Agència Central d'Inteligència
La Agència Central d'Inteligència (en inglés: Central Intelligence Agency, o per les seues sigles, CIA)[nota 1] és un servici d'inteligència exterior de naturalea civil del govern federal d'Estats Units encarregat de recopilar, processar i analisar informació de seguritat nacional de tot lo món, per mig de l'utilisació d'inteligència humana. La CIA té les seues oficines centrals en Langley (Virginia), a pocs quilómetros de la capital nortamericana, Washington D. C.[3] Els seus empleats, per lo general, operen en les embaixades dels Estats Units repartides pel món.[4][5] És l'única agència d'inteligència nortamericana que goja d'independència, puix solament deu rendir contes al director d'Inteligència Nacional.[6] Pel poder del que goja l'agència, ha aplegat a ser considerada com un Estat dins de l'Estat.[7]
La CIA eixercita tres activitats principals i per les que s'ha distinguit: recopilar informació sobre governs estrangers, corporacions i individus; analisar eixa informació junt a senyes arreplegades per les seues agències germanes; i proporcionar una evaluació sobre inteligència per a la seguritat nacional, per a que aixina Estats Units enfoque les seues polítiques. Realisa o supervisa activitats encobertes i atres operacions tàctiques. Els seus ejecutores poden ser membres de l'agència, militars del Eixèrcit dels Estats Units o atres socis governamentals o privats.[8][9][10][11][12] L'agència té una considerable influència en política exterior gràcies a les seues divisions tàctiques, com la Divisió d'Activitats Especials.[13]
Els presuposts i el número d'empleats de la CIA són informació classificada. En 2013, últim any del que es té registre, gràcies a les revelacions sobre vigilància mundial d'Edward Snowden, extrabajador de la CIA i la NSA, va poder conéixer-se el presupost de les grans agències nortamericanes, incloent a la CIA, que per a 2013 tenia a la seua disposició 14.700 millons de dólars i l'integraven uns 21.575 empleats.[14] Açò la situa com l'agència d'inteligència en major presupost, superant a la NSA, en casi un 50%.[14][15] Posseïx l'entitat de capital de risc In-Q-Tel, que ajuda a finançar i desenrollar tecnologies d'interés com avions de reconeiximent i satèlits espia.[16] La CIA desenrolla operacions encobertes paramilitars[14] i posseïx divisions específiques per a la lluita contra el terrorisme o operacions cibernètiques, com la Information Operations Center (IOC).[17]
Documents desclasificados per la pròpia CIA o revelacions fetes pel Senat dels Estats Units a través dels successius Comités d'Inteligència[18] demostren que, a lo llarc de la seua història, la CIA ha planejat, intervingut, dirigit o eixecutat numerosos assessinats i intents d'assessinat d'importants personalitats polítiques,[19] colps d'Estat,[20] derrocaments de governs contraris a les posicions dels Estats Units,[20]entrenament i finançació d'organisacions terroristes o paramilitars, tortures,[21] vigilància massiva d'individus[22] o seqüestres selectius.[21] Periodistes i mijos del món han acusat a l'agència de violar les Convencions de Ginebra.[23] Se li imputa la violació de la Declaració Universal dels Drets Humans en haver realisat experiments en humans contra la seua voluntat,[24] haver cooperat en el tràfic de drogues en organisacions criminals,[25] haver aplicat tècniques d'interrogatori millorades, haver comés assessinats selectius (incloent l'us de drones)[26] i rendicions extraordinàries.[27]
Orige i propòsit
[editar | editar còdic]La CIA té els seus orígens en la Oficina de Servicis Estratègics (OSS), un servici d'inteligència creat durant la Segona Guerra Mundial per a coordinar les activitats d'espionage i atres operacions secretes contra les Potències de l'Eix dins de les Forces Armades d'Estats Units. El Acta de Seguritat Nacional de 1947 va establir l'Agència Central d'Inteligència, delimitant les seues funcions i alcanç —no police or law enforcement functions, either at home or abroad—.[28][29] La CIA es va convertir en la primera agència d'inteligència en temps de pau.[29]
D'acort en els seus presuposts fiscals filtrats en 2013, la CIA té cinc prioritats:
- Contraterrorisme: és la màxima prioritat actual i s'emmarca en la denominada per Estats Units guerra contra el terrorisme.[30]
- Evitar la proliferació d'armes nuclears i unes atres armes de destrucció massiva en nous països, senyalant-se a Corea del Nort com un dels seus objectius més difícils.[30]
- Protegir als líders d'Estats Units en l'estranger; en este apartat es descriu a Pakistan com un blanc intractable.[30]
- Contrainteligencia: se senyala a China, Rússia, Iran, Cuba i Israel com els seus objectius prioritaris.[30]
- Inteligència cibernètica.[30]
La CIA ha segut i és objecte de moltes crítiques en relació en els seus fallos en seguritat i contrainteligencia, els seus errors en els anàlisis de senyes, problemes de drets humans, investigacions externes i desclasificació de documents comprometedores, intentar influir en la opinió pública per mig de la propaganda i els mijos de comunicació, el tràfic de drogues i mentir al Congrés. En canvi, atres veus, com el desertor del bloc de l'Est, Ion Mihai Pacepa, han defés les actuacions de la CIA, descrivint-la com «la millor organisació d'inteligència del món» i argumentant que «les activitats de la CIA estan someses i controlades per un escrutini incomparable en les atres agències d'inteligència del món.»[31]
Estructura orgànica
[editar | editar còdic].svg)
En la seua estructura fonamental, la CIA posseïx una Oficina Eixecutiva i varis organismes, ademés de quatre directoris principals:
- El Directori d'Anàlisis: responsable de tota l'inteligència d'investigació i analítica.
- El Directori d'Operacions, es dedica a la recolecció d'inteligència de forma clandestina i accions encobertes (durant els primers tres lustres d'el XXI es va denominar Servici Nacional Clandestí).
- El Directori de Respal.
- El Directori de Ciència i Tecnologia. En 2015 la CIA va anunciar una série de plans per a la reorganisació i reforma radical de tota l'agència, de cara a actualisar-se per als nous reptes d'el XXI. Entre els canvis anunciats en el comunicat desclasificado es va contemplar la creació d'un quint directori, el Directori d'Innovació Digital.[32]
Oficina Eixecutiva
[editar | editar còdic]El Director de l'Agència Central d'Inteligència depén directament del Director Nacional d'Inteligència (DNI). En la pràctica, el DNI informa al Congrés i a la Casa Blanca. El Congrés posseïx distints mecanismes per a supervisar les activitats de la CIA, encara que en la pràctica el Congrés té una funció rectora. L'Oficina Eixecutiva facilita llabors de respal de la CIA a les forces armades d'Estats Units, per a que aixina l'informació arreplegada siga transmesa a les organisacions d'inteligència militar i es millore la coordinació en les activitats de camp. El director Adjunt de Respal Militar (Associate Director for Military Support), un oficial militar d'alt ranc, gestiona la relació entre la CIA i el Unified Combatant Command, qui produïx inteligència regional i consumix inteligència nacional; el director Adjunt és assistit per l'Oficina d'Assunts Militars (Office of Military Affairs) en la prestació de respal a totes les branques de l'eixèrcit nortamericà. En el Directori d'Operacions, un director adjunt associat per a Operacions Militars s'encarrega de l'inteligència humana clandestina i les accions encobertes en respal a les operacions militars.[33]
La CIA produïx inteligència a nivell nacional i la posa a disposició d'atres organisacions, per lo general a tota la comunitat d'inteligència.[34]
Directori d'Anàlisis
[editar | editar còdic]El Directori d'Inteligència produïx les fonts d'investigació per a qüestions estrangeres i intercontinentals considerades claus, com a alteracions geopolítiques o moviments antigubernamentals.[35] Posseïx quatre grups regionals d'anàlisis, sis grups transnacionals i dos unitats adicionals de respal.[36]
Directori d'Operacions
[editar | editar còdic]El Directori d'Operacions (anteriorment cridat Servici Nacional Clandestí) és responsable de la recolecció d'inteligència en l'estranger, principalment a través de fonts HUMINT clandestines i accions encobertes. El nou nom tendix a reflectir el seu paper com a coordinador de les activitats d'inteligència humana en el restant d'operacions HUMINT de la Comunitat d'Inteligència. El directori es va crear a raïl de la rivalitat de la CIA en el Departament de Defensa en qüestions d'influència, filosofia i presupost. A pesar d'això, el Departament de Defensa posseïx el seu propi servici d'inteligència clandestina global, el Servici Clandestí de Defensa (Defense Clandestine Service), que es troba baix el mando de la Agència d'Inteligència de la Defensa.[37]
L'actual estructura i organisació d'este directori és informació classificada.[38]
Directori de Respal
[editar | editar còdic]
El Directori de Respal té funcions administratives i d'organisació d'unitats específiques, entre les que s'inclouen l'Oficina de Seguritat, l'Oficina de Comunicacions i l'Oficina de Tecnologia de l'Informació. Les seues funcions també inclouen llabors de manteniment de senyes, seguritat, comunicacions i operacions financeres. Este Directori també té una Oficina de Capacitació a on es capten nous empleats i se'ls capacita en llabors de criptografia, vigilància o en formació paramilitar.[39]
Directori de Ciència i Tecnologia
[editar | editar còdic]El Directori de Ciència i Tecnologia es va crear per a investigar, crear i desenrollar equips d'alta tecnologia i atres equipaments. Moltes de les seues innovacions varen ser transferides a atres organismes d'inteligència o es varen utilisar en servicis militars. Per eixemple, el desenroll del famós avió espia O-2 de gran altitut va ser desenrollat per este Directori en cooperació en la Força Aérea d'Estats Units. La missió original del O-2 era obtindre imàgens clandestines d'àrees restringides de la Unió Soviètica.[40] Posteriorment estos avions s'utilisarien per a inteligència de senyals i atres llabors d'inteligència, baix el mando de la Força Aérea. Les imàgens d'inteligència obtingudes pels O-2 o la ret de satèlits de reconeiximent eren analisades per la DS&T, ara cridada National Photointerpretation Center (NPIC), a on treballaven analistes de la CIA i militars. Posteriorment el NPIC va ser transferit a la Agència Nacional d'Inteligència Geoespacial (NGA). La CIA sempre ha mostrat gran interés en l'us de tecnologia alvançada per a millorar la seua eficàcia. Este interés històricament ha tingut dos objectius principals:
- El millor aprofitament de la tecnologia i els recursos.
- Evolucionar tecnològicament per a competir contra les noves tecnologies que l'Unió Soviètica i els seus servicis d'inteligència (KGB) pogueren desenrollar.[41]
En 1999, la CIA va crear la firma de capital risc In-Q-Tel per a finançar i desenrollar tecnologies d'interés per a l'agència.[42] Esta firma ha permés la finançació d'empreses que desenrollen avions espia o satèlits.
Història de la CIA
[editar | editar còdic]L'Agència Central d'Inteligència va ser creada despuix de l'aprovació per part del Congrés d'Estats Units de la Llei de Seguritat Nacional de 1947, promulgada pel president Harry S. Truman. La seua creació es va inspirar en els èxits de la Oficina de Servicis Estratègics (OSS) durant la Segona Guerra Mundial, que havia segut dissolta en octubre de 1945, despuix del final de la guerra, i les seues competències transferides als Departaments d'Estat i de Guerra. En novembre de 1944, William J. Donovam, el creador de la OSS ya havia propost al president nortamericà, Franklin Roosevelt, crear una nova organisació baix la supervisió directa del President que «conseguira informació d'inteligència tant en métodos reconeguts com encoberts i al mateix temps, proporcionar-li una orientació estratègica a eixa inteligència i determinar els objectius nacionals en inteligència i compartir-la en les demés agències governamentals».[43] Este pla pretenia crear una poderosa agència que centralisara i coordinara a tots els servicis d'inteligència. També es va propondre que l'agència tinguera autoritat per a dur «a veta operacions subversivas en l'estranger pero sense eixercitar funcions policials o d'orde públic ni en Estats Units ni en l'estranger».[44]
Predecessors i fundació, de la OSS a la CIA
[editar | editar còdic]Despuix de la dissolució de l'Oficina de Servicis Estratègics (OSS) en l'immediata posguerra, les seues activitats, com s'ha mencionat anteriorment, varen passar a varis departaments del Govern d'Estats Units. El nom de "Central Intelligence Agency" (CIA) va ser posat sobre la taula a finals de 1945 pels alts mandos del Eixèrcit i la Marina James Forrestal i Arthur Radford en un Comité del Senat sobre Assunts Militars.[45] A pesar d'això, la creació d'una agència que centralisara totes les activitats d'inteligència era rebujada pels militars, el Departament d'Estat i el FBI.[43] No obstant, en giner de 1946, Truman va crear l'anomenada Autoritat Nacional d'Inteligència (National Intelligence Authority)[46] i la seua extensió, el Grup Central d'Inteligència (CIG), una organisació d'inteligència provisional independent i separada del restant de l'aparat del Estat baix autoritat directa del president.[47] En la posguerra també s'havia creat l'Unitat de Servicis Estratègics (SSU), un núcleu d'inteligència clandestina, que els seus actius varen ser transferits al CIG a mitan de 1946, creant l'Oficina d'Operacions Especials (ORSO), actual Directori d'Operacions. En setembre de 1947 va ser creada oficialment la CIA, junt al Consell de Seguritat Nacional, per la Llei de Seguritat Nacional de 1947.[48] El seu primer director va ser el contralmirante Roscoe H. Hillenkortter. En juny de 1948, la Directiva del Consell de Seguritat Nacional de l'Oficina de Proyectes Especials (National Security Council Directive on Office of Special Projects o NSC 10/2) va donar autoritat a la CIA per a realisar operacions encobertes «contra Estats o grups estrangers hostils o en apoyo d'Estats o grups estrangers amics»; pero, segons especificava, «les operacions deuen ser planificades i realisades de manera que el Govern d'Estats Units no puga tindre responsabilitat sobre elles i que no resulten evidents a ulls de persones no autorisades; en cas que foren destapades, el Govern d'Estats Units podrà negar qualsevol responsabilitat en elles».[49] En 1949, la Central Intelligence Agency Act va concedir i va autorisar a la CIA a usar procediment fiscals i administratius confidencials, al mateix temps que l'eximia de les llimitacions habituals en l'us de fondos del Govern federal. També permetia a la CIA mantindre en secret les seues organisacions, funcions, funcionaris, càrrecs, salaris o número de personal amprat. Simultàneament es va crear el programa PL-110 que tenia per objectiu proporcionar respal econòmic i donar noves identitats a desertors o grups de persones cridats «estrangers essencials».[50]
Guerra Freda
[editar | editar còdic]Estes seccions comprenen la seua història des de la seua fundació fins a 1991. Per a una major precisió, les seues operacions s'han dividit per continents i seguint un orde cronològic propi en cada secció. Cal recordar que els majors èxits no es coneixen, perque l'operació més exitosa és aquella que complix els seus objectius sense que l'agència haja segut identificada com l'autora. Va aplegar a contar en un gran entramat d'agents, era reconeguda com la millor pagadora i disponia de grans incineradora capaces de cremar tonellades de paper al dia en informació innecessària.
Europa
[editar | editar còdic]Despuix de la seua creació, va començar les seues operacions en Europa en 1947. La seua primera intervenció de relleu va ocórrer en Itàlia en 1948, durant la campanya de les eleccions generals de 1948. En aquelles eleccions, el Partit Comuniste i el Partit Socialiste es varen presentar junts, lo que constituïa una possibilitat real de que guanyaren les eleccions. Davant això, la CIA, en colaboració en la dreta italiana, va organisar una campanya contra l'esquerra a través de cartes, programes de radi i publicacions de llibres i periòdics a on «advertien als italians de les nefastes conseqüències que duria una victòria del comunisme». La revista CLAVE també va respalar la campanya colocant en portada alíder democristiano Alcide De Gasperi i anunciant que «una victòria de l'esquerra posaria a Itàlia a la vora de la catàstrofe».[51] La pròpia CIA va admetre haver proporcionat un milló de dólars als «partits de centre»;[52] ademés va ser acusada de publicar de manera encoberta cartes falses en la finalitat de perjudicar als dirigents del PCI.[53] Mentres, els democristianos atacaven a la coalició d'esquerres declarant que en els països socialistes «la gent es menja als seus propis fills» o que «en la cabina de votació, Deu et veu, Stalin no».[54] L'agent de la CIA Felton Mark Wyatt, diria sobre l'entrega de diners als democristianos:
La democràcia cristiana va acabar conseguint la majoria en les eleccions per un folgat marge.[56]
Durant els últims anys de la década de 1940 i principis dels anys cinquanta, Estats Units i els seus països aliats europeus varen reconstruir la ret d'inteligència en Europa. Un dels seus principals artífexs va ser Reinhard Gehlen, antic oficial de la Wehrmacht de la Alemània nazi reclutat per Estats Units a través de la Operació Paperclip, i la seua organisació, la Organisació Gehlen. Gehlen i la seua organisació varen ser durant anys «els ulls i oïts de la CIA en Europa», ademés dels precursors dels actuals Servicis Secrets Alemans, el BND.[57] L'Organisació Gehlen estava formada per antics agents de l'inteligència nazi, que posseïen valiosa informació del bloc soviètic, obtinguda durant la guerra.[58] El número de persones que treballaven per a Gehlen va oscilar entre 350 i 4000 i molt provablement va superar el miller d'agents (vore Ret Stay Behind).[58] Reinhard Gehlen va ser més vesprada el primer director de l'inteligència d'Alemània occidental.[59] Les numeroses activitats de l'organisació ―operacions encobertes, sabotages o infiltracions― eren finançades i controlades per la CIA.[60] Per aquells anys, la CIA també va encapçalar un acort secret conegut com Demagnetize l'objectiu del qual era frenar la creixent influència dels partits comunistes d'Itàlia i França, en colaboració en els servicis secrets italians, els Servizio Informazioni Forze Armate.[61] Demagnetize seria el principi de la futura estratègia de la tensió. Alguns dels primers fracassos de la CIA en Europa varen ser la cridada Subversión d'Albània (Albanian Subversion), un fallanc intent de la CIA i el EL MEU6 britànic, utilisant expatriats albanés i agents no comunistes dels servicis d'Itàlia, Grècia (vejau Guerra civil grega) o Yugoslàvia, per a realisar operacions encobertes en la finalitat de desestabilisar el Govern albanés.[62] L'operació va ser ràpidament frustrada quan un talp soviètic va descobrir i va comunicar els plans a l'Unió Soviètica, que ràpidament li'ls va transmetre a la pròpia Albània. Un atre notable fracàs de la CIA va ser la operació Ore (1954-1956), que consistia en excavar un túnel baix la Berlín dividida en la finalitat d'interceptar les comunicacions del quarter general de l'Unió Soviètica en la ciutat.[63] L'operació es va vore frustrada per l'existència d'un agent doble en els servicis britànics, que colaboraven en la CIA, George Blake. En canvi, un dels seus èxits va ser el descobriment de SMERSH. En 1960, l'espionage d'Estats Units sobre la Unió Soviètica va quedar al descobert en el incident de l'O-2, un succés que va deixar en evidència a Estats Units a nivell internacional, puix en principi va negar l'incident.[64]
Durant tota la Guerra Freda les operacions de la CIA i la OTAN en general en Europa varen girar entorn a la estratègia de la tensió, que es dividia en distints tentàculs en varis països, el major d'ells va ser Gladio, en Itàlia, si be les operacions s'estenien a Àustria, Bèlgica, Chipre, Finlàndia, França, Alemània, Grècia, Noruega, Països Baixos, Portugal, Regne Unit, Espanya, Suècia, Suïssa i Turquia.[65] L'operació Gladio és la més célebre de les operacions encobertes de la CIA en Europa, tant per la seua llongitut en el temps com per les seues implicacions en l'història d'Europa occidental. Creada al voltant de la década de 1950, la seua existència va ser reconeguda pellavors Director de la CIA William Colby en 1979[66] i confirmada pel President del Consell de Ministres d'Itàlia Giulio Andreotti en 1990. L'operació Gladio era una ret secreta anticomunista que per mig d'organisacions paramilitars, atentats terroristes, propaganda i operacions de falsa bandera (a l'objecte d'organisar montages) va intentar debilitar i criminalisar principalment al Partit Comuniste Italià, el major partit comuniste del món capitaliste.[67][68] Encara que mai va haver cap condena en ferma, l'historiador suís Daniele Ganser sosté que en Gladio també estaven involucrats els servicis secrets italians, elements de l'extrema dreta, incloent organisacions terroristes (ej. Ordine Nuovo) i el Govern italià, que durant tota la Guerra Freda va estar en mans de la democràcia cristiana.[69] Les seues activitats es varen intensificar durant els cridats anys de plom en la década de 1970, a on molts atentats de l'extrema dreta varen ser premeditadamente atribuïts a les organisacions d'esquerra com les Brigades Rojas, en la finalitat de desprestigiar al PCI que obtenia aproximadament un terç dels vots. Segons el periòdic italià Il Messaggero (1984) a lo manco un membre de la extrema dreta italiana lligada a Gladio podria haver participat en la matança d'Atocha de 1977, en Espanya ―també s'especula la seua participació en eixe país en els successos de Montejurra i el Cas Scala―.[70]
Alemània Occidental va ser l'atre país en importància per a l'agència en Europa occidental despuix d'Itàlia. Una de les majors operacions dels servicis secrets va ser la violació sistemàtica del secret postal en la República Federal des de la seua constitució i fins a la década de 1970.[71] En el seu llibre Alemània vigilada. El control de correus i teléfons en l'antiga República Federal, l'historiador de l'Universitat de Freiburg Josef Foschepoth, sosté que durant décades l'Alemània capitalista va confiscar, va obrir i va destruir uns 100 millons d'enviaments postals procedents de l'Alemània comunista, sifra que ascendix a entre 250 i 300 millons d'expropiacions si se li sumen els procedents de països aliats.[71]
Foschepoth dia:
Foschepoth també indaga que entre 1951 i 1968, es varen mamprendre en la RFA més de 200 000 processos contra comunistes i izquierdista ―inclosa l'illegalisació del Partit Comuniste (KPD) en 1956― i que 10 000 persones varen ser encarcerades per esta condició.[71] Ademés, millons de persones varen estar baix vigilància o no se'ls va permetre accedir a determinats llocs de treball per la seua ideologia.[71] Alguns autors sostenen que en el transcurs de la Guerra Freda el Govern alemà era de facto un governe títaro d'Estats Units, que tenia com a braç ejecutor a la CIA i al BND alemà.[72] La mort dels líders del grup Fracció de l'Eixèrcit Rojo (RAF) en 1976 i 1977 és un tema de controvèrsia en el que s'especula que l'inteligència occidental i l'Estat de la RFA varen poder eixercitar un paper determinant.[73][74]
Dins del bloc socialiste potser els seus majors èxits varen ser en l'espionage de la Unió Soviètica, puix entre 1970 i 1990 la CIA va conseguir controlar i monitorizar en eficàcia el creiximent econòmic del país, aixina com la seua despesa, operacions militars i potencial nuclear.[75][76]
Amèrica
[editar | editar còdic]Per a major comoditat, les operacions en este continent s'han dividit en dos seccions.
Amèrica del Nort
[editar | editar còdic]Les activitats de la CIA en esta part d'Amèrica es varen desenrollar en Canadà i principalment en Estats Units, el seu país d'orige. Cal destacar que segons els estatuts de la CIA, l'agència té prohibit desenrollar les seues activitats d'inteligència dins del país i desenrollar activitats identificades com a policials,[44] no obstant, durant la Guerra Freda, l'agència va violar estes normes de manera sistemàtica.
Les primeres operacions de la CIA varen girar entorn a l'establiment d'una série de programes illegals i clandestins[77] en els que s'experimentava en sers humans, en ocasions en contra de la seua voluntat, per a conseguir el control mental dels individus per mig de l'us de drogues (LSD), medicaments i atres químics i més tarde aplicar estes «tàctiques» a programes d'interrogatori i tortura.[78] Estos programes, iniciats per l'agència en la década de 1950 i clausurats oficialment en 1973, varen tindre lloc en universitats, fundacions d'investigació, hospitals i presons tant d'Estats Units com de Canadà, i va contar en la participació d'empreses farmacèutiques, com Sandoz, actual Novartis.[79] El més célebre d'estos programes va ser MK ULTRA, que seria posteriorment investigat i tret a la llum per la Comissió Rockefeller i el Comité Church del Senat.[80]
Canadà va cooperar en Estats Units fent llestes de comunistes i simpatisants entre la década de 1950 i 1980, fichant a 16 000 i 50 000 persones respectivament.[81] A lo llarc de la Guerra Freda, la CIA va desenrollar intenses campanyes de propaganda en l'interior d'Estats Units, com la cridada Creuada per la Llibertat, un intent d'evitar que el públic sabera que els fondos de Radi Liberty provenien de la CIA. (vejau la secció influència de la CIA en l'opinió pública).[82]
Entre 1952 i 1975, la CIA i la NSA varen desenrollar programes per a interceptar el correu i comunicacions de ciutadans nortamericans (vejau Proyecte SHAMROCK i Proyecte MINARET).[83] Durant les protestes en Estats Units contra la guerra de Vietnam, la CIA, en cooperació en el programa COINTELPRO del FBI, va vigilar a unes 7000 persones involucrades en els moviments antibélicos[84] i tenia archius de 1000 organisacions i 300 000 civils —Operació MHCHAOS.[85]
Els abusos d'autoritat de l'agència, el escàndal Watergate que va contar en la participació d'exagentes de la CIA, les investigacions que varen traure a la llum les seues operacions, com els intents d'assessinat o l'espionage illegal en Estats Units, varen fer que el Congrés intentara supervisar més de prop a l'agència, a l'hora que el «Watergate» va obrir la caixa dels trons sobre la seua participació en l'intent d'invasió de Cuba.[86] La successió d'acontenyiments en els que la CIA estava involucrada, incloent alguns de la vida política del país, va fer que l'agència caiguera en desgràcia davant l'opinió pública entre la década de 1970 i 1990.[87]
América Central i del Sur
[editar | editar còdic]
La primera operació d'importància en esta zona del planeta de la CIA va ser la Operació PBSUCCESS que desembocaria en el Colp d'Estat en Guatemala de 1954 contra el Govern democràticament elegit de Jacobo Arbenz Guzmán, principalment pels perjuïns sofrits per la multinacional nortamericana United Fruit Company per la reforma agrària promulgada pel Govern.[88] Este colp va posar fi al periodo inaugurat en Guatemala despuix de la Revolució de 1944 en Guatemala. Estats Units intervindria en Guatemala en successives operacions encobertes de la CIA, ademés va recolzar al Govern en la Guerra Civil contra la Unitat Revolucionària Nacional Guatemalteca. Despuix de la Revolució Cubana en 1959, el temor d'Estats Units a que Cuba es convertira en el primer país del bloc soviètic en Amèrica —a pesar de que en un principi els revolucionaris cubans varen intentar un acostament a Estats Units— varen dur a que la CIA realisara operacions encobertes en l'illa i finançara i suministrara armes als exiliats cubans que varen protagonisar la fallanca invasió de Baïa Cochinos de 1961,[89] moment en el que Fidel Castro declararia el caràcter socialiste de la revolució. Des de llavors la CIA va intentar en numeroses ocasions assessinar a Fidel Castro —fets que varen quedar demostrats despuix de la desclasificació de la colecció de documents anomenada «joyes de la família» en 2007.[90] En 1962, la CIA va operar els vols d'O-2 que varen descobrir els siges de missils que els soviètics estaven instalant en Cuba. La CIA també seria acusada d'implicació en l'atentat terroriste de 1976 contra el Vol 455 de Cubana, perpetrat per exiliats cubans que tindrien vínculs en l'agència (informació desclasificada en 2005 va demostrar va mostrar que la CIA sabia que exiliats cubans planejaven bombardejar un avió cubà)[91] i d'igual manera en l'atentat contra el buc espanyol Serra Aránzazu de 1964.[92] La CIA també participaria, en colaboració en l'Eixèrcit de Bolívia, en la captura i eixecució clandestina del célebre guerriller comuniste Ernesto Che Guevara.[93]
La Operació Còndor va ser una gran operació portada a terme pels governs d'Amèrica del Sur durant la Guerra Freda que va contar en el respal de la CIA.[94] En ella varen participar directament els Governs ―a sovint dictadures militars― d'una gran part dels països suramericans en la finalitat de coordinar-se per a la mort, desaparició, detenció, vigilància, seguiment o interrogatori d'aquelles persones considerades subversivas o contràries al pensament polític o ideològic dels règims de la regió.[95] Estats Units, tenint a la CIA com el seu braç ejecutor, va proporcionar finançació, informació d'inteligència, tecnologia, manuals, i va ajudar en la coordinació de les operacions de repressió[96] als Governs de Chile (dictadura d'Augusto Pinochet), Argentina (dictadura de Videla), Brasil (dictadura militar en Brasil), Paraguai (dictadura de Stroessner), Uruguai (dictadura cívic-militar de 1973-1985), Bolívia (Governs militars de 1964 a 1982) i, en menor proporció, Perú, Colòmbia, Veneçola i Equador. D'esta forma, estos països varen desnugar, principalment entre la década de 1970 i 1980, una gran maquinaria de repressió, sobretot contra militants de l'esquerra política i revolucionària, a través de numerosos instruments com els esquadrons de la mort en El Salvador,[97] Uruguay o Guatemala, organisacions d'extrema dreta que varen cooperar en les llabors de repressió i batallons paramilitars i parapolicials creats i finançats pels Estats.
En Chile, la CIA va instigar i va finançar de manera directa el Colp d'Estat de 1973 contra Salvador Dellà i el seu Govern de la Unitat Popular, recolzant a la prensa opositora al Govern, com el periòdic El Mercuri,[98] o assessinant directament a personalitats com René Schneider[99] (vejau Informe Hinchey i Proyecte FUBELT). En Argentina, mils d'individus varen ser torturats, assessinats desapareguts en el marc del cridat Procés de Reorganisació Nacional i els Vols de la mort, a on els detinguts eren llançats vius des d'avions a el mar.[100] Les pràctiques de tortura varen ser generalisades, la CIA ací va suministrar els cridats Manuals de la Tortura, desclasificados per el Pentágono en la década de 1990.[101] El Grup Tossal en Perú i la Aliança Americana Anticomunista en Colòmbia, entre unes atres, varen completar l'entramat d'organisacions partícips en l'Operació Còndor. Els Archius del Terror, trobats en Paraguay en la década de 1990, varen traure a la llum mils de documents sobre les operacions de terrorisme d'Estat practicat en Sudamérica dins de «Condor». Gràcies a estos archius es calcula que l'Operació Còndor va ser responsable de la mort d'unes 50 000 persones, la «desaparició» d'atres 30 000 i la detenció i repressió d'unes 400 000 persones.[102]
En la década de 1980, l'Agència Central d'Inteligència va intentar derrocar al Govern revolucionari del Front Sandinista de Lliberació Nacional (FSLN) en Nicaragua, primer per mig d'operacions encobertes —inclós el minat de ports i atres sabotages— i despuix en l'armat i finançació de la Contra nicaragüense.[103] Els diners enviats a la Contra provenia de les vendes clandestines d'armes a Iran, que en Estats Units va desembocar en el Escàndal Iran-Contra despuix del seu descobriment, lo que va detindre la finançació d'estes guerrilles contrarrevolucionarias.[104] No obstant, existixen investigacions que apunten a que la finançació de la Contra va continuar en diners procedents del narcotràfic, en la CIA jugant un important paper.[105]
El govern de Cuba va publicar en 2005 un documental titulat "Operació Pantomima", que mostra una entrevista de 1961 en ellavors capturat agent de la CIA, John Mepples Spirito, qui afirma que l'agència nortamericana va ser responsable del assessinat delíder del Partit Lliberal de Colòmbia i candidat presidencial d'eixe país en idees socialistas, Jorge Eliécer Gaitán, ocorregut en 1948. En el documental, Spirito diu que l'agència va intentar sobornar a Gaitán per a que abandonara la política a canvi d'una nova vida en Roma o París per a ell i la seua família. Segons Spirito, quan Gaitán es va negar a acceptar el soborn de l'agència, la CIA va planificar el seu assessinat, utilisant a l'antic colaborador de l'embaixada nortamericana en eixe país, Juan Rosegue Serra. L'assessinat va dur com a conseqüència protestes violentes a nivell nacional conegudes com el "Bogotazo" i un periodo de violència entre simpatisants dels llavors partits tradicionals de Colòmbia (Lliberal i Conservador), que es va estendre durant 10 anys en tot el país en saldo de més de 200.000 morts,[106] pero les seues seqüeles varen quedar vigents a través del conflicte armat intern que sofrix el país des de 1960 en saldo, segons càlculs fets per historiadors colombians, de 220.000 morts aproximadament i més de 6 millons de víctimes entre desapareguts, amenaçats, torturats, seqüestrats, desplaçats i violades per al cas de dònes i chiquetes.[107]
Àfrica
[editar | editar còdic]
Durant la Guerra Freda la CIA va intervindre en varis països d'Àfrica per mig d'operacions encobertes i atres accions. En la década de 1960, Estats Units i Bèlgica varen intervindre per mig dels seus servicis d'inteligència en la política de la República Democràtica del Congo. Creent que Patrice Lumumba, primer president del país despuix de la seua independència de Bèlgica, s'alinearia en el bloc soviètic, la CIA, va ajudar a instigar el seu assessinat en giner de 1961. Originalment varen planejar assessinar-ho ells mateixos, pero açò va ser abandonat. Lumumba va ser arrestat més vesprada per Mobutu respalat per Estats Units en setembre de 1960 i enviat a Katanga, a on va ser eixecutat per separatistes respalats per Bèlgica.[108] En el XXI, el Govern nortamericà[108] i belga[109] varen reconéixer la seua implicació en el seu assessinat. Més vesprada el dictador Mobutu seria recolzat per Estats Units i atres països europeus.[110] S'especula que en el derrocament del president de Ghana Kwame Nkrumah en 1968 varen participar unitats de la CIA, segons declaració del propi Nkrumah, si ben no existixen proves que ho confirmen i es creu que l'implicació d'Estats Units es va deure a una operació de desinformació orquestada per la KGB.[111]
La CIA va intervindre en la guerra civil d'Angola des de 1975, entrenant i contractant empreses militars privades i mercenaris de diversos països europeus, aixina com a UNITA i al FNLA —dretans, que lluitaven en la guerra contra el Moviment Popular de Lliberació d'Angola —izquierdista i recolzat per alguns països del bloc socialiste.[112] Des de la década de 1980, la Administració Reagan va recolzar a la anticomunista UNITA, liderada per Jonas Savimbi.[112][113]
La guerra civil es donaria per finalisada en 2002 en la victòria del Moviment Popular de Lliberació d'Angola. La CIA també va desenrollar operacions encobertes de distinta naturalea en països com Sudan, Kènia, Suràfrica o Somàlia.
Àsia
[editar | editar còdic]contra països estrangers entre 1949-1987 en tot lo món |
|---|
Per mig de la Operació Ajax, la CIA va participar en el Colp d'Estat en Iran de 1953,[114] instigat per Estats Units i el Regne Unit —per la nacionalisació de la indústria petrolera en Iran en 1952, les principals empreses de la qual perjudicades eren britàniques—.[114][115] En el surest asiàtic la OSS i després la CIA varen realisar operacions encobertes, paramilitars i d'anàlisis en Indochina des de la década de 1940 fins a la década de 1960, a on va cooperar en l'inteligència francesa, que es nutria financerament del narcotràfic (vore Implicació en el tràfic de drogues).[116] La CIA també va tindre un programa d'operacions encobertes en el Tibet entre la década de 1950 i la de 1970, que consistia en influir en la regió per mig de la propaganda,[117] en cooperació en atres departaments.[118]
Des de la década de 1960, el Govern d'Estats Units va tractar de frenar el creixent poder del Partit Comuniste d'Indonèsia, que en els seus tres millons de membres era el major partit comuniste del món capitaliste. Entre 1965 i 1966, despuix d'un fallanc colp d'Estat, es va desnugar una brutal persecució governamental anticomunista en Indonèsia, a on entre 200 000 i un milló de comunistes o persones acusades de ser-ho varen ser assessinades,[119] fet que la pròpia CIA va denominar com «un dels pijors assessinats en massa del sigle XX»[120][121] —les estimacions més acceptades parlen de més de 500 000 assessinats i un total de 2 millons d'indonesis represaliados—.[122] La CIA està acusada de preparar i donar llistes de comunistes al Govern indonesi, alguna cosa que la CIA nega i que no està confirmat. Lo que si està confirmat és que agents de la CIA i membres de la embaixada nortamericana varen donar una llista d'a lo manco 5000 sospitosos de ser comunistes;[123] atres autors senyalen que la CIA va participar directament en les porgues.[120]
El PKI va ser completament desmantellat. Durant la guerra de Vietnam la CIA va dissenyar el Programa Phoenix, eixecutat per Vietnam del Sur i cossos d'èlit del Eixèrcit d'Estats Units, que tenia per objectiu l'identificació i «neutralisació» d'aquelles persones que recolzaven i sostenien l'infraestructura civil que sostenia al Front Nacional de Lliberació de Vietnam, més conegut com Viet Cong.[124] Oficialment en vigor entre 1965 i 1972, l'operació va conseguir «neutralisar» a 81 740 sospitosos de colaborar, informar o espiar per al Viet Cong; d'ells, es calcula que entre 26 000 i 41 000 varen ser assessinats.[125][126] El programa va ser investigat en una série de sessions del Congrés d'Estats Units, moment en el que va ser descontinuado oficialment, encara que supostament va ser substituït per una operació de nom en còdic «F-6».[127]
Des de la intervenció soviètica en Afganistan en 1979, Estats Units va escomençar a finançar als muyahidines ―fonamentalistes islàmics― que lluitaven contra el Govern afgà i el Eixèrcit soviètic.[128] D'esta forma la CIA va començar la operació Cicló, que es convertiria en una de les seues operacions més llargues i cares,[129] encara que l'informació disponible apunta a que la CIA no va actuar sobre el terreny, sino a través de, per eixemple, els servicis secrets pakistaní. S'estima que la CIA va canalisar a través de «Cicló» més de 3200 millons de dólars als combatents afgans ―encara que l'aportació econòmica total d'Estats Units podria haver ascendit a més de 20 000 millons―,[130] mentres que el ISI pakistaní va entrenar a uns 100 000 insurgents. Els muyahidines també varen rebre el respal d'atres països com Regne Unit, Aràbia Saudita o China, entre uns atres. Els muyahidines varen conseguir derrocar el govern socialiste de la República Democràtica d'Afganistan i que els soviètics es retiraren, moment en ell es va donar per finalisada l'operació Cicló.[131] Les crítiques a l'operació se centren que els mils de millons de dólars i armes donades als muyahidines haurien servit per a la posterior formació d'Al-Qaeda —bin Laden va ser muyahidín en Afganistan— i l'establiment de la República Islàmica d'Afganistan —governada pels talibán, molts d'ells antics muyahidines—.[132] També es va criticar la desproporcionada finançació donada a Gulbudin Hekmatiar, líder d'Hezbi Islami.[133]
Década de 1990 i XXI
[editar | editar còdic]En 1990, durant la reunificació alemana, la CIA va conseguir fer-se baix estranyes circumstàncies en els Archius Rosenholz, que supostament contenien els noms reals dels agents que varen treballar per al servici d'espionage estranger de l'antiga Alemània Oriental, el Hauptverwaltung Aufklärung.[134] Despuix del seu anàlisis va quedar clar que més del 90% dels noms que contenien mai havien treballat per a l'organisació; els archius varen ser tornats a Alemània en 2003.[134]
En 1991, possiblement per les repercussions de l'escàndal Iran-Contra es va promulgar la Intelligence Authorization Act, que redefinia els requisits i controls del poder llegislatiu sobre les operacions encobertes i atres operacions secretes en un intent per llimitar el poder de la CIA en determinats assunts.[135]
Al Qaeda i la «Guerra contra el terrorisme»
[editar | editar còdic]_-a.jpg)
La CIA sempre s'havia enfrontat al terrorisme d'orige estranger i en 1986 va establir el Centre de Contraterrorisme (Counterterrorism Center), els directors del qual permaneixen en l'anonimat, per a tractar el problema. Encara que al principi va tindre que enfrontar-se a un terrorisme de tipo secular, l'agència va localisar brots creixents de terrorisme islamiste en diferents llocs. En giner de 1996, la CIA va crear la cridada Bin Laden Issue Station, operativa fins a 2005 i integrada en el Centre Nacional Antiterroriste, per a rastrejar a Osama bin Laden. Al-Fadl, que va desertar i es va entregar a la CIA en 1996, va començar a oferir una nova visió sobre elíder d'Al Qaeda: ademés d'antic muyahidín i persona que finançava al terrorisme, era un dels seus organisadors. L'agent especial del FBI Donen Coleman (qui junt en el seu companyer Jack Cloonan havia segut "destinat" a la «Estació Bin Laden») ho va cridar «la pedra Rosetta d'Al Qaeda».[136]
En 1999, el cap de la CIA, George Tenet, va posar en marcha un gran pla per a bregar en Al-Qaeda.[137] En l'any 2000, la CIA i la USAF, per mig de vols sobre Afganistan en avions no tripulats de reconeiximent Predator, varen obtindre fotografies provablement de Bin Laden. Per la seua banda, segons la BBC, la Agència de Seguritat Nacional (NSA) va poder accedir des de la década de 1980 a més de 2000 minuts de conversacions telefòniques de Bin Laden gràcies als seus satèlits.[138] Cofer Black (exdirector del CTC), entre uns atres, va defendre que es devia armar als Predator en missils i assessinar a bin laden i atres líders del-Qaeda. Des del 4 de setembre de 2001, una semana abans de l'11-S, els drones de reconeiximent varen escomençar a portar armes en els seus vols.
11 de setembre de 2001
[editar | editar còdic]
Poc despuix del 11-S, el New York Claves va donar a conéixer a raïl de l'atentat que una oficina de camp de la CIA en Nova York havia segut destruïda pels atacs.[139] Segons fonts anònimes de la CIA, mentres es realisaven les tasques de rescat al voltant del WTC, un equip especial de la CIA es va dedicar a buscar entre les enrunes copies digitals i en paper de documents classificats.[139] Este procediment, prèviament entrenat, es va adoptar décades arrere pel assalte a l'embaixada d'Estats Units en Teheran en 1979. Encara que no es va confirmar si l'agència va recuperar la seua informació secreta, si es coneix que els agents varen conseguir escapar sano y salvo.[139]
La CIA va insistir que els atacants no podien ser conscients de que l'agència operava en el World Trade Center 7, a pesar de que esta sucursal va ser sèu de moltes investigacions sobre assunts criminals importants i terrorisme. Segons pareix el centre va investigar els atentats d'agost de 1998 contra les embaixades nortamericanes en Àfrica, aixina com el ataque en el USS Cole d'octubre del 2000. De totes formes, la sèu que la CIA tenia en el WTC operava baix l'apariència d'una atra agència federal el nom de la qual no ha transcendit. En els mesos posteriors a l'11-S es va produir un gran aument de solicituts per a treballar en la CIA; segons la pròpia agència, esta rep entre 500 i 600 solicituts a la semana, pero en els mesos posteriors als atentats eixa cantitat de solicituts es va tornar diària.[140]
El paper de la CIA va ser durament criticat despuix dels atentats de l'11-S per no haver evitat els atacs. El seu llavors director, Tenet, va rebujar les crítiques, citant els esforços de la CIA contra Al Qaeda realisats des de feya dos anys i «les condicions de l'agència per a respondre en rapidea i eficàcia a qualsevol atac en el santuari afgà i en els atres 192 països del món».[141] El president George W. Bush, el mateix 11 de setembre, va involucrar a la CIA i la Comunitat d'Inteligència per a planificar les futures accions en el seu discurs a la nació:
En una reunió en Camp David el 15 de setembre de 2001 es va aprovar el pla propost per George Tenet per a començar una guerra secreta en el que agents paramilitars de la CIA cooperarien en les guerrilles anti-talibán en Afganistan. El pla va ser firmat per Bush al sendemà, i més vesprada s'ampliaria a bombardejos de precisió aéreus en cooperació en chicotets equips d'operacions especials.[142] Entre el 25 i 27 de novembre de 2001 es va produir una gresca de presoners talibán en la presó de Qala Jangi, que es va saldar en la mort de l'oficial de la CIA Johnny Mike Spann, el primer nortamericà fallit en combat en la guerra d'Afganistan.[143]
Canvis en la Comunitat d'Inteligència de 2004
[editar | editar còdic]Actualment, la CIA deu rendir contes al Director Nacional d'Inteligència (DNI). Elloc i l'oficina del DNI es va crear en 2004 per la Intelligence Reform and Terrorism Prevention Act, atribuint-se algunes funcions que abans havien segut de la CIA. En el 2008 es va promulgar una nova llei que enfortia el paper del DNI dins de l'organigrama de l'inteligència nortamericana.[144] Abans de 2004, el director de la CIA supervisava a la totalitat de la Comunitat d'Inteligència i actuava com el principal assessor d'inteligència del President; les noves lleis varen llimitar les seues funcions. Les 16 agències de la Comunitat d'Inteligència varen passar a estar baix l'autoritat del Director Nacional d'Inteligència.
Guerra d'Iraq
[editar | editar còdic]Fòra o no fòra per l'inteligència de la que va dispondre, la Administració Bush va justificar la invasió d'Iraq de 2003 en la falsa premissa de que eixe país tenia o estava desenrollant armes de destrucció massiva.[145] Alguns empleats de la CIA es varen queixar de la pressió indeguda de l'administració sobre els analistes de l'agència per a que aplegaren a certes conclusions que recolzaren les posicions polítiques del Govern respecte a Iraq.[146]
La Divisió d'Activitats Especials de la CIA (SAD) i els seus equips paramilitars varen ser els primers en aplegar a Iraq, casi un any abans de l'invasió, en juliol de 2002. Una volta en el país, varen preparar el terreny per a la posterior arribada del Eixèrcit d'Estats Units. Membres del SAD i Forces Especials de l'Eixèrcit dels Estats Units varen organisar la Peshmerga kurdo per a conseguir derrotar a l'organisació Ansar a l'Islam ―vinculada a Al Qaeda― abans de l'invasió. La derrota d'esta organisació en el Kurdistan iraquí va ser important, puix despuix de l'arribada de les forces nortamericanes hauria segut una considerable força hostil.[147][148] Els equips SAD de la CIA també varen portar a terme missions de reconeiximent d'alt risc despuix de les llínees iraquí en la finalitat d'identificar objectius clau i líders. Estes missions perfilarien els atacs inicials contra Sadam Huseín i les seues més importants generals durant la guerra. Encara que varen fracassar en el seu objectiu de matar a Hussein, varen conseguir llimitar la seua capacitat de mando i control de les seues forces; estes llimitacions varen ser importants per a l'incapacitat de l'eixèrcit iraquí de reaccionar contra les forces liderades per Estats Units durant l'invasió.[147]
Al no permetre Turquia l'us del seu territori per al pas de la 4.ª Divisió d'Infanteria d'Estats Units a Iraq, a pesar de ser un país de la OTAN, les equips SAD i les milícies kurdo varen ser les úniques forces que es trobaven en el nort d'Iraq lluitant contra l'eixèrcit. Els seus esforços varen ser un gran èxit militar, puix varen conseguir entretindre a l'1.º i 5.º Cos de l'Eixèrcit iraquí, mentres les forces de la coalició alvançaven des del sur. Quatre membres del SAD rebrien per les seues accions la Intelligence Star, rara volta entregada, per les seues «accions heròiques».[148]
En l'intenció de desacreditar a Sadam Huseín entre els seus partidaris, la CIA estava considerant la possibilitat de fer un vídeo en el que se li vera tenint relacions sexuals en un adolescent. Proyectes de denigració similars ya havien segut utilisats per l'agència en Sudamérica i Europa de l'Est contra personalitats opostes als Estats Units, pero en el cas d'Iraq el proyecte és rebut en escepticisme per alguns funcionaris i és abandonat.[149]
Guerra d'Afganistan i operació Llança de Neptú
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mort d'Osama bin Laden.
L'incursió més destacada de la CIA en la guerra d'Afganistan va ser el descobriment de l'amagatall delíder d'Al Qaeda, Osama bin Laden, en Abbottabad, Pakistan, i el seu posterior assessinat, eixecutat per un chicotet comando de forces d'èlit pertanyents al Grup de Desenroll de Guerra Naval Especial dels Estats Units.[150] L'operatiu també va contar en la supervisió i llogística de la CIA, ademés d'operatius paramilitars. L'operació va ser el resultat d'anys de treball d'inteligència que va incloure la captura de Jálid Sheij Mohámed (KSM) per la CIA, que despuix de ser interrogat va revelar l'identitat del mensager de Bin Laden. El seguiment del mensager va proporcionar a la CIA elloc a on residia elíder d'Al Qaeda. Durant l'operació també es va adquirir extensa documentació sobre futurs atacs planificats per l'organisació terrorista.[151][152]
Des de l'any 2004 i fins a l'actualitat, el Govern d'Estats Units ha estat realisant atacs aéreus en drons ―aeronaus no tripulades― sobre Pakistan i Afganistan. Tant els aparats, uns 30, com les seues operacions, estan a càrrec de la CIA.[153] La majoria dels atacs es produïxen a lo llarc de la frontera entre Pakistan i Afganistan i tenen per objectius a insurgents talibán i un atre grups yihadistes. Encara que en teoria són precisos i eficaços, el primer ministre de Pakistan, Nawaz Sharif, va replicar que l'us d'estos aparats «constituïa una violació contínua de l'integritat territorial del país i dificultava l'eliminació del terrorisme.»[154] L'alt tribunal de la ciutat pakistaní de Peshawar va dictaminar l'illegalitat dels atacs, a l'hora que va senyalar que constituïen una violació dels drets humans i un crim de guerra,[155] esta última afirmació és compartida per l'ONG Amnistía Internacional.[156] En novembre de 2014 s'estimava que el número de morts producte d'estos atacs era d'entre 2184 i 3858 persones, d'elles, a lo manco un 10% serien civils.[157]
Guerra en Síria
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerra Civil Síria.
Agents de la CIA i tropes de les Forces d'Operacions Especials d'Estats Units han entrenat a prop de 10 000 combatents rebels siris en camps secrets de Jordània, a data de 2015, en un cost de 1000 millons de dólars anuals.[158] La CIA dus enviant armes als rebels antigubernamentals siris des d'a lo manco 2012.[159] Segons els informes, part d'este armament ha caigut en mans de grups yihadistes extremistes com el Front al-Nusra o Estat Islàmic.[160][161] Al Nusra, considerada la branca d'Al-Qaeda en Síria,[162] permet a grups del Eixèrcit Lliure Siri (els rebels recolzats per Estats Units) permanéixer com a «unitats independents» en la finalitat de que puguen rebre missils BGM-71 TOW dels seus patrocinadors estrangers i aixina ampliar la seua atarassana.[163][164]
Influència de la CIA en l'opinió pública
[editar | editar còdic]
L'Oficina d'Assunts Públics (The Office Public Affairs) informa al director d'Inteligència Nacional sobre els mijos de comunicació, el debat polític del moment i les dificultats que puguen tindre els empleats.[165] Esta oficina, entre atres funcions, colabora en la indústria de l'entreteniment.[165] No obstant, distintes investigacions o documents desclasificados demostren que a lo llarc de la seua història l'agència ha intentat influir en la opinió pública nacional i internacional i les forces de l'orde a través de radis, periòdics, televisions i películes.[166] La CIA ha manipulat periòdics, agències de notícies i associacions de periodistes en tots els continents.[167]
Una de les primeres campanyes de la CIA per a influir en el gran públic va ser la Operació Sinsonte, durant la década de 1950. Sinsonte tenia per objectiu posar al públic en contra d'organisacions izquierdista i països hostils als interessos nortamericans per mig de la propaganda.[168] Segons Deborah Davis en el seu llibre Katharine the Great, Frank Wisner, qui va anar cap del Directori de Planificació de la CIA —actual Servici Nacional Clandestí—, tenia baix el seu control a respectades personalitats de mijos com The New York Claves, Newsweek o la CBS.[169] Dos décades despuix, en 1977, la revista Rolling Stone va denunciar que numerosos periodistes de mijos com New York Herald Tribune, Clave Magazine o The Washington Post estaven a sòu de la CIA.[170] Entre ells es trobaria el periodiste Joseph Alsop, que escrivia artículs que eren publicats per més de 300 mijos.[170] Segons Alex Constantine, durant la década de 1950 uns 3000 empleats de la CIA treballaven exclusivament en llabors de propaganda.[171] L'influència de la CIA va conseguir ocultar la participació nortamericana en els derrocaments dels governs d'Iran i Guatemala ocorreguts en 1953 i 1954 respectivament.[171]
Al mateix temps que la Guerra Freda «es calfava», la CIA va continuar i va expandir les seues operacions de propaganda. A nivell internacional va destacar per patrocinar organisacions de caràcter anticomunista —com el Congress for Cultural Freedom— i recolzar a dissidents dins dels Estats socialistes.[172][173] Poden citar-se casos célebres com el de Radi Liberty, dedicada a emetre des de la Europa capitaliste en direcció a la Unió Soviètica i atres països del seu bloc.[174] Un atre cas va ser el del periòdic chilé El Mercuri que, segons el Comité Church del Senat d'Estats Units, va ser finançat per la CIA en la década de 1970 per a desestabilisar al govern izquierdista de Salvador Dellà i crear un clima de tensió previ al colp d'Estat de 1973.[98] En la finançació també hauria colaborat l'empresa ITT Corporation.[175] El senador demócrata d'Estats Units, Frank Church, qui presidia el Comité Selecte del Senat, diria en un dels seus informes finals:
També es coneix que la CIA té o tenia enllaços en Hollywood i ha colaborat en la producció de películes permetent rodar en algunes ubicacions reals o proporcionant objectes reals de l'agència; a canvi les películes devien ser favorables a l'agència.[177] Segons The New York Claves, solament fins a la década de 1970, la CIA havia finançat més de 1000 llibres en tot lo món, normalment favorables als seus interessos i contraris a l'esquerra i als països del bloc soviètic.[178]
Algunes organisacions com el FBI també han colaborat en la CIA en estes activitats a través de COINTELPRO.[179] En el XXI, Internet ha cobrat força en la canalisació de propaganda. Es coneix que el Govern nortamericà té un programa cridat Operació Earnest Voice que utilisa el cridat astroturfing per a acostar les seues postulats —propaganda proestadounidense— als usuaris de rets socials en l'estranger.[180][181] En 2014, l'alemà Udo Ulfkotte, veterà periodiste de Frankfurter Allgemeine Zeitung, en el seu llibre Gekaufte Journalisten (Periodistes comprats), va denunciar la compra de periodistes, diaris, ràdios i televisions alemanes per part de la CIA en la finalitat de promoure els objectius dels Estats Units i la OTAN;[182] ell mateixa va admetre haver rebut diners per a «enfocar» els seus artículs des d'un punt de vista determinat.[182] Per eixemple, sobre la guerra de Líbia va declarar que la prensa occidental publicava repetidament notícies falses, com a suposts bombardejos o l'enverinament d'aigües[183] per part del Govern de Gadafi.
Open Source Intelligence
[editar | editar còdic]
La CIA oferix una àmplia varietat de mapes no classificats i atres documents de referència tant a la Comunitat d'Inteligència com al públic en general.[185]
Durant l'Administració Reagan, Michaek Sekora (pertanyent al DIA) va treballar junt a totes les agències d'inteligència nortamericanes, incloent a la CIA, per a desenrollar un sistema d'estratègia competitiva basat en el Proyecte Sócrates. Sócrates va ser un programa destinat a evaluar la competitivitat econòmica i tecnològica dels Estats Units. El Proyecte Sócrates va recolzar programes com la Iniciativa de Defensa Estratègica i atres proyectes del sector privat.[186][187]
Fins a la reorganisació de la Comunitat d'Inteligència nortamericana en 2004, un dels "servicis d'interés general" que tenia la CIA era la Open Source Intelligence, dependent del Foreign Broadcast Information Service (FBIS) i dedicada a fomentar la transparència de l'agència de cara al públic.[188] FBIS, que havia absorbit al Joint Publication Research Service, una organisació militar dedicada a la traducció de documents, es va fusionar en la National Open Source Enterprise, dependent del Director Nacional d'Inteligència. Com a part dels seus esforços per reunir tota l'informació d'inteligència possible, la CIA invertix cada volta més esforços en la busca d'informació a través de la ret i mijos de comunicació socials. El director del DNI Open Source Center (OSC), Doug Naquin, va declarar en la sèu de la CIA:
| We're looking at YouTube, which carries some unique and honest-to-goodness intelligence | Estem veent YouTube, que proporciona inteligència única i de la bona[189] |
En juny de 2014, la CIA va obrir un conte oficial en la ret social Twitter;[190] el seu primer mensage en esta ret pot representar, en clau d'humor i ironia, encara que alguns mijos també ho varen calificar de cinisme, la relació de l'agència en el gran públic: no podem confirmar ni negar que este siga el nostre primer tuit (We ca neither confirm nor deny that this is our first tweet).[191][192]
The World Factbook
[editar | editar còdic]- Artícul principal → The World Factbook.
Una de les publicacions més conegudes i esteses de l'Agència Central d'Inteligència és The World Factbook, també conegut com a CIA World Factbook. Es tracta d'una publicació que conté informació bàsica tipo almanac sobre la majoria de països del món.[193] Encara que en un principi els seus continguts eren classificats i solament estaven disponibles per a determinats funcionaris del Govern d'Estats Units, actualment es troba en el domini públic i en constant actualisació.[193] A pesar de que ha segut objecte de crítiques per falta d'informació o errors puntuals, The World Factbook és un referent habitual en treballs d'investigació, artículs acadèmics i atres artículs de prensa.[193]
Relació en atres agències d'inteligència
[editar | editar còdic]La CIA és l'agència d'inteligència nortamericana que dedica majors esforços a inteligència humana (HUMINT) i anàlisis. Les 16 agències de la Comunitat d'Inteligència d'Estats Units són dirigides i coordinades pel director Nacional d'Inteligència. L'agència també obté informació d'atres agències del Govern, fonts comercials d'informació i servicis d'inteligència estrangers.
Agències d'Estats Units
[editar | editar còdic]Els empleats de la CIA també formen part de la Oficina Nacional de Reconeiximent (NRO), una agència federal creada originalment entre la CIA i la Força Aérea per a operar els satèlits espia d'Estats Units. Actualment la NRO és una de les «cinc grans» agències d'Estats Units[194] i conta en un presupost de més de 10 000 millons de dólars,[14] encara que el seu escàs personal fa que la majoria de les tasques de l'agència les realisen amprats de les seues agències germanes[195] i les seues «decenes de mills» de contractistes privats.[196]
El Servici de Recolecció Especials dels Estats Units (SCS) és una oficina operada conjuntament per la CIA i la NSA, encarregada de realisar llabors de vigilància electrònica clandestina en embaixades i territoris hostils en tot lo món. Gràcies a les filtracions d'Edward Snowden de 2013 es va descobrir que el SCS és una de les organisacions implicades en la ret de vigilància mundial, colaborant en el programa de vigilància d'alt secret Stateroom (i antigament en ECHELON) junt als membres de la comunitat UKUSA.[197]
Servicis d'inteligència estrangers
[editar | editar còdic]El paper i les funcions que eixercita la CIA són més o menys equivalents a les que realisa, per eixemple, el EL MEU6 en Regne Unit, el ASIS en Austràlia, el Mossad en Israel o el ISI pakistaní. Si be la CIA i estes agències es dediquen a arreplegar i analisar informació, alguns departaments del Govern nortamericà com el Bureau of Intelligence and Research, dependent del Departament d'Estat, es dediquen exclusivament a l'anàlisis de senyes.[198]
L'inteligència nortamericana té vínculs molt estrets en les agències d'inteligència de països de parla anglesa, destacant Austràlia, Canadà, Nova Zelanda i el Regne Unit. Estos països posseïxen vàries rets de comunicació, com Five Eyes o Cinc Ulls, per a l'intercanvi d'informació d'inteligència.[199] Com a indicatiu d'esta estreta colaboració, la ret principal de comunicacions militars d'Estats Units va incorporar recentment un nou sagell per a la distribució de les seues comunicacions. Anteriorment, els mensages marcats com NOFORN (és dir No Foreign Nationals o No per a estrangers) requeria un sagell especial que precisara que països podien rebre l'informació. En canvi, ara existix l'advertència USA/AUS/CA/GBR/NZL Five Eyes, que, utilisat principalment en mensages d'inteligència, indica d'una manera senzilla i ràpida que l'informació pot ser compartida entre Estats Units, Austràlia, Canadà, Regne Unit i Nova Zelanda. L'agència d'inteligència alemana, el Bundesnachrichtendienst, posseïx una divisió anomenada «Verbindungsstelle 61» que s'encarrega de mantindre contacte permanent en l'oficina de la CIA en Irlanda[200] (abdós colaboren en una unitat d'inteligència militar coneguda com a G2),[201] puix estes agències tenen un estret contacte, encara que Alemània no està dins d'UKUSA ni de Cinc Ulls.
Subcontratación i privatisacions
[editar | editar còdic]Des de fa uns anys, moltes funcions i activitats de les agències de la Comunitat d'Inteligència, incloent a la CIA, estan sent progressivament externalizades i confiades a empreses privades. Mike McConnell, exdirector Nacional d'Inteligència, va estar a punt de donar a conéixer un informe d'investigació sobre la externalisació de l'inteligència nortamericana a petició del Congrés.[202] No obstant, finalment l'informe va ser classificat i no es va poder conéixer el seu contingut.[203]Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut El periodiste R. J. Hillhouse va denunciar en 2007 la presunta externalisació a gran escala de l'espionage nortamericà, afirmant que empreses privades com Abraxas, Booz Allen Hamilton, Lockheed Martin o Raytheon eixerciten funcions clau dins de la CIA i atres agències, ademés d'absorbir la majoria del presupost donat pel Govern a la Comunitat d'Inteligència. Hillhouse també especulava que els continguts de l'informe eren els següents:
D'acort en el periodiste d'investigació Tim Shorrock:
| .. what we have today with the intelligence business is something far more systemic: senior officials leaving their national security and counterterrorism jobs for positions where they llaure basically doing the same jobs they onze held at the CIA, the NSA and other agencies — but for double or triple the salary, and for profit. It's a privatization of the highest order, in which our collective memory and experience in intelligence — our crown jewels of spying, baix to speak — llaure owned by corporate America. Yet, there is essentially no government oversight of this private sector at the heart of our intelligence empire. And the lines between public and private have become baix blurred as to be nonexistent. | .. lo que hui en dia tenim en el negoci de l'inteligència és alguna cosa molt més sistémico: els alts funcionaris estan deixant els seus llocs de treball en seguritat nacional i contraterrorisme per a accedir a treballs que són, bàsicament, els mateixos que eixercitaven en la CIA, la NSA o atres agències, pero en una diferència: el seu sòu és el doble o el triple i treballen per a organisacions en fins de lucre. Esta privatisació del més alt nivell, provoca que la nostra memòria colectiva i l'experiència d'inteligència —les nostres joyes de la corona de l'espionage,[204] per aixina dir-ho— són ara propietat de les corporacions privades nortamericanes. Ademés, no existix cap supervisió governamental d'este sector privat, que ara és el cor del nostre imperi d'inteligència. La llínea entre lo públic i lo privat s'ha tornat tan borrosa, que aparentment és inexistent.[205][206] |
El Congrés d'Estats Units va solicitar el 30 de març de 2008 un informe sobre la contractació d'agents externs.[207]
| The Director of National Intelligence has been granted the authority to increase the number of positions (FTEs) on elements in the Intelligence Community by up to 10% should there be a determination that activities performed by a contractor should be done by a US government employee. | Se li ha concedit al Director Nacional d'Inteligència la facultat d'aumentar en fins a un 10% el personal privat de la Comunitat d'Inteligència que puga realisar activitats realisades per empleats del Govern d'Estats Units.[207] |
Segons Hillhouse, un dels problemes de la subcontratación residix en les llimitacions que el Congrés impon en el número d'empleats de la Comunitat d'Inteligència. Segons Hillhouse, açò ha donat lloc a que un 70% de la força laboral del Servici Nacional Clandestí de la CIA siguen contractistes privats. Despuix d'anys en que es va creure i va dependre dels contractistes, el Congrés ara està creant un marc per a la conversió d'estos contractistes en empleats del Govern federal, més o menys.[207]
Com la majoria de les agències governamentals, els equips humans encarregats de la fabricació de material són subcontractats al sector privat. La Oficina Nacional de Reconeiximent (NRO), responsable del desenroll i operatividad de sensors aéreus o espacials, va colaborar durant molt temps en esta tasca en la CIA i el Departament de Defensa. En un dels proyectes, la NRO, que en eixe llavors es trobava baix l'autoritat del DCI, va contractar a Boeing, una empresa sense experiència en este camp. El proyecte (cridat Future Imagery Architecture) a desenrollar era un satèlit de nova generació; quan el proyecte va finalisar, els sobrecostos del contracte concedit a Boeing sobrepassaven els 4000 millons de dólars.[208][209]
En algunes ocasions, per culpa de les agències o de grups de treball es produïxen sobrecostes o duplicació.[210]
Formació
[editar | editar còdic]
La CIA posseïx centres a on els seus empleats i candidats realisen distints cursos de formació; l'agència també conta en atres organisacions associades. La CIA va establir el seu primer centre de formació, la Office of Training and Education, en 1950. Despuix del final de la Guerra Freda, el presupost per a formació es va reduir, lo que va tindre un efecte negatiu en la retenció dels seus empleats.[211][212] El director de la CIA, George Tenet, va establir la CIA University en 2002.[211][213] La CIA University impartix entre 200 i 300 cursos a l'any per a la formació de nous empleats, agents en experiència i personal de respal de l'agència.[211][212] Els cursos de formació es realisen en colaboració en la National Intelligence University, que inclou a la Sherman Kent School for Intelligence Analysis.[213][214]
Per a etapes posteriors de l'entrenament dels agents, existix per lo manco un àrea d'entrenament de caràcter secret en Camp Peary, prop de Williamsburg, Virginia. Els aspirants són evaluats i seleccionats. En Harvey Point, Carolina del Nort, es realisen cursos d'entrenament adicional per a preparar als agents per a determinades missions.[215]
El centre d'entrenament de l'Oficina de Comunicacions és el Warrenton Training Center, ubicat prop de Warrenton, Virginia. El centre es va fundar en 1951 i ha segut utilisat per la CIA, a lo manco, des de 1955.[216][217]
Empleats
[editar | editar còdic]El número d'empleats de l'agència és informació classificada.[218] Els documents secrets filtrats en 2013 situaven la sifra d'empleats en 21 575 persones.[14] En la década de 2000, abans de conéixer-se la sifra exacta, el número s'estimava en 20 000, sifra que, com es comprovaria, no anava molt desencaminada.[219] Robert Baer, analiste de la CNN i exagente de la CIA, va declarar que normalment un empleat de l'agència se somet a un examen en polígrafo (detector de mentires) cada tres o quatre anys.[220]
Presuposts i desglossament
[editar | editar còdic]
Els detalls dels presuposts globals d'inteligència en Estats Units són informació classificada, llevat contades excepcions.[221] En virtut de la Llei de l'Agència Central d'Inteligència de 1949 (Central Intelligence Agency Act), el director Central d'Inteligència és l'únic empleat del Govern federal que pot fer un un-vouchered sense els diners del Govern.[222] El Govern d'Estats Units fa públics les despeses totals de l'inteligència no militar des de 2007. Gràcies a les revelacions sobre la vigilància mundial de 2013, es va poder saber per primera volta en décades no solament el presupost de la CIA per a l'any fiscal 2013, sino a que es destinen estos fondos. D'acort en els documents d'alt secret filtrats per Edward Snowden, el presupost total de l'inteligència nortamericana va ser de 52 600 millons de dólars.[223] D'ells, 14 700 millons varen ser a la CIA, sent l'agència d'inteligència millor retribuïda, en casi un 50% més de presupost que la segona agència per presupost, la Agència de Seguritat Nacional (NSA).[223] Els documents de Snowden publicats per The Washington Post feyen el següent desglossament en quatre grans categories: 11 500 millons de dólars per a operacions de recolecció de senyes, 1800 millons per a despeses de gestió i instalacions, 1100 millons en anàlisis de senyes i 387 millons en processament i explotació de senyes.[223] A la seua volta es feya un desglossament més detallat que agrupava 15 categories de despesa per a la CIA en 2013, d'elles les més destacades eren: 2300 millons de dólars per a HUMINT, 1700 millons per a SIGINT, 2500 millons en despeses de seguritat i llogística en les seues missions o 850 millons per a operacions informàtiques i contrainteligencia. Els programes de "accions encobertes", que inclouen operacions en avions no tripulats o activitats contra el programa nuclear iraní, estan dotats en un presupost de 2600 millons.[223] Segons les previsions remeses al Congrés d'Estats Units en 2012, la CIA devia rebre entre 2013 i 2017 uns 64 568 millons de dólars.[223]
A lo llarc de l'història de la CIA hi ha hagut numerosos intents per desvelar i obtindre informació general sobre els seus presuposts.[224] Com a resultat, es va revelar que en 1963 el presupost de la CIA va ser de 550 millons de dólars, lo que ajustat a l'inflació equivaldria a 4200 millons per a 2014.[225] També es coneix el presupost que va tindre l'inteligència nortamericana en 1997, 26 600 millons, lo que ajustat a l'inflació serien 39 100 millons en 2014.[226]
També hi ha hagut revelacions accidentals: Mary Margaret Graham, exfuncionaria de la CIA i Subdirectora Nacional d'Inteligència va dir que el presupost per a 2005 de les agències era de 44 000 millons de dólars;[227] en 1994, el Congrés va publicar per error el presupost total de les agències d'inteligència, 43 400 millons ajustats a l'inflació de 2012 per al Programa no militar d'Inteligència Nacional, incloent 4800 millons destinats a la CIA.[223]
Segons ellibre Llegat de Cendres, història de la CIA, escrit pel periodiste nortamericà Tim Weiner, guanyador del Premi Pulitzer pels seus treballs periodístics sobre els servicis secrets nortamericans, ya en la década de 1940 el Govern nortamericà va permetre a la CIA l'us de 200 millons de dólars de l'época provinents del Exchange Stabilization Fund (un fondo per a emergències del Tesor nortamericà) per a intentar influir en les eleccions d'Europa, centrant-se en Itàlia —provablement per a perjudicar al poderós Partit Comuniste d'Itàlia, el més gran dels partits comunistes en països capitalistes d'Europa i que durant décades va ser el segon partit més votat en Itàlia.[228] Segons el mateix llibre, el 5% del presupost del Pla Marshall va ser posat a disposició de la CIA, uns 685 millons de dólars de l'época.[229]
Comparació del seu presupost
[editar | editar còdic]Informe i estadístiques comparant els presuposts de la CIA en les atres quatre grans agències d'inteligència d'Estats Units i dividint-ho en quatre grans categories, senyes de 2013 i en millons de dólars, últim any del que es té un registre tan complet de les agències:
| Agències / Programes | Gestió i infraestructura | Recopilació de senyes | Processament i explotació de senyes | Anàlisis de senyes | Presupost total | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Erro al crear miniatura: | Central Intelligence Agency (CIA) | 1800 | 11 500 | 387 | 1100 | 14 787 |
| Erro al crear miniatura: | National Security Agency (NSA) | 5200 | 2500 | 1600 | 1500 | 10 800 |
|
National Reconnaissance Program (NRO) | 1800 | 6000 | 2500 | – | 10 300 |
|
National Geospatial-Intelligence Program (NGIA) | 2000 | 537 | 1400 | 973 | 4910 |
| Erro al crear miniatura: | General Defense Intelligence Program (DIA) | 1700 | 1300 | 228 | 1200 | 4428 |
| Total | 12 500 | 21 837 | 6115 | 4773 | 45 225[223] | |
| CIA ! NSA ! NRO ! NGIA ! DIA |
|---|
| 10.0 | 9.0 | 4.5 | 4.0 |
A lo llarc de la seua història, la CIA ha estat considerada com l'agència d'inteligència en major presupost del món i la millor pagadora. Encara que des del final de la Guerra Freda i els atentats de l'11 de setembre la forma en que es distribuïx el seu presupost ha canviat dràsticament, a l'hora que el seu presupost s'ha reduït en favor d'agències germanes d'Estats Units.[223]
Crims, crítiques i controvèrsia
[editar | editar còdic]Les principals fonts d'esta secció provenen d'institucions com el Council on Foreign Relations, els National Security Archive de la Universitat George Washington, la Freedom of Information Act, les audiències i les investigacions del Congrés i el Senat d'Estats Units i els llibres de William Blum[230] i Tim Weiner,[231] ademés d'archius desclasificados per la pròpia agència. Encara que la CIA a sovint ni confirma ni desment les seues operacions, cal destacar que la CIA va dedicar un extens artícul a descalificar ellibre de Weiner[232] i també ha criticat a l'estudiós sobre inteligència dels National Security Archive, Jeffrey T. Richelson.[233] En esta secció, la majoria d'activitats controvertides incloses són les més recents o de les que es té nocions de que seguixen desenrollant-se; les demés, poden trobar-se en la secció història. Les operacions terminades, pero que no se sap a ciència certa la seua veracitat o autèntic alcanç, es troben en esta secció. Les controvèrsia al voltant de la CIA se centren en el desenroll d'activitats illegals a lo llarc de la seua història, com a experiments sobre humans sense consentiment per mig de l'us d'agents químics ―MK Ultra―, violacions dels drets humans, tortures, seqüestres i encarceraments clandestins o tràfic de drogues ―açò últim negat per l'agència―. La CIA també ha ordenat l'assessinat o el respal a tentatives d'assessinat de líders polítics, la categoria llegal dels quals s'emmarca dins del dret consuetudinari de les lleis de la guerra.
Rendicions extraordinàries
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Rendició extraordinària.
Rendició extraordinària és l'expressió utilisada en Estats Units i Regne Unit per a descriure al procés per mig del qual una persona és traslladada extrajudicialmente d'un país a un atre de manera clandestina.[234] Estes operacions es realisarien des de la presidència de Bill Clinton, en la década de 1990.[235] La CIA ni confirma ni nega estos fets.[236]
Els seus crítics ampren també el terme «tortura per proxi» per a descriure estes operacions de la CIA[237][238][239][240] i d'atres agències del Govern d'Estats Units, a on sospitosos de terrorisme han segut enviats a països coneguts per amprar la tortura, siga o no s'intencional. Està confirmat que la tortura és amprada en el coneiximent o en la complicitat d'Estats Units ―un delicte, puix la transferència de persones en el propòsit de torturar-els és una violació de les lleis d'Estats Units―, no obstant, açò va ser negat per l'antiga Secretària d'Estat d'Estats Units, Condoleezza Rice: Estats Units no ha transportat a ningú i no transportarà a ningú a un país a on creem que poden ser torturats. Estats Units busca garanties de les persones transferides no siguen torturades.[241]
El Govern de Barack Obama va tractar de distanciar-se de les algunes de les «més dures tècniques», encara que va admetre que les rendicions continuarien.[242]
Estos programes d'Estats Units han segut objecte d'investigacions oficials en Europa, sobretot per les detencions secretes i trasllats illegals realisats en Estats membres de l'Unió Europea. Un informe del Parlament Europeu va confirmar en 2006 que la CIA ha segut «directament responsable del rapte, el trasllat, el seqüestre i la detenció de sospitosos de terrorisme» en Europa;[243] ademés, estimava en 100 les persones que havien segut seqüestrades en sol europeu ―en cooperació en els Governs d'estos països― i traslladats a centres de detenció clandestins de tercers països (cridats en anglés black site o llocs negres), alguns ubicats en la pròpia Europa.[244] Segons un informe independent del Parlament Europeu de febrer de 2007, la CIA hauria realisat fins a eixe any 1245 vols sobre Europa en sospitosos que podrien enfrontar-se a la tortura en els seus països de destí, una violació de l'artícul tres de la Convenció de les Nacions Unides contra la tortura, tot això en el coneiximent i consentiment dels països de la UE.[244]
Despuix dels atentats terroristes de l'11 de setembre de 2001 en Estats Units, la CIA ha segut acusada d'haver traslladat a centenars de persones sospitoses de terrorisme o de colaboració en organisacions terroristes a tercers països com Egipte, Jordània, Marroc i Uzbekistan. Estos «detinguts fantasma» es mantenen fòra de supervisió judicial alguna.[245]
El 4 d'octubre de 2001, els països membres de la OTAN varen firmar un acort secret en Brusseles. George Robertson, secretari de defensa britànic i més vesprada secretari general de l'OTAN, explicaria que els acorts de l'OTAN autorisen els vols de naturalea militar dels avions d'Estats Units i els seus aliats en operacions relacionades en el terrorisme.[246]
Alguns casos individuals i confirmats de rendicions extraordinàries són el cas Jalid El-Masri, un ciutadà alemà detingut per la policia macedonia i entregat a la CIA, qui ho va traslladar en avió a Afganistan per a ser internat en el centre d'interrogatoris nortamericà conegut com Salt Pit («Pou de Sal»), a on va ser torturat, sodomizado i somés a similars tractes inhumans.[247] Despuix de comprovar-se la seua inocència, va ser posat en llibertat; El-Masri va declarar que estimava que entre 2001 i 2005, unes 3000 persones haurien corregut la seua mateixa sòrt.[248] També s'han donat atres situacions com el cas Maher Llaurar o el cas Abu Omar ―italià seqüestrat en Milà en la suposta colaboració de l'inteligència italiana i més vesprada traslladat i torturat en Egipte, abans de ser posat en llibertat―.[249]
Presons clandestines illegals
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Centres clandestins de detenció de la CIA.
Les presons clandestines de la CIA, en terminologia militar i en anglés black sites, són llocs en els que es desenrollen proyectes negres ―illegals segons la Constitució d'Estats Units―. L'Agència Central d'Inteligència posseïx una àmplia ret de presons per tot lo món, en general fòra de qualsevol jurisdicció. Són utilisades principalment per a la reclusió de sospitosos dins de la cridada guerra contra el terrorisme i dels cridats «combatents enemics illegals».[250] Ellavors president d'Estats Units, George W. Bush, va admetre l'existència d'estes presons durant un discurs del 6 de setembre de 2006,[251][252] encara que existien informacions des del 2005, procedents d'algunes ONG i del diari Washington Post.[253] L'Unió Europea, en una resolució del seu parlament aprovada per majoria absoluta, admetia l'existència d'estos centres en alguns dels seus països membres, com Polònia o Romania.[252][254] Amnistía Internacional va acusar ademés a varis països ―com Hongria, Espanya i Suècia―[255] de l'UE de tolerància o colaboració tàctica.
S'estima que existixen unes 50 presons clandestines en 28 països de tots els continents. La majoria d'elles es trobarien en països d'Orient Mig ―es poden citar algunes conegudes com la presó Salt Pit, que es troba prop de Kabul, Afganistan o la presó d'Abu Ghraib, a on es va destapar un greu cas de tortures i abusos a presoners―.[256] també existixen algunes d'estes presons en països africans com Egipte, Líbia, Marroc o Djibouti. Algunes de les presons serien el centre d'interrogatori Temara, prop de Rabat, Marroc o Camp Lemonnier, un antic quarter de la Legió Estrangera Francesa.[257] Algunes d'estes presons es troben en territori d'ultramar d'Estats Units, com la base naval nortamericana en el atolón Diego García ―negat per Estats Units― i la célebre presó de Guantánamo.[256][258] En Europa s'ha acusat a una dotzena de països de cooperar en la CIA i albergar les seues presons. Estos països són: República Checa, Hongria, Armènia, Geòrgia, Letònia, Bulgària, Azerbaiyan, Kazakhstan, Ucrània i Macedònia del Nort ―ademés dels casos ya citats de Romania i Polònia―. Els Governs d'estos països varen mentir i varen negar les acusacions, pero en decembre de 2014, estes varen ser confirmades pel Comité d'Inteligència del Senat d'Estats Units en el seu informe final.[259]
Segons Reprieve, una organisació de defensa de drets humans del Regne Unit i el periòdic The Guardian, Estats Units hauria usat 17 bucs de la seua armada ―presons flotants― com a presons per a interrogar als sospitosos de ser terroristes. La majoria d'estos bucs servirien com a presons temporals o de trànsit de presoners i estarien localisats en el Oceà Índic.[260] L'existència d'estes presons va ser confirmada per varis antics presoners i oficials de les embarcacions.[260] En 2006, el Congrés dels Estats Units va admetre que les seues forces havien detingut des de l'any 2001 a unes 80 000 persones en tot lo món i que d'elles 26 000 encara seguien assuts sense càrrecs i 14 000 havien segut recloses en presons secretes.[260]
-
Interrogatori d'Omar Khadr per oficials canadencs.
_seal_(vector).svg){kind=link}
Violacions de drets humans
[editar | editar còdic]Les tàctiques que la CIA ampra en les seues missions són objecte de polèmica. En ocasions estes tàctiques han inclós tortures, assessinats de civils o de líders polítics, finançació i entrenament de grups i organisacions que tractarien de derrocar Govern llegítims, experimentació en sers humans i atres assessinats selectius. La CIA ha segut acusada d'ineficiència en les seues operacions i que algunes accions que es desenrollen en estes poc tenen que vore en la recolecció d'inteligència, al mateix temps que són una violació dels drets humans. S'ha dit que la CIA té fins a a un 90% dels seus empleats vivint i treballant en Estats Units, lo que seria una clara violació dels seus estatuts. Com a agència independent, s'ha senyalat la seua falta de controls financers i casos de frau o malversació.[261]
Despuix de l'11-S un grup de meges, advocats i experts en drets humans patrocinats per la Universitat de Columbia a través del think tank Institute on Medicine as a Profession i l'organisació sense ànim de lucre Open Society Fundation, varen denunciar «els abusos comesos a presoners sospitosos de terrorisme» en un informe frut de més de dos anys d'investigació.[262] Entre les conclusions se senyalava «els interrogatoris cruels i degradants que maximizar l'ansietat dels presos en la finalitat de facilitar el seu interrogatori». Denunciaven que professionals mèdics que tenen que monitorizar la salut dels detinguts per la CIA en black sites «varen poder fer-ho de forma obligada i que els malos tratos provocaven que alguns meges tingueren que examinar a un pres fins a nou voltes en dos semanes».[262]
En decembre de 2014, el Comité d'Inteligència del Senat d'Estats Units desclasificó part d'un demoledor informe, realisat per la majoria demòcrata, que descrivia els métodos d'interrogatori i tortures practicats per la CIA durant el Govern de George W. Bush (2001-2009).[263] Definit pel New York Claves com un «retrat de la depravació que és difícil d'entendre i encara més de digerir»,[264] l'informe va confirmar moltes de les pràctiques —que s'intuïen— que es realisaven en presons illegals i donava una radiografia sobre els 119 presoners identificats com a víctimes de tortures i brutals interrogatoris, dels quals 26, segons l'informe, podrien haver segut detinguts per error.[265] L'informe del Comité es mostrava molt crític en les activitats de l'agència, autorisades pel Govern fins a 2009, senyalant que la CIA estava mal preparada per a l'administració de les presons clandestines, a l'hora que donava a entendre que l'agència estava en la pràctica fora del control polític.[266] Les tècniques de tortura utilisades per la CIA — «interrogatoris reforçats», aixina cridats per l'agència—, segons destacava l'informe, incloïen el waterboarding —ahogamiento simulat—,[266] privació de somi durant fins a una semana en posicions incómodes, amenaces repetides de mort o d'abusos sexuals al detingut o als seus familiars, «alimentació rectal», desnudez, reclusió en celes en insectes o rates, wallings (colpejar a un detingut contra la paret), banys gelats, etc.[267] L'informe descrivia com alguns oficials i interrogadores varen denunciar la brutalitat dels métodos i varen voler detindre'ls, pero els alts càrrecs els varen obligar a continuar. La pròpia CIA va assegurar al Congrés que «els horrors que el món va vore en la presó d'Abu Ghraib en Iraq no eren res en comparació al comportament dels carcelers i interrogadores en les presons secretes».[263] Mentres, segons va arreplegar The Washington Post, un celador va aplegar a dir a un reu:
L'informe també senyalava la progressiva subcontratación dels interrogatoris i que la CIA havia pagat 81 millons de dólars als seus contractistes abans de posar fi a estos programes en 2009.[264] Una de les conclusions de l'informe també senyalava la «ineficàcia» d'estos métodos en la recolecció d'inteligència.[266] James Mitchell, cap del programa d'interrogatoris, va senyalar la participació d'agents britànics en el programa;[268] es va especular en que el Regne Unit hauria maniobrat per a eliminar referències de la seua participació en l'informe del Senat; el Govern britànic va desmentir la seua implicació, encara que va reconéixer contactes en la CIA.[269]
Implicació en el tràfic de drogues
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Implicació de la CIA en el tràfic de drogues.
La CIA està acusada d'haver participat en el tràfic de drogues a nivell mundial en la finalitat d'obtindre finançació per a recolzar a diversos grups per tot lo món. L'agència ha negat sempre i rotundament tals acusacions.[270] La suposta implicació de la CIA en el tràfic de drogues se sustenta principalment en les extenses investigacions realisades pel professor universitari Alfred W. McCoy i pel prestigiós periodiste Gary Webb.[271]
Segons les investigacions de McCoy, la CIA va començar a implicar-se ya en la década de 1940, encara que la seua predecessora, la OSS, ho hauria fet inclús abans. McCoy, que va aplegar a testificar davant el Congrés, sosté que a través de la Conexió francesa la CIA va ajudar a introduir heroïna des del surest asiàtic («Triàngul d'or») als Estats Units a través de la companyia aérea Air America;[272][273] també desvela la complicitat de la CIA en la màfia italo-nortamericana, en particular en Meyer Lansky o Lucky Luciano, qui hauria ajudat a les tropes nortamericanes en Europa gràcies als seus contactes a disminuir el poder de la resistència italiana i francesa, compostes en la seua majoria per militants izquierdista. La CIA també hauria colaborat i finançat a capos de la droga i senyors de la guerra ―lo que hauria creat un conflicte entre la guerra contra les drogues patrocinada per Estats Units i la guerra freda― en Birmània (década de 1950), Laos (1965-1975) o Afganistan (década de 1980), en este últim recolzant per eixemple al senyor de la guerra Gulbudin Hekmatiar, líder del grup armat Hezb-i Islami Gulbuddin.[273] La trama també hauria implicat ellavat de diners; McCoy senyala al Banc Nugan Hand i al Banc Internacional de Crèdit i Comerç com els còmpliços en el blanquejat dels diners procedents del narcotràfic,[273] diners que més vesprada hauria anat destinat a armar a guerrilles anticomunista, com la Contra, com va succeir per eixemple en Barry Seal, un narcotraficant nortamericà i pilot de l'aeronau que va realisar «vols secrets de carregament» de la CIA.
Per la seua banda Gary Webb explica en el seu llibre Dark Alliance, com la CIA va cooperar en el narcotràfic ―s'apunta als càrtels, sobretot a la seua cooperació en el Cartell de Medellín― per a introduir crack en els barris més deprimits de les grans metròpolis d'Estats Units, lo que va provocar unes taxes creixents de consum de drogues durant décades, a l'hora que Webb senyala que els beneficis de la seua venda eren blanquejats i despuix enviats fonamentalment a la Contra nicaragüenca que lluitava contra el FSLN.[105]
Investigacions externes i informes oficials
[editar | editar còdic]
En varis ocasions des de la creació de l'agència, el Govern dels Estats Units ha elaborat informes sobre les accions de la CIA i com s'han complit les directrius que li varen ser donades en 1947. Estos informes són el resultat d'estudis interns, investigacions per comités del Congrés, el Senat o atres branques del Govern, o simples comunicats i desclasificació periòdiques de grans cantitats de documents per la pròpia CIA. Atres investigacions ―per eixemple el Comité Church, la Comissió Rockefeller o el Comité Pike―, aixina com documents desclasificados han revelat que la CIA, a voltes, s'ha extralimitado en les seues funcions. Per eixemple, el cas Watergate va poder deure's a les peticions inapropiades de funcionaris de la Casa Blanca. En alguns casos, la CIA va violar les votacions del Congrés, com en el cas Iran-Contra. En molts casos, estos informes són l'única font sobre l'agència accessible al públic.[276]
Fallos en la seguritat i contraterrorisme
[editar | editar còdic]L'Oficina de Seguritat del Directori de Respal és responsable de la seguritat física dels edificis de la CIA i l'almagasenament i manteniment segur de l'informació i les autorisacions de seguritat al personal. L'actual Servici Nacional Clandestí posseïx una branca de contrainteligencia, que té com a funció rastrejar a empleats que proporcionen informació als servicis secrets d'atres països. Una atra de les seues funcions és investigar possibles vínculs de persones contractades d'orige estranger en alguna agència estrangera i per lo tant evitar intents de penetrar en l'estructura de la CIA o la formació d'agents dobles. L'agència també té la capacitat de llançar ofensives de contraespionage, que tenen per objectiu intentar interferir i perjudicar les operacions de servicis secrets estrangers enemics.
Fallos de seguritat
[editar | editar còdic]La colecció de documents joyes de la família i atres informacions epstein
que l'agència va violar les lleis que prohibixen a la CIA aplicar llegislacions internes ―realisar treballs propis d'un organisme policial― en l'intenció d'ajudar a organisacions locals de policia i protegir edificis de la CIA.[277]
El 30 de decembre de 2009, es va produir el Atentat de la Base Chapman, un ataque suïcida yihadistes contra una important base de la CIA en Afganistan.[278] Sèt agents de la CIA varen morir i sis varen ser ferits de gravetat.[278] La CIA va investigar l'atentat i com els terroristes varen evitar les mides de seguritat; l'informació eixida a la llum apuntava a que el terroriste suïcida Abu-Mul al-Balawi era un agent doble. Este atentat va ser l'atac més letal que va sofrir la CIA en més de 25 anys.[278][279]
Fracassos en contrainteligencia
[editar | editar còdic]A lo llarc de la seua història, sobretot durant la Guerra Freda, un important número d'espies de la CIA varen desertar a països socialistes o eren agents dobles, encara que també varen ser varis els espies soviètics que varen desertar a Estats Units i varen colaborar en l'agència. Tal volta en contrainteligencia el moment més perjudicial va ser el vixcut quan varen desertar els agents de la KGB Yuri Nosenko i Anatoliy Golitsyn; el problema se centrava que l'informació proporcionada per cada u es contradia i abdós d'acusaven de manera recíproca de ser agents dobles soviètics.[280] Molts oficials de la CIA varen caure baix sospita fins al fi de les seues carreres, encara que els fets mai varen quedar completament clars. El 24 de febrer de 1994, l'agència es va vore implicada en la detenció del veterà oficial de 53 anys Aldrich Ames, acusat d'espiar per a l'Unió Soviètica des de 1985.[281] També pot citar-se el cas d'Harold James Nicholson. Atres desertors o les accions dels quals són objecte de gran polèmica per les implicacions que varen tindre són Lee Harvey Oswald ―discutit―, I. Howard Hunt, Michael Townley, David Atlee Phillips, David Henry Barnett o William Kampiles, qui va vendre als soviètics el manual d'operacions detallat del satèlit de reconeiximent KH -11.[282]
No obstant la CIA no va tindre escàndals similars als vixcuts durant la Guerra freda per l'inteligència britànica,[283] que va sofrir la traïció de George Blake, Morris Cohen, Els cinc de Cambridge, o de l'oficial d'alt ranc Kim Philby.
Fallos en l'anàlisis d'inteligència
[editar | editar còdic]L'agència ha segut criticada per la seua suposta falta d'efectivitat en la recopilació d'inteligència i el seu posterior anàlisis. L'antic Director de la CIA Richard Hems va comentar, despuix del fi de la Guerra Freda que «l'única superpotencia que queda no té suficient interés en lo que està passant en el món com per a organisar i eixecutar un servici d'inteligència». La CIA va ser especialment criticada per no predir el colapse de l'Unió Soviètica ―solament uns anys arrere senyalava el seu autosuficiencia i l'impossibilitat de que sofrira un colapse a llarc determini―,[284] la seua gestió en la crisis dels missils, la caiguda del Sha en Pèrsia o l'11-S.[285]
Veterans de l'agència, com l'antic director en funcions i subdirector de la CIA, John Mclaughlin, han llamentat l'incapacitat de la CIA de produir inteligència en utilitat a llarc determini. McLaughlin senyalava que la CIA és ofegada per la Casa Blanca i el Pentágono per a produir informació instantànea i que «els analistes d'inteligència terminen sent la Wikipedia de Washington».[286] No obstant l'agència també ha segut reconegut pels seus èxits com el programa SR-71 i les operacions en Afganistan en la década de 1980. Per un atre costat, un dels seus fracassos més sonats va ser quan la CIA va assegurar al president Truman que China no enviaria tropes a Coreja el 13 d'octubre de 1950; sis dies despuix, més d'un milló de soldats chinencs varen entrar en Corea ―guerra de Corea―.[287]
Els Papers del Pentágono varen mostrar distints aspectes de les operacions de la CIA en Àsia, sobretot en la Indochina francesa, lo que més vesprada seria Vietnam. Els papers contenien distintes activitats i operacions encobertes, que a sovint entrabar en conflicte en les posicions de la Casa Blanca.[288] La CIA va ser criticat per no predir les proves nuclears de la Índia de 1974, encara que si va predir en un informe de 1965 que en cas que l'Índia desenrollara la bomba nuclear, ho presentaria com un desenroll en «fins pacífics». A partir d'el XXI, la CIA va ser molt criticada per no haver advertit sobre els atentats de l'11 de setembre de 2001. La Comissió de l'11-S (9/11 Commission) criticaria la falta de coordinació i intercanvi d'informació entre la CIA i el FBI en la prevenció d'atentats; l'informe també criticava els anàlisis de la CIA i l'acusava d'haver obstaculisat l'investigació.[289] El director de la CIA George Tenet va ser acusat d'haver subestimado el perill que representava Al-Qaeda; Tenet va criticar l'informe i va citar els seus esforços en la seua lluita contra l'organisació des de 1999.[289]
Mentir en el Congrés
[editar | editar còdic]
L'expresidenta de la Cambra de Representants d'Estats Units, Nancy Pelosi, va declarar que la CIA va enganyar repetidament al Congrés des del 2001 sobre distintes tècniques de tortura, encara que Pelosi va declarar conéixer eixos programes.[290][291] Sis membres del Congrés varen afirmar que Leon Panetta va admetre que durant varis anys des del 2001 la CIA va mentir al Congrés. Alguns membres del Congrés varen dir que estes "mentires" de la CIA són similars a les abocades en periodos anteriors.[292]
El 10 de juliol de 2009, la presidenta del Subcomité d'Inteligència del Congrés, Han Schakoswsky, va anunciar el fi d'un programa encobert de la CIA no identificat i calificat com molt greu que la CIA havia mantingut en secret al Congrés durant huit anys.[293] El periòdic The Wall Street Journal, citant a exfuncionarios d'inteligència familiarizados en el programa, va publicar que el programa hauria tingut per objectiu la detenció o assessinat de membres d'al-Qaeda per mig d'una autorisació presidencial.[294] Davant estes informacions, el 17 de juliol de 2009, el Comité d'Inteligència de la Cambra va posar en marcha una investigació formal sobre el programa secret.[295] La Unió nortamericana per les Llibertats Civils va dir que estes polítiques eren especialment preocupants i que els ciutadans nortamericans deuen conservar els seus drets constitucionals inclús en l'estranger. La ACLU també va expressar la seua preocupació per la falta d'informació sobre els potencials abusos dels sistemes judicials sense control.[296]
En juliol de 2014, el director de la CIA, John O. Brennan, va demanar disculpes despuix de destapar-se que la CIA havia espiat a varis senadors pertanyents al Comité d'Inteligència del Senat, que en eixe moment investigaven els programes de tortura de l'agència.[297] Prèviament, en març d'eixe any, una senadora demòcrata havia acusat a la CIA d'espiar la llabor d'investigació del Senat i eliminar documents d'un informe sobre les detencions secretes; la senadora demòcrata Dianne Feinstein va acusar a la CIA d'haver violat la Quarta Esmena a la Constitució dels Estats Units.[297] L'informe sobre les tortures va ser publicat en decembre de 2014 i en eixe moment es va convertir en el més extens de tots els publicats fins al moment, a pesar de que solament es desclasificó menys d'un 10 % de les més de 6200 pàgines d'informe.[298] Este informe del Senat, molt crític en les activitats de l'agència, va revelar que la CIA va enganyar entre 2001 i 2009 als membres del Congrés i la Casa Blanca sobre l'eficàcia i alcanç dels seus brutals interrogatoris.[299] El Comité va senyalar que la CIA filtrava informació classificada a determinats periodistes, exagerant l'èxit dels métodos d'interrogatori, en un esforç per guanyar-se el respal de l'opinió pública.[299] (més informació de l'informe en la secció Violacions de drets humans).
Us de programes de vacunació
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mort d'Osama bin Laden.
L'agència va sofrir la crítica generalisada dels professionals de la salut pública quan es va conéixer que la CIA va utilisar un programa de vacunació en Abbottabad (Pakistan), en 2011 per a obtindre mostres d'ADN de persones d'un lloc a on se sospitava que estava vivint Osama bin Laden, elíder d'Al Qaeda. Més vesprada els Navy Seals varen trobar i varen matar a bin Laden en eixa ciutat. En maig de 2014 un assessor de contraterrorisme del president Obama va escriure a 13 decans de prominents escoles de salut pública afirmant ―sense aportar cap prova― que no era veritat que la CIA utilisara programes de vacunació ni treballadors de la salut per a espionage.
Vore també
[editar | editar còdic]- Departament de Seguritat Nacional dels Estats Units (DHS).
- Buró Federal d'Investigacions
- IRS Investigació Criminal
- Servici de Seguritat Diplomàtica
- Doctrina de la Seguritat Nacional
- Doctrina Reagan
- Revelacions sobre la ret de vigilància mundial
- Respal d'Estats Units a règims autoritaris
- Estats Units i el patrocini al terrorisme
- Criptónimo CIA
- Operació MK Ultra
- Operació Cicló
- Operació Pantomima
- Operació Rubicon
- ECHELON
- Bluebird
- Operació Mangosta
- Operació Northwoods
- Operació 40
- Operació Gladio
- Vault 7
- Anex:Agències d'inteligència
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «sigla». Diccionari panhispánico de dubtes. Real Acadèmia Espanyola. Consultat el 2 de juny de 2023. «[...] CIA (del ingl. Central Intelligence Agency) s'escriu sense tilde, a pesar de pronunciar-se [sía, zía] [...]»
- ↑ «CIA» (en en-uk). Cambridge Dictionary. Consultat el 2 de juny de 2023.
- ↑ «McLean CDP (Virginia)» (en anglés). O. S. Census Bureau. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Adam J. Hebert, Senior Editor. «Presence, Not Permanence» (en anglés). Internet Archive (Air Force Magazine). Archivat des d'el original, el 7 de novembre de 2006. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Adam J. Hebert. «Bases mundials de la CIA» (en anglés). Air Force. Archivat des d'el original, el 7 de novembre de 2006. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Richard A. Best. «Director of National Intelligence Statutory Authorities: Status and Proposals» (en anglés). Congressional Research Service. Archivat des d'el original, el 16 de setembre de 2018. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ Caroline Wilbert. «How the CIA Works». HowStuffWorks. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ «Reducing Overclassification Through Accountability». Federation of American Scientists Secrecy News. Archivat des d'el original, el 20 de giner de 2013. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ «[1]», Washington Post. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ «World Leaders-Paraguay». United States Central Intelligence Agency. Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2013. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ «[2]», BBC News. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ «[3]», The Guardian. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaHJG - ↑ Commission on the Rols and Capabilities of the United States Intelligence Community. «Chapter 13 - The Cost of Intelligence» (en anglés). Preparing for the 21st Century: An Appraisal of O. S. Intelligence. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Rick I. Yannuzzi. Central Intelligence Agency, with permission from the Defense Intelligence Journal (ed.): «In-Q-Tel: A New Partnership Between the CIA and the Private Sector» (en anglés). Archivat des d'el original, el 11 de març de 2008.
- ↑ «[4]», WP: National Security, The Washington Post. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Encyclopedia of Espionage, Intelligence, and Security. «Church Committee» (en anglés). Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Encyclopedia of the Central Intelligence Agency. W. Thomas Smith Jr. Facts On File, Inc. 2003
- ↑ 20,0 20,1 Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ 21,0 21,1 Human Rights Watch. «Ghost Prisoner: Two Years in Secret CIA Detention» (en anglés). HRW Publications. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «[5]», NY, El Nou Diari. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ O. S. Government Printing Office. «Project MKUltra, the Central Intelligence Agency's Program of Research into Behavioral Modification. Joint Hearing before the Select Committee on Intelligence and the Subcommittee on Health and Scientific Research of the Committee on Human Resources, United State Senate, Ninety-Fifth Congress, First Session» (en anglés). Governe d'Estats Units, NY. Claves. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Rodney Stich (2007). Drugging America: A Trojan Horse, Silverpeak Enterprises, pp. 433-434. ISBN 978-0-932438-11-9.
- ↑ John Glaser. «Former CIA Official: Drone War Kills Innocents, Creates Terrorist Safe Havens» (en anglés). Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ «[6]», The New Yorker. Consultat el 12 de maig de 2014.
- ↑ Kinzer, Stephen (2008). All the Shah's men. ISBN 0-471-26517-9.
- ↑ 29,0 29,1 CIA, documents desclasificados. «Office of Policy Coordination 1948-1952» (en anglés). Consultat el 7 de juny de 2014.
- ↑ 30,0 30,1 30,2 30,3 30,4 «[7]», The Washington Post. Consultat el 7 de juny de 2014.
- ↑ «[8]», National Review. Consultat el 7 de juny de 2014.
- ↑ «Unclassified Version of March 6, 2015 Message to the Workforce from CIA Director John Brennan: Our Agency’s Blueprint for the Future» (en anglés). CIA. gov. Agència Central d'Inteligència (CIA). Archivat des d'el original, el 10 d'octubre de 2017. Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ CIA. «CIA Abbreviations and Acronyms» (en anglés). Kent Center Occasional Papers. Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2014. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ «The C2 Puzle: Space Authority and the Operationalevel of War (PDF)» (en anglés). The Army Space Journal. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2014. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ CIA. «Fifty Years of Service to the Nation» (en anglés). Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2010. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ CIA. «Intelligence & Analysis» (en anglés). Archivat des d'el original, el 27 de maig de 2010. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ Miller, Greg (ed). «DIA to send hundreds more spies overseas» (en anglés). The Washington Post. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ Blanton, Thomas S.; Martin, Michael.. «Defense HUMINT Service Organizational Chart» (en anglés). George Washington University National Security Archive Electronic Briefing Book No. 34.. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ Departament d'Estat d'Estats Units. «Memorandum from Director of Central Intelligence to the Chairman of the Joint Chiefs of Staff: Overseas CIA Logistical Support Bases» (en anglés). Archivat des d'el original, el 26 de giner de 2017. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ Pocock, Chris. 50 Years of the O-2: The Complete Illustrated History of the Dragon Lady, Schiffer Publishing, Ltd., Atglen, Pennsylvania, Library of Congress card número 2005927577, p. 404. ISBN 0-7643-2346-6,.
- ↑ «Science, Technology and the CIA» (en anglés). National Security Archive Electronic Briefing Book 54. National Security Archive (The George Washington University). Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ Rick I. Yannuzzi. «In-Q-Tel: A New Partnership Between the CIA and the Private Sector» (en anglés). CIA. Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2014. Consultat el 17 de setembre de 2014.
- ↑ 43,0 43,1 «Factbook on Intelligence».Central Intelligence Agency.
- 4-5.Consultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ 44,0 44,1 Troy, Thomas F.. «Truman on CIA» (en anglés). Archivat des d'el original, el 24 d'agost de 2019. Consultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ CLAVE. «Army & Navy ― Merger: Navy Compromise» (en anglés). Consultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ «The Role of Intelligence».Congress and the Nation 1945-1964: a review of government and politics in the postwar years.Congressional Quarterly ServiceConsultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ Warner, Michael. «The Creation of the Central Intelligence Group» (en anglés). Archivat des d'el original, el 17 d'octubre de 2020. Consultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ Zegart, Amy B. «The CIA's license to fail» (en anglés). Consultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ Departament d'Estat d'Estats Units. «O. S. Department of State: Foreign Relations of the United States, 1945-1950, Emergence of the Intelligence Establishment» (en anglés). Consultat el 22 d'octubre de 2014. «Document 292, secció 5»
- ↑ «George Tenet i John Doe» (en anglés). Federation of American Scientists. Consultat el 22 d'octubre de 2014.
- ↑ Revista CLAVE. «Italy: Fateful Day» (en anglés). Archivat des d'el original, el 21 d'abril de 2020. Consultat el 30 d'octubre de 2014.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.CIA memorandum to the Forty Committee. . Consultat el 30 d'octubre de 2014.
- ↑ «[9]», CNN. Consultat el 30 d'octubre de 2014.
- ↑ «[10]», BBC News. Consultat el 30 d'octubre de 2014.
- ↑ «[11]», The New York Claves. Consultat el 30 d'octubre de 2014.
- ↑ Ministero dell Intern. «Archivio Storico Delle Elezioni - Consultazione dati» (en italià). Consultat el 30 d'octubre de 2014.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Thierry Meyssan. . Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ 58,0 58,1 «[12]», ABC. Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ «Reinhard Gehlen» (en alemà). Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ «[13]», The Guardian. Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ Silj, Alessandro (1994). Malpaese: criminalità, corruzione i politica nell'Itàlia della primera Repubblica, 1943-1994, Donzelli Editore. ISBN 8879890743, 9788879890748.
- ↑ Els archius referits a l'operació estan conservats i disponibles en el National Archives de College Park, Maryland, Estats Units
- ↑ Caryn I. Neumann. «Berlin Tunnel» (en anglés). Encyclopedia of Espionage, Intelligence, and Security. Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ «[14]», US News. Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ Senat de Bèlgica. «Investigació i informe del Senat de Bèlgica sobre l'existència d'una "ret clandestina internacional"» (en francés i alemà). Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.William Colby, Peter Forbath. . Consultat el 1 de novembre de 2014.
- ↑ Parlament Europeu. «Informe de condena de l'Unió Europea a les activitats secretes durant la Guerra Freda (inclosa Gladio)» (en anglés). Consultat el 2 de novembre de 2014.
- ↑ «Versió reduïda de l'anterior referència: European Parliament resolution on Gladio» (en anglés). Consultat el 2 de novembre de 2014.
- ↑ Daniele Ganser. «NAT’s Secret Armies Linked to Terrorism?» (en anglés). Global Reserarch. Consultat el 2 de novembre de 2014.
- ↑ «[15]», El País. Consultat el 2 de novembre de 2014.
- ↑ 71,0 71,1 71,2 71,3 71,4 «[16]», 'La Vanguardia'. Consultat el 2 de novembre de 2014.
- ↑ Smith, Moncourt (2009). The Ret Army Faction: a documentary history (V. I), Kersplebeded, p. 415. ISBN 978-1-60486-029-0.
- ↑ Richard Huffman. «Death Night» (en alemà). Consultat el 10 de novembre de 2014.
- ↑ Des de la década de 1970 va estar en actiu el grup terroristes d'extrema esquerra Fracció de l'Eixèrcit Rojo (RAF), els principals líders de la qual de la cridada "primera generació" varen ser detinguts. El seu juïns (cridat Juí de Stammheim), segons alguns autors, va estar plagat d'irregularitats, com la manipulació de proves, la presentació de testics falsos per la policia i l'impossibilitat per part dels acusats de defendre's. En 1976, Ulrike Meinhof, una de les fundadores de la RAF va ser trobada morta en la seua cela, la versió oficial sobre la causa de la seua mort va ser el suïcidi. Un any despuix, en 1977, Andreas Baader, Jan-Carl Raspe i Irmgard Möller, segons la versió oficial i vigent fins a hui varen aplegar a un pacte en la presó per a cometre un suïcidi colectiu. Baader i Raspe varen ser trobats morts en les seues celes el mateix dia, mentres que Möller va ser trobada viva i en quatre punyalades. Möller va sobreviure i sempre va defendre que la mort dels seus companyers es va deure a una eixecució extrajudicial del Govern alemà, i el seu cas, un intent d'assessinat similar.
- ↑ Oliver i Aldcroft, 2007, p. 275.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «Project MKUltra, the Central Intelligence Agency's Program of Research into Behavioral Modification. Joint Hearing before the Select Committee on Intelligence and the Subcommittee on Health and Scientific Research of the Committee on Human Resources, United State Senate, Ninety-Fifth Congress, First Session» (en anglés). O. S. Government Printing Office. New York Claves. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ Frum, David (2000). How We Got Here: The '70s. Nova York, New York: Basic Books. pp. 49-51. ISBN 0-465-04195-7.
- ↑ Mills, Ami Chen (1991). CIA Off Campus: Building the Movement Against Agency Recruitment and Research (2ª ed.). Boston: South End Press. p. 38. ISBN 0-89608-403-5. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «An Interview with Richard Helms» (en anglés). Agència Central d'Inteligència. Archivat des d'el original, el 19 de decembre de 2020. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «[17]», El Món. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «Eisenhower and the Crusade for Freedom» (en anglés). JSTOR. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «The origins of NSA» (en anglés). Internet Archive. National Security Agency. Archivat des d'el original, el 18 de març de 2004. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ Frum, David (2000). How We Got Here: The '70s. New York, New York: Basic Books. pp. 49-51. ISBN 0-465-04195-7.
- ↑ Hixson, Walter L. (2000). Military Aspects of the Vietnam Conflict. Taylor & Francis. p. 282. ISBN 0815335342.
- ↑ «Richard Nixon and H. R. Haldeman Watergate White House "Smoking Gun" tape (àudio)» (en anglés). WyzAnt. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ (2008) In Nixon's Web:A Year in the Crosshairs of Watergate, Claves Books / Henry Holt. ISBN 0-8050-8256-5.
- ↑ Paterson, Thomas G. et al (2009); American Foreign Relations: A History, Volume 2: Since 1895, Cengage Learning, ISBN 0547225695, p. 304
- ↑ Kornbluh 1998. p. 99.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «CIA and FBI Documents Detail Career in International Terrorism; Connection to O. S.» (en anglés). National Security Archive. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «Documente desclasificado de la CIA» (en anglés). National Security Archive. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ The Jakarta Method: Washington's Anticommunist Crusade and the Mass Murder Program that Shaped Our World, PublicAffairs, pp. 200–206. ISBN 978-1-5417-4240-6.
- ↑ Klein, Naomi (2007). Shock Doctrine. New York: Picador. p. 126. ISBN 978-0-312-42799-3.
- ↑ «[18]». Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Internet Archive. Amnistía Internacional. Archivat des d'el original, el 3 de març de 2006. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ 98,0 98,1 Senat dels Estats Units. «Acció encoberta en Chile, 1963-1973». Consultat el 18 d'octubre de 2014.
- ↑ «The murder of René Schneider» (en anglés). Internet Archive. Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2014. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «Els dos dimonis». Prensa Lliure. Archivat des d'el original, el 30 de decembre de 2014. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «Torture was taught by CIA; Declassified manual details the methods used in Hondures; Agency denials refuted» (en anglés). The Baltimore Sun. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «Els Archius de l'Horror de l'Operatiu Còndor.». Drets Human Rights. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «Nicaraguan Revolution» (en anglés). Enciclopèdia Encarta. Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2009. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ «The Iran-Contra Affair 20 Years On» (en anglés). National Security Archive. Consultat el 30 de decembre de 2014.
- ↑ 105,0 105,1 Webb, Gary (1998). Dark Alliance. Seven Stories Press. p. 439. ISBN 978-1-888363-93-7.
- ↑ http://www.voltairenet.org/article124740.html
- ↑ http://internacional.elpais.com/internacional/2013/07/24/actualidad/1374677621_928074.html El conflicte armat en Colòmbia deixa 220.000 morts des de 1958.
- ↑ 108,0 108,1 «[19]», The Washington Post. Consultat el 6 de decembre de 2014.
- ↑ «[20]», New York Claves. Consultat el 6 de decembre de 2014.
- ↑ «[21]», The Guardian. Consultat el 6 de decembre de 2014.
- ↑ Andrew, Christopher; Mitrokhin, Vasili (2005). The World Was Going Our Way: The KGB and the Battle for the Third World. Nova York: Basic Books. pp. 452-453, 583. ISBN 0-465-00311-7.
- ↑ 112,0 112,1 Governe d'Estats Units. «US National Security Council Minutes: Angola» (en anglés). National Security Council. Consultat el 6 de decembre de 2014.
- ↑ «RONALD REAGAN SAVED LIVES IN ANGOLA» (en anglés). Archivat des d'el original, el 15 de novembre de 2013. Consultat el 6 de decembre de 2014.
- ↑ 114,0 114,1 Kressin, Wolfgang K.. «Prime Minister Mossadegh and Ayatullah Kashani From Unity to Enmity: As Viewed from the American Embassy in Tehran, June 1950 - August 1953» (en anglés). Archivat des d'el original, el 12 d'octubre de 2017. Consultat el 10 de decembre de 2014.
- ↑ Louis (2006). Ends of British Imperialism: The Scramble for Empire, Suez, and Decolonization, I. B. Tauris & Co Ltd, p. 775.
- ↑ «The Pentagon Papers, volum 1, document 95» (en anglés). New York Claves. Archivat des d'el original, el 3 de giner de 2022. Consultat el 10 de decembre de 2014.
- ↑ Departament d'Estat. «342. Memorandum for the 303 Committee» (en anglés). Consultat el 10 de decembre de 2014.
- ↑ Departament d'Estat d'Estats Units. «Foreign Relations of the United States, 1964-1968 Volum XXX, China, Document 337» (en anglés). Consultat el 10 de decembre de 2014.
- ↑ Robert Cribb, ed. The Indonesian killings of 1965-1966: studies from Java and Bali (Clayton, Vic.: Monash University Centre of Southeast Asian Studies, Monash Papers on Southeast Àsia nº 21, 1990)
- ↑ 120,0 120,1 David A. Blumenthal and Timothy L. H. McCormack (2007). The Legacy of Nuremberg: Civilising Influence or Institutionalised Vengeance? (International Humanitarian Law). Martinus Nijhoff Publishers. ISBN 9004156917 [22]
- ↑ Kahin, George McT. and Kahin, Audrey R. Subversion as Foreign Policy: The Secret Eisenhower and Dulles Debacle in Indonèsia. Nova York: The New Press, 1995.
- ↑ Friend (2003), pp. 111-112.
- ↑ Vickers (2005), p. 157; Friend (2003), p. 117.
- ↑ Agència Central d'Inteligència. «A Retrospective on Counterinsurgency Operations» (en anglés). Studies in intelligence. Archivat des d'el original, el 12 de juliol de 2020. Consultat el 10 de decembre de 2014.
- ↑ McCoy, Alfred W. (2006). A question of torture: CIA interrogation, from the Cold War to the War on Terror, Macmillan, p. 68. ISBN 978-0-8050-8041-4.
- ↑ «Moving Targets».Consultat el 28 d'abril de 2014.
- ↑ Earl S. Martin, Reaching the Other Side, Crown, 1978, p82.
- ↑ Crile, George (2003). Charlie Wilson's War: The Extraordinary Story of the Largest Covert Operation in History. Atlantic Monthly Press, pàgines 246, 285 i 302
- ↑ «[23]», Revista CLAVE. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ Cold War (1945-1991): External Course. The Oxford Encyclopedia of American Military and Diplomatic History. Oxford University Press. 8 de giner de 2013. p. 219. ISBN 0199759251
- ↑ Steve Coll. «Anatomy of a Victory: CIA’s Covert Afghan War» (en anglés). Global Issues (recollit de The Washington Post). Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ Steve Coll (3 de març de 2005). Ghost Wars: The Secret History of the CIA, Afghanistan and Bin Laden. Penguin Books Limited. [24]. ISBN 978-0-14-193579-9. Consultat el 12 de decembre de 2014.
- ↑ Bergen, Peter, Holy War Inc., Free Press (2001), p.67
- ↑ 134,0 134,1 «Die "Rosenholz"-Dateien» (en alemà). Govern Federal d'Alemània. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ Holt, p. 224.
- ↑ «[25]», The New Yorker. Consultat el 2 de decembre de 2014.
- ↑ Tenet, George; Harlow, Bill (2007). At the Center of the Storm: My Years at the CIA. New York: HarperCollins. pp. 119, 120. ISBN 0-06-114778-8. OCLC 71163669.
- ↑ «[26]», BBC News. Consultat el 2 de decembre de 2014.
- ↑ 139,0 139,1 139,2 «[27]», New York Claves. Consultat el 2 de decembre de 2014.
- ↑ «[28]», New York Claves. Consultat el 2 de decembre de 2014.
- ↑ Tenet, Harlow, George, Bill (2007). At the Center of the Storm: My Years at the CIA, Nova Yorl: HarperCollins, pp. 121-122. ISBN 0-06-114778-8.
- ↑ «[29]», PBS. Consultat el 2 de decembre de 2014.
- ↑ «[30]», New York Claves. Consultat el 2 de decembre de 2014.
- ↑ «Executive Order 13470» (en anglés). Archivat des d'el original, el 18 de setembre de 2008. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ Blanton, Thomas. «CIA Analysis Acknowledges Intelligence Failure on Iraq's WMDs» (en anglés). National Security Archive. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[31]», Washington Post. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ 147,0 147,1 Woodward, Bob Pla of Attack, Simon and Schuster, 2004.
- ↑ 148,0 148,1 Tucker, Mike; Charles Faddis (2008). Operation Hotel Califòrnia: The Clandestine War inside Iraq. The Lyons Press. ISBN 978-1-59921-366-8.
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 10 d'octubre de 2017. Consultat el 10 de decembre de 2018.
- ↑ «[32]», Washington Claves. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[33]», Washington Claves. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[34]», Information week. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[35]», Revista CLAVE. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[36]», Voice of America. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[37]», The Independent. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[38]», BBC. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[39]», The Bureau of Investigative Journalism. Consultat el 28 de novembre de 2014.
- ↑ «[40]», The Washington Post. Consultat el 12 de decembre de 2015 (en anglés).
- ↑ «[41]». Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ «[42]», The Guardian. Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ «[43]», The Washington Post. Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ «[44]», Al-Ahram Weekly. Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ «[45]», The Washington Post. Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ «[46]», Al Jazeera. Consultat el 12 de decembre de 2015.
- ↑ 165,0 165,1 «[47]», The Guardian. Consultat el 6 d'octubre de 2014.
- ↑ Saunders, Frances Stonor (1999). The Cultural Cold War: The CIA and the World of Arts and Letters, New Press. ISBN 1-56584-664-8.
- ↑ 167,0 167,1 Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ David Wise i Thomas Ross (1964): The Invisible Government. ISBN 978-0394430775.
- ↑ Deborah Davis (1979). Katharine the Great. pp. 137-138. ISBN 978-0941781138
- ↑ 170,0 170,1 Carl Bernstein (20 d'octubre de 1977). CIA and the Mija. Rolling Stone Magazine.
- ↑ 171,0 171,1 Alex Constantine (2000). Mockingbird: The Subversion Of The Free Press By The CIA
- ↑ «[48]», The New York Claves. Consultat el 18 d'octubre de 2014.
- ↑ «[49]», The New York Claves. Consultat el 18 d'octubre de 2014.
- ↑ Johnson 2010, p. 43.
- ↑ «Edward Korry, 81, Is Dead; Falsely Tied to Chile Coup» (en anglés). The New York Claves. Consultat el 18 d'octubre de 2014.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Comité Church. . The Select Committee's Investigative Record. Consultat el 4 d'octubre de 2014. «p.88»
- ↑ «[50]», The Guardian. Consultat el 6 d'octubre de 2014.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «[51]», The Angeles Claves. Consultat el 6 d'octubre de 2014.
- ↑ «[52]», 'The Guardian'.
- ↑ «[53]», The Huffington Post. Consultat el 6 d'octubre de 2014.
- ↑ 182,0 182,1 «[54]», El Món. Consultat el 6 d'octubre de 2014.
- ↑ «[55]», El País. Consultat el 3 de març de 2015.
- ↑ «[56]», Pàgina 12. Consultat el 2 de març de 2015.
- ↑ Agència Central d'Inteligència. «CIA Maps & Publications» (en anglés). Archivat des d'el original, el 25 de juny de 2014. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ «», Washington Technology.
- ↑ «», Financial World.
- ↑ Stephen Mercat. «Reexamining the Distinction Between Open Information and Secrets» (en anglés). Central Intelligence Agency Center for the Study of Intelligence. Archivat des d'el original, el 8 de juny de 2018. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ Thomas Claburn. «CIA Monitors YouTube For Intelligence» (en anglés). InformationWeek. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ «[57]», El País. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ «[58]», El País. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ CIA. «Primer tweet de la CIA en Twitter» (en anglés). Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ 193,0 193,1 193,2 CIA. «Press Release: CIA World Factbook 2006 Now Available» (en anglés). Archivat des d'el original, el 13 de juny de 2007. Consultat el 13 de juny de 2014.
- ↑ «[59]», Information Week. Consultat el 14 de juny de 2014.
- ↑ NRO. «Career Opportunities» (en anglés). Archivat des d'el original, el 29 d'octubre de 2013. Consultat el 14 de juny de 2014.
- ↑ «[60]», Govern d'Estats Units. Consultat el 14 de juny de 2014.
- ↑ «[61]», Der Spiegel. Consultat el 14 de juny de 2014.
- ↑ Governe d'Estats Units. «Bureau of Intelligence and Research» (en anglés). Departament d'Estat dels Estats Units. Consultat el 15 de juny de 2014.
- ↑ Departament de Defensa d'Estats Units. «DMS GENSER Message Security Classifications, Categories, and Marking Phrase Requirements» (en anglés). PDF. Consultat el 15 de juny de 2014.
- ↑ «[62]», Der Spiegel. Consultat el 15 de juny de 2014.
- ↑ «[63]», Daily Star Ireland. Consultat el 15 de juny de 2014.
- ↑ Congrés d'Estats Units. «Intelligence Authorization Act for Fiscal Year 2008, Conference Committee Report» (en anglés). Intelligence authorization act for fiscal year 2008. Consultat el 4 de juliol de 2014.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaHillhouse2007-10-09 - ↑ Shorrock fa referència a la gran colecció de documents secrets desclasificados en 2007 coneguts com Joyes de la família.
- ↑ Shorrock, Tim. «Former high-rànquing Bush officials enjoy war profits» (en anglés). Salon. com. Consultat el 5 de juliol de 2014.
- ↑ «[64]», New York Claves. Consultat el 5 de juliol de 2014.
- ↑ 207,0 207,1 207,2 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaBSS - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaAWST2005-03-20 - ↑ «[65]», The New York Claves. Consultat el 5 de juliol de 2014.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaBenRich - ↑ 211,0 211,1 211,2 «[66]», Today's Campus. Consultat el 10 de juny de 2014.
- ↑ 212,0 212,1 «[67]», NPR (National Public Ràdio). Consultat el 10 de juny de 2014.
- ↑ 213,0 213,1 Central Intelligence Agency. «History» (en anglés). Internet Archive. Archivat des d'el original, el 18 de decembre de 2020. Consultat el 10 de juny de 2014.
- ↑ CIA. «Training Resources» (en anglés). Archiu. Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2013. Consultat el 10 de juny de 2014.
- ↑ «[68]», New York Claves. Consultat el 10 de juny de 2014.
- ↑ «Warrenton Station B». Federation of American Scientists. Archivat des d'el original, el 5 de juny de 2009. Consultat el 18 de març de 2013.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaTCF - ↑ Crile, George (2003). Charlie Wilson's War. Grove Press.
- ↑ «[69]», CNN.. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaLJH - ↑ Pedlow, Gregory W.; Welzenbach, Donald I. «The Central Intelligence Agency and Overhead Reconnaissance: The O-2 and OXCART Programs, 1954-1974» (en anglés). Washington DC: History Staff, Central Intelligence Agency. pp. 43-44. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ 223,0 223,1 223,2 223,3 223,4 223,5 223,6 223,7 «[70]», The Washington Post. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ «Declaration of Steven Aftergood» (en anglés). Case No. 02-1146 (RMU). Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2021. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ CIA. «CIA Cost Reduction Program» (en anglés). Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2021. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ FAS. «CIA Discloses FY 1998 Intelligence Budget Total» (en anglés). FAS. Archivat des d'el original, el 15 d'agost de 2021. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ «[71]», The New York Claves. Consultat el 9 de maig de 2014.
- ↑ Tim Weiner, Legacy of Ashes, p. 27.
- ↑ Tim Weiner, Legacy of Ashes, p. 28.
- ↑ Blum, William (1986). The CIA: A Forgotten History. Zed Books. ISBN 0-86232-480-7.
- ↑ Weiner, Tim (2007). Legacy of Ashes. Doubleday. ISBN 978-0-385-51445-3.
- ↑ Agència Central d'Inteligència. «Review of "Legacy of Ashes: The History of CIA"» (en anglés). Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2020. Consultat el 12 de novembre de 2014.
- ↑ Richelson, Jeffrey. «Sins of Omission and Commission» (en anglés). Consultat el 12 de novembre de 2014.
- ↑ Michael John Garcia. «Renditions: Constraints Imposed by Laws on Torture» (en anglés). Legislative Attorney American Law Division. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ «[72]», The Washington Post. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ CIA. «Rendition Foya request Glomar» (en anglés). Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ Charlie Savage, "Obama’s War on Terror May Resemble Bush’s in Some Areas". The New York Claves. 17 de febrer de 2009.
- ↑ "Background Paper on CIA's Combined Use of Interrogation Techniques [73] archivat en Wayback Machine.". 30 de decembre de 2004.
- ↑ "New CIA Docs Detail Brutal 'Extraordinary Rendition' Process". Huffington Post. 28 d'agost de 008.
- ↑ Fact sheet: Extraordinary rendition, American Civiliberties Union. 29 de març de 2007
- ↑ Condoleezza Rulle / Departament d'Estat d'Estats Units. «Remarks of Secretary of State Condoleezza Rice Upon Her Departure for Europe» (en anglés). Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ Greg Miller. «Obama preserves renditions as counter-terrorism tool» (en anglés). els Angeles Claves. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ 244,0 244,1 «Resolution 1507 (2006)» (en anglés). Archivat des d'el original, el 5 d'agost de 2014. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ «[74]», Counter Punch. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ Grey, Stephen (25 de novembre de 2007). Flight logs reveal secret rendition. The Sunday Claves (Londres).
- ↑ ACLU. «Petició de la ACLU de 2006» (en anglés). Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ «[75]», Washington Post. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ «[76]», Correguera della Sera. Consultat el 14 de novembre de 2014.
- ↑ «[77]», BBC. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[78]», CNN (archiu). Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ 252,0 252,1 «[79]», BBC News. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[80]», Washington post. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[81]», BBC. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ Amnistía Internacional. «Els Estats europeus, llegalment responsables dels abusos comesos en les "entregues extraordinàries"». Archivat des d'el original, el 27 de novembre de 2007. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ 256,0 256,1 «[82]», The Washington Post. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[83]», The Guardian. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ Hansard. «Developments in the British Indian Ocean Territor» (en anglés). Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[84]», Financial Claves. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ 260,0 260,1 260,2 «[85]», Públic. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[86]», Washington Claves. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ 262,0 262,1 Aryeh Neier i David J. Rothman. «Doctors Aided CIA Torture, Records Show» (en anglés). Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ 263,0 263,1 «[87]», The New York Claves. Consultat el 9 de decembre de 2014.
- ↑ 264,0 264,1 «[88]», New York Claves. Consultat el 9 de decembre de 2014.
- ↑ «[89]», The Washington Post. Consultat el 9 de decembre de 2014.
- ↑ 266,0 266,1 266,2 «[90]», El País. Consultat el 9 de decembre de 2014.
- ↑ 267,0 267,1 «[91]», The Washington Post. Consultat el 9 de decembre de 2014.
- ↑ «[92]», RT Actualitat. Consultat el 15 de decembre de 2014.
- ↑ «[93]», eldiario. és. Consultat el 15 de decembre de 2014.
- ↑ Agència Central d'Inteligència (CIA). «Report of Investigation Concerning Allegations of Connections Between CIA and The Contres in Cocaine Trafficking to the United States» (en anglés). Resposta de la CIA a Dark Alliance. Archivat des d'el original, el 1 d'abril de 2014. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ Norman Solomon. «Snow Job: The Establishment's Papers Do Damage Control for the CIA» (en anglés). Web Archive. Archivat des d'el original, el 11 de febrer de 2005. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ «[94]», New York Claves. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ 273,0 273,1 273,2 Paul DeRienzo. «Entrevista a Alfred McCoy» (en anglés). Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ The Politics of Heroin in Southeast Àsia, p. 383
- ↑ The Politics of Heroin in Southeast Àsia, p. 385. ISBN 1-55652-483-8
- ↑ «[95]», Center for the Study of Intelligence, CIA. Consultat el 5 de decembre de 2014.
- ↑ National Security Archive. «Depòsit en tots els documents de les joyes de la família» (en anglés). Consultat el 21 de novembre de 2014.
- ↑ 278,0 278,1 278,2 «[96]», New York Claves. Consultat el 21 de novembre de 2014.
- ↑ «[97]», Washington Claves. Consultat el 21 de novembre de 2014.
- ↑ Baer, Robert (2003). See No Evil: The True Story of a Ground Soldier in the CIA's War on Terrorism. Three Rivers Press. ISBN 1-4000-4684-X.
- ↑ FBI / Internet Archive (manteniment). «Famous Cases Aldrich Hazen Ames» (en anglés). Archivat des d'el original, el 11 de juny de 2008. Consultat el 21 de novembre de 2014.
- ↑ Cynthia A. S. McKinley. «When the Enemy Has Our Eyes» (en anglés). Archivat des d'el original, el 11 de novembre de 2010. Consultat el 21 de novembre de 2014.
- ↑ Vore per a més informació: Wright, Peter; Greengrass, Paul (1987). Spycatcher. William Heinemann. ISBN 0-670-82055-5.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ Jones, Milo L. and; Silberzahn, Philippe (2013). Constructing Cassandra, Reframing Intelligence Failure at the CIA, 1947-2001. Stanford University Press. ISBN 978-0804793360.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «[98]», American Historical Association. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ Adams, Sam (1994). War of Numbers: an Intelligence Memoir. Steerforth Press. ISBN 1-883642-23-X.
- ↑ 289,0 289,1 «[99]», New York Claves. Consultat el 15 de novembre de 2014.
- ↑ «[100]», Bloomberg. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ «[101]», BBC News. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ «[102]», BBC News. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ «[103]», Wall Street Journal. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ «[104]», Agència Reuters. Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ American Civiliberties Union.. «Intelligence Official Acknowledges Policy Allowing Targeted Killings Of Americans» (en anglés). Consultat el 17 de novembre de 2014.
- ↑ 297,0 297,1 Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
- ↑ 299,0 299,1 «[105]», The New York Claves. Consultat el 9 de decembre de 2014.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Dark Alliance: The CIA, the Contres, and the Crack Cocaine Explosion (Hardcover), Gary Webb Seven Stories Press; Seven Stories Press 1st ed edition (April 1998) ISBN 1-888363-68-1
- Defrauding America: Encyclopedia of Secret Operations by the CIA, DEA, and Other Covert Agencies Rodney Stich. Diable Western Pr; 3RD edition (January 1998) ISBN 0-932438-09-1
- Dujmovic, Nicholas, “Drastic Actions Short of War: The Origins and Application of CIA’s Covert Paramilitary Function in the Early Cold War,” Journal of Military History, 76 (July 2012), 775-808
- Drugging America: A Trojan Horse, Rodney Stich. Diable Western Press; 3rd edition (September 1999) ISBN 0-932438-10-5
- Friend (2003). Indonesian Destinies, Harvard University Press. ISBN 0-674-01137-6.
- Johnson (2010). A Mosque in Munich, Houghton Mifflin Harcourt.
- Kornbluh, Peter. 1998. Bay of Pigs Declassified: The Secret CIA Report on the Invasion of Cuba. The New Press ISBN 1-56584-494-7 ISBN 978-1-56584-494-0
- Vickers, Adrian (2005). A History of Modern Indonèsia, Cambridge University Press. ISBN 0-521-54262-6.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Agència Central d'Inteligència.- Oficial de la CIA [106] archivat en Wayback Machine.
- Oficial de la CIA (en anglés).
- Archiu de notícies de la CIA des de 1976 fins al present del periòdic espanyol El País
- George Washington University National Security Archive:
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Agencia Central de Inteligencia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>