Teoria de l'aprenentage social
La teoria de l'aprenentage social, també denominada aprenentage per observació o aprenentage vicari, planteja que els sers humans no deprenem únicament a partir de la nostra pròpia experiència, sino també en observar les accions d'atres persones i les conseqüències que estes generen.[1]
Teoria general
La teoria de l'aprenentage social es deriva del treball de Cornell Montgomery (1843-1904), qui va propondre que l'aprenentage social tenia lloc a través de quatre etapes principals: contacte propenc, imitació dels superiors, comprensió dels conceptes, i comportament del model a seguir.
Julian B. Rotter es va distanciar de les teories basades en la psicosis i del conductisme radical, i va desenrollar una teoria de l'aprenentage basada en l'interacció. En Social Learning and Clinical Psychology (1954), Rotter sugerix que el resultat de la conducta té un impacte en la motivació de les persones per a realisar eixa conducta específica. Les persones desigen evitar les conseqüències negatives, i obtindre les positives. Si un espera un resultat positiu d'una conducta, o pensa que hi ha una alta possibilitat de que produïxca un resultat positiu, llavors hi haurà més possibilitats d'eixecutar dita conducta. La conducta es reforça, en conseqüències positives, duent a la persona a repetir-la. Esta teoria de l'aprenentage social sugerix que la conducta és influenciada per factors o estímuls de l'entorn, i no únicament pels sicològics.[2]
Albert Bandura (1977) va expandir l'idea de Rotter,[3] de la mateixa manera que la d'un treball anterior de Miller i Dollard (1941),[4] i es relaciona en les teories de l'aprenentage social de Vygotsky i Llave. La seua teoria comprén aspectes de l'aprenentage cognitiu i conductual. L'aprenentage conductual presupon que l'entorn de les persones causa que estes es comporten d'una manera determinada. L'aprenentage cognitiu presupon que els factors sicològics són importants influències en les conductes de les persones. L'aprenentage social sugerix que una combinació de factors de l'entorn (socials) i sicològics influïxen en la conducta. La teoria de l'aprenentage social senyala tres requisits per a que les persones deprenguen i modelen el seu comportament: retenció (recordar lo que un ha observat), reproducció (habilitat de reproduir la conducta) i motivació (una bona raó) per a voler adoptar eixa conducta.
Estratègies de aprenentage.
Les estratègies d'aprenentage es definixen com la combinació de métodos, recursos i mediació didàctiques utilisades per mestres i estudiants per a facilitar l'adquisició de coneiximents esperats en un pla curricular.
L'explicació de l'aprenentage en el ser humà ha segut explicada per diverses corrents sicològiques contemporànees, entre les que destaquen la perspectiva conductual, la cognitiva i la constructivista. Més que privilegiar una d'elles com a explicació definitiva, es busca que l'anàlisis dels seus postulats permeta al facilitador de l'aprenentage elegir les estratègies instruccionales més adequades per a cada situació educativa.
Conductisme
Les teories conductuales de l'aprenentage, també denominades teories del condicionamiento estímul-resposta (E-R), tenen el seu orige en els treballs de John B. Watson, Edward L. Thorndike i B. F. Skinner. Estes explicacions es basen en l'observació de la conducta i en l'idea de que l'aprenentage es produïx per mig d'associacions entre estímuls i respostes. Aixina mateix, els experiments desenrollats per Iván Pávlov a finals del sigle XIX varen constituir un antecedent fonamental.
Condicionamiento clàssic
El condicionamiento clàssic, formulat per Iván Pávlov, descriu el procés per mig del qual un organisme deprén a respondre a un estímul inicialment neutre en acabant de que este s'associa repetidament en un estímul que provoca una resposta natural. En els seus experiments en gossos, Pávlov va observar que la presència de l'assistent (un estímul inicialment neutre) aplegava a provocar salivació en associar-se constantment en el menjar. Este tipo d'aprenentage es basa en el principi d'adheriment entre estímuls, sense necessitat de reforçament directe. D'esta manera, estímuls que originalment no produïen una resposta específica adquirixen la capacitat d'evocar-la per mig de l'associació repetida.
Condicionamiento instrumental
El condicionamiento instrumental és un tipo d'aprenentage en el que la conducta funciona com un mig per a alcançar un resultat determinat. El terme va ser introduït per Edward L. Thorndike, qui va propondre que les respostes que produïxen conseqüències satisfactòries tendixen a repetir-se, mentres que aquelles que generen conseqüències desfavorables tendixen a desaparéixer.
En este tipo d'aprenentage, la conducta actua com un instrument per a obtindre una conseqüència, per lo que la seua provabilitat d'ocurrència depén dels efectes que produïx. Quan una acció és seguida per conseqüències positives, aumenta la provabilitat de que es repetixca; pel contrari, si produïx conseqüències negatives, disminuïx la provabilitat de la seua repetició.
El procés implica una forma de retroalimentaació posterior a la resposta. En este sentit, la resposta funciona com un mig per a obtindre el reforçament. Un reforzador positiu és un estímul la presència del qual enfortix una conducta, mentres que un reforzador negatiu consistix en l'eliminació d'un estímul desagradable que també incrementa la provabilitat de que la conducta es repetixca.
En el condicionamiento instrumental s'identifiquen quatre principis bàsics: premi, castic, fugida i omissió. En tots els casos, la conseqüència ocorre despuix de la resposta emesa per l'organisme. Segons el tipo de conseqüència aplicada, el condicionamiento pot implicar reforç positiu, reforç negatiu, castic o omissió.
Condicionamiento operante
El condicionamiento operante va ser desenrollat principalment per B. F. Skinner, un dels principals representants del conductisme en l'estudi de l'aprenentage. Skinner va investigar este tipo de condicionamiento principalment en animals, encara que va considerar que els seus principis podien aplicar-se també a l'aprenentage humà, especialment en chiquets i jóvens.
Per a Skinner, l'aprenentage implica un canvi en la provabilitat d'emissió d'una resposta. Este canvi ocorre com a resultat de les conseqüències que seguixen a la conducta. En este enfocament, la conducta s'entén com l'acció d'un organisme dins d'un determinat context o marc de referència.
El terme operante s'utilisa per a descriure este tipo de condicionamiento perque l'organisme actua sobre l'ambient, ho modifica i rep conseqüències com a resultat del seu comportament. Si les conseqüències de l'acció resulten favorables o satisfactòries, la conducta tendix a enfortir-se i a repetir-se en circumstàncies similars. En canvi, si les conseqüències són desfavorables, la conducta tendix a debilitar-se o desaparéixer.
Este procés no solament permet reforçar conductes que ya formen part del repertori de l'individu, sino que també pot facilitar l'adquisició de noves conductes.
Experiment del ninot Beco
l'experiment del ninot Beco va ser realisat en 1961 pel sicòlec Albert Bandura en l'objectiu d'estudiar l'aprenentage per observació i demostrar que gran part de la conducta humana pot adquirir-se per mig de l'imitació de models.[5]
L'experiment va utilisar un ninot inflable cridat Beco, dissenyat per a recuperar la seua posició original despuix de ser colpejat. Bandura buscava analisar si els chiquets imitaven comportaments agressius observats en adults.
Formulació de l'experiment
Bandura va elegir com a participants a chiquets chicotets degut a que presenten menor influència de normes socials interiorisades i, per lo tant, el seu comportament pot reflectir en major claritat els processos d'aprenentage per observació.
Abans d'iniciar l'estudi, l'investigador va plantejar vàries hipòtesis relacionades en els resultats esperats:
- Els chiquets que observaren a un adult comportar-se de manera agressiva tindrien major provabilitat de reproduir conductes agressives.
- Els chiquets que no observaren eixe tipo de conducta tindrien menor provabilitat de manifestar comportaments agressius.
- Els chiquets tendirien a imitar en major freqüència a models adults del seu mateix sexe.
- S'esperava que els chiquets mostraren nivells d'agressivitat més alts que les chiquetes, degut a que socialment el comportament agressiu masculí sol ser més tolerat.
Mostra i disseny experimental
La mostra va estar conformada per 72 chiquets d'entre 3 i 6 anys provinents d'una guarderia associada a Stanford University. D'ells, 36 eren chiquetes i 36 eren chiquets.
Els participants varen ser dividits en tres grups experimentals, cada u integrat per 24 chiquets (12 chiquetes i 12 chiquets):
- Grup de control: els chiquets no varen observar cap model adult.
- Grup de model agressiu: els chiquets varen observar a un adult comportar-se de forma agressiva en el ninot Beco. Este grup es subdividió en dos: un va observar a un model masculí i l'atre a un model femení.
- Grup de model no agressiu: els chiquets varen observar a un adult que interactuava de manera pacífica en el ninot.
Abans de l'inici de l'experiment, tots els participants varen ser evaluats per a identificar diferències individuals en els seus nivells d'agressivitat i traces de personalitat, en l'objectiu de controlar possibles variables que pogueren influir en els resultats.
Desenroll de l'experiment
Durant l'experiment, els chiquets varen ser ubicats en diferents habitacions segons el grup al que pertanyien:
- Grup de control: els chiquets varen permanéixer en una habitació en joguets i sense la presència d'un adult modele.
- Grup de model agressiu: els chiquets varen ser colocats en una habitació en joguets i un adult que també tenia els seus propis objectes de joc, inclós el ninot Beco. Despuix d'aproximadament dos minuts, l'adult començava a comportar-se de manera agressiva en els joguets, tant física com verbalment, durant uns dèu minuts.
- Grup de model no agressiu: els chiquets es trobaven en una habitació en joguets i un adult que interactuava en ells de forma pacífica durant dèu minuts.
Posteriorment, els chiquets varen ser traslladats a una atra habitació a on se'ls va indicar que no podien utilisar els joguets disponibles, en la finalitat d'incrementar el seu nivell de frustració. Despuix varen ser duts a una tercera habitació a on sí podien jugar en distints objectes, alguns associats a conductes agressives i uns atres de caràcter neutral.
En esta última sala hi havia un espill unidireccional que permetia als investigadors observar el comportament dels participants sense intervindre directament. Durant esta fase es varen registrar distints tipos de conductes, entre elles l'agressió física, l'agressió verbal i la freqüència en la que els chiquets utilisaven un mall o atres objectes per a colpejar al ninot, incloent formes d'agressió noves que no havien segut mostrades pel model adult.
Resultats
Els resultats varen indicar que els chiquets que havien observat el model agressiu presentaven una major provabilitat de reproduir comportaments agressius. Aixina mateix, es va observar que els chiquets tendien a mostrar nivells més alts d'agressió física que les chiquetes. No obstant, en el cas de l'agressió verbal no es varen trobar diferències significatives entre abdós sexes.
En contrast, els chiquets pertanyents als grups que havien observat un model adult passiu o que no havien segut exposts a cap model varen mostrar nivells significativament menors de conductes agressives.
Conclusions i crítiques
Els resultats de l'experiment varen recolzar l'idea de que els chiquets poden deprendre conductes a través de l'observació i l'imitació de models, lo que respala els postulats de la teoria de l'aprenentage social desenrollada per Albert Bandura.
No obstant, l'estudi també va rebre diverses crítiques. Alguns autors varen senyalar que el ninot Beco estava dissenyat per a tornar a la seua posició original despuix de ser colpejat, lo que podria haver dut als chiquets a interpretar-ho com un joguet destinat a eixe tipo d'interacció, més que com un objecte associat a l'agressió.
Modificacions posteriors de l'experiment
En 1963, dos anys despuix de l'estudi original, Albert Bandura va realisar una nova versió de l'experiment en la que els chiquets observaven el comportament agressiu de l'adult a través d'un video. Els resultats varen ser similars, encara que menys concloents que en l'experiment inicial.
Posteriorment, en 1965, es va portar a terme una atra variant de l'estudi en la que les conductes dels models adults eren recompensades o castigades, en l'objectiu d'analisar cóm les conseqüències observades influïen en l'imitació del comportament.
Criminologia
En l'àmbit de la criminologia, Ronald Akers i Robert Burgess varen desenrollar en 1966 una teoria de l'aprenentage social aplicada a la conducta delictiva. Esta proposta va combinar variables que favorixen la delinqüència (com la pressió de grups de parells involucrats en conductes delictives) en factors que la desalientan, com les reaccions dels pares davant dites conductes.[1]
El model es va inspirar parcialment en la teoria de l'associació diferencial formulada per Edwin Sutherland, que explica el comportament delictiu com a resultat de l'aprenentage dins d'un entorn social a on existixen definicions favorables o desfavorables cap a la violació de la llei.
Akers i Burgess varen ampliar esta perspectiva incorporant el concepte de reforç, pres de la psicologia conductual, segons el qual la provabilitat de que una conducta es repetixca depén de les conseqüències que produïx. D'esta manera, el comportament delictiu pot enfortir-se o debilitar-se segons les recompenses o sancions socials que ho acompanyen.
Crítiques a la teoria
La teoria de l'aprenentage social aplicada a la criminologia ha rebut diverses crítiques. Alguns autors senyalen que l'enfocament no explica adequadament l'orige inicial de la conducta delictiva, ya que presupon que primer deu existir un model de comportament criminal que puga ser observat.
Aixina mateix, s'ha senyalat que lo que funciona com reforzador per a una persona pot no tindre el mateix efecte en una atra. Ademés, molts reforços són de caràcter social, lo que implica interaccions entre vàries persones, mentres que uns atres poden ser no socials i dependre de factors individuals.
A pesar d'estes crítiques, la teoria ha segut utilisada en programes de mentoría destinats a previndre la conducta delictiva, en els que un adult actua com a model positiu per a chiquets o adolescents. No obstant, alguns estudis han mostrat que estos programes poden tindre efectes variables depenent del context social i de les característiques dels participants.
Vore també
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Morales Moya Gavira Quadrat, Francisco Miguel Elena Isabel (2007). «Psicologia social de l'agressió», Psicologia Social, McGraw Hill. ISBN 9788448156084.
- ↑ Rotter, J. B. (1945). Social Learning and Clinical Psychology, Prentice-Hall.
- ↑ Bandura, A. (1977). Social Learning Theory, General Learning Press.
- ↑ Miller, N. & Dollard, J. (1941). Social Learning and Imitation, Yale University Press.
- ↑ Investigació Universitària "Aprenentage de la socialisació en el món digital: una reflexió necessària", elaborat per l'Universitat Peruana de Ciències Aplicades (UPC) https://repositorioacademico.upc.edu.pe/
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría de l'aprendizaje social» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.