Anar al contingut

Guerra contra el terrorisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
     OTAN      Iniciativa Transahariana de Lluita contra el Terrorisme      Majors operacions militars (Afganistan • Pakistan • Iraq • Somàlia • Yemen)      Atres operacions militars aliades Majors atacs terroristes d'Al Qaeda i grups afins: 1. Embaixades nortamericanes de 1998 • 2. 11 de setembre de 2001 • 3. Bali de 2002 • 4. Madrit de 2004 • 5. Londres de 2005 • 6. Bombay de 2008 • 7. París de novembre de 2015

La guerra contra el terrorisme o guerra al terror és una campanya militar i d'inteligència iniciada pels Estats Units, recolzada per varis membres de l'OTAN i atres aliats, en el fi declarat d'acabar en el terrorisme internacional, eliminant sistemàticament als denominats grups terroristes, considerats aixina per l'Organisació de les Nacions Unides,[1] i a tots aquells sospitosos de pertànyer a estos grups, i posant-li fi al supost patrocini del terrorisme per part d'estats. Esta ofensiva internacional va ser llançada baix l'administració de George W. Bush despuix dels atacs terroristes de l'11 de setembre del 2001 en Nova York i Washington D. C., realisats per Al Qaeda, convertint-se en part central de la política exterior i interna d'eixa administració entorn als països integrats en el cridat eix del mal. Segons les informacions aparegudes en diversos mijos (The New York Claves, The Guardian o Rolling Stone), el successor de Bush, Barack Obama, va iniciar una «guerra secreta» contra el terrorisme, autorisant atacs en drones contra suposts dirigents i militants d'Al Qaeda i grups yihadistes associats, en Yemen, Somàlia i Pakistan.[2] L'Estat Islàmic és l'únic Estat no reconegut que participa en la guerra.

La guerra no solament es lliura en Orient Mig en el córrer del temps des del atentat del World Trade Center de 1993, les embaixades nortamericanes de 1998, els atentats de l'11 de setembre de 2001 contra el World Trade Center i la Massacre en la discoteca Pulse de 2016 (Orlando, EE. UU.), passant pels atentats de l'11 de març de 2004 en Madrit (Espanya), seguit pels atentats en el Regne Unit com els atentats en juliol de 2005 en Londres i els 7 de juliol i 21 de juliol ademés del Atentat de Mánchester de 2017, en França els Atentats contra Charlie Hebdo i Atentats de París de novembre de 2015, entre uns atres com l'Atentat contra l'Hotel Marriott d'Islamabat en Pakistan, els atentats de Bombay de 2008 entre atres greus varen canviar el concepte de que supostament es vivia segur en el món occidental.[3][4]

Guerra d'Afganistan

AP

Forces aliades com a part de l'ISAF en Afganistan.

Els talibán, grup fonamentaliste islamiste, varen nàixer i varen aplegar al poder despuix de la guerra civil entre faccions muyahidines d'Afganistan, ocorreguda entre 1992 i 1996, aplegant a controlar la pràctica totalitat del territori afgà en el moment de la seua màxima expansió, poc temps abans del seu derrocament. La guerra de 2001 en Afganistan —denominada pel mando nortamericà com a «Operació Lliberteu Duradora»—, es va iniciar el 7 d'octubre de 2001, davant la negativa del règim talibán d'entregar a Osama bin Laden, supost responsable directe dels atentats de l'11 de setembre. Estats Units i l'OTAN com a aliats varen procedir a derrocar al règim talibán i destruir els campaments d'Al Qaeda, ocupant el país per a garantisar aixina el seu trànsit cap a la democràcia i iniciant posteriorment les operacions per a estabilisar i reconstruir el país que el teocràtic règim talibán havia governat.[5]

En principi varen existir dos operacions militars lluitant per controlar el país. La «Operació Lliberteu Duradora» va ser una operació de combat nortamericà en la participació d'alguns països de la coalició i que es va portar a terme principalment en les regions del sur i de l'est del país a lo llarc de la frontera en Pakistan. En esta operació varen participar uns 28 300 militars nortamericans aproximadament. En decembre de 2001 es va conseguir formar un nou govern en Afganistan i despuix en 2004 un govern democràtic. La participació dels Estats Units i atres països occidentals en la Guerra contra el Terrorisme tenia com a propòsit principal expandir valors com la democràcia, l'estat de dret i els drets humans a països que havien segut governats per règims autocràtics durant molt temps.[6]

La segona operació va ser la Força Internacional d'Assistència per a la Seguritat (ISAF) i que des de 2006, baix eleccions, va protegir a Afganistan que es va vore amenaçada l'estabilitat per l'increment de l'activitat insurgent liderada pels Talibán, els alts registres de producció illegal de droga, i un fràgil govern en poc poder fora de Kabul. Actualment l'operació és reemplaçada per l'Operació Respal Decidit des de 2015 (Resolute Suport, en anglés) que va ser establida pel Consell de Seguritat de Nacions Unides a finals de decembre de 2001 per a assegurar Kabul i les àrees de les seues afores. L'OTAN va assumir el control de la ISAF en 2003. En juliol de 2009, la ISAF tenia entorn a 64500 militars de 42 països, proporcionant els membres de l'OTAN el núcleu de la força. Estats Units tenia aproximadament 29950 soldats en la ISAF.

En juliol de 2015 els talibán varen fer un contacte inicial en el Govern afgà en Pakistan en l'objectiu d'aplegar a un acort de pau, pero el procés va quedar suspés pocs dies despuix en conéixer-se la mort del fundador del moviment insurgent, el mulá Mohammad Omar, dos anys abans.[7]

En 2017 el president nortamericà Donald Trump va anunciar que EE. UU. seguirà implicat en la guerra, en un aument no especificat de tropes i sense determinis fixos per a la seua retirada, encara que es va conéixer que 4000 soldats més varen aplegar a eixe país asiàtic, contant aixina en un total de 14 000 soldats nortamericans i en total 16 000 soldats de totes les forces d'ocupació estrangeres (incloent els 14 000 efectius nortamericans).[8][9]

Tres anys despuix, en juny de 2018 abdós parts varen aplegar a un acort i varen mantindre una cessació al fòc de tres dies pel més de Ramadan. L'acort va ser observat per abdós parts i els combatents talibán varen acabar unint-se a les celebracions de les forces governamentals i civils. Este acort és el primer que s'aplega a posar en marcha des del començ de la guerra en 2001.

El 20 de decembre de 2018 una font va revelar que el president dels Estats Units Donald Trump va decidir retirar la mitat dels 14 mil efectius nortamericans assentats en eixe país en un determini de mesos. Esta postura de retirada va ser desmentida per un vocero de la Casa Blanca i pel General Austin S. Miller, comandant de les forces estrangeres en Afganistan, pero al mateix temps afirmada per atres funcionaris governamentals nortamericans[10]

Després d'anys de tratatives de retirada dels efectius internacionals, el president nortamericà Joe Biden, successor de Donald Trump, qui va voler retirar les forces nortamericanes per a l'1 de maig de 2021, Biden pren la decisió de escomençar a retirar les tropes nortamericanes despuix de l'1 de maig de 2021 (data fòra del tractat de pau de 2020) degut, segons la seua administració, als incompliments dels talibán de no respectar l'acort de pau, és dir per a maig de 2021 s'escomencen a retirar els primers efectius nortamericans al mateix temps que ho fan els seus mateixos aliats estrangers. Pero per la seua banda els talibán porten a terme una ofensiva que des de la retirada de les forces internacionals, l'ofensiva (i pren de territoris) és prou alvançada, apleguen a prendre la mitat del país a principis d'agost de 2021, rodejant les capitals del país i ocasionant estralls (per a agost del mateix any) en la capital afgana, lo que per al 15 d'agost de 2021, els talibán conquisten pràcticament tot el país i apleguen a prendre la ciutat capital de Kabul, es demana una transferència pacífica del poder i les embaixades dels països estrangers evacuen el país, al mateix temps que els ciutadans afgans i el seu president Ashraf Ghani.

El 30 d'agost de 2021, Estats Units va portar a terme la seua última evacuació d'Afganistan, posant fi a la missió militar internacional.

Guerra d'Iraq

Artícul principal → Guerra d'Iraq.

Despuix de l'invasió a Afganistan, i dins de l'estratègia marcada per Estats Units, Iraq va escomençar a situar-se com un objectiu geoestratégic, per la seua orientació política desfavorable per a occident i la seua ubicació geogràfica en ple cor d'Orient Mig i en grans fronteres en la República Islàmica d'Iran i Aràbia Saudita. L'immensa majoria de societats occidentals i àraps, com també molts governs, varis d'ells de països pertanyents a l'OTAN, es varen mostrar contraris davant una possible invasió i ocupació d'Iraq.[11] A pesar del cost polític que representava, una vintena de països de tot lo món es varen posicionar favorablement davant una intervenció, liderada políticament pels governants d'Estats Units, Regne Unit i Espanya.[12] Va existir gran controvèrsia internacional, plasmada en el Consell de Seguritat de les Nacions Unides, a on la delegació nortamericana liderada per Colin Powell va defendre la possessió d'armes químiques i biològiques per Sadam Huseín, junt en l'existència de laboratoris mòvils ubicats en camions difícilment detectables. Dita informació va ser proporcionada per la CIA, basant-se en les afirmacions de dissidents i desertor iraquí.[13][14] Per la seua banda, els països en contractes per a les seues petroleres en Iraq, com la República Popular de China (PetroChina), França (TotalEnergies) o la Federació Russa (Lukoil i Gazprom) es varen opondre a l'intervenció.[15] En els països favorables a l'intervenció es varen gestar grans moviments organisats contraris a la guerra, els qui sostenien que els motius eren merament econòmics i motivats per la necessitat del control del petròleu.[15][16]

Les forces de seguritat iraquí són entrenades per l'OTAN.[17][18][19] Segons el ministre d'Interior d'Iraq, Jawad Bolani, han demostrat la seua capacitat per a contindre "l'amenaça del terrorisme en el país".[20]

La guerra va dur a la ràpida derrota dels militars iraquí, el derrocament del dictador Sadam Huseín, el seu captura en decembre de 2003 i la seua eixecució tres anys més vesprada. La coalició dirigida pels Estats Units en el nou Iraq va tractar d'establir un nou govern democràtic. Tenint que fer front poc despuix del fi de la guerra a violència organisada contra les forces de la coalició i entre els diversos grups ètnics iraquí, que va donar lloc a una guerra asimètrica, en l'aparició sobre el terreny de mils de yihadistes estrangers principalment magrebins, que han fomentat els enfrontaments civils entre sunitas i chiítes, en un esforç per desestabilisar el país.[21][22][23] La majoria dels yihadistes són instruïts i armats per Al Qaeda, marchen a Iraq en l'intenció de derrotar a les forces de la coalició, alguns d'ells són reclutats en Espanya.[24][25] Els seus objectius són matar el major número de soldats de la coalició i provocar grans conflictes civils que derriben el fràgil governe iraquí, enfrontant a suní i chiïtes.[26][27][28] En la finalitat de recrear un escenari viable per a instaurar un califato islamiste.[29] Abu Musab al Zarqaui, antic dirigent d'Al Qaeda en Iraq, va anunciar en una entrevista la declaració de “guerra total” als chiítes en Iraq.[30] també va expressar els seus plans per carta a Aymán al-Zawahirí en juliol de 2005, descrivint el seu pla de crear un estat islàmic, enfrontar-se despuix als països veïns i finalment destruir a Israel.[29] L'opinió pública contrària a la guerra, entre atres causes, va motivar un canvi de govern en Espanya. Despuix de les eleccions del 14 de març el partit socialiste (PSOE) va obtindre la majoria de vots. Establit el nou govern en Espanya, la primera mida adoptada va ser ordenar la retirada de les tropes d'Iraq. Seguidament com a depenents de la missió espanyola Hondures, Nicaragua i la República Dominicana varen adoptar la mateixa mida. Posteriorment la República de Filipines també va retirar les tropes d'Iraq, baix el chantage terroriste que amenaçava en llevar la vida a un camioner filipí seqüestrat en Iraq.[31] Durant 2006 la violència en Iraq va sofrir un notable increment, aplegant en sifres récorts sobre el número de soldats morts, aixina com la proliferació de múltiples atentats entre les distintes confessions, aplegant al punt de que molts varen pronosticar l'inici de la guerra civil.[32] Com contramedida per a reduir la violència, l'administració nortamericana va ordenar l'enviament de més de 20000 soldats de reforç a Iraq, junt en atres mides de tipo econòmic.[33] Durant l'any següent la violència va disminuir notablement en Iraq.[34][35] Com a resultat, algunes nacions membres de la coalició varen escomençar a retirar les seues forces com a conseqüència d'una opinió pública a favor de la retirada de les tropes i l'aument de les forces iraquí, que varen escomençar a assumir la responsabilitat de la seguritat.[36][37]

El 18 de decembre de 2011 es varen retirar les forces nortamericanes i de la coalició terminant la guerra. No s'han trobat proves de l'existència d'armes de destrucció massiva.[38] Durant la guerra varen morir 4490 nortamericanes i en total, sumant els soldats nortamericans morts, varen morir 4808 soldats de la coalició dels països ocupants i, l'economia nortamericana, llunt de beneficiar-se pel petròleu com alguns intencionadament profetizaban, ha tingut que fer front a les enormes despeses bèliques, agravant la crisis econòmica que patix.[39][40] En juliol de 2009 s'ha informat que els saudí pagaran 3500 millons de dólars a Estats Units per a crear un mur de seguritat en la seua frontera, a raïl del conflicte en Iraq.[41]

Guerra contra Estat Islàmic

Artícul principal → Guerra contra Estat Islàmic.

Iraq sofria una guerra contra un sorgit i autodenominat Estat Islàmic liderat pel califa Abu Bakr al-Baghdadi, qui va ocupar vasts territoris d'Iraq i va aplegar fins a ocupar part de Síria qui ademés despuix d'ocupar tals territoris va declarar un Estat Islàmic en capital en Raqqa dins de Síria.

Després de la petició d'Iraq per a que Estats Units entre en guerra contra l'Estat Islàmic i ya en guerra l'Estat Islàmic en Síria, el 8 d'agost de 2014 el president dels Estats Units Barack Obama va anunciar al món l'entrada dels Estats Units en el conflicte que Iraq vivia en l'Estat Islàmic per mig de respal aéreu i no terrestre degut a que segons els seus arguments no va desijar repetir els acontenyiments de la guerra d'Iraq, segons Obama la nació nortamericana no devia quedar-se indiferent davant la petició d'ajuda d'Iraq i en la finalitat de protegir a les minories cristianes i yazidis i ademés de protegir els establiments i bases militars nortamericanes assentades en Iraq. Per això el 10 de setembre de 2014, Obama li va declarar la guerra a l'Estat Islàmic i va anunciar la creació d'una coalició internacional en la finalitat d'actuar contra d'aquells terroristes en la qual també va incloure accions bèliques dins de Síria.[42][43][44]

En decembre de 2015 Rússia va entrar oficialment en la guerra civil síria i contra Estat Islàmic.[45][46] Si ben Rússia solament va expressar mantindre's dins de les seues bases militars en Síria pero va continuar l'acció bèlica directa en conjunt en accions ofensives de les Forces Armades Àraps Síries per a recuperar les seues possessions perdudes que estaven en mans d'Estat Islàmic.

Iran va decidir intervindre en el conflicte per a defendre a Síria i Iraq del grup terroriste i posteriorment, la guerra contra Estat Islàmic es va expandir d'Iraq i Síria a Egipte, Líbia, Nigèria, Rússia, Israel, Turquia, Yemen, Afganistan i Líban entre atres països. EE. UU. va decidir intervindre militarment en la seua coalició de països contra el grup terroriste i els aliats terroristes del ISIS, de la mateixa manera que Rússia i la coalició de països que varen integrar la lluita contra el ISIS liderats per Rússia. Abdós bandos varen combatre a l'Estat Islàmic, EE. UU. ho va fer i Iraq i Síria i en atres nacions, mentres que Rússia ho va fer en Síria, Líbia i Egipte.

El 6 de decembre de 2017 Rússia va declarar la derrota del Estat Islàmic en Síria, mentres que el 9 de decembre del mateix any Iraq va declarar la derrota del ISIS en el seu país. Iran també va expressar que l'Estat islàmic va sofrir la derrota en Iraq i Síria.

A principis de febrer de 2019 les forces kurdo síries respalades per l'aviació de la coalició estrangera liderada per EE. UU. varen llançar un assalt final contra l'últim reducte de l'Estat Islàmic en Baghuz, en l'est de Síria[47][48][49] i en això el 22 de març del mateix any les forces kurdo varen conseguir prendre el reducte al mateix temps que esta forces kurdo, la Casa Blanca varen declarar a Síria lliure de la presència del ISIS i la victòria sobre l'organisació terrorista en Síria.[50]

Guerra en Somàlia

Artícul principal → Unió de Tribunals Islàmics.
Extensió a lo llarc de 2006 del territori baix control de les Corts Islàmiques.

Despuix dels acorts per a formar un parlament somalí impulsats per la comunitat internacional, el Govern provisional Somalí que en un principi es va establir en Kènia, va escomençar el seu trasllat a Somàlia en els primers mesos de 2005 en el respal de forces etíope. A pesar d'estos esforços no es va poder establir la normalitat ni seguritat i es varen iniciar greus enfrontaments armats. Esta situació va ser aprofitada per les corts islàmiques ormejades i recolzats per Eritrea, país de majoria musulmana que manté una disputa fronteriça en Etiopia i fonamentat en el resentiment generat cap a les tropes etíope de religió cristiana.[51] Les milícies yihadistes es varen apoderar en juny del 2005 de Mogadiscio i d'atres grans ciutats del sur de Somàlia, a on varen impondre un règim integriste basat en la sharia (llei islàmica). En resposta Etiopia va realisar una ofensiva general contra les forces de les Corts Islàmiques, conseguint expulsar-les de la major part dels territoris en el seu poder. El 21 de decembre de 2006 el líder islàmic de l'Unió de Corts Islàmiques Sheik Hassan Dahir Aweys va declarar de yihad o guerra santa contra Etiopia, motivant l'arribada de “muyahidines” d'atres països musulmans.[52] En giner del 2007 la Força Aérea nortamericana va atacar posicions dels milicians islàmics somalís.[53] Per la seua banda el Govern de transició somalí ha aprovat l'ofensiva etíope i nortamericanes i la va calificar de solució correcta. La presència d'Al-Qaeda va quedar palés en l'aparició sobre el terreny de Fazul Abdullah, qui és responsable de la mort de 224 persones en els atentats contra les embaixades nortamericanes de Kènia i Tanzània en 1998. Erròneament algunes fonts li varen donar per mort en un atac.«[54][55]

Operacions militars en Yemen

Artícul principal → Insurgencia del-Qaeda en Yemen.

Les operacions militars nortamericanes en Yemen varen escomençar en l'any 2002, dos anys despuix del atentat contra el destructor nortamericà USS Cole el 12 d'octubre de 2000, que permanència ancorat en les costes de Yemen en una parada rutinària de repostaje, quan una chicoteta llancha es va acostar a la zona de babor del destructor i detone en un atac suïcida els seus explosius assessinant a 17 mariners i ferint a 30.

Es varen utilisar drones i es va intensificar el seu us durant el mandat del president George W. Bush i varen continuar durant les administracions dels presidents Barack Obama i Donald Trump en el motiu de combatre el terrorisme sobretot d'Al Qaeda. Se centren especialment en l'àrea meridional de Yemen. Varis soldats nortamericans han combatut en Yemen en la seua lluita contra Al Qaeda sobretot soldats de les forces especials.[56][57]

Detalls de les operacions

En 2014 forces especials nortamericanes varen ser a rescatar a un fotoperiodista d'EE. UU. Els seqüestradors li varen matar a ell i a un amic seu surafricà.[58]

El 28 de giner de 2017 una operació secreta portada a terme per Forces especials dels EE. UU. en Yemen junt a les forces dels Emirats Àraps Units una vintena d'helicòpters Apache i avions no tripulats varen sobrevolar la zona en un poblat cridat Yakla en Yemen a on estos varen portar a terme una missió en l'objectiu d'atacar a l'organisació terrorista Al Qaeda, estos Navy Seals varen donar mort a a lo manco catorze terroristes, tres d'ells alts mandos de la ret terrorista. Ademés l'operació es va cobrar la vida d'a lo manco trenta civils, entre ells dònes i chiquets, entre estos, la filla d'huit anys del clerc Anuar al Aukaki, el líder islamiste naixcut en Estats Units que va caure en el 2011 en una intervenció en aparats teledirigits; per una atra part també es va llamentar el saldo d'un Navy Seal nortamericà mort, tres Navy Seals ferits i la destrucció d'una aeronau V-22 Osprey la qual va acodir al rescat dels marins d'elite els qui estaven baix fòc terroriste, pero l'aparat va deure ser destruït pel seu mal aterrisage i accident. Els militars nortamericans que varen participar en l'incursió es varen apropiar de «informació sobre la planificació de futures trames terroristes». La font de notícies NBC News afirma que els mandos militars nortamericans buscaven al tercer terroriste més perillós i buscat del món Qassim al Rimi qui (este terroriste) es va burlar del President dels Estats Units Donald Trump i va expressar que Trump va rebre una galtada molt gran en dita operació militar. Es desconeix si Al Rimi es trobava en la base d'Al Qaeda o, avisat del raid, s'hauria traslladat a un lloc segur.[59][60][61][62][63]

En febrer de 2020, el llavors President Donald Trump va afirmar que Estats Units va assessinar a Qassem Al Rimi en una operació de contraterrorisme, en la província del Bayda, en Yemen.[64]

Intervencions franceses en Àfrica (Operacions Serval, Barkhane i Sangaris)

AP

En 2012 el govern maliense es va vore amenaçat pel Moviment Nacional per a la Lliberació del Azawad (MNLA), una organisació independentista majoritàriament tuareg, es va alçar en rebelió contra el govern central en el respal de grups islamistes com Ansar Dine, i l'Estat de Mali va ser perdent paulatinament el control de la zona. Debido a ello el govern maliense va solicitar ajuda al govern francés per a recuperar els seus territoris i poder governamental perdut i en mans dels tuaregs i grups yihadistes. Per això en 2013 va escomençar l'Operació Serval la qual va tindre un supost èxit de les forces franceses i la seua coalició aliada composta per països africans i en respal de països europeus, esta operació va finalisar en 2014 i va donar pas en la continuació, des de 2014, de l'Operació Barkhane la qual és la continuació de l'Operació Serval pero en l'objectiu d'eliminar per complet l'amenaça terrorista i tuareg que continua no solament en Mali sino també en la zona del Sahel.[65]

l'Operació Sangaris va ser una operació francesa que es va portar a terme en la República Centroafricana en l'objectiu de restablir el control al govern llegítim centre africà de faccions armades rebels denominades Seleka. Esta es va portar a terme des de 2013 fins a 2016.

Guerra dels drones d'Obama

Segons les informacions aparegudes en diversos mijos (The New York Claves, The Guardian, Rolling Stone) el successor de Bush, Barack Obama, va iniciar una "guerra secreta" contra el terrorisme autorisant atacs en drones contra suposts dirigents i militants d'Al Qaeda i grups yihadistes associats, en Yemen, Somàlia i Pakistan.[2]

El divendres 30 de setembre de 2011 es va produir un atac selectiu de la CIA en drones en Yemen que va causar la mort d'Anwar al-Awlaki, cap d'Al Qaeda en la península aràbiga, segons les autoritats nortamericanes. El president Barack Obama va valorar la mort del Aulaki com «una atra fita en el camí cap a la derrota d'Al Qaeda i els seus afiliats». Segons va informar el corresponsal del diari espanyol El País, «Obama va advertir que eixe colp demostra, ademés, la decisió de la seua Administració de perseguir sense treua als cabecilla terroristes allí a on es troben. Al Qaeda no va a trobar un santuari en ninguna parte del món», va assegurar. El Govern d'Obama ha multiplicat en els últims mesos este tipo d'atacs selectius, especialment en avions sense tripulació (drons) en Afganistan, pero també en Pakistan, Somàlia i Yemen". Per un atre costat, el fet reinstaló el debat sobre la llegalitat d'estos atacs, especialment en este cas ya que es tractava d'un ciutadà nortamericà que no estava formalment acusat de cap delicte ni havia segut somés a cap procés en EE. UU., i mai havia reconegut públicament la seua vinculació en cap acte terroriste.[66]

El dimarts 5 de juny de 2012 el Pentágono informava que el dia anterior un atac en drones sobre un lloc en la regió noroest de Pakistan havia causat la mort d'Abu Yaliya al Libi, supost "número dos" d'Al Qaeda. De confirmar-se la notícia es tractaria del major èxit obtingut per l'Eixèrcit nortamericà des de la mort d'Osama Bin Laden, ya que Libi estava considerat com el cap d'operacions de l'organisació terrorista. Era l'octau atac en drones de les dos últimes semanes realisat sobre Pakistan, lo que va alçar les protestes del seu govern, que mai és informat prèviament dels atacs, alguns dels quals han causat víctimes civils ("colaterals" en l'argot militar). També han sorgit crítiques en Estats Units que comparen esta "guerra secreta" d'Obama en la política de George W. Bush de presons secretes, tortures i detencions illegals en Guantánamo.[67][68]

Segons The Guardian, els atacs en drones són especialment mortals per als civils. Per 41 líders islamistes atacats pels drones nortamericans, han mort a lo manco 1147 civils, entre ells decenes de chiquets.[69] El New York Claves informa en una investigació publicada en 2021 que el número de civils assessinats des de 2014 pels drones nortamericans és molt superior a les 1417 víctimes reconegudes oficialment per l'eixèrcit, i el periòdic denuncia mils de morts, moltes d'elles de chiquets.[70]

Morts en operacions fòra d'Afganistan

El Servici d'Inteligència d'Estats Units va estimar que els seus atacs selectius en avions no tripulats (drones) han matat a 2581 terroristes i 116 civils en un total de 473 ofensives en Pakistan, Yemen, Somàlia i Líbia des de que el president Barack Obama va aplegar al poder en 2009.[71]

Perú

L'insurgencia narcoterrorista en el Perú data des de l'any 2001 fins a l'actualitat i va ser conseqüència del fracàs en la pren del poder dels grups terroristes Sendera Lluminosa (SL) i el MRTA, aixina com de l'encarcerament dels seus cabecilla durant l'época del terrorisme en el Perú. Este conflicte va sorgir específicament en la zona amazónica del VRAEM i està conformada per remanentes que es varen negar a deixar les armes i varen optar per aliar-se en narcotraficants de la regió, ademés d'involucrar-se directament en la producció, almagasenage i comercialisació de drogues i el tràfic de cocaïna en la finalitat de finançar les seues activitats, donant com resultat una insurgencia de baix nivell que actualment enfronta a l'Estat, deixant baixes per abdós bandos i especialment en la població civil.[72]

Des de la captura d'Abimael Guzmán, varis integrants de Sendera Lluminosa es varen atrincherar en la regió del VRAEM per orde del Camarada Artemio, paralelament, exintegrantes del MRTA (ara en Sendera Lluminosa) varen mantindre la seua posició en la regió del Alt Huallaga, tots ells creant aliances en narcotraficants colombians i locals ubicats en estes zones ademés de traficar de manera directa, adoptant el narcotràfic com a principal font financera.[73] Com a conseqüència els atacs contra les forces de seguritat s'han recrudecer, incloent l'amplitut de la seua capacitat operativa en la regió, consolidant les seues bases de respal, inclusivament reclutant menors d'edat.[74][75] En resposta el govern peruà ha dirigit vàries ofensives i campanyes per a eliminar a tots els grups criminals i terroristes en la zona, tenint com resultat el comisse de cantitats récort de droga (per la Llei de Control d'Insumos Químics promulgada en 2004)[76] ademés de la destrucció de decenes de pozas d'elaboració de narcòtics.

El 22 de març de 2002 un coche bomba va explotar front a l'Embaixada d'Estats Units, situada en Solque i a menys de 48 hores de la visita del president d'eixe país, George W. Bush, a Perú. Este fet va deixar 9 morts, 40 ferits i decenes d'edificis destruïts front al centre comercial el Pol. El president, Alejandro Toledo, qui es trobava en Mèxic al moment del sinistre, va anunciar la seua tornada immediata al país des de la ciutat de Monterrey

Crítiques a l'us del terme

Participants en una manifestació en Washington D. C., vestits com a detinguts de Guantánamo encapuchats i en el característic vaig dur taronja.

Les crítiques al terme "Guerra contra el terror" es referixen als assunts, la llegitimitat, l'eficiència o el cost econòmic associats a les operacions militars portades a terme en nom de dit terme. Alguns analistes consideren que el nom és confús i ha tingut en ocasions un fi eminentment propagandístic. La pròpia noció de "guerra" contra el "terrorisme" és complicada, i diversos crítics han senyalat que és inadequat i que les accions militars en el seu nom no pot ser adequadament etiquetades com a guerra, ademés de que han perseguit objectius polítics que excedixen lo estrictament militar.[77] S'ha argumentat que algunes de les mides adoptades en relació en dita "guerra" han reduït alguns drets civils,[78] i atenten contra els drets humans. La inadecuación de terme "guerra" es deuria per eixemple a que no existix un enemic clarament identificable, o al fet de que sembla poc provable que el terrorisme internacional puga ser adequadament eliminat per mijos específicament militars.[79]

Atres crítiques, com la de Francis Fukuyama, apunten a que el terrorisme no és un enemic concret, sino solament una tàctica usada per grups de persones opostes a atres grups més amplis; l'expressió «guerra contra el terrorisme», enfosquix les diferències entre conflictes com la insurgencia emancipatoria yihadiste internacional. Mentres Estats Units i els seus aliats han mantingut presència militar en Iraq i Afganistan, s'han causat danys colaterals, Shirley Williams afirma que açò aumenta el resentiment i les amenaces terroristes contra interessos occidentals.[80] També es percep que dita presència constituïx una hipocresia per part d'Estats Units,[81] va acompanyada d'histerisme mediàtic,[82] i que la mescla entre política d'exteriors i política de seguritat han danyat l'image d'Estats Unides percebuda en la major part de països.[83]

Terrorisme abans i despuix de la Guerra contra el terror

Donada la naturalea diversa de les amenaces i l'ambigüitat del terme “terrorisme”, la ‘Guerra contra el terror’ posterior al 11S no té supostament objectius clars ni una finalitat específica segons crítics del govern d'Estats Units.[84] L'èxit en operacions militars no necessàriament implica una missió complida, ya que les rets de terrorisme i extremisme es poden reconstruir i inclús revitalisar despuix de periodos d'inestabilitat política i guerra. L'administració de George W. Bush va convertir a eixa 'guerra' en un dels principis rectors en la política exterior i de defensa americana,[85] per lo que més que una guerra és una estratègia de política i de defensa i no hi ha una "victòria" clarament definida. A pesar de que despuix de Bush la retòrica va ser utilisada en menor freqüència, les operacions antiterroristes varen continuar i el combat al terrorisme seguix sent un objectiu clau de la política exterior americana.[86] També s'han endurit polítiques migratòries en occident baix la premissa de contindre el terrorisme i s'han afegit nous actors a les llistes de grups terroristes en varis països.[87]

Alguns dels objectius mencionats per la Casa Blanca han segut la protecció dels ciutadans nortamericans, la prevenció de futurs atacs terroristes, derrotar a certs grups terroristes i la disminució de les condicions que propicien el terrorisme per mig de la promoció de democràcia.[88] Alguns crítics argumenten que el terrorisme no es pot eliminar per mig d'objectius militars ya que estos aumenten el resentiment cap a l'occident i la radicalisació.[89] Uns atres consideren que la posició intransigent d'Estats Units ha transformat a potencials aliats en enemics, les intervencions estrangeres han ocasionat buits de poder en llocs clau i la creixent intolerància a certs grups ètnics, religiosos i racials en Europa i Estats Units han assentat les bases per a l'expansió dels grups de yihadisme internacional.[90] Ademés, el fluix de diners i armes cap a zones d'inestabilitat també ha contribuït al empoderamiento de grups extremistes. Per eixemple, hi ha evidència de que per mig de l'operació Timber Sycamore les armes proporcionades per la CIA a rebels en la guerra civil síria varen terminar en el mercat negre, a l'alcanç de grups terroristes com l'Estat Islàmic.[91]

Una manera de medir la freqüència i intensitat dels atacs terroristes abans de la “declaració” de guerra i despuix d'esta és per mig de la Base de Senyes Global sobre Terrorisme (GTD) creada pel Consorci Nacional per a l'Estudi del Terrorisme i Respostes al Terrorisme (START). Esta base de senyes oferix els recursos més complets sobre el fenomen, recopilant informació sobre atacs terroristes des de 1970.

Número d'atacs terroristes exitosos 1970-2017

El número d'atacs terroristes exitosos, despuix de disminuir significativament des de 1992, varen escomençar a aumentar de manera precipitada a principi dels anys 2000. En l'any 2014 es va observar un número récort d'atacs terroristes exitosos, alcançant 15 mil. L'aument precipitat d'atacs terroristes i morts associades a estos coincidix en l'inici de la guerra civil síria en 2011, a on numerosos grups yihadistes varen guanyar considerable control de parts del territori.

Número d'atacs terroristes per regió

L'aument en atacs han succeït, en major part, en les regions del Mig Oriente i Nort d'Àfrica, Àsia del Sur, Àfrica Subsahariana i en menor mida, el Surest Asiàtic. Les major cantitat de morts s'ha concentrat, des d'este aument, en el Mig Oriente i Nort d'Àfrica, Àfrica Subsahariana i Àsia del Sur. l'Institut per a l'Economia i la Pau (IEP) va determinar que en 2014, el 78 % de les morts i més de la mitat dels atacs es varen produir solament en Iraq, Afganistan, Nigèria, Pakistan i Síria i que el número de morts per terrorisme ha aumentat per cinc des del 2000.[92]

Número de morts per atacs terroristes segons la regió

Hi ha hagut un aument de grups violents com l'Estat Islàmic en Síria i Iraq, acompanyat de majors ambicions territorials en el Mig Oriente i un aument en la desestabilisació. Segons el IEP, la majoria de les morts per atacs terroristes en el 2013-2014 es varen associar solament a quatre organisacions: l'Estat Islàmic, Boko Haram, Talibán i Al Qaeda. El major aument en morts es va observar del 2012 al 2013. Segons estes senyes, el terrorisme global i les morts per atacs terroristes no han disminuït i, per lo contrari, semblen haver aumentat des del començ de la Guerra contra el terror. Per un atre costat, Europa Occidental i Norteamérica són dos de les regions en menys incidents. A partir del 2014, els atacs i morts s'han reduït, no obstant, el terrorisme s'ha concentrat en els llocs devastats per conflictes, tant interns com a internacionals.

Els blancs dels atacs segons la regió també han canviat des de 2001.

Número d'atacs per regió i segons els blancs dels atacs, pre-2001

Previ a la Guerra contra el terror, les institucions educatives, l'infraestructura de telecomunicacions i els ciutadans i la propietat privada eren blancs més comuns. Des de la Guerra contra el terror, el número d'atacs ha incrementat en enorme cantitat pero s'ha concentrat en menys regions, i les institucions militars, aeroports i aeronaus s'han convertit en blancs més importants.

Número d'atacs per regió i segons els blancs dels atacs, post-2001

Vore també

Referències

  1. ↑ «Nacions Unides - Acció contra el Terrorisme».
  2. ↑ 2,0 2,1 Javier Valenzuela. «[1]», El País.
  3. ↑ Atac armat contra sèu d'una revista satírica deixa a lo manco 11 morts en París 7 ene 2015 - RT
  4. ↑ Onze morts en un tiroteig en la sèu del semanari que va publicar les vinyetes de Mahoma ABC. és - 7 de giner de 2015
  5. ↑ «[2]».
  6. ↑ Lewkowicz, Nicolas (2020). Auge i Ocàs de l'Era Lliberal-Una Menuda Història d'el XXI, Buenos Aires: Biblos, p. 113. ISBN 978-987-691-881-7.
  7. ↑ «El president d'Afganistan anuncia un alto el fuego de tres mesos.» EFE. 19/08/2018.
  8. ↑ «EE. UU. va informar que hi ha 11 000 soldats desplegats en Afganistan.» Infobae. 30 d'agost de 2017.
  9. ↑ «Bush-Obama-Trump: 17 anys de la mateixa política exterior en Afganistan.» TeleSur. 11 de setembre de 2017.
  10. ↑ La Casa Blanca nega rumors sobre el retir de les seues tropes d'Afganistan RT - 29 de decembre de 2018
  11. ↑ «[3]».
  12. ↑ Uns atres: Austràlia, República Checa, Itàlia, Polònia, Turquia, Hongria, Japó, Eslovàquia, Eslovènia, Romania, Bulgària, Chipre, Malta, Letònia, Lituània, Letònia, Hondures, Nicaragua, República Dominicana i Filipines «[4]».
  13. ↑ «[5]».
  14. ↑ Tim Weiner. Llegat de Cendres: L'història de la CIA, pp. 513.
  15. ↑ 15,0 15,1 «La lluita pel petròleu». Archivat des d'el original, el 23 de juny de 2008. A partir d'este punt és possible comprendre la posició del restant dels actors: l'oposició de França, Rússia i China a la guerra.
  16. ↑ «[6]».
  17. ↑ «UK. Spending on War in Iraq, Afghanistan Rises to $16 Bln (December 2006)» (en anglés). Bloomberg. Consultat el 22 de giner de 2007.
  18. ↑ «[7]» (en anglés).
  19. ↑ [enllaç trencat]
  20. ↑ BBC Eixèrcit iraquí front a encreuament
  21. ↑ El País El Magreb tem la tornada dels 'yihadistes': Les senyes sobre els voluntaris que posen rumbo a Iraq són fragmentarios. En la publicació electrònica sobre terrorisme que dirigix des de Washington Olivier Guitta, s'assegura que el 25 % dels combatents estrangers en Iraq són magrebins, la majoria d'ells algerins. "Despuix dels saudí -entre 3000 i 5000- i dels jordans, els algerins constituïxen el grup més numerós", precisa Mohamed Darif
  22. ↑ O. S. Defense Secretary Robert Gates, 2 Feb 2007, see "four wars" remark
  23. ↑ «CBS on civil war».CBS News.
  24. ↑ [8]Notícies_de_Gipuzkoa: Quinze detinguts per formar una ret que enviava 'yihadistes' a Iraq i Àfrica
  25. ↑ La Veu d'Astúries: Yihadistes en Espanya per al conflicte d'Iraq
  26. ↑ Com a eixemple d'ofensiva recent contra els chiïtes, a els qui els yihadistes salafista consideren musulmans desviats i califiquen d'idólatras i apostatas, vore l'atentat suïcida contra una mesquita chiïta en el barri de Kohati de la ciutat pakistaní de Peshawar. “Pakistan. 10 morts en un atentat contra una mesquita” El País 18 giner 2008, p. 10.
  27. ↑ GEES;Radiografia dels yihadistes salafista estrangers en Iraq. Perfils, rutes i objectius dels terroristes: alimentant entre atres funestos objectius l'enfrontament entre suní i chiïtes, seguix sent encara molt important com la realitat nos demostra diàriament
  28. ↑ BBC Món. com; Iraq: risc de guerra civil
  29. ↑ 29,0 29,1 la insurgencia yihadista en Iraq del somi del califato a la marginalitat takfirí
  30. ↑ «Al-Zarqawi declares war on Iraqi Shia».Al Jazeera.
  31. ↑ BBC: Filipines es retira d'Iraq.
  32. ↑ El País: Annan afirma que Iraq està en guerra civil i pijor que en Sadam Husein.
  33. ↑ BBC: més soldats per a Iraq
  34. ↑ Llibertat Digital: Els atentats massius en Iraq descendixen a la mitat.
  35. ↑ Bagdad, 27 ago (EFE).- La violència en Bagdad ha registrat un descens d'un 89 per cent en lo que va d'agost, en comparació al mateix més dels anys 2006 i 2007, va informar el portaveu de les operacions de seguritat de la capital, Qasem Nuga.
  36. ↑ Britain's Brown visits officials, troops in Iraq. International Herald Tribune, 2 d'octubre de 2007.
  37. ↑ Italy plans Iraq troop pull-out BBC March 15, 2005
  38. ↑ BBC Món: Iraq: "No es varen trobar les armes"
  39. ↑ Públic: 4.000 soldats morts en Iraq.
  40. ↑ Clinton i Obama culpen a la guerra en Iraq d'engrandir la crisis econòmica.
  41. ↑ [enllaç trencat]
  42. ↑ «Fam, sigau i cansanci: els yazidis d'Iraq viuen un calvari en la seua fugida». CNN Mèxic. Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2014. Consultat el 13 d'agost de 2014.
  43. ↑ EU bombardejarà a terroristes en Síria i Iraq AP - 10 de setembre de 2014
  44. ↑ «Estat Islàmic conte entre 20,000 i 31,500 combatents en Iraq i Síria.» [9] archivat en Wayback Machine. El Nou Herald - 10 de setembre de 2014.
  45. ↑ «Putin es retira de Síria». Consultat el 1 d'abril de 2017.
  46. ↑ Un militar rus mor despuix de bombardeig terroriste en la ciutat síria d'Homs Sputnik - 11.05.2016
  47. ↑ Les forces síries i EE. UU. lliuren l'última batalla contra EI AFP - 12 de febrer de 2019
  48. ↑ Combatents d'EI es neguen a rendir-se; demanen eixida [10] archivat en Wayback Machine. El Nou Herald - 18 DE FEBRER DE 2019
  49. ↑ [11] Telemetro - AFP - 16 mar 2019
  50. ↑ "Eliminat al 100%": Trump va anunciar que ya no hi ha territoris baix control d'ISIS en Síria Infobae - 22 de març de 2019
  51. ↑ 20minuts: «Guerra de Somàlia.»
  52. ↑ «La yihad en Somàlia.»
  53. ↑ 20Minuts
  54. ↑ Llibertat Digital:» L'embaixador d'EE. UU. en Kènia nega que Fazul Abdullah haja mort per un bombardeig en Somàlia
  55. ↑ «Fazul Abdullah seguix estant en la llistes del FBI dels terroristes més buscats.»
  56. ↑ Intervencions militars d'EE. UU. en els últims 30 anys RT - 31 ago 2013
  57. ↑ Soldats d'EE. UU. ferits en Yemen HispanTV - 23 de maig de 2017
  58. ↑ Moren en Yemen dos rehens durant rescat La Nació - 7 de decembre de 2014
  59. ↑ Trump rep els restants de soldat fallit en Yemen 3 de febrer de 2017 - La Raó
  60. ↑ Trump rep els restants de soldat fallit en Yemen La Raó - 01 de febrer de 2017
  61. ↑ Primera baixa d'un soldat d'EE. UU. en l'era Trump Llegir més: Primera baixa d'un soldat d'EE. UU. en l'era Trump La Raó - 30 de giner de 2017
  62. ↑ Recent incursió nortamericana en Yemen apuntava a un cap d'Al Qaeda Sputnik - 07.02.2017
  63. ↑ Incursió militar en Yemen tenia un objectiu secret: El líder d'Al Qaeda, Al-Rimi Notícies Telemundo - FEBRER 6, 2017
  64. ↑ Estats Units va confirmar la mort del líder d'Al Qaeda en la Península Aràbiga Infobae - 6 de febrer de 2020 - Editat el 12 de febrer de 2021
  65. ↑ Deux militaires de Barkhane tués au combat au Mali (V2) Bruxelles2 - 21 de febrer de 2018
  66. ↑ Antonio Caño. «[12]», El País.
  67. ↑ «[13]», El País. Consultat el 7 de juny de 2012.
  68. ↑ Korstanje, M. I. (2019). The Society 4.0, Internet, Tourism and the War on Terror. In Digital Labour, Society and the Politics of Sensibilities (pp. 95-113). Palgrave Macmillan, Cham.
  69. ↑ «41 men targeted but 1147 people killed: US drone strikes – the facts on the ground» (en en). the Guardian.
  70. ↑ «[14]» (en fr).
  71. ↑ Estats Units va abatre a dos jerarcas militars de l'Estat Islàmic en Iraq Infobae - 1 de juliol de 2016
  72. ↑ «Terroristes en el Vraem varen cometre 446 assessinats» (en és). El Comerç. Consultat el 9 de març de 2019.
  73. ↑ «Comissen més de 300 quilos de droga en el Vraem». Inforegion.
  74. ↑ «El VRAEM està ple de túnels com en Vietnam». Expresse. pe.
  75. ↑ «Sendera convertix chiquets en terroristes en el Vraem».
  76. ↑ «Control d'insumos per a la droga encara fa aigua». Perú 21. Archivat des d'el original, el 2007-10-12. Consultat el 2022-05-12.
  77. ↑ George Monbiot, "A Wilful Blindness" ("Those who support the coming war with Iraq refuse to see that it has anything to do with US global domination"), monbiot. com (pàgina web de l'autor hostajada en la web de The Guardian, 11 March 2003. (acceddido 28 de maig de 2007).
  78. ↑ Ryan Singel. «FBI Tried to Cover Patriot Act Abuses With Flawed, Retroactive Subpoenas, Audit Finds». Wired. Consultat el 13 de febrer de 2012.
  79. ↑ Todd Richissin. «[15]». Consultat el 28 de giner de 2009 (en anglés).
  80. ↑ Williams, Shirley. "The seeds of Iraq's future terror". The Guardian, 28 October 2003.
  81. ↑ «American Hegemony: How to Use It, How to Lose It by Gen. William Odom» (PDF). Consultat el 27 de febrer de 2014.
  82. ↑ Lustick, Ian S. (2006). Trapped in the War on Terror, University of Pennsylvania Press. ISBN 0-8122-3983-0.
  83. ↑ «America's Image in the World: Findings from the Pew Global Attitudes Project». Pew Research Center fechaacceso=13 de febrer de 2012.
  84. ↑ Falta referència
  85. ↑ Daalder, Ivo H. & Lindsay, James M. "Nasty, Brutish and Long: America's War on Terrorism". Brookings, 1 December 2001.
  86. ↑ Dvir, Boaz. "In the terrorism fight, Trump has continued a key Obama policy". The Conversation, 20 January 2020.
  87. ↑ Canada designates the Proud Boys as a terrorist entity Trump moves to label Antifa a terrorist organization, bar members from entering O. S.
  88. ↑ «Measuring the Effectiveness of America's War on Terror by Erik W. Goepner» (PDF). Consultat el 16 de març de 2021.
  89. ↑ The seeds of Iraq's future terror (anglés).
  90. ↑ Gardner, Frank. "Will the 'War on Terror' ever end?". BBC, 24 June 2020.
  91. ↑ C. I. A. Arms for Syrian Rebels Supplied Black Market, Officials Say (anglés).
  92. ↑ «Global Terrorism Index 2014 by Institute for Economics & Peace» (PDF). Consultat el 11 de març de 2021.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Guerra_contra_el_terrorisme&oldid=1593799»