Anar al contingut

Robert Schuman

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a el compositor alemany vore Robert Schumann.
Robert Schuman
Robert Schuman en 1949
Robert Schuman en 1949
President del Consell de Ministres de França
Mandat: 24 de novembre de 1947 – 26 de juliol de 1948
5 de setembre de 1948 – 11 de setembre de 1948
President: Vincent Auriol
Predecessor: Paul Ramadier / André Marie
Successor: André Marie / Henri Queuille
Ministre d'Assunts Exteriors de França
Mandat: 26 de juliol de 1948 – 8 de giner de 1953
President: Vincent Auriol
Predecessor: Georges Bidault
Successor: Georges Bidault
President de l'Assamblea Parlamentària Europea
Mandat: 19 de març de 1958 – 10 de març de 1960
Predecessor: Hans Furler
Successor: Hans Furler
Senyes personals
Naiximent: 29 de juny de 1886
Clausen, Luxemburc
Mort: 4 de setembre de 1963 (77 anys)
Scy-Chazelles, França
Sepultura: Iglésia de St. Quentin (Scy-Chazelles)
Nacionalitat: Francesa
Partit polític: Moviment Republicà Popular (MRP)
Professió: Advocat, polític
Religió: Catolicisme (Venerable)

Jean-Baptiste Nicolas Robert Schuman,[1] conegut per Robert Schuman (Luxemburc, 29 de juny de 1886-Scy-Chazelles, França, 4 de setembre de 1963), fon un polític francés d'orige alemany, considerat com un dels «Pares fundadors de l'Unió Europea».[2] Com a membre fundador del Moviment Republicà Popular (MRP),[3] va ser un dels principals dirigents de la Quarta República francesa,[4] sent ministre de Finances, president del Consell de França, ministre d'Assunts Exteriors i ministre de Justícia. També va eixercir com a diputat de Mosela entre 1919 i 1962, en una pausa entre 1942 i 1946.[1]

El seu càrrec com a ministre d'Assunts Exteriors (1948-1952) el va dur a ser el principal negociador francés dels tractats firmats entre el final de la Segona Guerra Mundial i el principi de la Guerra Freda (Consell d'Europa, OTAN, CECA, etc.).[5] Ademés, va ser ell qui va propondre per primera volta, el 9 de maig de 1950, un proyecte d'integració europea, que donaria lloc a la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer. Va ser també el primer president de l'Assamblea Parlamentària Europea (1958-1960), precedent de l'actual Parlament Europeu.

L'Iglésia catòlica va obrir en 1990 el seu procés de beatificació i canonisació, sent en l'actualitat Venerable Serf de Deu.[6]

Joventut

Casa natal de Robert Schuman

Robert Schuman va nàixer en Clausen, un barri de Luxemburc. La seua casa natal és ara la sèu del Centre d'Estudis Europeus Robert Schuman.[7]

La seua mare era luxemburguesa, per lo que és en este país a on va realisar la major part de la seua formació escolar. El seu pare, oriunt de Mosela, va servir en l'eixèrcit francés durant la guerra franc-prusiana (1870-1871), pero despuix va adoptar la nacionalitat alemana, quan Alsàcia-Lorena va ser anexionada per l'Imperi alemany. Despuix es va mudar a Luxemburc, a on va ser considerat com a alemany de la mateixa manera que la seua esposa, nacionalisada alemana a causa del seu víncul matrimonial. La parella i el seu fill únic conformaven una família de classe mija. El pare era propietari d'un terreny dedicat a l'explotació agrícola pròpia i al lloguer de parceles.[4]

L'educació familiar de Schuman va estar emmarcada en la pràctica del catolicisme que professaven els seus progenitors. En la seua infància va assistir a l'escola comunal de Clausen abans de continuar els seus estudis en l'Athénée Grand-Ducal, a on va deprendre el francés. En 1900 va morir el seu pare, quatre anys ans que Robert Schuman haguera finalisat els seus estudis de secundària en el Liceu Imperial de Metz.

Va estudiar Dret en les universitats de Munich, Bonn i Berlín. Finalment es va graduar en l'Universitat d'Estrasburc,[lower-alpha 1][8] per a despuix obrir el seu propi bufet en Metz[lower-alpha 1] en 1911,[9] mesos despuix de la mort accidental de la seua mare, a qui l'unia una estreta intimitat espiritual.[10] En este periodo va contemplar l'idea d'iniciar-se en el sacerdoci, pero finalment va optar per una vida a mig camí entre el clero i el treball com a funcionari públic. Gràcies a l'herència deixada pels seus pares, Schuman no va tindre dificultats econòmiques durant tota la seua vida.[4]

En l'universitat, Schuman va formar part de la Corporació Unitas,[11] integrada principalment per seminaristes i estudiants de teologia. No obstant, el seu caràcter reservat i la seua joventut varen fer que el seu pas per l'organisació no tinguera importància significativa.

Schuman no va prestar servici militar per raons de salut. Pero en esclatar la Primera Guerra Mundial, el reclutament es va intensificar, per lo que va ser empleat en l'administració alemana degut a les seues competències jurídiques. Incorporat en el servici auxiliar,[12] va ser destinat a Metz en una unitat de no combatents. Allà va prestar funcions de soldat secretari durant un any. Despuix de ser rellevat del càrrec, va ser nomenat adjunt de l'administració en Boulay, a on va permanéixer fins a la fi de la guerra en 1918, mentres continuava paralelament en el seu treball en el despaig d'advocat de Metz. Fins a eixe moment Schuman, qui mai es va casar i va viure sempre de manera austera,[4] tenia una cultura essencialment alemana.

Començ de la seua vida política

Des de 2000, la Casa de Robert Schuman en Scy-Chazelles està oberta al públic permanentment.[13]

Una volta acabada la guerra, Schuman es va inscriure com a advocat en Metz, estatut que va conservar durant tota la seua vida. La seua formació de juriste i el seu coneiximent del francés varen fer que les autoritats l'invitaren a participar en la reintegració d'Alsàcia-Mosela.[11]

Els catòlics de Lorena estaven preocupats per l'integració a l'Estat francés, temorosos d'eixa república anticlerical. La dissolució de les ordes religioses (1902-1904) en França i la separació d'Estat i iglésia (1905), que va suprimir tota subvenció econòmica, no varen ser aplicades en Alsàcia-Mosela en l'época alemana. Estes regions vivien encara baix el concordat de 1801.[4] Per a defendre esta particularitat,[11] Schuman va ser solicitat pels grups catòlics per a presentar-se com a diputat i va ser elegit per al càrrec en 1919 com a representant de Mosela per la circumscripció de Thionville, càrrec que va mantindre durant tota la seua carrera.

En 1919 va ser acusat en l'assamblea de Lorena d'haver format part de l'eixèrcit alemany.[14] Schuman va respondre que eixes acusacions no anaven a despertar aversions per la seua part i que els que les formulaven simplement estaven manipulats. «És millor resar per ells que maleir-los», va afirmar abans d'eixir de la càmera.[15] En París, Schuman disfrutava en eixe moment d'una relativa notorietat en els círculs catòlics. En eixa época va impulsar la formació de seccions departamentals de la CFTC (Confederació Francesa de Treballadors Cristians) en Mosela.[4] Espiritualment es deia pròxim a Sant Francesc d'Assís.[4]

Durant els anys 1920 es va associar als esforços de pau i l'acció del president Aristide Briand (1924-1932), que buscava l'aproximació entre la República de Weimar i la França del govern de Raymond Poincaré. En la década següent es va mostrar favorable a les sancions impostes a Itàlia, en acabant de que esta atacara Etiòpia, pero per una atra part, es va declarar partidari dels acorts de Munich de 1938.

La seua activitat parlamentària va ser modesta. De 1929 a 1939, va ser membre de la comissió de finances de l'Assamblea Nacional i va permanéixer en el Senat sense interrupció fins a 1940. Inicialment va estar inscrit en el partit Union Républicaine Lorraine, associat al Bloc National (Poincaré), i despuix, en 1931, al Parti Démocrate Populaire, un dels ancestres del Moviment Republicà Popular. Schuman va ser des del principi adversari del Front Popular (1936-1938), encara que personalment apreciava a Léon Blum.[4]

En 1926 Schuman va comprar una casa en Scy-Chazelles en les afores de Metz.[14] Allà va formar una colecció de més de quatre mil llibres i autògrafs a partir de 1935 (entre ells un autògraf de Carles I). Aixina mateix, durant varis anys va llogar un apartament en el sext pis sense ascensor en la rue du Bac de París.[14]

Segona Guerra Mundial

Despaig de Schuman en Scy-Chazelles.

Entre 1939 i 1945, França i Alemanya es varen vore enfrontades en el marc de la Segona Guerra Mundial. Schuman va ser nomenat subsecretari d'Estat per als refugiats en l'administració de Paul Reynaud formada el 21 de març de 1940 —periodo de la «drôle de guerre»—, càrrec que va conservar durant el primer govern del mariscal Philippe Pétain.[12] Més avant va votar a favor d'atorgar plens poders a Pétain,[4] pero es va negar a participar en dit govern i va tornar a Mosela, que havia segut novament anexionada a Alemanya. Una volta en Metz, Schuman va cremar la seua correspondència misteriosament.[16] Despuix va acodir a la policia per a discutir la repatriació dels refugiats de Mosela i va ser detingut per la Gestapo (policia secreta de l'Alemanya nazi) el 14 de setembre de 1940, despuix de rebujar la solicitut de cooperació presentada pels nazis. Va ser posat baix custòdia en un hotel familiar de Neustadt (Renània-Palatinat) en abril de 1941. Allà li va ser permés rebre visites i va disfrutar de certa llibertat de desplaçament, per lo que podia fer trajectes en Alemanya a excepció d'Alsàcia i Lorena que havien segut anexionades pel govern nazi.[17]

Persuadit de la possibilitat de ser traslladat a presó o a un camp de presoners,[18] Schuman va conseguir evadir-se en agost de 1942 i va aplegar a la zona lliure, per a més tart entrar en la clandestinitat el següent novembre, quan els nazis varen decidir invadir el sur de França. Va permanéixer amagat en diferents monasteris fins que les forces d'ocupació varen ser expulsades.[4]

No es coneix la reacció de Schuman a la «Crida del 18 de juny» en la que Charles de Gaulle convocava al poble francés a mantindre la resistència davant de l'invasor, lo que suponia un rebuig a la petició d'armistici per part del general Pétain. Per contra, Schuman va ser clar en el seu recolzament a la posició inicial de Pétain durant la guerra i mai va formar part de la Resistència francesa.[19]

Despuix de l'invasió de França pels aliats i la conseqüent expulsió de la Wehrmacht, el general De Lattre, al comandament de l'eixèrcit francés, va contactar en Schuman en setembre de 1944 a fi de tindre un conseller experimentat en assunts d'Alsàcia-Lorena. Tres semanes despuix, el ministre de Guerra, André Diethelm, va exigir que Schuman fora arrestat. La societat de Metz va acollir a Schuman, pero les autoritats el varen tractar com a un exministre de Pétain i com el parlamentari que va votar a favor dels plens poders. Encara que va ser considerat llavors com a «indigne» i «ineligible», va conseguir formar part del comité departamental d'alliberament, a on va tractar de moderar la depuració.[14]

Trajectòria ministerial

Schuman va escriure al general Charles de Gaulle el 24 de juliol de 1945 i va conseguir que fera archivar l'expedient en contra seua. Es va proclamar la seua inocència en el mes de setembre següent, per lo que li va permetre reprendre el seu lloc en la vida política del país.[14] Ràpidament es va convertir en un dels líders principals de la Quarta República francesa[4] i va ocupar el càrrec de ministre de Finances entre 1946 i 1947 en un moment crucial a on l'inflació i el mercat negre varen prendre força.

El 24 de novembre de 1947, va assumir el càrrec de president del Consell de França (cap de Govern), càrrec en el que va estar fins al 26 de juliol de 1948, per a tornar breument en setembre d'eixe mateix any durant a penes dos dies, des del dia 5 fins a dimitir l'11 de setembre.[20] Durant el seu mandat novament va ser acusat d'haver segut un oficial alemany, esta volta pel comuniste Jacques Duclos.[14] En juliol de 1948, en el periodo que va transcórrer entre els seus dos governs,[20] va ser nomenat ministre d'Assunts Exteriors, càrrec que va ocupar fins a 1952,[12] a pesar de l'inestabilitat que va caracterisar al govern de la Quarta República.[21] El seu bilingüisme li va ser útil en les relacions en Alemanya, a on va pronunciar conferències en l'idioma local.

Rue de Verneuil, 6 en París.

L'opinió francesa vacilava entre vàries possibilitats sobre el futur immediat de l'Alemanya derrotada. La majoria preferia eixercir un control aliat en una Alemanya descentralisada, un híbrit entre la Confederació Germànica (1815-1866) i la Confederació Alemana del Nort (1867-1871).[4] Esta va ser la posició de De Gaulle i els seus successors fins a 1947. Atres polítics, entre els que es trobava Schuman, varen preferir desmantellar les fonts institucionals i culturals del militarisme alemany i enfortir les relacions intraeuropees.[4]

En març de 1948 va ser creada l'Unió Europea Occidental (França, Benelux i Regne Unit), com a resposta a la pressa de poder dels comunistes en Praga. Esta unió es va americanisar prompte i va servir de base per a la creació de l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN) en 1949.

La fusió de dos unions aduaneres: el Benelux (sorgida entre guerres) concretada en 1948 (va servir de laboratori a la CEE) i un proyecte d'unió aduanera franc-italiana llançat en 1947 que va fracassar finalment en 1951. Per la seua banda, el Consell d'Europa creat en 1949 va ser destinat a preparar la confederació d'estats europeus.

Al començament dels anys 1950, Schuman va comprar un apartament en la rue de Verneuil, 6 en París,[14] encara que sempre va conservar la seua casa en Metz. A partir de 1953 no va tornar a ser convocat per a cap càrrec ministerial, a excepció de la cartera de Justícia en 1955 que va ocupar durant la guerra d'Algèria. Durant esta última, Schuman va cursar órdens per a que els tribunals archivaren les denúncies per «les preteses infraccions» comeses per les forces de l'orde.[22] En 1962 no va tornar a presentar-se com a candidat a diputat per Mosela.

Pla Schuman

Saló del Rellonge, a on Schuman va pronunciar la célebre declaració que du el seu nom.
Artícul principal → Declaració Schuman.


Schuman no disponia de qualitats com a orador.[14] Això no va impedir que pronunciara un dels discursos més transcendentals en l'història europea. El 9 de maig de 1950, Schuman es va dirigir a més de dos-cents periodistes per a presentar una declaració preparada junt a Jean Monnet (assentat a la seua dreta durant el discurs), que és considerada com la primera proposta oficial per a la construcció d'una Europa integrada i que es coneix a partir d'eixa data com la «Declaració Schuman».

Eixe dia va nàixer l'Europa comunitària, actualment concretada en l'Unió Europea.[5] El pla de Schuman va ser la base en la que es va assentar l'UE, una espècie de primera pedra de les institucions següents.[23] En el seu discurs, Schuman proponia la creació d'una comunitat franc-alemana per a aprofitar conjuntament el carbó i l'acer dels dos països (en eixe moment Alemanya produïa el doble d'acer que França) baix una Alta Autoritat comuna, independent dels governs i en poder per a impondre les seues decisions.[7] Una volta en funcionament, s'ampliaria la comunitat a atres països europeus per a formar un espai de lliure circulació de persones, mercaderies i capital.[23] Este sistema creuat d'interessos evitaria la possibilitat d'una nova guerra. Este proyecte de cooperació europea es va presentar solament cinc anys despuix de la capitulació de l'Alemanya nazi.

Extracte: Europa no es farà d'un colp ni en una obra de conjunt: es farà gràcies a realisacions concretes, que creen en primer lloc una solidaritat de fet. L'agrupació de les nacions europees exigix que l'oposició secular entre França i Alemanya quede superada, per lo que l'acció empresa deu afectar en primer lloc a França i Alemanya.

En la Cimera de Milà de 1985 els caps d'Estat i de govern varen decidir establir el 9 de maig com el «Dia d'Europa» en commemoració d'esta declaració.[24]

Comunitats Europees

Schuman va firmar el Tractat de París, del 18 d'abril de 1951, que va constituir la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA) entre Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburc i els Països Baixos. Aixina, en 160 millons d'habitants, 210 millons de tonelades de carbó i 33 millons de tonelades d'acer produïdes, la CECA es va convertir en un interlocutor de pes en les relacions econòmiques internacionals.[25]

Va impulsar el pla per a la formació d'un eixèrcit europeu denominat «Comunitat Europea de Defensa», que va ser rebujat pels francesos en 1954.[26]

Va planejar junt a Adenauer l'Estatut del Sarre. Esta iniciativa buscava dotar a este estat alemany, que es trobava ocupat per l'eixèrcit francés despuix del final de la guerra, d'un estatut europeu que faria del Sarre la séu de les institucions europees i ho convertiria en la capital de la CECA. Els dos líders varen decidir aprovar la mesura per referèndum, confiats del seu resultat positiu. No obstant, els ciutadans del Sarre es varen pronunciar en contra de dit estatut i a favor del reintegrament en l'Alemanya occidental.[27][28]

Schuman va presidir el Moviment Europeu entre 1955 i 1961 i es va convertir aixina en el primer president de l'Assamblea Parlamentària Europea (1958-1960), que li dona al final del seu mandat el títul de «pare d'Europa».[21] En eixe periodo va presidir en conjunt la CEE-CECA-CEEA a on els membres eren designats pels seus estats d'orige. La seua funció va ser consultiva.[21] Entretant, en 1958, li va ser otorgat el Premi Carlemany.[29][30]

Últims anys

Iglésia de St. Quentin.

Entre 1955 i 1956, Schuman va ocupar la cartera de Justícia que va ser el seu últim càrrec ministerial.[31] En octubre de 1959, durant una visita oficial a Itàlia, va començar a manifestar els primers símptomes de la malaltia que va afectar progressivament la seua salut, quan en mig d'una conferència de premsa va perdre la lucidesa.

Despuix de retirar-se definitivament de l'Assamblea parlamentària europea, Schuman va iniciar la redacció del seu únic llibre, Per Europa, en l'idea de fer descobrir les seues intuïcions europees. Pocs mesos despuix va cedir l'escrit a un amic propenc i li va donar la llibertat de publicar-lo despuix de la seua mort.[32]

En 1959 li va ser diagnosticada esclerosis múltiple,[33] per lo que se li varen prohibir les passejades i la llectura.

En giner de 1961, Schuman va sofrir novament un atac d'esclerosis en Scy-Chazelles. Durant la seua passejada quotidiana, va sofrir marejos i va caure a terra sense perdre totalment el coneiximent. La seua criada pensava que havia segut invitat a sopar en casa d'algun amic i per això no es va inquietar de la seua tardança. En apuntar el dia, Schuman va ser trobat immòvil a la vora d'un camí per un guàrdia, baix la pluja.[32]

Tomba de Robert Schuman en l'iglésia de St. Quentin.

En l'estiu de 1963, Schuman ya no podia parlar i solament era capaç de mirar i prendre la mà del seu interlocutor. Alguns dies abans de la seua mort, el bisbe de Metz, despuix d'administrar-li la unció dels malalts, li va fer la llectura d'una carta que el papa Pau VI havia escrit per a Schuman.[32] El 4 de setembre de 1963, Robert Schuman va faltar, despuix d'una nit d'agonia, a les nou hores i trenta minuts.

Despuix de les exèquies solemnes en la catedral de Saint-Étienne de Metz, el seu cos va ser inhumat en el cementeri municipal de Scy-Chazelles. Solament un representant de l'Estat francés, el vicepresident de l'Assamblea Nacional, va assistir a la cerimònia. La ràdio i la televisió de França varen dedicar una curta emissió a la cobertura de la seua defunció. En 1966 les despulles de Schuman varen ser traslladades a la chicoteta iglésia fortificada de St. Quentin de Scy-Chazelles, enfront de la Casa de Robert Schuman, pertanyent al Consell General del Departament de Mosela.[13]

La vida privada de Schuman, les seues fonts d'inspiració i els seus gusts seguixen sent en gran mida desconeguts.[34]

Llegat

Lo que distinguix a Schuman dels seus predecessors en el Ministeri d'Assunts Exteriors és el seu enfocament de la qüestió alemana. Buscava no repetir els errors del Tractat de Versalles de 1919, fundant-se en que «la pau solament pot basar-se en l'igualtat».[16] No va ser partidari del desmantellament de les fàbriques alemanes, pero va negociar els interessos de França en l'indústria del carbó. Es va inclinar davant la necessitat de crear un estat alemany en l'oest, pero va recolzar la creació d'un Estatut del Sarre (separació del Sarre i afecció econòmica a França) i es va oposar al rearmament d'Alemanya. Schuman va saber guanyar-se la confiança dels líders belgues, britànics i nord-americans; va construir una relació positiva en els dirigents de la Democràcia Cristiana italiana i va cuidar els seus vincles en els líders luxemburguesos.[16] La seua activitat li va valdre que el canceller d'Alemanya Konrad Adenauer el considerara com el «pare de l'amistat entre els dos països».[35]

La Declaració Schuman exponia que la reconciliació franc-alemana representaria el preludi de l'integració europea.[36] Des de llavors, l'Unió Europea s'ha construït per mig de successives adicions de funcions en un sistema que no correspon a cap model; és una espècie de «federalisme a l'inversa»,[37] en el que s'ha realisat primer la transferència de les competències econòmiques i despuix la dels poders polítics, al contrari de lo que ocorre tradicionalment en els estats federals. Més de mig sigle despuix de presentar-se esta proposta, la Declaració Schuman seguix sent un patró per a medir els progressos de l'Unió Europea.[38] En este sentit, l'orientació que Schuman va donar a l'integració europea es manté vigent.

L'obra Per Europa[39] (en francés Pour l’Europe) és l'únic llibre de l'autoria de Robert Schuman i [40] va ser publicat originalment en 1963.[1] Este llibre és el seu testament polític i en ell aprofundix en la relació entre la formació de la democràcia moderna i el cristianisme:

... «La democràcia deu la seua existència al cristianisme. Va nàixer el dia en què l'home va ser cridat a realisar en la vida de tots els dies la dignitat de la persona en la seua llibertat individual, en el respecte dels drets de cadascú i en la pràctica de l'amor fraternal per a en tots. Mai, abans de Crist, s'havien formulat semblants conceptes.» Pour l’Europe (1963)[41]

Durant la presidència de François Mitterrand en la década de 1980, es va plantejar la possibilitat de traslladar les despulles de Schuman al Panteó de París en reconeiximent a la seua obra, pero la proposta va ser rebujada per autoritats locals, que varen preferir conservar-les en Scy-Chazelles.[42] Aixina mateix, des de fa varis anys està oberta la causa de beatificació i canonisació de Schuman.[9][8] El 29 de maig de 2004 va concloure la fase diocesana i la documentació es troba en la Santa Seu.[43] La causa va ser recolzada per parlamentaris europeus, especialment francesos i alemans i està promoguda per l'«Institut Saint Benoît, Patron de l'Europe».[44][45]

El 30 d'abril de 2015, el papa Francesc en l'audiència a les comunitats d'espiritualitat ignaciana Vida Cristiana i la Lliga Missionera d'Estudiants d'Itàlia (moviment d'espiritualitat ignaciana), i davant exalumnes de l'escola dels jesuïtes Institut Massimiliano Massimo de Roma, va posar com a eixemple tant a Robert Schuman com a Alcide De Gasperi —polítics de la democràcia cristiana considerats Pares fundadors de l'Unió Europea— per ser «catòlics que varen fer una política no bruta, bona».[46][47]

Causa de beatificació i canonisació

El 9 de juny de 1990, el bisbe de Metz, Pierre Raffin, va autorisar l'obertura del procés de beatificació. Schuman va ser proclamat Siervo de Deu en maig de 2004, en la conclusió del procés diocesà. Els documents varen ser enviats al Vaticà, a on la Congregació per a les Causes dels Sants estudia l'expedient.[48]

El 19 de juny de 2021, en audiència concedida al cardenal Marcello Semeraro, el papa Francesc va autorisar a la Congregació per a les Causes dels Sants a promulgar el decret relatiu a l'heroisme de les virtuts de Robert Schuman, que aixina pot ser definit com a Venerable.[49]

Vore també

Notes

  1. ↑ 1,0 1,1 Ciutat pertanyent a l'Imperi alemany, que va passar a França despuix de 1918.

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Robert Schuman (1886-1963)» (en francés). Assambée Nationale. Consultat el 9 de maig de 2009.
  2. ↑ (2008) Per Europa, Edicions Paraula.
  3. ↑ ARTEHISTORIA. «Schuman, Robert». Archivat des d'el original, el 18 de febrer de 2012. Consultat el 11 d'octubre de 2011. «Fundador en 1944 del Movimiento Republicano Popular, partido de inspiración democristiana»
  4. ↑ 4,00 4,01 4,02 4,03 4,04 4,05 4,06 4,07 4,08 4,09 4,10 4,11 4,12 «Robert Schuman et l'idée européenne (1886-1963)» (en francés). Consultat el 9 de maig de 2009.
  5. ↑ 5,0 5,1 «Journees du patrimoine» (en francés). Mairie 7. Consultat el 9 de maig de 2009.
  6. ↑ «El padre de la unidad europea, Robert Schuman, es venerable - Vatican News» (en es). www.vaticannews.va (2021-06-19). Consultat el 2022-05-06.
  7. ↑ 7,0 7,1 «Un projet politique et Robert Schuman» (en francés). Grand-Duché de Luxembourg. Consultat el 9 de maig de 2009.
  8. ↑ 8,0 8,1 «Robert Schuman, le saint fondateur» (en francés). Archivat des d'el original, el 14 de juny de 2013. Consultat el 9 de maig de 2009.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Biographie de Robert Schuman» (en francés). Monastère de la Visitation. Consultat el 9 de maig de 2009.
  10. ↑ (2008) «4», Robert Schuman. Du Lorrain des frontières au père de l'Europe (en francés), Fayard, p. 54. ISBN 978-2-213-63759-4.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 «Robert Schuman, pélerin d'Europe (1886-1963)» (en francés). taurillon.org. Consultat el 9 de maig de 2009.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 «Les grandes dates de la vie de Robert Schuman» (en francés). Fondation Robert Schuman. Consultat el 9 de maig de 2009.
  13. ↑ 13,0 13,1 «Berceau de l'Europe» (en francés). Mairie de Scy-Chazelles. Archivat des d'el original, el 14 d'abril de 2009. Consultat el 9 de maig de 2009.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 14,6 14,7 «Robert Schuman: un itinéraire étonnant» (en francés). Consultat el 9 de maig de 2009.
  15. ↑ Edoardo Zin. «The Father of Europe in the steps of St Benedict» (en anglés). Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2010. Consultat el 22 d'octubre de 2011. «Before the attacks of the left in the National Assembly, who accused him of being a “dirty Prussian,” he assumed an attitude of wisdom and self-control that was dictated by his kind and humble nature. On leaving the chamber one day he said, “They are only poor manipulated men. Their accusations must not arouse any aversion on my part, but only pity. It’s better to pray for them than to curse them»
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 «Père de l’Europe ou saint en veston ?» (en francés). Grand-Duché de Luxembourg. Archivat des d'el original, el 17 d'agost de 2011. Consultat el 9 de maig de 2009.
  17. ↑ (2008) «4», Robert Schuman. Du Lorrain des frontières au père de l'Europe (en francés), Fayard, p. 246. ISBN 978-2-213-63759-4.
  18. ↑ (2008) «4», Robert Schuman. Du Lorrain des frontières au père de l'Europe (en francés), Fayard, p. 250. ISBN 978-2-213-63759-4.
  19. ↑ (2008) «4», Robert Schuman. Du Lorrain des frontières au père de l'Europe (en francés), Fayard, p. 230. ISBN 978-2-213-63759-4.
  20. ↑ 20,0 20,1 Assemblée Nationale. «Gouvernements de la IVe République» (en francés). Consultat el 22 d'octubre de 2011.
  21. ↑ 21,0 21,1 21,2 «1945-1956» (en francés). touteleurope.fr. Archivat des d'el original, el 22 de maig de 2009. Consultat el 9 de maig de 2009.
  22. ↑ «[1]», 2 de decembre de 2000. Consultat el 3 d'agost de 2019 (en francés).
  23. ↑ 23,0 23,1 «Robert Schuman. 1950». El Mundo. Consultat el 9 de maig de 2009.
  24. ↑ «Unió Europea : una historia d'hòmens que trascendixen els sigles i les fronteres». diplomatie.gouv.fr. Consultat el 9 de maig de 2009.
  25. ↑ «Robert Schuman» (en francés). france-allemagne.fr. Consultat el 9 de maig de 2009.
  26. ↑ Juan Carlos Ocaña. «La historia de la Unión Europea. Ciudadanía Europea». Consultat el 11 d'octubre de 2011. «Schuman fracasó en su proyecto, también ideado por Monnet, de crear una Comunidad Europea de Defensa»
  27. ↑ hablamosdeeuropa.es. «Robert Schuman». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 11 d'octubre de 2011. «Schuman colaboró en otros proyectos europeos de la época como la Comunidad Europea de Defensa (CED) y el Estatuto del Sarre»
  28. ↑ MonedaNumismatica.com. «Historia de la Unión Económica y Monetaria Europea». Consultat el 11 d'octubre de 2011.
  29. ↑ Juan Carlos I (20 de maig de 1982). «Palabras de Su Majestad el Rey a la comunidad de europeos al recibir el Premio Carlomagno». Consultat el 11 d'octubre de 2011.
  30. ↑ Comunitat de Sant'Egidio (5 de març de 2009). «El Premio Internacional «Carlo Magno» a Andrea Riccardi. Encuentro con los periodistas». Consultat el 11 d'octubre de 2011.
  31. ↑ «Robert Schuman en 10 dates» (en francés). Fondation Robert Schuman. Consultat el 9 de maig de 2009.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 «Fin de vie» (en francés). robert-schuman.com. Consultat el 9 de maig de 2009.
  33. ↑ «Robert Schuman, padre de Europa». Red por la Vida y la Familia. Consultat el 9 de maig de 2009.
  34. ↑ «Sur les traces de Robert Schuman à la Maison de Robert Schuman à Scy-Chazelles en France» (en francés). Grand-Duché de Luxembourg. Archivat des d'el original, el 18 de maig de 2009. Consultat el 9 de maig de 2009.
  35. ↑ «Union européenne» (en francés). Larousse. Consultat el 9 de maig de 2009.
  36. ↑ «La Déclaration Schuman» (en francés). diplomatie.gouv.fr. Archivat des d'el original, el 10 d'octubre de 2012. Consultat el 9 de maig de 2009.
  37. ↑ «Un modèle original : le fédéralisme à l’envers» (en francés). Le Monde diplomatique. Consultat el 9 de maig de 2009.
  38. ↑ «La déclaration Schuman» (en francés). Le Monde diplomatique. Consultat el 9 de maig de 2009.
  39. ↑ Robert Schuman (2006). Por Europa, Encuentro. ISBN 9788474904246.
  40. ↑ «Pour l’Europe» (en francés). Foundation Robert Schuman. Archivat des d'el original, el 5 de juliol de 2009. Consultat el 9 de maig de 2009.
  41. ↑ «Robert Schuman: La fe iluminó su acción política». Revista 30 días (setembre de 2004). Consultat el 27 de setembre de 2016.
  42. ↑ (2001) Robert Schuman. Père de l'Europe (en francés), Foundation Robert Schuman, p. 53. ISBN 2-9126-45-31-X.
  43. ↑ «Concluye el proceso diocesano de beatificación de Schuman, padre de Europa».
  44. ↑ «Rene Lejeune» (en francés). Editions Parvis. Archivat des d'el original, el 28 d'octubre de 2009. Consultat el 9 de maig de 2009.
  45. ↑ «[2]», Rome Reports, 22 de decembre de 2013. Consultat el 28 de març de 2014.
  46. ↑ «Discurso a las comunidades de espiritualidad ignaciana Vida Cristiana y la Liga Misionera de Estudiantes de Italia». Archivat des d'el original, el 31 de març de 2017. Consultat el 30 de març de 2017.
  47. ↑ «El Papa llamó a los cristianos a meterse en política "por el bien común"».
  48. ↑ «Les soeurs de la Visitation» (en francés). Monastère de la Visitation. Consultat el 2022-03-27.
  49. ↑ «Promulgazione di Decreti della Congregazione delle Cause dei Santi». press.vatican.va. Consultat el 2022-03-27.

Enllaços externs

Robert Schuman en Viquidites. Commons

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Robert_Schuman&oldid=1572422»