part d'un instrumentiste, cantant o director. Des d'este punt de vista cal tindre en conte que, de la mateixa manera que succeïx en atres elements que afecten a abdós processos (tempo, agógica...), en els estils en els que el ejecutante 'interpreta' la voluntat del compositor a través d'una notació que no expressa en exactitut absoluta els paràmetros que regulen l'articulació, pot haver diferències importants d'articulació entre lo imaginat per l'autor i lo interpretat; i per tant també entre versions diverses d'una mateixa obra.

Varis elements circunstanciales que confluïxen en l'interpretació o, millor, en una interpretació concreta, poden condicionar l'articulació requerida. Entre estos destaca l'acústica del local a on esta té lloc. En general, una major reverberació exigix una articulació en un major grau de separació entre les notes.

La correcta eixecució de les diferents articulacions i la seua adequada inserció dins del discurs musical solen ser una part important en el procés d'aprenentage de tots els instruments. L'eixecució de cada articulació no pot ser medida ni determinada de manera matemàtica, no obstant s'han elaborat taules en possibles aproximacions a les interrupcions que representen algunes de les articulacions habituals entre un sò i el següent.

L'articulació en l'interpretació està molt directament vinculada a la tècnica de cada instrument: la llengua en el cas dels instruments de vent, les articulacions en especial del braç i gobanella en els instruments de corda fregada i en els de tecla, les articulacions dels dits en els instruments de corda pulsada i de tecla, etc.

En instruments de vent

Els instruments de vent generalment articulen en la llengua o be en el diafragma per a eixecutar les separacions que requerixen articulacions com el staccato. Solen proporcionar-se algunes pautes, per eixemple en l'ajuda de certes sílabes, als estudiants de música per a que tracten d'eixecutar correctament les articulacions. Existixen diverses tècniques aplicables:

La tècnica coneguda com tonguing consistix en l'us de la llengua per a interrompre el fluix d'aire en l'instrument. La sílaba «dah», per eixemple, se sol amprar per a mostrar la correcta colocació de la llengua per a articular. En la majoria dels casos l'articulació preferida consistix en utilisar la punta de la llengua, com en la sílaba «dah». No obstant, els diversos tipos d'articulació requerixen diferent colocació de la llengua. Els passages suaus i lligats poden requerir una articulació més propenca a la sílaba «la», mentres que les notes fortes i agudes poden ser atacades per mig d'una articulació similar a «tah».

L'aplicació del double-tonguing o doble tonguing pot ser necessària quan es requerix un gran número d'articulacions que se succeïxen ràpidament. La tècnica del doble tonguing pot ser simulada per mig de la repetició de les sílabes «dig» i «guh» en ràpida successió. Atres sílabes per a eixecutar doble tonguing són «tuh» i «kuh» o ben «tih» i «kuh», aixina com qualsevol atra combinació de sílabes que utilisen la punta de la llengua darrere dels dents i després la part posterior de la llengua contra la part posterior de la boca. El doble tonguing és una articulació amprada principalment per instrumentistes de vent metal, encara que el seu us per intérprets de vent fusta és cada volta més comuna.

El doodle tonguing és una tercera forma poc comuna d'articulació per a instrumentistes de vent. El nom d'esta articulació ve del sò, doodle, que un faria si fòra a sonar la seua veu en interpretar l'articulació. Esta tècnica s'obté movent la punta de la llengua dalt i avall en rapidea per a bloquejar el fluix d'aire momentàneament en ascendir i de nou en el camí cap a avall.

Les opcions anteriors són útils per a realisar interrupcions en el fluix de l'aire, no obstant per a interpretar un legato es requerix tot lo contrari ya que prohibix la respiració entre les notes lligades. Per a evitar eixa llimitació en alguns instruments de vent s'aplica la tècnica de la respiració circular.

En instruments de corda fregada

Els instruments de corda fregada apliquen una série de tècniques en l'arc per a eixecutar les diferents articulacions. En este tipo d'instruments quan en cada nota es canvia la direcció de l'arc, les notes sonen separades i per tant es parla de notes separades.

Per la seua banda, el legato consistix que les notes siguen tocades en un sol moviment de l'arc de tal forma que sonen unides. En realitat s'interpreten en un silenci brevíssim entre les notes, pero a sovint és casi imperceptible. Tal resultat pot obtindre's per mig de moviments de nina controlats en la mà de l'arc, a sovint emmaixquerats o millorats en el vibrato. Este estil de tocar legato també pot estar associat en l'us del portamento.

Una tècnica d'interpretació en els instruments de corda fregada és l'us del pizzicato, en el que són tocats en els dits produint un tipo d'articulació propenca als instruments de corda pulsada.

Vore també

Referències

Bibliografia

Brown, Clive. «Articulation marks». Grove Music Online. Consultat el 22-10-2022. (requerix subscripció)
De Vaig Candar, Roland. Nou diccionari de la música vol. I i II. Grasindo, 2002.
Grabner, Hermann. Teoria general de la música. Akal, 2001.
Michels, Ulrich. Atles de música. Aliança, 2009 [1985].
Pérez Gutiérrez, Mariano. Diccionari de la música i els músics vol. 1 2 i 3. Akal, 1985.
Randel, Don Michael. The Harvard Dictionary of Music. Harvard University Press, 2003.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Articulació (música).

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Articulación (música)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.