Aprenentage

Aprenentage

La lliçó difícil, quadro de William-Adolphe Bouguereau.

El aprenentage és el procés a través del com s'adquirixen i desenrollen habilitats, coneiximents, conductes i valors. És resultat de l'atenció, l'estudi, l'experiència, l'instrucció, el raonament, l'observació, aixina com l'influència de factors externs en els quals interactuem. Este procés pot ser analisat des de distintes perspectives, per lo que existixen distintes teories de l'aprenentage. És una de les funcions mentals més importants en humans, animals i sistemes artificials. En ell intervenen diversos factors que van des del mig en el qual es desenvuelve el ser humà.

L'aprenentage humà està relacionat en l'educació i el desenroll personal. Deu estar orientat adequadament i és òptim quan l'individu està motivat. L'estudi sobre cóm deprendre interessa a les Ciències de l'Educació, la pedagogia, la neuropsicología, la psicologia educacional i l'antropologia, aquella que arreplega les peculiaritats pròpies de cada etapa del desenroll humà. Concep els seus plantejaments teòrics, metodològics i didàctics per a cada una d'elles. Dins d'ella s'emmarquen, per eixemple la pedagogia i l'andragogía, l'educació de chiquets i adults respectivament.

Es produïx a través dels canvis de conducta que produïxen les experiències. I, encara que en estos canvis intervenen factors madurativos, ritmes biològics i malalties, no són determinants com a tal. És el procés per mig del qual s'adquirix una determinada habilitat, s'assimila una informació o s'adopta una nova estratègia de coneiximent i acció. Aixina mateix és un procés a través del com la persona s'apropia del coneiximent en les seues distintes dimensions, conceptes, procediments, actituts i valors.

Com a establiment de noves relacions temporals entre un ser i el seu mig ambiental, ha segut objecte de numerosos estudis empírics, realisats tant en animals com en l'home. Medint els progressos conseguits en cert temps s'obtenen les curves d'aprenentage, que mostren l'importància de la repetició d'algunes predisposicions fisiològiques, de «els ensajos i errors», dels periodos de repòs despuix dels quals s'acceleren els progressos. Mostren, també, l'última relació de l'aprenentage en els reflexos condicionats.

Definició

L'aprenentage es definix com:

... el procés per mig del qual s'origina o es modifica una activitat responent a una situació sempre que els canvis no puguen ser atribuïts al creiximent o a l'estat temporal de l'organisme (com la fatiga o baix l'efecte de les drogues).

Ernest Hilgard

També, es pot definir l'aprenentage com un procés de canvi relativament permanent en el comportament d'una persona generat per l'experiència (Feldman, 2005). Este procés de canvis supon un canvi conductual, deu ser perdurable en el temps i ocorre a través de la pràctica o d'atres formes d'experiència (p. eix., observant a atres persones).

Abans de Feldman (2005), Rojas, F (2001) també va parlar de l'aprenentage com un canvi de conducta, definint-ho com “el resultat d'un canvi potencial en una conducta -be a nivell intelectual o psicomotor- que es manifesta quan estímuls externs incorporen nous coneiximents, estimulen el desenroll d'habilitats i destrea o produïxen canvis provinents de noves experiències”.

L'aprenentage és el canvi d'actitut d'una persona, quan s'adquirix l'aprenentage es modifica definitivament l'actitut per mig de nous coneiximents o experiments. Eixemple, quan una persona rep una capacitació canvia d'actitut, sense canvi d'actitut no va haver un aprenentage.

Devem indicar que el terme conducta s'utilisa en el sentit ampli del terme, evitant qualsevol identificació reduccionista de la mateixa. Per lo tant, en referir l'aprenentage com a procés de canvi conductual, assumim el fet de que l'aprenentage implica adquisició i modificació de coneiximents, estratègies, habilitats, creències i actituts (Schunk, 1991). En paraules de Schmeck (1988a, p. 171):

L'aprenentage no és una capacitat exclusivament humana. L'espècie humana compartix esta facultat en atres sers vius que han sofrit un desenroll evolutiu similar; en contraposició a la condició majoritària en el conjunt de les espècies, que es basa en la imprimación de la conducta front a l'ambient per mig de patrons genètics.

Aprenentage humà

El joc és necessari per al desenroll i aprenentage dels chiquets

L'aprenentage humà consistix en adquirir, processar, comprendre i, finalment, aplicar una informació que nos ha segut «ensenyada», és dir, quan deprenem nos adaptem a les exigències que els contexts nos demanden. L'aprenentage requerix un canvi relativament estable de la conducta de l'individu. Este canvi és produït despuix d'associacions entre estímul i resposta.

La comunicació és un fenomen inherent a la relació que els sers vius mantenen quan es troben en grup. A través de la comunicació, les persones o animals obtenen informació respecte al seu entorn i poden compartir-la en el restant; la comunicació és part elemental de l'aprenentage.

El joc és necessari per al desenroll i aprenentage dels chiquets. El procés fonamental en l'aprenentage és l'imitació (la repetició d'un procés observat, que implica temps, espai, habilitats i atres recursos). D'esta forma, les persones deprenen les tasques bàsiques necessàries per a subsistir i desenrollar-se en una comunitat.

En el ser humà, la capacitat d'aprenentage ha aplegat a constituir un factor que sobrepassa a l'habilitat comuna en les mateixes branques evolutives, consistent en el canvi conductual en funció de l'entorn donat. De modo que, a través de la contínua adquisició de coneiximent, l'espècie humana ha conseguit fins a cert punt el poder d'independisar-se del seu context ecològic i inclús de modificar-ho segons les seues necessitats.

L'aprenentage humà es produïx unit a una estructura determinada per la realitat, és dir, als fets naturals. Esta postura respecte a l'aprenentage en general té que vore en la realitat que determina el llenguage, i per lo tant al subjecte que utilisa el llenguage.

Dins de l'aprenentage humà, poden aparéixer trastorns i dificultats en el llenguage parlat o la lectoescritura, en la coordinació, autocontrol, l'atenció o el càlcul. Estos afecten la capacitat per a interpretar lo que es veu o escolta, o per a integrar dita informació des de diferents parts del cervell, estes llimitacions es poden manifestar de moltes maneres diferents.

Els trastorns d'aprenentage poden mantindre's a lo llarc de la vida i poden afectar diferents àmbits: el treball, l'escola, les rutines diàries, la vida familiar, les amistats i els jocs, entre atres aspectes.

Per a conseguir la disminució d'estos trastorns, existixen estratègies d'aprenentage, que són un conjunt d'activitats i tècniques planificades que faciliten l'adquisició, almagasenament i us de l'informació. Dites estratègies es classifiquen d'acort en l'objectiu que perseguixen, existixen primàries i de respal.

Les estratègies primàries, s'apliquen directament al contingut per deprendre i són:

• Paráfrasis: Explicació d'un contingut per mig de paraules pròpies.
• Categorisació: Organisar categories en l'informació.
• Rets conceptuals: Permeten organisar informació per mig de diagrames.
• Imagineria: L'informació és presentada mentalment en imàgens.

Les estratègies de respal, s'utilisen per a crear i mantindre un ambient que favorixca l'aprenentage. Entre elles estan:

• Planificació: Com el seu nom ho indica, es deuran planificar les situacions i els moments per a deprendre.

• Supervisió: En ella es deu desenrollar la capacitat d'introspecció i auto guiar-se durant la tasca per a conéixer el seu propi estil d'aprenentage (veent, sentint, escrivint, fent o parlant).

Inicis de l'aprenentage

En temps antics quan el ser humà va iniciar els seus processos d'aprenentage i ho va fer de manera espontànea i natural en el propòsit d'adaptar-se al mig ambient. L'humà primitiu va tindre que estudiar les afores de la seua vivenda, distinguir les plantes i els animals dels quals es podia donar aliment i abric, explorar les àrees a on conseguir aigua i orientar-se per a conseguir tornar a la seua vivenda. En un sentit més resumit, els humans no tenien la preocupació de l'estudi. En passar els sigles, sorgix l'ensenyança intencional. Va sorgir l'organisació i es varen començar a dibuixar els coneiximents en assignatures, estes cada volta en aument. Va haver llavors la necessitat d'agrupar-les i combinar-les en sistemes de concentració i correlació. En suma, la humanitat es va tornar cap a l'estudi de la geografia, química i atres elements de la naturalea per mig del sistema d'assignatures que s'havia anat modificant i reestructurant en el temps. Els estudis i investigacions sobre la naturalea varen contribuir a l'anàlisis de dites matèries.

Sobre l'orige, pot dir-se que l'estudi sobre l'aprenentage colaboratiu es remonta als anys 1970 i 1980. En principi, les investigacions varen analisar exclusivament la dinàmica de menuts grups i l'interacció estudiantil cara a cara en grups d'educació primària. Posteriorment, varen ser desenrollades en grups d'estudiants d'educació secundària i universitària, gràcies a l'evidència d'investigació en educació disponible sobre bones pràctiques en els processos d'ensenyança (Bradford i Peck, 1997) i l'efectivitat per a l'instrucció de grups menuts (Johnson i Johnson, 2009). De fet, d'acort en Chickering i Gamson (1987), eixe va ser el punt de partida que va donar lloc a la generació de directrius per al disseny i desenroll dels processos d'ensenyança en l'educació superior, dins dels quals es va plantejar l'interacció entre estudiants en térmens cooperatius.

Bases neurofisiológicas de l'aprenentage

Degut a que el cervell té una funció extremadament complexa en el desenroll de la persona, la naturalea ha previst que es trobe més disponible per a l'aprenentage en l'etapa que més ho necessita. Aixina, en el moment del part, el cervell d'un beu pesa al voltant de 350 grams, pero les seues neurones no deixen de multiplicar-se durant els primers tres anys. Precisament durant este procés d'expansió és quan es dona la màxima receptivitat i totes les senyes que apleguen a ell es classifiquen i archiven de modo que sempre estiguen disponibles. En açò consistix l'aprenentage de dispondre de coneiximents i diversos recursos que servixen com a plataforma per a alcançar els nostres objectius.

No es coneix massa sobre les bases neurofisiológicas de l'aprenentage. No obstant, es tenen alguns indicis importants de que este està relacionat en la modificació de les conexions sinápticas: En concret comunament s'admet com a hipòtesis que:

• L'aprenentage és el resultat de l'enfortiment o abandó de les conexions sinápticas entre neurones.
• L'aprenentage és local, és dir, la modificació d'una conexió sináptica depén solament de l'activitat (potencial elèctric) de les neurones presináptica i postsináptica.
• La modificació de la sinapsis és un procés relativament llent comparat en els temps típics dels canvis en els potencials elèctrics que servixen de senyal entre les neurones.
• Si la neurona presináptica o postsináptica (o abdós) estan inactives, llavors l'única modificació sináptica existent consistix en la deterioració o decaiguda potencial de la sinapsis, que és responsable del oblit.

Procés d'aprenentage

El procés d'aprenentage és una activitat individual que es desenrolla en un context social i cultural. És el resultat de processos cognitius individuals per mig dels quals s'assimilen i interiorisen noves informacions (fets, conceptes, procediments, valors), es construïxen noves representacions mentals significatives i funcionals (coneiximents), que després es poden aplicar en situacions diferents als contexts a on es varen deprendre. Deprendre no solament consistix en memorisar informació, és necessari també atres operacions cognitives que impliquen conéixer, comprendre, aplicar, analisar, sintetisar i valorar.

L'aprenentage, sent una modificació de comportament coartat per les experiències, comporta un canvi en l'estructura física del cervell. Estes experiències es relacionen en la memòria, molejant el cervell creant aixina variabilitat entre els individus. És el resultat de l'interacció complexa i contínua entre tres sistemes: el sistema afectiu, que el seu correlato neurofisiológico correspon a l'àrea prefrontal del cervell; el sistema cognitiu, conformat principalment pel denominat circuit PTO (parieto-temporo-occipital) i el sistema expressiu, relacionat en les àrees de funció eixecutiva, articulació de llenguage i homúnculo motor entre unes atres. Nos donem conte que l'aprenentage es dona quan observem que hi ha un verdader canvi de conducta.

Aixina, davant qualsevol estímul front al com les estructures mentals del ser humà resulten insuficients per a donar-li sentit i les habilitats práxicas no li permeten actuar de manera adaptativa, el cervell realisa una série d'operacions afectives (valorar, proyectar i optar). Açò té com a funció contrastar l'informació rebuda en les estructures prèviament existents, generant-se interés (curiositat per saber d'açò), expectativa (saber qué passaria si sabera al respecte) i sentit (determinar l'importància o necessitat d'un nou aprenentage). En últimes, es conseguix la disposició atencional del subjecte. En adició, l'interacció entre la genètica i la criança és de gran importància per al desenroll i l'aprenentage que rep l'individu.

Si el sistema afectiu evalua l'estímul o situació com a significativa, entren en joc les àrees cognitives encarregant-se de processar l'informació i contrastar-la en el coneiximent previ. A partir de processos complexos de percepció, memòria, anàlisis, síntesis, inducció, deducció, abducció i analogia, es dona lloc a l'assimilació de la nova informació. Posteriorment, a partir de l'us d'operacions mentals i instruments de coneiximent disponibles per a l'aprenentage, el cervell humà eixecuta un número major de sinapsis entre les neurones per a almagasenar estes senyes en la memòria de curt determini (Feldman, 2005). El cervell també rep events elèctrics i químics on un impuls nerviós estimula l'entrada de la primera neurona que estimula la segona, i aixina successivament, per a conseguir almagasenar l'informació o senya.

Seguidament, i a partir de la ejercitación de lo comprés en escenaris hipotètics o experienciales, el sistema expressiu apropia les implicacions pràctiques d'estes noves estructures mentals, donant lloc a un eixercite manifest en la comunicació o en el comportament sobre lo recent assimilat. És allí, a on culmina un primer cicle d'aprenentage, quan la nova comprensió de la realitat i el sentit que el ser humà li dona a esta li possibilita actuar de manera diferent i adaptativa front a esta.

Tot nou aprenentage és per definició dinàmic, per la qual cosa és susceptible de ser revisat i reajustat a partir de nous cicles que involucren els tres sistemes mencionats. Per això, es diu que és un procés inacabat i en espiral. En síntesis, es pot dir que l'aprenentage és la qualificació progressiva de les estructures en les quals un ser humà comprén la seua realitat i actua front a ella (part de la realitat i torna a ella).

Per a deprendre necessitem de quatre factors fonamentals: inteligència, coneiximents previs, experiència i motivació.

• A pesar de que tots els factors són importants, devem senyalar que sense motivació, qualsevol acció que realisem no serà completament satisfactòria. Quan es parla d'aprenentage, la motivació és el «voler deprendre», resulta fonamental que l'estudiant tinga el desig de deprendre. Encara que la motivació es troba llimitada per la personalitat i força de voluntat de cada persona.
• La experiència és el «saber deprendre», ya que l'aprenentage requerix determinades tècniques bàsiques tals com: tècniques de comprensió (vocabulari), conceptuals (organisar, seleccionar, etc.), repetitives (recitar, copiar, etc.) i exploratòries (experimentació). És necessari una bona organisació i planificació per a conseguir els objectius.
• Per últim, nos queda la inteligència i els coneiximents previs, que al mateix temps es relacionen en l'experiència. Sobre el primer, per a poder deprendre, l'individu deu estar en condicions de fer-ho, és dir, té que dispondre de les capacitats cognitives per a construir els nous coneiximents.

També intervenen atres factors, que estan relacionats en els anteriors, com la maduració sicològica, la dificultat material, l'actitut activa i la distribució del temps per a deprendre i les cridades Teories de la Motivació de l'Aprenentage (teories de l'aprenentage).

L'ensenyança és una de les formes de conseguir adquirir coneiximents necessaris en el procés d'aprenentage.

Existixen varis processos que es porten a terme quan qualsevol persona es dispon a deprendre. Els estudiants, en fer les seues activitats, realisen múltiples operacions cognitives que conseguixen que les seues ments es desenrollen fàcilment. Dites operacions són, entre unes atres:

1. Una recepció de senyes que supon un reconeiximent i una elaboració semàntic-sintàctica dels elements del mensage (paraules, icons, sò) a on cada sistema simbòlic exigix la posada en acció de distintes activitats mentals. Els texts activen les competències llingüístiques, les imàgens les competències perceptivas i espacials, etc.
2. La comprensió de l'informació rebuda per part de l'estudiant que, a partir dels seus coneiximents anteriors (en els que establixen conexions substancials), els seus interessos (que donen sentit per a ells a este procés) i les seues habilitats cognitives, analisen, organisen i transformen (tenen un paper actiu) l'informació rebuda per a elaborar coneiximents.
3. Una retenció a llarc determini d'esta informació i dels coneiximents associats que s'hagen elaborat.
4. La transferència del coneiximent a noves situacions per a resoldre en el seu concurs les preguntes i problemes que es plantegen.

Tipos d'aprenentage

Artícul principal → Tipos d'aprenentage.

La següent és una llista dels tipos d'aprenentage més comuns citats per la lliteratura de pedagogia:

• Aprenentage receptiu: És el tipo d'aprenentage en el que el subjecte solament necessita comprendre el contingut per a poder reproduir-ho, pero no descobrix res.

• Aprenentage per descobriment: el subjecte no rep els continguts de forma passiva; descobrix els conceptes i les seues relacions i els reordena per a adaptar-los al seu esquema cognitiu.

• Aprenentage cognitiu [1] archivat en Wayback Machine.: Aprenentage actiu centrat en recolzar a l'estudiant a traure el màxim profit a la seua capacitat cerebral. Busca que la nova informació s'integre en les idees existents, profundisant en la seua memòria i en la seua capacitat de retenció.

• Aprenentage metacognitivo [2] archivat en Wayback Machine.: És una estratègia d'aprenentage que es fonamenta en la reflexió i l'investigació de les pròpies accions, pensaments, creències i emocions. és dir: un modo d'actuar conscient sobre els processos cognitius per a millorar-los.

• Aprenentage repetitiu: es produïx quan l'alumne memorisa continguts sense comprendre'ls o relacionar-los en els seus coneiximents previs, no troba significat als continguts estudiats.

• Aprenentage significatiu: és l'aprenentage en el qual el subjecte relaciona els seus coneiximents previs en els nous dotant-los aixina de coherència respecte a les seues estructures cognitives.

• Aprenentage observacional: tipo d'aprenentage que es dona en observar el comportament d'una atra persona, cridada model.

• Aprenentage latent: aprenentage en el que s'adquirix un nou comportament, pero no es demostra fins que s'oferix algun incentiu per a manifestar-ho.

• Aprenentage per ensaig-error: aprenentage per mig de models conductista pel que es busca la respostes al problema.

• Aprenentage dialógico: L'aprenentage dialógico és el resultat del diàlec igualitario; en atres paraules, és la conseqüència d'un diàlec en el que diferents persones donen arguments basats en pretensions de validea i no de poder. L'aprenentage dialógico es pot donar en qualsevol situació de l'àmbit educatiu i comporta un important potencial de transformació social.

• Aprenentage creatiu: És la forma sensible de percebre els problemes, deficiències, estanys del coneiximent, elements passats per alt, faltes d'harmonia, etc.; la consecució de validea en l'informació; de definir les dificultats o d'identificar l'element oblidat; buscar solucions; hipotetizar sobre les deficiències; d'examinar i reexaminar estes les mateixes, modificant-les i tornant-les a comprovar, perfeccionant-les i finalment comunicant els seus resultats. Esta definició descriu un procés humà natural en les etapes del qual estan implicades (motivacions). En el procés educatiu, els que l'alumne presenten certa sensibilitat cap a alguns problemes, detecta estanys en l'informació, deficiències o incongruències que poden crear en eixe moment el sentiment d'alguna cosa incomplet, de que la classe o el curs no va be, o que no és pràctic (tensió). Motiva l'estat de necessitat de l'alumne. Qualsevol que siga el calificatiu que amprem, necessita descarregar la seua tensió. Si no sap donar una contestació correcta a esta inquietut, o si les seues formes habituals de resposta són inadequades, tractarà de trobar les possibles explicacions, tant en l'archiu de la seua pròpia memòria com en atres fonts: llibres o experiències alienes eludint al professor. L'alumne adult buscarà solucions alternatives, investigant, diagnosticant, manipulant, tornant a ordenar, reconstruint i fent conjectura i aproximacions. Fins que estes conjectura o hipòtesis no queden provades, modificades i reexaminadas, el que deprén se sent incómodo. Seguix motivat per a continuar tractant de perfeccionar la seua resposta fins que li semble satisfactòria, tant estètica com llògicament.

Aprenentage de Camp d'Estudi Multidisciplinario: Teoria científica d'investigació qualitativa i quantitativa pel autodidacta mexicà: Hildeberto Alemà Guerrer en el 2022. El propòsit de la teoria és el de proporcionar un sistema ontològic de referències de tipologia llingüística per a combinar múltiples camps d'estudi de dos o més disciplines acadèmiques en lliçons que estiguen significativament relacionades, siguen accessibles i concordes a la seua entorn social. En el propòsit de desafiar el poder hegemònic cultural del aparat educatiu, assentant una base contemporànea d'informació fidedigna i en això donar pas a una necessària reforma educativa equitativa,

Estil d'aprenentage

Artícul principal → Estil d'aprenentage.

Si be és cert que cada ser humà és únic, també ho és que cada persona deprén de manera diferent, per lo que seria prou útil i interessant conéixer quins són eixes formes en les que es produïx l'aprenentage, lo que evidentment facilitaria el procés d'ensenyança per a l'educador i aprenentage per a l'educant.

L'estil d'aprenentage és la manera en la que un aprenent comença a concentrar-se sobre una informació nova i difícil, la tracta i la reté.

Dunn et Dunn, 1985

L'estil d'aprenentage descriu a un aprenent en térmens de les condicions educatives que són més susceptibles de favorir el seu aprenentage. (...) certes aproximacions educatives són més eficaces que unes atres per a ell.

Hunt, 1979, en Chevrier J., Fortin, G. i uns atres, 2000

El estil d'aprenentage és el conjunt de característiques sicològiques que solen expressar-se conjuntament quan una persona deu enfrontar una situació d'aprenentage; en atres paraules, les distintes maneres en que un individu pot deprendre. Es creu que una majoria de persones ampra un método particular d'interacció, acceptació i processat d'estímuls i informació. Les característiques sobre estil d'aprenentage solen formar part de qualsevol informe psicopedagògic que s'elabore d'un alumne i pretén donar pistes sobre les estratègies didàctiques i reforços que són més adequats per al chiquet. No hi ha estils purs, de la mateixa manera que no hi ha estils de personalitat purs: totes les persones utilisen diversos estils d'aprenentage, encara que un d'ells sol ser el predominant.

Existixen diverses classificacions sobre els estils d'aprenentage, com són el Sistema de Representació (PNL), que identifica estudiants segons el seu estil predominant, siga este visual, auditiu o kinestésico; el Tipo d'Inteligència (Gardner) que identifica huit tipos d'inteligència, segons la qual cosa lo important no és la «cantitat» sino la manera específica de ser inteligents; el Processament de l'Informació (Kolb), que sosté que hi ha estudiants: Actius, Reflexius, Pragmàtics i Teòrics, i; el Hemisferi cerebral, la qual diu que els aprenentage poden ser llògics o holísticos.

En general, la majoria d'autors coincidixen que el concepte d'estil d'aprenentage es referix bàsicament a traces o modos que indiquen les característiques i les maneres de deprendre d'un alumne.

El Model “Orión” desenrollat per Curry L. (1987) presenta una categorisació dels elements, els definix com a capes, que poden explicar el comportament humà front a l'aprenentage.

1. Preferències relatives al modo d'instrucció i factors ambientals: a on s'evaluen l'ambient preferit per l'estudiant durant l'aprenentage. Els factors que s'inclouen en esta categoria són:

• Preferències ambientals considerant sò, llum, temperatura i distribució de la classe.
• Preferències emocionals: relatives a la motivació, voluntat, responsabilitat.
• Preferències de tipo social: que tenen en conte si estudien individualment, en parelles, en grup d'alumnes, adults, i les relacions que s'establixen entre els diferents alumnes de la classe.
• Preferències fisiològiques: relacionades en la percepció del temps i la movilitat.
• Preferències sicològiques: basades en modo analític.

2. Preferències d'Interacció Social: que es dirigixen a l'interacció dels estudiants en la classe. Segons la seua interacció els estudiants poden classificar-se en:

• Independent - dependent del camp.
• Colaboratiu - competitiu.
• Participatiu - no participatiu.

3. Preferència segons les dimensions de personalitat: inspirats en la psicologia analítica, evaluen l'influència de personalitat en relació a com adquirir i integrar l'informació. Les diferents tipologies que definixen a l'estudiant en base a esta categoria són:

• Extrovertidos - Introvertits.
• Sensorials - Intuïtius.
• Racionals - Emotius.

Classificació dels estils d'aprenentage

Portar a terme la tasca de deprendre requerix d'habilitats que permeten conéixer la manera en la que es porta a terme el procés de l'informació que permetrà desenrollar els aspectes que faciliten o compliquen l'adquisició de l'aprenentage.

Si be és cert, la manera en que deprenem és un procés cultural puix nos ensenyen a deprendre de modo molt semblant; de fet fins a fa alguns anys es pensava que tots depreníem igual; també és un procés individual i únic puix cada ser humà construïx segons les seues pròpies característiques el seu aprenentage.

Segons Ofelia Contreras i Elena del Bosc, en general deprendre té que vore en la manera en la que adquirim, processem i amprem l'informació, cada qui utilisa distintes estratègies, diversos ritmes, en major o menor precisió encara que tingam una mateixa motivació, edat, religió, raça, etc. Açò es deu a que els estils d'aprenentage són distints.

Existixen vàries classificacions dels estils d'aprenentage segons:

Sistema de Representació (PNL)

Visual: És el sistema d'ensenyança-aprenentage, que utilisa organisadors gràfics, per a l'aportació de coneiximent, aumentant la visualisació de les idees. A continuació descrivim alguns dels Organisadors Gràfics (OG) més utilisats en processos educatius:

Classificadors visuals Mapes conceptuals Mapes d'idees Taranyines Diagrames Causa-Efecte Llínees de temps.

Auditiu: es dirigix als estudiants l'estil dels quals d'aprenentage s'orienta més cap a l'assimilació de l'informació a través de l'oït. Per a un número menor de persones els estímuls auditius són una manera d'adquirir aprenentage, més que per estímul visual.

Kinestésico: Quan es processa l'informació associant-la a les sensacions i moviments del cos, s'està utilisant el sistema de representació kinestésico. S'utilisa este sistema de forma natural quan es deprén un deport, pero també per a moltes atres activitats. A pesar de ser el sistema més llent d'aprenentage, és el més efectiu, una volta que el nostre cos deprén a fer alguna cosa, mai més s'oblida, com quan un bebé deprén a caminar, o es deprén a anar en bicicleta.

Tipo d'Inteligència

Llògic-matemàtic: s'ampra el raonament i la deducció, es tenen la capacitat per a manejar els números de manera precisa raonant de manera llògica. Ampren el seu hemisferi esquerre. Utilisada pels matemàtics i físics

Llingüístic-verbal: és la que s'utilisa, per a amprar les paraules de manera efectiva, facilitant la comunicació ya siga de forma oral o escrita. Utilisada pels escritors o oradors

Corporal-kinestésico: s'ampra per a expressar tot tipo de sentiments i idees fent us del seu cos i mans, es desenrollen les habilitats físiques. Utilisada per deportistes, ballarins, artesans, etc.

Espacial: És la capacitat de percebre i pensar imàgens en tres dimensions, utilisada per a ubicar-nos en l'espai a on nos movem. Utilisada per escultors arquitectes o pintors.

Musical: És la sensibilitat cap als ritmes, tons i timbres, que nos habiliten per a percebre, crear o transformar els sons i la música. Utilisada per compositors o músics.

Interpersonal: És la capacitat per a interrelacionarnos, fent-nos més sensibles, per a percebre el llenguage corporal de les demés persones. Utilisada per sicòlecs, polítics, venedors, etc.

Intrapersonal: És l'habilitat per a comprendre-nos i valorar-nos a nosatres mateixos, a on s'inclou l'autocontrol, l'autoestima i la autocomprensión. Utilisada pels filòsofs, teòlecs, etc.

Naturiste: És la capacitat i sensibilitat per a utilisar i conviure el nostre mig ambient, incloent entorn, i sers vius com són plantes i animals. Utilisada per ecologistes, botànics i persones que amen la naturalea.

Processament de l'informació (Kolb)

Actiu: Persones que primer actuen i despuix pensen, disposts a experiències noves, els agrada treballar en la gent encapçalant l'activitat.

Reflexiu: Són observadors i analistes, fent-ho detalladament, abans d'aplegar a una conclusió, són precavidos en lo que fan.

Pragmàtic: Són més experimentals, els agrada provar idees, teories i tècniques noves, i comprovar si funcionen en la pràctica.

Teòric: Usen la llògica i la racionalitat, analisant i sintetisant l'informació, realisen teories complexes, seguint el pas a pas.

Teories d'aprenentage

Artícul principal → Teories de l'aprenentage.

L'aprenentage i les teories que tracten els processos d'adquisició de coneiximent han tingut durant este últim sigle un enorme desenroll degut fonamentalment als alvanços de la psicologia i de les teories instruccionales, que han tractat de sistematisar els mecanismes associats als processos mentals que fan possible l'aprenentage. Existixen diverses teories de l'aprenentage, cada una d'elles analisa des d'una perspectiva particular el procés.

Algunes de les més difoses són:

Teories conductista:

• Condicionamiento clàssic. Des de la perspectiva d'I. Pávlov, a principis de el XX, va propondre un tipo d'aprenentage en el qual un estímul neutre (tipo d'estímul que abans del condicionamiento, no genera en forma natural la resposta que nos interessa) genera una resposta en acabant de que s'associa en un estímul que provoca de forma natural eixa resposta. Quan es completa el condicionamiento, l'abans estímul neutre procedix a ser un estímul condicionat que provoca la resposta condicionada.
• Conductisme. Des de la perspectiva conductista, formulada per B. F. Skinner (condicionamiento operante) cap a mediats de el XX i que arranca dels estudis sicològics de Pavlov sobre condicionamiento clàssic i dels treballs de Thorndike (condicionamiento instrumental) sobre l'esforç, intenta explicar l'aprenentage a partir d'unes lleis i mecanismes comuns per a tots els individus. Varen ser els iniciadores en l'estudi del comportament animal, posteriorment relacionat en l'humà. El conductisme establix que l'aprenentage és un canvi en la forma de comportament en funció als canvis de l'entorn. Segons esta teoria, l'aprenentage és el resultat de l'associació d'estímuls i respostes.

• Reforçament. B. F. Skinner va propondre per a l'aprenentage repetitiu un tipo de reforçament, per mig del qual un estímul aumentava la provabilitat de que es repetixca un determinat comportament anterior. Des de la perspectiva de Skinner, existixen diversos reforzadores que actuen en tots els sers humans de forma variada per a induir a la repetitividad d'un comportament desijat. Entre ells podem destacar: els abonaments, els joguets i les bones calificacions servixen com reforzadores molt útils. Per una atra part, no tots els reforzadores servixen de manera igual i significativa en totes les persones, pot haver un tipo de reforzador que no propicie el mateix índex de repetitividad d'una conducta, inclús, pot cessar-la per complet.
• Teoria de l'aprenentage social. Albert Bandura propon l'aprenentage observacional o vicari. Segons la seua teoria es deprenen noves conductes a través del reforç o castic, o a través de l'aprenentage observacional, en absència de reforçament directe a través de l'observació de la conducta en atres subjectes i les recompenses o castics que els mateixos obtenen.

Teories cognitives:

• Aprenentage per descobriment. La perspectiva de l'aprenentage per descobriment, desenrollada per J. Bruner, atribuïx una gran importància a l'activitat directa dels estudiants sobre la realitat.
• Aprenentage significatiu (D. Ausubel, J. Novak) postula que l'aprenentage deu ser significatiu, no memorístic, i per a això els nous coneiximents deuen relacionar-se en els sabers previs que posseïxca l'aprenent. Front al aprenentage per descobriment de Bruner, defén l'aprenentage per recepció a on el professor estructura els continguts i les activitats a realisar per a que els coneiximents siguen significatius per als estudiants. David Ausubel estava convençut de que lo més important per a que es produïra l'aprenentage de manera eficient era per mig de la aprofundiment del coneiximent que l'estudiant ya duya en si, prenent en conte que totes les chiquetes i chiquets estan plens d'experiències obtingudes a través de les vivències del seu dia a dia, açò es convertix en un coneiximent encara més útil quan és prenent en conte pel docent, de ser aixina es trauria un profit increible del potencial humà. Tot açò es resumix en un dels seus pensaments: “Si tinguera que reduir tota la psicologia educativa a un sol principi, enunciaria est: el factor més important que influïx en l'aprenentage és lo que l'alumne ya sap. Averigue's açò i ensenye's conseqüentment ” (Ausubel, 1986). L'individu deprén per mig de “Aprenentage Significatiu”, s'entén per aprenentage significatiu a l'incorporació de la nova informació a l'estructura cognitiva de l'individu. Açò creara una assimilació entre el coneiximent que l'individu posseïx en la seua estructura cognitiva en la nova informació, facilitant l'aprenentage.
• Cognitivismo. La psicologia cognitivista (Merrill, Gagné...), basada en les teories del processament de l'informació i arreplegant també algunes idees conductista (reforç, anàlisis de tasques) i de l'aprenentage significatiu, apareix en la década dels xixanta i pretén donar una explicació més detallada dels processos d'aprenentage.

• Constructivisme.L'enfocament constructivista, en el seu alvertent de corrent pedagògica, és una manera determinada d'entendre i explicar les formes en les que deprenem. Els sicòlecs que partixen d'este enfocament posen émfasis en la figura de l'aprenent com l'agent que en última instància és el motor del seu propi aprenentage. Els mestres, pares, i la comunitat són, segons este enfocament, facilitadores del canvi que s'està operant en la ment de l'educant, mes no la peça principal. Açò és aixina perque, per als constructivista, el ser humà no interpreta lliteralment lo que li aplega de l'entorn, ya siga a través de la pròpia naturalea o a través de les explicacions de docents o facilitadores. La teoria constructivista del coneiximent nos parla d'una percepció de les pròpies experiències que sempre estaran subjectes a l'interpretació de l'estudiant. Jean Piaget (1988) propon que per a l'aprenentage és necessari un desfasament òptim entre els esquemes que l'alumne ya posseïx i el nou coneiximent que es propon. "Quan l'objecte de coneiximent està alluntat dels esquemes que dispon el subjecte, este no podrà atribuir-li significació alguna i el procés d'ensenyança/aprenentage serà incapaç de desembocar". No obstant, si el coneiximent no presenta resistències, l'alumne ho podrà agregar als seus esquemes en un grau de motivació i el procés d'ensenyança/aprenentage es conseguira correctament.
• Topología de Robert Gagné: Gagné considerava que existixen condicionants interns i externs que regulen el procés d'aprenentage. Els primers fan referència a l'adquisició i almagasenament de capacitats que són requisits previs per a l'aprenentage, o que ajuden a la seua consecució; els segons es referixen als diversos tipos d'acontenyiments contextuals que deuen programar-se per a facilitar l'aprenentage. Les tasques d'aprenentage que Gagné va propondre per a l'àmbit cognitiu s'organisen en una jerarquia de progressiva complexitat, i que van des del reconeiximent perceptivo fins a la solució de problemes:

1. Reacció davant una senyal que provoque un estímul: La resposta condicionada clàssica de Pavlov, en la qual l'individu deprén a donar una resposta difusa a una senyal.
2. Estímul-resposta: El conexionismo de Thorndike, la operante discriminada de Skinner, cridada a voltes resposta instrumental s'encadenen dos o més conexions d'estímul-resposta.
3. Encadenament: S'encadenen dos o més conexions d'un estímul-resposta.
4. Associació verbal: Cadenes que són verbals.
5. Discriminació múltiple: Identificar respostes als estímuls que s'assemblen una a les atres, de modo que ocorren unes interferències.
6. Aprenentage de conceptes: Una resposta comuna per a una classe d'estímuls.
7. Aprenentage de principis: Una cadena de dos o més concepte reflectida en una regla com “si A, llavors B”, a on A i B són conceptes. Resolució de problemes: Intervé el pensament, els principis es combinen d'acort en una “regla d'orde superior”.

Esta jerarquia, a la seua volta, dona lloc a una seqüència necessària d'instrucció, que establix els passos per a conseguir un aprenentage efectiu:

1. Guanyar l'atenció.
2. Informar a l'alumne dels objectius.
3. Estimular el recort de l'ensenyança prèvia.
4. Presentar material estimulant.
5. Proporcionar orientació a l'alumne.
6. Permetre la pràctica de lo deprés.
7. Proporcionar retroalimentación.
8. Evaluar l'eixercite.
9. Millorar la retenció i la transferència.

• Soci-constructivisme. Basat en moltes de les idees de Vygotski, considera també els aprenentage com un procés personal de construcció de nous coneiximents a partir dels sabers previs (activitat instrumental), pero inseparable de la situació en la que es produïx. L'aprenentage és un procés que està íntimament relacionat en la societat.

Teoria del processament de l'informació:

• Teoria del processament de l'informació. La teoria del processament de l'informació, influïda pels estudis cibernètics dels anys cinquanta i xixanta, presenta una explicació sobre els processos interns que es produïxen durant l'aprenentage.
• Conectivismo. Pertany a l'era digital, ha segut desenrollada per George Siemens que s'ha basat en l'anàlisis de les llimitacions del conductisme, el cognitivisme i el constructivisme, per a explicar l'efecte que la tecnologia ha tingut sobre la manera en que actualment vivim, nos comuniquem i deprenem.

Les dificultats de l'aprenentage

• Teories neurofisiológicas
  • Domen, Spitz, Zucman i Delacato (1967): La teoria més controvertida i polèmica sobre les dificultats de l'aprenentage. Coneguda com a “teoria de l'organisació neurològica”, la mateixa indica que chiquets en deficiències en l'aprenentage o lesions cerebrals no tenen la capacitat d'evolucionar en la major normalitat com a resultat de la mala organisació en el seu sistema nerviós. Els impulsors d'esta teoria varen sometre a prova un método de recuperació concentrat en eixercicis motors, dietes i un tractament en CO2 assegurant que modificava l'estructura cerebral del chiquet i li facilitava el desenroll d'una organisació neurològica normal.
  • Goldberg i Costa (1981): Partint de la teoria de Orton, estos varen elaborar un model conegut com a “model dinàmic”. Ells afirmen que l'hemisferi esquerre realisa de manera més especialisada el processament unimodal i la retenció de còdics simples, mentres que l'hemisferi dret està més capacitat per a realisar una integració intermodal i processar les informacions noves i complexes. D'ahí es desprén el fet de que la disfunció cerebral en l'aprenentage no consistiria solament en una alteració o deficiència dels circuits o conexions cerebrals necessaris, sino que es relacionaria més be en l'alteració de processaments i estratègies adequades per a portar a terme l'aprenentage de manera satisfactòria.
• Teories genètiques
  • Hallgren (1950): Va estudiar 276 persones en padecimiento de dislèxia i les seues famílies, i va trobar que l'incidència de les deficiències en la llectura, escritura i el deletreo trobades indicaven que tals alteracions poden estar subjectes als factors hereditaris.
  • Hermann (1959; en Mercer, 1991, p. 83): Va estudiar les dificultats de l'aprenentage de 33 parelles de mellizos i va comparar els resultats obtinguts en els de 12 parelles de bessons. Finalment, va trobar que tots els membres de parelles bessones sofrien de sérios problemes de llectura, mentres que 1/3 de les parelles de mellizos mostraven algun trastorn de llectura.
• Factors bioquímics i endocrinos
  • Deficiència vitamínica: En relació en les dificultats d'aprenentage, l'hiperactivitat i estes deficiències vitamínicas es va realisar un estudi per part de Thiessen i Mills (1975) en la finalitat de determinar dita relació. En finalisar el seu experiment, varen concloure que no es varen trobar diferències entre un grup control i l'experimental (al que se li va aplicar el complex vitamínico) en la seua relació en l'habilitat llectora i el deletreo, a pesar de que dit tractament va produir un descens en les conductes d'hiperactivitat, trastorns del somi, disfuncions perceptivas i algunes habilitats llingüístiques.
  • Hiper i hipotiroïdisme: Segons pareix, la sobreproducció d'tiroxina està relacionada en l'hiperactivitat, irritabilitat, pèrdua de pes, inestabilitat emocional i les dificultats en concentració de l'atenció, factor que s'associa en les dificultats de l'aprenentage i el descens en el rendiment escolar. S'ha indicat que l'hipotiroïdisme produïx dificultats d'aprenentage quan es presenta en l'infància i no és tractat a temps. Cott (1971)
• Teories d'estanys en el desenroll o retarts madurativos

• • Retarts en la maduració de l'atenció selectiva: Proposta per Alan O. Ross (1976) i coneguda com a “Teoria de l'atenció selectiva". Consistix suponent que l'atenció selectiva és una variable crucial que marca les diferències entre els chiquets normals i els que presenten dificultats d'aprenentage. Ross senyala que els chiquets en dificultats d'aprenentage, presenten un retart evolutiu en atenció selectiva, i degut a que este supon un requisit indispensable per a l'aprenentage escolar, el retart madurativo impossibilita la seua capacitat de memorisació i organisació del coneiximent, d'igual manera genera fracassos acumulatius en el seu rendiment acadèmic.

Entorns virtuals d'aprenentage

En l'actualitat, el fenomen de la globalisació es manifesta a nivell mundial, impulsat per l'us generalisat de les tecnologies de l'informació i la comunicació (TIC), lo que ha impactat tant en la vida quotidiana com en la creació d'una societat interconectada. L'educació també s'ha vist afectada per esta transformació; en la primera década del sigle XXI, ademés de l'educació presencial tradicional, han sorgit numerosos programes d'educació a distància (EaD), aixina com modalitats d'educació en llínea i entorns virtuals d'aprenentage (EVA). L'educació mediada per tecnologia ha canviat la funció dels participants, els models pedagògics, les concepcions de l'aprenentage i les estratègies amprades.

En abordar l'aprenentage en plataformes virtuals, es destaca que encara queda molt per alvançar. A pesar dels esforços per integrar estes ferramentes en totes les assignatures, el progrés en l'implementació d'experiències d'aprenentage seguix sent llimitat. Per a millorar la motivació dels estudiants, és fonamental que els docents participen en el disseny d'estes experiències, en l'objectiu de fer-les més atractives.

La pandèmia va forçar a numeroses institucions educatives a realisar una transició ràpida de l'ensenyança presencial a l'educació en llínea. Açò va presentar desafius importants tant per a estudiants com per a professors sobre l'adaptació a noves tecnologies i métodos d'aprenentage. Ademés, va evidenciar la relació entre la motivació i l'efectivitat en el procés d'ensenyança i aprenentage, aixina com el comportament humà; en este context, emergixen noves formes d'aprenentage en l'era virtual.

Vore també

• Aprendibilidad
• Educació
• Desenroll del llenguage
• Constructivisme (pedagogia)
• Conectivismo (o conectismo)
• Biaix de memòria
• Llista de prejuïns cognitius
• Mits sobre l'aprenentage
• Estereotip dinàmic
• Curva d'aprenentage
• Inteligència artificial
• Inteligència artificial forta
• Mnemotecnia
• [[Archiu:{{#switch:Educació|20px|Vore el portal sobre Educació]] Portal:Educació. Contingut relacionat en Educació.

Bibliografia

• Arias Gómez, D. H. (2005) Ensenyança i Aprenentage de les Ciències Socials: Una proposta didàctica. Bogotà. Cooperativa Editorial Magisteri.
• Aguilera, A. (2005) Introducció a les dificultats de l'aprenentage. Espanya, McGraw-Hill/Interamericana d'Espanya, S.A.U.
• Feldman, R. S. (2005) Psicologia: en aplicacions en països de parla hispana. (Sexta edició) Mèxic, McGrawHill.
• Gonzás. (2007) Didàctica o direcció de l'aprenentage. Bogotà. Cooperativa Editorial Magisteri.
• Hebb, D. O. (1949) The Organization of Behavioir. New York. Wiley.
• Hoppenstead, F. C.; Izhikevich, E. M. (1997) Weakly Connected Neural Networks. New York. Springer-Verlag, ISBN 0-387-94948-8.
• Riva Amella, J. L. (2009) Cóm estimular l'aprenentage. Barcelona, Espanya. Editorial Oceà.
• Farnham-Diggory, S (2004) Dificultats d'Aprenentage. Madrit. Edicions Morata.
• Enríquez Martínez - Salanova Sanchez (1998) La busca de don Honorato, el bosso de donya Purita i atres relats per a anar per classe». Facep, Almeria, 252 págs. Segona Edició. Grup Comunicar. Huelva.