Llimes Arabicus

Qasr Bshir (Planetarium Mobeni), part del Llimes Arabicus.

El Llimes Arabicus, també conegut com Llimes Palestinae, va anar un doble llimes fronteriç situat en el llímit oriental del Imperi romà, que defenia la província romana d'Aràbia front a l'Aràbia lliure del control romà (Aràbia Deserta al nort, i Aràbia Felix al sur). Discorria a lo llarc de 1500 km, des del nort de Síria fins al sur de Palestina.

Història

Jordan partix del Llimes Arabicus.

L'orige del llimes data de l'any 64 a. C., despuix de la conquista per part de Pompeyo del decadent Imperi seléucida, circumscrit en eixa época a la posterior província de Síria. Més vesprada va ser reforçat i ampliat pel emperador romà Trajano, despuix de l'anexió del regne dels nabateos en l'any 106, lo que va dur la nova frontera de l'Imperi uns 350 km més al sur, fins a la costa del mar Rojo.

A diferència dels llimes del Rin i del Danubio, construïts en empalizadas de fusta i fossos, i aprofitant els cursos d'aigua, l'absència de rius i de fusta en esta zona del Oriente Pròxim va motivar l'utilisació d'elements constructius característics de l'ambient desértico, com pedra seca i atobó sense còure.

Esta llínea defensiva fronteriça va ser erigida en un doble objectiu: defendre les fèrtils terres recent conquistades del veí Imperi partixc i controlar les migracions (no sempre pacífiques) dels nómades aràbics cap al nort i per això dins de l'Imperi, protegint aixina les rutes comercials del bandidaje. Per a facilitar este comerç i la comunicació interior de la nova província, va ser construïda entre els anys 111 i 114 una nova calçada, la Via Trajana Nova, que unia la frontera síria en Aila i que es trobava flanquejada per numerosos fortines del llimes.

Al nort, els triumfos de Marco Aurelio i Lucio Vero en la guerra contra els parts varen comportar l'ampliació de la frontera fins al riu Jabur i la construcció de nous fortines. El sector central del llimes discorria dins de l'actual territori jordà, des de Philadelphia, la ciutat més meridional de la Decápolis, fins a Um er-Rases, i d'allí fins al escarpe montanyós de Ra's an Naqb, assegurant aixina la zona a l'est del mar Morta abans d'alcançar la mar Rojo, prop de l'actual ciutat de Duba. Atres punts fortificados a l'oest del llimes es trobaven en les rodalies de Masada i en Beerseba.

Durant el regnat de Diocleciano es varen construir nous forts i llocs d'observació per a protegir les províncies orientals de la presència sasánida, conformant la Strata Diocletiana que enllaçava Bostra en Soura; solament entre Palmira i el Éufrates s'han trobat tres campaments d'esta etapa.

Ya en época bizantina, Justiniano I va reforçar el vell llimes, si be les tropes que ho guarnien varen acabar sent retirades gradualment en la primera mitat de el VI, davant la necessitat de contingents necessaris en les successives guerres que va lliurar Bizancio contra l'Imperi sasánida, i substituïdes per contingents d'àraps foederati, principalment gasánidas. D'esta forma, l'abandó del Llimes Arabicus ya era un fet quan es va produir l'expansió musulmana de el VII.