Aràbia Pétrea
La província romana d'Aràbia Pétrea (en llatí, Aràbia Petraea) va ser una província romana que va existir des de el II fins a el VII, situada majorment en lo que hui és el regne de Jordània. La província va ser establida despuix de la conquista del Regne nabateo per part del Imperi romà en l'any 106, i va perdurar fins a la conquista musulmana de l'Alce pel Califato ortodox en la década de 630. El seu territori comprenia el sur del Alce, Jordània, el sur de Palestina (el Néguev), el nort d'Aràbia i la península del Sinaí. Llimitava en Síria al nort, en Judea (posteriorment Síria Palestina) a l'oest i en Egipte al suroest. A l'est i surest d'Aràbia Pétrea s'estenia un territori no romà que els romans denominaven Aràbia Deserta. Estes dos regions, junt en una tercera regió en el sur d'Aràbia coneguda com Aràbia Felix, conformaven la península aràbiga segons la geografia romana.
Anexionada per Trajano (r. 98–117), Aràbia Pétrea va ser una província clau a lo llarc del Llimes Arabicus, el qual delimitava les fronteres de l'Imperi romà a través del desert d'Aràbia. Va ser també l'única província en l'Oriente Pròxim que els romans no varen conquistar per a després perdre-la durant el regnat de Trajano, a diferència d'Armènia, Asiria i Mesopotamia. La capital de la província va ser inicialment Petra —tal com ho havia segut baix el domini dels nabateos—, encara que més vesprada Bosra eixercitaria esta funció. La major part del territori provincial consistia en un vast desert escassament poblat per tribus àraps nómades, si be existien varis assentaments urbans més pròxims al riu Jordán.
Encara que exposta a eventuals atacs i saquejos per part dels parts i els palmirenos, Aràbia Pétrea no va experimentar res comparable a les constants incursions militars que sofrien els territoris romans en Germania i el nort d'Àfrica, ni tampoc l'arraïlada presència cultural que va caracterisar a les províncies de l'Orient helenizado. No obstant, este periodo de domini romà continu i relativament estable va aplegar al seu fi en el VII, quan la província va caure breument en mans del Imperi sasánida durant la guerra bizantí-sasánida de 602–628, per a ser posteriorment perduda de manera definitiva davant el Califato rashidun en el transcurs de les guerres árabo-bizantino.
Història
[editar | editar còdic]Estava conformada per l'anterior regne nabateo: part de l'actual Jordània, un fragment meridional de la Síria moderna, el Sinaí (Egipte), i regions del noroest d'Aràbia Saudita i sur d'Israel. La seua capital era Petra. Llimitava al nort en la província de Síria; a l'oest en les províncies de Judea i Egipte; i a l'est i el sur en l'Aràbia independent, que els romans dividien en Aràbia Deserta (a l'est) i Aràbia Felix (al sur), denominant en general a esta frontera com llimes Arabicus.
Va ser anexionada pel governador de Síria Aulo Cornelio Palma en l'any 106 despuix de la mort del rei client Rabel II sense a penes resistència,[1] época en que també atres províncies de la frontera oriental del Imperi romà varen ser conquistades. Va ser mantinguda despuix del fi del regnat de Trajano, a diferència d'Armènia, de Mesopotamia i d'Asiria.
No va produir cap usurpador, només un emperador: Filipo l'Àrap, que pese a ser aixina cridat, nació en 204 en Shahbā, una ciutat síria anexada a la Província d'Aràbia entre els anys 193 i 225.
Per la seua naturalea de província fronteriça, Aràbia Pétrea vorejava el desert poblat per la tribu nómada dels sarracenos, que servien com a matalaf davant els parts. No obstant, pese a l'acossament i ocupació eventual per part dels parts i les tropes de Palmira, Aràbia Pétrea no va sofrir les incursions constants que assolaven atres fronteres romanes, com Germania Superior i Àfrica.
Va ser base de la legió Legio III Cyrenaica, traslladada a Bostra des d'Egipte. A partir de la reforma administrativa de Diocleciano va formar part de la diòcesis d'Orient. Va ser finalment conquistada pels àraps en l'any 635 en la derrota del Imperi romà d'orient.
Governadors
[editar | editar còdic]- Cayo Claudio Sever (106-115/116).[2]
- Quint Antistio Advento.[3]
- Lucio Aninio Sexcio Florentino (125- ¿128?)
- Tito Haterio Nepote (¿128?-¿135?)
- Lucio Emilio Car (141-144)
- Lucio Claudio Sever (161-169).[3]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Griffin, 2000, p. 123.
- ↑ Eck, 2000, p. 232.
- ↑ 3,0 3,1 Sartre, 2000, p. 641.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Eck, W. (2000). «Emperor, Senate and magistrates», The High Empire, A.D. 70-192 (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 9780521263351.
- Griffin (2000). «Nerva to Trajan», The High Empire, A.D. 70-192 (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 9780521263351.
- Sartre, M. (2000). «Syria and Aràbia», The High Empire, A.D. 70-192 (en anglés), Cambridge University Press. ISBN 9780521263351.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arabia Pétrea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.