Anar al contingut

Vehícul aéreu no tripulat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Vehícul aéreu no tripulat
Dron modern

Un vehícul aéreu no tripulat (VANT), UAV (de l'anglés unmanned aerial vehicle), més apropiadament RPAS (de l'anglés Remotely Piloted Aircraft System),[1] comunament conegut com dron,[2][nota 1] fa referència a una aeronau que vola sense tripulació, per control remot, la qual eixercix la seua funció remotamente. Un VANT és un vehícul sense tripulació, reutilisable, capaç de mantindre de manera autònoma un nivell de vol controlat i sostingut, i propulsado per un motor d'explosió, elèctric o de reacció.

El disseny dels VANT té una àmplia varietat de formes, tamanys, configuracions i característiques. Històricament sorgixen com avions pilotats remotamente,[2][3] aumentant diàriament l'ocupació del control autònom dels VANT. Existixen dos variants: els controlats des d'una ubicació remota, i aquells de vol autònom a partir de plans de vol preprogramados a través d'automatisació dinàmica.

Existixen VANT d'us tant civil com a comercial, pero els seus primers desenrolls varen ser en aplicacions militarés, en este cas cridats Vehículs Aéreus de Combat No Tripulats —UCAV en les seues sigles en anglés—. Els missils de travessia no són considerats VANT, ya que encara que són vehículs no tripulats i a voltes guiats remotamente, el propi vehícul del missil és un arma no reutilisable. En eixe sentit, les aeronaus controlades remotamente (aeronaus radiocontroladas o aeronaus R/C) no es consideren com VANT, al no ser sistemes autònoms que puguen operar sense intervenció humana durant el seu funcionament en la missió; és dir, poden desapegar, volar i aterrisar automàticament.

En la progressiva popularisació de l'us civil dels drones les seues aplicacions varien, ampliant-se el número de consumidorés més allà del terreny militar.[4] Este creiximent tan acusat ha dut a que emergixquen cada volta més empresas per a beneficiar-se d'esta caseta de mercat, tals com Syma o DJI.

Actualment, els VANT militars realisen tant missions de reconeiximent com d'atac.[5] Si be s'ha informat de molts atacs de drones en èxit, també són susceptibles de provocar danys colaterals i/o identificar objectius erròneus, com atres tipos d'arma.[3] Els VANT s'ampren aixina mateix en un creixent número d'aplicacions civils, com en llabors de lluita contra incendis o seguritat civil, com la vigilància dels oleoductes. L'us de vehículs aéreus no tripulats es preferix en missions que siguen molt repetitives, aborrecibles, perilloses i/o cares (sobre el cost humà) per a utilisar avions tripulats.[nota 2]

Etimologia

[editar | editar còdic]

La denominació vehícul aéreu no tripulat o VANT prové del anglés Unmanned Aerial Vehicle, de sigles UAV. És també molt usada la denominació sistema aéreu no tripulat, de l'anglés Unmanned Aerial System i de sigles UAS.[6]

Més estés és el terme dron, arreplegat en la 23.ª edició del Diccionari de la llengua espanyola, derivat per assimilació de l'anglés drone, que lliteralment significa zángano, sent la seua forma plural regular en espanyol drones. En tractar-se d'una adaptació a l'espanyol, no cal destacar-la en cursivas ni comillas. En este terme es designen diversos tipos de vehículs aéreus no tripulats.[7] En una primera etapa, este terme aludia a aparats bàsicament d'us militar i en aspecte similar al d'un avió, per lo que es va estendre com a alternativa al terme procedent de l'anglés l'expressió avió no tripulat, que pot considerar-se adequada en molts casos. No obstant, en els últims temps han sorgit atres vehículs que a penes guarden semblança en els avions. Per a ells poden amprar-se expressions més genèriques com a vehículs aéreus no tripulats o robots voladores, segons els casos. Si, en tot cas, es preferix utilisar el terme original en anglés drone (terminat en -i), lo apropiat és resaltar-ho en cursiva o entre comillas per tractar-se llavors d'un extranjerismo no adaptat.[nota 3]

Atres alternatives usades per les fonts són aeronau no pilotada[8] o aeronau no tripulada[9] i RPAS, que prové de les sigles en anglés Remotly Piloted Aircraft System i és acceptat per l'Organisació d'Aviació Civil Internacional.[10]

Història

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 30 Lipan caps block 31
Un Lipán M3 del Eixèrcit Argentí durant una exposició.
Archiu:Caps block 33 20100815213239(s).jpg
MUAV Stardust II, desenrollat utilisant normes SUAS ARC FAA.

Primers drones

[editar | editar còdic]

El primer us registrat d'un vehícul aéreu no tripulat en fi militar va tindre lloc en juliol de 1849,[11] en un globo portador (el precursor del portaavions) en el primer us ofensiu del poder aéreu en l'aviació naval.[12][13] Les forces austríaques que sitiaven Venècia varen intentar llançar uns 200 globos incendiaris contra la ciutat sitiada. Els globos varen ser llançats principalment des de terra; alguns també varen ser llançats des del barco austríac SMS Vulcano. A lo manco una bomba va caure en la ciutat; no obstant, degut a que el vent va canviar despuix del llançament, la majoria dels globos no varen alcançar el seu objectiu, i alguns varen tornar a la deriva sobre les llínees austríaques i el barco de llançament Vulcano.[14][15]

L'ingenier espanyol Leonardo Torres Quevedo va introduir un sistema de control basat en la ràdio cridat "Telekino" en l'Acadèmia de Ciències de París en 1903 en l'intenció de provar un dirigible del seu propi disseny sense arriscar vides humanes.[16][17]

Primera Guerra Mundial

[editar | editar còdic]

Els primers intents sérios de crear VANT o UAV, denominació estesa en el camp militar, tal i com hui els coneixem, comencen durant el desenroll de la Primera Guerra Mundial, entre els anys 1914 i 1918, destacant els següents:[18]

  • 1916: A finals d'enguany es construïx en el Regne Unit pel capità A.H Low el “Aerial Target”, un vehícul aéreu no tripulat controlat per radi des de terra que pretenia servir com a blanc aéreu d'entrenament i com a defensa contra els Zepelines.
  • 1917: En enguany es desenrolla el conegut com a “Torpedo Aéreu Kettering (Kettering Bug)” per Charles F. Kettering de la General Motors, en els controls de Elmer Sperry i el seu fill Lawrence Sperry, inventors del giroscopi. Estes aeronaus eren guiades i despuix d'una distància predeterminada giraven i volaven cap a avall en picat, en la seua càrrega de TNT.

En Alemània es va portar a terme un proyecte similar, liderat pel Dr. Wilhelm von Siemens entre 1915 i 1918. El Torpedo Planejador es valia d'un Zeppelin i després es guiava cap al seu objectiu per ràdio.

Segona Guerra Mundial

[editar | editar còdic]
Archiu:Caps block 89 caps block 90
Sistema aéreu no tripulat UAS versió 2, desenrollat per la Força Aérea del Perú.

Posteriorment es varen amprar durant la Segona Guerra Mundial per a entrenar als operaris dels canons antiaèreus. El dron aéreu més conegut de la Segona Guerra Mundial va ser el De Havilland DH.82 Queen Bee. La paraula anglesa drone prové del nom d'esta aeronau. Era una versió no tripulada i controlada per ràdio del biplano d'entrenament Tiger Moth utilisada com a blanc aéreu per a l'entrenament dels artilleros antiaèreus de la Marina Real i la Real Força Aérea (RAF). Es varen construir prop de 400 unitats.

També varis països contendents varen explorar l'ocupació d'avions guiats a distància com a bombes volants. En este paper de bombes voladoras el disseny més destacat va ser l'Interstate TDR-1 de EEUU. Varen ser ordenats 2000, pero solament es varen construir al voltant de 200. El model va entrar en servici en el Pacífic, pero els continus problemes de desenroll, junt en els èxits d'armes més convencionals, varen dur a la decisió de cancelar el programa en octubre de 1944.

Cap a la mitat de la guerra varen sorgir els programes nortamericans de bombes voladoras GB-1 Glide i GB-4 Robin. A finals de 1946 els avions no tripulats en fins d'entrenament varen entrar en servici, com el Q-2 Firebee. En 1943, 108 bombes GB-1 varen ser llançades sobre Colónia. Més alvance el GB-4 va ser la primera arma guiada per televisió. Encara que potencialment era revolucionari, la realitat és que l'image només podia funcionar en les millors condicions atmosfèriques.

Davant la falta d'una bomba d'alt poder explosiu con la Tall Boy britànica els ingeniers de EEUU varen recórrer a usar bombarders Boeing B-17 Flying Fortress, reconvertint-los en bombes guiades. També es varen utilisar alguns Consolidated B-24 Liberator. El dron es volava cap a l'objectiu utilisant la visió aportada per dos cambres de TV. Són embargament la tecnologia del moment va crear problemes. El B-17 no podia desapegar per mig del control remot, aixina que algú tenia que posar en l'aire l'aparat per a despuix poder conectar-ho en el bombarder de control. Despuix d'això, els aviadors es llançaven en paracaigudes. De les 14 missions portades a terme entre agost de 1944 i giner de 1945, cap va aplegar a alcançar el seu objectiu, per culpa de les llimitacions de la tecnologia de control i del fòc antiaèreu dels alemans.

L'Unió Soviètica també va tindre l'idea d'aprofitar els bombarders pesats Tupolev TB3, obsolet, pero disponible en cantitat, per a usarlis com a bomba volant teledirigida. Va ser usat en vàries ocasions, pero solament va tindre una missió exitosa en octubre de 1942. La major part de les voltes la conexió es tallava i l'aparat es perdia.

El Mistel era un bombarder Junkers Ju88 convertit en bomba volant i guiat per un caça Focke-Wulf Fw 190 que s'acoplava damunt. El pilot dirigia la combinació cap a l'objectiu, soltava el bombarder no tripulat i est planejava o es dirigia autónomamente per a detonar. Els alemans varen escomençar el seu programa de missils per les dificultats de les aeronaus sense pilot controlades remotamente.


Davant l'escassea de bombarders precisos i en el desig de reduir les baixes humanes, Itàlia va experimentar en avions teledirigits per a missions d'atac. Es varen utilisar bombarders mijans modificats Savoia-Marchetti S.M.79 i l'us ideat era l'atac als combois britànics de Malta. El proyecte, també conegut com Canarino (Canari) pel color de l'avió, no va aplegar a utilisar-se en operacions de combat per l'armistici italià en setembre de 1943.

No obstant, no va ser fins a finals de el XX quan operen els VANT per mig de ràdio control en totes les característiques d'autonomia. Els VANT han demostrat sobradamente en diferents escenaris i, especialment en la guerra del Golf i en la guerra de Bòsnia, el seu gran potencial. Sobre l'obtenció, maneig i transmissió de l'informació, gràcies a l'aplicació de noves tècniques de protecció de la mateixa (guerra electrònica, criptografia) resulta possible conseguir comunicacions més segures, més difícils de detectar i interferir.

Periodo guerra fria

[editar | editar còdic]

Despuix de la Segona Guerra Mundial, el desenroll va continuar en vehículs com el JB-4 nortamericà (que utilisava guia per televisió/radi comando), el GAF Jindivik australià i el Teledyne Ryan Firebee I de 1951, mentres que empreses com Beechcraft varen oferir el seu model 1001 per a la Marina nortamericana en 1955.

No obstant, varen ser poc més que avions teledirigits fins a la guerra de Vietnam. En 1959, les Forces Aérees nortamericanes, preocupades per la pèrdua de pilots sobre territori hostil, varen començar a planificar l'us d'avions sense tripulació. La planificació es va intensificar en acabant de que l'Unió Soviètica derribara un U-2 en 1960. Als pocs dies, es va iniciar un programa de vehículs aéreus no tripulats d'alt nivell baix el nom en clau de "Ret Wagon". L'enfrontament d'agost de 1964 en el Golf de Tonkín entre unitats navals de EE. UU. i l'Armada de Vietnam del Nort va posar en marcha els vehículs aéreus no tripulats de EE. UU. (Ryan Model 147, Ryan AQM-91 Firefly, Lockheed D-21) en les seues primeres missions de combat de la guerra de Vietnam.[19]

Vietnam va ser el primer conflicte a on els drones varen portar a terme un número destacat de missions. Va destacar el Ryan Model 147, utilisat en les seues diverses variants. A partir dels models existents de Firebee es varen desenrollar noves variants per a missions d'inteligència d'imàgens (IMINT) i electrònica (SIGINT). La primera missió real va tindre lloc en agost de 1964. l'AQM-34 Lightning Bug va realisar vols de reconeiximent sobre China com a resposta a la pèrdua de varis U-2 en vols de reconeiximent. Varis varen ser derribats. La principal missió sobre Vietnam del Nort va consistir en la busca de bateries de missils terra-aire SA-2 Guideline. Ademés es varen destinar a captar les senyals del sistema SA-2: emissions de radár de vigilància, radár de direcció de tir i la de la espoleta de proximitat del missil. Eren senyes que només es podien obtindre afrontant greus riscs demayaltos per a un avió tripulat. Quan captaven les senyals s'enviaven a un avió ERB-47 situat en zona segura. Varen realisar més d'1.700 missions a baixa cota entre giner de 1969 i juny de 1973. En volar tan baix i a gran velocitat era difícil derribar-los i la taxa de supervivència dels drones va ser alta. La majoria de les missions eren vols de reconeiximent fotogràfic, llevat 121 missions en transmissió d'imàgens de televisió en temps real.

A principis de 1972 es varen realisar proves per a que llançaren missils aire-terra guiats AGM-65 Maverick, antiradiación Shrike i bombes guiades GBU-8. No obstant, no varen aplegar a utilisar-se en este rol en Vietnam.


En 1973, l'eixèrcit nortamericà va confirmar oficialment que havia estat utilisant vehículs aéreus no tripulats en el surest asiàtic (Vietnam).[20] Més de 5000 aviadors nortamericans varen morir i més de 1000 varen desaparéixer o varen ser capturats. La 100.ª Ala de Reconeiximent Estratègic de la USAF va volar unes 3435 missions en UAV durant la guerra en un cost d'uns 554 UAV perduts per totes les causes. En paraules del General de la USAF George S. Brown, Comandant del Mando de Sistemes de la Força Aérea, en 1972, "L'única raó per la que necessitem (els UAV) és que no volem gastar innecessàriament a l'home en la cabina". Més vesprada, eixe mateix any, el general John C. Meyer, comandant en cap del Mando Aéreu Estratègic, va declarar: "deixem que el dron realise els vols d'alt risc... l'índex de pèrdues és alt, pero estem disposts a arriscar més... ¡salven vides!".

Durant la Guerra de Desgast (1967-1970) en Orient Mig, l'inteligència israelita va provar els primers UAV tàctics instalats en cambres de reconeiximent, que varen tornar en èxit fotos de l'atre costat del Canal de Suez. Esta va ser la primera volta que es varen desenrollar i varen provar en combat UAV tàctics que podien llançar-se i aterrisar en qualsevol pista curta (a diferència dels UAV més pesats basats en avions).[21]

En la guerra del Yom Kippur de 1973, Israel va utilisar els UAV com a enzes per a incitar a les forces contràries a desperdiciar costosos missils antiaèreus. Despuix de la guerra de Yom Kipur de 1973, algunes persones clau de l'equip que va desenrollar este primer UAV es varen unir a una chicoteta empresa emergent que pretenia desenrollar UAV en un producte comercial, que finalment va ser adquirida per Tadiran i que va conduir al desenroll del primer UAV israelita.[22]


Durant la guerra de Yom Kipur de 1973, les bateries de missils terra-aire suministrades pels soviètics en Egipte i Síria varen causar greus danys als avions de combat israelites.[23][24][25] Com a resultat, Israel va desenrollar l'IAI Scout com el primer UAV en vigilància en temps real. Les imàgens i les enzes de radar proporcionats per estos UAV varen ajudar a Israel a neutralisar completament les defenses aérees síries al començ de la Guerra del Líban de 1982, lo que va fer que cap pilot fora derribat. En Israel, en 1987, els vehículs aéreus no tripulats es varen utilisar per primera volta com a prova de concepte de super-agilitat, vol controlat despuix de la parada en simulacions de vol de combat que implicaven un control de vol tridimensional en vectorización d'espente i direcció a chorrada sense coa, basat en la tecnologia de sigilo.

VANT moderns

[editar | editar còdic]

En la maduració i miniaturisació de les tecnologies aplicables en les décades de 1980 i 1990, l'interés pels vehículs aéreus no tripulats va aumentar en les altes esferes de l'eixèrcit nortamericà. En la década de 1990, el Departament de Defensa d'Estats Units va otorgar un contracte a AAI Corporation junt en l'empresa israelita Malat. L'Armada nortamericana va comprar el UAV Pioneer de AAI que varen desenrollar conjuntament AAI i Malat. Molts d'estos UAVs varen entrar en servici en la guerra del Golf de 1991. Els UAVs varen demostrar la possibilitat de crear màquines de combat més barates i capaços, desplegades sense risc per a les tripulacions. Les primeres generacions eren principalment avions de vigilància, pero alguns duyen armament, com el General Atomics MQ-1 Predator, que llançava missils aire-terra AGM-114 Hellfire.

CAPECON, un proyecte de l'Unió Europea per al desenroll de vehículs aéreus no tripulats, va funcionar des de l'1 de maig de 2002 fins al 31 de decembre de 2005.


En 2012, la Força Aérea dels Estats Units (USAF) amprava 7.494 UAV, és dir, casi un de cada tres avions de la USAF.[26][27] L'Agència Central d'Inteligència també operava UAV En 2013, a lo manco 50 països utilisaven UAV. China, Iran, Israel, Pakistan i Turquia, entre uns atres, varen dissenyar i varen construir les seues pròpies varietats. L'us de drones ha seguit aumentant. Per la seua àmplia proliferació, no existix una llista completa de sistemes de vehículs aéreus no tripulats.

El desenroll de tecnologies inteligents i la millora dels sistemes d'alimentació elèctrica han provocat un aument paralel de l'us de drones per a activitats de consum i d'aviació general. A partir de 2021, els drones cuadricópteros ejemplifican l'àmplia popularitat de les aeronaus de radiocontrol i dels joguets per a aficionats, no obstant, l'us dels UAV en l'aviació comercial i general està llimitat per la falta d'autonomia[aclariment necessari] i pels nous entorns normatius que exigixen el contacte en llínea de visió en el pilot.

En 2020 un dron Kargu 2 va caçar i va atacar un objectiu humà en Líbia, segons un informe del Grup d'Experts del Consell de Seguritat de la ONU sobre Líbia, publicat en març de 2021. Esta pot haver segut la primera volta que un robot assessine autònom armat en armament letal va atacar a sers humans.

La tecnologia superior dels drones va eixercitar un paper en els èxits d'Azerbaiyan en la guerra de Nagorno-Karabaj de 2020 contra Armènia.

Els vehículs aéreus no tripulats també s'utilisen en les missions de la NASA. S'està desenrollant la nau espacial Dragonfly, l'objectiu de la qual és alcançar i examinar la lluna de Saturn, Titán. El seu objectiu principal és recórrer la superfície, ampliant la cantitat d'àrea a investigar prèviament vista pels Landers. Com a vehícul aéreu no tripulat, Dragonfly permet examinar diversos tipos de sol. El llançament del dron està previst per a 2027, i s'estima que tardarà uns sèt anys més en aplegar al sistema de Saturn.

Drones Shark

[editar | editar còdic]

La fabricació nacional de drones Shark per part d'Ucrània en 2025 li va permetre grans alvanços en la guerra en Rússia en destruir el seu radar nevo SV, este dron d'exploració pot permanéixer més de sis hores de vol i ser manipulat a 100 km de distància.[2]

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Ernesto Martínez de Carvajal Hedrich, Pilote de RPAS Cuadricoptero - Guia de referència, 2015, 250pp, rústica, color, ISBN 978-84-606-5467-4.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]». Consultat el 29 d'octubre de 2018 (en en).
  2. ↑ 2,0 2,1 23.ª Edició del diccionari de la llengua espanyola, Espasa. ISBN 9788467041897.
  3. ↑ 3,0 3,1 «Pakistan says U.S. drone kills 13» (en anglés). The New York Claves. Consultat el 29 de novembre de 2015.
  4. ↑ «Planeta Drones». Consultat el 22 de març de 2016.
  5. ↑ Axe, David. «Strategist: Killer Drones Level Extremists’ Advantage.» Wired, June 17, 2009.
  6. ↑ García de la Costera (2003). Terminologia aeronàutica, Edicions Díaz de Sants, S.A.. ISBN 84-7978-579-9.
  7. ↑ «Tipos de drones».
  8. ↑ Plantilla:Cita DEI
  9. ↑ Plantilla:Cita DEI
  10. ↑ «RPAS/UAS» (en en-us). www.icao.int. Consultat el 13 de febrer de 2018.
  11. ↑ Buckley, John (2006-05-09). Air Power in the Age of Total War (en en), Routledge. ISBN 978-1-135-36275-1.
  12. ↑ Renner, Stephen L. (2016-11-14). Broken Wings: The Hungarian Air Force, 1918–45 (en en), Indiana University Press. ISBN 978-0-253-02339-1.
  13. ↑ Internet Archive, Richard (2003). Taking flight : inventing the aerial age from antiquity through the First World War, New York : Oxford University Press. ISBN 978-0-19-516035-2.
  14. ↑ Murphy, Justin D. (2005). Military Aircraft, Origins to 1918: An Illustrated History of Their Impact (en en), ABC-CLIO. ISBN 978-1-85109-488-2.
  15. ↑ Internet Archive (2000). Military ballooning during the early Civil War, Johns Hopkins University Press. ISBN 978-0-8018-6442-1.
  16. ↑ H. R. Everett, Unmanned Systems of World Wars I and II, MIT Press – 2015, pages 91–95
  17. ↑ Randy Alfred, "Nov. 7, 1905: Remote Control Wows Public", Wired, 7 November 2011.
  18. ↑ DYNA INGENIERIA I INDUSTRIA.91(3)
    517-521.doi:10.6036/7841.Consultat el 16 de març de 2017.
  19. ↑ Wagner, William (1982). Lightning bugs and other reconnaissance drones. OCLC 8111759. ISBN 0-8168-6654-6.
  20. ↑ Spiessl, B.; Scheibe, O.; Wagner, {{{nom3}}} (1982). Hodgkin’s Disease (ICD-O M 9650/3 — M 9662/3), Springer Berlin Heidelberg, pp. 202–221. ISBN 978-3-540-11429-1.
  21. ↑ Dunstan, Simon (2012). Israeli Fortifications of the October War 1973., Osprey Publishing. OCLC 842879414. ISBN 1-299-58327-X.
  22. ↑ Blum, Howard (2003). The eve of destruction : the untold story of the Yom Kippur War, 1st ed edició, HarperCollins. OCLC 52518767. ISBN 0-06-001399-0.
  23. ↑ Australian Journal of Politics & History.61(4)
    606–617.ISSN 0004-9522.doi:10.1111/ajph.12122.Consultat el 2022-06-03.
  24. ↑ «Voltaire buys furniture, January 1758 by Nicolas Charles Denis, Saturday, 14 January 1758 [voltfrVF1020510a1d]». Electronic Enlightenment Scholarly Edition of Correspondence. Consultat el 2022-06-03.
  25. ↑ Wills, Colin (2015). Unmanned Combat Air Systems: Technical and Llegal Challenges, Palgrave Macmillan UK, pp. 37–56. ISBN 978-1-349-69822-6.
  26. ↑ Perceval, Spencer; Perceval, Spencer (1988-05-12). 1774 FROM SPENCER PERCEVAL 10 January 1803, Oxford University Press, pp. 186–186.
  27. ↑ Middle East Studies Association Bulletin.40(1)
    119–120.ISSN 0026-3184.doi:10.1017/s0026318400049622.Consultat el 2022-06-03.

Referències

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Vehícul_aéreu_no_tripulat&oldid=853947»