Anar al contingut

Alauisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.

Els alauites (àrap علوية, Alawīyah) són una branca de l'islam, basada en les ensenyances d'un dels discípuls de l'Iman chiïta Ali al-Hádi (828-868), Muḥammad ibn Nuṣayr an-Namīrī. No obstant, esta branca no va ser formalment establida fins a l'arribada de Ḥusayn ibn Ḥamdān al-Khaṣībī, durant el periodo de la Dinastia hamdánida.[1]

Durant el Mandat francés de Síria es varen establir múltiples territoris basats en identificacions ètniques i religioses, incloent l'Estat Alauita, creat en 1926 i dissolt en 1936, despuix de ser cedit a la República Síria semiautónoma, baix les pressions del Bloc Nacional. En l'arribada del Moviment Correctivo en Síria despuix del colp d'Estat iniciat per Háfez al-Ásad en 1970, la comunitat alauita, particularment la família Ásad, es va establir com la classe gobernant en el país.[2]

Els alauitas conformen la minoria religiosa més important en Síria.

En una trobada recent en França entre el nou governant de facto de Síria, Ahmed al-Sharaa i el president Emmanuel Macron, este va expressar la necessitat de que siguen respectats els drets “de totes les comunitats ètniques i religioses de Síria”, entre els quals, es va interpretar, estan inclosos els drusos i els alauitas, que han sofrit repressió de grups oposts en la nova situació política en la Síria posterior al derrocament de Assad succeït en decembre de 2024.

Història

[editar | editar còdic]

La religió va ser fundada per Ibn Nusayr despuix de les disputes dins del chiismo per definir al successor de l'undècim Iman clamant tindre coneiximents secrets.[3] Els alauitas es varen organisar entorn a la Dinastia hamdánida en el nort de Síria (947-1008) creada pels seguidors de Nusayr lo que va dur a la conversió de la majoria d'habitants de les zones costeres i rurals, especialment despuix de les prédiques d'Abu Sa'aneu Maymun al-Tabarani en la ciutat de Latakia llavors baix domini bizantino.[4] Els alauitas varen ser en inici massacrats pels Creuats en considerar-se'ls una secta islàmica, pero varen ser després incorporats en l'eixèrcit al costat de maronitas i turcopolos quan se'ls va deixar de considerar musulmans.[5] El sultà mameluco Baibars de el XIV els va obligar a construir mesquites en cada poble pero segons Ibn Battuta els alauitas les ignoraven i ni entrabar ni els donaven manteniment, en ocasions usant-les de graner o estable.[6][7]


Perseguits durant l'administració del Imperi otomà, especialment durant les massacres del sultà Selim I que buscaven convertir-los a la força al islam suní.[8] Varen protagonisar múltiples tumults anti-otomanes.[9]


Durant el periodo del Mandat francés de Síria els alauíes varen enfrontar als francesos de manera victoriosa en vàries ocasions, a pesar d'açò en general els alauíes favorien el govern francés.[10][11] Posteriorment els francesos crearien l'Estat Alauita en capital en Latakia de la mateixa manera que varen crear un estat libanés i druzo per a atres minories. Els turcs anexarien Hatay en una neteja ètnica que faria que molts armenis, àraps i alauíes deixaren el territori per països veïns i l'Estat Alauí va rebre molts refugiats correligionaris.[12]

Despuix de l'independència de Síria en 1948 l'Estat Alauí seria anexat. Despuix d'una série de colps d'estat i l'arribada al poder del Partit Baaz en el que militaven per igual cristians, suní i alauíes la família Assad, alauí, prendria el poder de l'aparat estatal fins a 2024.[13]

Alauíes i l'establiment del Mandat francés

[editar | editar còdic]

L'interés francés en la regió del Sham precedia en créixer l'establiment dels mandats. Es remontava a la campanya militar de Napoleón Bonaparte en Egipte (1778-1801), qui va identificar l'importància estratègica de la regió per a controlar i truncar l'accés britànic sobre la ruta de l'Índia. el Tractat de Versalles, firmat despuix de la Primera Guerra Mundial, va otorgar a la Societat de Nacions la tutela i l'establiment d'un mandat sobre les antigues províncies otomanes en el Creixent Fèrtil. El 7 de març de 1920, el Congrés Nacional Siri va designar a Fayṣal, fill de el  jerife Ḥusayn Ibn Ali de la Meca, com a rei de Síria, aliat dels britànics durant la Tumult Àrap de 1916 contra l'Imperi Otomà. El Consell també va proclamar l'independència de Síria, junt en una llei orgànica que establia la divisió de poders. Este fet va provocar una intervenció militar francesa, que va derrotar exitosamente l'eixèrcit nacionaliste dirigit per Yusuf Al-Azma. A partir d'este moment, va escomençar la política francesa del dividix i venceràs, començant per la divisió del Líban de la Síria natural, instaurant el Gran Líban l'1 de setembre de 1920. El restant de Síria va ser dividit en cinc estats autònoms: el alauí, el druso, Alep, Damasc i Alejandreta (en 1939 seria cedida a Turquia).[14]


La política francesa de divisió del territori siri es basava en atomizar administrativamente el territori, cultivant vínculs en comunitats minoritàries per a contrarrestar l'oposició de la majoria suní, que escomençava a instituir-se cóm el adalid del nacionalisme siri. El 28 de juny de 1922 França va dividir Síria en una federació d'estats autònoms en l'objectiu de debilitar la majoria urbana suní, hostil al Mandat francés. L'aïllament de les comunitats alauíes i drusas en dos territoris autònoms, Jabal Ansariyya i Jabal Al-Duruz, va precedir l'inici d'una série de tumults instigats per líders tribals d'estes mateixes zones: el tumult del líder tribal alauí Salih Ali en 1921, i el tumult del líder druso Sultan Al-Atras (1925-1927). Esta última es va propagar pel restant del territori siri, posant en evidència els llímits de la política francesa de el "dividix i venceràs", i evidenciant el rebuig, cada volta més majoritari, al mandat francés.[14]

La comunitat alauí en Síria

[editar | editar còdic]

La comunitat alauí de Síria habitava tradicionalment la regió costera occidental del país. L'aïllament geogràfic a lo llarc dels sigles li va permetre mantindre's ètnicament cohesionada i desenrollar una série de particularitats que la diferenciaven d'atres comunitats del seu entorn. El seu aïllament era accidental al mateix temps que polític. La política del govern otomà prohibia que una minoria considerada heterodoxa s'instalara en ciutats o centres urbans estratègics. Esta separació geogràfica i la consegüent disparitat econòmica entre els alauitas i el restant de Síria, que va començar ya en el periodo otomà, va conduir finalment a la sumissió i la marginació dels alauitas. La persecució estatal institucionalisada des de el XVI va dur als alauíes a buscar refugi en les montanyes de Jabal Ansariya i les seues zones perifèriques. Les comunitats que rodejaven Jabal Ansariya estaven habitades per suní, cristians ortodoxos i ismaelitas. La pobra ret de carreteres i l'escassa comunicació va aïllar als alauitas de les seues comunitats veïnes durant sigles.[15] Fins al colapse de l'imperi otomà en 1918, la comunitat alauí de Síria es va mantindre aïllada geogràfica i políticament.

En l'actualitat, els alauíes constituïxen aproximadament una comunitat d'1,3 millons d'individus, dels quals prop d'un milló viuen en Síria i constituïxen al voltant del 12% de la població del país. Tres quartes parts dels alauitas siris viuen en Latakia, una província del noroest de Síria, a on representen casi dos terços de la població de la regió.[16]

Fins a principis de el XX, els alauitas permaneixien en quatre tribus principals en relatiu aïllament en les montanyes de la costa del Mediterràneu, en les actuals ciutats de Latakia, Homs i Hama.[17]

Dividix i venceràs

[editar | editar còdic]

Quan els francesos varen assumir el mandat de Síria despuix del colapse de l'Imperi Otomà, el context era de conflicte entre comunitats alauíes i suní, i de creixent sentiment nacionaliste àrap, articulat cada volta més en térmens suní-musulmans. La justificació francesa per a la creació l'estat alauita s'assentava sobre dos motius bàsics, la protecció de la comunitat alauita d'una Síria dominada pels musulmans suní nacionalistes i la consegüent emancipació de la tutela del feudalisme suní.[15] L'emancipació alauita anava en contra de les objectius polítics dels suní, que s'oponien fermament al domini francés i estaven compromesos en la causa nacionalista àrap d'una "Gran Síria" independent.[18]

França va seguir aplicant una política de "dividix i venceràs", dividint el territori siri segons criteris regionals i ètnics. El nacionalisme àrap va ser desenrollat principalment per la comunitat musulmana suní i percebut pels francesos com una amenaça per a la seua autoritat.[19] En última instància, la fragmentació política també buscava truncar la formació d'una identitat nacional síria.

Els francesos varen fer esforços per a equilibrar la representació ètnica en distints cossos de l'estat, colocant a distintes ètnia al cap de diferents branques institucionals del govern. El resultat d'esta política va ser la representació desigual de determinades ètnia i minories en diferents institucions. En atres paraules, va permetre  la sobrerrepresentación d'un grup ètnic o religiós en una institució. Els àraps suní varen acabar dominant la política institucional, el cos d'oficials, la gendarmería i la policia, pero estaven poc representats en l'eixèrcit.[20]

Els alauíes estaven sobrerrepresentados en l'eixèrcit colonial francés, especialment en les Troupes Spéciales du Levant, que varen constituir la base de l'eixèrcit siri despuix de l'independència. Tal sobrerrepresentación explica en part l'elevat número d'oficials alauíes en el Comité Militar del Partit Baaz Àrap Socialiste despuix del colp d'Estat de 1963. Quan Hafez al-Torreu va aplegar al poder en 1971, es va assentar la sobrerrepresentación d'oficials alauíes en les oficines d'inteligència i en unitats militars clau, lo que va accelerar la migració d'un gran número de alauíes des de Jabal Ansariya cap a Damasc.[15]


Els alauitas formaven aproximadament la mitat dels huit batallons d'infanteria de les Troupes. Els francesos varen fer tot lo possible per a mantindre a les Troupes immunes al furor del nacionalisme siri de les ciutats, utilisant als alauitas i a atres minories per a reprimir les protestes nacionalistes urbanes.[19] Els alauitas varen servir a les órdens dels oficials francesos junt en les demés minories "fiables" en les forces locals. Els francesos varen favorir el reclutament de minories rurals perque estaven llunt de l'ideologia política dominant en les ciutats, açò és, nacionalisme àrap.[20] Estes minories varen ser amprades en diverses ocasions per a combatre al moviment nacionaliste siri, que creixia entre les èlits urbanes suní d'Alep, Damasc i Homs. El percentage de suní va disminuir en el pas dels anys en les Troupes, passant d'un 47,1% en 1930 a un 30,7% en 1944, molt llunt del 65% que representaven en el conjunt de la societat síria. Per una atra part, els alauíes varen passar en eixos mateixos anys del 19,2% al 22,6%, i els drusos del 6,2% al 8,6%, duplicant i triplicant la seua presència respectivament. Les minories confessionals (alauíes, drusos i ismailíes) i ètniques (kurdo, armenis i circasianos), no varen dubtar en aprofitar esta posició de força despuix de l'independència.[14]

Alauíes i la pren del poder en Síria

Quan va terminar el Mandat francés de Síria, l'èlit urbana suní va heretar el govern siri. Despuix de l'independència, el principal objectiu del govern siri era reduir, i gradualment abolir, la representació regional en el parlament, de la que s'havien beneficiat àmpliament les minories durant el periodo de domini francés. Aixina, es varen mamprendre accions per a abolir certs drets otorgats a alauitas i drusos durant el mandat. Des de Damasc, es va integrar la regió la regió de Latakia i es va abolir l'Estat Alauita. Els alauitas varen recuperar la ciutadania síria comuna i l'experiment del microestat ètnic va acabar.[20]

El Partit Baaz va ser instrumental en l'ascens al poder dels alauitas. L'ideologia baazista no discriminava per motius de religió i concedia als alauíes un tracte igualitario a atres ètnia i minories. Despuix de l'integració dels territoris alauíes, el Partit Baaz va tindre una expansió molt exitosa en la regió alauí, proporcionant a la secta una base sòlida sobre la qual ampliaria la seua poder dins del partit. Moltes minories es varen sentir atretes pel partit perque defenia un sistema polític llaic i socialiste que prometia lliberar-les de la discriminació socioeconòmica. L'atra institució plataforma que va catapultar el poder dels alauíes va ser la de l'Eixèrcit nacional. L'Eixèrcit, com el Baaz, era una institució en atractiu i capacitat per a la movilitat social de les minories religioses i ètniques.[21]

El domini d'una facció militar alauita dins del Partit Baaz té les seues raïls en el periodo d'unitat egipcíac-síria, durant la República Àrap Unida. Els oficials pro-Baaz destinats en Egipte varen formar en 1959 una organisació secreta coneguda com el Comité Militar. Els líders del grup procedien de minories religioses. Salah Jadid, Hafez al-Assad i Muhammad Umran eren alauitas, i Hamad Ubayd druso.[19]

El 8 de març de 1963, durant el colp d'Estat promogut per part de grup d'oficials, entre els que es trobava el Comité Militar, es va depondre el govern de la República. Cinc dels 14 membres del comité militar baazista eren alauitas. Despuix del colp, els buits en l'eixèrcit resultants de les porgues dels opositors polítics varen ser ocupats per més alauitas. Quatre mesos més vesprada, en juliol de 1963, la lluita pel poder entre els oficials suní del Baaz i els oficials de la minoria alauí va terminar en una sanguinosa pren de possessió per part dels segons. El control de l'eixèrcit i de la vida política va passar a estar governada pels alauitas, deixant a la majoria suní en una posició subordinada.[20]

Creències

[editar | editar còdic]
Halconero alauita en una celebració en Síria durant la Segona Guerra Mundial.

“Alauí” és el terme en que els alauíes (també cridats alauitas) es referixen a sí mateixos; pero fins a 1920 eren coneguts en el món exterior com nusayris, nusairíes o ansaris. El canvi de nom va ser promogut pels francesos i motivat políticament. El alauismo és considerat per molts com una branca heterodoxa de l'islam, vinculada débilment en l'islam chiïta. Mentres que "nusayri" referix a Ibn Nusayr i subralla les diferències del grup en l'islam, "alauí" sugerix que es tracta d'una branca partidària de Alí (el gendre del profeta Mahoma) i accentua les similituts de la religió en l'islam chiïta. Per això, en política, els enemics dels alauíes solen utilisar el primer terme, i els aliats o partidaris, el segon.[16]

Els alauitas i les seues creències s'han descrit com "reservades" (o hermètiques)[18][22][23][24][25] Yaron Friedman, per eixemple, en el seu treball acadèmic sobre la secta, ha escrit que el material religiós alauí citat en el seu llibre prové solament de "biblioteques públiques i llibres impresos" ya que els "escrits sagrats" dels alauitas "es mantenen en secret" [26][27][28] Les dònes tenen prohibit realisar estudis religiosos, ya que vénen del diable i no tenen ànima, segons les creències alauitas.[29] Alguns principis de la fe es mantenen en secret per a la majoria dels alauitas i són coneguts solament per uns pocs triats,[23] per lo tant, han segut descrits com una secta mística.[30] Els alauitas tendixen a ocultar les seues creències (taqiyya) per la persecució històrica.[22]


Els alauitas es consideren una branca moderada del Chiismo Imaní, acceptant als dotze imans com a successors llegítims del profeta Mahoma: Ali, Hasan ibn Ali, Husáin ibn Ali, Ali ibn al-Husáyn, Muhammad al-Baqir, Ya‘far as-Sadiq, Musa ibn Ya'far, Ali ibn Musa, Muhammad al-Yawad, Ali al-Hadi, Hasan al-Askari i Muhammad al Mahdi. l'ayatolá Ruhollah Jomeini i el sayyid Musa Sadr varen reconéixer als alauitas com a musulmans i chiïtes. A pesar d'això, l'estatus de la comunitat Alauita com a musulmans es manté com una controvèrsia i ha segut qüestionada per varis membres del clero islàmic, particularment dins de la denominació suní, el qual els consideren Ghulat o chiïtes extremistes.

Ibn Nusayr i els seus seguidors són considerats els fundadors d'esta branca. Despuix de la mort de l'Undècim Iman, al-Askari, varen sorgir problemes en la comunitat chií sobre la seua successió, i després Ibn Nusayr va afirmar ser el Báb i el Ism del Imam difunt i que va rebre les seues ensenyances secretes. Ibn Nusayr i el seu desenroll de seguidors sembla ser una de moltes atres sectes islàmiques místiques primerenques de Ghulat, i aparentment varen ser excomunicados pels representants chiïtes del 12 ° Imam Amagat.[31] La branca Alawi més vesprada va ser organisada durant la dinastia Hamdanida per un seguidor de Muhammad Ibn Nusayr conegut com Al-Khaṣībī, qui va morir en Alep al voltant del 969 d. C., despuix d'una rivalitat en la secta Ishaqiyya, que també va afirmar tindre la doctrina de Ibn Nusayr.[4] n 1032 el net i discípul del-Khaṣībī, al-Tabarani, es va mudar a Latakia (llavors controlat per l'Imperi Bizantí). Al-Tabarani va influir en la fe alauita a través dels seus escrits i per mig de la conversió de la població rural de la cordillera de la costa síria.[32]

Les doctrines alauitas daten de el IX i deriven de la branca duodecimana de l'islam chiïta. En l'any 859, Ibn Nusayr es autoproclamó Báb ("porta de la veritat"), figura clau de la teologia chiïta. Ibn Nusayr va proclamar una série de noves doctrines que varen convertir al alauismo en una doctrina independent i diferenciada del chiismo. Alguns elements del alauismo semblen derivar del paganisme fenicio, el mazdakismo i el maniqueísmo. No obstant, existix una sòrt de consens sobre el fet de que la majoria de les seues desviacions de l'islam canònic les va adoptar del cristianisme. Per eixemple, en les cerimònies religioses alauitas, el pa i el vi tenen un rol diví, en la mida que el vi representa a Deu. La religió considera que Alí, el quart califa, és l'encarnació (similar a Jesús) de la divinitat. Com el cristianisme, té una trinitat sagrada, formada per Mahoma, Alí i Salman al-Farisi, un esclau lliberat de Mahoma. En la dimensió de les celebracions i cerimònies també s'acosten molt al cristianisme. Els alauitas celebren el Nadal, l'Any Nou l'1 de giner, la Epifanía, la Pasqua, Pentecostés i el Dumenge de Ramos. Honren a molts sants cristians: Santa Catalina, Santa Bàrbara, Sant Jorge, Sant Joan Batiste, Sant Joan Crisóstomo i Santa María Magdalena. En el dia a dia, els equivalents àraps de noms personals cristians com Gabriel, Juan, Mateo, Catalina i Elena són d'us comú.[16]


Una atra característica del alauismo és el secretisme religiós. Les intimitats de la fe alauita estan amagats no només per als forasters, sino també per a la majoria dels membres de la secta. A diferència de l'Islam canònic, el alauismo només permet que els varons naixcuts de dos pares alauitas deprenguen les doctrines religioses. Quan se'ls considera dignes de confiança, se'ls inicia en alguns dels ritos entre els 16 i els 20 anys; atres misteris es revelen més vesprada i només gradualment. El secretisme religiós es manté estrictament, baix pena de mort i d'encarnació en un animal vil. El apóstata més renomenat del alauismo, Sulayman Efendi al-Adhani, va ser assessinat per divulgar els misteris de la secta. Les costums alauitas més presents en el dia a dia, com el fet de que les dònes no duguen vel, l'autorisació de beure vi i la celebració d'algunes cerimònies de nit, han despertat sempre recel entre el restant dels musulmans. Històricament, obsessiu secretisme religiós inherent va contribuir a acréixer la brecha entre musulmans i alauíes. Intentant trobar el sentit a tal secretisme, molts han especulat que és per pràctiques perverso sexuals, com la sodomía masculina o la celebració de matrimonis incestuosos. Els alauíes rebugen la llei sagrada de l'Islam, la Shari'a, i per això poden celebrar tot tipo d'activitats que la doctrina islàmica prohibix estrictament. Els alauíes tampoc seguixen les restriccions dietètiques islàmiques. Presten poca atenció a les cerimònies de dejuni, almoina i pelegrinage de l'Islam; de fet, consideren el pelegrinage a la Meca una forma d'adoració d'ídols.[16]

Una atra de les diferències més sorprenents és que els alauitas no tenen oracions ni llocs de cult com a tal. Les oracions normalment es fan en cases privades. El viager i explorador de el XIV, Ibn Battuta, va descriure cóm els alauíes varen respondre a un decret governamental que ordenava la construcció de mesquites. El resultat, va ser que cada poble va construir una mesquita llunt de les seues cases, en la que els parracs no varen entrar ni varen mantindre. En algunes, inclús es va almagasenar ganado i asno. Cinc sigles més vesprada es va fer un atre intent fracassat d'obligar als alauíes a construir mesquites, esta volta per part de les autoritats otomanes. Cóm les primeres, estes varen quedar desertes i es varen acabar utilisant com a graners.[16]

Teologia

[editar | editar còdic]

Des dels seus principis els alauitas han segut descrits com a secta mística i sincrética, en combinar vàries tendències i dogmes aliens a l'islam, incloent doctrines neoplatòniques, gnósticas, i cristianes.[33]

Yaron Friedman i molts investigadors de la doctrina alauita escriuen que el fundador de la religió, Ibn Nusayr, no necessàriament creïa que era representant d'un grup escindit i rebel dels chiítes, sino que creïa tindre la verdadera doctrina dels chiïtes, i la majoria dels aspectes que són similars al cristianisme es consideren més una coincidència i no una influència directa d'est, aixina com atres doctrines externes que varen ser realment populars entre els grups esotèrics chiïtes en Basora en el VIII. Segons Friedman i atres estudiosos, el moviment Alaui va començar com moltes atres sectes ghulat místiques en una concentració explícita en el significat alegórico i esotèric del Corán i atres pràctiques místiques, i no com una secta purament sincrética, pero després varen adoptar algunes atres pràctiques ya que creïen que totes les religions tenien el mateix núcleu de ''Batin''.[34]


La teologia alauita es fonamenta en una trinitat, composta per les tres emanació de l'únic deu (Alá): l'Essència (maʿnā), el Nom (ism) i la Porta (bāb). Estes emanació o principis han reencarnado en diferents figures a lo llarc de l'història, sent Ali el més recent, ya que és deificado com la manifestació de l'Essència, mentres que Mahoma pren el rol del Nom, i Salmán el Persa com la Porta, açò és representat en el dit: "Em dirigixc cap a la Porta, m'agenolle davant al Nom i adore el Significat". Este dit està conectat en la doctrina sobre els representants Imam amagat que era popular en els temps de Ibn Nusayr entre les minories chiïtes, en el qual el Imam era la llum divina, el seu iniciat, que era la porta, i el seu representant, que era el vel. Atres emanació en el passat considerats divins pels alauitas són Abel i Adán, Set i Noé, José i Jacob, Josué i Moisés, Asif i Salomón, Pedro i Jesús i Alí i Mahoma.[35] En tots els casos el primer mencionat és vist com la essència i el segon com la porta sent l'essència més important (Josué, Pedro, Alí), lo que els diferència de la majoria de religions que solen vore el personage identificat pels alauitas com a porta com el més important (Moisés, Jesús, Mahoma per eixemple).[35] La raó d'açò respon a la teologia esotèrica alauí que declara que la funció de la porta és ser l'emissari públic que protegixca a la essència i per tant a sovint se'ls confon com el principal.[35]

Els seus principis de l'islam els quals són cinc:

  1. . L'unicitat de Deu.
  2. . La Justícia Divina.
  3. . La Profecia.
  4. . El imamato.
  5. . La creència en el més allà.

Els seus Pilars de l'Islam són cinc:

  1. . Testimoni de fe.
  2. . Realisar les cinc oracions diàries.
  3. . Pagament del Zakat ( Diezmo ).
  4. . El Dejuni en el més de Ramadan.
  5. . El Pelegrinage a la Meca.

Reencarnació

[editar | editar còdic]

Els alauitas sostenen que originalment eren estreles o llums divines que varen ser tirades del cel per la desobediència i deuen sofrir repetides reencarnacions (o metempsicosis[36]) abans de retornar al cel.[23][37] Poden reencarnarse en cristians o uns atres si pequen i en animals si es tornen infels.[23][38] Ademés, segons el Centre Begin-Sadat d'Estudis Estratègics israelita, creuen que Deu podria haver encarnat dos voltes: la primera encarnació va ser Josué, qui va conquistar Canaán, i la segona va ser el quart califa, Ali.[39]

Atres creències

[editar | editar còdic]

Atres creències i pràctiques inclouen: la consagració del vi en una forma secreta de Missa realisada solament per hòmens; rebre freqüentment noms cristians; sepultar als morts en sarcòfecs sobre el sol; celebrar les festes de l'Epifanía i Nadal[40] i els dies festius de Juan Crisóstomo i María Magdalena;[41] els únics temples o edificis religiosos que tenen són els santuaris de les tombes;[42] el llibre Kitab al Majmu, que se supon és una font central de la doctrina alauita,[43][44][45][46] a on tenen la seua pròpia trinitat, que inclou a Mahoma, Ali i Salmán el Persa.[47]


Ademés, celebren diferents festivitats com l'Any nou vell,[50] Akitu,[52] Eid al-Ghadir, Mid-Sha'ban i Eid il-Burbara.[51] També creuen en l'intercesión de certs sants llegendaris com Al-Khidr (Sant Jorge) i Simeón el Estilita.[53]

Divisions

[editar | editar còdic]

Els alauíes es dividixen en tres grups:[35]

  • Qamaríes, que són la majoria dels alauíes actualment i consideren a Alí el profeta superior.
  • Shamsíes, els qui consideren que Mahoma era superior o igual a Alí.
  • Murshidíes, que seguixen a Solimán al Murshid, caudillo alauí de el XX qui va organisar un tumult militar anti-otomana i que consideren un profeta o diví en naturalea.

Relació en l'islam

[editar | editar còdic]

Es debat entre distints círculs acadèmics aixina com tant entre els propis alauíes com entre els musulmans si deuen ser considerats musulmans (encara que una branca molt heterodoxa) o una religió separada.[35] Alguns com el Gran Muftí de Jerusalem Haj Amin al-Husseini els va declarar part de la comunitat musulmana.[54][55] Pero uns atres com Ibn Kathir els consideren kafir (infels) o shirk (politeistes).[56][57]


Dins del propi alauísmo han existit històricament dos tendències, una que busca islamisar-se lo més possible i mimetizarse en la societat musulmana per a evitar persecució, per eixemple abstenint-se de beure alcohol encara que el alauísmo no ho prohibix, mentres unes atres pel contrari advoquen per diferenciar-se com el grup separat que són.[35]

En la firma del Tractat d'Independència franc-siri en 1936, l'Estat Alauita i l'estat druso es varen reintegrar a la República síria. En febrer d'eixe mateix any, es va celebrar en Tartus una reunió entre els líders de la secta alauí per a contrastar el respal de la comunitat a la causa nacionalista. El resultat de la reunió va ser favorable a l'unió. Per a assegurar l'integració social, es va portar a terme una série de reunions entre els líders religiosos alauitas i diversos líders del restant de la comunitat musulmana síria. El resultat d'estes reunions va ser el pronunciament i l'acceptació dels alauíes com a musulmans per part del restant de la comunitat musulmana síria i llevantina. El muftí de Palestina, al-Hajj Amin al-Husayni, un erudit suní, va emetre una fatwa en la que va afirmar que els alauíes eren i devien ser acceptats com a musulmans. Per la part alauí, l'erudit Abd al-Rahman al-Khayr va dedicar la seua vida a elaborar arguments religiosos que alluntaven als alauíes del seu passat heterodoxo, acostant-los a l'Islam chiïta més canònic.[21]

L'arribada al poder de Hafez al-Torreu va significar alvanços per a l'acceptació de la secta alaúi per part del restant de la comunitat musulmana síria. Al-Torreu va suavisar el to antiislámico dels seus predecessors, va resar en mesquites i inclús peregrinó a la Meca. Baixe el seu mandat, el alauismo es va afiançar com una branca més de l'islam chiïta. En 1973, es va produir en Síria un debat molt intens sobre la relació entre l'Islam i l'estat siri quan es va excloure del proyecte de constitució una clàusula que estipulava que l'islam era la religió de l'estat. La mediació de Torreu va acabar en l'inclusió d'una esmena que prescrivia que la religió del president de la república devia ser l'Islam. Les credencials islàmiques de la secta alauí varen ser acreditades posteriorment per l'influent clerc iraní Musa as-Sadr heretat en Líban, que va declarar als alauíes com a musulmans chiïtes.[21]

Localisació geogràfica

[editar | editar còdic]

Els alauitas es localisen en gran número en Síria, a on constituïxen el 17,2% de la població, i a on gojaven del respal del govern degut a que l'anterior president Bashar Al Assad és musulmà alauita. També existixen comunitats menors en Líban, Turquia, Iraq, els Territoris Palestins, Austràlia, Argentina, Veneçola, Brasil i Bulgària.

En Argentina es localisa una comunitat prou important en Buenos Aires i Tucumán, a on formen part de la forta colectivitat argentí-àrap del país. Actualment s'organisen en 5 entitats:

  1. Pa Alauita Islàmica (Ciutat Autònoma de Buenos Aires).
  2. Unió Alauita de Beneficencia (Ciutat Autònoma de Buenos Aires).
  3. Associació Islàmica Alauita de Beneficencia (José Ingeniers, província de Buenos Aires).
  4. Associació Islàmica Alauita de la Angelita (partit de General Arenals, província de Buenos Aires).
  5. Associació Panislámica de Tucumán (Sant Miguel de Tucumán).

En la província de Tucumán els jóvens estan representats a través de la Joventut Alauita de Tucumán o per les seues sigles J.A.

Distribució geogràfica dels alauitas en Síria.

Aspectes polítics

[editar | editar còdic]

En la República Àrap Síria es concentren en la seua gran majoria dins del Partit Baaz Àrap Socialiste, ocupant els estaments més importants i estratègics del govern; de fet, l'anterior president Bashar Al Assad és d'orige alauita. Són també grans partidaris del moviment de resistència libanés Hezbolá i del seu actual líder Hassan Nasrallah, a qui honren obertament pels carrers siris en grans cartells i insígnies alusivas a este líder.

En Líban integren majoritàriament el partit polític Hezbolá i en menor medida el Partit Àrap Democràtic, en abdós casos en representació parlamentària.


En decembre de 2024 Bashar Al Assad va ser derrocat per un nou govern de facto, prenent el poder Mohammed al-Bashir afins a la branca extremista de l'islam. Ya són mills els civils alauitas assessinats. I millers que escapen a països limítrofs i a l'ampar rus, que seguix tenint interessos en el país. Europa encara no s'ha pronunciat al respecte sobre els assessinats d'esta minoria.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ https://www.britannica.com/topic/alawite#ref244380
  2. ↑ http://www.bbc.com/mundo/noticias/2016/04/160403_siria_alauitas_chiitas_distancia_presidente_bashar_al_assad_lv
  3. ↑ «Friedman, Nuṣayrī-ʿAlawīs, 2010».
  4. ↑ 4,0 4,1 Halm, Heinz (2004). Shi'ism, Edinburgh University Press, p. 157. ISBN 978-0-7486-1888-0.
  5. ↑ Extremist Shiites: The Ghulat Sects, Syracuse University Press, pp. 269–71. ISBN 978-0-8156-2411-0.
  6. ↑ Greater Syria, Oxford University Press, p. 161. ISBN 978-0-19-536304-3. «"Every village built a mosque far from the houses, which the villagers neither enter nor maintain. They often shelter cattle and asses in it. Often a stranger arrives and goes to the mosque to recite the [Islamic] call to prayer; then they yell to him, 'Stop braying, your fodder is coming.' " [Ibn Battuta]»
  7. ↑ Extremist Shiites: The Ghulat Sects, Syracuse University Press, pp. 270–1. ISBN 978-0-8156-2411-0.
  8. ↑ «من "التلل" و"الأرمن" إلى عفرين: أردوغان حين يُعيد مذابح أجداده» (en ar). Al Mayadeen. Archivat des d'el original, el 22 d'abril de 2022. Consultat el 10 de juliol de 2021.
  9. ↑ Mordechai Nisan (2015). Minorities in the Middle East: A History of Struggle and Self-Expression, 2d ed., McFarland, p. 118. ISBN 978-0-7864-5133-3.
  10. ↑ Moubayed, Sami M. (2006). Steel & Silk: Men & Women Who Shaped Syria 1900–2000, Cune Press, pp. 363–364. ISBN 1-885942-41-9.
  11. ↑ Greater Syria, Oxford University Press, pp. 166–8. ISBN 978-0-19-536304-3.
  12. ↑ Jack Kalpakian (2004). Identity, Conflict and Cooperation in International River Systems, Hardcover edició, Ashgate Publishing, p. 130. ISBN 0-7546-3338-1.
  13. ↑ Kaplan, Robert (February 1993). «Syria: Identity Crisis». The Atlantic.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 «L'herència colonial en la Síria actual: fractures socials i implicacions polítiques».Miscelànea d'Estudis Àraps i Hebraicos. Secció Àrap-Islam.69
    101–128.ISSN 2341-0906.doi:10.30827/meaharabe.v69i0.1051.Consultat el 2022-01-22.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 (2015-12-01) The Alawis of Syria: War, Faith and Politics in the Levant, Oxford University Press. doi:10.1093/acprof:orso/9780190458119.001.0001. ISBN 978-0-19-045811-9.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 «The Alawi capture of power in Syria».Middle Eastern Studies.25(4)
    429–450.ISSN 0026-3206.doi:10.1080/00263208908700793.Consultat el 2022-01-04.
  17. ↑ «Unlocking the Alawite Conundrum in Syria».The Washington Quarterly.36(4)
    67–78.ISSN 0163-660X.doi:10.1080/0163660X.2013.861714.Consultat el 2022-01-04.
  18. ↑ 18,0 18,1 «The 'secretive sect' in charge of Syria». BBC. Consultat el 14 de giner de 2015.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 «The Troubles in Syria: Spawned by French Dividix and Rule».Middle East Policy.18(4)
    129–139.doi:10.1111/j.1475-4967.2011.00515.x.Consultat el 2022-01-04.
  20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 «Roots of Alawite-Sunni Rivalry in Syria».Middle East Policy.19(2)
    148–156.doi:10.1111/j.1475-4967.2012.00541.x.Consultat el 2022-01-04.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 «Sectarianism in Alawi Syria: Exploring the Paradoxes of Politics and Religion».Journal of Muslim Minority Affairs.34(3)
    207–226.ISSN 1360-2004.doi:10.1080/13602004.2014.946761.Consultat el 2022-01-04.
  22. ↑ 22,0 22,1 Howse, Christopher. Secretive sect of the rulers of Syria, The Daily Telegraph.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 23,3 "Islam alauita". Globalsecurity.org
  24. ↑ «Syria's Alawites, a secretive and persecuted sect» (en en). Archivat des d'el original, el 3 de febrer de 2012. Consultat el 23 d'abril de 2021.
  25. ↑ Friedman, Nuṣayrī-ʿAlawīs , 2010: p.xii
  26. ↑ Ya que els escrits sagrats dels Nuṣayrī-ʿAlawīs són mantinguts en secret pels membres de la secta per la seua naturalea sensitiva, és important notar que el material religiós usat en este volum és sol el que està disponible en biblioteques públiques i llibres impresos.
  27. ↑ Friedman, Nuṣayrī-ʿAlawīs, 2010: p.xii
  28. ↑ John C. Rolland (2003). Lebanon: Current Issues and Background, Nova Publishers, p. 75. ISBN 978-1-59033-871-1.
  29. ↑ Barry Rubin (2015). The Middle East: A Guide to Politics, Economics, Society and Culture, Routledge, p. 337. ISBN 9781317455783.
  30. ↑ Rolland, John C. (2003). Lebanon: Current Issues and Background, Nova Publishers, p. 75. ISBN 978-1-59033-871-1. < / ref> Les creències alauitas mai han segut confirmades per les seues autoritats religioses modernes. <Ref name = "Yunis 1992, p. 63"> 'Abd a el ‑ Latif a el ‑ Yunis, Mudhakkirat a el ‑ Duktur' Abd a el ‑ Latif a el ‑ Yunis, Damasc: Donar al-'Ilm, 1992, pág. 63.
  31. ↑ https://goaloflife.files.wordpress.com/2011/08/the-nuc59fayrc4ab-_alawc4abs-_-an-introduction-to-the-religion-history-and-identity-of-the-leading-minority-in-syria-islamic-history-and-civilization.pdf
  32. ↑ Halm, Heinz (2004). Shi'ism, Edinburgh University Press, p. 157. ISBN 978-0-7486-1888-0.
  33. ↑ https://internacional.elpais.com/internacional/2012/02/11/actualitat/1328968250_801745.html
  34. ↑ https://goaloflife.files.wordpress.com/2011/08/the-nuc59fayrc4ab-_alawc4abs-_-an-introduction-to-the-religion-history-and-identity-of-the-leading-minority-in-syria-islamic-history-and-civilization.pdfFriedman, ''The Nusayris-Alawis, An introdution to the religion, history and identity'': p.223-238
  35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 35,5 Who llaure the Alawites?
  36. ↑ Prochazka-Eisl (2010). The Plain of Saints and Prophets: The Nusayri-Alawi Community of Cilicia, p. 82. ISBN 3447061782.
  37. ↑ Peters, F. E. (2009). The Monotheists: Jews, Christians, and Muslims in Conflict and Competition, Volum II, p. 321. ISBN 1400825717.
  38. ↑ Alawis, Countrystudies.us, Biblioteca del Congrés de EE. UU.
  39. ↑ «Syrian success story: A hated minority sect becomes the ruling class». The New York Claves.
  40. ↑ (decembre 3 de 2013) Ian Introduction to the Modern Middle East: History, Religion, Political Economy, Politics, Westview Press, p. 64. ISBN 978-0-8133-4922-0.
  41. ↑ (juliol 31 de 2013) The Sunni-Shi'a Dividix: Islam's Internal Divisions and Their Global Consequences, ilustrada edició, Potomac Books, Inc ., p. 29. ISBN 978-1-61234-522-2.
  42. ↑ Daniel Pipes (1992). Greater Syria, Oxford University Press, p. 161. ISBN 978-0-19-536304-3.
  43. ↑ Mordechai Nisan (giner 1 de 2002). Minorities in the Middle East: A History of Struggle and Self-Expression, 2a. ed., McFarland, p. 116. ISBN 978-0-7864-5133-3.
  44. ↑ (2005) Encyclopaedia of sects & religious doctrines, Volum 1, 3ª edició, Cosmo Publications, pp. 15–16. ISBN 9788177559286.
  45. ↑ Thamyris, Rodopi, p. 290.
  46. ↑ (2012) Innocence and War: Mark Twain's Holy Land Revisited, ilustrada, reimpressió edició, Courier Corporation, p. 78. ISBN 978-0-486-49040-3.
  47. ↑ «Who llaure the Alawites?» (en en).
  48. ↑ «هل تعرف ما هو عيد القوزلة؟» (en àrap).
  49. ↑ ياسين عبد الرحيم. «موسوعة العامية السورية» (en àrap). Organisació General de Llibres de Síria. Archivat des d'el original, el 31 de març de 2022. Consultat el 16 d'octubre de 2020.
  50. ↑ L'Any nou vell se celebra el 13 de giner i es denomina Dia de Gawzela(àrap يوم القوزلة),[48] ya que significa "Encendre el fòc" en idioma siríaco.[49]
  51. ↑ 51,0 51,1 «20 معلومة قد لا تعرفها عن العلويين» (en àrap).
  52. ↑ El festival se celebra el 17 d'abril segons el calendari juliano, que es basa en el 4 d'abril en el calendari gregoriano.[51]
  53. ↑ «Syrian success story: A hated minority sect becomes the ruling class».
  54. ↑ “The Fatwas and the Nusayri/Alawis of Syria” (2010). Middle Eastern Studies 46 (2): 175–194. doi:10.1080/00263200902940251.
  55. ↑ (2002) The Nuṣayr−i-ʻalaw−i Religion: An Enquiry into Its Theology and Liturgy, BRILL, pp. 1. ISBN 978-90-04-12552-0.
  56. ↑ «Syria crisis: Deadly shooting at Damascus funeral». BBC News.
  57. ↑ Abd-Allah, Umar F., Islamic Struggle in Syria, Berkeley : Mizan Press, c1983, pp. 43–48

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alauisme&oldid=1391995»