Escola revisionista d'estudis islàmics

L'escola revisionista d'estudis islàmics (també escola crítica d'estudis islàmics i historiadors crítics de l'islam) és un moviment en els estudis islàmics que qüestiona les narratives musulmanes tradicionals sobre els orígens del Islam.

Fins a principis de la década de 1970, els estudiosos no musulmans de l'islam, si ben no acceptaven relats d'intervenció divina, acceptaven l'història d'orige del Islam «en la majoria dels seus detalls», i acceptaven la fiabilitat de les seues fonts lliteràries tradicionals: el tafsir (comentaris sobre el Corán), els hadices (relats de lo que el profeta islàmic Mahoma va aprovar o va desaprovar) i la Sīrah (biografies de Mahoma).

Els revisionista, en canvi, utilisen un enfocament «crític de les fonts» respecte d'esta lliteratura, ademés d'estudiar l'arqueologia, l'epigrafia, la numismàtica i la lliteratura contemporànea no àrap pertinents. Consideren que eixes metodologia proporcionen «fets durs» i la possibilitat de comprovació creuada, i que els relats islàmics tradicionals, escrits entre 150 i 250 anys despuix de Mahoma, estan/estaven subjectes a biaix i embellecimientos per part d'autors i transmissors.

Monedes d'estil sasánida del periodo islàmic primerenc (escritures pahlavíes, mija lluna i estrela, altar de fòc, representacions de Cosroes II, bismillāh en el marge). A diferència de figures històriques conegudes com Ibn Zubayr i Mu'awiya I, no hi ha monedes falcades a nom de califes titulats Rashidun que puguen ser prova de dominació oficial.

Es pensa que l'escola es va originar en la década de 1970 i inclou (o va incloure) a estudiosos com John Wansbrough i als seus alumnes Andrew Rippin, Norman Calder, G. R. Hawting, Patricia Crone i Michael Cook, aixina com Günter Lüling, Yehuda D. Nevo, Tom Holland i Christoph Luxenberg. No és «en absolut monolítica» i, encara que els seus defensors compartixen «premisses metodològiques», han oferit «relats contradictoris de les conquistes àraps i del sorgiment de l'islam». A voltes li la contrapon als historiadors «tradicionistas» de l'islam que sí accepten l'història d'orige tradicional, encara que l'adheriment als dos enfocaments és «per lo general implícita» més que «declarada obertament».

Tesis principals

Els revisionista sugerixen que els acontenyiments dels primers temps de l'islam deuen investigar-se i reconstruir-se de nou en ajuda del método històric-crític/crític de les fonts (el procés d'evaluar la validea, fiabilitat, rellevància, etc., d'una font respecte del tema investigat). Els revisionista no estan disposts a recolzar-se en el Corán ni en els hadices. A partir de l'estudi de fonts primàries alternatives dels entorns circumdants, sostenen que l'islam va començar com un moviment monoteiste que incloïa tant a àraps com a judeus. El moviment va sorgir en la vora septentrional de la península aràbiga, prop dels imperis bizantino i persa. El canvi de qibla, la direcció de l'oració, de Jerusalem a la Meca podria ser un eco d'este moviment anterior. Un grup d'investigadors va rebujar l'existència històrica de Mahoma i va afirmar que la seua biografia no tractava d'una figura històrica, sino d'una llegendària (comparable a Jesús o a Moisés). Segons Volker Popp, «Alí» i «Muhammad» no eren noms, sino títuls d'estes figures.

Els revisionista consideren la «expansió islàmica» inicial com una expansió àrap secular; solament despuix de l'ascensió del Califato omeya (661–750) es va configurar una identitat islàmica àrap exclusiva, desplaçant la narració d'orige a la península aràbiga. En llínees generals, els revisionista sostenen que:

Naturalea de l'islam primerenc

Una «moneda seudobizantina» en representacions del emperador bizantí Constant II portant el bastó arrematat en creu i el globus cruciger. No existia una identitat islàmic-religiosa específica ni una postura política en fronteres nítides en el periodo islàmic primerenc.

L'islam no va sorgir entre pagans politeistes en La Meca sino en un ambient en el que els texts judeus i cristians eren ben coneguts. Els «infels» no eren politeistes pagans sino monoteistes a els qui es considerava polémicamente que es desviaven llaugerament del monoteisme.

La conexió entre musulmans i judeus va ser molt estreta en els primers temps de l'islam. Als judeus també se'ls cridava «creents» i formaven part de la ummah. Texts antijudíos com el relat de la matança en l'any 5 AH de la tribu judeua Banu Qurayza varen sorgir molt despuix de Mahoma, quan l'islam s'havia separat del judaisme.

Consolidació de l'autoritat religiosa

Al principi, el poder secular i l'espiritual estaven units en la persona del califa. No hi havia erudits religiosos especialisats. Els erudits religiosos varen sorgir solament més vesprada i varen arrebatar el poder espiritual als califes.

Expansió de l'islam

l'expansió islàmica provablement no va ser una expansió motivada religiosament, sino una expansió àrap secular. L'expansió no va donar lloc inicialment a l'opressió de la població no musulmana.

Identitat remodelada de l'islam primerenc

Despuix de Mahoma, a lo manco dos fases varen ser de gran importància per a la formació de l'islam en la seua forma posterior:

• • El Califato omeya (661–750), especialment baix Abd al-Malik ibn Marwan (647–705, va regnar 685–705), va modelar la narrativa islàmica creant una identitat islàmica àrap exclusiva. baix el quint califa omeya, Abd al-Malik ibn Marwán, es va construir la Cúpula de la Roca en Jerusalem. Allí apareix per primera volta la paraula «islam». Fins a eixe moment els musulmans es dien simplement «creents», i l'imperi àrap va falcar monedes que mostraven símbols cristians. Abd al-Malik també eixercita un paper important en la reelaboración del text corànic.
  • Durant el Califato abasí (750–1258) es varen redactar pràcticament tots els texts tradicionals islàmics sobre els començos de l'islam. Els abasíes, com a part victoriosa en el conflicte en els omeyas, tenien gran interés en llegitimar el seu govern. Esta motivació es va filtrar evidentment en els texts tradicionals.

Influència dels pobles conquistats

Patricia Crone sosté que la sharía no es va fundar en tradicions de rasūl Allāh, el mensager de Deu, Mahoma, sino en la llei «de el Próximo Oriente tal com s'havia desenrollat baix Alejandro. Els musulmans varen erejar i varen sistematisar esta llei en nom de Deu, imprimint-li la seua pròpia image en el procés.» Esta llei provincial que «el califato omeya en general i Muawiya en particular» varen amprar es va convertir en lo que hui cridem sharía despuix de «un llarc periodo d'ajusts per part dels ulemas».

Robert G. Hoyland també sosté que, si la base de la sharía varen ser els fets i dits de Mahoma, varen deure anotar-se cuidadosadament i transmetre's en esment a posteriors ulama per la generació primerenca de salaf. No obstant, eixa doctrina queda desmentida per cites d'erudits islàmics salaf que neguen específicament l'us comú de hadices de Mahoma:

• • «Vaig passar un any assentat en Abdullah ibn Umar [m. 693, fill del segon califa] i no li vaig sentir transmetre res del profeta»;
  • «Mai vaig sentir a Jabir ibn Zayd (m. c. 720) dir “el profeta va dir ...” i, no obstant, els jóvens de per ací ho diuen vint voltes per hora».

Segons Tom Holland, els guerrers àraps conquistadors eren en la seua immensa majoria analfabets, i els primers ulemas (la classe de guardians, transmissors i intérprets del saber religiós en l'islam) consistien abrumadoramente en pobles conquistats (zoroastrianos i judeus) que es varen convertir a l'islam i posseïen una forta tradició acadèmica.

Integritat textual del Corán

El text corànic en us hui mostra moltes diferències en els manuscrits més antics existents. Una part central del Corán pot derivar de les anunciaciones de Mahoma, pero algunes parts del Corán es varen afegir definitivament més vesprada o varen ser reelaborades en posterioritat. Ademés, es varen introduir moltes chicotetes desviacions en el text, com ocorre en atres texts antics copiats a mà una i una atra volta.

L'existència i l'importància de Mahoma com a persona històrica depén especialment de la qüestió de si alguna part o, en el seu cas, quantes parts del Corán poden atribuir-se a la seua época o si totes o la majoria de les parts del Corán varen sorgir solament despuix del temps de Mahoma. Les opinions dels investigadors diferixen sobre eixa qüestió. Fred Donner sugerix una data primerenca per al Corán. (Eixa tesis ha segut abandonada per molts en el XXI per estudis i datacions de manuscrits primerencs. Tom Holland afirma que «l'evidència sembla sugerir» que el Corán estàndar contemporàneu «va ser pronunciat per Mahoma en el periodo en que la tradició musulmana ha insistit que va viure»).

El Corán no està escrit en un àrap «pur», ya que el siriaco sembla haver eixercit certa influència sobre la llengua del Corán que va ser oblidada més vesprada. Açò podria proporcionar una possible explicació de per qué una quinta part del text corànic és difícil d'entendre.

Orígens i metodologia

L'influència de les diferents tendències en l'estudi de l'islam en Occident ha oscilat. Ibn Warraq considera que «l'auge d'esta escola revisionista» pot datar-se en el Quint Coloqui del Near Eastern History Group de l'Universitat d'Oxford en juliol de 1975, i Robert Hoyland creu que els revisionista varen dominar en les décades de 1970 i 1980.

Fins a principis de la década de 1970, els estudiosos no musulmans de l'islam, encara que no acceptaven relats d'intervenció divina, acceptaven la seua història d'orige «en la majoria dels seus detalls», i la fiabilitat del tafsir (comentaris sobre el Corán), els hadices (relats de lo que va aprovar o va desaprovar el profeta islàmic Mahoma) i la Sira (biografia del profeta). Els revisionista, en canvi, utilisen un enfocament «crític de les fonts» respecte de la lliteratura i estudien l'arqueologia, l'epigrafia, la numismàtica i la lliteratura contemporànea no àrap pertinents. Consideren que eixes metodologia proporcionen «fets durs» i la possibilitat de comprovació creuada, mentres que els relats islàmics tradicionals, escrits entre 150 i 200 anys despuix de Mahoma, estan/estaven subjectes a biaix i embellecimientos per part d'autors i transmissors.

Estudis de posguerra

Des de la Segona Guerra Mundial fins a al voltant de mediats de la década de 1970, va haver lo que l'estudiós Charles Adams descriu com «un moviment distintiu en Occident, representat tant en círculs religiosos com en les universitats, el propòsit de les quals» era mostrar tant una «major apreciació de la religiositat islàmica» com fomentar «una nova actitut cap a ella» i, en fer-ho, fer «restitució pels pecats d'enfocaments antipàtics, hostils o interessats que havien llastrat la tradició [anterior a la Segona Guerra Mundial] de l'orientalisme occidental». Herbert Berg dona a Wilfred Cantwell Smith i a W. Montgomery Watt com a eixemples de defensors d'este enfocament «irénico» de l'història islàmica, i senyala que l'enfocament chocava necessàriament en les preguntes i possibles respostes dels revisionista, ya que estes chocaven en la doctrina islàmica.

Estudis dels hadices

S'ha dit que l'escola revisionista es basa en l'estudi de la lliteratura d'hadices per part dels estudiosos de l'islam Ignác Goldziher (1850–1921) i Joseph Schacht (1902–1969), els qui varen argumentar que els relats islàmics tradicionals sobre els primers temps del Islam, escrits entre 150 i 250 anys despuix de Mahoma, no poden considerar-se fonts històriques fiables. Goldziher va sostindre, en paraules de R. S. Humphreys, «que un gran número d'hadices acceptats inclús en les coleccions musulmanes més rigorosament crítiques eren falsificacions descarades dels sigles VIII i IX i, en conseqüència, que els meticulosos isnads que els respalaven eren completament ficticis».

Schacht va sostindre que la llei islàmica no es va transmetre sense desviacions des de Mahoma, sino que «es va desenrollar... a partir de la pràctica popular i administrativa baix els omeyas, i esta pràctica a sovint divergia de les intencions i inclús de la redacció explícita del Corán... les normes derivades del Corán es varen introduir en el dret mahometano casi invariablement en una fase secundària».

Extensió dels arguments sobre hadices

Els revisionista varen estendre eixe argument més allà dels hadices a atres aspectes de la lliteratura islàmica: la sira, biografia de Mahoma; l'història de la formació del Corán; i els desenrolls històrics baix la primera dinastia islàmica, el Califato omeya. Els revisionista creuen que els verdaders acontenyiments històrics dels temps més primerencs de l'islam deuen investigar-se i reconstruir-se de nou aplicant el método històric-crític, o, en paraules de Cook i Crone, els historiadors deuen «eixir per complet de la tradició islàmica i escomençar de nou». Això exigix utilisar

el «enfocament crític de les fonts tant respecte del Corán com dels relats lliteraris musulmans sobre el sorgiment de l'islam, la conquista i el periodo omeya»; comparar els relats tradicionals en relats dels sigles VII i VIII que siguen externs a la tradició musulmana; l'arqueologia islàmica, epigrafia, numismàtica dels sigles VII i VIII, fonts que deuen preferir-se quan hi ha conflicte en les fonts lliteràries musulmanes.

Els revisionista creuen que els resultats d'eixos métodos indiquen, entre atres coses, que la ruptura entre la religió, el govern i la cultura de les civilisacions persa i bizantina preislàmiques i les dels conquistadors àraps del VII no va ser tan abrupta com descriu l'història tradicional, idea plantejada en la declaració del Quint Coloqui del Near Eastern History Group de l'Universitat d'Oxford. Els organisadors del coloqui varen sostindre que si «partim del supòsit de que deu haver hagut alguna continuïtat, necessitem o be anar més allà de les fonts islàmiques o... reinterpretar-les».

Vore també

• Historicidad de Mahoma
• Historiografia de l'islam primerenc
• Fiabilitat històrica del Corán
• Narratives of Islamic Origins
• Nabateos

Bibliografia

• (2000) The Koran : A Very Short Introduction, Oxford University Press. ISBN 0192853449.
• (1987) Meccan Trade and the Rise of Islam, Princeton University Press.
• (1980) Slaves on Horses, Cambridge University Press.
• (1986) God's Caliph: Religious Authority In the First Centuries of Islam, Cambridge University Press.
• Fred Donner: Muhammad and the Believers. At the Origins of Islam, Harvard University Press, 2010 ISBN 978-0-674-05097-6
• (2012) In the Shadow of the Sword, Regne Unit: Doubleday. ISBN 978-0-385-53135-1.
• «Tom Holland on The Origins of Islam» (vídeo){{#if:|, {{{canal}}}. Consultat el 14 de giner de 2020.
• «Islam : The Untold Story» (vídeo){{#if:|, {{{canal}}}. Consultat el 18 de giner de 2020.
• (2015) In God's Path: the Arab Conquests and the Creation of an Islamic Empire, Oxford University Press.
• (2008) «The Quran in Recent Scholarship», The Quran in its Historical Context, Routledge, pp. 29-50.
• (2008) «Introduction, Quranic studies and its controversies», The Quran in its Historical Context, Routledge, pp. 1-26.
• (2000) «Methodological Approaches to Islamic Studies», The Quest for the Historical Muhammad, Nova York: Prometheus Books, pp. 420–443.
• Ibn Rawandi (2000). «2. Origins of Islam: A Critical Look at the Sources», The Quest for the Historical Muhammad, Prometheus, pp. 89-124. ISBN 9781573927871.
• (1950) The Origins of Muhammadan Jurisprudence, Oxford: Clarendon.
• (2021) Controversies Over Islamic Origins: An Introduction to Traditionalism and Revisionism, Newcastle upon Tyne: Cambridge Scholars Publishing.
• «What is the Koran?». The Atlantic. Consultat el 20 de novembre de 2019.
• Ibn Warraq (2000). «1. Studies on Muhammad and the Rise of Islam», The Quest for the Historical Muhammad, Prometheus, pp. 55. ISBN 9781573927871.
• (1978) Quranic Studies: Sources and Methods of Scriptural Interpretation, Oxford.

Bibliografia adicional

• Carlos Segòvia: J. Wansbrough and the Problem of Islamic Origins in Recent Scholarship: A Farewell to the Traditional Account, capítul de llibre en: The Coming of the Comforter: When, Where, and to Whom? Studies on the Rise of Islam and Various Other Topics in Memory of John Wansbrough, ed. per Carlos A. Segòvia i Basil Lourié, Gorgias Press, 2012, pp. xv–xxiv.