Grial
El sant grial o, simplement, grial és el recipient o copa usada per Jesucristo en l'Últim Sopar.
La relació entre el grial, el Cáliz i José de Arimatea procedix de l'obra de Robert de Boron Joseph d'Arimathie, publicada en el XII. Segons este relat, Jesús, ya resucitat, s'apareix a José per a entregar-li el grial en la seua sanc i ordenar-li que ho duga a l'illa de Britania.[1] Seguint esta tradició, autors posteriors conten que el mateix José va usar el cáliz per a arreplegar la sanc i l'aigua emanades de la ferida oberta per la Llança Sagrada del centurión Longinos en el costat de Crist i que, més vesprada, en Britania, va establir una dinastia de guardians per a mantindre-ho fòra de perill i amagat. La busca del sant grial és un important element en les històries relacionades en el rei Arturo (el Cicle Artúric o Matèria de Bretanya), a on es combinen la tradició cristiana en antics mits celtes referits a un caldero diví.
Atres llegendes sobre el grial s'entrecreuen en les relatives a les distintes copas antigues que es consideren el Sant Cáliz.
Etimologia
[editar | editar còdic]La paraula grial —pronunciada graal en francés antic, galaico-portugués, anglés mig i alemà, grazal en els texts provençals i greasal en català— sembla ser una adaptació del terme llatí gradalis que implica l'idea d'un plat, escudilla o font en viandas que és dut a la taula en diferents moments (gradus) d'un menjar. Al respecte diu Helinand de Froidmont en el seu Chronicon (XIII):[2] «Gradalis o gradale en francés, és un plat ample i fondo, en el qual els aliments són presentats ceremoniosamente, d'un en un, davant un ric durant el desenroll del menjar. En llengua vernàcula li'l crida greal, el qual satisfà i al mateix temps dona la benvinguda a un menjar; és d'argent o algun metal preciós similar, mentres que el seu contingut és una marejant série de costosos manjares».[3]
Història
[editar | editar còdic]Primeres mencions sobre el cáliz de Crist
[editar | editar còdic]En el Breviarius de Hierosolyma, de cap a l'any 530, es diu que en la Basílica de Constantino (l'actual Basílica del Sant Sepulcro) de Jerusalem hi havia un "cáliz que va beneir el Senyor".[4]
En l'obra De locis sanctis, del Peregrí de Plasencia de cap al 570, es diu en el capítul XX que en la Basílica de Constantino hi havia un cáliz de ónice que havia beneït el Senyor en l'Últim Sopar i, en el capítul XXII, que junt a la Basílica de Sancte Sion de Jerusalem (la Basílica de l'Asunción o de la Dormición) hi havia un atre cáliz en el qual els apòstols celebraren misses despuix de la Resurrecció de Crist.[4]
En el 670 l'abad Adomnán va escriure un viage a Jerusalem del bisbe gal Arculfo com si es tractara d'un viage propi. En este relat es parla de que en la Basílica de Constantino es trobava el cáliz del Senyor, que va ser beneït per la seua pròpia mà i dau als apòstols, que ho varen utilisar. És descrit com un cáliz d'argent en dos torres i capacitat d'un "sextario gal", que equival a uns dos litros. Esta descripció és copiada en el 720 per Beda el Venerable afegint que en ell estava l'esponja en la que va beure Jesús en la Creu.[4]
Supost trasllat del grial de Roma al Regne d'Aragó per sant Lorenzo
[editar | editar còdic]Qui va anar canonge de la catedral de Valéncia des de mediats del sigle XX, Juan Ángel Oñate Ojeda, ha senyalat que el papa va oficiar la missa des dels primers sigles en Roma repetint cada volta que prenia el cáliz que Jesús, "prenent este preclar cáliz en les seues santes i venerables mans", havia donat gràcies al Pare. Segons Oñate, açò indica que el cáliz havia segut dut de Jerusalem a Roma i que era usat pel papa quan es va redactar el cànon romà de la missa.[5]
Segons la Passio Polycronii, del sigle V, sant Lorenzo va ser un diácono en Roma en el papa Sixto II, en el sigle III. L'emperador Valeriano li va demanar els tesors de l'Iglésia, ell va senyalar als pobres i va ser manat martirisar en una barbacoa. El poeta hispà Prudencio li va dedicar el himne segon del Peristephanon, compost entre el 398 i el 405.[6]
La Llegenda áurea, escrita en el sigle XIII per Santiago de la Vorágine, bisbe de Gènova, va contribuir a divulgar la figura de sant Lorenzo[7] i Gonzalo de Berceo, en el mateix sigle, va dir que era originari d'Osca.[8]
En Jaca, província d'Osca, existix una catedral romànica, possiblement construïda en el sigle XI per orde de Ramiro I d'Aragó, monarca que tenia també predilecció pel Real Monasteri de Sant Joan de la Penya del mateix territori.[9] En la catedral hi ha relleus que mostren com el papa Sixto II va entregar a sant Lorenzo el cáliz de Crist.[10]
Un document desaparegut del 14 de decembre de 1134 que es trobava en Sant Joan de la Penya es referix a este cáliz. Un document del 26 de setembre de 1399 diu que Martín I d'Aragó va manar dur de Sant Joan de la Penya el cáliz que va utilisar Crist en el sopar a la seua capella real. Segons este document, el cáliz hauria segut dut de Roma a aquell lloc per sant Lorenzo per a salvar-ho de la rapa de l'emperador. El prior del monasteri va manar el cáliz a la capella del palau de l'Aljafería de Saragossa. És possible que, a principis del sigle XV, la reina viuda Margarita de Prades s'haguera dut el cáliz a Barcelona i després a Valéncia perque els religiosos celestinos, encarregats de la capella real, li varen demanar que tornara relíquies i objectes d'orfebreria despuix de la mort del rei. Les relíquies varen ser tornades en 1420 i en 1425 es varen fer obres en el palau real de Valéncia per a acollir-les en la seua capella de Santa Catalina. Un document del 4 de juny de 1435 conte que es va acordar custodiar en la catedral de Valéncia algunes relíquies reals. Un acta 18 de març de 1437 indica que el germà del rei d'Aragó, Juan de Navarra, actuant com a lloctinent i apoderat, va depositar de manera definitiva en la catedral de Valéncia les relíquies reals més importants, entre les que es trobava el cáliz.[11]
Chrétien de Troyes
[editar | editar còdic]El primer autor en mencionar el grial és, entre 1181 i 1191, el poeta Chrétien de Troyes en la seua narració Perceval, també cridada Li Conte du Graal. L'obra, presentada com presa d'un llibre antic, parla de la visita de Perceval —qui aspira a ser cavaller del rei Arturo— al castell del Rei Peixcador, en el qual se li mostra un grial. Dins del mateix hi ha una espècie de oblea que alimenta, miraculosament, al ferit pare del Rei. Perceval no pregunta pel significat d'este objecte, la qual cosa li és reprochat més vesprada.[12] Encara que posseïx un clar simbolisme cristià, en el qual dotze reis reactualizan l'Últim Sopar,[13] Chrétien no explica en qué consistix el grial, i l'obra s'interromp bruscament. L'autor no ho denomina «sant», ni ho designa com «el grial», sino simplement com «un grial» i considera més important el seu contingut —la hòstia consagrada del catolicisme— que el recipient.[14]
Robert de Boron
[editar | editar còdic]L'obra de Chrétien de Troyes marcaria el començ de la llegenda, pero serien Robert de Boron i Wolfram von Eschenbach els qui la desenrollaran de la manera que la va conéixer l'Europa medieval. Robert de Boron, en Joseph d'Arimathie i Estoire del Sant Graal, és el responsable de transformar el «grial» de Chrétien en «El sant grial». Este autor anglés espiritualiza el simple plat mencionat pel francés i ho convertix en la copa de l'Últim Sopar, la mateixa que, segons sostenien les llegendes, José de Arimatea va usar despuix per a arreplegar la sanc de les ferides durant la crucifixió de Crist. De Boron és també el primer en afirmar que José i la seua família varen dur el grial a llocs no especificats de Britania.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Perceval o El conte del grial de Chrétien de Troyes.
- Pársifal de Wolfram von Eschenbach
- Cicle de La Vulgata
- Mafé García (2025). El Sant Grial, 6ª edició, Sargantana. ISBN 978-84-17731-39-7.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Scripta Mediaevalia.10(1)ISSN 2362-4868.Consultat el 2026-04-13.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 18 d'agost de 2006. Consultat el 22 de setembre de 2006. What is a Grail?
- ↑ " Gradalis autem vel gradale gallice dicitur scutella llanda et aliquantulum profunda, in qua preciosae dapes divitibus solent apponi gradatim, unus morsellus post alium in diversis ordinibus. Dicitur et vulgari nomine greal, quia grata et acceptabilis est in ea comedenti, tum propter continens, quia forte argentea est vel de alia preciós matèria, tum propter contentum.i. ordinem multiplicem dapium preciosarum." Helindanus' Description of the Holy Grail (llatí i anglés) en http://www.ancienttexts.org/library/celtic/ctexts/helindanus.html
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Mafé García, 2025, pp. 81-83.
- ↑ Mafé García, 2025, pp. 41-42.
- ↑ «Sant Lorenzo». Història Hispànica. Real Acadèmia de l'Història. Consultat el 13 de juliol de 2026.
- ↑ Mafé García, 2025, p. 111.
- ↑ Gonzalo de Berceo. «El martiri de Sant Lorenzo». Cervantes Virtual. Consultat el 13 de juliol de 2026.
- ↑ (2022).Archive espanyol d'art.95(380)
- 333-358.ISSN 0004-0428.
- ↑ Francisco d'Assís García García(2013).Codex aquilarensis: Quaderns d'investigació del Monasteri de Santa María la Real.(29)
- 135-152.ISSN 0214-896X.
- ↑ Mafé García, 2025, pp. 213-215.
- ↑ Chrétien, de Troyes, ca. 1135-ca. 1183. (2003). Li Contes del graal = El conte del grial, El Penya-segat. OCLC 892290517. ISBN 84-96136-04-3.
- ↑ Susan Aronstein (1992) Rewriting perceval's sister: Eucharistic visió and typological destiny in the queste del sant Graal, Women's Studies, 21:2, 211-230, DOI: 10.1080/00497878.1992.9978938
- ↑ Panxhi, Lindsey Zachary (2016) "Hoc Est Corpus Meum: The Eucharist in Twelfth-Century Literature" .Theses and Dissertations. University of Arkansas, Fayetteville 1499, pàgines 144 i 154.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Grial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.