Control mental

Control mental

El control mental és una tècnica o un conjunt de tècniques encaminades a la modificació dels processos mentals dels individus. Pot amprar-se sobre la pròpia persona i també en persones alienes en fins diversos: des de la superació del propi ser i les seues habilitats mentals a través del domini de la ment, passant per la sanaació de complexos o problemes mentals, fins a un us perverso com la manipulació d'atres ments.

S'ampra en salut mental per a l'estudi de les reaccions en el pensament, el sentiment i el comportament del ser humà. Les tècniques l'eficàcia de les quals està científicament demostrada s'apliquen per al desenroll de la ment en totes les seues facetes. Realisat pel propi subjecte, pot amprar-se per al autodominio dels pensaments i consegüentment les emocions generades per ells. S'ampren les tècniques de focalizaació mental en hipnoterapia per a la sanaació o milloria del pacient. L'estudi del control mental també ha interessat a la parapsicología i a multitut de religions i sectes.

S'ha distinguit entre el concepte de control mental i el llavat de cervell, considerant este últim un fenomen molt més coercitiu i directe. En el llavat de cervell la víctima dispondria de menys participació, en una sumissió més involuntària. En canvi, el control mental seria molt més sotil, sense abús físic o amenaces directes, en major presència de la manipulació i l'engany.

Usos negatius: manipulació

El control mental és una tècnica variada o un conjunt de tècniques que poden servir per a suprimir la personalitat de l'individu, controlant i anulant el seu lliure albir, per a fer-ho depenent de lo dictat per una atra persona o organisació. Pese a que pot realisar-ho qualsevol colectiu, són les sectes les que més profusament ho ampren, especialment les sectes destructives.^{cita requerida}

Existix una tècnica molt popular i calificada en alguns àmbits com pseudocientifica o religiosa, el "Método Silva de Control Mental", desenrollada i perfeccionada per José Silva a lo llarc de la seua vida durant el XX, que promulga que el seu objectiu fonamental és la milloria en la concentració, l'imaginació, la creativitat i l'autoestima, i per extensió, milloria de la vida del subjecte en el seu conjunt.^{cita requerida}

Antecedents del control mental

El desig de controlar totalment a les persones és molt antic, i les dictadures, els règims autoritaris i les monarquies despótiques sempre han tractat de que els seus ciutadans o súbdits tinguen les mateixes idees i actituts, especialment cap als seus dirigents. Per a este fi, s'ha utilisat des de fa molt temps la propaganda i la repressió de cabecilla o organisacions que pensen diferent. Pero estes accions no poden acabar en les idees noves en la totalitat de la població, pese a que sí conseguixen evitar, a lo manco per un temps, que es manifesten obertament.

Per a conseguir acabar en les idees d'algunes persones concretes s'ha recorregut a la tortura, que en moltes ocasions es llimitava a extraure confessions (foren veraces o no), com en el cas de l'Inquisició; pero distintes organisacions repressores, com la Checa de la Revolució russa, varen descobrir que aplicant tècniques desorientadoras, fret, mala alimentació i pressió constant podien implantar l'idea que volgueren per a que despuix les persones declararen eixa idea implantada davant juges i tribunals, per eixemple. En açò, els soviètics es varen convertir en autèntics experts i inclús va ser denunciat per Amnistía Internacional en informes sobre l'utilisació de la medicina per a la tortura entre uns atres, aixina com en una publicació específica sobre la medicina en l'URSS. A totes estes tècniques li les sol englobar dins del terme llavat de cervell.

El problema del llavat de cervell estrebava que, quan cessava la violència, la por o la presència de la persona que amenaça, les idees implantades també desapareixien i eren substituïdes en rapidea per les idees inicials.

Per tant, des del mateix moment en que va escomençar la tortura com a método de repressió, es va percebre la poca vigència d'esta tècnica i la necessitat de conseguir atres més persistents en el temps. Per una atra part, la tortura produïx greus seqüeles sicològiques en el torturador, escomençant pel rebuig social que sofrien els verducs (funcionaris de l'Estat encarregats d'eixecutar, pero també de torturar) i seguint per tot tipo de pors, remordiments i depressió per tindre que infligir dolor i sofriment a persones contra les que en el fondo res té en contra. Existixen molt pocs informes sobre l'entrenament de torturadores, per ser un autèntic secret d'Estat; pero Amnistía Internacional sí va tindre accés a un realisat per la dictadura grega en la que es vea que, per a mantindre un cos de torturadores estable, era necessari buscar gent del mig rural que no desijara dur eixa vida, assegurar-los treball en ciutats, oferir-los grans sòus i reforçar-los constantment l'importància de la seua missió per a la pàtria (no per al règim que siga), el perill que corren si deixen de torturar i la maldat de les persones que deuen torturar. Pese a tot, en actes com la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació de Suràfrica, es va comprovar que molts torturadores estaven profundament arrepenedits i adolits per les seues accions.^{cita requerida}

Estos eixemples mostren que el llavat de cervell no està a l'alcanç de totes les organisacions i costa molts esforços mantindre-ho.^{cita requerida}