Ibn Battuta

Ibn Battuta

Abu Abd Allah Muhammad ibn Abd Allah ibn Muhammad ibn Ibrahim al-Lawati al-Tandŷi (en bereber: ⵄⴰⴱⴷⵓ ⴰⵍⴰⵀ ⵎⵓⵃⴰⵎⵎⴰⴷ ⵉⵏⵏⴰ ⵎⵓⵃⵎⵎⴷ ⵉⵏⵏⴰ ⴱⵔⴰⵀⵉⵎ), conegut com Ibn Battuta (en àrap: ابن بطوطة), va anar un viager i explorador de l'época de la dinastia Meriní, naixcut el 17 de rayab de l'any 703 de l'Hègira, corresponent al 24 de febrer de 1304, i mort entre 1368 i 1369. Va formar part de la família dels Banu Battuta. En nàixer en esta família, dedicada a les #magistratura, li va permetre tindre una base econòmica per a la realisació d'extensos viages.

És el més conegut dels grans viagers musulmans; el seu rihla o periple per l'Orient va durar vintihuit anys, que va relatar en detall en una crònica dictada a l'estudiós granadí Ibn Yuzayy, a instàncies del sultà marínida (o benimerín). Pràcticament tot lo que se sap de la seua vida procedix d'este relat que, encara sent fantasioso o exagerat en alguns punts, és el retrat més fidel que existix de la part del món que el viager va recórrer en eixa época. En el seu viage va cobrir una distància major que la del seu contemporàneu Marque Pol, recorrent en total l'oest, les costes orientals i nort d'Àfrica, part del sur i l'est d'Europa, Oriente mig, l'Índia, Àsia central, el surest asiàtic i part de China.

Parella a la transcendència del personage, l'Associació Ibn Battuta, formada per historiadors i professionals del sector turístic, gestiona el museu de Ibn Battuta en Tànger, en el barri del-kasaba.

L'importància d'este viager, a pesar de que tristament es veja subestimada, és de gran transcendència per tractar-se d'una persona que va poder viajar per mig món arreplegant testimoni, en el seu Rihla, de diversos i esplèndits llocs, al mateix temps que els descrivia i nos parlava d'ells, podent aixina usar els seus escrits com una font per a l'estudi de l'Edat Mija del món islàmic.

En 1976 l'Unió Astronòmica Internacional va cridar «Ibn Battuta» a un astroblema llunar en el seu honor. L'aeroport de Tànger, la seua ciutat natal, també du el seu nom.

La Rihla (el viage)

Muhámmad ibn Battuta va iniciar el seu viage en intenció de realisar el hajj o pelegrinage a La #Meca que constituïx un dels cinc pilars de l'islam, i de visitar la tomba de Mahoma en Medina. Va partir de Tànger, segons la seua crònica, el 2 de rayab del 725 de l'Hègira, 13 de juny de 1325, «solament, sense companyer en l'amistat del qual solazarme ni caravana a la que adherir-me». Tenia llavors 22 anys. No tornaria fins a 24 anys més tart, despuix d'haver recorregut més de 120 000 quilómetros, d'un extrem a un atre del món musulmà i fòra d'ell. Una de les versions traduïdes al castellà s'ha denominat A través de l'Islam, publicada en 1981.

De Tànger a la #Meca

Va seguir la costa nort d'Àfrica, a la que no presta molta atenció en el seu relat, fins a aplegar a Egipte. En esta fase del viage recorre les ciutats de Tremecén, Alger i Constantina, estes dos últimes acompanyat per uns comerciants tunecinos. En aplegar a Constantina, Ibn Battuta va emmalaltir, pero a pesar d'esta circumstància va decidir reprendre el viage sense detindre's. Posteriorment, va visitar les poblacions de Susa, Gabes i Trípoli, per a finalment aplegar a Aleixandria. Des d'allí hi havia tres rutes comunament usades per a anar a la #Meca i Ibn Battuta va triar la menys freqüentada: un viage Nilo dalt (açò és, cap al sur) i després cap al port d'Aidhab en la mar Roja. No obstant, una rebelió local li va impedir aplegar a Aydab, devent retornar a la capital egipcíaca.

Des de la capital arranca un periple pel País de Sham (Síria i Palestina), que llavors formava part dels dominis de la mateixa dinastia mameluca —la dinastia Bahrí— que governava Egipte. Açò li va permetre desplaçar-se en certa seguritat, ya que les autoritats mamelucas feyen un especial esforç en mantindre segura per als peregrins la ruta que passava pels llocs sants d'Hebrón, #Belén i Jerusalem.

Despuix de passar el més de ramadà en Damasc, Ibn Battuta va seguir en una caravana un viage de 800 milles que hi ha fins a Medina, en que la seua mesquita principal està enterrat Mahoma. Després va seguir viage a la #Meca, a on va complir en els ritos habituals d'un peregrí musulmà, adquirint l'apelatiu de astral («peregrí»). En teoria havia complit els objectius del seu viage, pero en lloc de tornar a Marroc va decidir acompanyar a una caravana de peregrins procedents d'Iraq i Iran de tornada a les seues llars.

Iraq, Pèrsia, Kurdistan i tornada a la #Meca

Ibn Battuta coneix l'Iraq governat pels mongoles. En primer lloc visita Nayaf, el lloc d'enterrament del quarto califa, Ali ibn Abi Talib. Des d'allí viaja a Basora i després passa a Pèrsia, visitant Isfahán, Shiraz i atres llocs. Torna a Iraq i visita Kufa i Bagdad, l'antiga capital dels abbasíés, ara convertida en ciutat de segon orde despuix d'haver segut saquejada per les tropes mongolas d'Hulagu Jan.

En Bagdad coneix al jove Abu Saíd Bahador Jan, «rei dels dos Iraq» i últim governant del Iljanato unificat, la mort del qual i posterior fragmentació del seu regne conta també Ibn Battuta en el seu relat, escrit vàries décades despuix. Viaja en la caravana real i es desvia d'ella acompanyant a un dels príncips a la ciutat persa de Tabriz en la Ruta de la Seda, per a retornar després al campament d'Abu Saíd. Obté del rei el patrocini per a realisar un segon pelegrinage a la #Meca, retornant a Bagdad per a fer els preparatius. Ibn Battuta aprofita el temps que resta fins a l'eixida de la caravana de peregrins per a visitar el nort del país, travessant poblacions com Samarra, Tikrit i Mossul i aplegant fins al Kurdistan.

En els seus viages per Iraq i Pèrsia, Ibn Battuta té ocasió de conéixer als chiïtaés, branca del islam inexistent en el Magreb, de les creències del qual abomina i a els qui no oculta la seua antipatia.

Despuix de complir per segona volta en el rito del hach, Ibn Battuta va permanéixer en La #Meca durant un any, dedicant-se por entero a la vida religiosa, lo que li va permetre travar coneiximent en numerosos peregrins.

Yemen i la costa africana

Cap a decembre de 1330 Ibn Battuta mamprén viage cap al sur. En Yida s'embarca cap a la costa nubia, en l'actual Sudan, per a creuar de nou la mar Roja poc despuix cap al Yemen, a on és estajat pel Nur ad-Din. D'Aden arranca un llarc viage per mar en el que recorrerà les costes d'Àfrica, el sur de la península aràbiga i el golf Pèrsic. Passant al voltant d'una semana en cada u dels seus destins, va visitar Etiopia, Mogadiscio, Mombasa, Zanzíbar i Kilwa Kisiwani, entre uns atres. En el canvi del monsó, el barco en que anava embarcat va tornar cap al sur d'Aràbia. Havent completat la seua aventura, abans d'establir-se, immediatament va decidir anar a visitar Oman i l'estret de Ormuz. Fet açò, va viajar a la #Meca una atra volta.

Àsia occidental i central

Al cap d'un any, va decidir buscar ocupació en el Sultà de Delhi. Necessitant un guia i traductor per a viajar allí, va anar a Anatolia, llavors baix el control dels turcs selyúcidas, per a unir-se a una de les caravanes que anaven fins a l'Índia. Un viage per mar des de Damasc en un barco genovés ho va dur fins a Alanya en la costa sur de Anatolia. Des d'allí va viajar per terra a Konya i despuix a Sinope, en la costa del mar Negra.

Creuant la mar Negra, Ibn Battuta va prendre terra en Kaffa, en Crimea, i va entrar en les terres de l'Horda d'Or. Allí va comprar un carro i de manera fortuïta es va unir a la caravana d'Ozbeg, el kan de l'Horda d'Or, en un viage fins a Astracán en el riu Volga.

Despuix d'alcançar Astracán, el kan va permetre a una de les seues esposes embarassades tornar a donar a llum en la seua ciutat d'orige, Constantinopla. No és potser una sorpresa per al llector que Ibn Battuta persuadira a algú per a poder viajar en eixa expedició, la primera de les seues fora dels llímits del món islàmic.

Despuix d'aplegar allí cap al final del 1332, va trobar a l'emperador Andrónico III i va vore l'exterior de Santa Sofia. Despuix d'un més en la ciutat, va tornar sobre la seua ruta cap a Astracán, va continuar més allà del mar Caspio i la mar de Aral a Bujará i Samarcanda. Des d'allí va viajar cap al sur fins a Afganistan, els passos del qual de montanya va creuar per a seguir a l'Índia.

Índia

El Sultanato de Delhi era una adició relativament nova a Donar al-Islam (la terra de l'Islam), i el sultà havia decidit dur tants estudiosos musulmans com fora possible per a consolidar el seu domini. En el saber adquirit en els seus anys d'estudi mentres estava en La #Meca, Ibn Battuta va ser nomenat qadi ("juge") pel sultà Muhammad bin Tughluq.

Pero el Sultà era inclús més arbitrari que lo usual en la seua época i Ibn Battuta va passar de viure la cómoda vida d'un subordinat de confiança a estar baix sospita per moltes raons. En el temps va decidir anar-se, baix pretext de fer un atre pelegrinage a la #Meca, pero el Sultà li va oferir la possibilitat d'anar com a embaixador a China. Davant l'oportunitat, tant d'alluntar-se del sultà, com de visitar noves terres, Ibn Battuta va acceptar.

En ruta cap a la costa, ell i el seu grup varen ser atacats per rebels hindús i separat dels atres li varen furtar i casi va perdre la vida. No obstant, va conseguir alcançar a la caravana en dos dies i va continuar el seu viage a Cambay. Des d'allí varen embarcar cap a Calicut. Pero, mentres Ibn Battuta visitava una mesquita en la costa, es va desencadenar una tormenta i dos dels barcos de la seua expedició varen resultar afonats. El tercer, llavors, va partir sense ell i va terminar requisat per un rei local en Sumatra uns mesos més tart.

Temerós de tornar a Delhi fracassat, va permanéixer un temps en el sur, baix la protecció de Jamal al-Din al-Afghani, pero quan este home just va ser derrocat, Ibn Battuta va deure abandonar completament l'Índia. Va decidir continuar cap a China en una desviació a les Maldives.

En les Maldives va passar nou mesos, molt més de lo que es proponia. El seu saber com qadi era molt apreciat en les illes i va ser mig sobornat mig seqüestrat per a quedar-se. Nomenat juge en cap i casat dins de la família real, es va aplegar a vore enredrat en la política local, i va terminar per marchar-se de mala manera, en impondre Battuta juïns estrictes en el regne isleño, habituat al "deixar fer". Des d'allí, va continuar a Ceilan per a visitar el Pico d'Adán.

En acabant d'eixir de Ceilan, el seu barco casi es va afonar en mig d'una tormenta, després el barco que ho va rescatar va ser atacat per pirates. Desembarcat en la costa, Ibn Battuta una volta més rehízo el seu camí de regrés a Calicut, des d'a on va navegar a les Maldives de nou abans d'embarcar en un junc chinenc i tractar una atra volta d'alcançar China.

Surest asiàtic i China

Esta volta va tindre èxit, alcançant en ràpida successió Chittagong, Sumatra, Vietnam, i finalment Quanzhou, província de Fujian, en China. Des d'allí va seguir al nort fins a Hangzhou, no llunt de la moderna Shanghái. També va pretendre haver viajat inclús més al nort, pel Gran Canal a Janbalic (خاب باليق) (Pequín), pero es creu que és una de les seues invencions, no un fet real...

Regrés a Marroc pel Mediterràneu. Viage per Espanya

De regrés a Quanzhou, Ibn Battuta va decidir tornar a casa, encara que era un chicotet problema saber exactament on fora «la seua casa». Tornant a Calicut una volta més, va considerar acollir-se a la pietat de Muhammad bin Tughluq, pero ho va pensar millor i va decidir seguir a la #Meca una atra volta. Tornant via Ormuz i el Il-Khanato va vore que l'estat es desfea en una guerra civil, havent mort Abu Sa'aneu des del seu anterior viage allí.

Tornant a Damasc, en l'intenció de seguir una atra volta la ruta del seu primer hach, va saber que el seu pare havia mort. La mort va estar present durant l'any següent perque la pesta negra havia començat, i Ibn Battuta estava al seu alcanç conforme s'estenia per Síria, Palestina i Aràbia. Despuix d'aplegar a la #Meca, va decidir tornar a Marroc, casi un quarto de sigle despuix d'eixir d'allí. Durant el viage va fer una última desviació fins a Cerdenya i després va tornar a Tànger per a descobrir que la seua mare també havia mort, pocs mesos abans.

Havent-se heretat en Tànger durant uns anys, Ibn Battuta comença un viage a al-Andalus (Espanya musulmana). Per llavors Alfonso XI de Castella amenaçava en conquistar Gibraltar, i Ibn Battuta es va unir a un grup de musulmans que eixien de Tànger en l'intenció de defendre el peñón. Quan va aplegar, Alfonso havia mort de la pesta negra i l'amenaça havia desaparegut, aixina que Ibn Battuta va decidir seguir el viage per plaure. Va viajar des de Gibraltar a Ronda, Marbella i Màlaga (ciutat de la que fa grans elogis), des de la que puja a Vélez, Alhama i Granada para, desandando el mateix camí, retornar a Gibraltar i creuar a Ceuta (#cf. Voyages, vol. 4, pp. 354-374).

En tornar d'Espanya va decidir viajar per una de les poques parts del món musulmà que mai havia explorat: el seu propi país, Marroc. En el seu regrés a casa es va detindre una miqueta en Marrakech, que era casi una ciutat fantasma despuix de la recent epidèmia i el canvi de la capital a Fez.

Una volta més va retornar a Tànger i una volta més va tornar a partir. Dos anys abans del seu primer viage a El Caire, el rei del Imperi de Mali, Mansa Musa, havia passat per eixa ciutat en el seu propi hach i havia causat sensació en les seues extravagants riquees; alguna cosa aixina com la mitat del suministrament mundial d'or en eixe temps venia d'Àfrica Occidental. Encara que Ibn Battuta mai ho menciona obertament, eixes notícies sentides durant el seu propi viage varen deure incitar la seua curiositat, perque va decidir partir i visitar eixe regne musulmà en l'atre extrem del desert del Sahara.

Àfrica occidental

A finals de 1351, Ibn Battuta va partir de Fez, alcançant l'última localitat de Siyilmasa poc més d'una semana despuix. Esta localitat de Siyilmasa és coneguda per ser "les portes del desert". Quan les caravanes d'hivern varen escomençar pocs mesos més tart, es va unir a una a elles, i en un més estava en la localitat de Taghaza, en el Sàhara Central, pertanyent al regne de Mali. Centre del comerç de la sal, Taghaza estava inundada de sal i d'or de Mali, encara que Ibn Battuta no va tindre una favorable impressió del lloc. En este llogaret solament habitaven esclaus que treballarien en l'explotació de les mines de sal. L'importància d'este mineral era tal, que estos pobladors usarien la sal com a moneda de canvi. De la seua estància de dèu dies dirà que era el lloc en més mosques en el que havia estat. Un atre viage de 800 km a través de la pijor part del desert ho va dur a Mali, i més exactament a la localitat de Walata.

Des d'allí va viajar al suroest a lo llarc d'un riu que ell creïa ser el Nilo, pero que era realment el riu Níger, fins que va alcançar la capital d'Imperi de Mali. Sobre este trascurso del riu, va a deixar un testimoni que reflectix una de les maneres de comprendre els relats de viages de l'época. Eixa visió front a lo diferent es trobarà per tant a l'hora de parlar de cavall per a referir-se als hipopótams:

Guanyem un gran canal que ix de el Nilo i que no es pot afranquir sino en barca (…) Una volta aplegats al canal vaig contemplar prop de la ribera setze bésties, de naturalea enorme, que em varen deixar sorprés i vaig pensar que es tractaria d'elefants, els quals abunden per allà, pero després vaig vore cóm entrabar en el riu i vaig dir a Abū Bakr b. Ya‘qūb: «¿Quins animals són estos?». Ell em va respondre: «Es tracta de cavalls de mar que varen eixir a pasturar a terra». Són més grossos que els cavalls, tenen crines i coa i els caps semblants a les dels equins, pero les pates s'assemblen a les de l'elefant.

Ibn Battuta

Una volta en la capital de l'Imperi, va trobar a Mansa Soulayman, rei des de 1341. Encara que dubtós per l'escassa hospitalitat del rei, va permanéixer, no obstant, durant huit mesos abans de tornar cap al Níger i fins a Tombuctú que, encara que en els següents dos sigles aplegaria a ser la ciutat més important de la regió, en eixa época era chicoteta i insignificant, i Ibn Battuta pronte va seguir alvance. En algun lloc del seu viage a través del desert va rebre un mensage del sultà de Marroc ordenant-li tornar a casa. Aixina ho va fer, i esta volta es va quedar. En la part de la seua rihla sobre este Imperi del Mali, expondrà eixa ruptura entre la magnificencia oriental i d'atres llocs visitats, i l'escassa suntuositat no solament en les seues costums alimentícies, sino també en els seus robages i en la seua forma de comportar-se davant els invitats.

Confrontació en l'Àfrica Negra

A raïl del seu viage pel Imperi de Mali, incorporarà Ibn Battuta en la seua obra un apartat en el nom de Virtuts i defectes dels negres, al meu entendre. Els aspectes negatius que va a senyalar d'estos van a anar, des del seu desnudez i el llibertinage de les seues dònes, fins a la seua pràctica de «menjar rucs, gossos i carronya».

Sobre els aspectes virtuosos remarcats pel viager dins d'esta cultura van a ser, en primer lloc, la seguritat que hi ha en els territoris, mencionant que no es tem cap assalt de maleantes o lladres. Al mateix temps, també remarcarà la rectitud de les oracions i el seu sentit de la justícia.

També sobre el seu pas pel riu Níger aludirà a l'aparició d'un negre en el caixer:

Del riu vaig vore un cocodril, prop de la vora, que era com una barquichuela. Cert dia vaig baixar a el Nilo per a complir una necessitat i he ací que un negre vi i es va plantar entre el caixer i yo. Vaig quedar espantat de la seua mala educació i desvergüenza i vaig referir l'assunt a algunes persones que em varen dir: «Va fer això perque temia per tu, per a protegir-te del cocodril es va situar entre tu i ell».

Ibn Battuta

L'importància d'estos relats ha segut estudiada baix la perspectiva de l'estudi dels fenomens de otredad, en el sentit de com a partir dels relats de viages no solament es pot extraure informació sobre els distints ardits, sino que també sobre la mirada dels viagers sobre l'atre; baix eixa comparació entre lo conegut i desconegut.

Época final

Es coneix poc de la vida de Ibn Battuta posterior a la data de publicació de la Rihla. Podria haver segut nomenat qadi en Marroc.

Ibn Battuta va morir en Marroc en algun moment entre 1368 i 1377. Durant sigles el seu llibre va ser desconegut, inclús dins del món musulmà, pero en el sigle XIX va ser redescubierto i traduït a varis idiomes europeus. Des de llavors la fama de Ibn Battuta ha anat creixent i és ara una figura ben coneguda en l'Orient Mig.

En la medina de Tànger Ibn Battuta té un chicotet mausoleu familiar, que és lloc d'oració.

Obres

Despuix de retornar a casa dels seus viages en 1354, i per sugerència del governant mariní de Marroc, Abu Inan Faris, Ibn Battuta va dictar un relat en àrap dels seus viages a Ibn Yuzayy, un erudit a qui havia conegut prèviament en Granada. Eixe relat és l'única font de les aventures de Ibn Battuta. El títul complet del manuscrit pot traduir-se com Una obra mestra per a els qui contemplen les maravelles de les ciutats i les maravelles del viage (تحفة النظار في غرائب الأمصار وعجائب الأسفار , El teuḥfat an-Nuẓẓār fī Gharāʾib al-Asjār fī Gharāʾib al-Asjārrib al-Asjār). No obstant, a sovint li'l coneix simplement com Els viages (الرحلة , Rihla), en referència a una forma estàndar de lliteratura àrap.

No hi ha indicis de que Ibn Battuta haja pres notes o haja tingut algun diari durant els seus vintinou anys de viage. Quan va aplegar a dictar el relat de les seues experiències, va tindre que confiar en la memòria i els manuscrits produïts per viagers anteriors. Ibn Juzayy no va reconéixer les seues fonts i va presentar algunes de les descripcions anteriors com les pròpies observacions de Ibn Battuta. En descriure Damasc, La #Meca, Medina i alguns atres llocs d'Orient Mig, va copiar passages del relat de l'andalús Ibn Jubayr que havia segut escrit més de 150 anys abans.

De manera similar, la majoria de les descripcions de Ibn Juzayy de llocs en Palestina varen ser copiades d'un relat del viager de el XIII Muhammad al-Abdari.

Els erudits no creuen que Ibn Battuta va visitar tots els llocs que va descriure i argumenten que per a proporcionar una descripció completa de llocs en el món musulmà, es va basar en proves de sentides i va utilisar relats de viagers anteriors. Per eixemple, es considera molt poc provable que Ibn Battuta fera un viage pel riu Volga des de New Sarai per a visitar Bolghar i existixen sérios dubtes sobre una série d'atres viages, com el seu viage a Sana'a en Yemen, el seu viage de Balkh a Bistam en Khorasan i el seu viage per Anatolia.

L'afirmació de Ibn Battuta de que un magrebí cridat «Abu'l Barakat el bereber» va convertir les Maldives a l'islam es contradiu en una història completament diferent que diu que les Maldives es varen convertir a l'islam en acabant de que un tabrizi cridat Maulana Shaikh Yusuf Shams-ud realisara milacres -din segons el Tarikh, l'història oficial de les Maldives.

Alguns acadèmics també han qüestionat si realment va visitar China. Ibn Battuta va poder haver plagiat seccions sanceres de les seues descripcions de China preses d'obres d'atres autors com «Masalik al-absar fi mamalik al-amsar» de Shihab al-Umari, Sulaiman al-Tajir, i possiblement del Juwayni, Rashid al din i una romançada en Alexander. Ademés, la descripció de Ibn Battuta i els escrits de Marque Pol compartixen seccions i temes extremadament similars, en alguns dels mateixos comentaris, per eixemple, és poc provable que el tercer califa Uthman ibn Affan tinguera a algú en el mateix nom en China que va ser trobat per Ibn Battuta.

No obstant, inclús si la Rihla no es basa completament en lo que el seu autor va presenciar personalment, proporciona un relat important de gran part del món de el XIV. Ibn Battuta va usar concubinas com en Delhi. Es va casar en vàries dònes, es va divorciar a lo manco d'algunes d'elles, i en Damasc, Malabar, Delhi, Bukhara i les Maldives va tindre fills d'elles o de concubinas. Ibn Battuta va insultar als grecs com a «enemics d'Alá», borrachos i «menjadors de porcs», mentres que al mateix temps en Éfeso va comprar i va usar a una chica grega que era una de les seues moltes esclaves en la seua harem a través de Bizancio, Khorasan, Àfrica i Palestina. Varen passar dos décades ans que retornara novament per a averiguar qué li va succeir a una de les seues esposes i el seu fill en Damasc.

Ibn Battuta a sovint va experimentar un choc cultural en les regions que va visitar a on les costums locals dels pobles recent convertits no encaixaven en el seu orige musulmà ortodox. Entre els turcs i els mongols, es va sorprendre de la llibertat i el respecte de que gojaven les dònes i va comentar que al vore una parella turca en un bazar es podia supondre que l'home era el sirviente de la dòna quan en realitat era el seu marit. També va sentir que les costums de vestir en les Maldives i algunes regions subsaharianes en Àfrica eren massa reveladores.

Poc se sap sobre la vida de Ibn Battuta despuix de completar la seua Rihla en 1355. Va ser nomenat juge en Marroc i va morir en 1368 o 1369.

L'obra de Ibn Battuta va ser desconeguda fòra del món musulmà fins a principis de el XIX, quan el viager-explorador alemà Ulrich Jasper Seetzen (1767-1811) va adquirir una colecció de manuscrits en Orient Mig, entre els que es trobava un volum de 94 pàgines que contenia una versió abreviada del text de Ibn Juzayy. Tres extractes varen ser publicats en 1818 per l'orientaliste alemà Johann Kosegarten. Un quart extracte es va publicar a l'any següent. Els estudiosos francesos varen ser alertats de la publicació inicial per una extensa resenya publicada en el Journal de Savants per l'orientaliste Selvat de Sacy.

El viager suís Johann Ludwig Burckhardt va adquirir tres còpies d'un atre manuscrit resumit i les va llegar a l'Universitat de Cambridge. Va donar una breu descripció del seu contingut en un llibre publicat pòstumament en 1819. El text àrap va ser traduït a l'anglés per l'orientaliste Samuel Lee i publicat en Londres en 1829.

En la década de 1830, durant l'ocupació francesa d'Argèlia, la Bibliothèque Nationale (BNF) de París va adquirir cinc manuscrits dels viages de Ibn Battuta, dels quals dos estaven complets. Un manuscrit que conté solament la segona part de l'obra està datat en 1356 i es creu que és l'autógraf de Ibn Juzayy. Els manuscrits BNF varen ser utilisats en 1843 per l'orientaliste irlandés-francés Baró de Slane per a produir una traducció al francés de la visita de Ibn Battuta al Sudan. També varen ser estudiats pels erudits francesos Charles Defrémery i Beniamino Sanguinetti. A partir de 1853 varen publicar una série de quatre volums que contenen una edició crítica del text àrap junt en una traducció al francés. En la seua introducció, Defrémery i Sanguinetti varen elogiar les anotacions de Lee, pero varen criticar la seua traducció que, segons ells, caria de precisió, inclús en passages senzills.

En 1929, exactament un sigle despuix de la publicació de la traducció de Lee, l'historiador i orientaliste Hamilton Gibb va publicar una traducció a l'anglés de parts seleccionades del text àrap de Defrémery i Sanguinetti. Gibb havia propost a la Societat Hakluyt en 1922 que deuria preparar una traducció anotada de tota la Rihla a l'anglés. La seua intenció era dividir el text traduït en quatre volums, cada volum corresponent a un dels volums publicats per Defrémery i Sanguinetti. El primer volum no es va publicar fins a 1958. Gibb va morir en 1971, havent completat els tres primers volums. El quart volum va ser preparat per Charles Beckingham i publicat en 1994. El text imprés de Defrémery i Sanguinetti s'ha traduït ara a varis atres idiomes.

Publicacions

• The Travels of Ibn Batūta, Cambridge, 1829 (reed. digital Cambridge, 2012).
• Voyages d'Ibn Batoutah, tr. parell C. Defrémery et B.R. Sanguinetti, els 4 vols., París, 1853-1879.

• Voyages d'Ibn Batoutah, texte arabe, accompagné d'unix tr. parell C. Defrémery et B.R. Sanguinetti, vol. 4, i índex alfabètic de l'obra, París, 1858, en Google Books (viage d'Espanya: pp. 354-373).
• Estudis parcials per països, en GB.
• Ibn Battuta, A través de l'Islam, traducció: Serafín Fanjul i Federico Arbós, Aliança Editorial, 2005, Madrit, ISBN 84-206-4585-0 (1.ª ed., 1981).

Referències

Bibliografia

• (1906) Travancore State Manual, Travancore Government press.
• Apetz, Heinrich (1819). Descriptio terrae Malabar ex Arabico Ebn Batutae Itinerari Edita (en la, ar), Croecker. OCLC 243444596.
• Burckhardt, John Lewis (1819). Travels in Nubia, John Murray. OCLC 192612.
• (1977).«Cambridge History of Africa Vol. 3. From c. 1050 to c. 1600».Cambridge University Press.

183–231..

• . The text of these volumes has been used as the source for translations into other languages.
• .
• .
• .
• . First published in 1986, ISBN 0-520-05771-6.
• (1987).«The description of the travels of Ibn Baṭūṭṭa in Palestine: is it original?».Journal of the Royal Asiatic Society.119(2)

256–72.doi:10.1017/S0035869X00140651..

• . Reissued several claves. Extracts llaure available on the Fordham University site.
• .
• .
• .
• . This volume was translated by Beckingham after Gibb's death in 1971. A separate index was published in 2000.
• .
• (1973).«The mid-fourteenth century capital of Mali».Journal of African History.14(2)

195–208.doi:10.1017/s0021853700012512..

• (1929).«Ibn Baṭūṭṭa's journey to Bulghàr: is it a fabrication?».Journal of the Royal Asiatic Society.61(4)

791–800.doi:10.1017/S0035869X00070015..

• Kosegarten, Johann Gottfried Ludwig (1818). De Mohamedde ebn Batuta Arabe Tingitano ejusque itineribus commentatio academica (en la, ar), Croecker. OCLC 165774422.
• (1829).«The Travels of Ibn Batuta».Oriental Translation Committee.. A translation of an abridged manuscript. The text is discussed in Defrémery & Sanguinetti (1853) Volume 1 pp. xvi–xvii.
• (2000).«Corpus of Early Arabic Sources for West Africa».Marcus Weiner Press.. First published in 1981. pp. 279–304 contain a translation of Ibn Battuta's account of his visit to West Africa.

• (1981).«Proceedings of the Ninth Congress of the Union Européenne dones Arabisants et Islamisants: Amsterdam, 1st to 7th September 1978».Brill.

209–218..

• «MS Arabe 2287 (Supplément arabe 909)». Bibliothèque de France: Archive et manuscrits.
• «MS Arabe 2288 (Supplément arabe 911)». Bibliothèque de France: Archive et manuscrits.
• «MS Arabe 2289 (Supplément arabe 910)». Bibliothèque de France: Archive et manuscrits.
• «MS Arabe 2290 (Supplément arabe 908)». Bibliothèque de France: Archive et manuscrits.
• «MS Arabe 2291 (Supplément arabe 907)». Bibliothèque de France: Archive et manuscrits.
• (2008).«The enigma of 'Aydhab: a medieval Islamic port on the Ret Siga coast».International Journal of Nautical Archaeology.37

32–48.doi:10.1111/j.1095-9270.2007.00172.x..

• de Sacy, Selvat (1820). “Review of: De Mohamedde ebn Batuta Arabe Tingitano”. Journal dones Savants (15–25).
• de Slane, Baron (1843a). “Voyage dans la Soudan parell Ibn Batouta” (fr). Journal Asiatique 1 (March): 181–240.
• de Slane, Baron (1843b). “Lettre á M. Reinaud” (fr). Journal Asiatique 1 (March): 241–46.
• de Slane, Baron (1883–1895). Département dones Manuscrits: Catalogue dones manuscrits arabes (en fr), Bibliothèque nationale.
• Taeschner, Franz (1986). «Akhī», The Encyclopaedia of Islam. Volume 1: A–B, Brill, pp. 321–23.
• (1916).«Cathay and the Way Thither (Volume 4)».Hakluyt Society.

1–106.. Includes the text of Ibn Battuta's account of his visit to China. The translation is from the French text of Defrémery & Sanguinetti (1858) Volume 4.

• Chittick, H. Neville (1968). “Ibn Baṭṭūṭa and East Africa”. Journal de la Société dones Africanistes 38 (2): 239–41. doi:10.3406/jafr.1968.1485.

• (2006).«Journeys to the Other Shore: Muslim and Western Travelers in Search of Knowledge».Princeton University Press.

63–89.

• (1913).«Relations de voyages et textes géographiques arabes, persans et turks relatifs à l'Extrème-Orient du 8i au 18i siècles (Volumes 1 and 2)».Ernest Laroux.

426–37..

• (2008).«When Àsia was the World: Traveling Merchants, Scholars, Warriors, and Monks who created the "Riches of the East"».Dona Cape Press, Perseus Books..
• (2007).«Ibn Battuta».I.B. Tauris..
• (2002).«Travels with a Tangerine: A Journey in the Footnotes of Ibn Battutah».Picador..
• . Contains an introduction by Mackintosh-Smith and then an abridged version (around 40 percent of the original) of the translation by H.A.R. Gibb and C.I. Beckingham (1958–1994).
• (2005).«Hall of a Thousand Columns: Hindustan to Malabar with Ibn Battutah».John Murray..
• (2010).«Landfalls: On the Edge of Islam with Ibn Battutah».John Murray..
• (1911) Die Reise dones Arabers Ibn Baṭūṭa durch Indien und China (en de), Gutenberg. OCLC 470669765.
• (1994).«Ibn Baṭṭūṭa's journey in the north-eastern Balkans».Journal of Islamic Studies.5(2)

209–20.doi:10.1093/jis/5.2.209..

• .

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ibn Battuta.
• Vides Contades en RNE.
• Mapa comparatiu dels viages de Marque Pol i Ibn Battuta (en italià)
• Cartógrafos, exploradors i viagers musulmans
• Archivat el 18 de febrer de 2020 archivat en Wayback Machine.. En revista Alif Nûn n.º 47, març de 2007.
• Ibn Battuta en Biografies i vides
• Resenya de "A través de l'Islam" (en castellà)
  • Llibre 4; en àrap.
• Relat de viage revivint aventures de Ibn Battuta contat front a la seua tomba
• Documental sobre la seua vida https://www.youtube.com/watch?v=yc5gaWLP5fe
• Fundació Ibn Battuta