Anar al contingut

Moneda bizantina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Sòlit bizantino en la figura de Justiniano II, segon regnat, posterior al 705.

Les primeres monedes bizantines varen seguir en les convencions romanes tardanes: en l'anvers el cap de l'emperador en escorzo i al revers normalment un símbol cristià com la creu, una victòria o un àngel. Les monedes d'or de Justiniano II es varen apartar d'estes convencions establides per a posar una image de Crist en l'anvers, i un bust o un retrat sancer de l'emperador en el revers. Estes modificacions varen fer que el califa Abd al-Málik, qui anteriorment havia copiat estils bizantins reemplaçant símbols cristians en equivalents islàmics, finalment optara per desenrollar un estil islàmic distintiu, utilisant únicament texts religiosos en el camp de les dos cares, image sostinguda fins a l'acunyament de moneda islàmica moderna.

Anastasius 40 "Nummi" (M) i 5 "Nummi" (I)

El model de Justiniano II va ser revivat despuix del final de l'iconoclasta, i en algunes variacions es va mantindre com a model fins al final de l'imperi.

En el X, les cridades «folles anònimes» presentaven el bust de Jesús en l'anvers i l'inscripció «XRISTUS / Basil / Basilea», lo que es pot traduir en «Deu, Emperador d'Emperadors».

Les monedes bizantines varen seguir, i varen dur a l'extrem, la tendència de reduir l'us de metals valiosos en l'acunyament per a conseguir monedes més fines i en més superfície. Les monedes d'or tardanes eren com obleas que podien ser doblades en la mà.

L'acunyament bizantí va gojar de molt prestigi que va durar fins a casi el final de l'imperi. Molts governants europeus varen tendir a seguir una versió simplificada dels patrons bizantins, en retrats dels governants en bust frontal en l'anvers.

Denominacions

L'inici de lo que es coneix com a moneda bizantina pels numismàtics va començar en la reforma monetària de l'emperador Anastasio I, l'any 498,[1] que va reformar la moneda de l'imperi romà tardà que consistia en sòlits d'or i nummi de bronze. El sesterci era una moneda de bronze molt menuda, entre 8 i 10 mm de diàmetro i un pes d'entre 0,56 i una lliura romana alguna cosa que era un gran inconvenient ya que es necessitava un gran número d'ells inclús per a fer transaccions menudes.[2]

Justiniano I "mig-follis", 20 "nummi". Note's la lletra K en el revés.

Noves monedes de bronze, múltiples del nummus, varen ser introduïdes, [1] com per eixemple els 40 "nummi" (també coneguts com "folles"), de 20 "Nnummi", 10 "nummi" i 5 "nummi" (atres denominacions eren ocasionalment també produïdes). L'anvers d'estes monedes presentava un retrat altament estilisat de l'emperador mentres en el revés presentava el valor de la denominació segons el sistema de numeració grec (M = 40, K = 20, I = 10, I = 5). Monedes d'argent rarament es varen produir.

Romà III Miliaresion.

L'única moneda emesa en regularitat era el cridat "Hexagram" emés per primera volta per Heraclio el 615 i que varen durar fins al final de el VII, falcades en diversitat de refine i en un pes generalment entre els 7,5 i 8,5 grams.[3][4] Va ser substituïda per el "Miliaresion" establit per León III prop del 720, i es va convertir d'us estàndar cap al 830 i fins al final de el XI quan es va abandonar el seu us pel poc calat que tenia entre la població. Les transaccions chicotetes eren realisades en monedes de bronze durant este periodo.

El "sòlit" o "nomisma" d'or, varen ser com uns estàndart del comerç internacional fins al XI, quan varen escomençar a deixar-se d'utilisar per la poca implantació entre la població baix els emperadors que comencen cap als 1030 baix l'emperador Romà III (1028-1034). Fins a eixe temps, la purea de l'or es va mantindre entre 0955-0980.

"Histamenon" de Constantino VIII.

El sistema monetari bizantino va canviar durant tot el VII quan els 40 "nummi" es varen convertir en l'única moneda de bronze regularment emesa. Justiniano II (685-695 i 705-711) va intentar recuperar el tamany dels "folles" emesos per Justiniano I, aixina i tot varen seguir poc a poc en la disminució del tamany.

A principis de el IX, un sòlit de tres quartes parts del seu pes va ser emés paralelament al sòlit de pes complet. Abdós mantenien la purea del metal. Formava part d'un pla, que va fracassar, perque el mercat acceptaven les monedes de menor pes pel valor d'una de pes complet. L'11/12 del pes la moneda va ser anomenada un tetarteron (un adjectiu comparatiu grec , lliteralment «quarter»), i el pes ple solidus va ser cridat el "histamenon". El "tetarteron" era impopular i va anar únicament i de forma esporàdica reestrenado durant el X. El pes ple solidus va ser colpejat en el 72 a l'entrega Romana, més o menys 4:48 grams dins del seu pes. Hi havia també el solidi del pes reduït per a una silicua emesa per al comerç en l'Est pròxim.[5] Estos varen reduir els solidi, en una estrela tant damunt de l'anvers com viceversa i va pesar aproximadament 4.25 g. El sòlit bizantino era molt valorat en Europa Occidental, a on era conegut com el "bezantes", una modificació de "Byzantium".

Reforma d'Allunte I Comneno

Manuel I Comneno scyphate (en forma de copa) hyperpyron.

Miguel IV va assumir el tro de Bizancio el 1034 i va començar llentament el procés de rebaixa de la cantitat d'or de les monedes desgastant el tetarteron nomisma i el histamenon nomisma. Al principi es feya d'una forma gradual pero després es va accelerar considerablement. El valor bascular des d'aproximadament 21 quilats (87,5% de purea) durant el regnat de Constantino IX (1042 a 1055), 18 quilats (75%) durant Constantino X Ducas (1059 a 1067), 16 quilats (66 , 7%) en Romà IV Diógenes (1068-71), 14 quilats (58%) en Miguel VII Ducas (1071-78), 8 quilats (33%) durant Nicéforo III (1078-1081) i entre 0 i 8 quilats durant els primers onze anys del regnat d'Allunte I Comneno (1181-1218). En Allunte i el desgast de les monedes solidus

(tetarteron i histamenon) va ser interromput i un nou acuñamiento d'una purea major es va iniciar establint l'hyperpyron a 4,45 g. El hyperpyron era llaugerament més chicotet que el solidus. També va ser introduïda una nova moneda anomenada "aspro" composta en un 25% d'or i un 75% d'argent i que tenia la tercera part del valor d'un hyperpyron.[6]

Referències

  1. ↑ Grierson, Philip (1999). Byzantine Coinage (en anglés), Dumbarton Oaks, pp. 1. ISBN 0884022749.
  2. ↑ Tulane.edu (ed.): «The Story of Justinian». Archivat des de l'original, el 9 de maig de 2008. Consultat el 8 de maig de 2008.
  3. ↑ Cngcoins.com (ed.): «Greek and Roman Coins» (8 de maig de 2008).
  4. ↑ Doaks.org (ed.): «Byzantine coins» (8 de maig de 2008). Archivat des de l'original, el 7 d'agost de 2007.
  5. ↑ «La silique, unix monnaie romaine en argent du IVème siècle» (en francés). sacra-moneta.com. Consultat el 11 de giner de 2010.
  6. ↑ Tulane.edu (ed.): «History 303: Comnenian and Palaeogian Ages». Archivat des de l'original, el 5 d'octubre de 2013. Consultat el 8 de setembre de 2013.

Bibliografia

  • Grierson, Philip (1982). «Byzantine coins». Taylor & Francis.
  • Grierson, Philip (1999). Byzantine coinage, Dumbarton Oaks. ISBN 978-0-88402-274-9. Consultat el 1 d'abril de 2018.
  • Hendy, Michael F. (1985). Studies in the Byzantine Monetary Economy c.300–1450, Cambridge University Press. ISBN 0-521-24715-2.
  • Kazhdan, Alexander (1991). Oxford Dictionary of Byzantium (en anglés), Oxford University Press. ISBN 978-0-19-504652-6.


Referències