Nabateos
Els nabateos constituïxen un antic poble àrap,[1] l'activitat del qual es va desenrollar especialment al sur i a l'est de la regió israelita (actualment en Israel i Jordània). La capital, la major part del temps, va ser Petra, els famosos restants del qual se situen 80 km al surest del mar Morta. La seua época de major esplendor comprén del sigle IV a. C. a l'I d. C. El caixco urbà de Petra es repartia entre les dos riberes del riu Uadi Musa, una vall encajonado entre altes roques. Va ser una ciutat almagasén de les mercaderies procedents d'Aràbia, Índia i del mar Roja, que eren traslladades en llargues caravanes a través de les rutes comercials de l'época. La possessió dels principals enclavaments per a on eixes rutes passaven era un dels objectius dels nabateos. Palmira, al nort, va governar els territoris de l'antic regne nabateo baix l'efímer regnat de la famosa reina Zenobia, entre els anys 266 i 272 d. C. Una atra de les seues ciutats en el centre de la ruta comercial va ser la ciutat de Bosra. La majoria dels historiadors identifiquen als nabateos en la tribu de Nebaiot, mencionat en la Bíblia; per això se'ls relaciona en Ismael, de qui aquell era fill (vejau Génesis 25.13, 28.9 i 36.3; i 1 Parell 1.29). També es presumix que eren àraps de Qahtán. Pertanyien al grup dels arameos, contra els qui va combatre Tiglatpileser III (745-727 a. C.).
Asurbanipal també va lluitar contra ells en l'any 640 a. C. aproximadament. Varen resistir units als kedaritas, manats pel cap àrap Uabé, fill del vell Házá'il. En este temps eren eminentment nómadas i la llei vigent entre ells els prohibia sembrar blat, plantar arbres o construir cases. Aixina mantenien l'esperit transhumant que els era propi. Cap al 312 a. C., Antígono ―sobirà de Síria i Fenicia― va mamprendre una campanya contra els nabateos, que es varen refugiar en Petra. Allí varen gojar d'independència, sobretot en l'época de major debilitat dels seléucidas. La ciutat comercial més important estava en Hegra (hui Mada'in Saleh), lloc en que es creuen les rutes del golf Pèrsic ―per Hái'l i Teima―, del Yemen ―per Yatrib― i del mar Roja ―per Leuke Kome, en la desembocadura d'Uadi el-Hudi―.
Els reis nabateos
Cap al 170 a. C., els reis nabateos varen entrar en els relats deuterocanónicos i/o apócrifos de la Bíblia. Aretas I va perseguir a Jasón forçant la seua fugida a Europa (segons el Segon llibre dels macabeos 5.8).
Pompeyo va intentar, inútilment, anexionar a la província de Síria el territori dels nabateos; pero solament va conseguir Filadèlfia i algunes ciutats de la Decápolis. Per este temps es va trencar l'antiga amistat en els judeus, i aixina els nabateos que varen ajudar en més d'una ocasió als macabeos (segons el Primer llibre dels macabeos 5.25 i 9.35), es varen vore atacats per Alejandro Janneo, rei i sum pontífex dels judeus, que els va arrebatar algunes ciutats.
Aretas II es va posar del costat de Gaza en la seua discòrdia en aquells. Gràcies a l'ajuda dels nabateos, esta ciutat va poder resistir l'atac dels seus enemics. En cert modo, la terra de Moab estava colonisada pels nabateos. Alejandro Janneo va conseguir sometre-la a tribut, sense que el rei nabateo Obodas I poguera impedir-ho. Per la seua banda, els romans varen continuar les seues incursions pel territori nabateo. Més vesprada Alejandro Janneo va ser derrotat prop de Garada ―en la Gaulanítide― gràcies al domini d'eixes rutes comercials que el rei Obodas I encara posseïa. El seu successor, Aretas III va governar en Damasc cap a l'any 85 a. C. Esta ingerència dels nabateos era mal vista per Pompeyo; pero ells es mantenien segurs gràcies al control i domini de les rutes de l'est. El general romà va enviar contra la capital dels nabateos a Escauro, que va aplegar fins a Petra, pero solament va conseguir 300 talents que el rei nabateo va pagar gustosament en tal de vore's lliure de la poc grata presència romana. Més vesprada (55 a. C.), Gabinio va intentar obtindre algun botí dels nabateos abans de tornar-se a Roma, pero lo més que va conseguir va ser la lliberació dels parts exiliats. El rei Malicos I (60-30 a. C.) va tindre que pagar allegat romà Ventidio una forta suma en concepte de tribut. Este mateix rei nabateo va entaular lluita contra el fill de l'idumeo Antípatro, que tant favor gojava en la cort judeua dels asmoneos. Les primeres refregues en el que seria més tarde Herodes el Gran tenen lloc al nort del riu Yarmuk, en Diáspolis i Canata. Despuix d'una primera victòria judeua, Herodes va ser vençut pels nabateos, pero pronte va prendre el resquit, junt a Filadèlfia, a on aquells varen sofrir una forta derrota.
En Aretas IV (9 a. C.-40 d. C.) el regne nabateo va alcançar el seu màxim esplendor. Inicialment estava enemistado en els romans, entre atres raons per haver pujat al tro sense autorisació de l'emperador Augusto. Pero després va saber atraure's el favor de Roma posant a disposició de Varus un bon contingent d'hòmens contra una sedició dels judeus. L'enemistat en el país veí va aumentar quan Herodes Antipas (el tetrarca de Galea), va repudiar a la filla del rei Aretas IV, unint-se en Herodías, l'esposa del seu germà. Est va ser el verdader motiu de la guerra, encara que es justificara en qüestions fronterices.
Tiberio es va posar de part dels judeus i va ordenar que, viu o mort, Aretas anara dut a Roma, pero mort l'emperador, Vitelio, llegat de Síria, no va conseguir capturar al monarca que va permanéixer en Petra, sense oblidar els seus dominis del nort en la regió damascena. En temps de Calígula (37-41) va estar representat en Damasc per un etnarca que va velar pels interessos del poble. En este periodo varen ocórrer els fets a que es referix Pablo de Tarso en el seu Segona carta als corintios 11.32. Els successors d'Aretas IV varen perdre el control de Damasc en temps de l'emperador Nerón, encara que varen seguir dominant en Admedeva, la primera població en la ruta de Damasc a Palmira.
Rabel II (71-106) va ser l'últim rei nabateo. L'unificació que s'havia realisat al voltant d'este regne per l'incorporació de l'últim territori herodiano del nort de Yarmuk, deuria proseguir normalment en l'anexió de l'Aràbia nabatea al Imperi romà.
Província romana
En temps de l'emperador Trajano, ellegat de Síria, Aulo Cornelio Palma, va ocupar el país en l'any 105, dominant Bosra i Petra. A l'any següent el territori nabateo va quedar convertit en província romana administrada per un llegat, en la Tercera Legió Cirenaica al seu mando. El centre polític es va situar en Bosra, en una legió acuartelada en esta població, que va passar a cridar-se Colónia Nova Trajana. El seu primer governador va ser Claudio Sever i durant el seu mandat els soldats romans varen construir una calçada que anava des d'Eilat fins a la frontera en Síria.[2]
Este regne dels nabateos es va convertir en província romana en el nom d'Aràbia Pétrea, que comprén el sur de l'actual Jordània i el noroest d'Aràbia Saudita. En l'anexió del regne nabateo es va assegurar la continuïtat territorial de l'Imperi romà entre Egipte i les províncies asiàtiques. No obstant, Petra seguiria conservant el seu prestigi i en més d'una ocasió seria la residència dellegat romà. En la seua bella necròpolis va ser enterrat Sextus Florentinus. Els nabateos varen conservar la peculiaritat del seu dialecte per molt temps, encara que poc a poc es varen ser arabizando fins al punt de que els romans els identificaven en els àraps. Aixina Estrabón (XVI.4.18) parla de Petra com la ciutat dels àraps cridats nabateos. L'aument de població i el canvi de circumstàncies històriques varen ser convertint als nabateos de nómades en pacífics agricultors, que es varen agrupar en pobles i ciutats. Existien numeroses vies de comunicació que els posaven en contacte entre sí, mentres que una ret de fortalees i torres de guàrdia els protegien de possibles expedicions enemigues.
Les recents excavacions arqueològiques han mostrat fins a quin punt gojaven d'una gran organisació. No es varen llimitar a defendre's, sino que també varen cultivar en èxit diverses arts i indústries, especialment l'artesania del cuiro, vidre i ceràmica. El seu estil molt original, permet a l'arqueòlec distinguir-ho en facilitat. baix l'influència helenística varen cultivar també l'escultura i l'arquitectura.
Transformat el regne nabateo en regió fronteriça, habitada per destacaments militars de procedència i orige divers, va ser decaent paulatinament la seua civilisació. El territori nabateo es va dividir entre la gent del sur, reagrupada al voltant de Petra i Hiyr, i les del nort, entorn a Palmira i Bosra. El comerç es va concentrar en l'antic oasis de Tadmor, per a dirigir-se a l'oest per les rutes de Damasc, Bosra i Homs (Emesa), fortament guarnides per les tropes romanes.
- Palmira va créixer en importància quan els emperadors romans la varen prendre com a base per als seus atacs contra els Parts. Pero en 273 els seus habitants varen pagar durament una tentativa d'independència i de domini sobre les províncies orientals, baix l'efímer regnat de la famosa reina Zenobia entre els anys 266 i 272, lo que va constituir un pas més en el procés de dissolució en que el poble nabateo havia entrat des de la mort d'Aretas IV.
Alfabet
l'idioma nabateo és conegut gràcies a numeroses inscripcions, que es multipliquen a partir d'el IV a on el nabateo és una variant local del idioma arameo, molt parlat en Orient Mig i l'us del qual va disminuir despuix el fi del Imperi persa aqueménida (en 330 a. C.).[3] l'alfabet nabateo, atestat, en sí mateixa deriva del alfabet arameo[3] El seu últim registre escrit data de l'any 356 en Hegra i després evoluciona per a donar al alfabet àrap, lo que explica les similituts observades entre estos dos.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Nabateos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.