Anar al contingut

Alcide De Gasperi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alcide De Gasperi

Alcide De Gasperi (Pieve Tesino, 3 d'abril de 1881-Borgo Valsugana, 19 d'agost de 1954) va ser un polític italià, a qui –junt en Konrad Adenauer, Robert Schuman i Jean Monnet– se li considera com «pare d'Europa», puix va contribuir decisivament en la creació de les Comunitats Europees. Va ser ministre d'Assunts Exteriors i president del Consell de Ministres d'Itàlia, aixina com fundador de Democràcia Cristiana i últim secretari del Partit Popular Italià. Devot catòlic, l'Iglésia catòlica li va concedir el títul de siervo de Deu en 1993, quan es va iniciar la seua causa de beatificació.[1]

Biografia

Carrera política

Va nàixer el 3 d'abril de 1881 en Pieve Tesino,[2] en una família burguesa italiana, en una regió que llavors formava part del Imperi Austrohúngaro. Alcide De Gasperi es va iniciar en la vida política de la seua regió i en la d'Àustria durant els seus anys universitaris en Viena. Va escomençar la seua verdadera carrera política com a diputat en el parlament austríac en 1911. Va eixercir el càrrec entre 1911 i 1918 com a membre del Partit Popular Trentino.[3] Despuix de la victòria italiana sobre Àustria i l'incorporació del Trentino en 1918 va adquirir la ciutadania italiana.[4] En esta época, Gasperi representava a una chicoteta comunitat italiana en el sí d'un gran imperi multinacional. Esta experiència li va aportar una visió més global de la vida política, enriquint-li en una cultura més àmplia, més diversa i li va servir per a fonamentar el seu Ideari europeiste. En esclatar la Primera Guerra Mundial, De Gasperi era el responsable del Comité dels Refugiats. Va ajudar a mils d'exiliats de Trento, detinguts pel govern austríac per raons militars, a emigrar cap a l'interior del país. Despuix de l'anexió de Trento a Itàlia, al final de la guerra, es va involucrar, junt al Pare Luigi Sturzo, Alberto Marvelli i varis llaics i polítics, en la creació del Partit Popular Italià (P. P. I.) (més vesprada rebatejat com a Democràcia Cristiana), en Itàlia. Elegit diputat de Trento en 1921, va presidir el grup parlamentari del PPI. Va eixercitar un paper important en la vida política italiana fins a l'arribada de Benito Mussolini al poder en 1922. En la seua calitat d'opositor va ser acusat d'activitats antifascistas, va ser detingut i condenat a quatre anys de presó. A pesar de la seua lliberació, va quedar baix vigilància fins a la caiguda del Mussolini, ocupant un lloc d'empleat en la Biblioteca del Vaticà.

Inicis de l'Unió Europea

Fotografiat en 1951 junt a la seua família

Al final de la Segona Guerra Mundial, De Gasperi es va convertir en líder incontestable de la democràcia cristiana. De 1945 a 1953, va dirigir huit governs successius. Va ser igualment ministre d'Assunts Exteriors. Va fer que Itàlia s'adherira a l'OTAN, la va integrar en la SECA i va recolzar activament el proyecte de la CED (Comunitat Europea de Defensa). Va firmar l'Acort De Gasperi-Gruber en el seu parell austríac Karl Gruber en 1946. Al principi de la reconstrucció europea, Alcide de Gasperi, Robert Schuman i Konrad Adenauer es trobaven regularment.[5] i varen viure junts les primeres grans etapes de la construcció de la Comunitat Europea. Entre èxits i fracassos, va nàixer entre ells una unió, una solidaritat i una estima profundes. Alcide De Gasperi va consagrar els últims anys de la seua carrera a l'edificació de la construcció de la comunitat europea. Encara que finalment es va integrar en l'actual proyecte de l'Unió Europea, De Gasperi va contribuir a desenrollar l'idea d'una Comunitat Europea de Defensa comuna.[6] == Com a president del Consell de ministres italià == En 1945 Alcide De Gasperi va ser nomenat president del Consell de Ministres, l'últim del Regne d'Itàlia. Durant este govern es va proclamar la República i es va convertir de facto en el primer cap de Govern de l'Itàlia republicana, i va dirigir un govern d'unitat nacional, que va durar fins a les eleccions generals de 1948. El 2 de juny de 1946 es va celebrar un referèndum per a decidir si Itàlia seguia sent una monarquia o es convertia en una república. El Consell de Ministres (que ell presidia) va proclamar la república ans que el Tribunal de Cassació publicara els resultats definitius del referèndum del 2 i 3 de juny: la via republicana va obtindre el 54% dels vots. Per tant, va assumir temporalment la jefatura de l'Estat i, en conseqüència, se li varen transferir les funcions que llavors eixercia el rei Humberto II d'Itàlia.

Vore també: República Italiana

De Gasperi va eixercitar els dos càrrecs de cap de Govern (President del Consell de Ministres) i cap d'Estat fins a l'1 de juliol, data en la que Enrico De Nicola, elegit cap d'Estat provisional el 28 de juny per l'Assamblea Constituent de la República Italiana, va assumir oficialment el càrrec. El 10 d'agost de 1946 va intervindre en París en la conferència de pau, a on va qüestionar les difícils condicions impostes a Itàlia pel tractat. Un dels seus èxits en política exterior va ser l'acort De Gasperi-Gruber en Àustria en 1946, que va convertir la seua regió, Tirol del Sur, en una regió autònoma. En giner de 1947 va realisar un viage a Estats Units, a on va obtindre ajuda financera i material i va promoure l'image de la nova República, inaugurant aixina la tornada d'Itàlia a l'escena internacional. En esta ocasió, es va convertir en el tercer italià honrat en una desfilada en Nova York, i va anar l'únic que va repetir l'experiència en 1951. En les eleccions del 18 d'abril de 1948, en ple Pla Marshall i en el respal moral d'Estats Units i dels emigrants italestadounidenses, De Gasperi i la Democràcia Cristiana obtenen un èxit històric (48% dels vots) front al Front Popular Italià (format per socialistes i comunistes)[7] De Gasperi va ser nomenat President del primer Consell de Ministres de la República Italiana. En una Itàlia llastrada per vint anys de dictadura fascista i desgastada per la Segona Guerra Mundial, De Gasperi va afrontar les negociacions de pau en les potències vencedores, conseguint reduir les sancions al desarmament militar i evitant la pèrdua de territoris fronteriços com l'Alt Adigio i el Valle d'Aosta. Va intentar resoldre el problema de la sobirania de Trieste i Istria en benefici d'Itàlia, pero va tindre menys èxit sobre esta última. Va celebrar acorts en les potències occidentals per a finançar la reconstrucció i la recuperació econòmica d'Itàlia. La precària situació del país, que millorava en massa llentitut, i les privacions, varen provocar el descontent dels treballadors i el malestar sindical. Les protestes es varen intensificar en la riuada del riu Po en 1951,[8] els dics del qual no havien segut mantinguts des del començ de la guerra. Les inundacions varen causar numeroses víctimes en les zones agrícoles de les províncies de Rovigo i Ferrara. En 1952, tement una victòria electoral de comunistes i socialistes en Itàlia, la Santa Sèu va sugerir, i despuix va impondre, una gran aliança electoral per a les eleccions municipals de Roma. La Santa Sèu no hauria acceptat que la ciutat, sèu de la cristiandad, fòra administrada per un alcalde socialiste. De Gasperi es va opondre resueltamente a una coalició en la dreta. Açò va provocar un incident diplomàtic en la Santa Sèu que va molestar a De Gasperi. En 1952, Pío XII es va negar a rebre a De Gasperi en el Vaticà en motiu del trigèsim aniversari del seu matrimoni en Francesca Romani.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Alcide de Gasperi forse sant, inizia la causa vaig donar beatificazione» (en italià). La Repubblica. Consultat el 1 de febrer de 2021.
  2. ↑ Canavero, 2003, p. 3.
  3. ↑ Weibel, 1971, p. 251.
  4. ↑ Laursen, 2016, p. 91.
  5. ↑ Alcide De Gasperi's humanist and European message [1] archivat en Wayback Machine., European People's Party
  6. ↑ el principi va ser De Gasperi. [https://web.archive.org/web//http://www.theflorentine.net/artículs/artícul-view.asp?issuetocId=2497 archivat en Wayback Machine., El Florentino, 4 d'octubre de 2007
  7. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Art. tv.
  8. ↑ Revue de Géographie Alpine.40(3)
    521–525.doi:10.3406/rga.1952.1065.Consultat el 2022-01-07.

Bibliografia

Citada
  • (2003) Alcide De Gasperi: cristià, democratico, europeu, Soveria Mannelli: Rubbettino Editore. ISBN 8849807074.
  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFLaursen2016">Laursen, Finn (2016). Historical Dictionary of the European Union, Rowman & Littlefield. ISBN 978-1-4422-5514-2.
  • (1971) [2], Ginebra. ISBN 978-2-600-04062-4.
Adicional
  • Maria Romana De Gasperi, Mio car pare, Genova Milano, Marietti, 2003
  • Maria Romana De Gasperi, De Gasperi. Ritratto vaig donar un statista, Milano, Mondadori, 2004
  • Pietro Scoppola, La proposta politica vaig donar De Gasperi, Bologna, Il Mulinov, 1977.
  • Giulio Andreotti, De Gasperi vist dona vicino, Milano, Rizzoli, 1986.
  • Nico Perrone, De Gasperi i l'America, Palermo, Sellerio, 1995.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alcide_De_Gasperi&oldid=1338876»