Unió Europea Occidental
 |
Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La Unió Europea Occidental o UEO va ser una organisació de defensa europea formada pels Estats membres de l'Unió Europea i els membres europeus de l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN). En 2010, va anunciar que totes les seues activitats conclourien el 30 de juny de 2011.
La UEO no deu confondre's en l'Unió Europea, organisació distinta i de creació posterior, a pesar dels seus noms pareguts.
Història
editarOrige
editarLa UEO va ser fundada pel Tractat de Brusseles de Cooperació i Seguritat Colectiva modificat, firmat el 23 d'octubre de 1954 en París, entre França, el Regne Unit, la República Federal Alemana, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburc. Esta reactivació del Tractat de Brusseles de 1948 és una de les parts dels acorts de París firmats eixe dia, despuix del fracàs de la Comunitat Europea de Defensa.[1][2]
L'objectiu era, en última instància, construir una Europa més integrada, reforçar el anclaje alemà en l'espai euroatlántico i occidental, dedicant al mateix temps una miqueta més a la dimensió atlàntica de la defensa occidental europea posada baix el mando de la OTAN (artícul V del tractat)[3]
El Tractat de Brusseles modificat conferia a la UEO competències en els àmbits econòmic, social i cultural, pero també i sobretot en l'àmbit dels armament i la seguritat colectiva, evitant al mateix temps la duplicació en atres organisacions internacionals com l'Organisació del Tractat de l'Atlàntic Nort (OTAN), el Consell d'Europa, l'Organisació Europea per a la Cooperació Econòmica (OECE) i la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA).[3]
Decadència gradual (1955-1983)
editarContribucions a l'integració europea
editarDe 1954 a 1973, la UEO va ser una de les palanques per a l'integració d'Alemània Occidental (RFA) en el camp occidental i va promoure el desenroll de la cooperació en Europa Occidental, participant en: [4]
- la reconciliació franc-alemana;
- la solució del problema del Sarre;
- el restabliment de la confiança entre els països d'Europa occidental, particularment en térmens de control de armament;
- consultes entre els sis Estats fundadors de les Comunitats Europees i el Regne Unit.
Pèrdua d'influència i letàrgia
editarPero la UEO va ser sent despullada gradualment, de jure o de facto, de moltes de les seues atribucions. A partir de 1960, va ser privada de l'eixercici de les seues competències socials i culturals en benefici del Consell d'Europa. En l'àmbit econòmic, el seu paper es va desvanir en l'adheriment del Regne Unit a les Comunitats Europees, efectiva l'1 de giner de 1973.[4]
En l'àmbit militar, l'Aliança Atlàntica és el marc per excelència per a la majoria dels països europeus per a la seua seguritat colectiva, i la OTAN es beneficia de recursos incomparablement superiors als de la UEO, que es troba marginada. El debat sobre qüestions nuclears europees a iniciativa de l'Assamblea de la UEO fracassa per falta de consens entre les capitals europees. Les qüestions nuclears discutides en Estats Units, com la doctrina de la resposta gradual i la proposta de força nuclear multilateral (FML), es tracten directament entre els líders i dins de l'Aliança Atlàntica i no dins de la UEO.[4]
Rellançament de la UEO (1984-1998)
editarSorgiment d'una “identitat de defensa europea”
editarDespuix del fracàs del pla italo-alemà Genscher-Colombo (Hans-Dietrich Genscher i Emilio Colombo) de novembre de 1981[5] destinat a ampliar els àmbits de cooperació política europea (CPE) a les qüestions de seguritat i defensa i en el context del resorgiment de la Guerra Freda i de la crisis dels euromisiles, Bèlgica i França proponen utilisar la UEO com a marc per a debatre estes qüestions.[4]
La “Declaració de Roma”, del 27 d'octubre de 1984, marca el procés de rellançament de la UEO. Entre els objectius formulats es troben la definició d'una identitat de seguritat europea i la progressiva harmonisació de les polítiques de defensa dels Estats membres.[6][7]
En esta perspectiva, els membres de la UEO varen adoptar en El Haya el 27 d'octubre de 1987 una “plataforma sobre els interessos europeus en matèria de seguritat” que subralla el caràcter indivisible de la seguritat de l'Aliança (per mig de l'enfortiment del seu pilar europeu), pero també, i sobretot, insistix en l'idea de que “la construcció d'una Europa integrada quedarà incompleta mentres esta construcció no s'estenga a la seguritat i la defensa”.[4],[8].
Al mateix temps, la UEO es va ampliar per a incloure atres dos països, Espanya i Portugal en 1986, abdós també membres de les Comunitats Europees i de la OTAN.
La UEO, part integral de la política de defensa de l'Unió Europea
editarFirmat el 7 de febrer de 1992, el Tractat de Maastricht va fundar l'Unió Europea. Establix la Política Exterior i de Seguritat Comuna (PESC). L'artícul J.4 del Tractat establix que “L'Unió solicita a la UEO, que és partix integrant del desenroll de l'Unió Europea, que desenrolle i aplique decisions i accions de l'Unió que tinguen implicacions en l'àmbit de la defensa”.[9]
Despuix de la decisió de dotar a la UEO de capacitat operativa, la Declaració de Petersberg de juny de 1992 va definir els tipos de missions que la UEO estava autorisada a mamprendre en l'àmbit de la gestió de crisis10:
- missions humanitàries o evacuació de nacionals;
- missions de manteniment de la pau;
- missions de forces de combat per a la gestió de crisis, incloses operacions d'establiment de la pau.
Despuix dels canvis ocorreguts en Europa Central i de l'Est en la finalitat de la Guerra Freda, el Consell de la UEO, reunit en Kirchberg en 1994, va invitar als països d'Europa Central que han firmat un acort en l'Unió Europea a convertir-se en socis associats de la UEO.
En el Cim de la OTAN celebrada en Brusseles en 1994, la OTAN va recolzar el desenroll de la "Identitat Europea de Seguritat i Defensa" (ESDI) i va declarar la seua disposició a utilisar els mijos i capacitats de l'Aliança, aplanant el camí per a una evolució significativa. enfortiment de les capacitats de la UEO. En 1996, els Ministres d'Assunts Exteriors i de Defensa de la OTAN varen aprovar el concepte de "forces de tasca conjuntes multinacionals" (CJTF) i el desenroll d'acorts de mando multinacionals europeus per a operacions dirigides per la UEO.[7]
Firmat el 2 d'octubre de 1997, el Tractat d'Amsterdam confirma el paper de la UEO com a braç operatiu de la política de defensa de l'Unió Europea. Es reescriu el títul V (artícul 1, apartat 10 del tractat) per a reforçar l'aspecte de seguritat i defensa de la PESC: inclou en particular les “missions Petersberg” en el tractat,[10] preveu la possible integració de la UEO en l'Unió, i crea la funció d'Alt Representant de la PESC.[11]
Operacions realisades per la UEO
editarDespuix de la decisió de desenrollar les seues capacitats operatives, la UEO va participar en operacions navals llimitades de removiment de mines en l'Estret de Ormuz (1987/1988) i en control marítim en el context de la Guerra del Golf (1990/1991),[12] pero sobretot en la UEO. va portar a terme vàries operacions, entre 1992 i 2001, vinculades a crisis i conflictes en els Balcans:[2][13]
- Operació naval conjunta Sharp Guard en la OTAN en el Mar Adriático (juny de 1993/octubre de 1996);
- Operació policial i aduanero en l'Organisació per a la Seguritat i la Cooperació en Europa (OSCE) en el Danubio (juny de 1993/octubre de 1996);
- Enviament d'un contingent policial a Mostar, en Bòsnia-Hercegovina (juliol de 1994/octubre de 1996);
- Missió policial d'assessorament de el MAPE en Albània (maig de 1997/maig de 200);
- Missió WEUDAM d'assistència per al removiment de mines en Croàcia (maig de 1999/novembre de 2001);
- Missió General de Vigilància de la Seguritat en Kosovo (novembre de 1998/juliol de 1999).
Transferència d'activitats a l'Unió Europea (1998-2001)
editarAP
En els anys 1990, la UEO va ser el “braç armat” de l'Unió Europea, pero les crisis dels anys 1990 varen demostrar l'insuficiència dels modos d'acció i els recursos de la UEO. Estes troballes duen als europeus a pensar i crear un nou instrument, la Política Europea de Seguritat i Defensa (PESD), l'objectiu principal de la qual és la gestió general de les crisis fòra del territori de la UE.
Dissolució
editarl'Unió Europea, en competències en seguritat i defensa gràcies a la seua segon pilar, va acabar absorbint la UEO.
El 31 de març de 2010, la UEO va anunciar la seua dissolució despuix de l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa i el desenroll de la política de defensa en l'Unió Europea. Les seues activitats varen concloure el 30 de juny de 2011.[14]
Organisació
editarLa UEO estava composta pel Consell de la UEO (el Consell) i l'Assamblea de la UEO (l'Assamblea). El seu Secretari General era, en caràcter nat, l'Alt Representant per a Assunts Exteriors i Seguritat de l'Unió Europea.
Consell
editarLa UEO era dirigida per un Consell de Ministres, en l'assistència d'un Consell de Representants Permanents a nivell d'embaixadors. Els aspectes socials i culturals del Tractat de Brusseles varen ser entregats al Consell d'Europa per a evitar la duplicació de responsabilitats dins d'Europa.[15]
Assamblea
editarUna Assamblea Parlamentària (composta per les delegacions dels Estats membres de l'Assamblea Parlamentària del Consell d'Europa) supervisava el treball del Consell, pero no tenia obligació alguna en est. L'Assamblea de la UEO era una institució consultiva.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ Traité de Bruxelles modifié (texte), 1954.
- ↑ 2,0 2,1 EEAS, Shaping of a Common Security and Defence Policy,.
- ↑ 3,0 3,1 La disparition d'unix organisation internationale : l'UEO, Dumoulin, 2011.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «L'évolution de l'UEO» (en francés). Cvce.eu..
- ↑ «Els propositions germà-italiennes». Cvce.eu..
- ↑ Déclaration de Rome, 1984
- ↑ 7,0 7,1 Western European Union history, 2001
- ↑ Plate-forme de l'Haye sur els intérêts européens en matière de sécurité, 1987.
- ↑ «Traité sur l'UE - Article J.4 (Maastricht, 7 février 1992)». Cvce.eu..
- ↑ Artícul J.7 del tractat TUE (1997).
- ↑ Artícul J.16 del tractat TUE (1997).
- ↑ Dominique Guillemin. «La marine nationale et la guerre du Golfe». Cairn..
- ↑ «UEO : li rôle opérationnel et la gestion de crise». Cvce.eu..
- ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 11 d'agost de 2012. Consultat el 6 de març de 2006.
- ↑ The Western European Union CVCE
Referències
editar
- Este artícul conté una traducció derivada de «Unión Europea Occidental» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.